Una tarda per mar és un conte mariner de Joaquim Ruyra publicat el 1903 al recull Marines i boscatges.
////Més Ruyra: La fi del món a Girona, L’envejós i El rem de trenta-quatre
Una tarda per mar
Quina tarda més esplèndida! Quin cel més blau i quina bellugadissa d’orenetes i falzies en tot l’espai que s’obirava! Qui tingués ales, com elles, per a esbargir-se lliurement pels aires, lluny, per damunt dels camps i les serres! Era ben trist, haver-se d’encauar dintre d’una aula reclosa, plena de les bovors del ressol i de la mainada! Vaja, era ben enfadós, haver d’anar a estudi, penjar en un banc, com dues eines inútils, les cames, que tenien fam de córrer, i arrossegar per les lletres d’un llibre la imaginació, que es sentia cridada pels xiscles de les orenetes, pel xiu-xiu del vent, per cada bri d’herba i per cada fulla d’arbre! Era ben trist, però no hi havia altre remei: era precís anar-hi. I jo m’hi encaminava xano- xano, capbaix… amb una recança!… A cada pas m’aturava sospirant. Déu meu, que n’hi devia haver, de cassanelles, a la roureda! Les móres i els aranyons ja devien ser madurs. Si jo fes rodó!…
Havia arribat a les envistes d’estudi, quan una veu coneguda m’estremí de cap a peus. Era la veu d’en Volivarda, un xicot pescador, que em cridava amb un llarg -Eeep!- des del fons d’un carreró.
Ai vatua l’home! Té! ¿qui havia de pensar en ell?… De seguida se m’enriolà la cara, i em va passar per la fantasia la visió del mar i de la costa pintoresca. Aquell xicot i jo havíem nedat junts tantes vegades! ens havíem divertit tant, pescant pops i crancs per les roques!…
—A on vas, Volivarda? Acosta’t, home, que parlarem. Apa, que tinc d’entrar a estudi.
—Vatua sa pena! quin marriment me vindria, si m’hi haguessen de tancar! ¿I tu cada dia de Déu hi vas? Fes rodó, coi!… fes rodó, avui! Vina-te’n amb mi. Vararem es gussi d’en Valéncia. En Valéncia vol que li arrepleguem una galleda de soïssos: saps?… Soïssos rai!… Jo en sé una afrau que hi estan espessos com es cabeis as cap. En un santiamén els tenim, i ens resta tota sa tarda de coll per a pescar a volantí… amb un volantí de sis hams, que portarà en Canari: cosa més fina!… Mira, ara vinc de cercar cargolins per esques. En duc tot un nansat, que els hai trobats aquí tot just, en es fonois des Camp-perdut. Coi! ja no ets homo si no fas rodó!
Jo, gratant-me el cap, pensívol, anava escoltant. El cor me bategava dintre el pit, com una papallona dintre el puny d’un infant. Oh! prou me temptaven, aquelles proposicions!
—A casa sopem a les vuit- vaig mormolar.
—A dos quarts serem en terra- contestà en Volivarda. I, llegint la desconfiança en la meva mirada, afegí, besant-se el dit gros, encreuat sobre el saludador: -Tan cert com sa mort!
En això, les mans d’algú que se m’havia acostat per darrera me taparen els ulls, a l’ensems que una alenada calenta m’humitejava el clatell. Vaig pegar una giravolta sobtada, i vaig topar-me nas a nas amb la riallera carota d’en Paiús, un noi rabassut, gras, llardós. Ja abans d’encarar-m’hi l’havia sospitat per la ferum, que sempre se li sentia, de quitrà i d’arengades podrides. Que n’era, de lleig, aquell marrec! Tenia les galtes botides, el nas aixafat, i les parpelles tan sobreres i caigudes, que per mirar havia de tirar el cap endarrera, com aquell que, jugant a cucorna, vol guaitar per sota del mocador.
Me va enrotllar el braç a la cintura i em va dir: -Ets de sa barcada: oi? Conxos, que ens divertirem!
Mentrestant, l’altre llopet marí, en Volivarda, que era alt, escardalenc, de color de sègol, carallarg, i tan embardissat de cabells que li eixien a rossos manyocs per sota les gires i pels forats de l’arnada barretinola, m’estirava, tot afalagant-me el clatell.
Què podia fer jo? ¿Qui no hauria girada l’esquena a l’aula? Vaja, la meva virtut no era pas prou ferma per a resistir tanta temptació.
