joaquim ruyra envejós conte català castellà l'envejós inèdit

L’envejós – Joaquim Ruyra

Conte inèdit de Joaquim Ruyra que M. Lluïsa Julià va recuperar a Ruyra inèdit, recull de textos editat per l’Ajuntament de Girona el 1991.

Escrit a la dècada dels vuitantes del segle XIX, L’envejós és una narració pseudobiogràfica1. Joan Olivet, escriptor amb tots els trets i tics del romanticisme, que, com el primer Ruyra, es qüestiona la seva adscripció a la cultura catalana i el país. És, a més, un retrat i una crítica de l’ambient literari del moment.

Llegiu més narracions de Joaquim Ruyra a Stroligut.

joaquim ruyra envejós conte català castellà l'envejós inèdit
Ruyra inèdit. M Lluïsa Julià. Ajuntament de Girona, 1991

Des de menut en Joan Olivet havia sentit com pocs la poesia. La bellesa li tenia robat el cor. No es cansava de llegir les grans obres dels romàntics. En Goethe, el Schiller, en Victor Hugo, en Chateaubriand i en Byron eren els seus autors preferits i llurs màximes, llurs dubtes, amargueses i entusiasmes se li havien apoderat de l’esperit. Escrivia llegendes meravelloses, somniava un món tot fantàstic i espiritual, però no creia en l’esperit, ni en Déu, ni quasi en la seva pròpia sombra. Se burlava de la fe dels demés, però no trobava res ferm amb què substituir-la. Per a ell l’última paraula de la sabiduria era un qui sap paorós i prenyat de neguits. Respecte als sentiments nobles i generosos que li plavïa atribuir als herois de ses concepcions literàries, no pensava pas trobar-los al cor de sos contemporanis; al contrari, no hi reparava més que mesquineses, egoismes, hipocresia i tota mena de misèries morals. Se malfiava de la puresa de les accions desinteressades i estava amatent a fer-ne escarni amb una rialleta irònica i amarga. Ademés atribuïa a tothom una intel·ligència molt limitada. Només li inspiraven simpatia els grans genis, els homes superiors, víctimes de sa pròpia grandesa i del medi mesquí en què havien viscut. Sobretot en art menyspreava fondament les mitjanies i els aficionats. En art lo que no era molt bo no valia res en son concepte. Sever en aquest punt amb les obres de tothom ho era també amb les de si mateix. Les esqueixava sens pietat en quant dubtava del seu mèrit i allavores sofria defalliments d’esperit, se menyspreava i se sentia aclaparat per un avorriment immens, que no l’abandonava fins que una nova ratxada d’inspiració fresca i lluminosa el rehabilitava a sos propis ulls i li revelava tot el tremp del seu talent. Allavores tornava a ser feliç, tornava a estimar-se. S’entusiasmava, es creia un geni. Escrivia febrosament. Això és poesia, això està bé, exclamava de tant en tant. I quan sortia de casa seva fresc, rialler, content se mirava els vianants com a una nissaga d’homes molt inferiors a la seva. En aquestes ocasions era generós i feia caritats desproporcionades als seus medis, que eren escassos. Se burlava interiorment dels periodistes i dels erudits i es deia: aquests animals són els que donen la fama i els que fan aplaudir a l’estúpida multitud: ja s’ho faran suar. Però no s’hi preocupava. Se sentia ple del seu propi mèrit i que els demés li reconeixessin o no era una qüestió secundària. Era un home que no tenia fe i entusiasme més que per la bellesa literària. S’enfadava quan algú profà criticava alguna obra pictòrica o musical: que hi entén vostè! —exclamava—, vostè ha de callar com jo mateix. No hi entenem res en això. En canvi quan sentia a parlar de qüestions literàries se n’apartava sense dir res. Temia revelar ses pretensions i callava: tenia aquest pudor. Havia arribat a l’edat de vint-i-cinc anys sense haver publicat mai res. No tenia amics. L’humiliava i l’avergonyia la idea d’anar a demanar a un periodista un racó de fulletí per als seus treballs. Li semblava que era rebaixar-se a un home despreciable. No volia concedir a un periodista qualsevol el dret de que li publiqués. Tampoc havia volgut mai concórrer a cap certamen, llegia a voltes la llista dels jurats i mai ne trobava cap de prou competent. Aquests tipus, m’han de judicar? deia. Tan honrat me creuria si em desin el premi com si em carbassegessin. Ademés jo no tinc cap influència i em tirarien al cistell sense llegir-me. I tot barbotejant això, reia escèpticament. S’havia proposat publicar un llibre quan tingués prou diners per a pagar la impressió. El regalaria a tots els homes de nom i entre tots potser n’hi hauria algun que el llegiria i l’entendria i li donaria la fama merescuda. En això se reduïen tots els seus projectes per a sortir de l’obscuritat. Mentrestant escrivia i estudiava la llengua. Aquest estudi era molt costós perquè la llengua que havia adoptat per als seus treballs literaris no era la de la seva terra, la catalana, sinó la de