Poesies, maternals, íntimes, Pàtria – Dolors Monserdà

Poesies, maternals, íntimes, Pàtria és un recull de poemes de diverses temàtiques Dolors Monserdà, pionera del feminisme català de principi del segle XX.

Va ser publicat el 1911 pel Feminal de Carme Karr i aplegava bona part de l’obra poètica de Monserdà, amb obres guanyadores de diversos Jocs Florals. De caire sentimental i feminista, amb poemes de Nadal, hivernals, familiars i patriòtics, hi trobareu poemes com La nit de reis.

////Més Monserdà: dos contes i el manifest El feminisme a Catalunya. I llegiu La fe de Mariona de Karr

Poemes

Maternals

La nit de Reis

Dins d’un piset xic i pobre
que hi ha a peu pla d’un terrat,
treballa una pobra dona,
treballa sens mai parar.
Si algun cop minven ses forces,
no desmaia, no, que sap
que al mirar (a) sa filleta
les tornarà a recobrar.

Diuen tots quants la coneixen
que hermosa ha estat sens igual:
avui d’aquella hermosura
sols per record li han quedat
unes trenes ondejades,
negres, sedoses, brillants,
que, a l’estendre’s damunt d’ella,
a besar ses plantes van.
La nit de Reis n’és vinguda,
i sembla que amb més afany
treballa la pobra mare
tot mirant-se el seu infant.
—Mareta —li diu la nina—,
fiqueu-me al llit, que és prou tard,
i tinc por vindran los Reis
i encara no hi hauré anat.
—Qui sap si vindran, filleta!
Lo nostre pis és tan alt!
—Prou! Com que baixen del cel,
ja els hi va bé de passar!
I a fe, mare, que els espero
amb gran desig aquest any.
Vull que em portin una n ina
com aquella que hi ha a baix!
—Les nines són per a les nenes
que ja res falta els hi fa;
tu, fill meu, que estàs descalça,
los hi tens de demanar
que et portin sabates noves.
—Ai, mare, no em feu plorar!
Ja n’estic aconhortada
de caminar a peu descalç,
de portar robeta vella,
de morir-me treballant;
però que em duguen la nina
que jo sempre he demanat!
Des de l’any que van portar-la
a la nena que està a baix,
jo hi he pensat cada dia,
jo de de nit hi somniat.
Ai, mare, i que n’és d’hermosa!
I que bonica que va!
Té una careta tan fina
que sembla de setí blanc,
té una boqueta petita
que fins dentetes hi ha!
Obre els ulls quan està dreta,
i per dormir els té tancats,
té uns cabellets com de seda
i els té rossos i rissats,
porta lo vestit amb ròssec
i amb serrels i farbalans,
i fins mitges i polaques,
i fins sombrero, i fins guants!
Jo en vull una com aquella,
que tot l’any l’he demanat!
Puix si demà, quan me llevi,
la nina no haig de trobar,
com que de nit la somnio,
la toco i la duc a braç,
pregaré a Déu que al dormir-me
mai més torne a despertar!

Un gran crit llençà la mare,
del fons del cor arrencat,
i agafant sa filleta
i estrenyent-la amb fort abraç:
—Vés-te’n al llit, amor meva
—li digué, amb febrós afany—,
vés; mes a Déu no demanis
que no et vulla despertar,
que la nina que tu esperes
com la desitges tindràs.

Quan tot just lo dia apunta,
ja la nena s’ha llevat;
plora i riu i salta i brinca,
i el que li passa no sap.
Li han portada aquella nina
que ella tant ha demanat:
li han portada i té la cara
que sembla de setí blanc,
té una boqueta petita
que fins dentetes hi ha,
porta vestidet amb ròssec,
i amb serrels i farbalans,
i fins mitges i polaques,
i fins sombrero, i fins guants!

Res li falta, res li falta,
de quant ella ha demanat;
sols li falten a la mare
les trenes negres, brillants,
que fins a terra arribaven
que hermosejaven son cap,
que entremig de sa pobresa
les havia tant guardat!

