rem trenta quatre ruyra novel·la marines boscatges joaquim blanes conte

El rem de trenta-quatre – Joaquim Ruyra

El rem de trenta-quatre de Joaquim Ruyra és una novel·la breu que forma part de Marines i boscatges i que narra l’aventura marítima de la Santa Rita, una barca de cabotatge.

Ruyra hi evoca la seva joventut a Blanes amb un llenguatge que reelabora la parla blanenca.

» Més Ruyra: L’envejós, Una tarda per mar i La fi del món a Girona.

rem trenta quatre ruyra novel·la marines boscatges joaquim blanes conte

El rem de trenta-quatre

I

Ja que sempre vols que et conti coses de marina —m’escrigué la senyora Mariana Saura—, t’explicaré amb tots els ets i uts un viatge, que vaig fer en barca de mitjana; un viatge de no res: no et facis il.lusions; però te’l vull servir tan a la menuda, seguint les notes que en tinc preses en un llibre de memòries, que ja serà prou que no te n’atipis. Aixís potser no et tornaràs a queixar de la meva eixutesa.

Tu ja saps que el pare era patró i que feia la carrera d’Alacant. Fill de Blanes, s’havia casat amb una granaire de Roses, que tenia una caseta al barri de mar i una vinya a la vora del poble. Aquestes dues finques varen motivar que el matrimoni s’establís a Roses, des d’a on el pare va seguir la seva navegació de cabotatge, eixamplant el comerç que havien començat els seus sogres. Ell era amo del carregament i de la barca i ell se la comandava; de manera que s’ho guanyava tot. Franc de nòlits en un temps en què el cabotatge produïa bastant, pots comptar si es va aprofitar. Això sí, els seus mariners havien de ser precisament blanencs, perquè no creia que enlloc del món nasquessen ni es formessen homes tan aptes per a les coses de mar com en el seu poble; i aquesta dèria, que el féu malveure amb la gent de Roses i que el portà a més d’una topatia amb patrons del Masnou, de Lloret i d’altres punts de la Costa, que pretenien igual honor per a llurs nadius, triomfà de totes les contradiccions i amb elles se féu més terca i exclusiva.

Els baixos de casa, al voltant del jardinet, eren magatzems: aquí arròs, allí garrofa, més enllà rodells de cèrcols, en un cantó blat, a l’altre userdes, terrissa de totes menes, fustatges… no estaven pas mai buits. Els negociants a l’engròs venien a comprar. A la llinda de la porta, a les envistes del mar se solien fer els tractes. El pare s’estava dret, recalcat al brancal, amb les mans a les butxaques, i escoltava pacientament, tot fumant i amb els ulls mig aclucats, la parola dels negociants. Ell no gastava gaire saliva; demanava preu i deixava dir. A la fi venien els oferiments.

—¿M’ho doneu per tant?
—Hissa!
—¿Ne voleu més-quant?
—Hissa, hissa!
—¿Posem-ho a tant-més-quant?
—Amarra.

Pronunciada la paraula «amarra», ja la venda estava feta i era tan sagrada i tan ferma com si n’hagués passat el notari.

El pare era un llop de mar, un home extranyot: més aviat baix que alt, ossut i magristó, de cap gros i de rostre brúfol i ferreny, solcat per fondes arrugues. Anava afaitat de cara i es deixava el pèl a sota les barres com una mena de collar. Tenia les celles grosses, ajuntades, negres com sutge, i solia guaitar de reüll amb un mirar que enfosquia l’aire. Posa-li una pipa a la boca, dóna-li una veu enrogallada, vesteix-lo amb una samarreta blava, unes calces amples de vellut de cotó i una gorra peluda amb una bola al bell mig del cocoronell i… ja el tens. Oidà, manca una circumstància remarcable: caminava eixancarrat, amb una fermesa i un aplom, posant els peus tan plans, que només de veure’l se comprenia que, encara que se li ventés una empenta de part darrera, no se’l faria caure sempre anava com qui se la tem. I això és propi de tots els mariners, avesats a guardar equilibri sobre el mòbil pont de les naus. Veuràs, para-t’hi.

Altrament ell no reia mai. La seva calma i el seu mal humor eren inalterables. Mes, per aspres que fossen les seves maneres, m’estimava tant que la seva voluntat era una joguina de la meva. No li quedava més família que jo; els altres fills i la dona se li havien mort, i en mi havia concentrat tot el seu afecte. Per a mi no tenia un no de durada. Amb una postureta, una rabiola o una llàgrima lograva d’ell qualsevulga cosa. Si m’hi hagués empenyat, fins s’hauria deixat afaitar les barballeres i s’haguera desavesat de fumar amb pipa; però ¿per què havia jo de contrariar les seves aficions? ¿No m’agradava per ventura que es respectessen les meves?

Me vaig criar com els arbres de la rambla. La meva educació se pot dir que la vaig emmenar jo mateixa. El pare només era bo per a esquitxar pessetes. —No miris preus… Vull els millors mestres—. De cosir, de planxar, de fer mitja i coixinet gairebé no en vaig apendre i, en canvi, de fer flors i brodats extranys, de tocar el piano i de pintar n’estic força ensinistrada. Si sé escriure regularment ho dec al gran nombre de noveles que vaig llegir. Dragava totes les que em venien a les mans; però les que varen deixar més llevat a la meva imaginació foren l’Atala, els Viatges de Gulliveri principalment la Corinade Madame de Staël. Jo mateixa em considerava una Corina, sinó que el meu art predilecte no era el de la musica, ni el de la poesia, sinó el de la pintura, en la que havia progressat bastant baix l’ensenyança d’un mestre vell, cabellut i missàntrop que, mal comprès dels seus contemporanis, se n’era vingut a Roses a remugar les seves glòries somniades i els seus desenganys reals.

La meva especialitat era la marina. M’embadalia contemplant la riquíssima coloració del mar, el seu moviment, les roques que s’hi banyen, l’horitzó desembarrassat, immens, les platges a on el sol vessa tot el seu or… Estudiar això, empapar-me’n, somniar-ho i estergir amb els pinzells el somni sobre la tela, oh delícia! Sempre m’hauries trobada per la costa amb el portaestudis i la ombrel.la, ja pintant, ja cercant punts de vista. En dies de temporal no hi havia qui em fes estar a casa. A pluja batent m’enfilava a les roques assorollades pel terrabastall tronador de l’onatge. A pluja batent i amb el paraigües inutilisat per la ventada, m’entretenia a voltes apuntant una nota, mentres el ruixat m’amarava de cap a peus. I no era pas solament l’interès de la nota desitjada lo que em portava a tals ardideses, sinó la creència de que les havia de fer per a respondre dignament al concepte d’artista genial que de mi mateixa tenia format. Jo era un esperit ardent, posseït d’entusiasme estètic i per lo tant… té, que troni, que llampi, que em mulli, que m’enfredori, jo no me n’he de sentir, no m’he de parar més que en la bellesa. De comèdies per aquest estil no se n’hi representen poques ni gaires en el cor de cada u! Ara que se m’és refredada la febre romàntica i que no pretenc ser més saberuda que qualsevol altra dona de sa casa, que ridícules me semblen aquelles fal.leres!

Però, per ridícules que fossen, eren aleshores el foc de la meva ànima i l’alè de la meva vida; an elles ho sacrificava tot i per elles fou que em vaig ficar al cap d’acompanyar al pare en un dels seus viatges. Un viatge en barca de mitjana! ¿Vols res més poètic? Extens la teva ala com un aucell i t’abandones al buf del vent per la planura del mar. Les ones gronxen el teu son i, quan te despertes, sents a sota el fustatge, a on descansa el teu coxí, l’harmoniós escorrement de les aigües. I quin espectacle de costa, d’horitzó, de mar!… Vaja, era lo que em convenia; m’aniria amarinant, amarinant de cos i d’ànima… I això m’era necessari. No es pot pintar bé sinó lo que s’ha sentit amb molta intensitat.

Estàvem en plena tardor. Érem a primers de novembre. La Santa Rita, ja carregada, estava a la fonda, balandreja que balandrejaràs, esperant l’hora de llevar àncores. Vaig veure que el pare prenia tranquilament el sol a la porta forana del jardí, tot carbonant la seva pipada inacabable i ventant ulladetes de satisfacció a la seva barca. Encara no li havia indicat el meu desig. Calia no trigar gaire a comunicar-l’hi o es perdia l’ocasió. Me vaig decidir de cop i volta. Vaig posar-me al seu costat, recalcant el cap a la seva espatlla, i, després d’una estona d’estar aixís, li vaig clavar un pessiguet a la galta i li vaig dir amb el graciós somrís d’un infant aviciat: —Mireu, tinc una falera… feu portar els meus entriquells a la Santa Rita, perquè demà m’embarco amb vós.

No he vist mai una expressió de cara com la que ell prengué al sentir aquesta proposta. Era un home molt senyor dels seus nirvis, però no en pogué ser tant que, amb la sorpresa, la pipa no se li esquitllés de les dents i li caigués a la pitrera. Me vaig mig espantar. —Calleu, calleu!… —vaig cridar, tapant-li la boca, temerosa de l’andanada que m’anava a descarregar—. ¿No veieu que us esteu cremant?—. Vaig descordar-li la samarreta, per a apagar l’escampall de foc, que li cremava la camisa, i espolsar-ne la cendra, que la recobria; i tot espolsant i agençant-lo, vaig tractar de persuadir-lo: —No vos hi oposeu pas, vaja… seria inútil… No us demano pas tant… només una vegada!… aquesta i prou. I no em parleu de perills, ni d’incomoditats… Ho tinc tot pensat i pamat i… estic ben decidida. Fa temps que no penso en res més. L’alegria que em donaríeu! I mireu, jo no sóc pas una senyoreta melindrosa: tinc sang de pare, ¿enteneu?… El meu cor és mariner com el vostre, i allà a on vós aneu puc anar jo, i… vaja, que no em vull quedar en terra.

—No? —va fer ell amb sorna, revestint-me de foscors amb una de les seves mirades més negres i malagradoses.
—No! —vaig respondre resoludament, picant de peus i acaronant-lo.
—Fuig, fuig, cap d’estornell! —exclamà, apartant-me d’una braçada—. ¿Que ens hem venut l’enteniment? Uix! Que totes les dones siguin llampades, totes!

Va girar l’esquena i se n’anà, rondinant, cap a la platja.

Aquell dia no vaig dinar. Tot el matí vaig fer el bot tancada a la meva cambra; després ne vaig sortir, vaig passar d’esquitllentes davant del pare, que estava sol a taula, vaig atravessar el jardinet i em vaig assentar al graó de la porta amb les cames al carrer. Vaig tapar-me la cara amb el davantal i vaig adoptar el posat d’un greu desconsol. No era tot comèdia, no. Me veia la partida perduda i el plor m’anava cara avall; però exagerava les mostres del meu dolor, perquè, prevalguda de lo molt que el pare m’estimava, comprenia que aixís el feia patir i em venjava d’ell. En aquells moments m’hauria agradat fins morir-me per a què el molt tossut se desesperés. Si m’hagués sapigut fer venir una basca de debò, ben forta, ben forta…

Mentrestant ell, que havia dinat en quatre esgarrapades, se passejava amunt i avall del jardí sense dir una paraula, passeja que passejaràs. Al cap d’una estona va sortir de casa, passant pel meu costat, i vaig sentir que les seves petjades s’allunyaven. No obstant, vaig figurar-me que no em deixaria de vista. —D’a prop o de lluny ell me vigila —vaig pensar—. Que ho vegi que pateixo!—. I vaig seguir arraulida, embolicada, retorcent-me… Aixís vaig estar tota la tarda; i el bo de l’home, que devia patir més que jo, a la vesprada no pogué resistir més. Va tornar… el vaig conèixer en la remor dels peus, perquè no el podia pas veure abrigada com estava cap i tot amb el davantal… va tornar, se n’entrà cap al menjador i, pujant escales amunt, se posà a cridar fort, sens dubte a posta per a què jo el sentís: —Paula!… Joan!… ¿Que dormiu? Au, fora nyonya! Arreplegueu les maletes de la noia i cap a la platja. Que les portin a bordo. Vol venir-hi a menjar galeta la poca-solta. Déu estar-hi massa bé al món, mal llamp! Ànsia!… i que vingui el temporal i el quinòccius!… A veure si ens neguem tots i no en queda nissaga de can Saura!

Jo l’escoltava aturant l’alè. Per una part reia per sota el nas amb l’alegria d’haver lograt la meva dèria, i per altra part la tendresa de veure’m tan estimada m’estovava les entranyes i m’aigalia els ulls. Vaig sentir que el pare venia cap al jardí. —Ara m’hauria d’aixecar i fer-li una abraçada ben estreta —vaig pensar amb emoció; però estava morta de vergonya i no gosava a destapar-me la cara. Ell me la descotxà d’una manotada.

—¿Fins a quin dia hem de plorar? —va dir amb entonació reganyosa.

Aleshores me vaig alçar, plorant i rient, me vaig arrapar als pèls de les seves barballeres, estirant-los-hi falaguerament… i una besada i dues i…

—Prou, prou —mormolà ell amb la seva serietat de sempre—. Eixuga’t els degotalls i vés… que enllesteixin el sopar, que has de tenir gana, i avui ens hem de ficar al llit dejorn, perquè demà hi ha matines.

II

Al dia següent ens embarcàrem abans de fer-se clar. Llevàrem àncores a trenc d’alba i amb un oratge manyac, que prisava lleugerament les aigües del golf, vàrem extendre totes les veles. Marxàvem en popa sense balanceigs, ni capbussades. L’airet, que venia de terra, tot fresc i flairós com si acabés de llevar-se d’un jaç d’herbes humides, s’esmunyia per sobre meu amb un palp de carícia, i jo li deia, aplacant-me les faldilles estufadisses: —Vaja, prou… tafanerot!

Un dels mariners, que sentí aquestes paraules, va esclafir una rialleta i digué:

—Deixeu’s fer alguns petons i abraçades, pubilla. Aquest ventet és ignoscent com una criatura i no crec que us encadarni. Deixeu-lo que us acaroni… Veieu que s’és llevat de matí per a dar-vos s’adéu-siau, mentres a terra tothom dorm.
—Certament —vaig fer jo—, no li puc pas renyar, ja que de tots els fills de la terra és l’únic que s’ha llençat al mar per a saludar-nos.
—Àngela! —exclamà el mariner, aprovant-me; i, sentint que el pare pegava un cop de taló sobre el pont, va córrer a fermar una corda, tot cridant: —No me’n descuido, no.

Aquell mariner era fill de Blanes, com tots els de la tripulació. Vindria a tenir uns quaranta anys i era altet, escardalenc, cella-ros i de mirar garneu. Li deien en Vadó Set-Trossos, perquè semblava fet a peces malajuntades: quan caminava, els braços li penjaven balandrim-balandram, el cap se li tombava d’ací i d’allà i les sofragues se li doblegaven com xarneres que van massa fluixes. Talment se diria que era desconjuntat. Per falla de caderes la faixa se li solia escórrer en espiral fins a les cames. La visera de la gorra sempre li fugia del front, decantant-se-li cap a l’una o l’altra de les orelles. Allò, que t’he fet notar, de que els mariners eren per lo general gent ferma, de caminar segur, avesats a resistir qualsevulga balandrada, no va pas per en Vadó. Aquest era ben a l’enrevés: no resistia els cops de mar, sinó que s’hi doblegava, adaptant-se a totes les ondulacions, emmotllant-se a tots els moviments; però això no el privava de ser un bon treballador, entès en l’ofici, diligent en la maniobra i lleuger com pocs per a enfilar-se pels arbres i les antenes a tall d’esquirol.

Quan ell me deixà, vaig quedar sola prop de l’orla de babord. No m’hi podia estintolar perquè estava tota ella coberta d’una rosada menuda i atapeïda, que brillava enteladament amb un gris metàlic; mes, com que la marxa era tan suau, no hi havia pas perill de perdre l’equilibri. Mentrestant els galls cantaven, cantaven allà en el poble, que s’anava allunyant. Feien la il.lusió de que diguessen: «Adéu-siau… ¿quan tornareu?… ¿trigareu poc?…». Les cases s’esblanqueïen sobre el blau mort de les muntanyes amb una vagarosa agitació de llum i ombres, que les hi comunicava moviment. Algunes finestres, amb llurs vidrieres esbandides d’aurora, s’allumaven com ulls daurats, aclucadissos, massa ensonyats encara per a guaitar obertament. Totes les entonacions eren delicades, tendres, d’una fusió harmoniosa. Jo m’hi encantava. El pare es va plantar al meu costat, eixamparrellat i mirant-me de reüll a estones a estones.

—¿Què redimontri bades? —me va preguntar a la fi.
—Miro el païsatge —li vaig dir—, miro com se va despertant el poble… Que bonic!… oi?
—Uix! —va fer ell, tocant l’ase—. Vet aquí lo que ets tu: sempre vols lo que no tens. Ara t’encantes mirant el poble com si no te n’haguesses pogut afartar en tota la vida d’estar-hi. Doncs, ¿per què n’has volgut fugir, cap de pardalets?
—Oh! no me’n penedeixo pas, al contrari… estic més contenta! —vaig dir; i pegant-li uns quants copets a la galta amb el palmell de la mà: —Sou un bon pare —vàreig exclamar—. Valeu més or que no peseu…. Si sapiguésseu lo que us estimo, caret!

La cara se li estufà, la satisfacció li vessava dels ulls i s’insinuà un somrís en la seva bocassa feréstega, però el va dissimular amb una ganyota i, llençant una grossa escopinyada, barbollejà:

—Puà!… Maleït siga el suc de la pipa!… ¿Ja has vist la teva cambra?
—No, encara no m’ha llegut d’anar-hi.
—Ah, vatua! Com que has hagut de fer la maniobra… ¿No t’han pas sortit muletes al call de la mà?
—Apa, manxaire! Que en teniu de malícia sota el tel de llengua! Si no he ocupat les mans, he ocupades altres coses, ¿enteneu? Estava mirant…
—Sí que has d’haver suat! Ja veig que no estaràs mai en vaga, si Santa Llúcia et conserva les eines amb què treballes. I doncs ¿quan te lleurà de baixar a la cambra?
—Ànsia, anem-hi tots dos, rondinairot… veniu —vaig dir; i mig abraçant-lo me l’enduia; però ell, després de donar tres o quatre camades amb precipitació, refrenà el meu impuls i s’aturà en sec.
—Au, au… no estic per galindaines. Aviat això seria un joc de criatures. Passa o passaré.

Altrament hauria sigut difícil que haguéssem pogut passar tots dos alhora, perquè el lloc a on ens havíem aturat estava embarrassat d’esparcines, cadenes i rodells que no deixaven més que estrets caminals. Quan se porta molta farda de coberta, se forma cobertada, que consisteix en una estiba tapada amb draps o estores, per damunt de la qual transiten els mariners, pujant-hi i baixant-ne per unes escales posades a cada testa d’ella; mes, com en aquell viatge la Santa Rita no duia fora de la bodega altra càrrega que una dotzena o una dotzena i mitja de rodells de cèrcols, no s’havien pogut estibar de la manera acostumada i s’eren jaquits ací i allà, en els punts en què menys destorb feien per a la maniobra. D’aquí resultava que, si bé es podia anar de cap a cap del bastiment a peu pla, no es trobaven gaires places desembarrassades.

Vaig deixar, doncs, que el pare em precedís. Arribat que fou al bolou, que és una obra que s’aixeca en forma de caixa davant de l’arbre de mitjana, n’obrí la corredora i el portaló i davallà a dins en un santiamén. Jo, seguint-lo, em vaig ficar també en aquell cau. Anava baixant graó a graó, i ja només treia enfora el cap i els braços, quan vaig sentir una veu infantívola, que em saludava amb marcat accent blanenc:

—Bon dia, senyora Anneitta.

Vaig entregirar-me, i allà, sobre coberta, dintre un barracó arrambat a la banda d’estribord, vaig llambregar la cara emmascarada d’en Miquelet Cadernera, el noi d’a bordo, que estava pelant patates entremig de dos fogons ablamats, que li cairejaven de foc les fesomies.

—Hola, Cadernera… ¿ets tu? —vaig cridar—. ¿Què fas?
—Endego sa minestra… mireu… pelo patates.
—¿És a dir que ets cuiner d’a bordo?
—Carau!… no, no tant, mestressa. Sóc… sotacuiner, si voleu: encenc es foc, vento, escombro, poso es bacallà en remui… Cuinar, no; d’això se’n cuida en Pau Ternal, que hi té una grapa!
—Bona notícia! A veure com ens tractareu.

El xicot va obrir un armariet i en va treure un pollastre bo i plomat, ensenyant-me’l.

—¿Què me’n dieu d’això?
—Tiba! Si a bordo us tracteu aixís, qualsevol se quedi en terra. Jo que em pensava que no menjàveu sinó galeta i vianda salada!
—Galeta per a un viatge de dues setmanes o tres a tot estirar! Si haguéssem d’anar a ses Amèriques…
—Vaja, vaja, no ens aflaquirem pas. Ja em sembla que em tindreu sovint de parroquiana.
—Tant de bo de Déu!
—¿T’agradarà?
—Més que pa i mel.
—¿I per què?
—Perquè… net, mestressa… quan vós sou aquí, a sa cuina hi canten ses àngels en cos de camisa; amb sa flaire sola des armaris es més neulit s’hi retornaria, llampus!… I quan vós no hi sou, no diré pas que ballem es goigs de Sant Prim, perquè de brossa per atipar-se no en manca, però no és això d’ara, ca! Vós porteu es dijous gras.

Rient, rient vaig acabar de baixar l’escala. Al peu d’ella m’esperava el pare, que, aixís que em tingué al seu costat, m’indicà amb una braçada en rodó la petita peça, a on érem, i va dir entre majestuós i mofaire:
—La cambra capitana.

Figura’t una lludriguera quadrada, tan baixa de sostre, que era impossible recórrer-la sense ajupir-se o blincar el cos. L’única part a on una persona podia estar dreta i amb el cap alt era la de sota el bolou, el qual servia d’entrada i de lluerna. Amb dues passes i mitja hauries midat el pis de llarg a llarg. No obstant, com que ja la coneixia per haver-la visitada altres voltes, aquella cambra que tan pomposament m’acabaven de designar amb el nom de capitana, no me’n vaig pas agradar ni desagradar. Només vaig interessar-me pel moblatge. A l’un dels costats hi havia un coi molt ben paradet amb el seu cobrellit ramejat, el seu llençol net de bugada, el seu coxí amb puntes i la seva cortineta d’indiana. En un altre costat hi havia un rentamans de ferro, amb un càntir de llauna; un sofanet, que amagava sota el seu assentader enconxat aquell atuell que les persones fines usen i no anomenen; i, penjat a una llata amb un clau de ganxo, un mirall, que si per lo petit no et permetia que t’hi contemplesses la cara sinó a trossos, en compensació et multiplicava les fesomies, de manera que, segons com te posaves, t’hi veies dos nassos o tres ulls. A la banda de proa hi havia un penja-robes encortinat, i en la de popa, en una bauma que s’obria sobre una mena de sostremort, el meu equipatge: dues maletes, el portaestudis, l’ombrel.la, el tamboret de tres peus… No s’havien descuidat de res; fins hi havien posat la capsa de cartró del meu barret, un barret que el pare m’havia dut de Barcelona per Santa Anna, tan ple de flors i coloraines de mal gust, que encara no m’havia atrevit a estrenar-lo.

—Ja que no has volgut fer la pols a les senyores de Roses —mormolà el bon home, al notar que jo em mirava aquella capsa—, potser a València gastaràs més coratge. Allí no ho saben pas si sempre has dut mantellina i si ta mare no n’emprava sinó de blanca. Vull que donguis el cop. Vull que vegin que la pubilla Saura és una senyora amb tots els ets i uts… ¿m’entens?…
—Bé, bé…, ja en parlarem d’això.
—¿Com que en parlarem? Vuit duros que em costa, i no haver-te’l pogut veure posat!
—Doncs no patiu més… teniu.

Vaig agafar la capsa, en vàreig treure el barret, i allí mateix me’l vaig posar.

—Vaja… ¿què tal m’escau? —vaig dir, assentant-me al sofà.

El pare entrebadà la seva bocassa, encantant-se i manejant el cap amunt i avall com aquell qui no se sap acabar la seva admiració. Se coneixia que cercava un mot d’alabança i que no en trobava cap de prou granat; i després d’haver pres alè dues o tres vegades sens assolir la paraula a què l’havia d’aplicar, atalaià per la clariana del bolou la figura trencadella d’en Vadó Set-Trossos, i va cridar amb un clam de l’ànima:

—Veniu-me aquí, Vadó! Baixeu… Mireu’s-em això! ¿Què us sembla?

En Vadó s’esmunyí ràpidament per l’escala, relliscant d’esquena pels llistons més que davallant-hi amb els peus, i jup i mig amagat darrera el pare, va visurar-me llaminerament amb els seus ulls garneus i va dir amb la seva veu més manyaga:

—¿Què voleu que em sembli, mestre Saura? Veig que ha vingut sa primavera i que aqueix plançó ha tretes ses flors que li pertocaven.
—Ben xerrat! —exclamà el pare—. Cap i barret semblen d’una peça. Arri allà les senyoretes de Roses amb les seves cares mústigues i els seus barrets rancis! —afegí, com escombrant a les aludides amb una mirada de menyspreu—. Arri allà! Això és llum de minyona! ¿Oi, Vadó? Si la porto un diumenge a missa amb aquest maig al cap i…
—¿Qui es miraria s’altar? —reparà en Set-Trossos amb to compungit.

Aleshores el pare encengué la pipa, pitjant el foc amb el seu dit gros recremat, sota el qual petejava l’aire a cada xuclada, i després, treient-se el broc de la boca i escopint, va sacsejar les espatlles i mormolà:

—La llàstima és que totes les dones tenen una corda fluixa… Un hom pensa que els hi endevinarà el gust i es gasta els quartos, però, ni als mils! No n’he pogut entendre mai cap. Anem, anem a la nostra feina. Els bastiments són de més bon governar, Vadó.

En Vadó Set-Trossos no va manifestar sobre aquest punt la seva opinió; però va amoixar-se entre dos dits les aletes del nas d’una manera que indicava una reserva plena de pensaments, i, tot seguint al pare, me va dirigir dues llargues mirades, l’una, decantant el cap sobre el muscle dret, i l’altra, decantant-lo sobre el muscle esquerre, mentre els braços li fugien en zigui-zaga per davant del cos, buscant l’escala, i les cames se li ressagaven amb fallanca.