Mentre travessàvem el poble, no les tenia pas totes: la consciència em feia rau-rau, i sempre em semblava que el pare m’havia de sortir de tras-cantó; però, a la vista de la platja, de la barca i del mar, la meva por i els meus escrúpols desaparegueren com òlibes empaitades pel sol. Visca la llibertat! Visca l’alegria! Barquejaríem, visitaríem cales amagades, pescaríem tal volta peixos inconeguts, veuríem els bancs vivents on es crien les petxines virolades que enjoien les platges, trobaríem… qui sap, lo que trobaríem!…
—Apa, marrecs, que tindreu bon temps! —va dir-nos en València—. Mireu, que alegroia que està, sa veia de sa mantellina blaua! Com s’enfloca i se rinxola, sa presumida! Runy com un gos perquè ses roques li són de mal rosegar i sa sorra li fa mal a ses genives; però no té pas sa rauxa dolenta: us gronxarà a sa seua falda com una bona mainadera. Apa, marrecs! Es vent i es corrent us estalviaran sa meitat de sa feina, i, a sa tornada, ja es garbí haurà caigut.
En Canari era allí que ens esperava. Estava de quatre grapes davant del gussi, enseuant els pals, i em va saludar amb una mitja rialleta de simpatia.
Els mariners vells, que prenien la fresca al peu de les penyes, a l’ombra de les blavoses atzavares, ens contemplaven satisfets, articulejant ells amb ells i assenyalant-nos amb els brocs de llurs pipes. Les dones, que adobaven xarxa, aixecaven llurs caps de la feina, i cridaven, trufejant.
—Pareu ment que no eixugueu tot es peix de sa mar! A veure si ageu alguna roassa!
Nosaltres no els contestàvem. Canteu, canteu, ninetes. Altra feina teníem! Estàvem atrafegats passant revista a l’embarcació. «—¿Ja heu tapat es dui? —A on és, sa sàssola? —Tampoc trobo s’arjau des timó. —Mireu, València: aquest estrop es petarà a ses primeres embranzides.» Movíem un esvalot!… I, a tot això, en Valéncia ens ensenyava lo que li demanàvem, responia a les advertències i reia com si li fessin pessigolles.
Un xicot que acabava de capbussar-se des d’una roca forana se’ns acostà nedant a grans braçades. —Me vols, Volivarda? —va cridar, aclucat d’ulls, després d’escopir l’aigua, que se li escorria dels cabells i se li ficava a la boca. —Apa! —li va contestar lacònicament en Volivarda.
De seguida el nedador eixí a la sorra, debategant de dents, tremolant i esbufegant. Amb unes quantes fregades de mà s’eixonà la mullena que li regalava per braços i cames, se va posar la camisa i unes calces de vellut de cotó, que es fermà per damunt dels muscles amb unes vetes que li servien d’elàstics, i ja estigué a punt de marxa. Nosaltres havíem anat varant sense esperar-lo, però va estar llest de sobres. Així que donàrem fusa, s’arrapà a la popa, saltà a dins de la barca, s’apoderà d’un rem, i fou el primer d’armar.
Després, vinga vogar i mar enfora s’és dit. Anàvem a quatre rems, i en Canari portava el timó. Quin delit! Quin entusiasme! Que era de bon rebre, al front i a les galtes, el buf del vent, impregnat d’una polseta de ruixims! Un garbinet fresc, oratjós i joguiner volava en ample vol per la planura del mar, enravenxinant les ones sense embravir-les. Tot era vida i moviment. Arreu arreu, les ones corrien, rodolaven, saltironaven i tentinejaven amb moviments d’alegre embriaguesa. S’engallaven, traient unes crestes verdes, fines, diàfanes, que, banderejant, s’aprimaven fins a rompre’s en floquets d’escuma. Aquí s’empaitaven, amoroses, petonejant-se amb un decandiment esllanguit i graciós a l’assolir-se; allí s’esbadellaven suaument com una boca que esclafeix a riure. Com un estol de mainada tafanera, venien a palpar i colpejar els costats del gussi, a passar-li per dessota, pegant-li culada, o a esllomar-se bojalment en la roda de proa.
—Salta, salta miralta! —cantava entusiàsticament en Canari.
Cap a la banda de terra, a l’indret del sol, no es podien mirar les aigües sense que un hom se veiés obligat a cloure les parpelles rublertes de llàgrimes. Allí la mar fulgurava amb llampegueigs d’or i d’argent viu, i semblava desfer-se en davassalls de vidre volador; i cap a la cala, en el redós de ponent, groguejava com una gran lluna d’oli.
