la parada joaquim ruyra conte narració contes narracions novel·la breu blanes nens passerell cadernera vesc xaneta

La parada – Joaquim Ruyra

La parada és una novel·la breu que encapçalava el recull de narracions homònim de Joaquim Ruyra. Va ser publicada el 1919.

A Stroligut també podeu llegir La fi del món a Girona, un dels relats de La parada. I més Ruyra: El rem de trenta-quatre, L’envejós i les seves traduccions d’Erckmann-Chatrian.

La parada coberta

LA PARADA

I

La tardor al meu poble s’emporta tantes de coses i tanta de gent que és per a mi l’època de l’any més desconhortadora. Per tot arreu ressonen tristos adéus.

Els estudiants prenen comiat de llurs famílies per a marxar a ciutat, a la freda reclusió de les aules, després d’haver-se amarat de sol, de llibertat i d’alegria durant les vacacions. Ah, que de pressa ha passat el bon temps! Adéu, simpàtics jovenets, adéu!… Els estiuejants, que animaven la nostra marina amb llurs figures aristocràtiques, amb llurs vestits vaporosos, amb llurs virolades ombrel·les, que s’obrien com grosses flors sobre les platges lluminoses, se’n van cap a la gran urbs llunyana. Cada dia en passen tartanades, i els nostres carrers van restant més i més deserts. Adéu, adéu!… Tal volta una fulla seca s’atura, palpitant, sobre els vidres de la meva finestra, i, terrosa i balba com una mà de mort, tusta amb tremoloses estremituds…, trap, trap… Adéu, adéu! L’estiu agonitza i cada fulla que cau i voleia davant meu me sembla una de les seves mans que em saluda melangiosament. Ah, tinc una por del fred i de les llargues nits! Se’n va l’estació joiosa que amb ses miríades de mans verdes aplaudia les glòries del sol; se’n va l’estació piadosa, benvolguda dels vellets i dels malalts. Adéu, adéu!… El vent corna sota el ràfec de la meva teulada, dins els nius buits de les orenetes; i les orenetes s’allunyen amb vol aterrat a través de la boira baixa, amb una xiscladissa llòbrega. Adéu, adéu, adéu!…

Certament, la tardor és el temps dels tristos adéus. Però quan era petit, amb el cor ple de l’esperança d’una vida que semblava inacabable, no en feia cas de totes aqueixes persones i coses que s’acomiaden. Millor que se n’anessin els estudiants i els banyistes: així seria més llibert el camp de les meves entremaliadures. El fred no em feia por: era el delit, era la gana, era el somni fantasiós de la nit dels Reis… Venia un temps nou, amb nous jocs, amb noves diversions, amb promeses de coses no conegudes encara. Visca!

La caiguda del fullam no era sinó que la naturalesa se despullava d’un vestit vell per posar-se’n un altre de més interessant, que feia mesos que no li havíem vist: el vestit des verds tendres i gebrats, de les tofes de neu, dels caramells de glaç… I la xiscladissa de les orenetes en marxa em feia pensar en la vinguda dels pinsans, dels lluers, dels passerells… Com recordar-se de les coses que se’n van, quan l’enteniment està encuriosit de les que vénen?

Aleshores tindria jo deu anys i l’entrada de la tardor m’inspirava les més agradoses il·lusions. Era pels volts de Tots Sants: un d’aqueixos dies grisos, calms i freds, sense sol, ni vent. Vaig sortir de matinet. El meu cosí, en Lluís, segut en una de les samals de brisa que hi solia haver davant de casa seva per aquelles saons, enraonava amb en Xaneta, un noi grassó i rabassut, galta-gros com un àngel barroc. No sé per què em va causar un sentiment de satisfacció el veure’ls amb els tapaboques entortolligats al coll i amb les puntes dels nassirons vermelles com fruita que comença a verolar.

—Hola, hola, hola! —els vaig dir tot rient i amb tremolins—. Avui deu haver gelat… Brrr!…, mireu, jo no puc fer l’ou: tinc les mans balbes. Oi, quin fred?

Ambdós rigueren i provaren de fer l’ou amb les mans. No, tampoc no podien! Ai noi!

—Ja és vingut es temps dets piulots —va dir en Xaneta—. Aquest any han començat d’hora.

