carta al director bru esteve conte ventall revista

Carta al director – Bru Esteve

Carta al director és un conte de Bru Esteve publicat al núm. 2 del maig de 2023 de la Ventall Revista.

Esteve és guionista, seccionista i monologuista que ha treballat a TV3 (La Nostra) i Catalunya Ràdio.

Més contes a Stroligut

bru esteve conte ventall revista martí melcion indicatiu
Portada del núm. 2 de la Ventall Revista
© Martí Melcion i Indicatiu

Carta al director

Benvolgut senyor Vall i Clara, director d’El Punt Avui,

Bon dia.

Escric aquesta carta a petició de la meva senyora però amb ferm convenciment personal, atès com podrà entendre en havent-la llegida, s’hi tracta un tema no menor que fa periclitar el futur de la nostra relació. Amb voluntat de palesar la gravetat de l’assumpte, permeti’m de posar-lo en antecedents:

Ha passat mig any mal comptat d’ençà que em trobava sol a casa, com d’habitud, preparant el sopar per a la meva senyora. Aquell vespre, el plat únic l’ocupaven unes mongetes seques amb cloïsses que, si bé és cert no fan de bon pair abans d’agafar el son, l’economia familiar em va forçar a reciclar dels àpats del cap de setmana. A casa —un aclariment— ens apretem el cinturó des que la meva senyora va tenir l’acudit d’organitzar amb la colla un fastuós creuer per les illes del mar Adriàtic i, com no em canso de recordar-li des que va proposar aquest recés, qui vol estalviar, llenya pel maig ha de comprar. Heus ací el perquè d’aquella indigesta vianda.

La meva senyora cada dimarts, i aquell dia ho era, imparteix lliçons de llengua i matemàtica bàsica prop de les antigues Drassanes barcelonines, per aquest motiu i no per cap altre vaig ser l’únic candidat a obrir la porta quan el timbre va fer ring. No li menyspreo la imaginació, senyor Vall, però cregui’m que el faig incapaç d’afigurar-se la meva sorpresa quan em vaig trobar al replà de casa la cantant Rihanna, que em fitava mentre, amb la mandíbula desencaixada, mirava de traslladar la pudor de marisc que em feien les mans al revers dels pantalons del pijama.

És necessari d’incloure un parèntesi, i és que ni jo ni, li puc assegurar, la meva senyora, som seguidors de la música que la cantant Rihanna practica, promou o representa. El nostre coneixement de la seva obra, val a dir, és escarransit, i fins se’ns podria acusar de falta de voluntat perquè certament no hem maldat per remeiar la ja comentada ignorància. Ara, no vivim tampoc amb els ulls tancats ni baixem d’Arbeca: sabem la cara que fa la cantant Rihanna i tenim enteniment de la seva posició puntera al món de la música del segle que ens ocupa.

Potser va somriure només perquè em va veure els ulls com unes taronges, però vull fer esment de la cordialitat que la cantant Rihanna va mostrar tothora: em va saludar amb amabilitat, mai no va aixecar la veu i va complimentar només entrar a casa la bona olor que feia el sopar. Devia ser per això, l’afabilitat amb què va presentar-se’m, que no feia pròpia d’una celebritat de primera categoria, que li vaig oferir de compartir plegats l’àpat vespertí. La cantant Rihanna, que si a hores d’ara no domina plenament el català ben poc li falta, perquè val a emfasitzar que no era pas més pobre que el meu anglès, va fer-me entendre que tenia previst de comprar una casa pel mateix barri on la meva senyora i jo tenim residència. Així, aquell vespre havia sortit a passejar amb l’únic ànim de conèixer el veïnat, amb la fortuna —permeti-m’hi referir amb aquest qualificatiu— que l’atzar va conduir-la fins a pitjar el botó del nostre timbre. La conversa va ser exigua, he d’admetre-ho, si bé ja li he esmentat la barrera idiomàtica, però seria injust no dir que va ser rica l’experiència. Potser l’ímpetu o la rejovenidora bogeria van conduir-me a encetar un bon vi, que a casa preservàvem per una ocasió especial, però comprendrà, senyor Vall, que si es pot definir amb cap precisió la visita de la cantant Rihanna a casa, fora desencertat no descriure-la amb l’adjectiu “especial”.