1873

La Mariona

I

La Mariona té un fillet
a qui estima amb tota l’ànima,
i un marit que a la taberna
passa més hores que a casa.
Des del punt que surt lo sol
fins que la nit és entrada,
la mare entre munts de borra
dins d’una quadra treballa.
Quan torna a sa pobra llar,
no té sa tasca acabada,
puix que en altes hores cus
al trist flamet de la llàntia.
Lo diner de son jornal
prou l’ensenya com lo guanya,
lo que treu d’hores de nit
sota rajoles l’amaga.
Si l’espòs no l’ha vist mai,
lo fill l’ha vist cent vegades:
—Per què, diu, tenint diners,
passem tantes penes, mare?
Corren los dies de l’any,
i ve Nadal i ve Pasqua;
bé disfruten los veïns!
Tots mengen gall menys nosaltres!
I si al fi tinguéssim foc,
en aquelles nits gelades!
Filtra tant lo fred d’hivern
per la roba trossejada!
La fogona sens carbó!…
Lo pa tan escàs a taula!…
¿Per què guardeu los diners,
quan tantes coses nos manquen?—
La mare per son entorn
gira inquieta la mirada,
i abraçant-lo estretament
li diu plorant: —Calla, calla!

II

Ja és tot un home el ninet,
i una velleta és la mare;
si no és vella per los anys,
ho és per angoixes i llàgrimes.
En un llit de quatre pots
dies fa que jeu malalta;
tabernejant lo marit,
tant sols lo fill és qui guanya.
Al retornar del treball
amb tristor al llit s’atansa:
—Us vaig fer un sagrament
que us lo tinc de rompre, mare.
Hem passat dies sense pa,
hiverns sens carbó ni manta,
i mai he tret los diners
que quatre rajoles guarden.
Mes lo metge ha dit avui
que la misèria us acaba…
No us los demano per a mi!
Per donar-vos lo que us falta!—
La Mariona s’ha astorat
al sentir eixes paraules:
—No en tocaràs ni un de sol!
És ta mare qui t’ho mana!
—Però, ¿per què los voleu,
si mai d’ells n’heu de fer paga?
¿No ho veieu que esteu morint
decandida i corsecada?
—Mes, tu no seràs soldat!
Per la quinta te’ls guardava!—
I tot dient eixos mots
a Jesús entregà l’ànima.

Octubre de 1885

A les velleses

Vora un foc mig apagat
proven dos vells d’escalfar-se;
baix lo trespol ennegrit
són llurs caps dos tofes blanques.
—Josep, apariem la llum;
pugem a la nostra cambra,
tal volta trobem allà
l’escalfor que aquí nos manca.
—Pobra Agneta! Més que al cos,
lo fred lo portem a l’ànima;
no és, no, la fredor del temps,
és la soledat que ens glaça!
És la ingratitud dels fills,
que talla més que una espasa!
D’on no es troba gra ni fruit
tots los aucells se n’aparten!
Recorda’t de passats anys:
tot eren crits i gaubança,
los uns sobre mos genolls,
los altres sobre ta falda.
A voltes, per a tu i per a mi
lo pa nos escassejava;
per a ells, les sopes fumant
los fondos plats curullaven.
I en aquell li riu lo gec…
i a l’altre li falten calces…
Tu i jo bastàvem per tots;
si fa no fa, com ells ara.
Dels d’aquí, sols un instant
la noia s’és arribada…
Lo Quim, encara l’esperem…
Los de lluny, ni dues ratlles!
I a fe que el meu Sant és Sant
de festa ben senyalada!
L’hereu no ha pensat mai més
que per ell vaig empenyar-me!
—Pobrets! No tens pas raó;
Déu sap los afanys que passen!
Lo pobre gran, amb cinc fills,
provant sort en terra estranya.
Los altres, corrent pel món;
aquí caient, allà alçant-se…
Cadascú pel seu cantó:
tal volta sens pa ni casa!
Los d’aquí, amb obligacions…
En Quim, la dona malalta,
que si un any replega el vi
per a remeis no li basta.
La Roseta, ai bon Jesús,
ja cal que els cinc dits li valguen!
Ni hi ha que fer-li retrets,
amb sogres i tres quitxalles!
Si no fos lo que debem,
los més rics fórem nosaltres!—
feu la muller, eixugant
de sos parpres una llàgrima.
Lo pobre vell girà els ulls
entorn sa llar solitària,
i en lo front de sa muller
estampà tendra besada,
al punt que espeternegant,
mancant d’oli, va apagar-se
l’únic llum que amb sa claror
als dos vells acompanyava.