Després d’haver desat el barret, amb el propòsit de no lluir-lo sinó en altres ocasions semblants, me vaig ajeure en el sofà. Que bé s’hi estava! Com que m’havia llevat tan de matí, la son m’aclucava els ulls. La barca marxava amb un moviment suau, que l’alçava i abatia lentament de popa a proa i la feia cruixir d’una manera quasi imperceptible, deixant sentir una nota fina, que amb la seva prolongació llarguíssima i el seu desmai peresós descrivia musicalment la bonança que ens acompanyava. La son m’anava invadint… Aquella cambreta petita i tranquila, que surava sobre les aigües, allunyant-se de la terra, tenia una mena de poesia, que lligava dolçament amb la de les imatges somnioses que començaven a flotar per la meva pensa. Insensiblement vaig esmunyir-me de la realitat. Viatjava cap a un món desconegut, cap a un país fantàstic i… aixís me vaig adormir. I no et creguis que hagués fet petar només una becaina, no: va ser una matinada de dues hores llargues.

Un cop desperta i ben esparvillada, me vaig rentar i tira cap a coberta. Ja havíem sortit del golf i navegàvem per enfora. El mar era d’un blau igual i hermosíssim, que contrastava simpàticament amb el ros daurat dels arenys i del roquer, d’a on ens anàvem apartant. El terral havia caigut i, en son lloc, regnava un garbí massa novell per a tenir gaires forces, però que les adquiria majors a mesura que desplegava per l’espai la seva volada serena. De moment en moment la nostra marxa s’apressava. El cap de Creus fugia, arronsant-se, arronsant-se… Les blavors puríssimes s’eixamplaven.

Vaig posar-me a cercar un recés i un sitial per a assentar-me i, havent-me adonat de que l’avi Mauva estava segut a sotavent, al peu de l’arbre mestre, vaig aclofar-me al seu costat sobre un pilot d’esparcines. El vell seia d’anques al pont amb les cames encreuades. Capjup, amb les ulleres escorregudes fins a la punta del nas, i la mà armada d’una agulla saquera i d’un didal de corona, que amb prou feines se li ficava al capciró del dit, estava apedaçant-se unes calces.

—Apa, sastre, aprofiteu el bon temps —li vaig dir—. La barca rumbeja com una oca per un estany, el mar només fa rum-rum com un gat que s’adorm, i el sol té una revifalla d’estiu. ¿Qui diria que fóssem a la tardor? Vaja que no us he pas portat malastrugança. Un temps aixís ni comprat.

Tot estirant el fil del seu cosit, m’esguardà per sobre les ulleres, acompanyant la seva mirada amb un somrís bondadós, que posà en descobert les seves genives blavenques, emmarletades amb dues o tres dents tinyoses i enderrocades, i contestà:

—Sí, bon temps per a una passejada.
—I millor encara per a un viatge —vaig fer jo.
—Si es viatger està de calma, no diré que no; però mira, noa, ton pare no les voldria mai unes tempures aixís. A sa sortida des golf hem estat encantats més d’una hora i mitja. Es vent que ara portem és eixeridet i va refrescant que és un gust, però ve de proa, ¿entens? Hem de navegar de volta i volta, parant ment de no caure a sa deriva i de no orsar tampoc massa per no perdre camí. Cada passa ens costa cent gambades.
—Vosaltres feu com els pagesos, que mai són contents del temps.
—No, a mi tant me fa. Encara que, contractat com estic a tant per viatge, sa durada m’escurça es jornal, no m’hi encaparro. D’ençà que es va morir sa de casa, que bé haju, tant me fa ser ric com pobre. ¿Per què els hai de voler es cortos?

Va callar amb aire trist, reprenent la seva feina. La costa s’allunyava. Les blavors puríssimes s’anaven extenent.

—¿No teniu fills?
—Una noa casada.
—¿I doncs?
—No és tot u. Es seu marit se’n cuida. Jo… més aviat li seria una nosa.
—¿Sou viudo de temps?
—Ara per sa diada de Sant Tomàs va fer vuit anys que vaig saber-ho al tornar de viatge.
—Ah vatua!
—Sí, va ser una cosa molt trista. Jo havia deixat a sa casa bona i eixerida. Estava molt contenta perquè amb es dinerets que havíem arreplegats, havíem comprat una caseta i un llagut i allavors jo feia es darrer viatge per a guanyar unes peces de sardinals. Ja mai més viatjar!… Viuríem junts. Jo seria pescador… patró de barcada… Un bon descans. Sa meva veieta em gomboldaria, sempre la tindria as meu costat com un àngel de sa gorda. Ella tot això m’ho deia amb es uis. Que me’n deien de coses ses uis d’aquella dona! A sa llinda de sa porta ens vàrem abraçar sense pensar mals averanys, i em va dir: —Porta’m melons d’Alacant. —Prou, dona, prou—. Sa sang de ses venes li hauria donat, si me l’hagués demanada!… Ja saps que sóc de Blanes, oi?… Sa nostra casa era a sa banda de mar, a un cap de sa platja, i aixís que vaig saltar en terra vaig fer via cap allà amb tot de bones notícies a sa punta de sa llengua per a alegrar es cor de sa bona veia. Portava es diners a sa pitrera per a ensenyar-los-hi de seguida: Mira lo que hai gonyat! A mig camí me varen escometre dues veïnes. No estava pas per elles. Al diable ses tafaneres! —Sa teva dona està malalta —me varen dir. Jo vinga apretar es pas… i ja no sé què més m’enraonaren, fins que, quan vaig agafar es picador de sa porta, me varen dir net i clar: —Hereu Mauva, sa teva dona s’és morta; la vàrem enterrar ans d’ahir—. I jo encara no m’ho creia. Me semblava que sentia es trepeig d’ella per dins… i pica que picaràs. Encara sento aquells trucs aquí, a sa boca des cor. Res… igual que picar a un sepulcre.

Quan l’avi acabà aquesta relacioneta, els ulls m’espurnejaven i, per a dissimular, vaig passejar-los pel mar i pel cel. Tot era blau… el veritable país blau, puríssim, immaculat.

—Però ¿per què no us esteu amb la vostra filla?
—Sa noa se’n cansaria de mi. No vui fer nosa. Amb sa dona era diferent. Mira, ella tenia set anys més que jo i era una mica geperuda, però no l’hauria baratada per sa més jove i maca des poble. Es seus uis d’aquella dona m’estimaven, ¿entens?… m’estimaven! D’ençà que és morta veig que sa meva vida és perduda sense profit. M’ho hai venut tot… sa casa, sa barca… i no tinc pas delit d’anar en terra.

Una llàgrima va rodolar pel seu nas, aturant-se en el ferro de les ulleres. Tot corrent a veles desplegades pel país blau i desert, l’enyorança d’amor d’aquell home desaferrat de la terra me va semblar tan santa, tan santa, que la nostra barca em féu pensar en la que ens pinten els místics carregada d’ànimes que van cap al Paradís. No vaig dir res més. El vell, també mut, clavava amb un repunt groller el pedaç de les seves calces, cus que cus.

Les nobles tristeses aporten al cor un dolç repòs, una mena d’aprovació celestial, de la que cal gaudir en silenci. La meva ànima va eixamplar-se per l’espai. Que bé em trobava entre aquelles blavors puríssimes! La brisa brunzia en l’aparell com en una gran arpa, espargint sordes harmonies. Les ones s’escorrien, garlant inarticuladament com infants que gatxegen. Enllà, enllà!… Tot era bell, però s’hi enyoraven encara certes belleses pressentides. Enllà, enllà…

En això va ressonar enlaire una cantarella, en la que vaig reconèixer la veu flautosa d’en Vadó Set-Trossos. No obstant, no veia a ningú enlloc.

—I ara! —vaig exclamar—. Sento la passada, i no veig l’aucell en part del món.
—És que sa vela el tapa —me va dir l’avi Mauva—. S’aucell és a dalt de tot de s’arbre mestre. Hi ha pujat a endegar no sé què d’una corona i treballa sota sa galeta, abraçat a s’espiga per damunt des calcés. Té, mira-te’l com baixa.

En aquell moment en Vadó Set-Trossos va davallar, com un pregadéu de rostolls, a lo llarg d’una corda.

—Hola, pubilla —cridà, aixís que va reparar-me—. Vinc de muntanya, a on ses airets són prims i desperten una gana d’allò més endiastrada. Si es camins fossen de més bon transitar, us diria que hi pugésseu… ¿Sabeu quina hora és?
—No: m’he deixat el rellotge a la cambra.
—Bé… no cal pas que l’aneu a cercar. De rellotges rai, no en manquen. Veureu que aviat n’hauré trobat un.

Va guaitar cap a la banda de terra i exclamà:
—Vatua! Tot just són dos quarts de dotze, i en Pau Ternal, que tot ho passa per ses busques minuteres, no ens darà sa minestra fins as bell toc de ses piadoses.
—¿I a on l’heu vista pintada l’hora?
—A s’ombra des turons, pubilla. Si vos estésseu enclavada com ells sense moure-us, ni posticar-vos, es vostre nas també la pintaria. Es sol no enganya mai; no fa com es mal de cor, que sempre va d’avançada.

A l’hora corresponent vàrem dinar. La taula consistia en un quarter de batiport, posat sobre un rodell de cèrcols; però un cop ben parada amb les seves estovalles, blanques com una tofa de neu, feia tan bon efecte com si l’hagués construïda un ebenista de ciutat. No hi havíem de menjar més que el pare i jo (perquè els mariners s’estimaven més fer-ho pels racons de la barca amb el plat a la mà), i ens hi col.locàrem, assentant-nos en els calaixos de popa, amb les cames de gairell per no poder ficar-les en cap entrepetge. Jo tenia un got a la vora del meu plat, i el pare un porró blau, lligat de gallet a tarot amb una cordella, que servia per a passar-lo de mà en mà. I vet allà que ve en Pau Ternal, caminant amb tota la majestat d’un personatge que coneix la seva importància, portant a pols entre grapa i grapa la gran olla de l’estofat; la deixa sobre els estalvis i la destapa amb un ampli moviment de braç, que sembla dir: Proveu això, llepeu-vos-en els llambrocs i digueu-me si no hi trobeu la quinta essència de la meva saviesa.

El pare se féu la part, omplint-se el plat a curull, provà una trumfa, enguerxí la boca, arrufà el nas i, entregirant-se i mirant an en Pau amb ulls entravessats, rondínà, tot mastegant, mastegant:

—És fumat com una xemeneia.

Al sentir aquestes paraules, en Pau, que s’esperava un compliment, va tornar-se més groc que una metzina; va abocar-se a l’olla i, ventant amb la mà el fum que en sortia, se l’acarrerà al rostre i l’aspirà d’una nassada.

—Cull… eres! —exclamà, extrafent a mitja naixença la mala expressió que se li havia començat a escórrer dels llavis.

Jo m’esqueixava de riure; l’avi Mauva, que era a la canya del timó, va esclafir també la mitja rialla; i en Vadó Set-Trossos, si no hagués sigut tan desconjuntat, s’hauria desllorigades les conjuntures, perquè reia i tornava a riure cent vegades i cada volta amb més extraordinàries contorsions. En Pau Ternal estava consternat. El pare, seriós com sempre, passejava sobre nosaltres la seva negra mirada, com fastiguejat de la nostra ximpleria.

—Vaja, no n’hi ha per tant —digué a la fi—. Una cosa és riure i l’altra és beneitejar. Prou, Vadó, prou! ¿Ara no ho coneixeu, pastanaga, que és un gran rebaix per a un home això de que el vegin esvoletegar com un pollastre que vol rompre un quicaraquic? Quin cap de casa, vatua el món!

Però en Vadó Set-Trossos no era pas senyor de si mateix; suava d’angúnia, s’inflava de venes, cloïa la boca i prenia per un moment un aire compungit, mes de seguida la ratxa riallera li botia les galtes i havia d’engegar-la, mal que li pesés, sotraguejant de cap a peus. A l’últim va aixecar-se, fugí tintinejant per entre la farda i deixà sentir-hi al darrera, per llarga estona, un glo-glo semblant al d’una ampolla que es vessa borbollejant.

Aleshores el pare s’encarà amb en Pau Ternal.

—Pau, vós teniu un defecte molt gros… i pareu ment, pareu ment… Ja sabeu lo que us vaig dir: entre homes no es mira prim, però hi ha una senyora a bordo i vull que es respectin les seves faldilles. Poc parlar, ¿enteneu? A la vostra llengua s’hi crien els renecs com les orellanes en els polls. Feu’s-hi un nus. Mireu, no heu dit sinó una paraula i de per poc… si no la vireu a temps… hauríeu ben negat l’alioli.

En Pau Ternal era un home massís, encirat, ancaboterut, ample de cos, ferm de cames i amb les espatlles tirades a escaire d’un coll sempre aplombat. Tenia els ulls molt separats, esparveradissos i blaus, la pell encesa i les celles roges. Usava un bigoti també roig, espuntat, aspre com fils d’espart i retallat arran de boca en forma de dos raspallets. De lo restant de cara anava afaitat. En la seva testa es reparava certa partió característica: el front abombat a banda i banda formava al mig un clotarell vertical, que, prolongant-se, davallava, quasi esborrat, per la carena assaplanada del nas, saltava a la canal del llavi superior, molt marcada entre les dues meitats bessones del bigoti, i s’enfonsava en l’ampla barba, arreguerada com un albercoc; i, per la part de darrera, el bescoll dividit en dues besses robustes i rodones, i la clenxa, que ratllava els foscos cabells aplacats a cada costat de clatell a còpies de bandolina, completaven la remarcable vedruna. Al primer cop d’ull se coneixia que havia de ser presumit. Gastava gorreta de setí negre, ja vella i deslluïda, però doblegada sobre el front amb cuidadós entonament; mocador de seda esfilagarsat, cenyit al coll amb un nus de carreter; armilla de quadrets virolats descordada, deixant veure la faixa blava, que abrigava el cos fins a dalt de tot del ventrell, i amb l’ala esquerra ornamentada per una verdelosa cadena de rellotge, en la qual dringaven penjarelles de medalles i altres foteses; calces de vellut, color de molsa seca, pelades i esgrogueïdes a clapes pel fregadís, amb una gireta als garrons, que indicava el mirament amb què eren encara tractades; i, finalment, botes de cuiro fort, grossasses, feixugues, de doble sola clavetejada, i enllustrades polidament. No portava gec i, a pesar de la frescor del temps, duia les mànigues de la camisa atrossades als colzes, reganyant uns braços revinguts, colorits de vermellós pelussam.

En aquella ocasió se veia que la vanitat se li era ben emmusteïda; però va aguantar el xàfec a cara d’aigua, sense moure’s, ni badar boca.

Jo vaig tractar d’aconsolar-lo en lo que més el corferia.

—Pau —li vaig dir entre queixalada i queixalada—, aquest estofat és de primera. Si no fos estat el fumall, que el dimoni ha ficat en el vostre fogó per a fer-vos quedar malament, jo us prometo que hauria sigut cosa llaminera i que tothom us haguera fet justícia. Mes, no tingueu por que l’haguem de llençar. No en quedarà gota, no. El fum no s’hi sent sinó a la primera engolida; després el paladar va trobant-hi les fineses… i com més se’n menja, més bo sap. Les fulletes de llor hi són a la bona mida, el vi ranci ben mesurat i la sal ensapegada. Quin estofat! Jo voldria per casa una coquesa que el fes aixís, baldament me’l fumés cada dia.

Aquestes paraules varen animar-lo en gran manera.

—No, pubilla, no me’l vulgueu alabar. Precisament tot es mèrit de s’estofat consisteix en s’aroma, ¿enteneu? Poseu-hi una mala flaire qualsevulga i vatua… dallonses!… ja el podeu donar an es gossos. Si no fos estada aquesta desgràcia, sí que hi hauríeu trobat es compte. Però sa culpa no és meva. Hi ha certes feines que s’han d’encarregar an es marrec. Li hai de llevar ses oreies, llamp me matu! I ara vui que tasteu unes sardines a sa marinesca… veureu… i ja caigu aquí mort en sec i amb s’ànima condemnada…
—Prou, prou! —va saltar, interrompent-lo, el pare—. Ja us esllavisseu, Pau… val més que digueu «culleres». Però lo millor serà que porteu les sardines i que elles parlin per vós.

Mentrestant vaig fer plat per a l’avi Mauva i per a en Vadó Set-Trossos i els hi vaig portar allà on eren. —Déu t’ho pac —me va dir el primer; i l’altre em va tirar floreta:
—De mans tan boniques mai era estat servit, pubilla… any de bé sia.

Quan vaig tornar a taula vaig sentir un gran terrabastall cap a l’indret del barracot que servia de cuina; i, ans d’haver pogut preguntar res, vaig veure sortir, per entre l’arbre de mitjana i una cimbellada de rodells, un peuàs calçat amb bota clavetejada, i al capdavall d’aquell peuàs en pobre Miquelet Cadernera, que, botent com una pilota, vingué a caure de boca terrosa a dos pams de mi.

—Fort! —rondinà el pare—. Aixís se fa amb els nois que baden. Que aprengui a sirgar dret.
—Vaja, això és massa! —vaig replicar jo, acudint a l’ajuda del xicot, que s’aixecava adolorit, palpant-se les macadures—. ¿A on has rebut, caret?
—De primer a s’os Bertran, ¿sabeu?… i després aquí, a ses canyelles i es genolls… i en es colzes i… Llamp de Pau! És una mala bèstia. Se preval de que sóc petit, perquè si no…
—Anem, anem, no gastis quimera. Vine, seuràs al meu costat. Avui seràs el meu nuvi, vols?
—Es Caderneres no són per vós, mestressa.
—¿I per què no?
—Perquè vós sou rica i a casa no hi ha un pa a sa post.
—Mireu si barrina aquest infant! Però ca!, ja t’entenc, herbeta, que et dius moraduix: no em vols perquè no et faig goig per massa vella.
—Veia no! —va dir, tornant-se vermell i abaixant els ulls—. Avui per avui encara sou ben fresqueta i… Déu n’hi doret.
—Bé… ja ho veig… tens por de que m’envelleixi aviat; però per una diada ja em pots pendre… sobretot si et tracto bé. ¿Què me’n dius d’aquesta ració d’estofat?

Va esclafir una mitja rialla i es posà a menjar, arreplegant la vianda amb els dits.

—Té, garrí, no facis córrer les forquilles d’en Salgueda —li digué el pare, allargant-n’hi una de boix.

Després va venir en Vadó Set-Trossos, i en Pau Ternal va portar les sardines, que foren molt celebrades. Tothom se va ben atipar. El porró va passar de mà en mà quatre voltes en rodó amb les seves corresponents marxes cap a l’avi Mauva, que no desemparava la canya timonera. Els bevedors tenien punt en fer durar la xerricada i en dir algunes xanxetes entre glop i glop, mentres el vi se’ls hi anava embassant a la boca.

—Es vi és sang —va dir en Vadó Set-Trossos, bevent entrepernat d’una manera extranya—; però si no és sang batejada, se pot beure sense por de pecar.
—No tinguis escrúpol, sant cristià —saltà en Pau—. Jo et responc de que cap taverner hi ha fetes trafiques. És bon vi de Llançà.
—No pas jo que en llenci una gota —respongué de seguida el bevedor, jugant amb la paraula.
—No el llences per a tu, però sí per a nosaltres. Vatua s’ànima d’un penjat, no en coles poc de mam! —observà en Pau Ternal.
—Encara no en beuré tant com en pot veure un pollastre —replicà en Vadó.

De dites enganyoses per aquest estil n’anaren i en vingueren moltes. L’únic que bevia seriosament i respectat de tothom era el pare, que aprofità tots els torns que li tocaren i, quan estigué saciat, s’aixecà, encengué la pipa i va dir:

—Jo ja estic complert. Ara per a vosaltres mig porró més i prou. Avui us deixo fer barrila.

I se n’anà xano-xano cap a proa amb la pipa a la boca i les mans ficades dintre les butxaques de les calces.

La seva ausència i la tornada del porró varen aumentar l’alegria. El porró passà d’en Pau an en Vadó i d’en Vadó a l’avi Mauva, que el deixaren braument escolat. Després havia d’anar an en Miquelet Cadernera, que se l’esperava encantat, mirant-se’l sense parpellejar amb els seus ullassos rodons com botons i plens d’un desig que llustrejava en les seves nines d’una foscor envellutada, semblant a la de la pelfa negra, posada sota un vidre; però en Pau procurà agafar la cordella quan el broc va passar a frec del nassiró camuset del xicot, i fent saltar el porró i eixamparrellant-se, va posar-se en actitud de xerricar.

—Ai mare, mare! —exclamà en Cadernera amb desesper—. Això és una injustícia! ¿I vós ho permetreu, mestressa?
—Calla, mala eruga! —replicà en Pau—. Voldria veure’t esquerdat de set i no et donaria una salut d’aigua, grandíssim fumacassoles!
—¿Encara no m’heu estovat prou, botxí de criatures?
—Vatua sa… sa!…
—Ajudeu-me, mestressa. Sóc es vostre nuvi!
—Tu, bordissot escarransit!
—Sí —vaig dir—; és un tracte que hem fet suara suara.
—Essent aixís —argüí en Vadó Set-Trossos, rient i fent cortesies exagerades—, es noi d’a bordo se’ns ha passat mestre i tots l’havem de respectar. Pau, ajupir-se i fora! A qui no té costats sa roba li cau; però amb uns costats tan bons en Cadernera pot posar-se totes ses calces d’a bordo. Pau, dóna-li es porró per a refrescar a sa salut de sa núvia.
—Està bé —va respondre en Pau Ternal, transigint—. Maleïda sigu sa meva sang, si no sé respectar a sa gent que s’ho mereixen, enc que sigu en sa persona d’un poiós i malparit com aqueix ventafocs; però ens ha de divertir una mica. Que begu de fantasma!
—Bona, bona! —va cridar en Cadernera, pegant un bot—. Jo faré sa fantasma i em beuré tot es vi d’una tirada. Podeu xerrar per ses butxaques… Però, ei!, no val a tocar-me! Si en vesso una gota, mateu-me!

Pujà de peus sobre els galliners, se tombà en un moment a l’enrevés les parpelles, girà els ulls en blanc i, tirant el cap endarrera, agafà d’esma el porró, l’aixecà enlaire i, trabucant-lo de gallet a poc a poc, se deixà caure el rajolí al bell mig del front. El vi se va partir en dues regueretes, que s’apartaven a cella i cella, baixaven pels llagrimals i eren absorbides per la boca llargament entrebadada, amb el llavi superior aplacat a les dents i l’inferior sortit en relleix un través de dit. La figura del xicot no podia resultar més llòbrega i extranya. Amb els seus ulls d’estàtua, que es diria que ploressen sang, la seva cara descolorida i la seva immobilitat quasi absoluta, no semblava un ser humà. A mi em feia més pena que goig, i les gràcies que deien en Pau i en Vadó, per a fer-lo riure i engargussar-lo, no m’han deixat més record que el d’una cosa enfadosa. Aquell pobre noi de deu anys, groc, flac i altonet, amb les robes que li curtejaven en braços i cames, indicant la seva misèria, criat entre llops de mar, creixent entre renecs i mals tractes, m’inspirava una greu compassió. No vaig estar atenta més que a defensar-lo, si de cas, per vessar-se-li alguna gota de vi, el maltractaven els dos galifardeus, que extenien al seu darrera llurs manasses, preparats a descarregar-li clatellada. Però en Cadernera tenia tanta seguretat en el paper que desempenyava, que no hagué pas de menester la meva intervenció. Va escopsar el raig fins a les acaballes i després alçà la mà esquerra, l’esmunyí pel broc i en tapà el forat amb el dit gros, evitant aixís que alguna gota ressagada es pogués escórrer impensadament; va adreçar a pleret el cap, acarrerant cap a la boca amb estudiats decantaments la mullena vermellosa que li llagrimejava per les galtes i, un cop l’hagué ben xarrupada, llençà un sospir i somrigué.

—N’hi havia poc! —exclamà—. Aquests mosquits de bóta se n’havien fet un bon panxó i amb una mica més que s’hi haguessen adobat no en quedava per sa fantasma.
—Calla, maleït de Déu —va dir en Pau, rient—. Ets es rei de ses fantasmes, ets un embut de taverna, ets sa glòria des nostre celler. Vine… m’has guanyat es cor… fem ses paus.

Va abraçar al bordegàs, se’l carregà a collibè, i se l’emportà saltant, saltant.

En Vadó Set-Trossos se fregà el clatell a mà revessa, tot mirant-me amb els seus ullets de verd d’olivera i, torcent el cos, me tocà el muscle amb el colze del braç que li quedava en vaga.

—Pubilla, certes bromes no me les gasteu mai més, ¿enteneu? —va dir baixet, baixet—. Són dolentes pes ventrell. Un hom cria salivera i… vaja, no dóna.
—I ara!, ¿de què vos les haveu?
—¿De què voleu que me les haju sinó des vostre nuviatge, que m’ha donat goig sense alegria? No en parleu d’aquestes coses fins que vàjun de bo. I quan es casori sigu cert i passat per mà de rector, heu d’endegar aquesta barca que sembli sa vila de Menjidorm. Jo us tallaré patró de com ha d’estar… veureu. Totes ses banderes i gallarets que flamejun as vent… un ram de flors a sa galeta i un altre as cap de mort per a taparli sa calbura… Aneu escoltant… A cada botafió una llangonissa penjada, ses soles curulles de torrons fins, es cenals guarnits amb neules, a cada bitó un cabridet rostit, un gall dindi enastat a cada bitxoc, ses arbres rempeuats amb carretells de vi blanc, ses am…

Un xiulet, que sonà, va tallar-li la paraula a flor dels llavis, i el bon home corré a la maniobra, no sense indicar-me amb un anguileig de braços i una extesa de mans que es reservava la continuació del seu projecte per a una altra estona.

Aleshores les veles foren canviades de posició. De primer quedaren fluixes i el vent hi espetegava; però la barca anà virant i tornaren a omplir-se, impulsant la nau cap a terra, aixís com fins allavors l’havien empesa mar enfora.

Vaig anar a proa per a guaitar. La terra semblava una llarga broma ajaçada sobre el mar, amb els contorns superiors d’un blau fluït i clar que es migfonia en les espessors de l’aire i es barrejava amb les calitges, tacada més avall d’esfumades rossors i ombres moradenques. Les sinuositats de la costa s’eren arrasades. El cap de Creus i el golf de Roses no es distingien per cap entrada, ni relleu. Els Pirineus amb sos vessants ennuvolats eren de mal obirar i sols brollava netament la cima del Canigó, que blanquejava en la serena del cel com un astre naixent, deslluït per la llum del dia. Cap a ponent cendrejaven algunes muntanyes i més enllà s’extenia l’horitzó buit.

