cartes miquel cabal guarro fiódor dostoievski català edicions del cràter 1838 1867

Cartes – Fiódor Dostoievski

Edicions del Cràter publica, per primer cop en català, les cartes de Fiódor Dostoievski, en traducció de Miquel Cabal Guarro.

Aquest primer volum inclou les cartes de Dostoievksi escrites del 1838 al 1867. A Stroligut podeu llegir-ne una de les més famoses: l’adreçada al seu germà Mikhaïl poc després temps d’haver-li estat commutada la pena de mort per treballs forçats a Sibèria.

Més d’Edicions del Cràter

cartes miquel cabal guarro fiódor dostoievski català edicions del cràter 1838 1867

Cartes

A Mikhaïl M. Dostoievski

Petersburg, Fortalesa de Sant Pere i Sant Pau, 22 de desembre de 1849

Germà, estimat amic meu! Està tot decidit! M’han condemnat a 4 anys de treballs en una fortalesa (em penso que la d’Orenburg) i després a fer de soldat ras.1Dostoievski va fer els treballs forçats a la presó siberiana d’Omsk. Inicialment condemnat a vuit anys de treballs, el tsar Nicolau I va commutar-li la pena. Així, després de servir a l’exèrcit, recuperaria els drets civils que altrament els condemnats perdien per sempre. Avui, 22 de desembre, ens han dut a la plaça d’armes de Semiónovski. Ens han llegit a tots la condemna a mort, ens han permès de besar la creu, han trencat les espases sobre els nostres caps i ens han fet la toaleta d’abans de morir (camises blanques). Llavors n’han col·locat tres al pal per executar la pena. Jo era el sisè, ens cridaven de tres en tres, per tant, em tocava el segon torn i no em quedava més d’un minut de vida. M’he recordat de tu, germà, i de tots els teus; a l’últim minut, tu i només tu eres dins del meu cap, i només llavors m’he adonat de quant t’estimo, germà meu estimat! També he tingut temps d’abraçar en Plesxéiev i en Dúrov,2Aleksei N. Plesxéiev (1825-1893), escriptor i dramaturg, i Serguei F. Dúrov (1815-1869), poeta i traductor, també freqüentaven les reunions del cercle de Mikhaïl V. Petraixevski (1821-1866), pensador i seguidor del socialisme utòpic de Fourier. els tenia a la vora, i d’acomiadar-me’n. Finalment, han tocat a retirada, els que estaven lligats al pal, els han tornats a lloc, i ens han llegit que Sa Majestat Imperial ens agraciava amb la vida. Després han vingut les condemnes reals. En Palm és l’únic a qui han perdonat.3Aleksandr I. Palm (1822-1855), escriptor i militar de carrera, del cercle de Petraixevski. L’han enviat a l’exèrcit amb el grau que tenia. 

Ara m’han dit que avui o demà ens posarem en marxa, estimat germà. He demanat de veure’t. Però m’han dit que no pot ser; només et puc escriure aquesta carta, a la qual t’has d’afanyar a respondre ben de seguida.4Els dos germans es van poder veure el dia 24 de desembre, quan l’escriptor partia cap a Sibèria. Em fa por que la nostra condemna (a mort) no t’hagi arribat per alguna banda. Per les finestres de la carreta, mentre ens conduïen a la plaça d’armes de Semiónovski, he vist una pila de gent.5Segons els informes policials, s’hi van aplegar unes tres mil persones en un silenci sepulcral. Potser la notícia t’havia arribat a tu i tot, i paties per mi. Ara et sentiràs alleujat. No m’he enfonsat i no he perdut l’ànim, germà! La vida és vida a tot arreu, la vida és dins nostre, no pas a l’exterior. Tindré gent al voltant, i ser un home entre la gent i ser-ho sempre, malgrat tots els infortunis, no enfonsar-se i no decaure: vet aquí què és la vida, vet aquí el seu objectiu. N’he pres consciència. Aquesta idea m’ha penetrat a la carn i a la sang. Sí, és veritat! Aquest cap que creava, que vivia la vida elevada de l’art, que era conscient de les elevades exigències de l’esperit i hi estava habituat, aquest cap m’ha estat seccionat de les espatlles. Me n’ha quedat el record i les imatges que havia creat però que encara no havia materialitzat. Em nafraran, és veritat! Però m’ha quedat el cor i la mateixa carn i la sang que també pot estimar, i patir, i desitjar, i recordar i, malgrat tot, això és vida! On voit le soleil!6En francès, ‘veiem el sol’. Citació inexacta del capítol vint-i-novè de L’últim dia d’un condemnat (1829), de Victor Hugo (1802-1885), on es llegeix: «Un forçat, cela marche encore, cela va et vient, cela voit le soleil», és a dir, ‘un forçat que encara camina, que va amunt i avall, que veu el sol’.