En aquell moment passava l’avi Moixell abrigat amb la seva capa i, traient la barba per sobre l’embós, exclamà:
—Oidà, que no ho sabeu? Avui ha nascut en Pelanassos i li han fet un bateig! Ets arbres s’han llevada sa gorra, es Montseny s’ha posat mantellina blanca i sa rosada s’és tornada confits.
—Bona, bona! —cridàrem tots. I certament semblava que ens haguessin donat la bona nova del naixement d’un ésser xamós, que portava alegria. Havíem de fer quelcom divertit: ho teníem al cor d’una manera indeterminada. En Xaneta va començar a concretar-ho.
—Si anéssim a parar!… Avui ha d’ésser estat dia d’entrada. Rellamp, que n’hauríem hajats avui d’ocells, amb sa matinada de color de cendra i es fred tan viu!… Rellamp!, i es temps de sa passa no dura gaire. Aviat no hi haurà sinó pastorells. Jo m’hi fonc! Tants de reclams de tota mena que tinc a casa! Però es vesc és car…, és car…, i, aneu!… ets guardaboscos vigilen que hom no sap on tallar un arbret.

Nosaltres escoltàvem bocabadats, gaudint una visió de camps i aucellades en el deix de cada paraula. Arbret, vesc… Això mancava no més?, jo tenia una guardiola a seny de moneda. Si ara no la trencava, ni mai! De seguit vaig oferir-me a comprar tot el vesc que necessitàvem, i a dur una gabiassa vella, de tres sostres, per ficar-hi els ocells que agafaríem. En Xaneta m’abraçà. El meu cosí va prometre que ans de migdia el masover de casa seva ens hauria portat el ram d’alzina més formós que mai haguessin tocat els vents. Renoi, que bé! Ja estaven endegats, ja no ens calia sinó sortir i fer feina. Quan?… Com més aviat millor. Llàstima que no s’hi pogués anar aquella mateixa tarda! L’hora de la passa és a la matinada. Havíem d’esperar… Paciència. La parada seria l’endemà mateix. I el parany?… Tots tres l’indicàrem d’un plegat: el Collet de Santa Bàrbara; no n’hi havia d’altre que li empetés la basa; aquell collet era una mena de canal, per on havien de passar per força tots els moixons viatgers, que van seguint la costa a les envistes del mar. Si el podíem haver rai!… No tenia sinó una contra: la d’ésser tan desitjat dels ocellaires.

—Ens el pisparan —va dir en Xaneta, gratant-se el cap—. Es noi Llambregues hi va cada dia de Déu i fins ara ningú no l’ha pogut desbancar. Se lleva a ses negres de nit i, a qualsevol hora que aneu as Collet, ja me l’hi trobeu segut as peu des ram bufant-se ets dits i comptant estrelletes.
—Doncs, a matinejar més que ell! —vaig exclamar—. No, an a mi no me’l pendria el parany, encara que m’hi hagués de jugar la nit. Sabeu el que faria jo? Així que els de casa dormissin, zist!, m’esquitllaria…, i, a fer guarda al parany!
—És sa manera —digué en Xaneta—. Me sembla que ens enlleirem —va objectar tímidament el meu cosí—. Jo fa temps que no estic gaire bo i teme… Crec que tan sols que hi fóssim a les quatre de la matinada…

Quin disbarat! En Xaneta i jo en protestàrem amb tota l’ànima. El pobre Lluís era un xicot delicat de salut; i en els sécs desmaiats de la seva cara llargaruda i en el mirar ombrívol dels seus grossos ulls melangiosos prou s’hi llegia l’ànsia que li donava la perspectiva d’una nit al ras. Però nosaltres no tinguérem pietat. Que s’abrigués bé; no valia res engorronir-se; a tombar aires i soleiades; perdre una nit no matava ningú; encara li seria bo; s’enfortiria. No se’n donava vergonya d’ésser tan miqueta? I tan diguérem que el minyó s’hagué de rendir als nostres arguments. Acordàrem, doncs, que a dues hores en punt de la matinada ens trobaríem a la placeta de l’església; i, davant de dos dits, que en Xaneta ens presentà encreuats amb la major solemnitat, juràrem i tot que seríem exactes com un rellotge.