Com que probablement no havia de tornar a veure mai més aquell paisatge en circumstàncies iguals, en volguí treure un bosqueig. Vaig agafar el portaestudis i vinga cercar colors. Com més pintava més m’enamorava d’aquells tons febles delicadíssims, però, que difícils eren d’ensopegar amb justesa! Els ocres terrejaven massa, totes les pintures resultaven massa grolleres… Si detallava, perdia la fluïdesa; si pintava a grans taques, no em sortia sinó un núvol, en què ningú hauria endevinat una costa. Vaig suar de valent. I no obstant, allò era bonic: les fondàries d’aire, la llunyania, la blavor del mar escampant-se vibradora per l’ambient… Tenir-ho al davant dels ulls i no sapiguer-ho arreplegar! I no en vaig sapiguer. Vaig haver de plegar convençuda de la meva impotència.

El pare, recolzat a l’orla de proa, llençava un xiulet de tant en tant i cridava: —Orsa, orsa!—. La barca va arrumbar força cap a migdia, cap a l’horitzó buit, per l’indret de les últimes terres obiradores.

—¿Què hi ha per allí? —vaig preguntar-li.
—¿Per a on? Allà hi ha Palamós —va dir, senyalant amb el dit una clapa rossenca—. Més enllà les muntanyes de Tossa, les serres de Bandina i altres.
—Vaja, d’aquesta bordada ens plantem a Blanes.
—Uix! —exclamà, girant-se d’esquena.
—I bé, ¿què vol dir «uix»? Sou més malagradosot!
—Doncs ¿com t’he de contestar, si dius uns disbarats tan grossos? ¿Que et creus que això és una bala que va dretament allà a on s’és apuntada l’escopeta? A Blanes!
—Però ¿què hi sap una?
—Sabesses callar al mencos! —barbotejà entre dents; i afegí, recalcant molt les paraules, com el mestre que es veu obligat a explicar a un deixeble estult una lliçó que de tan clara és enfadosa: —Amb el vent de proa no es va allà a on se vol, sinó allà a on se pot. Anem de gairell, de gairell, com els crancs. Apuntem a Blanes i bon goig de tocar a Palamós. ¿Entens, marinera de terres endins? Si aquesta nit pots dormir en aigües de Palamós, dóna’t per ben contenta i digues que la Santa Rita és la barca més fina de la mar.
—És que en té fama de fina.
—Doncs, si serva malament, serà per culpa del patró, oi?
—No, cristià de Déu, això no. Cap patró ni pilot us passa la mà per la cara en aquestes mars. Els Saures en vénen de nissaga de mariners… s’ho porten a la sang.
—¿Fins tu?
—¿Per què no? Si no fos per això de ser dona, no em veuríeu pintar mars i barquetes, sinó comandar-ne una de ben eixerida i, apa!… lluny… eixampla’t, espai. M’agradaria barallar-me amb el vent i les ones…
—I guanyar-los amb el dit xic. Que en tens de terres a l’Havana! No sé com redimontri m’he deixat entabanar d’embarcar-te!… Però ja hi som pel tros. Déu vulgui que s’aguanti el bon temps.

Va posar-se a examinar les bromes de l’horitzó de fora, com si n’hagués volgut desentranyar algun averany, i jo vaig tornar a contemplar aquella costa llunyana, que suara s’havia burlat del meu art. Encara presentava el mateix aspecte vaporós. Que immensa és la mar i que amagades ses descobertes distàncies! Bé havíem corregut i corríem… Els borrallons d’escuma, que aixecava la roda al partir l’aigua, fugien pels costats de la barca de pressa, de pressa… I no obstant, se diria que de mitja hora ençà no ens havíem mogut del mateix lloc.

Al cap d’una estona va comparèixer l’avi Mauva.

—Saura —va dir—, hai vist que no m’avisàveu i vinc per sebre es vostres intents. Si voleu que a sa nit pugu vetllar, serà des cas que vaju a dormir unes contes hores. Són ja dos corts de tres ben caiguts…
—Teniu raó; me n’havia distret —respongué el pare—. Sí, Mauva, a la nit no vull que ningú toqui la canya sinó vós o jo. En Pau i en Vadó són massa dormilencs. Aneu, aneu… ¿Qui governa ara?
—En Pau Ternal, però renega com un oriol, perquè diu que ha d’endegar es fanals i coure es sopar.
—Està bé. Cada u a la seva feina. El timó va a càrrec meu. Aneu, aneu a dormir.

Bona part de la tarda va passar sense incident remembrable. Com més el sol baixava, més el vent perdia la seva força; aixís és que la barca d’hora en hora s’emperesia. Un ramat de dofins va venir a saltar al nostre voltant. Quan me’n vaig adonar vaig arreglar-me un sitial a prop de l’orla, i aquells peixassos de morro de porc varen ser la meva distracció. Me plavia veure’ls jugar pegant bots ací i allà amb una agilitat que tenia quelcom de ridícula. Algunes vegades alzinaven més de mig cos sobre la mar, drets, encirats; altres vegades hi ondulaven graciosament, descriguent, al saltar, airoses curves i capbussant-se sense quasi aixecar ruixims; i a voltes debategaven, fent espantosos refolls. I quan nedaven submergits portaven tanta velocitat que les clapes grogues de son llom afusat s’allargaven com a franges, i les aletes i serres deixaven l’aigua ratllada com un vidre pel qual s’hi haguessen passat diamants. La nostra barca no els hi feia cap por; ans al contrari, semblava que l’haguessen presa per objecte de diversió i que, voltant-la i revoltant-la, s’engresquessen a fer mofa de que un ser tan grossàs se mogués amb tanta pesadesa.

En Vadó Set-Trossos vingué, tot fregant la sola de l’orla amb una capçana, que xopava de tant en tant en una galleda, i, al trobar-me, s’aturà i em dirigí la paraula.

—¿Us agrada aquesta comèdia, mestressa?
—Més que no puc dir. No em cansaria mai de contemplar els capbussons d’aqueixes bèsties joguineres. Greu me sabria que s’esquivessen de per aquí.
—No tingueu por, no s’apartaran gaire. Estem en ses afraus de ses seues pastures i a més a més ses escombraries que llença sa barca les enllepoleixen també.
—¿Voleu dir? ¿I si els hi tirés pa?
—Se’l menjarien; però no us vulgueu carregar sa consciència, pubilla. Es pa, que Déu n’hi do, no és per a aquestes males pues.
—Sempre he sentit a dir que els dofins no feien mal a ningú.
—Es dofins potser no, però això no són dofins, sinó roasses de ses més grosses, sa pesta de ses mars costaneres… es càstig des pescadors. Se tiren a ses xarxes per a menjar-s’hi sa sardina i, embornada per aquí, estrebada per allà, hi obren uns esvorancs que a terra costen sa mar de llàgrimes. Mireu: si ara jo amb una bufada podia matar totes aquestes roasses i ses seues companyes de llevant i de ponent fins a sa fi des mons, cregueu que bufaria de gust fins a corsecar-me.
—Encara bo que no teniu aquesta virtut. Seria de doldre… pobretes! Semblen un estol de criatures… tenen les gràcies ignocentes de la mainada. Matar-les d’un buf!
—Ja que vós les empareu, podeu estar descansada, que jo m’aturaré s’alè per si tenia sa virtut de matar-les; emprò, ep, només me l’aturaré fins as dia que vós sigueu sardinalera, que allavors mudareu d’intents.

Seguí fregant la sola i allunyant-se, i ja havia gairebé donat la volta a la barca i es trobava en el costat oposat al meu, quan, deixant de sobte la galleda i el drap, corré cap a mi a llargues gambades, estisorejant l’aire amb els seus braços de balders llorigadors.

—Allò és cosa bona, pubilla. Mireu com bolla sa sardina —va dir, senyalant un punt del mar.

Vaig mirar cap allà a on m’indicava, i quin espectacle més hermós! Una gran mola de sardina guspirejava a flor d’aigua, cobrint-la en una bella extensió. Formava una mena de seca escatosa i vivent, que brollava de les ones bellugadissa, aixecant esquitxos de plata ràpids i espessos, tots llençats en una mateixa direcció. Marxava cap a garbí. A lo millor se submergia per complert, deixant un rastre ombrívol i com enerisat, i després ressortia a llarga distància. Aixís seguí marxant igual que una agulla que cosís la mar a grosses embastes, ara reapareixent resplendenta com una boireta lluminosa, ara fosca com un ruixim obac, segons com la feria la llum, i hala, hala… cada vegada més lleu, més confosa, fins que els ulls dubtaren de si era una realitat o una il.lusió i es desengayaren de seguir-la en les ones llunyanes. Però altres moles no menys atapeïdes i grosses brollaven per altres indrets. Sembla mentida que, després de tan perseguida i pescada, quedi encara tanta sardina per a brodar aixís d’argent l’ample teler de la mar.

Mentrestant ens anàvem atansant a la costa, que creixia per moments, esbadellant-se en escanyalls, per a on s’obiraven verdes fondalades. Els penyals avançats se destacaven, creixent també, mostrant-nos ses figures rústegues, adornades amb figuerasses i atzavares. Se diria que eren una colla de vells gegantins i malgirbats, que s’havien posat corones i rams, per a celebrar de peus en l’aigua una festa marinera. Un estol de veles blanquejava al davant d’ells com ales de coloms, que ens haguessen tirats per a festejar la nostra arribada.—Hola, hola! —cridava la nostra gent; i anomenava amb to de salutacions les cales i pobles que s’anaven descobrint. Begur apareixia com una blanquíssima garlandela de margaridoies posada a mig front sobre una testa calba i punxeguda. Les Medes, tres barcasses desarborades, reposaven a la fonda vora vora de la riba protectora. Sant Antoni de Calonge treia el cap per darrera el roquer, i amb ses cases baixes simulava un aplec de nenes vestides de blanc i encaputxades de vermell, que s’haguessen arrastellat per a ballar un contrapàs. De Palamós no se n’atalaiaven sinó alguns edificis, amagats els altres per la muntanyola rocosa que l’abriga per la banda de llevant. I darrera de tot això negrejava per una part la gran selva surera, i per altra part, obiradors sols a petits verals, verdejaven pàl.lidament els olivets de l’Empordà.

El sol era força baix. El vent anava mancant, mancant… Les nostres veles queien esllanguides sobre els arbres, sacsejades de tant en tant per un estuf moridor. Els sardinalers encara no plegaven pas les seves, però ja no els hi servien més que d’una petita ajuda i es veien obligats a vogar. Anaven a prima i passaven pel nostre costat, saludats a crits per en Pau Ternal i en Miquelet Cadernera, que s’eren abocats a la borda.

—Adéu-siau i bona sort!
—Sa sardina corre cap a garbí. N’hajareu a coves; però pareu ment amb ses roasses.
—Hola, lleig; no vogus tan de fort que vas a riscos d’esmalucar-te.
—Alerta, que us cau sa barretina, l’avi.
—Vatua es gaiató de Sant Cristòfol nano! Mireu que és una mort això de deixatar s’aigua… tanta que n’hi ha!
—Us cansareu molt, manejant aquestes cueres tan grosses.
—¿Per què no endegueu en es llaguts una màquina de foc com sa des Marsellès, que té pacte amb es dimoni i va contra es vent i es corrent sense cansar a ningú? Adéu, escamarlat! Adéu, tu, també… i no em mirus malament, guenyo.
—Adéééu!…

Els remaires contestaven en el mateix to, i uns i altres reien xaladament de les seves pròpies gràcies sense agraviar-se dels retrets que es feien i dels mals noms amb què es motejaven. I després d’un llagut en venien un parell, o bé sis o set de plegats i, apa, tornem-hi. S’armava una xarima-xarama!… De cada ona en sortia una rialla o un crit de tabola, i en Pau i en Cadernera s’esfreixuraven per a contestar a tot arreu. En Vadó Set-Trossos, encamellat al batiol, remenava en l’aire el mocador de butxaca i de tant en tant llençava un espinguet que espantava a les gavines, fent-les-hi apressar el vol.

Quan tots els sardinalers hagueren passat, la calma era complerta. El mar era un mirall de lluna tèrbola, en el qual les nostres veles extenien llargues taques blanques i tremoloses. I quina quietud a l’entorn! No hi ha quietud com la del mar en ses grans bonances. Els borms, com grosses flors de cristall arrencades d’un arbre meravellós, badaven llurs coroles gelatinoses, flotant entre dues aigües, quasi surant sobre la oliosa planura. N’hi havien tot un jardí. Tenien tons de glaç més o menys desllustrat i a l’ombra de la barca se revestien d’encantadores fosforescències. ¿Estàvem sobre un regne de fades i allò eren salamons, que s’encendrien per a algun fantàstic ball submarí?…

El sol s’entristia, davallant cap a les fosques serres de Bandina. S’amagà amb sobtat aclucament darrera d’un nuvolet i després s’hi reobrí al dessota, fulgurant amb roges i boiroses flamarades, que espargiren pel mar, amb la rapidesa amb què passa per la pell una esgarrifança, uns besllums daurats, vermellencs i frissosos, d’una finesa ideal. L’aire s’enflairava d’aquella olor de marisc, que sap tan bona de respirar, exhalació suau de les aigües costaneres. La barca estava immòbil, com fondejada. Pels plecs desmaiats de les veles, desemparades del vent, s’escorria, joguinejant, la resplendor girasolada del crepúscul. El cel més fondo, més pur, més pàl.lid a cada instant, se preparava a rebre la mirada de les càndies estrelles.

El sopar va ser deliciós: una sopa de rap i un plat de pollastre amb pebrots i tomàtecs; però no fou el menjar, per més que s’hi hagués lluït el cuiner, lo millor de l’àpat, sinó les circumstàncies, l’hora quieta, la llum encantada i fonedissa i… ¿què sé jo?… per a mi els plers d’un món nou, que em comunicava les seves belleses. Gairebé no es va enraonar i, si alguna cosa es va dir, no vaig parar-hi esment. Després del llevant de taula, que consistí en algunes galetes i confitures, tots anàrem a dar un volt per la coberta. Jo vaig emparellar amb el pare i, arribats que fórem a una raconadeta amagada, vaig abraçar-lo pel clatell i li vaig besar la galta.

—M’heu feta feliç —li vaig dir, guardant-me’l al braç i sense apartar la meva cara de la seva—. Fins ara no sabia lo que era la mar i avui la he coneguda. Portant-me amb vós, m’heu proporcionat el dia més hermós de la meva vida.

Ell va entregirar una mica el seu caparràs, apretant més sa galta a la meva, i m’esguardà amb satisfacció. Estic certa de que anava a dir-me algun mot agradós; però en Vadó Set-Trossos, que allavors s’ensopegà a sortir d’una ombra, va estossegar amb cert aire de malícia i adéu-siau les bones disposicions. El pare, adonant-se de que era observat, va transmudar en un moment el seu visatge.

—Vés, vés… no em rebreguis, no em destorbis la pipada —va dir, agafant-me per la munyeca i despassant del seu clatell el meu braç—. Guarda les caranques per a quan tinguis criatures. El meu pèl no vol raspalls.

Ara veges de què es donava vergonya aquell home! Però, per més que m’amagués el seu cor, que segura estava jo de ser-ne la regina i com ho comprenia tothom aixís!

En aquell temps la vetlla era llarga i ens aplegàrem a popa a conversar. Ens hi havíem acoblat en Vadó Set-Trossos, el pare, l’avi Mauva i jo, i al cap d’una estona en Pau Ternal i en Miquelet Cadernera comparegueren amb l’olla del lleixiu i la bujola de rentar els plats.

—Nosaltres també volem ser-hi a sa garola —va dir en Pau—. Vatua ses tripes de Judes, aquí podem rentar millor que enlloc. Ses aigües brutes ja correran cap an es embons. Farem una mica de soroll, però… paciència.
—Els plats rai! —va fer el pare—. Encara que n’hi hagi algun que parli en castellà no ens matarà el cuc de la orella. Més por me fa la vostra llengua.
—Home, no tant! —replicà en Pau, tot arregussant-se les mànigues de la camisa—. Avisat… avisat. No crec que fins ara sa meva llengua haju desdit de sa des senyor més puntimirat. Hi tinc timó, mestre Saura, i quan se diu a servar, servo, mal llamp m’esberlu.
—Veus?… Ja t’has tirat una maledicció —reparà en Set-Trossos tot garneu garneu—. Això no és pas de boques polides, caret.

L’altre se’l va mirar de cap a peus per sobre l’espatlla i, després d’un llarg visurament, li va dir amb menyspreu: —Sacristà!

—Deixeu-lo —va saltar en Cadernera, desvergonyint-se al sentir les nostres rialles—. ¿No veieu que a ses males no sabríeu quin os desllorigar-li?

An en Vadó aquesta sortida el ferí vistosament; però procurà pendre-s’ho a la serena.

—¿Tu també, nap boal? Ja t’atraparé sense córrer. Avui no em vui enfadar perquè totes ses alegries me ballen dintre es cos. A veure qui m’encerta aquesta endevinalla… escolteu. ¿Què és una cosa?… Panxa a darrera, esquena a davant, cames són oreies d’ase, llondro serà qui no ho endevinarà.

En Ternal i en Cadernera varen fer moltes dites. A l’últim intervengué l’avi Mauva:

—Sou uns mussols, no us hi cremeu gota. Ell mateix vos ho ha xerrat: cames són, oreies d’ase. Són ses cames. ¿Encara no ho enteneu? Ses oreies d’ase són ses vostres.

En Pau va quedar astorat.

—¿Encara no hi caieu? —li preguntà en Cadernera.
—No, a fe de recristià, no puc pescar-ho. ¿I tu ho tens?
—Sí, home, sí.

Ambdós estaven ajupits a prop de la bujola; i en Cadernera, deixant el plat que rentava, s’eixugà amb quatre grapades mal donades a una capçana i, palpant de llarg a llarg una de les canyelles d’en Pau, li va dir:
—Pareu ment… ¿veieu? S’esquena a davant… això és s’esquena. Ara es ventre…
—Calla! —exclamà en Ternal amb un gran crit; i ventant-se manotada al front amb el palmell moll de lleixiu, afegí entusiàsticament: —Maleït sigu es gipó de santa… barjaula! Cosa més bonica! Aquesta sí que me la vui apendre de cor! Manoi, que n’hem sigut d’oreiuts!

Amb aquests i altres enraonaments per l’estil la vetllada se’ns féu curta i entretinguda. El vespre era fredot; però com que no hi havia vent, semblava que fóssem dintre una casa. A manera que la claror difusa de l’aire s’extingia, un fanal, penjat a l’arbre de mitjana a l’alçada d’un home, extenia i refermava la grogor dels seus raigs per tota la popa fins a les orles, sense transpassar-les, deturada, com per una tanca, per la fosca, que s’espesseïa entorn de la barca.

Als volts de nou hores vàrem sentir xopolleig de rems. Eren els sardinalers, que tornaven de la seva pesca. Pel xivarri que movien se podia compendre que estaven contents. De les foscors del mar s’aixecà una veu clara, que va cridar:—Visca sa Santa Rita!—. Aleshores el pare es posà dret, i, enrotllant les mans al voltant de la boca, va respondre amb un bruel retrunyidor: —Visquen els sardinalers!—. Això no és res, ¿veritat? I no obstant, no puc recordar-ho sense emoció.

Després el pare s’encarà amb en Vadó Set-Trossos.

—Avui el rellotge del cel deu haver-se aturat, oi?

En Vadó acotà el cap, gratant-se el clatell, i contestà amb veu entelada:
—Bé massa que camina, mestre Saura. Ja hi ha estona que ses Cabrelles m’avisen que me’n vaju as llit; però em recava sa bona conversa i hai volgut estisorar un bocí des son a honor de sa vostra pubilla.
—Està bé, però ja n’hi ha prou.

Ningú replicà. En Pau Ternal i en Cadernera varen anar-se’n sense donar la bona nit. En Vadó, que estava aclofat en terra, maldà una llarga estona, ara estintolant-se d’un costat, ara de l’altre, mal servit pels propis membres, que amb la peresa s’eren tornats més doblegadissos que mai; a l’últim s’aixecà i, tot estirant-se del braç esquerre i senyant-se amb la mà dreta un incommensurable badall, s’atansà a l’avi Mauva, tintinejant.

—Deixeu-me guaitar per sa borda, que vui veure es temps, avi. Encara que no sigu tan ric com vós, voldria que s’oratge no matinegés massa, que Sant Martí encalmés es vents des seu estiuet i que aquest viatge fos de força durada. Mai me l’havia passada tan bé.
—Doncs demà t’hauràs d’espolsar sa peresa —va dir l’avi Mauva—. Es senyals són de llevant o de tramuntana.
—Sí —mormolà el pare—, demà correrem de valent.

En Vadó va examinar el cel i digué:
—Núvols en creu, vent a sa porta. Vaja, doncs, aprofitem sa calma per a descansar. Bona nit que Déu nos do.

Jo també vaig pendre comiat del pare i de l’avi Mauva i em vàreig encaminar a la meva cambra. Ans de baixar-hi em vaig assentar un moment en el bolou. Allí no hi havia cap fanal que destorbés la visió de la nit. La costa negrejava com una solidificació d’ombres entre l’ombra fluïda i transparent. Una rosada de gotetes d’or lluminoses indicava el punt a on reposava la vila de Begur, aquell enfilall de blanques margaridoies que havia figurat mentres m’ho permeté la claror del dia. El cel, netament desplegat entorn de l’horitzó, era una cúpula sense fons, dintre la qual resplendien serenes llànties penjades a incalculables alçàries. La Via Làctea em va fer pensar en la franja de lluna que, a l’atravessar l’atmòsfera ombrívola d’un temple, enllumena una munió de volvetes. Però, que grandiós tot allò! Vaig creure que enlloc millor que allí podia resar les meves oracions. I, després d’haver-les resades, me vaig tancar a la cambra i em vaig ficar al llit satisfeta de trobar-me tan bé i amb tantes comodidats en el mar, amb una pila de braces d’aigua sota la meva caseta.

III

L’endemà em vaig llevar tard. Vaig obrir una mica el portaló per a què entrés aire i llum, i posant-me davant d’aquell mirall que multiplicava les fesomies, vaig començar a pentinar-me. L’aire humit m’havia desencaragolat els rulls. Els cabells se m’havien tornat flonjos i pastosos. Vaig lligar-me’ls, part, en dues castanyetes a cada cantó de cap i de la mata més grossa en vaig fer una trena, que em penjava per darrera, adornada al capdavall amb un llacet. Me vaig posar a la curra un mocador de seda llampant i vet aquí una testa original, de les que agradaven a Madame de Staël. Ne vaig quedar contenta: poca feina i una cosa elegant. M’estava endegant la llaçada del front, que formava dues banyetes gracioses com les d’una papallona, quan, faltant-me de cop i volta la claror, vaig girar-me i vegí el caparràs del pare en el portaló del bolou.

—Ànsia, Mariagna, quina matinada has feta petar! —exclamà el bon home—. Quants ne criaria una mare!
—Bon dia, patró —li vaig dir—. El llit és una mica dur, però la vostra passatgera hi ha trobat el jaent. Ja devem ser qui sap a on, oi?
—No ho cregues. L’oratge s’ha passat gavatx i el vent, que no ha entrat fins ara mateix, salta més que una daina. No hi ha mitja hora que hem fet vela i ja estem cansats de bracejar. Posa’t la capa, sents?

Vaig fer-ho i vaig pujar a coberta. Ens havíem forejat, però gairebé érem pels mateixos indrets del vespre anterior. Feia fred. El mar estava mogut i sombrívol. Les aigües, tan clares el dia abans, havien pres una obagor desagradosa, que em féu pensar en la dels ulls d’un hipòcrit ensombrits per tenebroses maquinacions. El cel estava cobert d’una nuvolada prima, que clarejava en alguns punts formant escateta rossa; i en una d’aquestes clarianes llumenava apagadament un parraquet d’arc de Sant Martí.

Vaig assentar-me a pendre xacolata i, mentres en Pau me l’abocava a la xicra, vaig dir-li:
—Avui el dia no és pas gaire bonic, però em sembla que el temps s’aixecarà. Els núvols són prims, l’arc de Sant Martí apunta…
—Això no és s’arc de Sant Martí, ni Déu. Això, mal com no s’ensorra, és sa bandera flamenca des vent —retopà en Pau, interrompent-me—. Es cel està cremat de vent. Mal temps, mestressa.
—¿Voleu dir, Pau? No us en aneu encara. Parlem un xic, home. M’agrada sebre la vostra opinió, perquè em sembla que en coses de mar sou una àliga.

S’engallà una mica, joiós de la meva alabança, s’adobà la gorreta al front i, tot clenxinant-se amb les mans els cabells del clatell, va dir amb l’estudi d’un orador que, tot protestant de la seva insuficiència, vol donar-nos una mostra del seu valer:
—Com que un hom no té lletra… anem a cercar… no sap explicar-se amb aquell escolliment i aquelles matràfugues a què vós esteu acostumada. Vui dir que perdoneu i… però, ep!, tampoc no só tan llop com me vol fer es vostro pare, que em té privat s’articulejar amb vós. No, llamp! Lo que es diu avergonyir-me, no m’avergonyiria de tractar morro a morro amb es mateix rei. Sé lo que és sa gent d’upa, ¿enteneu? I si algun renec se m’escorre de sa llenga, efecte de sa vida arrastrada que un hom porta, jo sé dar-li de seguida carrera cap a sa part de sa bona criança, ¿enteneu?, i sé respectar. ¿No ho heu reparat, pubilla?
—Ja ho crec, home; d’altra manera no m’enraonaria amb vós amb aquesta confiança. I també he conegut que sou entès en les coses de mar. Doncs, tornant-hi: ¿voleu dir que tenim mal temps?
—Temps de ratxes. No es pot desplegar drap. Tan aviat tenim vent des car de terra, com des car de fora. Ara bufa sa tramuntana de Roses i mireu… cap allà es mar negreja amb sa vinguda des garbí, que vol entrar si us plau per força, a empentes i rodolons… i receleu-se des llevant que tot avui que ensenya ses seues creueres. Sempre que vegeu en es cel aquest parrac virolat, senyeu’s amb sa mà dreta. Això és bandera de batalla. S’infern l’ha inventada per a fo… fut… fúmere’s de Sant Martí i de tots es sants de bon genial. S’ha de patir, vatua… dallonses! Quin ofici es nostre més reconsagrat! Valdria més… anem a cercar… que es gastessen ses prenyades ans de parir un mariner!
—Bah! Vós no sou tan covard com voleu pintar. Si sempre fos bonança, ¿quin mèrit tindria el vostre ofici?
—Jo, covard! No em coneixeu pas. Sinó que un hom s’esbrava, ¿sabeu? Lo que rebenta és sa maniobra. Però, jo covard! Maleïda sigu sa meva ànima si ses calmes no em reconsumeixen ses sangs. A mi doneu-me tràmpol fort i aigua a dalt i a baix, i aquell huuu… de vent, que sembla que tot renega.
—Maria Santíssima, no digueu això, no crideu el mal temps.
—No el crido pas… i em sembla que si es Mestre de dalt té modos…
—I ara, Pau!
—Bé, valga’m sa vara florida de Sant Josep, és clar que en deu tenir de modos un senyoràs tan gros; però, anem, pubilla, si s’ha de filar tan prim, plego perquè jo no hai estudiat es missals… i, sigu com vulgu, lo que anava a dir no era res dolent. Veureu: a mi em sembla… sense trencar es respecte a ses persones celestials… me sembla, anem a cercar, que Déu hi ha de tenir un mirament amb una senyora de ses vostres circumstàncies i que veient que sou a bordo es guardarà ses turbonades a sa butxaca. Àngela! Aquest era es meu pensament. ¿Hi trobeu res d’higonau? ¿Ho voleu més ben xerrat?