Una tonyina que saltà en l’aire entre un escampeig de ruixims, a pocs metres de la nostra barca, ens féu restar bocabadats i sense vogar.
—Manoi, quin peixàs! —exclamàrem tots. I romanguérem a l’aguait, sotjant si reapareixeria; però, a lo millor, una forta bramulada ens llevà l’encantament.
—Vira, vira! —va cridar en Volivarda. —Tothom a rems i dali fort! Es vent ens tira a ses seques. Vatua, com lladren, ses maleïdes!
Efectivament, la nostra distracció ens havia abandonat al corrent, que ens duia a un paratge perillós, a la punta d’unes roques que havíem de remuntar per guanyar la derrota de llevant. Ens trobàvem voltats de seques que reganyaven ací i allà l’aspra esquena quan l’aigua refluïa a llur entorn, i que es cobrien d’escumes i xarbots quan revenia l’onatge. La remor que feien era espantosa, perquè es multiplicava al regolfar en les balmes de les penyes, on el vent rebomborejava també basardosament. I, no obstant, el temps era bo; mes, al sentir aquell soroll, costava de creure que no s’hagués desencadenat un temporal. Lo cert és que estàvem desconcertats: els uns vogaven, els altres ciaven, i la barca giravoltava com presa d’un remolí, a riscos de malmetre’s tocant en algun som de roques. Sort que en Volivarda va conservar la serenitat i ens tranquil·litzà. —¿De què teniu por, gallines? ¿Per ventura no sabeu nedar? —va dir. I, assenyalant el punt cap on havíem d’arrumbar, —Dret an es freu, Canari! —va cridar. —I vosaltres acluqueu ets uis i aferreu es punys a vogar. Aquí no ha de governar ningú sinó es timoner.
Un cop ben avinguts, salvàrem el perill en un moment, deixant endarrera les seques baladreres.
Després vàrem entrar en un esparagol ombradís on el tràngul gairebé no s’hi sentia i s’hi respirava un aire suau, agradosament enflairat de marisc. Allí vàrem descansar una petita estona, i començàrem a pescar. En Volivarda s’apoderà del famós volantí d’en Canari, l’escà amb caragolins que li presentàrem trencats, i de seguida l’anà amollant a la mar fins que el plom fregà tot just les sapes del fons. Fou un moment d’emoció. Amb quin afany ens abocàrem a la banda, desitjosos de veure com els peixos se tirarien a l’ormeig!
L’aigua era puríssima, i estava impregnada d’una claror verdosa que permetia distingir fins i tot els més petits brins de l’herba negrenca que encatifava el sòl marí.
Al cap d’un moment en Paiús em tocà el braç, dientme : -Ara, ara!- I llavors, tal com s’aixeca a l’entorn d’un vianant que travessa un xopoll un núvol de mosques i d’espia dimonis que estaven amagats entremig dels joncs i boves, vaig veure sortir dels herbatges submarins una munió de peixets virolats i bellugadissos, que s’alçaven a l’entorn del volantí. Bullien, anguilejaven, pujaven, baixaven i morrejaven atrevidament l’esquer, precipitant-s’hi a fortes embornades i disputant-se els trossets que podien arrencar de l’ham. —Redéu, que n’hi han!- exclamava en Canari. Però en Volivarda feia mala cara i deia: —Això es gurrama, peiximinuti… No n’ajarem cap. Són criaturetes, i nosaltres hem d’anar pes veis.
Seguint els consells d’en Volivarda, donàvem de tant en tant algun cop de rem per canviar de lloc. En Paiús s’impacientava. —¿De què redimontri ens deu venir, aquesta malastrugança? —anava mormolant. I de sobte exclamà: —Ja ho sé, vatua! Avui no m’hai senyat—. Va mullar-se els dits, submergint-los en el mar, com aquell que els fica a la pica de l’aigua beneita, i es senyà devotament. —A veure si rompem s’embruix, conxos!
Havíem arribat a un paratge assolellat, i de sobte vaig veure projectar-se sobre el fons marí, esborrant l’emmallat de fils lluminosos que hi estenia el sol, l’ombra gegantina de dos peixos que passaven com dues centelles. Vaig fer un surt, però no vaig pas tenir temps de dir -Mireu. —Ja en Volivarda havia cobrat ràpidament l’ormeig i l’havia tret enflocat amb dues llargues jodrioles, que debategaven, mostrant per tots cantons la coloraina de llur cos: tan viva i tan fresca, que semblava que un hom s’hi hagués de tacar la mà a l’agafar-les. Dues jodrioles! Amb quins alirets les saludàrem! No crec haver fruit mai d’una alegria més pura.