A casa no hi tenien pas inconvenient que anés jo a parar. El pare fins i tot va ajudar-me a netejar i embarrellar la gàbia, i la mare encarregà a la minyona que em cridés a les cinc. A les cinc, oidà! Ja qui sap on seríem. Però jo em vaig guardar pla de dir res; i vaig abaixar els ulls, fent com aquell que cercava alguna cosa per damunt de la taula, temerós de descobrir les meves intencions amb la mirada. Prou ho coneixia que, si les hagués declarades, me n’hauria dut algun arrambatge que no m’haguera agradat. I precisament allò de sortir de casa d’amagatotis i anar de bella nit munt enllà, boscos a través, era el que més m’engrescava. Havia d’ésser una aventura d’un atractiu esparverador. Què veuríem? Què ens passaria? No, jo de por no en tenia pas. Era valent jo…, ben senyat, i amb l’escapulari sobre el pit. Si ens sortís un llop, prou l’estossaríem en Xaneta i jo. Tant de bo ens en sortís un! Ara, fantasmes, aparicions de l’altre món…, això sí que m’espantaria. Però, un llop! Pobre d’ell!… O un lladre de camí ral…, ah, llamp! En Xaneta l’envestiria per un costat, en Lluís per l’altre, jo…, cop de puny a la boca del cor! Veia l’escena, la somniava amb tots els detalls. No en valg teixir poques ni gaires de novel·les aquella nit!

A l’hora de costum me vaig ficar al llit, mes no pas per dormir-hi, no; al contrari, vaig restar amb un pam d’ulls oberts, i amb l’ànima abocada al pàmpol de les orelles. Sentia la més mínima remor que feien el pare i la mare dins la seva cambra, immediata a la meva, i m’imaginava llurs moviments amb la mateixa claretat que si els estes presenciant. Ara el pare encén un mistet i es posa a fumar segut a l’espona. Mentrestant la mare es desfà el pentinat i va deixant sobre la tauleta de nit les agulles de ganxo, que dringuen minúsculament sobre la pedra marbre. Després s’agenolla a resar… Xiu, xiu, xiu… La seva oració m’arriba com un vol de mosquits, que van i vénen, van i vénen… Ara ambdós se despullen… Sento quatre patacs; és que s’han llevat les botes. El llit cruix… Ja hi són. El pare bufa per apagar la candela; les crétues de la porta s’enfosqueixen; sento el lleu xauxinar del caramell que l’home prudent acaba d’esmocar amb els dits… Bona nit, i bona hora.

Però, no s’adormen encara. Se les varen donar a conversar i, garla que garla. La meva agitació em pintava tan violenta la marxa del temps que vaig arribar a creure que caurien les dues de matinada abans que es fossin adormits. Quina manera de desvetllar-se! I que anava llarga la cosa. La mare no volia callar: torna que torna, dali que dali, amb un rum-rum de paraules contorbador. Feia una pausa i reprenia la verba. Sempre li restava quelcom al pap. I el pare escoltava i aprovava, fins que, a l’últim, després d’un sermó llarg d’ella, se li va girar d’esquena, tot dient amb la seva veu grossa mig ofegada per les robes del llit acotades a la boca:
—Tens raó, Antònia, tens raó. Ja l’eixalarem.

Parlaven per mi? Haurien tal volta endevinat?… Si aquell mosca morta d’en Lluís hagués xerrat alguna cosa, li havia d’estampar els cinc dits a la cara. Amb mi que no s’hi fiqués, i si de cas… Vaig brandar el puny. I en aquestes el rellotge de la parròquia esbombà brunzidores deu campanades. Tot just eren les deu!

Les dues hores següents varen ésser una eternitat. A la mitja nit, cansat ja de fantasiar, de jeure, d’incorporar-me i de rebolcar-me de tots costats, me vaig vestir. Havia deixat en un recó de la cambra l’olla de vesc i la gàbia. Vaig anar a palpar-les i em vaig ensajar una estona a dur-les amb una sola mà, a fi que l’altra em pogués restar lliure per a obrir les portes. Si, la cosa era fàcil. Una volta provada no calia pas repetir-la cop i recop; i, per altra part, com que no m’havia calçat les botes per por de fer soroll, els peus se m’enfredoraven sobre l’enrajolat. No hi havia més remei que tornar al llit; però no m’hi vaig voler ficar; vaig estimar-me més asseure-m’hi amb les cames penjant; i allí, en aquell banc de la paciència, escolta que escoltaràs, esperant les campanades del rellotge, vaig deixar passar el temps com una riuada de dolor. Que n’hi cabien de palpitacions d’un quart a un altre quart! Vaig dir parenostres, vaig recitar versos… Res no m’era plaent: ni l’oració em sortia del cor, ni la poesia m’hi arribava.