Vaig somriure i em vàreig aixecar de taula. Ell, agafant el plat, la xicra i la xacolatera, se n’anà encirat com sempre, i, ans d’arribar a la cuina, se topà amb el pare i vaig sentir que li deia:

—No em mal mireu, mestre Saura. M’han tocat es botet, i… no só cap ànec mut; però… ja ho podeu preguntar a sa vostra pubilla… hi hai parlat que ni un llibre de màximes—. Va baixar la veu i afegí: —M’ha fet suar de valent… Redéu, que fila prim! Tots es meus nervis llavoren. La teniu ensenyada d’allò de l’u. Fins us vaig a dir que un pèl massa, perquè un hom s’hi veu negat i no té maneres d’esbravar ses tempèries de sa persona.

El pare va girar la cara sense tornar-li contesta. En Vadó Set-Trossos s’aixecà en aquell moment de dins del batiport i prengué cartes en el joc:
—I doncs, rei des festejaires, ¿a on gordes sa mel que enllepoleix a ses miones? ¿No deies que ses noes eren es teu fort?
—I ho són, llamp m’estabellu! —va respondre en Pau—. Però hi han noes i noes. Cerqueu-me un ram de terrassanes o pescadores naturals i sense falòrnies d’arbanitat, i Pau no em dic si no els hi trobo de seguida ses pessigolles. Ara, això de senyores, que priven sa llibertat de s’esbravament, m’esguerra sa galanesa. Vaja, no fan per mi… ni per tu tampoc, gata moixa. Això es gorda per a aquells mosquits, que semblen figures de cera i que passen ses retòliques per set alambins. Arri a fregar soles, cap de lluç, mestre sentències… ¿Què t’has figurat?

En Vadó reia, aclucant els seus ulls menuts, i, ficat de peus dintre el batiport amb els genolls arran dels paraescuts, se remenava com un follador en el cup. El pare va engegar un regany.

—Prou n’hi ha de bestieses! Vós, Pau, esteu de moltes orgues i jo de molt poques. Apa, a desar aqueixa vaixella i trompades a la maniobra! A veure si la garbinada ens estripa el drap o ens tira de pernes enlaire. Aferrarem la major i anirem amb el menjavents i la mitjana.
—Ben pensat —va dir en Vadó—. Havent-hi revoltura s’ha de fer aixís, perquè sa major és massa de mal manejar.

Els mariners se posaren a la feina i no vaig trigar a compendre la oportunitat amb què s’era feta. La tramuntana havia caigut, i el garbí, que havia agomblat ses forces per a domenyar-la, entrà d’estropada, sacsejant les veles i arrossegant a la nau de costat, fins que aquesta adquirí bona marxa i s’esquitllà a l’esbiaixada del vent, deixant en les aigües un solc descompartit en llargues arrugues, que imitaven el tirat de les arestes d’una espiga. Si la ratxa ens hagués trobat amb el drap extès, no sé pas si l’hauríem aguantada. Jo era prop de l’avi Mauva, i li vaig dir:
—Ara sí que guanyarem camí, l’avi. Correm com trenta dimonis.
—No durarà gaire —va fer ell—. Si bé ho repares, ja es cap de vent va desmaiant i es foreja. Es temps és boig i li hem de seguir es tarannà. Farem moltes esses, pubilla. I de contra, com que hem aferrat sa major per a estalviar feina, ens manca s’ala grossa.

L’avi Mauva estava segut en un banquet al peu de l’arbre de mitjana, amb la canya a la mà. Vaig mirar-me’l atentament. Noi, quina testa d’estudi! Per la riquesa de coloram i pel relleu podia comparar-se a un païsatge. I quins detalls més interessants! Aquelles orellasses d’un vermell fi, amatades de pèls blancs, que eixien de llurs caus com una xarabotada d’escuma per una crétua de roques marines; aquelles arrugues sacsoneres del front, colrades i grosses en la part baixa i més petites i esblanqueïdes cap amunt fins a esvair-se en la polidesa ivorenca de la volta superior, que el barret de feltre, tirat endarrera, permetia llambregar; aquell nas llarg, encavallat de sécs i tavelles, molsudet i vermellós de la punta, esvorancat de badius i discretament decantat sobre la boca; aquells ulls negats d’aigua, per a on les nines flotaven dolçament com una clariana de cel blavissa pel mirall tremolós d’un xopoll, voltats d’unes parpelles pansides i emporxats per unes celles aspres i voladisses; aquelles galtes esllanguides, lleument enconcades sota els pòmuls i caient en desmaiats plecs sobre els queixos com veles arrugades per falla de vent; aquella boca entrebadada per un somrís melangiós, mostrant dos o tres caps de dentarra verdelosos; tots aquells detalls i molts d’altres, que sols se poden explicar amb els pinzells, noi, que bonics me varen semblar! Bonics i de fàcil execució. Eren d’allò que diu: Arreplega’m, que em dono. A bé que aquesta aparent facilitat, que és un dels primers estímuls de l’art, m’havia enganyat moltes vegades. Però no, ara no m’enganyaria. Vaig veure ja les pintures exteses i pastades sobre la meva paleta: la llum, l’ombra, els tons de la carn… Seria un estudi deliciós. Procediria per parts, amb calma, amb sinceritat… i el tipu general ja resultaria, perquè la suma de veritats és la veritat total; i tindria sobre la tela aquella estampa d’home fort i bondadós, rebregat pels anys i endolcit per les penes. La barca no balandrejava gaire i la marxa era tardana.

—Si no us moveu d’aquí, us retrataré—vaig dir al vell.
—I ara, pubilla! ¿Vols treure sa meva mapa?
—Oi.
—¿Per què no treus sa de sa gent jove, que són més bonics de pell?
—Jo m’entenc i ballo sola. Si us vegésseu tan bonic com jo us veig ara, caret, no us cansaríeu d’emmirallar-vos. Ep!, no res d’allò que agrada a les noies… és una altra cosa que vós no enteneu.
—Ja, ja; no et cregus que se m’estufu sa vanitat, pubilla: conec es meu cuiro. Me vols agafar per sa part de riure, per a entreteniment de badocs; però tira pes cap que vulgus, que estic curat d’espants. Fes es teu gust.
—No vaig per lo que dieu. Sou un vell bonic… cregueu-me… ja ho veureu. No us moureu pas, oi?
—No tingus por. Sa canya i jo estem casats fins a migdia. Tira.

I vaig tirar. En un instant vaig tenir preparats els meus entriquells. Poques vegades he pintat amb més gust i més delit; i no és que no hagués trobades dificultats imprevistes: sempre se’n presenten en el moment de l’execució. Per de prompte vaig compendre que no podia procedir per detalls com m’havia proposat. A plena claror de cel i sobre el pont d’una barca, que navega de volta i volta a petites bordades, que la obliguen a virar a cada moment, les ombres són fugitives i canviants. Era precís, doncs, apuntar-les en una situació determinada, lo qual exigia que es fes de primer anduvi la traça general. Calia també atendre a un conjunt de circumstàncies que realçaven la bellesa de la figura: el fons del mar, a on els contorns se diluïen i mullaven, l’atmòsfera d’aquell dia cendrós, que harmonitzava totes les entonacions dintre una gamma freda… I això era precisament lo que més engrescava la meva imaginació, lo que havia de donar a la meva tela cert caràcter original, que la distingiria dels treballs gastats de taller. Vaig posar-me a la tasca. No m’adonava del balandreig, ni de les mars que navegàvem. Passàrem Sant Feliu de Guíxols, una de les viles més importants de la costa, i ni ho vaig saber fins després d’haver enllestit el meu bosqueig, quan ja l’havíem deixada molt endarrera. Ah!, el sentiment de la bellesa proporciona un noble embriac. Els meus sentits i les meves facultats absorbien assedegadament la llum i els colors e hi gaudien una quinta essència misteriosa, una mena d’alcohol excitador de l’esperit… no sé com explicar-ho. Els grans artistes podran no ser compresos, podran ser befats, escarnits i sofrir els més grans dolors; però en canvi, ningú ha fruït com ells, no, ningú. S’acosten a la divinitat. Un déu els invadeix com a les sibiles, però és un déu creador. La paraula inspiració no s’és inventada sense més ni més; és l’única que es pot aplicar a aquell estat. L’artista queda convertit en una mena de sonàmbul irresistiblement impulsat a produir. El treball se converteix en una delícia, les dificultats s’aplanen meravellosament, tot és fàcil i es senten les harmonies d’una creació que neix i palpita i s’eixampla i… Bé, vaja, no ens emboliquem. T’he volgut fer saber que n’he tastats alguns esquitxos del nèctar diví; mes no per això estic menys convençuda de que sóc una pintora de tot a tretze. I… ¿qui sap? Tal vegada els grans artistes, visquent en una esfera més serena i enlairada que nosaltres, no les experimenten aquestes ubriagueses, que ens fan ser desiguals en les nostres obres, o potser l’embriac és en ells un estat habitual; vés a esbrinar-ho. Lo que puc dir és que vaig pintar la testa de l’avi Mauva amb la major il.lusió i que quan li vaig donar els últims tocs vaig quedar tan satisfeta que no sabia amagar el meu goig. Vai aixecar-me per a examinar la meva obra des de diferentes distàncies i aleshores me vaig adonar de que el pare, en Vadó, en Pau i en Cadernera se la contemplaven calladament, formant arc al meu darrera.

—Tafoi! ¿Vosaltres aquí?
—És ell mateix —exclamà el pare amb la seva veuassa cavernosa, com deixondant-se d’un somni—. No pot pas estar millor. A fe no hi estalviaré les dobletes per a comprar-li un marc daurat. El vull posar a la sala de casa, que tothom el vegi.

Els altres seguien enfavats. A l’últim, en Vadó Set-Trossos, després de remenar el cap decantant-lo successivament a tots els punts cardinals, va extendre la mà cap a la tela i va dir:
—Això és lo millor: aqueixa mullena des uis, que fa venir ganes de treure’s es mocador per a eixugar-la… i aqueix posat de boca. Mireu que parla! Sembla que digu: Sa de casa, que bé haju…
—Cert! —exclamà en Pau Ternal, rient i descarregant-se un cop de puny a la cuixa—. I ses oreies, vatua es darrer llengot de Judes, ¿no sembla que un hom les pugu palpar amb es dits? I ses dents amb ses seues osques i es seu engrut com pedres tinyoses! Per Maria Santíssima! I ses arrugues de sa frontalera!
—I aqueixes escaroles des cabeis, que voleien i es destrien fil a fil com si es vent les aixequés! —va afegir en Cadernera, ajuntant les seves manetes amb admiració.
—Teniu, avi: mireu-se —va dir el pare, presentant el portaestudis a l’avi Mauva—. ¿No sou vós mateix?

El vell va deixar caure sobre la tela una mirada indiferent, que poc a poc s’anà tornant atenta, trista i compassiva.

—Està bé… sí, és sa meva vitola —mormolà; i després de palpar-se les arrugues del front, com si volgués comprovar la seva realitat, girà la cara, espargint la vista al lluny amb un posat melangiós—. Ses anys ho trasmuden tot —va dir com parlant per a si mateix— però ¿què se me’n dóna?
—Si sa vostra costella tornés de s’atro món, potser no us coneixeria —observà en Vadó.
—No tornarà —va respondre el vell amb veu sorda.

En això en Cadernera, que no havia desemparat el quadret, contemplant-se’l llaminerament, estirà a l’avi Mauva d’una màniga i li preguntà:
—¿És gaire car això?
—¿Què vols dir, marrec?
—Si us ha costats gaires cortos això de fer-vos tirar aqueixa estampa.
—Ui! —exclamà en Vadó Set-Trossos, fent l’ullet a l’avi Mauva per a què callés—. Aqueixes pintures vénen de París de França i es paguen a pes d’or, sense comptar les mans de plata que les manegen i que no es lloguen a preu de grapa de manobre. Però no tingus por: s’avi té un roc a sa faixa i no haurà d’anar a manlleu.
—Oh, ell rai! —va fer en Cadernera, gratant-se el clatell—. Però jo també tinc alguna cosa… tres pessetes i cinc cortos a sa guardiola… i guanys que van venint.
—¿I t’agradaria que et retratés? —vaig preguntar-li.
—Si m’agradaria! —contestà tot decidit—. Jo sóc un pobre i a sa bestreta ja sabeu lo que us puc donar; però no perdreu res, mestressa, llamp me matu… Des meus estalvis us aniré refent fins a compliment de tot lo que sigu. Jo gonyo a cada viatge, ¿enteneu?, i com més gran me faig, més. En Pau i en Vadó poden ser bons testimonis, i aquesta creu des meus dits, que beso, me faju sa llei, amén, si falto a sa paraula.
—Vaja, mestressa, que això gairebé val tant com una escriptura de notari —va dir en Vadó Set-Trossos, encreuant cames i braços amb un aire que volia semblar seriós—. Podeu cloure es tracte sense por; i més que un minyó tan guapet i carafí ha de donar bo de pintar i no heu de mirar prim en sa mà d’obra.
—Jo no regatejo —reparà en Cadernera amb dignitat.
—Que és cas de regatejar, hereu Escampa de Mas Perdut —exclamà en Pau Ternal, pegant-li manotada al muscle—. A tu no et ve d’una doble de quatre.
—Anem a pams —va saltar en Vadó—. Ara m’atalaio d’una dificultat. Tu, marrec, deus voler quedar-te s’estampa, oi?
—Home, ¿que som nens? És clar que la vui.
—Aixís són figues d’altre paner—vaig dir jo com sobtada—. L’avi Mauva m’ha cedit la seva i…
—Llampus!—mormolà el xicot tot amoïnat—. Això de paga i no en tocs… Ja és prou que savi Mauva, que està fet a córrer món, s’haju deixat caure as cove. ¿Quants rals li heu esquilat?
—Parla bé, gamarús!—rondinà el pare, picant-li la orella amb l’índex llençat a tall de desparador des del plec del dit gros—. Les senyores no esquilen a ningú.
—Però…—retopà el xicot—es tracte net i es cap dret… i…

Vaig témer que les tossuderies del minyó i les aspreses del pare portessen la broma per mals camins i em vaig determinar a tancar-la de cop.

—No, Cardernera, no t’enfilis —vaig dir—. Jo no li he cobrat res a l’avi Mauva. Encara bon goig que s’hagi deixat retratar. Sóc jo la que li dec albrícies; i que les hi pagaré: un paquet per a la pipa.
—Car… cargols! —exclamà, tartamudejant, en Pau Ternal, que a la traça s’havia mamat lo de la venda del retrato—. Vatua es vell reconsumit, mal cranc se’l menju, sempre ha de tenir sort! Jo em deixaria mapar de cap a peus i encara donaria es paquet i alguna cosa de bo al damunt, i té, fes-te fo… Sant Escany me valgu!

La conversa acabà a pler comprometent-me a retratar-los a tots, si teníem lleure, bon temps i humor durant el viatge.

Amb això era arribada l’hora de dinar i el pare i jo ens assentàrem al banc galliner davant de la taula parada i férem honor a les viandes, que ens serví en Pau amb la seva acostumada serietat. En Cadernera no es presentà fins a última hora. Estava moix i preocupat i, quan vaig quedar sola amb ell, se m’acostà i em va dir falaguerament:
—Si sabésseu lo que us estimo, mestressa! Jo per vós tiraria gats en mar.
—¿De veres?
—És tant cert!… Però, vaja m’heu de fer content. ¿Com ho arreglem això des retratament que jo em pugu quedar sa mapa per memòria vostra? Ja em faig compte de que ses manifatures són cares i no vull pas que perdeu res per culpa meva. A enraonat no hi ha qui em gonyu i…
—Mira, caret, jo et regalaré lo que desitges; però ni una paraula a ningú, sents?
—De franc!
—De franc, però a tu sol i que ningú ho sàpiga.
—Visqueu molts anys. No tingueu por, ningú haurà esment des nostre tracte. Sóc reservat com sa mort. Oh! i que em sabria greu que en Pau pogués goldir-se’n!
—Ai ai, ¿per què?
—Perquè és una mala pua. Si el sentíssiu com xarnega pes fogons! Maleeix cel i terra i malparla des vostro pare, i fins de vós!
—¿De mi?
—Ui, ui!…
—¿I què en diu?
—Llamp! Si sospités que us ho reporto, m’estavellava.
—Però m’ho pots xerrar a cau d’orella.
—¿I què en treureu? Malaguanyada quimera que podeu agafar-hi!
—Ca, home! Jo tot m’ho prenc amb aire.
—Bé, doncs, si us cou poseu’s-hi fues… perquè jo no hi entrevinc sinó per servir-vos. Mireu: diu que sou un poll reviscolat… un bastiment amb més gallarets que veles… una senyora només que de pell enfora… que per pomades que us poseu no ofegareu es tuf de quitrà que us han deixat ses mans des vostro pare… que sembleu sa Majestat de Caldes… i ai!, no tireu cap gra de sutge a sa xemeneia que es podria engargussar i ai!, que n’és de neta sa barra des galliner!… i alerta, no embruteu es drap de sa cuina… i… vaja, que jo ara no n’atrapo més; però, hi fa unes lletanies!…

Vaig esclatar en una grossa riallada; però en veritat… a tu ja t’ho puc confessar… cada un d’aqueixos ultratges queia com un perdigó roent a dins del meu cor. I amb la coïssor que m’hi feren vaig concebre una rancúnia i uns pensaments de venjança! ¿De què es podia queixar de mi en Pau? I ¿per què jo no era tan senyora com les que en venien de llarga nissaga? ¿Per ventura no sabia portar els meus drapets tan bé com elles? ¿I no era més ben criada que més de quatre, i més instruïda que la major part, i amb més cap i més geni que les més saberudes? Vaig passar una mala estona; però no vaig trigar a tirar-m’ho tot a l’esquena. Al cap i a la fi, ¿qui era en Pau per a judicar-me? I per altra part, un home com ell ¿podia parlar d’altra manera? Aquestes consideracions varen amorosir les llagues de la meva vanitat ferida, i me les acabà gairebé de guarir el propòsit cristià, que vaig fer, de tractar amb la mateixa bondat de sempre al poca-solta que m’havia ocasionat aquell enuig.

Havíem entrat en una ensenadeta formada per dos promontoris de roca. El vent ens havia deixat, però la ressaga era grossa i anava de creixença. El cel estava més cobert que mai d’una nuvolada fosca i espessa, que s’esblenava esbulladament cap a la banda de llevant, a on el vel cendrós de la pluja esfumava el mar i esborrava l’horitzó. Allí les aigües estaven clapejades de colors desiguals, presentant, entremig de faixes d’una lluïssor crua i blanquinosa, altres faixes sombrívoles i com enerisades. Aquell lluny tenia l’aspecte d’un gran drap pelut, raspallat a repèl a trossos a trossos. Més ençà s’extenia una mena de riuada d’un negre quitranós, i després, cap a primer terme, la foscor de les ones blavejava i acabava per agafar un verd blavís d’atzavara tot al voltant de la costa. En conjunt era un quadro admirable de sombrívoles grisalles. —N’hauria de pendre nota —vaig dir-me. No tenia pas ganes de treballar; aquell temps carregós m’emperesia; però la idea de que havia emprès el viatge per a estudiar la marina i de que, no obstant, encara no me n’havia aprofitat, mogué en la meva consciència el malestar d’una obligació incomplerta. —Fora mandra! —vaig mormolar; i vaig encaminar-me cap a la meva cambra a cercar el portaestudis. Mes, pel camí, a l’embocar un passadís que s’obria entre dos munts de rodells, me cridaren l’atenció algunes paraules que vaig sentir a poques passes. Havia conegut la veu del pare i la de l’avi Mauva i vaig voler sebre lo que deien. M’interessava perquè parlaven amb cert misteri. Aixís, doncs, romanguí amagada i em vaig tornar tota orelles.

—Sí, sí: el temps té mal carés, l’avi —va dir el pare, apagant amb pena la seva veu enrogallada, que al baixar de to eixamplava les seves fosques vibracions i sonava com una corda fluixa de contrabaix—. Però en altres ocasions no m’hi encaparraria gaire. Lo que em fa la llesca és això de tenir la noia a bordo. Amb homes sols se pot embestir tot; però amb dones!… Aneu, que a lo millor se’ls hi revolten les set branques de l’esteri… Una basca, un accident… Un hom perd la xaveta, vaja.
—Sí, sí —va respondre l’avi Mauva—. Prou que us entenc, prou; ja sé lo que és estimar, Saura. Un hom se juga sa vida cent vegades sense parar-hi ment i, de contra, s’esborrona només de pensar que es pot esqueixar un cap d’ungla d’aqueixes criatures tan caretes i delicades.
—La sang mai se torna aigua —va fer el pare amb aquell to de grollera indiferència que solia afectar—. Ditxós qui no s’embolica mai amb femellam! Oh! Si no fos aquest llamp de noia, rai! Ella m’embarrassa, ella. Per això beneitejo… ¿I què us en sembla a vós de la gropada?
—Li costa tant de parir, que és de creure que vingu molt prenyada —contestà l’avi Mauva—. Es vent queda enllà, aturat per s’escombrada de núvols que li barra es pas, però ell la rebentarà més tard o més d’hora i… aneu a sebre… D’aigua en caurà a barralons. Ara, per lo que toca as tràmpol, podria ser cosa de quatre ratxades o podria portar ròssec. Això només ho sap Es de dalt.
—¿I si fondegéssem aquí?
—Estem a recés; emprò mireu, una de dues: o ve temporal o no en ve. Si no en ve, aquí haureu perdut es temps tontament; i si en ve, s’onatge es rebatrà com trenta dimonis per aquesta olla. Ja amb sa ressaga d’ara fa de mal habitar-hi. Figureu’s, doncs!… És fàcil que ses àncores amollun i llavors trebais per a sortir amb es vent de reborsada, i, si voleu desembarcar amb es bot, us en gordaran sa revoltura des rompents i ses seques, que puntegen per davant de sa cala. Mal que mal, Déu me do un bon tou d’aigua per córrer. En mar me fan més por es ossos que es suc. Podríem arribar a Tossa… o bé, si voleu desembarcar aquí a sa pubilla, i que se’n vaju a Sant Feliu…
—¿Tota sola?
—Caret, portem sa gent tan justa per sa maniobra!…
—Potser que desembarquéssem tots i deixéssem el bastiment fondejat a la bona de Déu.
—Esteu mort de por! Abandonar sa Santa Rita!
—Oh! Si no fos aquest llamp de noia! Quantes vegades l’hauria comprat jo un temps aixís! Vent i mar en popa.
—Si es vent fos franc i llarg…
—Ell ratxejarà, l’avi; però deixeu que pugui ben desbotar, veureu si en serà de valent! ¿D’a on ve aquesta mar de fons? ¿Què pot ser sinó un cop de cua del golf de Lió? Pareu ment amb aquella faixa torrada, que s’extén pel mig del mar. Allò és un rem fort de la correntada que entra. El vent que el mena no serà un bufarut, no.
—¿Per què em pregunteu res, si sabeu més que el que va inventar ses cartes marines? ¿Què fem, doncs?
—¿Què fem?… Aquesta és la negra! Si el vent entrés aviat… Tossa no és gaire lluny… La noia m’embolica, la noia!

Ambdós interlocutors seguiren parlant tan baix que no se’ls entenia. Va pujar-me una foguerada al cap. Quina opinió s’havien format de mi! Que poc coneixien el tremp de la meva ànima! I ara! Ja els hi explicaria jo…

Anava a sortir quan vaig sentir que el pare em cridava.

—Sóc aquí —vaig dir, posant-me-li al davant—. ¿Què voleu?
—Compareixes com les bruixes —barbotejà ell, mirant-me de reüll amb esguard recelós. Buidà la pipa, picant amb ella sobre un fustatge, la bufà pel broc i per la boca i, tot escurant-la amb un ganivetet, maldant per a rompre l’engrut, com si no el preocupés altra dèria, tartamudejà:
—Jo pensava… Com que el temps…
—No us amoïneu a explicar-m’ho. He sentit tota la vostra conversa —vaig declarar resoludament.
—Ens escoltaves! —exclamà, entre consternat i reganyós—. Ja no hauries de ser dona… Tafanera com totes! Però millor, no estic pas per misteris. A veure, doncs, ¿quin és el teu pit?
—Proa enfora i a fer camí! —vaig contestar—. No us manxarien poc ni gaire els mariners de Roses, si sabessen que vós i els vostres blanencs heu desemparat la barca per por de no mullar les faldilles d’una minyona! Si estés espantada, em deixaria desembarcar i me n’aniria a casa tota sola, que no necessito pas caminadors; però ni n’estic, ni em vull separar de vosaltres. Sí que la faríem bona que no poguéssem marxar sinó amb oratges i brisetes! ¿Quan arribaríem a port? M’he posat a les mans de Déu i no me n’esquitllo. Si algú és covard que no s’escusi amb mi. Feu’s compte que no en sóc de dona!

A tot això el pare anava maldant per a escrostonar l’engrut enterc de la seva pipa. L’avi Mauva exclamà:

—Visca sa noa valenta! No temeu, Saura, tot anirà bé. Barca aturada no guanya nòlits. I què, ¿no es moren també en terra ses persones estimades? ¿No és millor al mencos tenir-les as costat i que afinun en es nostros braços? Si sa de casa m’hagués pogut seguir, tal volta encara viuria com jo mateix i… ¿veieu?… en terra va perdre fons i avall! i li va mancar es conhort de sa meua besada.
—Bé, bé… —va rondinar el pare, ficant-se la pipa a la butxaca; i, redreçant-se de sobte, me mirà de fit a fit tot arruixat.
—Som al ball i vols ballar, sí? Procura posar els peus plans. Per què hi venies a bordo! Ja t’ho vaig avisar.

I se’n va anar cridant:
—Arrissa la mitjana! Au, a la feina tothom!
—Ell és mal carat i reganyós —reparà l’avi Mauva—, però sigu com sigu, t’estima per sobre ses nines des seus uis. De part de fora és fel i de dins és mel. Gorda’l, pubilla, cuida’l, perquè es fa vell. Té es pèl de cara negre, però ja es cabeis li borregen. Quan l’hauràs perdut coneixeràs tot lo que val.