Castella, que havia mal après a les aules. La preferia a la seva pròpia, no perquè la creiés de millors condicions; al contrari comprenia que una llengua poc gastada literàriament com la catalana i que podia recollir-la, com aquell qui diu, a la naturalesa mateixa se prestava més per a fer-hi grillar una llevor de pensaments nova, que no pas una parla ja caduca i que ell no podia aprendre més que en els llibres. Però li repugnava escriure per quatre veïns i veïnes, unes quantes províncies. Per una gent envilida que no estimaven ja res de lo seu, per un poble que ja ni menys sentia la vergonya de la seva derrota. Considerava un fet consumat l’aniquilació de la nacionalitat catalana. Creia inútil tractar de reviscolar-la, com intentaven alguns literaris del renaixement català, que llavors s’iniciava. Aquest intent ni seria estimat per la gent de la terra, ni aquesta gent era mereixedora de que ningú hi sacrifiqués per a procurar-li un bé al que no feien cas. Ell volia escriure per la humanitat, per tothom i per això adoptava una llengua parlada en aquest món i a l’altre per molts milions d’habitants. Si de petit li haguessin ensenyat l’anglès o el francès com li havien ensenyat el castellà s’hauria dedicat encara amb més gust al conreu d’aquelles llengües. Ara… no tenia altre remei, havia de castellanitzar els seus pensaments. Això li era molt costós. Considerava com una desgràcia haver nascut a Catalunya, en un poble mig mort. Hauria volgut que tothom de la seva terra parlés castellà,… Val més ser mot del tot que ser mort a mitges, —deia—, s’irritava contra els catalanistes, sense considerar que si ell hagués adoptat la llengua catalana per als seus escrits, com havia estat a frec de fer-ho, hauria sigut un dels més ardents partidaris de les reivindicacions nacionalistes. Són quatre gats —deia— són quatre ximples. No obstant quan llegia alguna notable poesia catalana sabia dir: va bé. Això és millor que lo que fan els castellans dels nostres temps. Mes de seguida hi notava defectes: Quants arcaismes! Quants castellanismes! —exclamava. Jo no caic en tants defectes de llenguatge amb tot i usar-ne un que no és el meu. Aquesta observació li proporcionava un consol. No s’havia errat de camí… S’inclinava a creure que l’estudi de la llengua era tan dificultós com el de la forastera de que havia decidit servir-se. Tant per tant —pensava— val més usar la que és més parlada al món i la que té probabilitats de més llarga existència. En quant a la literatura castellana no era gaire del seu gust. Hi trobava una ampul·lositat que li repugnava en gran manera. En els bons autors anglesos, italians, alemanys i francesos, que llegia traduïts, li semblava que hi havia un dir granat. A Espanya la genial fecúndia d’en Cervantes s’havia admirat tant que tots els autors s’esfreixuraven per imitar-la. En Joan Olivet es proposava d’apartar-se d’aquesta corrent, volia ser artista del pensament i no de la paraula: volia deixar totes les redundàncies de costum, apartar-se de l’abús general de les frases fetes, usar els mots precisos per a presentar de reller les seves idees i prou. Seria befat i escarnit; dirien que no era castís… és clar, però ell s’imposaria, se sentia fort per a imposar-se i per a produir regeneració. Aquest pensament grandiós l’omplia d’orgull. Anar amb la corrent no tenia cap mèrit. L’home de geni no es deixa portar per la corrent sinó que la dirigeix i la comanda. Sense adonar-se’n compte i mentres procurava castellanitzar-se en Joan Olivet se proposava imprimir a la literatura castellana el seu temperament català, eixut i enèrgic. No donava gaire valor a la versificació. Partint d’aquell axioma del Dante de que lo que no val res en prosa tampoc val res en vers, arribava a concloure que el vers era d’un cost superior al seu valor real o que era convenient prescindir-ne per a dirigir l’esforç de totes les potències cap a la vertadera poesia, la poesia del pensament. Per això adoptava la prosa. Fora traves —deia—. El que vol volar alt ha desprendre’s de tot lo que li lliga les ales. Els autors d’acròstics, lletretes i sonets li semblaven una cordada de criatures. Tampoc podia sofrir això que se’n diu llenguatge poètic i que consisteix en usar força termes esdrúixols i llatins diferents dels que serveixen per parlar al comú de la gent. Ell no volia valer-se d’entonacions afectades i de mots rebuscats; judicava que això eren enfarfecs de mal gust amb què es mal vestien idees i ell volia presentar-les amb tanta senzillesa com pugués, poc menys que nues, convençut de que si eren hermoses per natural, res guanyaven de que se les cobrís de galindaines. Aquest conjunt de idees literàries el tenia fanatitzat. No vivia ni es dalia res més que per practicar-les i fer-les triomfar.