Au, adeu, germà! No estiguis trist per mi! I ara unes instruccions materials: els llibres (m’ha quedat la Bíblia) i uns quants fulls manuscrits (l’esborrany d’un projecte de drama i de novel·la i la història acabada Conte per a nens) me’ls han pres i gairebé segur que t’acabaran arribant a tu. També deixo l’abric i el vestit vell, per si els fas passar a buscar. Ara, germà, potser em toca enfilar un camí llarg i a peu. Em calen diners. Tan bon punt rebis aquesta carta, estimat germà, i si tens la possibilitat d’aconseguir diners, envia-me’n de seguida. Ara els diners em calen més que l’aire (per una circumstància particular). Envia’m també unes ratlles de part teva. Més endavant, si arriben diners de Moscou, fes algunes gestions per mi i no m’abandonis… I això és tot! Tinc deutes, però què hi farem?

Fes un petó a la dona i als nens. Parla’ls de mi. Fes perquè no m’oblidin. Potser algun dia ens veurem? Cuida’t i cuida la família, germà, fes una vida tranquil·la i previsora. Pensa en el futur dels teus fills… Fes una vida assenyada.

No havia sentit mai bullir dins meu unes reserves tan abundoses i nodrides de vida espiritual com ara. Que ho suportarà, el cos? No ho sé. Me’n vaig malalt, tinc escròfula. Ja ho veurem, germà! He passat tantes coses a la vida, ja, que ara hi ha poca cosa que em faci por. Que passi el que hagi de passar! A la primera oportunitat, tindràs notícies meves.

Fes arribar als Màikov el meu últim comiat. Digue’ls que els agraeixo molt a tots que hagin participat constantment en la meva sort. Digues unes paraules a la Ievguénia Petrovna,7Ievguénia P. Màikova (1803-1880), escriptora i poeta, mare dels quatre germans Màikov. tan afectuoses com puguis, les que et dicti el cor. Li desitjo molta felicitat i la recordaré sempre amb un respecte agraït. Estreny la mà a en Nikolai Apl·lónovitx i l’Apol·lon Màikov; i després també a tots els altres.8Nikolai A. Màikov (1794-1873), pintor i acadèmic de l’art, pare dels quatre germans Màikov, entre els quals Apol·lon N. Màikov (1821-1897), poeta i bon amic de Dostoievski.

Mira de trobar en Ianovski.9Stepan D. Ianovski (1815-1897), metge i bon amic de Dostoievski. Estreny-li la mà, dona-li les gràcies. Aviam, fes-ho amb tothom que no m’hagi oblidat. I, a qui m’hagi oblidat, fes-li memòria de mi. Fes un petó al nostre germà Kólia. Escriu una carta al nostre germà Andrei i dona-li notícies meves. Escriu a l’oncle i la tieta. Això t’ho demano de part meva, i saluda’ls de part meva. Escriu a les nostres germanes: els desitjo felicitat!

Potser ens veurem i tot, germà. Cuida’t, i viu fins que ens tornem a veure, per l’amor de Déu. Tal vegada un dia ens abraçarem i recordarem la nostra època de joventut, passada, daurada, la nostra jovenesa i les nostres esperances, que en aquest instant m’arrenco del cor, amb la sang i tot, i que enterro. 