Jo vaig quedar molt satisfeta, creient-me haver desempenyat un paper de lluïment, dels que m’entusiasmaven en les noveles. En aquells moments no m’afigurava pas la vera realitat de les coses.

Al cap d’una estona vaig veure que en Pau i en Vadó arboraven uns rems molt llargs i els armaven a estribord, posant-se a vogar per a fer virar la nau, que estava encallada per manca de vent. Me’ls hi vaig acostar amb ganes de broma i vaig tocar el botet an en Pau.

—Hola, Pau, hola, ¿i això?… Podeu ben tirar xanxes als sardinalers. Sembla que si ells deixaten l’aigua, a casa no ens en safem pas i lo que allí són culleres aquí es tornen llosses.
—Oidà, mestressa, però ells han de remenar es brou gairebé cada dia i nosatros només de lluny en lluny i poc.
—Déu nos en gord de gaire, Pau maco —va saltar en Vadó Set-Trossos—. Quan sa galiassa ha de peonar, un hom deixa d’ésser persona per a convertir-se en un nirvi de ses sues cames. Apa, estira i arronsa! Sinó que et veig sa clenxa tan ben partida des clatell, te pendria per una molla blincadissa més aviat que per un engrescamiones.
—Sa meua clenxa no et deu res, ni s’és pentinada per a goig teu, primer se m’endugu es dimoni! —replicà en Pau—. I pes demés, si jo menjo boga, tu no menges pas vaga.
—¿Pesen molt aqueixos rems? —vaig preguntar—. ¿Quants pams fan?
—Fan quatre vegades sa meua alçada i cinc vegades la d’en Cadernera; compteu —respongué en Vadó—. Són rems de trenta-quatre. Pesen com un ase mort; però no els emprem mai sinó per a entrades o sortides de port o per a guanyar s’afrau des vent. És joc de poca estona.

Aixís que la barca estigué de proa enfora, el pare i en Cadernera varen armar un altre rem a la banda de babord. L’avi Mauva em féu senyal de que me li atansés.

—¿Què voleu?
—Vine, bona miona, escolta. Es teu pare i en Cadernera no poden vogar més que un rem. Si jo n’armés un altre, aniríem a parell per banda i gonyaríem molt, però sa canya des timó no pot quedar desemparada. Hai pensat que tu podries encarregar-te’n, ¿oi que sí, noa valenta? Mira, l’aguantes aixís, que no es mogu. Un cop haguem remuntat sa punta, jo tornaré; no t’hi enlleiràs gaire.

Vaig agafar la canya de la manera indicada i romanguí dreta al peu de l’arbre de mitjana. Els rems batien l’aigua acompassadament. La barca es movia amb una lentitud penosa. A cada moment me semblava que el mar se tornés més negre i que el cel s’entristís. No sé si succeïa realment aixís o si era efecte de la meva aprensió. Aquell mar i aquell cel me feien pensar en dos enemics, que s’esguarden rancuniosos i les cares se’ls hi van ensombrint, ensombrint… Me va venir cobriment de cor. ¿A on anàvem, pobres volvetes, a ficar-nos entremig d’aquelles dues immensitats amenaçadores? Vaig compendre de cop i volta la lleugeresa de les meves bravates de poc abans. M’havia deixat portar d’una falòrnia; i em va semblar que tota la meva existència era estada una mena de representació teatral, en la qual havia pres per realitat lo que no era més que un treball del meu magí. Vaig sentir una veu íntima, que em deia: «No, això no és una farsa, desperta’t, palpa… ets tu, tu mateixa que et jugues la vida». I el sentiment del meu jo esfereït m’invadí fins al moll dels ossos. El meu terror va ser tan intens com repentí: no es diria sinó que en la meva ànima s’havia obert un ull, que s’abeurava de les foscors de la mort. Vaig estar a punt de cridar al pare i fer-lo tornar enrera: però encara l’orgull me’n deturà, representant-me el desconcepte que de l’avi Mauva mereixeria per la meva covarda acció. Aquell home havia sigut testimoni del meu arruixament; me tindria per beneita. «¿I bé? ¿I què? —vaig pensar—. ¿Aquesta consideració no és també una falòrnia?». No obstant, la falòrnia surava i em detenia. Vaig passar una angúnia que no es pot dir. Una suor freda em regalava galtes avall. Vaig girar la vista cap a terra, cercant distracció. No hi havia ni una casa, ni un camp conreuat: res que indiqués treball o presència de l’home; només penyals i muntanyes emboscades i la platgeta solitària. També hi regnava la tristor. Els dos promontoris extenien son roquer nu per dins del mar. Ah!, semblava que aquella terra, bona mare, allargués sos braços descarnats per a retenir-nos, desolada de la nostra partença. I nosaltres ne fugíem. Els rems anaven batent l’aigua i la barca sortia poc a poc de l’ensenada i es forejava ardidament.

Quan l’avi Mauva va tornar al timó, degué reparar que estava descolorida i em preguntà si em marejava.
—No: és que tinc un doloret… res.

Me’n vaig anar a popa, i em deixí caure damunt del banc galliner amb el major abatement. L’aire no es movia. La calma era fonda i pesada. Vaig veure que el vel blanquinós de la pluja es dilatava de llevant a migdia per l’horitzó, com una cortina que s’extén per una balconada. En tota la mar no es descobria una vela. Estàvem sols. Vaig acriminar al pare interiorment. Ah!, si jo hagués tingut mare no m’hauria vist en aquell perill. Ella no les hauria escoltades les meves ardideses i fantasies de criatura, m’hauria abrigada amb el seu amor i m’haguera protegida contra mi mateixa. Les llàgrimes me saltaven dels ulls. ¿Què fer?… ¿Crido que em desembarquin?… Vaig plorar el meu desemparament, la meva humiliació… I tot plorant, plorant vaig assolir un raig d’esperança. Me vaig recordar de que s’havia parlat d’entrar a Tossa. Tossa no era pas gaire lluny; amb el primer cop de vent hi podíem arribar i, una vegada fondejats en aquella badieta, el perill personal desapareixia del tot i fins, si era precís, el poble ens ajudaria a salvar el carregament i la barca. És clar… ara veges si el pare, que m’estimava tant, s’hauria volgut exposar… ca!… Que tonta! Una ona de consol i d’alegria se m’estufà dintre el pit. Vaig sentir que un escalf de vida s’expandia pels meus membres i em pujava a les galtes. No, no passaria res i… qui sap si ni temporal hi hauria. Per entesos que fossen els vells mariners, n’erraven molts de pronòstics; i després sortien amb l’excusa de si el vent s’és canviat, de si el ruixat l’ha mort, de si el grop, de si la correntada… Mai volen quedar malament, això pla, els grans sàtrapes. Ah!, quin esbronc els hi havia de clavar! Se’m va escórrer una rialleta pels llavis. I mig rient, amb els ulls encara engotellats de llàgrimes, vaig mirar a l’entorn, escutiant que algú no hagués presenciat la meva feblesa. M’hauria sapigut greu. Tant que em tenien per valenta! No faltaria sinó que m’haguessen vist a plorar! Vaig córrer a un amagatall per a eixugar-me la cara i allí, frega que fregaràs amb el mocador de butxaca, me vaig ben resseguir tots els regaranys; i, un cop eixuta i escarabitllada, vaig sortir zumzunejant a boca closa l’aire d’una cançó.

En aquell moment va sonar la veu aspra del pare.
—Pareu ment, l’avi. Aquí ve l’esborneiat.

I de seguida es desplegà una ratxa violenta, que assorollà la nau, brogint esgarrifosament en els arbres i les antenes. Les ones s’ajegueren com blat en herba que s’aterra a gavells sota un fort ruixat. La barca arrencà mig tombada.

—I ara, l’avi! —vaig exclamar—. ¿Per què arrumbeu per enfora?
—Convé salvar ses puntes —me contestà.

La mar, de primer arrasada i atuïda, se revenia, crestejant i enflocant-se, i apareixien en ella grosses depressions fugidores. Per dues o tres vegades el vent mancà i tornà a bufar. Vaig veure que la nuvolada de sol ixent se caragolava, esbadellant-se a grans esquerdes, per on s’atalaiava un cel verdelós. Aleshores entrà la llevantada amb totes les seves forces, acompanyada de boires rossegadisses, que es rebatien per la immensa planura d’aigua, passant com a fumarades de colossals xemeneies. I l’horitzó tornà a cloure les seves crétues i a ennegrir-se; i la pluja l’esvaní sota el seu vel gris i ratllat.

—En popa, l’avi, en popa! Ja ens hem forejat prou. No perdem temps. Provem la derrota de Tossa —va dir el pare.
—Provem —mormolà el vell timoner.

Arrumbàrem paralelament a la costa. Quin ventarràs, Déu meu! A cada moment la nau trobava en el seu camí alts i baixos més accentuats. L’aigua s’encongia i se reinflava aquí, allà, per onsevulla, sense norma ni concert; les eminències se convertien en fondals i els fondals en eminències amb un bellugueig desordenat, que la vista no podia seguir. Per tot arreu la fluctuació, el daltabaix de la massa líquida desnivellada. Les ones eren aparicions d’un moment, aturonades, fonedisses, seguidament xuclades i substituïdes. Sols cap a terra prenien certa individualitat i consistència, marxant asserralades i compactes, formant tot a la vora de la costa uns arrufats comparables a una farbalanada al capdavall d’un vestit.

La maror anava creixent per graus, però de pressa, de pressa, eixamplant ses pantejades a cada instant; i la Santa Rita, pujant, baixant, reblinconant, perdia ses forces, s’enlleïa a l’enclotarar-se i els xarabots l’assaltaven per la popa, precipitant-se amb patacs secs sobre coberta, on bullien i bombollejaven remorosament com la plorima dels tions verds sobre la llar.

L’avi Mauva va cridar al pare:
—Saura, Saura, portem poc drap! Amb sa correntada tan forta fa de mal governar: ens cossa i ens venç, sa condemnada! Drap, drap, mal que s’estripu! No hi podem anar amb s’abre mestre despuiat. Jo hi endegaria una pollacra a sa bouera.
—No, millor serà un treu —replicà el pare—. Vaig, vaig, avi… prengueu paciència. Això és una ventarrada maleïda, que no dóna temps de res; però al mencos serà ferma. La hem de seguir de llarg, ja ho veig… no hi ha remei. Aguanta i fora, l’avi. Ohè, ohè!… Pau… Vadó… ànsia, a la maniobra! Ohè, ohè!…

Se n’anà corrent; i durant molta estona el vaig sentir a intervals maleir i reganyar. El treu no devia ser de tan bon armar com ell desitjava.

Però tu ara no saps de què et parlo i serà precís que t’ho expliqui. El treu consisteix en una lona que, amarrada a l’arbre mestre, s’extén a tall d’ala de teulat en davallada cap a proa, on se lliga per dos caps a borda i borda.

Mentres el desplegaven, el vent li pegà una sacsejada tan forta que es petà una de les amarres, i el drap ample i feixuc quedà lliure d’un cap, aletejant com una au enorme que, ferida i ventreaterrada, se defensa dels llebrers. Amb una de ses ventallades haguera pogut matar un home. Tots fugien del seu dessota. No sé pas de quin enginy se valgueren per a subjectar-lo, perquè amb tot i presenciar l’operació no me’n vaig fer càrrec. Crec que l’anaren eixalant, cobrant-lo de mica en mica des d’un dels extrems fermats; però no n’estic pas segura. No m’ha quedat d’aquella escena més que un record mal conjuminat i confós com el que sol deixar una visió de desvari. Me represento uns homes que floten entremig de ruixims, anguilejant entre cordatges, com les orugues en una teranyina, quan el torb esbulla la capçada del pi, en el qual filaren el seu niu en hores de bonança. Bracegen, treballen… Però de la seva maniobra no trobo en la meva pensa sinó impressions deslligades. Ni pot ser d’altra manera. Amb el moviment esbojarrador de la barca i amb l’aire espès i grosser, que em maurava violentament, empenyent-me, rebregant-me, tirant-me a la cara el mocador i obligant-me sovint a tancar els ulls, no era pas possible seguir cap observació. Pobres mariners! No sé com podien arribar a treballar; però lo cert és que ells se sortiren amb la seva i que el treu quedà fermat, comunicant més vigorós impuls a la nostra marxa.

Volàvem. El vent aixollava els rompents de les ones i se’ls enduia pulveritzats, convertits en bromes sombrívoles, que s’acorruaven com mals esperits en fantàstica desfilada. Passaven a escamots amb un silenci sinistre; mes, a voltes, la imaginació els hi atribuïa la udoladissa que sonava, i llavors no semblava sinó que aquells fills del mal temps xisclaven amb feréstega alegria, tot corrent cap allà, a on el mar i el cel barrejaven les seves tempestes. I nosaltres hi corríem també, mig de tomballons per les aigües negrenques i revoltes.

En un moment vàrem assolir la punta de Tossa. Un bram espantós i creixent omplia l’aire a mesura que ens hi acostàvem. Lo que vaig veure no sé com explicar-ho… M’hauré de valdre de lo petit per a donar idea de lo gran. Tu posa-hi les dimensions. Tal com l’oli roent, al tirar-hi certes viandes sucoses, se foragita de la paella amb baladrera remor, aixís el mar fugia del seu llit i es llençava bramulant a les penyes.

De seguida vaig compendre que era impossible abordar terra. Allí el perill era més gros que enlloc. A la boca de la badia les ones s’agegantaven a l’engolar-se, cabdellant l’aigua com grans torns i emportant-se-la de tal manera, que llurs faldes se perdien en veritables abismes. Al davant de Tossa hi ha un niell en el qual s’estavellaven en bona part i, a l’esqueixar-se en ses aspreses, s’alçaven formant una garba de brins de cristall, que s’allargaven en arc i queien a feixucs borrallons a la banda oposada. Per a un esperit tranquil certament aquell espectacle hauria sigut hermós; però ja pots comptar que jo no estava per gormanderies. No desitjava sinó allunyar-me d’aquells paratges, que solament amb llurs sorolls ja m’estemordien.

L’atmòsfera, empolsinada de ruixims fins a una gran alçària, no permetia veure l’escarpat païsatge sinó com a través d’un vidre cobert de rosada. En aquell ambient tèrbol Vila-Vella destacava en ombra sobre el cel ses cases i muralles vetustes, engrandides per la refracció, tremoloses, esbalandrades, estremint-se a cada cop de mar, que assotava la cinglera on estan encimbellades; i una campana, vogada sens dubte pel temporal, deixava sentir la seva veueta clara i plantívola entremig del tro inacabable de la ressaga.

A l’apartar-nos d’aquells llocs me va semblar que la tempesta amainava; no que fos realment aixís, però es trobava mar enfora una tranquilitat relativa i el cor s’esperançava instintivament. Ja m’havia fet compte de que no quedava més remei que seguir la marxa sense pensar en desembarcs. La sort estava jugada.

Començava a ploure d’una manera extranya. De tant en tant queia una xafegada de gotarrasses semblant a la que deixa anar sobtadament un arbre fullós, carregat de mullena, quan algú el somou de la soca.

El pare va venir cap a mi.

—Au, Mariagna, ja n’hi ha prou de badar. Tenim pluja llarga. Fica’t a la cambra.
Vaig fer que no amb el cap.
—¿Que no?… Bé, això sí que és bonic!
—No; vull veure lo que passa; no em vull encauar —vaig dir amb angoixa—. Ah, si sabésseu lo que patiria! No vos ho poseu al cap, home de Déu… tingueu pietat de mi!
—Fora, fora… Estaries millor… Però, tu mateixa. Per ara no t’ho mano. Ja et porto un vestit d’aigua… té, posa-te’l, marinera, i cala’t bé la caputxa.

Se tregué de sota l’aixella un capot que tenia un pes de plom: enquitranat per defora i, per dedins, d’un teixit més raspós que una rusca. A l’agafar-lo, se m’esquitllà de la mà, cuidant pelar-me els dits. El pare l’arreplegà ans que la ventada se l’emportés i ell mateix me’l va posar després d’haver-me tret la capeta de llana, que estava ja com un xop.

—Voleu fer com els homes i no sou més que un envà de canyes —rondinà—. Vaja, té, ja estàs gomboldada. Ara al mencos vés-te’n a sota el treu.

I veient que jo no gosava separar-me del caçaescota, al qual m’era arrapada temerosa de caure, enrotllà el seu braç a la meva cintura i m’anà conduint amb pas estudiat i segur.

—El treu és una canal de vent, però sempre et guardarà un xic de la pluja —va dir-me—. Mira, assenta’t ací.

En el punt que m’indicava, al peu d’un munt de cordes, veles i altre patifell en vaga, hi havia un pallet d’espart. Vaig ajocar-m’hi amb les cames encreuades. El piloc de farda em resguardava del vent i em servia de respatller.

Vaig reparar que el pare estava més pàl.lid que d’ordinari, que el cap li tremolava sobre el coll i que sa bocassa closa i els plecs de ses galtes tenien aquella contracció que solen afectar quan s’ha paladejat alguna beguda amarganta. Els seus ulls fugien de trobar-se amb els meus. Va llucar-me d’escallimpantes i se n’anà.

De seguida va comparèixer l’avi Mauva.

—Hola, noa valenta —exclamà esforçant la veu per a què no la ofegués el brogit de la maror, i usant, sens dubte per animar-me, un to més gai que el que tenia per costum—. Es mestre s’és encarregat de sa canya i un hom aprofitarà sa vaga per a trencar una becaina. Si no et sap greu, m’endegaré es llit aquí, as teu davant. Avui rai, encara que ronxu no em sentiràs pas. Com ballem, noa! És allò de sa dansa de Lloret: toquen a córrer, toquen a córrer… saps? No estàs pas espantada, oi?
—Jo… tant com espantada… però…
—¿Però què?
—No estic pas ben tranquila. ¿Sabeu lo que penso? Que això pot anar molt llarg… tant, que no sé com s’acabarà, perquè… veureu… nosaltres caminem amb el vent; i com que el vent porta el temporal, l’anirem seguint, seguint…
—Ui, ui, pubilla, quins comptes treus! A sa teua manera fins a sa fi des món no acabaríem sa mala andança. No tingus por, careta; es vent corre trenta vegades més de pressa que nosatros i no pot trigar a deixar-nos endarrera. Ell calmarà, pubilla, ell calmarà.
—¿Vos hi heu trobat altres vegades amb un temps aixís?
—Unes contes. Això no és res. Sa barca és forta i, mentres que no topu en sec, ella reeixirà de tot, per sots i tosses que hi hàjun en es nostro camí. I mira, potser demà ja tindrem es temps canviat… no t’hi encaparrus. Sa turbonada ve des golf de Lió i agafa un rem. Tal volta part d’allà de Barcelona s’afrau sigu més serena.

Mentres parlava havia agafat d’entremig de la farda un sarrió buit, l’havia extès a la vora dels meus peus i s’hi havia ajagut.

—Ara provaré d’enganxar es son —va dir, tot acotxant-se amb el tapaboques—. Quan passem per Blanes, desperta’m, ¿sents, bona miona? Vui veure sa vila. Me gorda tants records! És una fal.lera que un hom té… Encara que dormu, tinc s’esperit som; toca’m amb sa punta des peuet i de seguida estaré en doina.

Va callar i no sé si s’adormí; però en l’abandó de sos membres, en la quietud de ses parpelles aclucades i en la dolcesa de son respir hi havia un descans tan placèvol, una tranquilitat tan vera… Déu meu, qui pogués tenir una calma com aquella en mig de les tempestes! Allò arribava a fer malícia.

Com roncava la mar! I quin cruixir la barca, quin balandreig, quin desllorigament de totes les coses! Sens dubte la revoltura augmentava. A cada davallada semblava que ens anàvem a enfonsar per sempre més. Baixàvem, baixàvem… Per entre el treu i les bordes no es veia més que el negre-verd de la ona jaspiat de vetes blanques. I avall! El ventrell s’encongia amb una sensació de buidor, com sol succeir quan en un somni pesat ens figurem caure daltabaix d’una timba. Tal volta un cop de mar descarregava sobre coberta i la barca s’aclofava amb l’excés de pes i es decantava perillosament sota la riuada, que s’agombolava a la banda tot vora vora de l’una o l’altra de les orles; i es sentia el borbolleig dels escorredors, el colpejar dels bossells en els arbres, l’escatainet d’alguna xarnera que s’obria o plegava, la cantadissa grinyolenca de les cadenes del batiol remogudes per l’onatge: un cor indescriptible de sorolls gemegosos. Per fi passava una estremitud de revifament de llarg a llarg de la nau, i la nau s’alçava com un pit al qual torna el respir perdut i… amunt, amunt… El ventarràs ens arreplegava, arborant-nos amb nova força… Se diria que l’ascensió anés a convertir-se en un vol… i reeixíem arruixats, lleugers, botant per damunt de les encrestades aigües. Aleshores veia la grisor del cel ratllada per la pluja i llambregava algun detall mig confós de la costa.

Amb les balançades alguns pilots de rodells s’eren deslligats i es desencastellaven, caient a peces, que rodolaven per la coberta. Ja feia estona que en Vadó Set-Trossos, en Pau Ternal i en Cadernera, regalimant per tots els plecs de la roba d’aigua amb què anaven vestits, se movien enmig d’aquell desordre, maldant per recompondre les estibes; però no en podien sortir, perquè, quan les fermaven d’un cap, se’ls hi afluixaven d’un altre, i quan acabaven d’assegurar la d’ací, ja la d’allí s’assorollava i la de més enllà es començava d’esgavellar.

El pare va cridar des de la canya: —Fora! Via, rodells a mar! Coberta neta!—. I, notant que no el creien a l’acte, repetí el manament.
—Malaguanyat bé de Déu! —vaig sentir que exclamava en Pau.
—No llencem res nostre —reparà filosòficament en Vadó, posant-se a la tasca.

Els altres dos el secundaren, i en poca estona quedà la coberta desembarrassada.

Vaig aixecar-me per a seguir amb la vista aquells feixos de cèrcols de castanyer, que suraven en les revoltes aigües. ¿A on anirien a parar? Segurament serien escopits a la costa i tal vegada servirien a un terrassanet per a reforçar son pobre botam esventat. Era una almoina ben involuntària per la nostra part, però la volguí acompanyar amb un sentiment de caritat, besant de cor la mà que ens prenia aquelles coses, i desitjant que fossen de bon profit a qui les rebés.

Érem davant per davant de Lloret, la hermosa vila que ha pres son nom del llor que enflaira ses hortes i jardins. Tota molla, blanquejava amb sordes lluïssors d’argent i son vidrim perlejava. Com una joia en un estoig obert, presentalla de nuviatge que la terra sembla oferir al mar, descansa en una fresca i arramada vall, que les penyes de la costa deixen obirar, entrebadant llur cortina feréstega. Lo mal és que de tant en tant el nuvi es desvetlla i, rebolcant-se en son llit immens, allarga la barroera grapa per a cerciorar-se de que el joiell no s’aparta de son capçal; i aquesta és la pena dels lloretencs, que a voltes han vist amenaçada alguna de llurs cases. Que Déu els hi do bonança i els hi multipliqui les hores de primavera, que són les que més escauen a son bell sojorn.

Tota la platja estava coberta de rompents, que pel cantó de garbí s’extenien fins al carrer. Les barques negrejaven agombolades a la raconada de llevant, en la part més alta, al peu mateix de les parets. La pluja es menjava quasi tota la vila i el païsatge. De la costa no es descobrien sinó els roquers de més a prop, unes masses informes, desperfilades. Però hi hagué un moment en què l’espessor del ruixat s’aclarí una mica, i aleshores s’acoloriren feblement en la grisor alguns pujols i tosses llunyans, que semblaven flotar en l’aire amb un efecte d’acostament, banyats d’una flamarola de sol esmortuïda: allà el ros promotori de Fanals amb son quarter de torre prim i dentellut… més enllà, com una blanca magnòlia al cim d’una toia verda, el santuari de Santa Cristina damunt de sa muntanyola revestida d’aulets i pinedes… Era una nota ben simpàtica, mes no vaig pas tenir temps d’encantar-m’hi. A la manera dels colors d’un arc de Sant Martí que s’apaga, va esblaimar-se ràpidament en el cel i la trista grisor s’atapeí per tot arreu.

Jo coneixia aquells paratges per haver-los recorreguts en la meva infantesa, quan passava temporadetes a Blanes, a ca les meves ties. Ne conservava un record amarat de sol i de bones flaires. En quines circumstàncies els tornava a veure! Un món d’imatges llarg temps oblidades, impressions d’un passat ple de vida i esperança, se revifà de sobte en la meva pensa. Les cares eixerides de mes companyones blanenques, els rostolls a on cercàvem cosconies i màstecs, la fontanella del torrent tan fresca i cantadora, el caminal del bosc, a on el rossinyol com únic amo ens dava la benvinguda amb una refilada, la capella dintre la qual tiràvem ramells de mata i romaní, per a calcular pels trets errats els anys que trigaríem a casar-nos, la platgeta enflorada de lliris blancs, les tardes llargues i placèvoles, els vespres daurats… tot me venia al pensament: Records de pau i ventura, com contrastaven amb la meva present situació! Com gemegava la meva ànima! Ja en seria de llestgu qui em donés entenent d’embarcar-me mai més de la vida.

Hauria volgut reveure el temple de Santa Cristina, pendre’n comiat… En va el cercaren els meus ulls a través de la pluja cendrosa que entelava l’espai.

La massa obaga d’una ona s’aixecà per davant del meu mirador i una forta balançada me féu caure de bocaterrosa sobre el munt de farda en el qual m’estintolava. Vaig restar immòbil, esternellada, amb els ulls clucs, sense gosar obrir-los per por de presenciar una catàstrofe. En canvi escoltava amb tota la potència de la meva audició. Vaig sentir carriqueig de fustatges que es rompien, el ronc de l’aigua brava, que corria per damunt de la barca, i un crit de dolor… un crit bramulós… ¿Qui l’hauria llençat? Les palpitacions del meu cor m’assorollaren de tal manera, que s’enterboliren i apagaren en les meves orelles les sensacions de l’exterior. I, sorda i anguniosa, tota jo vaig tornar-me palp. A través del piloc de cordes molles, al qual s’emmotllava el meu cos amb estreta abraçada, la meva sensibilitat s’extenia a tot el bastiment i jo el sentia fluctuar i somoure’s com si fos un membre viu del meu cos. Ara s’enclota, ara s’encalla, ara es redreça… pega espolsada, borneja, s’emmandreix, s’aixeca, puja, bota… Me vaig girar i vaig obrir els ulls.

L’avi Mauva estava dret al davant meu.
—¿Què ha succeït? —vaig preguntar-li.
—No ho sé —va respondre—. Es barracot d’en Pau se n’és anat en orris, però…
—Algú ha d’haver pres mal… Jo he sentit… ¿I el pare? ¿A on és el pare?
—No, pes teu pare no t’apurus. No és ell qui ha carinat.
—¿Voleu dir?
—El veig a sa canya que governa i… vaja… està sencer com una poma sense corc.