Fill d’una bona casa havia cursat la carrera de lleis, però no havia tingut paciència per acabar-la. A la mort del seu pare havia girat l’esquena a la Universitat, entregant-se per complet a les seves aficions i vivint de la petita renda d’una casa a la Barceloneta, que li havia tocat de legítima. A pesar de ser un misantrop, la seva misantropia era purament cerebral i no li arribava pas al cor; era extremadament compassiu i en cert modo candi i aquestes qualitats del seu caràcter li feien perdre molts lloguers d’un any a l’altre. Per altra part era incapaç de subjectar-se a un pressupost de gastos. Gastava sense mida mentre tenia diners. A fins de mes no li quedava un quarto i havia d’emmanllevar. Aquest desarreglo l’obligà dintre poc temps a contreure un deute hipotecari. Llavors s’espantà del camí que portava, es veié abocat a la misèria i amb febrós neguit se dedicà a buscar col·locació que li proporcionés alguns guanys. Entrà d’oficia en una notaria; però no hi pogué aguantar un mes. Les seves inspiracions el desvetllaven a la nit, escrivia fins a altes hores i l’endemà faltava a l’oficina o hi arribava tard. Hagut del seu mèrit s’irritava de que el seu principal no li dispensés aquelles faltes. Arribà a tenir odi a aquell home que sempre li reganyava; no el podia sofrir; només de veure’l se posava nerviós i un dia prenent peu d’una carinyosa i puríssima amonestació que aquell li dirigí, sortí de fogó, després de contestar-li mil pensaments abandonà la plaça que amb prou afany havia conseguit. A pesar del seu clar talent no es féu mai càrrec de la seva injustícia i continuà en la seva dèria de que aquell notari era un home de mal sangru. Va seguir vivint desarregladament com sempre. No obstant havia agafat horror a la idea d’emmanllevar, així és que quan li escassejaven els quartos feia miracles d’economia. Passava dies enters sense prendre més aliments que un vas de llet. Havia observat que jeient i dormint força la gana no l’atormentava tant i s’estava enllitegat tantes hores com podia. No explicava a ningú la seva situació; ans bé la amagava afanyosament. Això d’un senyor que passa gana és una cosa que fa riure —deia melangiosament—. En alguna d’aquestes situacions apurades li hauria vingut bé anar a passar una temporadeta a casa del seu germà, l’hereu, a Badalona. Però sabia que allí el tenien per perdut des de que havia deixat la carrera. Potser coneixerien que necessito la seva escudella —pensava—; i preferia qualsevol sofriment al de presentar-se als ulls dels seus. Enmig de la seva misèria tenia un consol. Li semblava que amb el decandiment la seva imaginació era més lluminosa; era quan aconseguia amb més vivor els grans quadros de les obres que projectava. Dat el seu fanatisme aquest era un consol suprem. Estava convençut de que eren fins convenients aquells dejunis d’uns quants dies. La vera única previsió quan tenia fondos consistia en proveir en gros de tabaco. El tabaco no li havia faltat mai ni en els dies de major ajuno; al contrari, llavors era quan fumava més. La contribució li pagava un dels seus estadants com a pacte d’arrendament, així com els rebuts del seu deute. Ell mateix coneixia que sols d’aquesta manera cumpliria puntualment amb les seves obligacions. Quina guardiola n’hi ha de mi —solia dir-se—. Sembla que els diners se’m fonen a les mans. Habitava en una de les golfes de la seva casa de la Barceloneta. En quant a menjar des dels millors restaurants fins a les fones de pisos més arrossinades l’havien tingut per parroquià. Triava la taula que li convenia, no a proporció de l’estat de la seva bossa sinó atenent únicament a la temptació que el dominava i deixant-se portar per l’estat del seu esperit. Solia precedir que quan cobrava la seva renda, escarment pels dies de penúria, que acabava de passar, feia pròposits d’economia i llavors era quan acudia a les fondes barates. Després veient que gastava desordenadament en llibres, diversions i compromisos se desenganyava (…) del seu bon propòsit: va, va… Val més que mengi bé —exclamava—. Així com me barato els diners. Així és que el veure’l en els restaurants de luxo era força vegades la senyal de que li acostava el temps dels apuros; contràriament a lo que es figuraven els seus coneguts. Aquesta vida desordenada, l’abús del tabado i del cafè i els treballs excessius de la seva imaginació accabaren per alterar la seva salut. Patia de palpitacions i d’insomni. Hi havien ocasions en que es posava aprensiu de debò, tot ho veia negre i desesperava al pensar que moriria en la obscuritat i que les seves obres se perderien amb ell. Llavors li entrava la dèria de buscar un amic literat i a qui pogués entregar-la, per a que les salvés de la destrucció, si ell moria. Mes no sentia empatia per cap, ni se li