—Ja hem romput s’embruix —va dir en Paiús. —Cala, cala, Volivarda: aprofita s’hora bona, mentres es peix té gana.
L’hora fou, certament, bona. ¿Ne voleu, de jodrioles virolades, de serrans clapejats d’or i púrpura, d’estudiants revestits d’escata negra, de tords, de vaques serranes? Ne voleu?… Fins i tot agafàrem una escórpora, petit monstre de pessic vérinós, que fou mirada amb terror i que, després de morta a cops de sàssola, encara ens donà treballs per a desenganxar-la de l’ham.
—Alerta! —va avisar en Volivarda. —Això ès un peix maleït. Porta clavades dues aguhes de bruixa, que ni amb sa mort perden es mal verí. Hem de tallar-les amb es gavinet i llençar-les. Déu hi gord de posar-hi es peu a sobre!
—Per lleig i maleït que sigu aquest peix —va saltar en Canari picant de mans—, jo mai voldria a sa sopa atra maledicció que sa seua. Ni es rap li fa sa pols.
—Oidà! —exclamàren tots aprovant-ho. I en Paiús se llepà els llambrocs com si el sol pensament els hi hagués ensaborits.
Estàvem abstrets per la nostra tasca. No ens adonàvem pas de l’aire, ni del sol, ni del curs del temps. Si no hagués sigut per una baralla que va moure en Paiús i que féu que en Volivarda cerqués arguments en el cel per a deturar-la, tal vegada la nit ens hauria sorprès pescant: tanta era la il·lusió que hi teníem.
Per sort, en Paiús va fer una rebequeria.
—Vui fer una calada, conxos!— exclamà. —Vui provar sa meua sort.
En Canari s’hi oposà resoltment.
—Tens massa mala grapa, manu- li va dir: —m’enrocaries es volantí.
En Paiús se va enutjar. S’aixecà, va tirar el cap enrera, posant en premsa les filades de carn, de son bescoll molsut, i restà una bella estona mirant per les escletxes de sos ulls, sempre mig tancats, fit a fit a en Canari.
—Que va de bo, cara de pomes agres? —va dir després d’un llarg silenci. —¿Que et creus que m’has llogat per bastaix? ¿On ès, sa soldada que em dónes? Tota sa tarda m’hai estat endarnegant, rema que remaràs, i, ara, ¿no m’hai de divertir com a persona?
—No, no pescaràs, amb es meu ormeig— va contestar en Canari arreplegant el volantí i posant-se’l entremig de les cames.
Era aquest noiet una criatura menuda i desnarida, d’una rossor canemal, d’ulls blavissos, una mica guenyos. Estava espantat i les llàgrimes li vorejaven les parpelles; però es coneixia que no estava pas disposat a cedir.
En Paiús s’anava enfurismant.
—Rénoc de platja!… cap de borres!… canyiula! —li deia amb aires de menyspreu. —Amb mi, vos baraiar-te? ¿Que no ho veus, que des primer pinyac t’esbotzaré es costellam com si fos una garbitana podrida?.. Que no pescaré?… No?… A ses bones o a ses males!… I alerta que no haju de grumejar es peixos amb sa teua sang: sents? Porta això o t’estripo!
I ja arborava els punys, quan en Volivarda li va pegar estirada a la brusa, fent-lo asseure en un banc, i, rient i tirant la cosa a tabola, li va dir: —Seu, seu, baraca botxina. Té: fuma aquesta cigala i calla. ¿Per què et baraies, tora, més que tora? T’hi has pensat massa tard, a pescar. Mira’t, es sol, on és. Si no anem de seguida a soïssos, prou que hi haurem d’encendre es fanalet.