De debò que no tornaré a agafar la ploma? Em penso que d’aquí a 4 anys ho podré fer. T’enviaré tot el que escrigui, si és que escric res. Déu meu! Quantes imatges que han sobreviscut, creades de nou per mi, es moriran, s’apagaran dins del meu cap o bé se m’escamparan per la sang com un verí! Sí, si no puc escriure, em moriré. Val més estar quinze anys tancat amb una ploma a la mà.

Escriu-me sovint, amb detall, molt, amb més precisió. A cada carta, esplaia’t en els detalls familiars, en petiteses, pensa-hi. Això em donarà esperança i vida. Si sabessis com m’han reviscolat les teves cartes aquí al calabós. Aquests dos mesos i mig (últims), que teníem prohibida la correspondència, se m’han fet molt feixucs. He estat malalt. Que no m’enviessis diners regularment em feia patir per tu: sabia que tenies una gran necessitat! Fes un altre petó als nens; no em puc treure del cap les seves carones boniques. Ai! Que siguin feliços! I tu també sigues feliç, germà, sigues feliç!

Però no estiguis trist per mi, per l’amor de Déu, no hi estiguis! Sàpigues que no m’he enfonsat, recorda que l’esperança no m’ha abandonat. D’aquí a quatre anys el destí s’alleujarà. Seré un soldat ras, que no és com ser un reclús, i tingues en compte que un dia t’abraçaré. Perquè avui he estat a la vora de la mort, he passat tres quarts d’hora amb aquesta idea, he viscut l’últim instant, i ara torno a viure! 

Si algú té un mal record de mi, si m’he discutit amb ningú, si he causat en algú una impressió desagradable, digue’ls que se n’oblidin, si en tens l’ocasió. En la meva ànima no hi ha amargor ni rancúnia, com m’agradaria estimar i abraçar algú del passat en aquest moment. Això és un consol, avui l’he experimentat quan m’acomiadava dels amics abans de morir. En aquell moment, pensava que la notícia de la condemna et mataria. Però estigues tranquil, ara, encara soc viu i, en el futur, viuré amb la idea que un dia t’abraçaré. Ara al cap només hi tinc això.

Què fas? Què has pensat avui? Sabies res de nosaltres? Quin fred que ha fet, avui!10Els testimonis expliquen que la temperatura era de -21 °C i que els condemnats van haver de sentir la lectura de la condemna i la commutació de la pena amb mànigues de camisa i sense roba d’abric.

Ai, que t’arribi de seguida la meva carta. Si no, passaré uns quatre mesos sense saber res de tu. He vist els paquets en què m’has enviat diners aquests dos últims mesos; l’adreça hi estava escrita del teu puny, i m’ha fet content que tinguessis salut. 

Quan miro enrere i penso tot el temps que he malgastat; quant de temps que he perdut en equívocs, errors, ociositat i malaptesa per viure, i quants cops vaig arribar a pecar en contra del cor i l’esperit per més estima que els professava… se’m trenca el cor. La vida és un do, la vida és felicitat, cada minut pot ser un segle de felicitat. Si jeunesse savait!11Al·lusió a la frase «si jeunesse savait et si vieillesse pouvait», en francès, ‘si la joventut sabés i la vellesa pogués’, títol d’una novel·la (1844) de Frédéric Soulié (1800-1847). Ara, en canviar de vida, reneixo amb una nova forma. Germà! Et juro que no perdré l’esperança i que conservaré purs l’esperit i el cor. Renaixeré per millorar. Vet aquí tota la meva esperança, tot el meu confort. 

La vida al calabós ja m’ha matat força les necessitats de la carn, no del tot pures; abans no em cuidava gaire. Ara les privacions tant me fan, o sigui que no tinguis por que cap dificultat material em mati. Això no pot ser. Ai, si tingués salut!

Adeu, germà, adeu! Et tornaré a escriure! Rebràs de part meva un informe del viatge tan detallat com sigui possible. Si pogués conservar la salut, allà tot aniria bé!