presentava cap ocasió bona… Per altra part la necessitat d’escriure original el distreia de tot. Quan se trobava bé i escrivia amb inspiració s’esborraven davant seu tots els obstacles pràctics, se sentia ple de confiança i es tornava a encastellar en la seva idea de publicar un llibre. El cost de la impressió d’una manera o altra el pagaria… No s’hi preocupava. Més endavant ja sabria estalviar. Oh prou! Quan s’ho proposés de veres. I qui sap? Potser no en tindria necessitat. Per què no havia d’esdevenir-li un augment imprevist de fortuna? Tal vegada algun parent ric se recordaria d’ell. Veritat que no feia medis per a amoixar a cap dels seus parents… També podia ser de treure alguna rifa. Ell no deixava de comprar un bitllet cada mesada. Quan somniava despert cosa en ell molt freqüenta, se complaïa en imaginar-se ric, riquíssim, amo de milions. S’entretenia en calcular quan li costaria el sosteniment d’un yact o la construcció d’un gran palau. Llavors seria quan ell es presentaria al món tal com era, sense amagar el seu caràcter. Seria generós amb la gent senzilla. Però els presuntuosos, els savis adotzenats i els literats ensopits, tots aquestos que semblen que s’han reunit en una societat d’elogis sumptuós i que s’inflen confonen l’èxit amb el mèrit, tots aquestos serien fuetejats i escarnits per ell sense compassió. Llavors donaria esbarjo a la seva misantropia. Voldia ser l’apòstol de la veritat i la predicaria sempre per agre que fos i sense hipocresies socials que estan en voga amb el nom d’urbanitat. Voldria fer pujar la rojor al front de molts que per ser poderosos no han conegut mai més que adulacions. Cauria del món com un (…) S’aixecaria un gran clamor contra d’ell; però ell se sublimaria en la lluita, feriria implacablement… I després de mort sa memòria seria estimada com la de tots els homes de veritat i de geni. Sempre la posteritat rendia honor als grans caràcters. Aquestos somnis li proporcionaven un plaer estrany… Ell mateix es reia d’alimentar-los comprenent tota la seva quimera; però no sabia sostraure’s a la seva temptació voluptuosa i s’hi entregava com a un unanisme de l’esperit, amb què estava ja aviciat. Al món, als seus companys no sols no donava compte d’aquestes quimeres, sinó que ni dels seus pensaments i inclinacions literàries volia que haguessin esment. Els seus amics eren metges, advocats, comerciants, gent que no es cuidaven sinó accidentalment de literatura i que no acostumaven a mortificar-lo parlant-ne. Entre ells en Joan Olivet passava per un home molt tranquil i que sabia viure. Alguna vegada havien dit en broma que es proposaven nombrar-lo presidnet de la societat La tranquil·litat i els bons aliments que es proposaven constituir. Efectivament en Joan Olivet era entre ells divertit, parlador ocurrent i gens pretensiós. Era un home que havia penjat els llibres per fugir de feina, que no es casava per estalviar-se maldecaps i que no gastava el cervell sinó en resoldre el gran problema d’on s’atiparia millor amb menys gasto. No hi havia un home més xalat al món. Algunes vegades estava distret i no contestava a toc a lo que se li deia, però era que estava ensopit, ell mateix ho confessava. Per altra part tots sabien que era un bon amic, un cor d’or, que els havia aconsolat en ses penes, que en la desgràcia no els havia desamparat, mostrant una sensibilitat de que no el creien capaç. Tots n’havien rebut favors. També era un home de bon sentit; sabia parlar de gresca, amb lleugeresa, amb certa ironia, però quan se li consultava una qüestió seria l’entenia de seguida amb una claredat asombrosa i trobava el nus de la dificultat i el modo de desnuar-lo. Era una llàstima que amb el seu talent s’hagués dedicat a la vida gandula; a bé que aquesta resolució era tal vegada prou filosòfica. Perquè lo que importa és viure lo més agradablement possible i treure’s de cap les cebes que solen fer basquejar a la pobra humanitat. Tal vegada el concepte que d’en Joan Olivet s’havien format els seus coneguts. Ningú sospitava que la seva ànima estigués atormentada per una gran ambició i que s’entregués a esforços titànics en la realització d’un ideal. Tampoc havien hagut esment de que passés apuros pecuniaris; al contrari, li suposaven una renda molt superior a la que realment tenia i el creien bon administrador. Algunes vegades al sorprendre’l esgrogueït, capficat, amb la mirada immòbil o esmaperduda havien sospitat que passava algun trastorn; però si li tiraven alguna indirecta sobre aquest particular en Joan Olivet solia contestar que li era tan difícil enamorar-se de la carn de dona com de la de vadella moltó. A l’escoltar aquesta sortida o altres per l’estil tots s’esqueixaven de riure i acabaven per confirmar-mse en la idea que era el rei dels tranquils.