Jocs Florals, 1892

La viuda

Viuda i sola, fa trenta anys
que viu amb son fill la Tresa;
per guardar-li casa i béns,
sols Déu sap si ha passat penes!
Entre malures i el fisc
ha pagat rèdits i deutes;
per a casar-lo com cal,
vengué l’anell de promesa.
Per a fer-lo més content,
fins li ha dat la cambra seva;
li ha firmat lo que ha volgut
sense regateig ni esmenes.
Mes la nora no en té prou:
vol ser sola a ser mestressa;
i a la mare, de sa llar,
son fill mateix la n’ha treta.
Lo cap baix, lo cor ferit,
son causa la viuda deixa;
quan arriba a prop del bosc
son criat la va a escometre.
—No doneu un sol pas més;
jo a l’amo diré qui és ella:
de sa falta proves tinc;
jo les hi daré, mestressa!
—Tu no diràs un sol mot!
Fins ho trauràs de ta pensa!
Abans que tu les sé jo
i ferma he nuat ma llengua!
I Déu sap no és tot virtut,
si eix plaer m’he deixat perdre…
Si m’ho callo… és pel fill meu
que es moriria de pena!

1897

Íntimes

La vinguda de l’hivern

Ja ve l’hivern encatifant de fulles
          los xaragalls i el pla,
deixant l’espai sens vols de papallones
          i els moixonets sens gra.

Ja ve amb ses tristes i pesades pluges
          i els borrallons de neu;
amb l’enyorança de la mare morta,
          quin fred, quin fred, Déu meu!

Quin fred tan cru en eixes vesprades llargues
          omplertes de foscor,
hores en altre temps il·luminades
          pel flam del seu amor!

D’aquell amor tendríssim que ens guardava
          en lluites i perills,
tenint per sol afany, per sola ditxa,
          la ditxa dels seus fills.

Amor sublim, amor de sacrifici,
          d’abnegació sens fi;
amor que ha omplert de flors la vida mia
          i ja ha finit per mi!

Somnis de glòria que en la meva pensa
          un jorn hi féreu niu,
si no us veu la que més amb ells gosava,
          ja, doncs, per què serviu?

Si no us ha d’alentar en nobles lluites,
          lo foc de son esguard,
ni ensems les gaies flores hem de flairar-ne
          de les regions de l’art?

Ja mai més de sa clara intel·ligència
          ne gauidré els consells,
ni l’ànima més gran veuré pintada,
          al fons de sos ulls bells.

Ja més no sentiré los dolls de vida
          de son matern anhel,
planant sobre mos fills, il·luminant-los,
          com un esguard del cel.

Ja no tindré qui en hores de bonança
          amb mi sia feliç;
ni qui amb més dol que jo plori mes penes
          ni rigui amb mon somrís.

Oh, fills! No eix crit amarg de ma plaiensa
          amb pesar escolteu;
amb l’amor que ma mare m’estimava,
          jamai m’estimareu!

La llar

Defora, la foscor, lo vent, la pluja,
la maror incessant que creix i puja,
     de l’humanal burgit;
de les passoins les folles alenades,
del dol i l’alegria les onades
     perdent-se en l’infinit.

L’egoisme amb sa freda vestidura,
l’ambició rebolcant-se en la tortura
     de veure un més enllà;
lo crim mostrant, amb sa sangrent petjada,
com nos tramet Satan la flamarada
     de son roent volcà.

Defora, de les lluites la cadena;
dins la llar, la quietud, la pau serena,
     que nos recorda el cel;
foc sagrat on alenen sens recances,
aspiracions, desitjos i esperances,
     units a un sol anhel.

De bàlsams i conhorts sacra piscina;
niu fabricat amb flor de tarongina,
     que vers son si ens atreu;
niu que resguarda, amant, de la inclemència,
l’espòs volgut, lo sol de ma existència,
     l’escollit pel cor meu.

Niu benaurant que embaumen i embelleixen
dues tendres poncelles que hi floreixen
     omplint-lo amb son amor,
vessant-hi ones de llum i d’harmonia,
enriquint-ho amb lo goig de l’alegria
     que vessa son candor.