Bé, adeu, germà, adeu! Una abraçada ben forta; un petó ben fort. Recorda’m sense mal al cor. No passis pena, si us plau, no passis pena per mi! A la propera carta t’explicaré quina vida faig. Recorda el que t’he dit: para bon compte en la vida, no la malgastis, construeix-te un destí, pensa en els fills. Oh, quan et podré veure, quan? Adeu! Ara em separo de tot el que m’estimo; em fa mal deixar-ho! Em fa mal partir-me en dos, esquinçar el cor per la meitat. Adeu! Adeu! Però et veuré, n’estic segur, tinc esperança, no canviïs, estima’m, que no se’t refredi el record, i pensar en el teu amor serà la millor part de la meva vida. Adeu, i encara un altre cop adeu! Adeu a tots!

El teu germà, Fiódor Dostoievski

Em van prendre uns quants llibres en arrestar-me. Només dos eren prohibits. No podries recuperar els altres? Un favor: d’aquests llibres, un era les Obres de Valerian Màikov,12Segurament eren els articles de Valerian Màikov, que la seva mare havia aplegat en format de llibre després de la mort prematura del jove crític. les seves crítiques, l’exemplar de la Ievguénia Petrovna. Me’l va donar com si fos el seu tresor. Durant l’arrest, vaig demanar a un oficial dels gendarmes que li tornés el llibre, i vaig donar-li l’adreça d’ella. No sé si l’hi deu haver tornat. Esbrina-ho! No vull prendre-li aquest record. Adeu, adeu un altre cop.

Teu, F. Dostoievski

No sé si faré el camí a peu o amb carro. Em sembla que amb carro. Tant de bo! 

Un altre cop: estreny la mà de l’Emília Fiódorovna i fes un petó als nens. Saluda en Kraievski, potser…

Escriu-me els detalls del teu arrest, reclusió i posada en llibertat. 

© de la traducció, Miquel Cabal Guarro
© de l’edició, Edicions del Cràter
  • 1
    Dostoievski va fer els treballs forçats a la presó siberiana d’Omsk. Inicialment condemnat a vuit anys de treballs, el tsar Nicolau I va commutar-li la pena. Així, després de servir a l’exèrcit, recuperaria els drets civils que altrament els condemnats perdien per sempre.
  • 2
    Aleksei N. Plesxéiev (1825-1893), escriptor i dramaturg, i Serguei F. Dúrov (1815-1869), poeta i traductor, també freqüentaven les reunions del cercle de Mikhaïl V. Petraixevski (1821-1866), pensador i seguidor del socialisme utòpic de Fourier.
  • 3
    Aleksandr I. Palm (1822-1855), escriptor i militar de carrera, del cercle de Petraixevski.
  • 4
    Els dos germans es van poder veure el dia 24 de desembre, quan l’escriptor partia cap a Sibèria.
  • 5
    Segons els informes policials, s’hi van aplegar unes tres mil persones en un silenci sepulcral.
  • 6
    En francès, ‘veiem el sol’. Citació inexacta del capítol vint-i-novè de L’últim dia d’un condemnat (1829), de Victor Hugo (1802-1885), on es llegeix: «Un forçat, cela marche encore, cela va et vient, cela voit le soleil», és a dir, ‘un forçat que encara camina, que va amunt i avall, que veu el sol’.
  • 7
    Ievguénia P. Màikova (1803-1880), escriptora i poeta, mare dels quatre germans Màikov.
  • 8
    Nikolai A. Màikov (1794-1873), pintor i acadèmic de l’art, pare dels quatre germans Màikov, entre els quals Apol·lon N. Màikov (1821-1897), poeta i bon amic de Dostoievski.
  • 9
    Stepan D. Ianovski (1815-1897), metge i bon amic de Dostoievski.
  • 10
    Els testimonis expliquen que la temperatura era de -21 °C i que els condemnats van haver de sentir la lectura de la condemna i la commutació de la pena amb mànigues de camisa i sense roba d’abric.
  • 11
    Al·lusió a la frase «si jeunesse savait et si vieillesse pouvait», en francès, ‘si la joventut sabés i la vellesa pogués’, títol d’una novel·la (1844) de Frédéric Soulié (1800-1847).
  • 12
    Segurament eren els articles de Valerian Màikov, que la seva mare havia aplegat en format de llibre després de la mort prematura del jove crític.