Tots guaitàrem a l’entorn, aleshores. Mare de Déu, i que era tard! Com havia passat, el temps! Ja l’ombra de les muntanyes s’estenia fins qui sap on de la mar. El garbí havia caigut. La flama en la qual en Paiús encenia el cigar no oscil·lava gens ni mica, i la cerilla va cremar fins que, llençada a l’aigua, s’hi apagà espetarrellejant. L’onatge s’era aplanat, esborrat, fos… Quina calma! Quina quietud! La color blanquinosa que pren l’aigua morta de les ensenades s’anava dilatant mar en fora com un tel invasor; i en aquell tel llis i enxarolat s’emmirallaven serenament les penyes, poc abans combatudes per la ressaga, i llurs herbatges, encara xops, hi vessaven una gotellada harmoniosa. De les muntanyes properes davallava l’olor dels tomanyins i de les flors boscanes, que amb la fresca del vespre solen exhalar un alè més sentós. El sol, des de darrera d’una boirina rovellada, deixava caure, a tall de rosses pestanyes d’un ull que s’acodorm, la serrellada dels seus raigs, que cobria tot el Montseny. El cel començava a verdejar. Quina calma! Quina quietud! La tarda es desmaiava a poc a poc amb un somrís de pau, amb un deix de galvana placèvola que s’apoderava de la immensitat.
¿Què ens calia, sinó acudir a la feina que ens havia encomanada l’amo de la barca? Vàrem rependre els rems i… tira cap a llevant. La barca lliscava per la llisor oliosa del mar com un tall de sabó mullat llisca per sobre un vidre. Amb pocs esforços la portàrem al paratge on havíem d’atracar; i, després d’haver-la amarrada amb un cap de corda en un tosc pilaret de roca, vàrem desembarcar tots.
—Allà hi ha s’afrau des soïssos —va dir en Volivarda mostrant-nos la boca d’una caverna en la qual, de tant en tant, el mar, botint-se lentament, s’hi engolava com xuclat, produint-hi un glo-glo semblant al d’una deglutició gegantina.
Ens hi vàrem acostar, i, efectivament, no hi mancava pas lo que cercàvem. La penya submarina estava materialment coberta de soïssos, aplegats estretament, eneriçats de pues, oferint en petit l’aspecte que presentaria, agombolat en el fons d’una vall, un negre exèrcit armat de piques.
La feina era fàcil. Amb un arpó de tres ganxos en Volivarda es posà a rasclar la penya, i feia seguir a pinyocs aquells mariscos espinosos. En Paiús parava el salabret per copsar els que queien de l’arpó, i jo i els altres vailets els arreplegàvem de l’arpó i del salabret amb les mans i els estibàvem a la galleda.
De vegades, al llençar els que ens semblaven massa petits, se n’esbadellava algun, i son suc i sa polpeta vermella s’esmunyien a l’aigua, atraient una mena de llagostinets verdelosos i menudíssims, que apareixien com una boira, i com una boira s’esvaïen en havent acabada la menja que els havia congriats.
—Això ès puagó marí —me va dir en Canari. —Són més petits que es mosquits, però n’hi han més que grans de sorra a sa platja. Si es tiren a ses peces o an es palangrons, s’hi mengen es peix que no hi deixen sinó ses espines pelades. I res els hi fa por. Veuràs… allàrga’ls-hi una cama, com te la pessigaran de seguida. Així se’n perdés sa mena, mala pesta!
Acabada la feina, ens vàrem entretenir cercant petxines. Teniem una gana!… I haguérem d’acontentar-nos amb quatre petxinetes i amb una ceba que portava en Volivarda, la qual ens repartírem com a bons germans, polsejant-la, per tot amaniment, amb una mica de sal de la que, procedent de les grosses ressagues, s’era acristallada en els cloterells de les roques altes. L’àpat va ésser ben frugal; però que ric!
Encara em sembla que estic en aquelles penyes entornat d’aquella mainada. Veig en Paiús ajagut de boca terrosa i mig abraçat amb en Canari, sense recordar-se de que l’hagués volgut matar mitja hora abans. Veig en Volivarda i l’altre vailet asseguts dalt d’un saplà de penya, amb les cames penjant sobre el meu cap. Sento a lo lluny el toc d’oració, l’esquelleig de les cabres que davallen de les cingleres, i el cant dels grills sonant acompassadament com l’ànima d’un gran rellotge: -ric, ric, ric…- I el dia va morint, morint… L’horitzó es torna morat; les calitges hi van ascendint lentament; i el mar, llis com un cristall, hi destaca lluminós, banyat d’una fina color d’or pàl·lid, sols comparable a la de la lluna quan se’n va a la posta.
¿Cal que arribi a la part llastimosa i que expliqui com a casa varen descobrir la meva entremaliadura i com me condemnaren a anar-me’n al llit sense sopar, a malgrat de la gana que em rosegava per dedins?
© de l’edició, Stroligut