Estentent a son pas, com auba hermosa,
una atmòsfera suau, esplendorosa,
     que ens porta a enlairats mons;
que ens embauma de flaire beneïda,
que ens comunica a dolls sa jove vida,
     sa fe i ses il·lusions.

Niu on vessen les fonts de sa tendresa
los estimats companys de ma infantesa;
     plançons que Déu ha unit:
aquells que la sang porten de mes venes,
que junts nos hem partit plaers i penes,
     de sobre un mateix pit.

Oh, Déu! Si en eix ramell de flors gemades,
hi poguessin trobar-hi mes mirades
     dos capollets perduts!
Si de la mare que em donà la vida
jo hi tornés a fruir l’amor sens mida,
     l’alè de ses virtuts!

Mes, ai!, amb sa eternal sabiduria,
lo Senyor ha creat la nit i el dia,
     lo goig i lo dolor;
incertes de la terra les bonances,
per fer sentir al cor les enyorances
     d’un altre món millor.

Mes, enmig de les lluites i tempestes,
per sobre l’estenall de rocs i arestes
     que l’home petja arreu,
lo bon Deu, com a Noè a l’arca sagrada,
també una forta nau li ha assenyalada
     on assentar son peu.

Bell recer d’una platja salvadora
oasi sant d’obaga benfactora
     que s’anomena Llar;
del paradís d’Adam florida pana,
que Déu per la família cristiana,
     clement, va reservar.

Lo prec de l’òrfena

Desembre, que en fores trist,
sense Nadal per gaubança!
Sens nadaletes d’olor
per a embaumar les muntanyes!
Sens les tradicions gentils
de les nostres encontrades,
garlandeta de capolls
del roseret de la pàtria!
Capoll que s’obri al Vallès,
del mateix cel té la flaire,
per això el poble que el sap prou
conta amb gran fe a la mainada
que a mitjanit de Nadal,
quan les hortes són gebrades
i amb lo fred lluen més vius
los pics d’or de l’estelada,
la que és Regina del cel
a ses pobres llars davalla
portant-los-hi el Diví Infant
al punt que acaba de nàixer,
i allí devora l’escó
i al bell calor de les brases
ne bolca el bon Jesuset,
damunt mateix de sa falda.
Les dones, per dar com cal
a tan grans hostes posada,
lo tebi espai de la llar
guarneixen tan bé com saben:
bona pila de tions
que en facen roenta brasa,
i al lloc més arreceretat
la cadireta mitjana…

---

L’Assumpteta i son cosí,
dos vailets de l’encontrada
més bonicois que els anyells
que guarden la muntanya,
lo miracle sapiguent,
fa temps la tenen tramada:
no aclucaran pas los ulls
sens veure el Nin i la Mare!
I com lo senyor Rector
los ha explicat cent vegades
que la Verge escolta els nois
i tot de Jesús ho alcança,
de bon matinet li diu
lo vailet a sa companya:
—Cercàrem llenya pel bosc
per fer a la nit bona flama,
i així al punt que a bolcar el Nin
baixarà la Verge Santa,
de tots los nostres desigs
li farem presentalla—.
Mes amb tants jorns de pensar
i amb tant i tant que li manca,
lo que vol en Miqueló
no ho té ben triat encara!
I amb l’Assumpta ho vol parlar,
puix si és cert que en porten fama
de renyir per un pinyó
o per qualque flor boscana,
també ho és que pel vailet
és la noieta un oracle
des que el dol de l’orfandat
li posà baix sa teulada.
I aixís, mentre vora el foc
n’estellen tions i branques,
lo que li bull pel cervell
d’aquesta mena s’esplaia:
—Samarra nova i esclops
bé prou que en tinc bona falta!
Són tan rellargs los hiverns!…
I couen tant les glaçades!…
Però, bah!, si tot seguit
surt un sol com unes brases
i, renoi!, reca llavors
torrar-se de peus i espatlles!
No, no, li demanaré
una escopeta ben guapa,
o millor: un flabiol
per refilar a muntanya!
I ara, vaja!, digues tu,
que sembles una encisada!
Això vull i allò també,
aprofita que ara et vaga!—
Quan lo vailet ha acabat,
diu l’Assumpta entre dos llàgrimes:
—Com la Verge tot ho pot…
a mi… que em torni la mare!