Aquesta resposta m’alleujà del pes que m’oprimia el pit. Vaig fer un gran respir i la gargamella se m’omplí de sanglots, que esclataren a borbolls.
—I ara! —exclamà el vell—. ¿Què tens? T’hai donat una bona notícia i te’m trastornes!…

Jo plora que ploraràs.
—Vull el pare, vull que el pare vingui.
—Però, santa cristiana, si t’asseguro que…
—Jo el vull, el vull aquí, aquí!… el vull tocar. Vull el pare, vull el meu pare!

El bon mariner no sabia què fer-se. Ajupí el cap, se gratà el clatell, brandà de dalt a baix l’extesa manassa, amb un aire que volia ser un recomanament de calma, i obrí la boca com per a dir-me algun mot aconhortador; però, veient que el meu desfici creixia i que els meus crits eren encara més forts, renuncià de cop i volta a persuadir-me.
—Anem, calla, ja vaig a cercar-lo —mormolà, posant-se en marxa.

Al cap de poc va comparèixer el pare i em vaig abraçar a ses cames i li vaig besar els genolls. Estava com boja. Li vaig dir que no permetria que es separés de mi; que jo no tenia més emparança que la seva; que mai s’afiguraria l’ànsia que jo passava per ell; que allò no era viure; que, ja que ens havíem de perdre, no em negués almenys el consol del seu amor i de la seva abraçada; que, si ell m’hagués estimat, no m’hauria abandonada com m’abandonava; que era un pare sense entranyes; que… Què sé jo lo que li vaig dir enmig d’un devessall de gemecs i de llàgrimes! Coses que jo mateixa coneixia que eren injustes, però la rauxa me les gitava a la boca i… vés, atura-les!

Ell a cada una de les meves paraulades me passava sa mà pel cap, amanyagant-me’l, i mormolava amb sa veu fosca:—Vatua, vatua, vatua!… —. I jo, tornem-hi cop i recop. Vinga estrènyer ses cames contra el meu pit i plora que plora i debatega que debategaràs desficiosament, picant de front sobre els seus genolls. —Anem prou… anem no…—anava dient ell, amoixant-me; i de tant en tant taconejava impacientat. Per últim, quan reparà que m’assossegava una mica, s’inclinà sobre meu i rondinà asprament a la meva orella: —¿A on som, Mariagna? ¿Que ha de durar molt això?—. I, trencant-se-li la veu, afegí baix, molt baix: —¿A qui vols que estimi jo, sinó a tu que ets el meu Déu?

M’aixecà suaument, me tombà sobre el pallet d’espart i es plantà dret al meu davant, amb els braços plegats i les cames eixancarrades.

—Vaja, s’ha acabat! —exclamà—. Si fem el plaga, això se’n va al botavant! Ja em sembla que sento la ressaga. No m’extranyaria que l’avi Mauva s’hagués deixat caure a la deriva. Ell no hi veu massa, ni és fi d’orella, i amb aquest temps tan assarreït… llamp, llamp!… i tan a la vora com passem de la costa! Mariagna, ja ho veus, no m’hi puc estar amb tu. Tingues enteniment, no sigues rampelluda… aplaca els teus nirvis: fes llei de la necessitat. Plorant i espeternegant no s’adoba el temps. La llevantada és forta… Oh! i encara pot ser que es desplegui més, perquè ara el ruixat l’aixafa una mica; però, eu!, res de negar-nos, ni morir, ni tots aqueixos disbarats que barrines. La Santa Rita n’ha aguantats de més forts de tràmpols. Deixa-la per mi, que jo li conec el geni. Negar-nos! Encara que haguéssem de navegar a capbussons, entre dues aigües, arribaríem a port: n’estic tan segur! Això sí, jo m’he de menar la canya; no em fio de ningú més. Jo sé lo que tinc entre dits, ho sé, Mariagna. Tu aquí, paciència i… moixoni! Si et mous, te faig lligar i a baix a la cambra com un farcell! Aquí no en seré de pare pedaç, no, no t’ho pensis. Aquí, Déu i jo!, no hi ha més amos. I si el mar apreta, no t’hi voldré pas a coberta. Mira, en Pau ja s’és esguerrat d’un braç: vet aquí lo que s’hi guanya. Au, ara ja ho saps. Escabella’t i rebequeja i fes lo que vulguis; però recela’t… Me’n vaig a la meva, a salvar-ho tot. Responc de sis vides.

La remor del mar i del vent enfosquia o emborbollava moltes d’aquestes paraules, massa rogalloses per a no confondre’s amb ella, mes jo les entenguí totes per malament que les sentís. No se’m va ocórrer pas contradir-les. Començava de compendre que la meva fal.lera de suara no era sinó una bogería ben inconvenient, filla de la tensió del meu esperit. Al principi anava somicant. Després ja no: escoltava enfavada, amb la boca oberta, i experimentava aquell consol que solen trobar els malalts en l’enraonament d’un metge que sap animar-los. Aquella seguretat, aquella energia amb què s’expressava el pare, exercien una influència sanitosa en els meus nirvis. La seva fortalesa obrava com un tònic sobre el meu cor. Quina fe posava l’home en el seu art! I que es veia que no eren comèdies, no. Inspirava confiança perquè en tenia. Tot escoltant-lo, la meva pensa descansava en ell amb un repòs!… I, quan donà per acabat el seu parlament i em deixà, vaig sentir, sí, la pena sorda que l’apartament d’una influència beneficiosa produeix sempre, però ja sense neguit. Vaig restar enfavada, amb el cap tot buit, i amb una gran lentitud cerebral vaig pensar que era bo que el pare treballés per a salvar-nos i no que s’engorronís al meu costat, amoixant els meus rampells.

Se sentia una remor fonda, que creixia i decreixia a estones, estones. No es veia res. La pluja, esparpallada pel vent, formava arreu una espessa polseguera, en la qual amb prou feines s’obirava l’estuf de l’onatge amb sos llengots d’escuma voleiadors.

L’avi Mauva va tornar, moix i preocupat, acompanyat d’en Cadernera, que venia tremolant de fred i bategant de dents. El vell s’ajegué en el sarrió i el xicot s’agemolí en un panyet que en sobrava, recalcant-se d’esquena a les cuixes del jaio, tot mirant-me desoladament amb l’aire confidencial de qui espera trobar la simpatia d’un dolor semblant al seu.
—¿Què ha passat? —vaig preguntar—. ¿A on són en Pau i en Vadó?
—Són a sa teua cambra —contestà l’avi—. Hi han baixat perquè allà hi ha sa bitàcola, saps?… es rebost, que diguéssem. En Pau ha rebut d’un braç i necessitaven draps i benam. A sa bitàcola hi ha de tot.

Va callar, enrotllà una mà entorn del pàmpol de la orella i escoltà cap a estribord. La remor creixia.
—Pobre Pau! —va fer en Cadernera, sospirant.
—¿Ha pres molt mal?
—S’onada furienta li ha tombat s’armariet sobre un braç contra sa borda. Podeu comptar… Té es braç aixafat.
—¿Què saps tu, llengut? —saltà l’avi Mauva, incorporant-se sobre un colze.
—Sí, sí —barbotejà el xicot, abaixant el cap—. Vós també ho sabeu. No hi remenarà més cassoles.
—Aviat que et vento un revés! —digué el vell—. I ara! No el cregus, pubilla; aquest marrec avui ho veu tot amb vidres de multiplicar. Més valdria que callesses i dormisses, castanyola: has perdut s’oremus. Mira, aquí ve en Pau. No deu pas estar tan mal parat com això.

La remor anava en augment.

En Pau duia el braç en suport dintre un mocador, del qual li sortia un tros de mà embenada. Caminava poc a poc i procurava escapolir-se d’en Vadó Set-Trossos, que el seguia amatent, com per a ajudar-lo, i que, en realitat, no li causava sinó molèsties amb les topades que li donava amb sos membres esgarriadissos i son cos esbalandrat.

Ambdós s’assentaren a prop meu. En Pau estava groc i embotornat i no podia arribar a obrir els ulls, de la pruïtja que li feien al caure en ells les gotes de la gran suor que li amarava la cara.

—Vés-te’n a jeure as sollau, home —li va dir en Vadó.
—No —contestà en Pau amb un ronc.
—I bé, ¿què és això? —preguntà l’avi Mauva.
—No res —va respondre en Vadó Set-Trossos—: carn esqueixada i nirvis agraviats; sinó que en Pau és un delicat d’en Tendre i per res carina que ni un gos quan li escapcen sa cua.
—Jo! —exclamà en Pau; i pruint de dents amb escarritx i aixecant un puny clos, que tremolava, afegí: —Només voldria regalar-te sa meitat des meu mal i ja et sentiríem, gran lladre. Afigureu-vos que m’ha pastat sa llaga viva, resseguint-me sa ossada de nu en nu, a veure si emmetja, a veure si no emmetja… puny… alada!

Unes quantes capbussades violentes, que ens obligaren a cuidar de que els nostres jaços i seients no fugissen de lloc i se’ns emportessen, trencaren l’enraonament.

El soroll era paorós. La pluja s’havia aclarit. Vaig llambregar una extensió de mar tota revolta i escumosa. Allí les ones s’alzinaven a tall de brolladors, arramant-se en l’aire i blanquejant a la manera d’un ametllar florit. Entremig torrejaven altes penyes i al darrera d’elles una costa cavernosa bramava per totes ses goles, deixant sentir aspre trontoll de pedregalum rossegadís i, de vegades, uns esclats com de barrinades subterrànies.

L’avi Mauva s’esverà.

—Per Maria Santíssima, sembla que sa terra ens cossa. ¿A on som?
—¿No li coneixeu es rumbai? —va cridar en Vadó Set-Trossos—. És sa Forcanera, que no sap de lladrar sense arrossegar per sa boca se seua llengua de trucs.
—Llampus! —exclamà el vell, alçant-se esborneitat—. Això sí que no m’agrada! Déu ens ajut, encara embarrancarem! I jo en tinc sa culpa: m’hai deixat caure a sa deriva i estem engolfats… En Saura amb es treu… Alerta, alerta! ¿A on és sa punta de Santa Anna? Ai, Maria Santíssima!

Encara no havia acabat de parlar que corria adelerat cap a la borda. Tots el seguírem. No sé pas com fou possible que jo que, serena, no hauria donat quatre passes sense perdre l’equilibri, hagués, amb l’alarma, creuat la coberta sense ni sols trampalejar; no m’ho explico; però lo cert és que ni em vaig adonar de que no trepitgés pis ferm i, corrent com els mariners, vaig arribar juntament amb ells a l’escollat de proa i em vaig arrapar als bitons, al costat de l’avi Mauva.

El perill no era gaire lluny. Dues tosses, semblants a dos punxeguts edificis gòtics, mal esbrollats de llurs agulles i torricel.les, desgastats i malmesos, se destacaven de la costa, quasi dret a dret de la nostra derrota. Eren les penyes de Santa Agna, a les quals les ones s’enfilaven a escarpir esbojarradament llurs cabelleres de Fúria. Malaurada la nau que hagués sigut llençada contra aquells caires i esgardissos. Difícilment cap tripulant n’haguera escapat amb vida.

Al primer cop de vista creguérem anar per bon camí; però el nostre goig no fou de durada. Amb el refluix l’aigua s’enfonsà entorn dels penyals amb furgador esgarrapament i enconcant-se, enconcant-se, ens xuclà cap a sa bauma, modificant la nostra situació i acostant-nos al perill. Aleshores, per una il.lusió d’òptica, semblà que els dos monstres de pedra creixien brollant de la mar, sollevant-ne ses culasses arrosegallades. Se diria que tenien ànima i desig i que ens abordaven, somoguts per una fonda i trontollosa respiració. Per ses crestes, que es despullaven d’escuma, anava davallant la negror i l’aire s’enfosquia sobre els nostres caps. Quasi no vaig tenir temps d’emocionar-me, ni de pensar en res. La màquina del meu cervell s’havia aturat. Talment me sentia atreta pels dos monstres amb una aspiració d’engoliment. Per a mi eren sers vius, ferotges… Ja el nas percebia llur aspra tufarada semblant a la d’un vell crustaci. No sé quin malefici, que ullprèn i paralitza, s’exhala de les coses terribles. Tots estàvem inactius i encantats.

El pare, no obstant, va governar resoludament. A riscos de bolcar la barca, que amb el treu no és manejable sinó vent en popa, va orsar a la desesperada. Sofrírem tan fort recalcament, que la banda on estàvem arrambats se submergí per complert i els xarabots me cegaren. Quan vàrem redreçar-nos, notí que corríem de dret vers un niell, que runyia basardosament a curta distància. Sens dubte ens hi anàvem a esbardellar. Vaig flectar les cames i la cintura amb un moviment instinctiu… Però no… L’evolució havia sigut ben calculada pel timoner. Revingué el fluix, una ona muntanyosa, que corria cap a la costa, ens empenyé i aixecà, i en un obrir i tancar d’ulls ens esmunyírem per sa tempestejada carena, salvant el freu, que s’obria entre el niell i la punta de Santa Agna.

Aixís passàrem; i, quan un xàfec de ruixims i un tro eixordador ens enteraren de que la onada es rebentava en el roquer, ja nosaltres la faldejàvem en plena mar i no logrà sinó engolfar-nos amb sa moridora empenta unes quantes braces endins de l’ensenada de Blanes.

Allí un espectacle interessant ens retingué abocats a la borda. Entremig dels cabdells més revolts de la ressaga, una barca de mitjana, sorpresa a la fonda pel mal temps, rompudes les cadenes de les àncores, mig tombada i de través, era empesa pels rompents cap a les roques de garbí. Mes no estava pas desemparada. Uns quants braus li havien portat un cap, que la unia ja amb la terra. El llagut de què s’eren servits reganyava son negre costellam desfolrat entre les escumes, llençat d’ací d’allà per les ones, que l’alzinaven i se’l prenien com ubriaga soldadesca que juga amb una senyera de l’enemic. Les campanes tocaven a sometent: nang, nang, nang… De tots els carrers sortia gent a glopades.

—Si no s’afanyen no la salven —va dir en Vadó—. És sa Llarga.

L’avi Mauva va fer que sí amb el cap. Tant ell com els seus companys estaven seriosos i miraven sense parpellejar.

Una gernació immensa omplia la platja. Hi havia acudit tot el poble, rics i pobres, tombant el ruixat. Tothom s’havia llençat fora de casa, com una sola ànima, a l’avís de les campanes. Nang, nang, nang… El formiguer humà vibrava i ondulava sota la veu del bronze sagrat i… au, al treball!… Cent tràmecs caven el sorral, obrint-hi un ample solc per a fer l’escar. Si un braç se llassa o és maimó, deu s’allarguen a reclamar-li l’eina. I mentrestant hi ha un estol que enseua pals, i un estol que en tragina. Nang, nang, nang… Els caps de colla s’improvisen, l’ordre s’estableix per si sol, les obres se realisen amb la rapidesa del pensament.

Els desvagats, homes i dones, ansiosos d’atansar-se al lloc de la feina per a pendre-hi part, cercaven pas pel trencall mateix de l’aigua, ficant-s’hi, a voltes, de peus sense mirament. Tots desitjaven ser útils. I, quan el cap de treure els hi fou cedit, s’hi enforcà de seguida una munió de persones de tots estaments, que s’extengué en tirallonga cap a la boca d’un carrer.

—Hi són tots, mares i cries, tots fora es que venten ses campanes! —exclamà en Vadó Set-Trossos amb emoció.

En Pau se va descuidar d’estrafer els seus renecs.

—Recarai, quin poble! Aixís no es necessiten argues. Una muntanya arrossegarien!

—Au, aquí, gent de bé, au! —cridà l’avi Mauva tot traspostat—. Poble de bona nissaga! Beneïdes ses mares que ens hi varen infantar! Au aquí, a sa lluita, as jornal de sa paga de Déu!

A manera que el cap de treure anava sortint del mar, més i més gent s’hi aferrava. Allò era un deliri. A un senyor de casaca i trona (aquestes dues peces en aquell temps eren d’ús quotidià entre persones de certa posicioneta) el vent se li endugué el barret, però el bon senyor no desemparà la corda… seguí tirant amb la pluja sobre la testa nua.

A pesar de la fressa atabaladora del temporal, se sentia el crit de «hissa, hissa», perquè no el proferien solament els que treballaven, sinó ademés tot el poble ensamble, que, no podent contribuir d’altra manera al salvament, l’estimulava i s’hi afegia almenys amb la seva veu. I l’«hissa, hissa, hissa!…» sonava més fort a manera que la barca, objecte dels generals esforços, s’acostava a la riba; i quan, a l’atracar, la quilla prengué els primers pals i els tripulants brandaren enlaire llurs gorres en senyal de xardorós regraciament… Reina del cel!… aleshores aquell crit de treball, aquell «hissa, hissa» fou repetit amb un accent de victòria que s’emportava l’ànima. Era un himne grandiós, corprenedor. Els elements l’orquestraven amb ses trompes i baixons de gegant. Pujava, creixia… fonia la música terrible de la naturalesa dintre un sentiment excels. Jo m’havia oblidat de mi mateixa. Els cabells se m’enerisaven…

—Visca! —clamà l’avi Mauva, pàl.lid com un mort i amb un reguerany de llàgrimes a cada galta.

I tots agitàrem els braços i esclatàrem en una salutació, que en la meva boca no fou sinó un aliret histèric, agut, inarticulat. Ah!, segurament la nostra veu no pogué pas arribar a la bona gent a qui anava endreçada, ni, anc que l’haguessen sentida, podien ells figurar-se que els hi vinguessen aplaudiments d’uns mísers navegants mig perduts en la revoltura; però, sigui com vulgui, mai un poble ha sigut saludat amb més ver i generós entusiasme.

Mentrestant, Blanes fugia, fugia…

—Si ara atraquéssem, no ens mancaria pas ajuda —insinuà en Pau.
—¿I com ho voldries fer? —replicà en Vadó—. Si a sa boja et tiresses a embarrancar, potser no ho contaries, caret. Si de cas t’haurien de portar un cap i preparar…
—I ara! —saltà l’avi Mauva—. Gràcies a Déu no tenim necessitat de que ningú exposu sa seua vida per nosatros. És pecat abusar de sa caritat des proïsme.

El pare devia ser de la mateixa opinió. Blanes fugia, fugia… La pluja i la distància anaven emboirant la gernació que tant ens havia interessat. Les siluetes de les persones se fongueren en una sola taca negrenca, el conjunt s’esfumà… Després gent i platja desaparegueren darrera la blanquinosa fumarada que aixecaven els rompents. La vila, anierada en un clotarell de muntanyes, presentava un aspecte fatídic. El campanar de sa encimbellada iglésia, capçat d’una corona estranya, amb son cos bru i encirat i el seu rellotjàs a tall de medalla pectoral, prenia la figura d’un augur ciclòpic, dret al costat de l’ara, amb tot el poble agenollat als seus peus. La Palomera, revestida d’aigua xarabatosa com un ronc perol que bull i s’estufa i es vessa a dojo, passava fantàsticament. Arreu bromes, pluja, udoladissa… El païsatge fluïdificant-se en l’ambent tèrbol i ombradís… un païsatge de somni pesat… La imaginació creia presenciar aquella obra sense nom de què parla el Macbeth.

—Blanes, Blanes, terra de s’alegria —exclamà en Vadó—, avui entristeixes es cor des teus fills. Es dimonis ballen pes teus turons i s’infern ronca sobre tes platges.

IV

Ens havíem engolfat massa i amb el treu no era possible remuntar la punta de la Tordera; fou precís arriar-lo i pegar una bordada enfora amb la pollacra i la mitjana. Jo, en això, vaig romandre aferrada als bitons. A l’agafar el vent pel car, la barca es decantà de la meva banda. Sovint, sovint l’aigua pujava fins a banyar-me els colzes i a voltes m’assotava el pit i la cara i tot; i després de l’estuf queia de cop, espellongant-se cap a garbí, presentant una superfície negra i arrugada com la crosta que forma el quitrà quan se pren de sobte sota una airada freda i violenta. Al costat de barlovent batia l’onatge furiós. Adéu, terra! Ja les muntanyes no s’obiraven sinó com a parraquets blavissos enmig de la nuvolada. El terrabastall havia cessat i la orella trobava certa pau. El nostre bastiment me feia l’efecte d’un ser desesperat, que corrés gemegant roncament per un desert.

Adéu, terra! ¿Quan i a on la tornaríem a atènyer? ¿Què seria de nosaltres? Els llocs propis de la vida humana se’ns tancaven, n’érem exil.lats per un temps incert… Aquest pensament m’oprimia el cor; i no obstant, me sentia més animada que al principi del temporal, tenia fiances. Després de tants sustos i emocions i d’haver salvat tants perills, començava a refiar-me de que ens sortiríem de tot. —Quan no hi hem quedat fins ara —vaig pensar—, ¿què ha de venir que ens tombi?—. Lo únic que em donava ànsia era la nit; però en fi… la Santa Rita era valenta i el timoner entès… que molt seria!…

Un cop lluny de terra, viràrem en popa i s’armà de nou el treu.

—¿Que t’has ensopit, pubilla? —em digué l’avi Mauva, esbufegant, cansat de la maniobra—. Apa, ja podem tornar as nostro jaç.
—Atureu’s, l’avi —féu en Pau—. Des d’aquí s’ha de veure es turó des Vilar i…
—No el cercus, caret —saltà en Vadó—. Sa pluja se’l menja. Emprò sa Verge té s’uis més clars que nosatros i prou ens deu filar.
—Que no ens deixu de sa seua mà! —exclamà en Pau—. Li haurem de dir una salve, no?
—Esta bé; però ella ens sentirà d’onsevulla —contestà l’avi Mauva—. Aquí ens mullem massa. Anem a sopluig. Repenja’t as meu braç, pubilla.

Aixís que vaig desemparar la borda, m’adoní del meu gran defalliment. Els ulls me feien pampallugues, el cap m’anava en roda, les cames quasi no em podien sostenir… Sort del braç del meu acompanyant. Gairebé esbalaïda, me vaig deixar caure sobre el pallet, amb el ventrell adolorit i la gola contreta. Estava tan llassada que ni habilior vaig tenir d’agenollar-me per a resar la salve.

L’avi Mauva s’havia tret de l’infern del gec uns goigs de la Mare de Déu del Vilar i els havia apuntats amb quatre agulles al piloc de farda, en una baumeta arrecerada del vent, endegant-los de manera que se’n vegés l’estampa de la Verge. Davant d’aquella humil estampa els mariners, de genollons i a cap descobert, varen aixecar en veu alta i a l’unissò la seva pregària; i vaig reparar que el que l’acompanyava amb més sospirs i girades d’ull en blanc era en Pau. Pobre Pau, que descolorit estava! «Déu vos salve, reina i mare de misericòrdia…». El brogit matava les veus. Els bossells repicaven tristament com les matraques en Dijous Sant: trac, trac, trac…

Acabada la oració, en Vadó i en Pau varen portar galetes i vi ranci.

—Una mica de reixupó, pubilla —em va dir l’avi Mauva—. No manca pas tot: encara sa guingueta està ben proveïda: demana, no et deixus enfredolir es cor.

Tal vegada el decandiment era la causa de l’angúnia, que s’havia apoderat de mi. Vaig posar-me a menjar amb la bona voluntat del que cerca curar-se; però la galeta se’m desfeia per la boca en una serradina eixuta, que se m’aferrava a les genives i a la volta del paladar, i sols a còpies de beure podia empassar-me-la. El meu cos no estava per viandes. En canvi, el vi m’anava d’allò més bé; despertava en el meu ventrell una caloreta suau, difonia pels meus membres una rampa agradosa i m’emboirava el cap dolçament. Vaig escurar el meu vas fins a les escorries. Després me vaig allargassar i trobí una positura comodosa. Sentia cert estoïcisme. Que passés lo que passés, ¿podia adobar-hi res jo? ¿Per què preocupar-se i perdre el repòs? En últim cas morir… psè!, ¿i què? M’acodormia.

Els mariners s’havien animat amb la beguda i conversaven ells amb ells; mes la seva parola m’inspirava una indiferència supina, per lo qual no hi parava atenció i no en recollia sinó frases voladisses. —Tanmateix, d’ençà que hai afegit oli a sa llàntia, es ble de sa meva ànima fa tota una altra faró —digué en Vadó Set-Trossos; i el vaig veure gambejar de quatre grapes, igual que una escamarlada aranyassa, per damunt del piloc i entaforar-se d’anques, cuixes i esquena fins a sotaaixelles dintre un dujat d’esparcines. En Pau va mormolar una llarga explicació, de la qual no vaig entendre sinó alguna que altra paraula exclamatòria i la frase «això no s’enfonsa», que acompanyà d’un enèrgic cop de peu. Més tard l’avi Mauva s’aixecà amb el tapaboques a coll.—Adéu-siau… Si convé ja avisareu… Per ara sa cosa marxa—. I desaparegué cap a proa. Encara la seva imatge ballà pel meu cervell una bella estona… amunt i avall, amb el tapaboques convertit en unes alasses vaporoses… Vaig adormir-me del tot.

No crec que dormís un quart. Vaig despertar-me en el moment d’un fort capbusseig de la barca, amb una aprensió penosa: la de que m’havien doblegat pel mig del cos i la cintura se’m segava. I realment tenia la boca del cor esllanguida i macada. El cap me dolia, la cara se m’enrosava de freda suor i l’aire s’enraria davant dels meus llavis… M’entrà un gran desfici. Queia un devessall de pluja. El treu abombat pel vent, en forma de volta, rebia amb ronca remor el xàfec furient i vessava a dolls per totes les vores. La meva neguitosa activitat cerebral no trobà millor manera d’exercitar-se que seguint i comptant aquells dolls esbulladissos i variables, que s’estroncaven i rebrollaven per tot arreu, ara rajant en gruixuda trena, ara desfent-se en uns rosaris de gotarrasses, ara desfilant-se en voleiadors regalims d’argent. Els vaig comptar i recomptar una pila de vegades. Quin paletrís hi tenia! Hala, tornem-hi… cerquem el terme mig dels resultats obtinguts… no, no: deixem-lo a mig sumar… i vinga anar-se-me’n els ulls a comptar de nou… Una feina de boig! Ja procurava distreure-me’n; però allò era com un vici… m’hi entregava sense adonar-me’n.

Mentrestant en Cadernera s’havia anat acostant cap a mi, assentant-se gairebé sobre la meva roba. Cercava la meva companyia; però el pobrissó no deia res. De tant en tant fitava en els meus ulls les seves nines plenes de condol i brandava el cap en silenci o sospirava fondament. La meva mà se va trobar amb una de les seves i encaixàrem.