Certament a n’en Joan Olivet no el preocupava cap qüestió d’amor; altres maldecaps absorbien les seves potències. A l’edat de divuit anys s’havia enamorat d’una cosina seva, una noia rossa, freda i tontassa que l’havia correspost a la seva manera. Romàntic i exagerat, amb les seves exigències tiràniques, les seves gelosies bagals i les seves tendres sentimentalistes l’havia portada atarantada per espai de dos anys. La pobra xicota que no tenia resistència per a tan belles tempestats s’emmalaltí; va posar-se esclaròtica, desganada, perduda. Llavors en Joan Olivet començà a serenar-se, i li caigué dels ulls la il·lusió que l’enlluernava i absorbit pels seus treballs literaris s’anà refredant completament dels seus amors. La noia, amb tot i creure’s enamorada, prengué de gust el repòs en que la deixava el seu amant. La seva salut reclamava aquella calma, que al principi no atribuí a refredement. De mica en mica recobrà ses colors i sa alegria i quan s’adonà de que s’havien romput del tot les relacions que havia mantingudes amb l’Olivet s’aconsolà pensant que s’havia tret un gran pes de sobre i que tot allò havia estat una bogeria. En aquest punt ell era del mateix parer. Considerava que havia fet la mar de ridiculeses i s’avergonyia de recordar-les. —Va —deia— ha estat una malaltia, una passa… L’he soferta i Déu vulga que hagi quedat immune per d’aquí en avant.

