reencarnació de la matèria eduard girbal jaume edicions de 1984

La reencarnació de la matèria – Eduard Girbal Jaume

Edicions de 1984 ha publicat La reencarnació de la Matèria, llibre que aplega tots els relats que es coneixen d’Eduard Girbal Jaume. Aquest recull s’afegeix a la trilogia novel·lística que formen Oratjol de la Serra, L’estrella amb cua i La tragèdia de cal Pere Llarg.

A Stroligut us avancem el primer capítol de Lilium inter spinas o el cas de la mestra nova, un dels relats que forma part del volum de narrativa (més o menys) breu de Girbal Jaume editat per Agnès Prats Soler.

reencarnació de la matèria eduard girbal jaume edicions de 1984

Lilium inter spinas o el cas de la mestra nova

No ignoro que, d’uns quants anys ençà, s’ha pretès introduir en el nostre llenguatge la paraula mestressa per a designar a la persona del genre femení dedicada a ensenyar; mes, convençut de que es tracta d’un mot artificiós, construït, imposat, i no d’una designació llingüística viva i espontània, me repugna la innovació (que no prosperarà, talment com tantes d’altres) i no m’avinc a seguir-la. Lo mateix haig de dir respecte al mot ensenyament com a substitutiu d’ensenyança.

La que sí és paraula viva, usada per a designar a la mestra, és la de costurera (de fer costura) i també ho és (malgrat sia un castellanisme evident, però molt estès en l’alta muntanya) la paraula maestra. Vull, doncs, perseverar deliberadament en l’ús del mestra, mot que tant s’emplea en el sentit de mestre femení com en el de dona o muller del  mestre. Per mestressa, no vull passar per altra cosa, s’entén l’esposa de l’amo o cap de casa, v. gr.: l’amo i la mestressa, o bé el cap de casa femení quan no hi ha home, p. ex: la mestressa de can Pons. Aixís ho entenc, honradament, i aixís ho aplico. (N. de l’a.)

I

Quan el senyor Porqueres, assolides ses més cares aspiracions, va deixar la mixta de Brics, resultaren dues coses: que, en virtut de la complicadíssima llegislació i reglamentació dels afers magisterials, l’escola del llogaret s’hauria de proveir amb condició d’interinitat, i que el nomenament per a la vacant, per raó de la bisexualitat de l’escola, devia recaure justament, en consonància amb les més noves disposicions, en una mestra; una de les nombroses mestres que constitueixen l’inextingible escalafó establert amb totes les de la vasta jurisdicció universitària que estan a l’expectativa de plaça, de col·locació, d’un mos de pa segur, després d’anys i panys de sacrificis, vigílies, proves, esperances, desconhorts, badalls i vanes paraules d’encoratjament i estímul.

Tot el temps que l’escola estigué «sense proveir», la qual cosa va escaure’s coincidint amb les vacances estivals, al veïnat no es parlava de res més: «¿A qui deuran enviar-nos?», «Tot sirà que s’hi vulga estar!», «Quina llàstima! Ara que feia tant de temps que, per aquest costat, estàvem tranquils!».

I, en veritat, no els hi mancaven pas raó sobrera ni fonamentats motius. Llevat el cas exturdinari del senyor Porqueres, la llarga permanència del qual, regentant, satisfet i resignat, la miserable escola, no havia sabut explicar-se mai ningú, lo certus era que, a Brics, mai de la vida havien ensopegat un mestre que hi durés ni mitja anyada. En general, arribaven, arrufaven desagradablement el nas davant de tanta migradesa, solitud i ferestia, prenien possessió oficialment, car no podien pairar-se’n ni fer altra cosa, i, si no s’arreglaven amb el senyor rector, acte seguit giraven cap i cua, decebuts, irats i avergonyits, i no se’ls tornava a veure. Una de dues: o renunciaven declaradament a la primera vista, o, per breu temps, trampejaven ses obligacions amb una composta vergonyosa. I, tant en l’un com en l’altre cas, als tres o quatre mesos, indefectiblement, altra vegada cares noves… i la Instrucció, que mal llamp la mati! En veritat, en Joan Porqueres havia sigut un merlot blanc. Cinc anys! Cinc anys sencers i cabals, s’havia estat a l’escola!

El senyor rector, el Toni-Joan, el Cosme de cal Llufa i el Ramonet de la botiga, que, per raó dels llurs càrrecs, constituïen la Junta Local de Primera Enseñanza (!), n’estaven capficadíssims.

—Si ens en toquesse un d’edat, potser sí, que encara s’hi estaria!… El mal sirà si ens en envien un de jovenet…
—Mentres no ens vinga algun castellufo!…

Mes, tan preocupats i encaparrats com ells hi estaven, l’Excel·lentíssim Senyor Rector de la Universitat no va haver d’enfondar-s’hi gens ni mica. Diví Apol·ló, Júpiter Tonant i Ceres Proveïdora, tot en una peça, de l’arramadada grei magisterial, va tenir-ho resolt en un obrir i tancar d’ulls, en un moment, d’una plomada.

Quan, tramitat l’expedient promogut per la vacant, va arribar el protocol a la seva taula, demanà una relació, signà amb el dit, justicierament, un nom de cap de llista, digué «¡Esa señorita!» a un fidel subordinat, i santa bona Maria! Al cap d’una breu estona firmava i rubricava un ofici que contenia la seva superior designació. 

Uns dies més enllà, el moliner de Brics descobria el nou nomenament entre els d’una llarga relació reproduïda pel diari comarcal que, com sempre, arribà a les seves mans amb dues o tres dates de retard…

Bon Déu, Senyor!… ¿Era cert, podia creure’s, semblant cosa?… ¿No li feien pampallugues, els ulls?… ¿No s’hauria, tal vegada, saltat pas una ratlla?…

¿Una dona, una noia fadrina, pel que es veia, per a regentar la mixta, per a governar les mosses i, sobretot, els xicotassos, aquells ganàpies de Brics, que…?