—Fill meu, quina mà més freda que tens!
—Oh, això rai!—va fer ell, regraciant-me amb una apretadeta. Jo li vaig tornar aquella mostra de bon afecte i romanguérem agafats. De vegades, amb el moviment de la barca, la farda, que ens servia de respatller, se n’anava de gairell o s’esllengava endavant, molestant-nos, i havíem d’arreglar-la. Aleshores, naturalment, les nostres mans se desjunyien; mes aixís que, enllestida la feina, ens ajèiem de nou, elles se cercaven d’esma i es tornaven a enllaçar. Aquest contacte era per a ambdós un consol, un remei contra la por. Les nostres ànimes porugues s’animaven acostant-se, aixís com en una gàbia dos aucells malalts s’escalfen mútuament estarrufats i ajuntadets en una mateixa barrella.

D’aquesta manera estiguérem temps i més temps. En Pau i en Vadó no es movien ni es posticaven; testos en llurs seients, muts, girats de cara a estribord, donant-nos l’esquena. Jo seguia comptant els regalims que vessaven del treu; i era tan impertinent la meva dèria, que, quan fatigada d’aquell morbós treball tancava les parpelles per a desmerèixer-me’n, la mà se me n’anava a comptar els nusos dels dits d’en Cadernera.

L’espès ruixat reduïa la visió a un cèrcol limitadíssim. Tot just s’obiraven les ones que botaven frec a frec de la barca. Aquella revoltura me recordava la que es mou en un pou a l’entorn d’una galleda sacsejada per les primeres estrebades del que la vol hissar. I sempre igual, sempre la mateixa fluctuació, sempre enclosos dintre el mateix circuït gris perlejat.

En Cadernera brandava el cap apesaradament.

—Això és temps de bruixes —mormolà.
—¿Per què?
—No sé… sempre ho hai sentit a dir. Ses barques van Ramonet, Ramonet quina paret toques. Si les encamina s’àngel bo, no es perden, però… És quan hi ha més desgràcies.

Cap a la fi de la tarda la ventada refermà, s’obriren esvorancs en la polseguera del ruixat i es descobriren grans clapes de mar d’un verd rogenc. Aquella coloració era deguda a l’aigua terrosa de les rieres i torrents. El nas percebia el tuf fat característic de l’argila. Vaig judicar que no devíem ser gaire lluny de la costa; i efectivament, una mica més tard la pluja va minvar, s’eixamplà l’espai, i vaig llambregar una platja llarguíssima, coberta d’un bellugós ramat de moltons, que corrien cap a garbí en inacabable desfilada. Enlloc se veia cap pastor. Les masses llanudes marxaven soles, saltant, saltant… Però no… no eren moltons: vaig reparar que algunes voleiaven; no eren sinó borrallons de bromera, que l’escuma grassa deixava al fondre’s en el sorral i que el vent s’emportava, fent-los córrer de tomballons per la riba deserta. La campanya estava inundada. Alguns sàlics podats arran de besses s’aixecaven en actituds de desesper sobre el xopoll, mostrant al cel llurs braços bonyeguts i mutilats. I en el mar aquells capgirells de la ressaga, aquell brogit… i banques perilloses, que sobreeixien aixaragallades en el refluix i que, quan el fluix les assaltava, escopien a través dels rompents violentes sorrades. Anava vesprejant.

El pare devia haver-se aproximat a la costa per a fer un reconeixement. De seguida se n’allunyà a tota la orsada que li permetia el treu.

—Ja es dia no ensenya sinó sa punta morada de ses seues ales —va dir en Cadernera—, sa nit ve a més córrer.
—Sí, caret. ¿Has conegut la riba?
—Era sa punta des Besòs.

En Pau i en Vadó se n’anaren a encendre els fanals. El ruixat, que s’era enretirat cap a llevant, tornava altra vegada a rems, desprenent-se dels núvols a llargs serrells.

Quasi no hi hagué vespre. La nit va entrar amb la revinguda de la pluja. En Pau i en Vadó varen cridar a l’avi Mauva, que dormia en el sollau, i tots tres plegats, fent-se llum amb un fanalet, se reuniren amb nosaltres per a sopar.

—Sa pau de Déu sigu amb vosatros —va dir l’avi Mauva, saludant-nos.

En Vadó ens donà un plat de terrissa a cada u.

—Avui lo més calent és a s’aiguera —advertí en Pau—. Amb aquest tràmpol no es pot cuinar; però, gana hi haju. Hai encetat una llauna de sardines as brou i una atra de botifarres. ¿Per quina voleu començar?

Ningú tornà contesta. L’avi s’acostà a l’orla.

—Quin ploure! —exclamà, estremint-se amb la sobtada tremolor d’una esgarrifança.
—És sa mar de dalt que cau sobre sa de baix —va dir en Vadó.
—Que caigu, que gitu d’un cop Satanàs tota sa sua verinada, mal com no es rebenta! —saltà en Pau—. Aixís s’ofega es vent i s’aplaca sa maror. Es temps ha de desbotar d’una manera o atra. Ara és quan anem a sa bonança: es capbusseig no és tan fort i de mitja hora ençà no hem embarcat una gota d’aigua salada.
—Jhem, jheem… —va fer en Vadó, abaixant el cap.

L’avi Mauva tornà a esgarrifar-se.

—Quina negror! Sembla que estem dintre una ampolla de tinta.

En aquestes, vaig sentir una gran fressa… un bleixar monstruós, una alenada rufladora, que ens invadia. No esclata, creix, atabala i retruny més de pressa en el cervell la roncadera d’una tora esborneiada, que ve a topar amb la nostra orella. Ni temps vaig tenir de pensar: ¿Què és, això?

Vaig rebre una forta commoció, vaig botar enlaire i vaig caure d’esquena, mig esbalaïda. D’una llambregada, en el curt espai que mitjançà entre el bot i la caiguda, recordo que vaig reparar una pila de coses: unes roentors que ratllaven la fosca de la nit; en Vadó Set-Trossos llençat contra una escala de corda, amb els braços i les cames esparrancats; un fanal esbardellat, amb el ble encara encès, que cremava sobre la coberta enmig d’un bassal d’oli; un núvol de fum, que m’empudegava; la barca entera davallant a l’abisme amb la cruixidera d’un bosc que s’estimba amb una esllavissada. I vaig caure i una massa d’aigua bramulosa passà per sobre meu, ofegant-me, arrossegant-me… Jo no estava pas en ús de raó, però em vaig defendre per instint, arrapant-me d’esma ací, allà, en tots els tocoms que assolia.

Aixís que poguí treure el cap a respirar, la veu d’en Pau ferí les meves orelles.

—Lladre, lladre, assassí! —cridava—. Es Marsellès ens ha passat per ui… lladre!… i no s’atura! Som perduts, misericòrdia de Déu!

L’espinguet d’en Vadó Set-Trossos sonava un xic més lluny, cap a proa:
—Auxili, auxili… ohè, ohè de sa gent!… Auxili!… ohè, ohè!… Vira, vira… ohè, ohè!…

Jo també volia cridar; però, de la manera que sol succeir en un somni pesat, el meu pit s’esfreixurava, els músculs de la meva gargamella es dilataven, sobrepassant tal volta els límits que la bona emissió de la veu reclama, i no lograva produir sinó un xiscle sord, semblant al d’una serp espantada. I mentrestant gambejava de quatre grapes, xopollejant, fugint de les llumenetes fosfòriques que brillaven en l’aigua i que en el meu terror me feien l’efecte d’ullets horribles, trets a espiar-me per l’abisme, que se’m volia dragar. Donava voltes… havia perdut la orientació de la barca… me dirigia cap a on sonava trapeig, amb l’esperança de trobar algun company; i, quan el trapeig s’apagava, m’estemordia, creia haver errat el camí, tirava per altres indrets i per totes parts m’eixien al pas les fantasmes d’aquella nit infernal, obligant-me a la retirada. Per fi, entre el brogit, m’arribà una remor de veus… Vaig aturar-me i entenguí algunes paraules d’un diàleg ràpid.

—…avaries?
—Sí… sota sa regala… es folrat de proa…
—Vararem sa llanxa…
—Esbotzada.
—…la noia?
—No sé.
—Governeu vós… dret a fil del vent… Mariagna, Mariagna!…
—Coratge, Saura!
—Mariagna!… Mariagna!…

Jo volia contestar i no podia. «Aquí, aquí!». El crit entelat s’extingia ans de sortir de la meva gola. M’havia incorporat sobre els genolls. «Aquí, aquí!». El pare s’abalançà als meus braços, m’agafà per sota les aixelles i m’aixecà en sopols, apretant-me contra el seu pit i estampant amb boca esbufegosa un petó sota la meva barba, mentres el meu cap se tombava desmaiadament endarrera… un petó, que era tal volta el primer que he rebut dels seus llavis. «Filla!». I vaig sentir la commoció del seu ample pit, atrontollat pels sanglots.

De seguida es posà en marxa, caminant a embornades sobre el pont balandrejador de la nau, emportant-se-me’n a coll a través del xàfec. El seu respir xiulava en les meves orelles. Jo quasi no sabia a on érem, ni lo que em passava. Pugem, baixem, fluctuem entre les tenebres… A l’últim topem amb un cos dur, percebeixo una celístia penosament visible, reparo algunes ombres i m’atalaio de que som arribats als bancs galliners de popa.

Allí el pare se’m descarregà, quedant segut al meu costat, amb un braç enrotllat a la meva cintura. L’infeliç pantejava de fatiga i esclafia sorollosos sanglots.

—Déu, Déu! —anava dient a borbolls—. Quanta desgràcia!… Déu, Déu, ¿per què m’haveu empaitat aixís? Tota la vida m’he escarrassat, he lluitat… per tu, Mariagna!… perquè les meves suades eren seda sobre el teu cos, pedres fines en les teves arracades… Un flam d’alegria sortit dels teus ulls m’ho pagava tot. ¿Què se li endona a la vella atzavara de deixugar-se fins a morir, si el seu lluc se n’aprofita i treu una floreta més? Morir!… no hi pensava. Avant!, arraconem dobles de quatre per a la noia. Déu, això és massa!… I tu… malvinatge el teu cap verd… t’havia d’haver garrotejat ans que embarcar-te!… I tanta desgràcia! Déu, Déu, ja es veu que ens voleu perdre!

Jo, escanyada per l’angoixa, no podia dir un mot; me reblincava opresa, ofegant-me… Ell agafà una de les meves mans i se l’apretà a la garguera, fort, fort com si amb la força mateixa de la carícia volgués estroncar els seus sanglots.

—Mariagna, ¿què tens?… Ah!, tu no podràs aguantar-ho això. No en facis cas de mi… no sé lo que m’enraono. Te volia dir adéu… perquè un no sap lo que pot passar… però, res, he obert la resclosa i allà va! No estem pas perduts encara. Coratge, Mariagna, coratge! Vaig a treballar… ens salvarem… jo sé lo que s’ha de fer. Només tinc por per tu. La nit serà penada. Procura aguantar-la, Mariagna, procura aguantar, probreta. Vull ser home per tu i per mi.

S’aixecà del banc, va ajupir-se, obrí els calaixos galliners i en tregué un manyoc de cordes, que m’ensenyà.

—Mira, t’he de lligar: és necessari —digué, començant a fer-ho—. Una ona se te’n podria portar o rebatre’t malament contra algun tocom. Tu no saps la força que tenen aquestes maleïdes… Aixís… ben lligada als barrons i al caçaescota… que no et puguis atruquejar… aixís no hi ha perill. El bastiment no s’enfonsarà, no tinguis por. Quan vingui la onada, ajup el cap sota la borda. Ningú es mor per aguantar el respir una estona. Convé que siguem valents, Mariagna. El meu pare m’ho havia dit cent vegades: a la mar no es perd sinó el que es desespera… no hi ha que rendir-se mai.

S’ajupí altra volta i tregué dels calaixos galliners unes coses que lluentejaven. Eren destrals. Se’n posà dues a sota l’aixella i una a la mà.

—Adéu! —va dir—. No puc fer estaries. ¿Sents com me criden? Se tornen boigs… No saben lo que es pesquen. Adéu. La nit serà penada, però no perdis mai les fiances. Jo vigilo, sents? Coratge!

Vaig estendre els braços. —Pare, pare!—. Ell m’esguardà, entregirant només el cap, arrambant la barba a l’espatlla.—No: prou… Adéu.

En això vaig reparar una mena de palpitació en les tenebres i se’n destacà una ombra de figura humana, que vingué picant-se els polsos i cridant desaforadament.

—Misericòrdia, Senyor! Saura, Saura, fem aigua… ens omplim! Misericòrdia, Senyor! Sa bodega s’omple… ja sa proa es comença d’enclotar… ens enfonsem sense remei! Mise…

Emmudí sobtadament i reculà un pas, trampalejant. El pare, que havia arborat una destral i la descarregava amb un moviment d’enuig, va desviar-la en ziguizaga, per a no escallimpar-lo, i l’abaté poc a poc.

—Covard! —exclamà—. Amb una mica més que us deixo senyat per sempre. No en vull de covards, a bordo! ¿Què ve a ser aqueixa escandalera? Crideu fort que potser baixarà el Sursum corda… Mussol! Déu diu ajuda’t i t’ajudaré. Au, a treballar! Ja ho sé que fem aigua… sí, però també sé que ningú que segueixi la meva veu pendrà mal… Home, Pau, no sigueu mussol… heus aquí una eina. S’ha de treballar. A mar no es perd sinó el que es desespera. Veniu.

Ambdós se n’anaren costat per costat i el negrall de llurs cossos s’esvaí, sacsejant, en la fosca espesseïda per la pluja.

Restí sola. El desordre nirviós, la opressió, el fatic, els terrors imaginaris se m’eren apaivagats. Amb una serenitat fonda i desesperada, la meva ànima entrava en possessió de la vera realitat: el temporal, la topada, el naufragi imminent… Vaig escoltar… ¿Qui sap si era gaire a la vora la ona que venia per mi? Cada davallada de la barca me semblava un esglaó baixat de més cap al sot que ens esperava. Vet aquí l’hora suprema, aquella que pesa sobre tots els instants de la nostra vida. Era precís preparar-se, cristianitzar el cor tan ple de món, tan descuidat de les coses d’ultratumba… era precís, però com?… Vaig pensar en Jesucrist i em vingué a la memòria un pas de l’Evangeli, un pas que sempre m’havia enternit: aquell en què el diví Mestre, caminant al suplici, dirigeix una mirada de queixa i d’amor a Sant Pere, que l’havia negat. La figura amable de Jesús se’m presentà, mirant-se’m d’aquella mateixa manera, com dient-me: Te vull perdonar, abandona el darrer afany terrenal que et resta, el desig de viure, accepta el calvari, segueix-me. I sí, jo prou hauria volgut fer-ho; ja m’hi decantava i fins trobava certa dolçor en el sacrifici, cert adormiment del dolor en les quietuds melangioses de la resignació; però de cop i volta la realitat palpable i brutal m’invadia amb una sotragada d’espant i un jo esfereït, sense fe sinó en lo que tocava en els sentits i sense més amor que el de la vida material, posava en revolució tot el meu ser. Viure, viure, lluitar! Necessitava pensar en les probabilitats de salvació. La barca podia resistir, el pare alguna cosa faria… Senyor, viure! No, no estava pas preparada per a bé morir. I, no obstant, el destí no s’aturaria… L’eternitat havia obert les seves portes i jo en sentia l’airada esgarrifadora. Senyor, viure!

¿No hi havia esperança? Me responia el vent, escampant cap al lluny invisible i desert la seva xiscladissa feble, llarga, misteriosa; me responia l’inacabable daltabaix d’aigües, descriguent abismes indefinits; me responia una mena de bleix, indicant la pantejada i l’acostament de les ones. Allí, lluny de la costa, el temporal era sigil.lós. Una força colossal se manifestava tal volta amb un sorollet. El perill s’acostava amb el silenci de les serps. No es veia res i les percepcions, obtingudes només per una vagarosa descripció musical, enfantasiaven i corprenien d’una manera que no es pot dir. Jo em tornava boja escoltant.

Escoltava… i vaig sentir l’espinguet d’una veu humana, un crit de desesper. Vaig enfonsar la vista a lo llarg de la barca i no gaire lluny creguí obirar una batussa: dos homes que s’abraonaven. Venien… L’un havia aixecat a l’altre en alt i en pes, i l’arborat se defensava a pernades i cops de puny.

—Murri, botxí… Mala negada feu! Deixeu-me anar, murri, murri!

El que parlava era en Cadernera. L’altre era en Vadó Set-Trossos, que rebaté el xicot sobre els bancs galliners i, saltant-li al damunt i subjectant-lo amb una mà pel coll i amb un genoll pel ventre, l’entollà amb una corda, lligant-lo i relligant-lo amb estrebades de ràbia.

—Escorpit verinós, mala pua, ja et juro que no et desfermes!
—¿Què ve a ser això? —vaig preguntar.
—Res —contestà en Vadó, esbufegant—. Es vostro pare m’ha encarregat que lligués aquest rampí, però, alerta, això és un dimoni!

En Cadernera encara li ventava puntades de peu.

—Deixeu-me estar, murri, botxí! Vui nedar! Vui estar llibert! Lladre, més que lladre!

En Vadó assegurà els darrers nusos i se n’anà, mig corrent. Aleshores el xicot se girà cap a mi, retorcent-se les mans.

—Ara sí que som perduts! Murris! Ara sí que som perduts! Fugiran amb es bot i ens deixen aquí. No volen noses. Murris! Al mencos no ens haguessen lligat!
—No, no! —vaig replicar—. Lluny de nosaltres aqueix dubte monstruós! ¿Encara no som prou infeliços? Pensar això és una infàmia més negra que aquesta nit d’horrors. Aparta de tu aquesta idea, que fa mal al cervell, i que t’ha de trossejar el cor. Creure que el meu pare pot abandonar la seva filla! Mai, mai! Dubtar de la honradesa dels nostres companys! Mai, mai!
—Vós no sabeu lo que és sa mar! —insistí ell amb angoixa—. Aquí no hi ha més que es jo, es jo i sempre es jo. Sa Santa Rita no té agont. Sa llanxa és esbotzada. En es bot no hi caben sinó quatre persones… Han fuit, han fuit! ¿Encara no n’esteu segura? Ai de nosatros!
—No, no pot ser! —vaig exclamar—. No, i cent cops no!
—Mireu!… —va saltar el xicot—, ara s’onada se n’ha dut un rem de trenta-quatre… ¿no l’heu vist? Ai de nosatros! Això és un mal averany. Quan sa mar s’endú ses eines d’entrar a port… sempre ho hai sentit a dir… és mal averany… és que sa sentència ja és feta. Ai!, pubilla, ¿quants minuts tenim de vida? No us feu il.lusions, no. Això se’n va. I estem sols i lligats i ens hem de negar!
—No, sols no! —vaig cridar, fora de mi—. Parla’m de la nit, dels abismes, del naufragi, de la mort… Tot això ho sento i ho palpo; i no obstant no és tan horrorós com l’ombra sola d’aqueix pensament maleït, que no puc creure, ni creuré mai… no, no!

Ambdós cridàvem com aligots desnierats per la tempesta.

—Ah!, sa vida, sa vida… és tan dolça sa vida! —va dir ell—. Cada u s’estima sa seua més que totes ses des món plegades. Qui sap què hauríem fet nosatros a ses seues aigues! Misèria, misèria! Mort jo, mort tothom. Companys, germans, pares… A sa mar no em fio de ningú. Misèria, misèria! Verge santa des Vilar, no crec sinó en vós, no espero sinó en vós… en vós i en ningú més!

Se va enternir i rompé en plor. A mi també el cor se’m va trencar. No, la Mare de Déu no desempararia aquell infant, que no creia sinó en ella.

—Verge santa del Vilar! —vaig exclamar, aixecant els braços enlaire—, ajudeu-nos! Salveu-me d’aquest perill i us prometo que pujaré a visitar-vos a peu descalç, amb els rosaris a la mà i amb un d’aqueixos rems tan llargs a coll. Sí, ho faré, ajudada pels mariners de la Santa Rita, que no s’hi negaran… i si ells no volen ajudar-me, llogaré Cirineus. Cadernera, tu hi vindràs… digues que sí. El teu prec valdrà més que el meu.
—Sí, sí! —clamà el xicot, aixecant també els braços fervorosament—. Deu-nos port… i jo traginaré es rem a sa vostra capella, a peu descalç, passant es rosaris!

Els nostres caps se varen acostar i les nostres llàgrimes barrejaren sa ardenta gotellada.

Amb quina confiança i quin consol vaig pronunciar aquest vot! Se’m representà la Mare de Déu baix aquella figura, tan familiar per a mi, de la imatge del Vilar. «I doncs ¿que no ho saps que sóc una font de miracle brollada en el teu país? ¿Que no ho saps que sóc una orella del cel oberta sobre la terra per a escoltar la demanadissa de la gent de la costa?». Quines idees més enternidores, caret! I vaig pensar en tants de cents ex-votos de nàufrags com omplen les parets de la capella. Aquells nàufrags bé havien sigut escoltats! I també ho seríem nosaltres. Crec verament que la Verge volia el meu homenatge; me’l demanava i venia envolta en una ruixada de records de vida i de poesia: de cants de la meva infantesa, de flaires del romaní de les nostres muntanyes… Amb quina enyorança vaig recordar-me de les soletats del Vilar amb ses suredes, ses feixetes de conreu, ses velles oliveres, on refilen els moixons, sos torrents frescals i sos àlbers de blanques soques, en les quals les parelles enamorades escriuen enllaçadament els seus noms amb la punta del ganivet! Oh, qui pogués visitar de nou aquells llocs i cantar davant de l’altaret aquella tornada tan repetida dels romeus: «Deu-nos goig i alegria, Mare de Déu del Vilar!».

La barca s’era emproada. Ho vaig conèixer per la inclinació persistent del pis, pels ressalts de la marxa… per certa intuició, de la qual és difícil esbrinar els fonaments.

—Ens enclavem de proa, repara —vaig dir an en Cadernera, que s’havia emparat de les meves mans i plorava, acotat de cara en elles.
—És que ens omplim —va fer ell, alçant el cap.
—I un cop plens… ¿anirem a fons?
—No, això no, pubilla. Portem càrrec de fusta: dogues de castanyer; hem de surar per força.
—Aixís rai! —vaig exclamar, respirant ample.
—Es perill és un atro. Diuen que amb es balanç de s’arbratge sa barca es tombarà.
—¿Qui ho ha dit?
—Ells… es vostro pare i en Vadó.
—¿I què pensen fer?
—No ho sé… m’han tret… no hai pogut escoltar res més. Al mencos no m’haguessen lligat!… Però… ¿voleu dir que no han fugit amb es bot? Jo no els sento pas.
—No, caret; treu-t’ho del pensament.
—Hauria sigut una bona murriada, oi? Me sembla que s’avi Mauva no s’hi haguera convingut.
—Ni el pare tampoc, home.
—És que sa vida… És tan dolça sa vida!
—Calla… ¿sents ara?
—Oidà, sí… piquen amb ses destrals… treballen…
—¿No veus res tu?
—Res… fosca i pluja.
—¿Què deuen fer? ¿No pots pensar-ho?
—Tal volta una armadia. Mentres tingun temps de muntar-la rai! Jo vaig conèixer un homo que s’hi va salvar en es mar gran amb una armadia. En Saura és un bon patró… totes se les pensa.
—Sí, home, sí.

Vàrem callar. Escoltàvem el destraleig. Al cap d’una estona en Cadernera em va tocar amb el colze.

—Ja sé lo que fan, pubilla: esmotxen s’arbre mestre.
—¿Vols dir?
—Sí; s’havia escruixit part d’amunt des treu; l’acaben de trencar. Això és que no volen desemparar es bastiment… van a que servu.

Mentrestant la barca corria a tall de rella, forategant i enclavant-se, lo qual era molt perillós. La resistència que havia de vèncer la obligava a voltes a bornejar, i en una entregirada podia el vent agafar-la de costat i tombar-la. Per la remor se coneixia que l’onatge la colgava sovint de proa. En canvi en Cadernera i jo estàvem relativament bé. La popa era la part més alta i lleugera de la nau i els cops de mar no lograven sinó fer-la ballar i assolir-nos amb algun esquitx. Després aquesta disposició es modificà. Fos degut a l’esmotxament de l’arbre mestre o a qualsevulga altra causa, la Santa Rita es desemproà d’una embornada, igual que si l’haguessen descarregada d’un pes, circulà per la bodega un glo-glo i una roncadera com de budells gegantins, i per fi la popa s’aclofà de cop.

—¿Hem tocat? —vaig preguntar alarmada.
—Alerta! —cridà en Cadernera, pegant-me grapada al clatell i fent-me ajupir sota la borda.

Una muntanya d’aigua es precipità sobre nosaltres amb una força i un pes aixafadors. Si em troba a cap descobert, de segur m’hauria colltorçada de mala manera. Valga’m la precaució del noi d’a bordo. Però, lo que vàrem patir! Un cop de mar s’aconseguia amb l’altre. Ni que estéssem en un clotarell d’aquelles roques tempestejades que havíem atalaiat a Tossa i a Blanes! De tant en tant en Cadernera cridava, demanant socors. Jo amb l’espant quasi no podia tornar el respir. Esllomada, malmesa, horritzant-me del sol contacte de l’aigua com si hagués sentit sobre el meu cos la fredor esgarrifosa d’un reptil, me debatia sense esma pels bancs galliners. Els instants se’m tornaven sigles.

Quan ja les forces m’abandonaven del tot, vingué la nostra gent i ens transportà més morts que vius a proa, deixant-nos mal ajeguts prop de la roda, a on ens lligaren no sé com ni de quina manera. Al principi no coneixia a ningú, ni m’adonava de res. M’havia embascat. Després me vaig fer càrrec del lloc on érem i de que tots els mariners estaven ajaçats i lligats al meu voltant. Déu meu, quina nit! Si has llegit el poema d’en Milton i et recordes del viatge de Satanàs a través del caos, figura-te’l i figura’t un ramell de brèvols sers humans fermat a l’esquena d’aquell monstruós viatger: això et donarà idea de com anàvem. Tot era dens i pesat al nostre entorn i corríem a bots i capbussades, respirant sols a glops, a través del xàfec, la maror i les tenebres. En Cadernera agemolit al meu costat somicava monòtonament com un infant malalt a la falda de sa mare. L’avi Mauva respirava amb una ranera que retrunyia dintre el meu pit. En Pau, que amb la mullena i la fatiga s’era agreujat del seu braç ferit, se revolcava de dolor i, després d’haver invocat tots els sants que li venien a la memòria, començà a borbollar unes blasfèmies que escruixien; per mi l’infeliç desvariejava, i vaig pensar: Té, vet aquí que aquesta ànima encunyada amb el segell del vici se presentarà a Déu tot flastomant-lo. En Vadó Set-Trossos era el més sencer de la colla. Amb una paciència admirable arreglava a cada moment uns tapaboques, que ens servien de coixí, afluixava els lligams que ens feien mal, i procurava que el braç d’en Pau descansés en tou. I el pare, ¿com devia estar allà a la canya del timó? Sols una energia sobrehumana podia sostenir-l’hi.