És en aquest context, quan l’ebrietat de la situació excepcional em feia sentir campanes i no sabia d’on, que vaig sentir repicar contra la fusta de la porta el manyoc de claus de la meva senyora. D’immediat, que és llesta com una fura, el nas va dir-li que algun fet inesperat havia pogut tòrcer el fins aleshores plàcid transcurs d’aquell vespre de dimarts, i el crit saludatori que va vociferar des del rebedor em va deixar garratibat i blanc com el paper. Ves a saber arran de què, i no em sap greu fer-ho constar car la confiança que ens tenim és infinita, la meva senyora anava bruta com una guilla, impreparada per topar amb la coneixença de cap celebritat, i menys encara d’una estrella de la magnitud de la cantant Rihanna. En prendre consciència dels parracs que duia, la pobra es va posar roja com un perdigot quan la famosa va fer-li sí amb el cap, entre xarrup i xarrup de les cloïsses que empassava. He de concedir-li que en aquell moment també a mi van pujar-me tots els colors, ja que entre el tiberi i la companyia m’havia oblidat per complet de l’adveniment de la meva senyora.

La cantant Rihanna no va trigar a entendre que era precisa la seva partida, que de badoca no en té ni un pèl, i va marxar tan bon punt va aterrar la meva senyora. Així que va ser fora, va seure la meva senyora a taula, davant del plat buit que la cantant Rihanna no havia enretirat, i em va demanar si quedava res per fer un mos, per mirar d’omplir l’estómac. Va respondre amb un silenci eixordador la meva negativa, i al cap d’un parell de minuts que em van semblar una eternitat, va preguntar inquisitivament què hi feia la cantant Rihanna asseguda com a cal sogre, engolint el seu sopar i compartint amb el marit el vi de les ocasions especials. Vaig mirar de justificar amb la mateixa traça amb què li ho he explicat a vostè, senyor Vall, que la vinguda de l’estrella del pop va ser del tot imprevista i aliena a la meva planificació, i que, de totes maneres, s’hauria de ser curt de gambals per no oferir-li d’entrar quan qui pica la porta és la cantant Rihanna. Però la meva senyora, que té la llengua ben llarga, va exclamar traient foc pels queixals que bona excusa té el malalt, que es pixa al llit i diu que sua.

Aquell vespre, malgrat els esforços per demanar-li mil perdons, la meva senyora va optar per no dir-me cap paraula fora de l’imprescindible i, durant les nits d’aquell novembre, que va ser especialment fred, vaig dormir, si és que d’allò se’n pot dir dormir, al sofà del menjador. Això va ser fins als volts de la Puríssima, perquè al desembre tot enuig és més tendre, que em va convidar a tornar al llit de la cambra. D’aleshores ençà, hem mirat d’evitar cada cançó de la cantant Rihanna i, si bé en podria presumir amb els amics, com a director d’un periòdic deu saber que el secret més ben guardat és el callat. A l’hora de sopar hem deixat de mirar les notícies, perquè cap novetat musical no ens en sorprengui amb els pixats al ventre, i durant els trajectes amb el cotxe hem hagut de farcir les anècdotes per omplir el silenci que ens ha deixat el buit de la ràdio.

És per això que redacto aquesta carta, senyor Vall i Clara, perquè com a subscriptor fidel d’El Punt Avui però encara més fidel amant de la meva senyora, sento el deure de traslladar-li el sobresalt que va patir quan va veure a la portada del seu diari una imatge, tan gran que inundava la vista, de la cantant Rihanna; i tot després de la decepció que li havia suposat aquell encontre. Perquè una cosa seria veure’n la fotografia d’un concert, per bé que vagi lleugera de roba, ja que tant ella com jo mateix sabem que la vestidura no fa la figura. Però un assumpte molt més traumàtic va ser descobrir-la de bona esperança, amb la panxa a punt de fer un pet com una gla, ara que ha passat poc més de mig any des que vaig rebre-la per sopar mentre no hi era la meva senyora. El disgust, com pot conjecturar, ha reviscolat de ple, i el ressorgiment de la tristor soferta durant aquelles setmanes l’ha fet expulsar-me de la meva pròpia casa, així entendrà per què aquestes línies les escric des de l’adreça d’una pensió de lloguer.

Li demano, senyor Vall, que pel bé de la meva dona i, per tant, per la salut de la relació que hi tinc, s’abstingui de publicitar la cantant Rihanna a primera plana i especialment amb una fotografia de tals dimensions. En cas que sigui reincident, l’informo que donades les circumstàncies em veuré obligat a retirar la subscripció d’aquest periòdic que, ja sap, tants anys ens ha deixat el repartidor a la porta de casa i que actualment, per les condicions que ha imposat la meva senyora, ni tan sols em puc acostar a recollir.

Gràcies per la seva comprensió.

© Bru Esteve