Pàtria

Lo sentiment de la Pàtria

Lo poble més lleig del món
és sens dubte Vallsacabra;
malsà, pedregós i erm,
lo soterren dos muntanyes.
És un carrer estret i llarg
on mai la vista s’hi esplaia;
defora, ni prat ni bosc,
sens una font ni una obaga.
En Janet de can Guillen
ha tornat d’un llarg viatge;
pobrissó i enamorat,
a peu ha fet les jornades.
Lo senyor Rectora va dir:
—Cosins, sens permís no es casen!—
i ell que una cosina vol,
l’ha anat a cercar al Sant Pare.
Si n’ha vist de bé de Déu,
en lo curs de son viatge!
Si n’ha vist de grans ciutats,
per la França i per la Itàlia!
Quan al poble és de retorn,
de preguntar-li no paren:
tots volen saber què hi ha,
darrere de les muntanyes.
En Janet, entusiasmat,
los ho conta fil per randa;
los boscams dels Pirineus
sos prats i ses valls gemades;
les viles del Llenguadoc,
la Provença amb sa mar blava;
les enciseres ciutats
del Piemont i Toscana;
i com prodigi esplendent
de son llarg peregrinatge,
Roma, plena d’obres d’art,
de rics palaus i bells marbres.
—Ai, Janet —diuen a cor
los companys que l’escoltaven—,
que xic i lleig deus trobar
lo poblet de Vallsacabra!—
Al minyó li apar que sent
com un punyal que el traspassa.
Si ell mai se n’ha adonat,
de la lletjor que li parlen!
I el pobre minyó, confós,
entorn seu la vista clava;
i sols veu llarg pedregam
i murs de parets colrades,
i estatges confurnats,
i una via llarga, llarga,
i un camp trist sens horitzó,
sens una flor, sens un arbre!
Mes, de sobte, alçant los ulls,
s’omple de goig sa mirada,
i amb més calor del que ha tret
per narrar son llarg viatge,
diu: —Ai, nois! He corregut
mitja França i mitja Itàlia,
mes enlloc he vist cap cel
com lo cel de Vallsacabra!

Jocs Florals, 1892

La caputxa catalana

Dintre la caixa de núvia,
de noguera i d’ivori,
amb lo rusc i la filosa,
lo gipó i lo drap de bri,
barretina roja i musca
i gambeto del padrí,
molts anys fa que en só tancada,
enyorant, trista de mi,
lo flaire de ginesteres,
violes i romaní.

Plegadeta m’hi deixaren
des que l’àvia va morir;
ni sols per anar als sufragis
la nora me feu servir;
per follies del vilatges,
ma senzillesa avorrí…
Com si els caps que em rumbejaven
jo no els hagués fet lluir!
Ai, si parlar-ne volguessin
violes i romaní!

Prou dirien les vegades
que amb l’airet del bon matí,
al baixar a missa primera,
los que ens veien pel camí,
deian a la minyoneta
que s’abrigallava amb mi:
«Ets la nina més airosa
que hagi somiat cap fadrí!
Si apar que a ton pas esclaten
violes i romaní!»

I ella, sobtant-li a la cara
una onada de carmí,
ombrejant amb la caputxa
sos ulls d’estel vespertí,
sembla la perdiu novella
que acaben d’espaordir,
rost avall per la drecera,
com portada pel garbí,
s’esmunyia entre ginestes,
violes i romaní.

Lo cap abaixat a terra,
lo cor amb l’Anyell Diví,
lo cistelló per l’oferta,
pels qui en Déu varen morir;
si en lo camp era ridolta,
en l’esgléssia gessamí:
los minyons li’n feien rotllo
per a veure-la sortir;
que amb sa flaire… s’eclipsaven
violes i romaní!

De sospirs i d’amoretes
quants ramells ne vaig collir
fins que a l’hereu d’eixa plana
ma mestressa donà el sí!
Prou que avui les seves netes
les voldrien assolir
les que amb la humil caputxeta
la seva àvia va gaudir!
Mes no escauen amb follies
violies i romaní.

Des que el vent d’usances noves
tancada me deixà aquí,
ni escolto el dring de les unces
ni de la brema el tragí;
la malura arrasa vinyes,
les guerres fan estremir!,
i els fills de la nostra terra
al rei han d’anar a servir…!
Com no heu mort amb plors de mares,
violes i romaní!