Ara et diré una cosa que tal volta et semblarà extranya: patia molt, però quasi no em preocupava de la mort, ni de res d’importància. Vaig pensar en una pila de foteses: en un vestit que em feia la modista i per al qual li mancaria roba; en una recepta de ratafia que m’havia dictat l’organista de Roses: aiguardent, ginebrons, nou moscada… set dies a sol i serena; en una cotorra molt baladrera del veïnat; talment la sentia parlar: «Ramona, Ramona… un pobre… porta un xavo…». També em vingueren a la memòria una porció de versos d’un romanço, que m’havien llegit quan era petita i del qual no m’havia recordat mai més de la vida. Els recitava i tornava a recitar de cor endins. M’anava enfebrant. Els ulls se m’aclucaven i veia tot de gotetes lluminoses, que davallaven engrandint-se, engrandint-se fins que una sola m’acotxava de cap a peus. Aleshores m’esparvillava amb un surt, però de seguida tornava a ensopir-me, cada vegada més fondament. Sentia totes les paraules, tots els gemecs i sorolls, mes de tal manera identificats o barrejats amb els somnis de la meva febre, que encara avui no sabria com destriar-los. Havia acabat per caure en un deliri que consistia en la dèria de desembullar els boixets d’un coixí de puntes, estira d’aquí, estira d’allí, ara desfés aquest nus, ara despassa aquella baga, ja seguint un fil, ja l’altre: una feina sense fi. I aquells boixets tenien les fesomies de la nostra gent amb unes carasses deformes. L’un era l’avi Mauva, que amb sos cabells blancs formava un embolic inestricable; l’altre en Pau Ternal amb un braç embenat i embotit, que es trobava per tot arreu i no es podia tocar sense que esclatés un gemec o una blasfèmia; les cames d’en Vadó Set-Trossos estaven enteixinades d’una manera incomprensible, i en Cadernera es perdia sota una troca de nusos. I jo anava maldant, hala, hala… El coixí era enorm; descansava per un cap a la meva falda i per l’altre al cim d’una paret altíssima, tallada en esbiaix, pel qual anava esmunyint-se. Relliscava i se m’enduia presa entre els embulls de l’encoixinada com un altre d’aquells boixets palpitants, que amb els seus ais m’omplien les orelles. Els fils m’encetaven la carn. Un esforç… apa!… i el coixinàs s’alzinava i la meva cadira també… i tornem a la tasca.

Vaig obrir els ulls i em vaig asserenar un moment. Navegàvem. Continuaven la fosca i el ruixat. Una veu va dir: «Som condemnats. Això és s’infern». Una altra mormolà: «Ave Maria Puríssima». Jo em vaig posar a resar d’esma. Resava i tornava a remenar els adolorits boixets. El coixí brandava… balandrim, balandram… No, ja no era un coixí: era una fulla de porta, que s’obria i tancava seguidament, samarrejant un penjoll de grosses claus de testa humana, encrostissades de rovell, gemegoses. Jo era una d’elles, torta, reblincada de tot el meu cos encarcarat de ferro. En les meves entranyes hi havia la fredor del metall. Balandreja que balandrejaràs… Quan la porta s’obria passava un aire geliu; quan se tancava, el meu pit perdia el respir. Els moviments d’aquella porta eren la meva respiració. Per fi, empesa per un cop de vent, la fulla es tancà del tot… M’ofegava. Després se badà una mica, tornà a cloure’s i vaig sentir un greu dolor. Havia quedat encletxada en el batent i el caire ferrat m’agafava per sota el ventre, cuidant a rompre’m les cuixes. En va proví de forcejar. Els meus músculs gelats, testos, metàlics no es movien. Els meus ulls s’empedreïen… la vista se cegà per complert… No existia més que la fosca rublerta per la zumzada del dolor… zum, zum, zum… Tota jo era dolor.

No tinc pas veritable consciència d’aquell sofriment, ni del temps que va durar; però no puc pensar-hi sense experimentar una mena d’horror orgànic. En el fons de la meva vida hi ha un món subconscient i obscur que encara sagna i es subleva amb aquell record.

Després de molt patir, vaig percebre certa impressió agradosa, com de frescors i pureses d’aire matinal, i, finalment, un joliu articuleig de veus humanes. Vaig fer esforços per a exteriorisar-me, per a sortir de l’ona de dolor, en la qual estava submergida; mes no trobava pas la manera. Per fi vaig sentir que em remenaven, me va semblar que s’anava badant la feixuga porta que m’encletxava, vaig fer un sospir i vaig mirar. I em vaig veure enxarxada en el coixinàs del meu desvari, entremig d’aquells monstruosos boixets semihumans. Tal va ser la meva primera impressió de la realitat; però en vaig dubtar de seguida. ¿Què passava?… En Vadó, en Cadernera… Ah!, durava encara la terrible navegació.

—Aleluia! Aleluia! Mireu, mestressa, lo que teníeu a sa falda —va dir en Cadernera, mostrant-me un rem ajegut a frec dels meus peus—. Aleluia!
—Ja és extrany! —exclamà en Vadó—. Els hem perduts tots mencos aqueix. Mireu-vos-el: és un rem de trenta-quatre. Per força us havia de capolar. Es mar l’havia portat a sa vostra falda i jo le n’hai tret per a què no us matés. Si l’heu ofert…
—És aquell que heu promès a sa Mare de Déu des Vilar. Si això no és miracle!… —féu en Cadernera, ajuntant les mans sobre els seus llavis.
—Esperança! —digué l’avi Mauva, aixecant-se d’entre els cordatges—. Sa Mare de Déu ha començat a parlar. Ella vindrà per nosatros.

En Vadó enarborà el rem i se n’anà cap a la borda, acompanyat de l’avi Mauva i d’en Cadernera, que li feien costat com els dos escolans al que du la creu alta en les professons. Un cop a la borda, s’hi recalcaren drets, amb el rem alzinat, i miraven, miraven…

Això animà amb un lluc d’esperança el meu tristíssim desensopiment. Sí, la Verge havia acceptat el pacte piadós. Calia tenir fe: la fe transporta les muntanyes; calia tenir fe i esperar… ¿Per què no un miracle? Semblava tan natural que el cel concentrés el seu interès en aquella vida que em costava tants desficis!

Començava a clarejar. Ja no plovia. El cel s’havia asserenat a clapes i alguns estels grossos hi llumenaven, dolçament encalimats per la blancor del dia, que s’anava emparant poc a poc de l’aire. El vent havia amainat força: però que negra i espantosa la mar! La nostra barca, amb l’arbre mestre esmotxat i en ell armada una petita vela a tall de treu, marxava aireferida pel gran desert, decantada sobre la banda d’estribord i amb la popa negada per l’onatge, que no es cansava d’abordar-la; i au!, ara aigües amunt, ara aigües avall… Que lluny devíem ser de terra! Enlloc se’n veia, ni senyal. I no hi havia manera d’arrumbar-hi. La nostra ruta era fatal, perquè el bastiment, ple d’aigua i amb el centre de pesantor desllorigat, aixís que no hagués seguit el jaent de la correntada s’hauria tombat sense remei. Era com una d’aqueixes carretes embalumades que llurs conductors guien amb l’ai al cor per un mal camí, que no embarquem aquesta fotxa, que no agafem aquella gleva, si bolquem, si no bolquem. El timoner havia d’estar sempre alerta, sobretot que no ens entravesséssem. I hala, hala, cap a garbí sempre, amunt i avall, marxa, marxa… ¿Fins a quan?

Jo era una mòmia viventa. Les meves robes, ressecades per la febre, s’havien encartronat entorn del meu cos. Els lligams no em deixaven moure. Me sentia els ulls presos en un emmallat tibant i les parpelles se’m cloïen totes soles; se’m cloïen totes soles i tornava a ensopir-me; però, de la manera que sol passar quan se dorm amb ànsia, tot cuidant un malalt, me despertava a cada punt, figurant-me qui sap el temps que hauria transcorregut. I veia sempre la mateixa feble claror. Aquell dia, ¿no acabaria d’alçar-se mai més? L’estel Artur resplendia sempre sobre el meu cap. I aquella mar, aquella mar… ¿Era també desvari allò? Tant de bo que ho fos!

De vegades perdia el sentit de la realitat. Érem sers de l’altre món, que, sotjats per l’ull de Déu, seguíem una navegació fatal i misteriosa. La barca era una mena de sepulcre. I el meu sopor revenia insensiblement, glosant aquestes fatídiques impressions i aportant-hi noves fantasmes. Altres vegades m’atalaiava de la silueta dels tres mariners, drets a la vora de l’orla, amb el rem enlaire, i se m’acudia una sossombra d’idea de que esperaven quelcom. Aquell rem venia a ser una llengua comuna, que s’estirava cap al cel i pregava per nosaltres: Miserere, miserere… Inspirava un sentiment rel.ligiós. Però ¿per què? Jo sabia que estava lligat amb una idea… ¿quina?… Mancava el nus, el record s’era perdut i el meu desvari el substituïa amb un cúmul d’absurditats. I marxa, marxa, amunt, avall, ara amb el cos en sec, ara banyat de caderes en avall per l’aigua que invadia la coberta. El meu pensament flotava entre la realitat i el somni, sense assolir mai el descans del son, ni la lluïdesa de la vetlla. I això va durar molt, molt. ¿Serà que en el rellotge del dolor els instants no troben manera d’acabar de passar mai?

Per fi la cridòria de la nostra gent m’esverà. «Ohè, ohè!… Aquí!…». L’avi Mauva, en Vadó, en Cadernera, tots, cridaven i es movien com boigs. Fins en Pau Ternal, que suara jeia esternellat, de boca terrosa, sens habilior de manejar un dit, s’era incorporat ara, com un mort que s’esperités de cop i volta, i llençava un bramul llarg, llarg. «Ohè, ohè, ohèèè!…». Era extrany. Aquell home no podia haver vist res; cridava d’esma, per instinct d’imitació, per… ¿qui sap?… tal vegada mogut per un poder sobrenatural. Vaig esgarrifar-me tota i em vaig asserenar complertament. ¿Què passava? Ens havíem enclotarat; no s’obirava entorn sinó una massa negrenca i bellugosa i, no obstant, els mariners seguien amb el seu crit. Vaig pensar amb el de profundis clamabo ad te,Domine. Era una cosa terrible. Mentrestant el mar s’anà alçant sota nostre, abombant-se, elevant-nos… i, amb una balançada, es descobrí l’horitzó sombrívol de ponent. Vet allà el miracle! Una rosa de llum s’esparpellava en mig de les obscures bromes; s’esparpellava, deixant entreveure vagues rodoneses de color de carn, llampegueigs d’or amb besllums irisats… un estol d’àngels en revolta voladúria. I la Verge devia venir al darrera… Ja es transparentaven les blavors de son mantell. Pots comptar com anava el meu cor, pots comptar quin espasme en els meus sentits!

Les ones taparen la meravellosa visió i ens esmunyírem vessants avall per una llòbrega fondalada. Quan tornàrem a remuntar-nos i vegí de nou l’horitzó, vaig compendre amb alegria que el miracle s’era convertit en un cas ben terrenal i esperançador. Sí, allò em plagué més, s’adaptava millor a les febleses de la meva naturalesa. Ah!, segurament els miracles no són per als nostres ulls, caret, i el nostre Pare celestial ens els escatima perquè sap lo que podem rebre i lo que no podem rebre. L’hermosa resplendor de ponent no era sinó un besllum del sol rogenc, que guaitava per un forat de la calitja llevantina. Res de carnadures d’àngels. El velam sacsoner i nuvolós d’un bergantí s’anava deseixint de la broma, colorit de dolça llum rosada. Ja no vaig dubtar de la nostra salvació. La Verge ens enviava aquell navili; talment me va semblar que aquell navili acabés de relliscar de la mà lluminosa de la Verge. Quina intuició de la Providència! ¿Per ventura darrera l’escorxa material de les coses no hi ha quelcom diví, que les emmeravella? ¿D’a on el sentiment que transpua dels païsatges? ¿D’a on la poesia de la pols? Vaig adorar a Déu en aquelles veles, que venien banyades de sol, cenyint el vent, portadores de vida. Hermós bergantí! No era gaire lluny. Ja els seus tripulants contestaven als nostres amb un clamoreig que espargia per l’aire agradosa música. «Ohè, ohè!… Coratge!… Ohè, ohè!…». Els cants de l’alosa, que anuncien una aurora desitjada, l’himne del rossinyol enmig de la quietud de la nit, la primera serenada d’amor, res, res ha sonat mai tan dolç a les meves orelles com aquelles veus de resurrecció. «Ohè, ohè!… Ja venim… coratge, coratge!». Ah!, gent de bé! Eren fills del Masnou. Tinc els seus noms escrits a les teles del cor i, si mai algun d’ells necessita una mercè i truca a la meva porta, no hi haurà alhaja que em requi, ni pas que no dongui per a procurar-li conhort; i no em creuré pas quítia, no; aquests deutes no es poden pagar amb béns de la terra; els serveis de la caritat són jornal de la paga de Déu, com deia l’avi Mauva.

El salvament fou dificultós. S’hagueren d’establir una pila d’amarres de l’un a l’altre bastiment, per a acoblar-los, tot evitant-los-hi topades. Aleshores vaig veure el pare. Xop, esgrogueït, tremolant nirviosament, dirigia la maniobra amb una gran excitació i tan enrogallat, que la veu no arribava a formar paraules en els seus llavis per més que l’esforçava. Fou l’últim de trasbordar. Estigué dret, al meu davant, fins que tres mariners vingueren per mi, me col.locaren en un baiard i m’hissaren amb tota mena de miraments. Oh noble protector! Com treballava d’ànima en el meu salvament! Amb quin interès se’l mirava! Tot pujant per l’escala del bergantí, anava vigilant la meva ascensió i s’aturava a cada punt per a contemplar-la. Un cop a dalt, va seguir darrera meu, va entrar en la cambra que em fou destinada, presencià com me posaven al llit, féu amb la mà un senyal d’aprovació i, girant els ulls en blanc, caigué en basca, tan llarg com era, igual que si l’hagués ferit un llamp. ¿Oi, quin home? Per sobre les defalliors del cos, per sobre les angúnies de l’esperit, per sobre la fúria dels elements, quan tots ens rendíem i no érem bons sinó per a gemegar, la seva voluntat de ferro l’havia sostingut en el lloc de més fadiga: la seva voluntat de ferro i l’amor; ens havia guiat bé i ardidament; i sols quan ja no era necessari va afluixar-se el seu esforç sobrehumà i la misèria recobrà sobtadament el seu disputat imperi.

V

El bergantí que ens havia recollit venia de Màlaga i anava a Marsella, i s’oferí a desembarcar-nos en el punt que volguéssem de la Costa.

Els tres dies que seguírem navegant són una història de basques i febrades, que valdrà més que passem per alt. Lo que sí et puc assegurar és que no ens mancà pas assistiment. El capità era un home tan curt de paraules com llarg d’obres, que no ens escatimà res i que ni les gràcies ens volia. «Saura, avui per vós, demà per mi. No en parlem més». Va cedir-me la seva cambra, posà el rebost a la nostra disposició, ens féu de metge i d’infermer… Més no es podia demanar. Fins s’empenyà en salvar la nostra barca, traginant-la a remolc, a pesar de l’embarràs que havia d’ocasionar-li amb grossa mar i vent contrari. «La Santa Rita és una antiga coneixença. Els bastiments tenen quelcom de persona; un hom els estima. Cregueu que, si la deixés perdre, em quedaria un rau-rau; no podria dormir de gust».

Arribats a les envistes de Blanes, determinàrem desembarcar allí per moltes raons. Allí els nostres mariners tenien llurs cases o les dels seus i desitjaven descansar-hi; allí el pare volia que fos adobada la Santa Rita, ja que per ell no hi havia en part del món millor mestrança que la blanenca, ni mestre constructor, amb lletres o sense lletres, més entès que un tal Ramon Veguer, que la dirigia; i allí, finalment, jo, que em migrava per a posar els ossos en ferm lo més aviat possible, vaig veure el cel obert aixís que em parlaren de pendre terra. «A terra, a terra!», vaig exclamar. No dic jo si vaig treure forces de flaquesa per a saltar del llit! Massa cara havia ja pagat la capritxada amb aquell curt i terrible viatge, que de per poc se m’emporta a l’altre món. Ja en tenia ben bé prou.

Altrament el mar s’havia abonançat molt, i el desembarc s’efectuà de la manera més feliça.

¿Què més te diré? Que a Blanes tots estiguérem malalts, qui més, qui menys; que en Pau Ternal i jo fórem els més cançoners, ell, pel seu braç ferit, i jo, per unes febres de cap, que no em volien passar amb res; que els aires purs, els bons aliments i la tranquilitat d’esperit ens goriren més que les medicines; que durant la meva convalescència vaig fer el retrato d’en Cadernera, «es retràtol», que deia ell, donant a la seva manera caient catalanesc a la mal castissa paraula; que el pobre xicot no capigué en pell, d’alegria; que… Però aquest punt vol una mica d’espai: vaig a com complírem la prometença.

Tots els mariners se prestaren de bon grat a portar el rem al Vilar.

—¿Que si l’hi durem? —exclamà en Vadó Set-Trossos, mig ballant—. Ja ho crec, i tal dia serà festa! Ja em tinc a sa cantada i a s’arròs. Visca sa Mare de Déu des Vilar! Ella ens treu a vores de tot, estima es blanencs i es trenca ses mans per servir-los. Això ja ve des temps des veis. A cada casa hi han boques que en parlen. Doncs ¿què li anem a regatejar? Fer traginar es rem per bastaixos, i ara! Bons muscles tenim i a lo nostro, nosatros. ¿Hai parlat bé?
—Amén —contestà l’avi Mauva.
—Per sa meua part —va dir en Pau Ternal, accentuant la seva personalitat amb una de ses revingudes i vermellenques manasses, que es descarregà de palmell i ben extesa sobre la post del pit— ja se m’assecu sa llenga, si mai de Déu m’oposo a res que vaju a honor de sa Verge des Vilar. A fe de refè li hai promeses tantes de coses, que ni me’n recordo i em trobo amb un embolic, que no sé pas per quin cap podrà seguir, si algun confés no m’hi venta una estisorada. ¿Confés hai dit? Llamp que els abrusu! Com que sóc anyer, encara no m’arrambo a un confessionari, ja tots posen morro de gos agraviat. Trebais a mar, pubilla! Mes sigu com sigu, me sembla… anem a cercar… que bé puc pagar es deute d’atri en descàrrec i a bon compte de tants de meus com se són esborrats des llevador de sa meua memòria. Per sa Santíssima Vergeta sempre faig u. Aquí hi ha una espatlla que no desdirà, baldament es rem fos de seixanta-vuit en comptes d’ésser de trenta-quatre i que ningú més volgués posar es coll a portar-lo.

—Ah! Pau, Pau, que en valdries de peles, si no fos sa mala llenga! —reparà l’avi Mauva—. Si tant estimes a sa Vergeta, ¿per què malparles de tota sa seua parentela celestial? ¿Que no ho veus que ses oracions que li endreces no poden pujar a sa seua orella, entrelligades amb es rosaris de renecs que reses a s’infern tot es dia de cant a cant? Vergonya te n’hauries de donar.

—Per sa verba paridora des Pare Etern —exclamà enèrgicament en Pau—, per sa crossa santa de Roma i per…
—No jurus, home, no jurus! —saltà l’avi Mauva, trencant-li les oracions.
—Vull dir —seguí en Pau— que ja s’ha acabat allò de renegar. Ja ho veig que és un vici lleig. Jo sé es meus propòsits, avi.
—Hhem,Hjheem… —va fer en Vadó, amorosint-se la garraspera del coll i amoixant-se amb els dits les aletes del nas, com si l’esperit subtil de la desconfiança se li hagués esbravat, fent-hi pessigolles, pels badius i la gargamella.
—As Vilar, as Vilar! —clamà en Cadernera—. ¿Quan és sa diada?

El pare va ser l’únic repatani. Allò de treure la cara pels carrers li venia de repèl. Que fos tan vergonyós aquell home!

Segut, fumant, amb la visera de la gorra sobre els ulls, ens havia escoltat sense badar boca; i quan li vaig tocar el botet, s’aixecà, va encaminar-se calmosament cap a la porta i, ans d’arrribar-hi, s’aturà, va entregirar-se a mirar-me i va dir poc a poc i reganyosament:
—Jo t’he donat el permís per a què puguis complir el teu vot, Mariagna: era un dret ben meu. Hissa: jo em desmancalo d’un rem, que val una pila de pessetes. Hissa: jo pago l’encesa de l’altar. Hissa: jo corro amb les dispeses de la minestra. Hissa: ara vols… Amarra, dic jo! ¿Te sembla si la meva és cara de fer babarotes pels carrers? ¿Que dormim, tita? Uix! Jo no he promès res.

Al sentir aquesta resposta, vaig abaixar el cap sense ganes d’afegir un mot, perquè sé que les obres de pietat que no es fan a cor dolç són encens per al dimoni; mes no poguí evitar que els ulls se m’enlloressen. L’avi Mauva replicà:
—Jo tampoc no hai promès res, Saura; però, quan és bon blat s’ajeu de ple; no vull ésser s’espiga buida, que s’alça dreta enmig des camp. Penseu-vos-hi bé, Saura. Teniu una filla estimada. Sa mar us la volia. No direu pas que no haju sigut sa Mare de Déu qui vos l’ha defesa. Ses proves són clares. ¿I doncs? ¿Per què no voleu correspondre? Mireu que sa segadora dalla per mar i terra. Anem, Saura, dormiu-hi, prengueu consell des capçal.

El pare va immutar-se i restà una estona sense moviment. Després arrufà d’una sacsada la galta, com si se n’esquivés una mosca molestosa, i sortí, tancant de cop la porta darrera seu. En tot el dia no digué res: calla que calla i fuma que fuma; i, aixís que es parlava de l’assumpto, s’escapolia de l’escena com un fantasma. Però a l’endemà, quan ens va veure a tots descalços, amb els rosaris a la mà i el rem a coll, vingué humilment a posar-se entre en Pau Ternal i jo.

—Ja sa cuca fera ha posseït ses dues cames principals, que li mancaven —mormolà en Vadó.
—En marxa! —cridà l’avi Maura.

Pobre pare! Jo el llucava de tant en tant a cua d’ull. Al principi marxava esborneiat i confós com un malfactor, que es veu passat per la vergonya pública; no sabia a on posar les seves mirades fugidores; mes, a mesura que la gent anà omplint els carrers de la nostra passada i que es sentí abrusat pel foc de cents ulls, senyalat per una munió de braços i anomenat per una pila de boques, coses totes que per ell havien de resultar punyents i provocadores, el seu esperit, que creixia en la batalla, s’eixamplà. I com més avençàvem i més gentada es descobria, més ferm i entonat s’anava posant l’home i més fort feia el responement del rosari, esplaiant la seva veuassa, que, fosca i rogallosa com la del mar, com la del mar se sentia també de lluny i s’ensenyoria de la bonior i de la cridadissa.

El nostre romiatge fou a Blanes un aconteixement. Els fadrins i les fadrines plegaven la feina per a acudir a veure’ns passar. Els veïns eixien a les finestres com en dies de professó. De cada carreró travesser sortia un pinyoc de gent: pescadors, menestrals, senyors, dones, mainada; un pinyoc de barretines, gorres, mocadors, tarots i mantellines blanques, de caps que s’encimbellen, de muscles que s’empenyen, d’ulls que llambreguen i de boques que es baden.

Les comares movien un esvalot amb les seves exclamacions mig cantades.

—Cuiteu, correu! Ja vénen, ja vénen es de sa Santa Rita!
—Pepeitta, Ramoneitta!… ¿On us fiqueu?
—¿Qui és aquell? Ai la mare, si no en conec d’atro, si és en Pauet de can Ternal de sa Cama d’Ase!
—Calla, no xisclus, beneita!
—Guaita, guaita! Aquell tan lleig és en Saura.
—Oidà, sí que té es nas dels Saures!
—Bo d’homo, mireu com li degoten ses llàgrimes!
—Reina, això enterneix!
—Caretons de Déu! Ja se n’anaven a fons i sa Verge…
—¿A on va ara aqueix carro? Enrera, enrera! ¿Que voleu fer una tragèria?
—Es que va davant és de can Cadernera d’Arraval: es menut de sa coixa Oriola.
—¿I aquella noia? Malaguanyats peuets! Mireu’s-em això, si això són lliris blancs, fietes! Prou és coneixent que no han tingut gaires tractes amb sa terra nua!
—És filla de Roses, però té sang de pare.
—Noa de bona nissaga! ¿De qui s’ha recordat en es seus trebais sinó de sa Santa Mare des blanencs? Oh, quina bona pensada! Salut, noa de Roses! Predica, predica sa devoció des Vilar!
—Glòria a sa Verge des Vilar!
—Visca sa gent de sa Santa Rita!

Les mares aixecaven enlaire els seus infantons.

—Mireu, carets, mireu quin acte de fe!

I nosaltres resàvem i ploràvem, sí, tots ploràvem, fins el pare, que s’havia enfervorit més que ningú i a cada moment s’havia d’espolsar a mà revessa les llàgrimes, que li saltaven per les galtes.

Aquestes coses me semblen d’ahir: tan fresc ne conservo el record; i no obstant, quants anys hi han passat per damunt! La humil ermita del Vilar és la mateixa d’aleshores; els caminals que hi condueixen són tan poètics i solius com en aquell temps: els mateixos pins els hi donen ombra, flaire i remor, les centenàries oliveres no s’hi han envellit cap mica més, i els moixons hi canten les mateixes passades; però els homes que hi transitaven ¿a on són? Dels que férem el romiatge, grat sia a Déu, no restem vius sinó en Cadernera, que ja és vell, i jo, que en l’arbre de la vida sóc una fulla seca, assorollada pel vent de l’eternitat, que no trigarà a emportar-se-me’n. El rem durarà de segur més que els oferents. Memorial d’una oració, llengua muda i eloqüent, dirà miserere per nosaltres, quan ja no serem d’aquest món. Si mai puges a l’ermita, el veuràs penjat a la volta entre llànties i salomons, enmig d’un esbart de barques en miniatura, que són altres tants exvotos. El poble el designa amb el nom antonomàstic d’es rem de trenta-quatre. L’ermità potser te’n contarà una història exagerada: tu saps la vera.

© de l’edició, Stroligut