—No me’n faltava saber d’altra, com hi ha món!

Va córrer, amb el diari, cap a la parròquia…

Sí; no hi havia pas cap llei de dubte, ho veien ben clar: «Brics de la Carena».

I, al costat:
«Srta. Maria Marlés y Manassanch».

El senyor rector restà, a son torn, espalmat.

Ara sí; ara sí que l’havien ben feta bona!…


Quan la Maria Marlés, una trista òrfena de pare i mare acollida a l’hospitalitat, ben cara i ben a contracor, d’uns parents llunyans mestres en tota llei de gasiveries, va veure’s, a la fi!, designada per a ocupar la plaça de Brics, no sabia lo que li passava. Tant de temps de gruar-ho i regruar-ho i de tenir- ho tot tan ben previst i meditat per a quan arribés l’hora —«faràs això i allò; tindràs presentes tal i qual cosa; evitaràs lo d’ençà i enllà; te valdràs d’en Pau, d’en Pere i d’en Berenguera»—, ara se trobava com en presència de la cosa més impensada, del cas més inopinat, del fet més extraordinari. Ni que li haguessin extret el cervell del cap deixant-hi en son lloc una esponja xopa d’aigua de llacsons! Quan, per primera vegada, després de tantes privacions i de tan llarg glatir, anava a consolidar-se la seva situació en el món, la sorpresa causada per allò tan esperat i el desconcert produït per lo que devia ser-li, i certament li era, tan conegut, foren tals i en tal forma que la seva alegria no va ser alegria ni la satisfacció que era de llei va ser satisfacció.

Les condeixebles de la Normal i l’eixam d’excontrincantes d’oposicions, totes a l’expectativa d’un racó d’escola, com, fins ara, ella mateixa, acudien a visitar-la l’una darrere l’altra, a corrua feta, sense deixar-la en repòs, acabant d’atabalar-la amb enhorabones i alabances, advertències i consells, encàrrecs i demandes, avisos i retrets, murmuracions i  xafarderies.

Era com una allau, del matí al vespre:
—Tu, Maria, ¿i a on cau això de Brics? Estic que és un viatge que només se pot fer baix pena de la vida, ¿oi?…
—¿Has acceptat, Maria? Jo de tu, renunciava. Tot lo més, prendria possessió i posaria una substituta.
—Si em vols creure a mi, Maria, entén-te amb el rector o el vicari, partiu-vos el sou i vine-te’n a Barcelona. T’hi tornaries com una bestioleta, entre aquella gent.
—¿Què diuen, Maria, que és una mixta, que hi van uns xicotassos com uns sants Paus? Ja cal que treguis el geni, car no en tens gaire, tu. Veies que no et clavin llenya, encara!…
—Si em vols creure a mi, Maria, un cop allí, a les nenes ben poques lletres i molta labor… La qüestió és treure’s forces retribucions. I als nois, aritmètica i res més que aritmètica.
—Ara podries ensajar-ho, això de la Montessori… No me’n ric, no!…
—Te recomano els atles de l’Antero…
—No et descuidis dels Trozos que et va dir la Carreter.
—I, ¿com t’ho faràs per a cuinar? I ¿dormiràs sola, en una escola en despoblat?
—¿Per què no et subscrius als patrons de la Viñamata?
—De l’habilitat no te’n fiïs. És l’home més gitano i més traïdor que hi puga haver sota la capa del cel.
—Tu amb qui has de procurar tenir bo és amb l’inspector de la zona. I no et costarà gaire: li agraden molt les noies maques… Si tu vols, rai!…
—La Valentí va contant pertot arreu que si el rector t’ha designat, ho deus an en Puiggivert.
—Donya Marcelina està molt ressentida de tu…
—La Massot me deia, ahir a la tarda, que no t’hi estaràs ni un mes.
—Escolta: i, un cop a lloc, ¿que no et convindria una permuta amb la Josefina Mas?

Allò no s’acabava mai.

L’astorament de la Maria va ser tal que els dies del termini senyalat per a prendre possessió del càrrec li passaven com una exhalació, sense fer cosa de positiu profit en sos preparatius.

I arribà la vigília del viatge i, quan ja no hi havia temps per a subsanar omissions ni posar esmena als erros, fou quan s’adonà, i ho vegé amb una claredat desoladora, de que se n’anava tan a la bona de Déu i tan desproveïda de tot, tan indefensa, tan mancada de recursos, tan sense experiència ni costats, tan sola, tan absoluta, tan irremissiblement sola, que gairebé agafà por i fins se sentia penedir-se de lo que havia sigut la vocació, l’ideal, el desig i l’esperança de tota la seva vida des de que havia començat a llucar el món…

Mes lo fet ja estava fet i no tenia remei, esmena, ni recuperació.

Era ben bé lo que deien, amb la veu aspra i l’argumentació crudel del que manté a desgrat a un desvalgut, els parents de la Maria:
—Tot això hauria estat molt en son lloc sis anys enrere… T’ha vagat prou de rumiar-ho!… Però, ¿ara, en aquestes altures, aquests romanços i aquestes papereries?

L’òrfena va plorar. Va plorar, llargament i amarganta, en la foscor de la nit, en el silenci de la cambra, sota la sepultura dels llençols, tomba i abortiu de tantes coses…

Després… se va aclucar d’ulls com qui es llença a l’aigua en ple naufraig…

I aquí teniu a la meva heroïna —heroïna per força—, camí, cor en un puny, de Brics de la Carena.

© de l’edició, Edicions de 1984