I amb eix baf de mort i angoixa
que arreu se deixa sentir,
flocs i modes de les viles
foll lo camp vol escarnir:
ja a les filles de muntanya
no es coneixen pel vestir;
ja han llençat lo gipó negre,
lo blauet i el drap de bri
amb sa flaire de ginesta,
violes i romaní!

Usances, furs i riquesa,
vos heu soterrat amb mi!
Dels passats s’estrafan modes,
mes l’esprit se’l deix morir…!
Oh, bons corcs i arnetes blanques!
!uan m’arrabassin d’aquí,
porteu la pols de mes runes
al bell cim del puig veí,
on finesca entre ginestes,
violes i romaní!

A les meves filles – Jocs Florals, 1987

Vàries

Vell i nou

De lluny, de lluny lo veig com un punt negre
zitzaguellar amb voladora fúria
vora els camps de conreu; ran de les vinyes
          seguir la vall pregona
i com visió que lliscadora avança
amb estrident gemec, amunt fer via
al trot triomfal de sa esglaiant potència.

És l’enginy nou: la creació famosa
          de la ciència ardida
que la distància anul·la, que travessa
com monstre alat les llunyes encontrades
portat pel nou plaer del pressós viure,
pel vèrtic de volar, per l’alegria
que el ceptre del poder promou en l’home.
És l’avenç, és la humana intel·ligència
assedegada de progrés, que lluita,
que estudiosa prova, que treballa
tot fruint la ubriaga delectança
de l’esglaiant perill, que fa en sa febre
de la quimèrica visió del somni
          realitat pasmosa…

Oh tu, lo carro humil! L’antic vehicle
que junt amb l’home has travessat los segles
          i amb ta constant ajuda
de son treball has compartit la tasca,
que el teu pas catxassut de pausat ritme
al so de cants i esquitlles l’acompanyes,
i així a les fires i mercats t’atures
com esguardant los horitzons llumínics,
lo mar llunyà, les retallades serres,
los camps de regadiu, vessants i boscos,
voreta els marges, caminant placèvol,
sents damunt teu la dolça fregadissa
dels arbres vells que com a fill t’amoixen,
mentre, a dins, sobre les rosses garbes,
dret lo pagès d’atlètica figura
amb gràcil gest la tralla fueteja
pressós d’arribar al mas, on a la sombra
del pròdig fruiterar faràs parada
per a hostatjar damunt la palla tèbia,
amb l’aplec de mainada sorollosa
que alegra brincarà sobre tos braços,
tot un vol de pardals i d’orenetes
que et lliuraran de verms i de formigues
amb picoteigs que et semblaran besades.

Oh, pobre carro humil! Barca terrenya
          que el full de ton baptisme
escrit lo tens en les primeres garbes
dels blats que Adam collí a les terres noves;
          torna al no res! Oblida
tes gestes d’altres jonrs, tes recordances
dels temps bíblics, d’Atenes i de Roma,
ton lloc assenyalat a la masia,
ton regnat en la fèrtil mare terra,
i amortallat en lo mantell placèvol
de tes passades glòries, retut, more’t!,
que els homes d’avui de ton valer no en plauen.

Oh, fantasiós poeta! Calla i mira
com allà al lluny la màquina potetna,
dins lo recolze del camí encallada,
s’esforça en va per manejar ses rodes
que tercament clavades al sol resten.
Contempla-la cridant en son ajuda
al carro catxassut, que amb tota pausa
junyeix a sos barrots de fusta humila
al nou colós de la invenció darrera,
i tot mansoi amb sa embranzida indocta
lo treu a port fins a poblat deixar-lo.
Oh, pobre carro vell! No et desconhorti
ta sort humil. A l’enginy nou, un altre
ran dels núvols volant li vindrà a prendre
lo gran ceptre amb què avui cofoi s’enjoia;
mentre que tu, per tant la terra aguanti
de sobre seu l’honrada llar pagesa,
i els sembrats donguin fruits, com una barca
balancejant per los camins i boscos
petonejat d’aucells i branques noves,
al so dels picarols faràs ta via,
amb l’hom vegent del món l’auba darrera.

1909

© de l’edició, Stroligut