No obstant quan més tard sapigué que la noia es casava amb un granaire ric, va experimentar cert sentiment de gelosia. Que ell hagués oblidat a la xicota li semblava natural, però el seu egoisme es ressentia de que ella s’hagués oblidat també. Aquest sentiment molest fou molt apagat i l’Olivet se’n burlà filosòficament de cor endins. Hi ha res més ximple que un home? —se deia—. Té, ara em sap greu que es casi… i a fe que si s’hagués hagut de refiar de mi ja es podia esperar sentada. A la nit s’havia oblidat ja d’aquest incident i no hi pensà més. No tingué altres amors. Una que altra conquista fàcil l’havia distret alguna temporadeta, però sense interessar-li al cor. Vivia exclusivament entregat als seus ideals literaris. Les seves costums, encara que força irregulars, solien consistir en llevar-se tard, d’onze a dote del matí, dinar a on li caigués millor, prendre cafè amb els companys, estudiar o escriure fins a hora de sopar, anar a teatre o passejar-se amb els amics i tornar a escriure fins a les tres o les quatre de matinada. Molts dies no feia sinó un àpat. Altres vegades antes de ficar-se al llit se n’anava a sopar a un restaurant de la Rambla que era oberta tota la nit i allí menjant en més de quatre ocasions l’havia sorprès l’alba. No complia amb cap pràctica religiosa. Totes li semblaven ridícules. No obstant alguns diumenges quan sentia tocar a missa i veia passar a les senyores emmantellinades sentia una mena de remordiment. Se recordava de sa mare, de les ensenyances que li havia donat, d’aquell horror al pecat que procurava inspirar-li. No en tenia pocs ell, de pecats a sobre. I que sap? El dubte l’estremia… Veia que s’estava jugant l’ànima. La veu insistent i planyívola de les campanes, l’agre modest de les famílies que s’encaminaven a l’església sossegadament de bon matinet, el recolliment de les donzelles emmantellinades, tot allò l’impressionava i li suggeria la idea de que tal volta al món s’hi ve a quelcom més que a viure-les uns quants anys. Ell no deixava de descobrir al fons de l’univers una gran incògnita negra i pavorosa. Seria allò la intució de Déu?… Però no tardava en esclafir una rialla. Prou escàs que és el temps —mormorava—. No faltaria sinó que el perdés resant parts de rosari. Després recordava certs dogmes de la doctrina catòlica i li semblaven tan irracionals que ni volia concedir-los-hi la seva atenció. Vagi al dimoni —exclamava—, tot són falòrnies i desvaris. Però restava una nota dolorosa al fons de la seva ànima, una nota com la de la veu d’una mare que crida tristament des del fons d’un sepulcre. Aquest secret pesar, el disgust que ocasiona sempre una vida desarreglada, la falta de salut, la inseguretat de realitzar les seves ambicions, la fatiga a vegades, el desencant d’altres, tots aquests matins més o menys predominats segons les circumstàncies, contribuïen a omplir-li el cor d’una amarguesa desconsoladora. Les diversions i bromades amb els seus companys no li (…) aquest rosec; eren alegries superficials que ell comparava a les torxades de sol que dauren per sobre la mar sense aclarir mai la fosca de son abisme. L’únic que el satisfeia, l’únic que li alegrava tota l’ànima era la inspiració, que l’omplia del convenciment del seu mèrit.

A l’edat de vint-i-cinc anys la seva cara n’indicava més de trenta, sos ulls de mirada grave parpellejaven amb cert aire cansat; sovint se notava en una de les comissures de sos llavis un lleu atrapament com sol trobar-se en els de la gent que sofreixen; solia anar amb el cap baix; en son front ample i prominent s’hi reparaven ja alguns sécs; un que altre cabell blanc apareixia ja en son cap sempre arrapat. A judici de les noies era un jove guapo. Sa morenor pàl·lida, sa barba negra i fina, ses faccions regulars i l’esblanquiment senyoriu de la seva figura, el feien interessant. A primera vista ningú hauria dit que fos bromista i tarambana. Precisament per això ses ocurrències humorístiques eren celebrades per més gracioses. Altrament s’ha de tenir en compte que la fesomia d’en Joan Olivet sofria notables modificacions segons l’estat del seu esperit. S’aquí aquí mústic i capbaix semblava l’estampa d’un Crist morent, aquí son rostre animat i jovial, refrescat amb sang nova i abrillantat de llum espiritual apareixia ple de vida i salut. Una copeta de vi presa en hores d’escassetat o una impressió agradable rebuda en moments de defallior bastaven per a operar una resurrecció veritable en son semblant. La costum d’anar sempre arrapat el desfavoria, deixant entreveure massa l’ossada enorme del seu crani i l’abombament excessiu de son front. Però llavors havien començat alguns autors a ridiculitzar als tipus romàntics cabelluts i l’Olivet no volia que per cap motiu el confonguessin amb un d’aquestos. Ademés així s’estalviava l’haver-se de pentinar. En son vestir era descuradíssim. Duia sempre l’ermilla empolsinada de cendra del cigarro, el corball desllaçat i les botines sense enllustrar. Només feia goig quan estrenava un trajo. Des d’entrada de tardor fins a primavera no deixava mai la capa madrilenya, peça que ell estimava més que com abric com a funda, que tapava les màcules de les demés vestimentes. Amb sa capa negra, son rostre ossut i flac, sa barba despentinada i son posat pensatiu se’l posia prendre per un tipo ascètic. Però el cigarro que fumejava eternament en sos llavis desfeia aquella il·lusió. Els seus amics sabien que era un filòsof de molta gramàtica parda, mig volterià, mig epicurista, que es cuidava poc pel dir de la gent i que viva sols entregat al gust de viure, procurant-se totes les comoditats possibles. Entre aquestos amics hi havia un jove baixet de cara llarga i peluda, elegant, força infatuat i que era doctor en Medicina. Havia sigut company d’aula de l’Olivet durant el batxillerat. Acabada la carrera i el doctorat els dos havien renovat la seva amistat i el seu tracte, solien reunir-se amb altres en una mateixa taula de cafè i si bé eren de gustos molt diferents i no lligaven gaire, barallant-se força vegades i menyspreuant-se mútuament, no s’havien enemistat mai del tot. Aquest jove se deia Crosas. Un dia comparegué al cafè molt ben vestit i convidà a sos companys a una reunió que es donava a la nit a una de les cases principals de Barcelona. La senyora de la casa —digué— m’ha autoritzat per a portar-hi als companys que bé em semblés. Se necessiten joves per animals els salons… Vaja, ara ja ho sabeu. Amb qui puc comptar? —Quasi tots s’escusaren. I tu, Olivet? —digué en Crosas per compliment. Els companys se posaren a riuren ans de que l’Olivet badés la boca per a contestar. Jo! —respongué aquest—. Vés! —Jo anar a una reunió a sentir les dècimes de quatre pedants del veïnat. Que m’has pres per altre, noi? En Crosas ressentí molt d’aquesta contestació. No es podia acabar allò dels quatre pedants del veïnat. Digué que parlar així d’una vetllada on hi assistirien els periodistes A i B, la poetessa M i el catedràtic Y de la facultat de Filosofia i Lletres, era una salvatjada. Digué que s’avergonyia de certs amics, que, prescidint dels goigs més purs de l’esperit, gallejaven de professar un sensualisme bestial; que ell ho havia pogut tolerar anc que mirant-ho amb mals ulls, però que no callaria quan amb una morrada de porc se tractava d’enllotar les coses més dignes de respecte. Mentre anà dient això amb molt moviment, l’Olivet de part darrera remenava la mà com si fés rodar el manubri d’un orgue. Els companys de taula s’esqueixaven de riure i en Crosas, que no suportava la broma, s’anava tornant de tots colors. Sou una colla de ximples! acabà dient. —Ui, ui, com t’enfiles, noi. (…)

En fi, a manera que parlava la seva indignació s’anava suflamant més i més i s’accentuava el so provocatiu i insultant del seu llenguatge. Mes de sobte se tornà de tots colors, se posà a tartamudejar i com posseït d’un pànic repentí va escabullir-se…

© de l’edició, Stroligut

  1. Hauré de disfressar els noms dels personatges, res més.