De cop i volta va omplir-se d’un ronc esvalot tot el camp, abans silenciós, de la meva audició. Era que el pare acabava de despertar-se amb una ratxa de tos. Com tossia! I després se va moure amb una fressa tal, que vaig creure que s’aixecava per venir a sotjar-me. Me vaig veure perdut. Vestit com estava, me vaig acotxar dins el llit fins al coronell, més de pressa que un nedador no s’afusa a la mar. I vaig restar arrupit, quiet.

Me va semblar que la porta cruixia, que el sostre tramblava sota el pas sord d’un peu descalç. A cada moment esperava sentir el palp de la mà del pare sobre el meu cos. Però no, no venia.

Poc a poc em vaig anar tranquilitzant i em vaig allargassar descansadament, tot aplanat, tot rendit. El meu cap s’enfonsava al coixí amb dolç engorroniment; el meu cos s’amollava a la tovor i escalforeta del llit; la fosca i el silenci s’emparaven placèvolament del meu cor i les meves idees s’esfumaven, s’esfumaven…

Sense torbar la meva agradosa passivitat, van destacar-se sobre les meves parpelles closes unes visions com de llanterna màgica. Vaig veure la cara d’en Xaneta, amb els seus ulls menuts i llampants, el seu nas enravenxinadet i les seves galtes xamoses, aclotades per un somrís. Flotava dins un ambient obscur tota arruixada de llum i, fent ganyotes, fent ganyotes, s’anava transfigurant. El nas mòbil creix i s’apirrossa, les galtes s’esllangueixen, la boca s’aixarraca… Oidà, vet allà la cara d’un vell mofeta, plena de sots i tavelles, coronada d’una blanca lluïssor de cabells. Em fa l’ullet, somriu amb malícia, se fon…, i, al lloc que ocupava, apareix tot seguit la testa d’una dona: un rostre grassàs, rodó, lluentós, amb tres rotllos de papera sota la barba. Després…

Després, no sé quant de temps després, vaig tirar-me daltabaix del llit, desvetllat tot d’una per la idea de la realitat. O desgràcia! M’havia adormit. Ja devia ésser clar. Quina pega! Que pensarien de mi els companys? Però…, qui sap? No es veia pas gens de claror per cap escletxa. Era precís sortir, encendre llum i mirar el rellotge de la sala. Vaig cercar de palpentes… A on redimontri era la capsa de mistos?… Si…, cucut!…, no havia pensat a fer-ne posar cap a la tauleta de nit. Estava ben fresc, doncs. Quina resolució pendre? Atuït, vaig tombar el front sobre la paret i no sabia coordinar cap idea. I, mentre estava així vaig sentir que el sereno cantava…, lluny, lluny…, amb una veueta feble com la d’un eco. Ah!, com el vaig escoltar!… Hauria sentit el vol d’una guinjola. «La una i tres cuartus». Tres quarts de dues. Estava salvat. Era precisament la meva hora. Me vaig posar les botes a sota l’aixella, vaig agafar la gàbia i el vesc i a poc a poc, a peu de mitja, vaig sortir de la meva cambra. Havia de marxar d’esma; però…, bah!…, sabia tan bé els passadissos, recons i catabaumes de casa, que no tenia pas por d’esgarriar-me. M’anava representant dintre la fosca impenetrable el tirat de les parets i la disposició dels mobles, peça per peça. Aquí ha d’haver-hi una taula, allí, el sofà, part d’ací ve a caure l’estudi, part d’allà, el menjador… Endavant!…, seguim, passem, girem, voltem… De cop i volta me vaig topar amb un tocom inesperat, Per força havia d’ésser una calaixera, sinó que la tenia més a prop que no em pensava. Palpo i…, me va causar l’efecte d’una monstruositat…, vaig trobar uns relleus estranys, uns petges corbats i bonyeguts, unes pampolades de fusta que brollaven de tots cantons com si m’envestissin… Que rediantre significava aquella transformació? Allò era un moble, però quin? Palpa que palpa, no em va costar poc ni gaire de fer entrar al meu magí la percepció clara del moble que estava tocant. Devia ésser la consola… Amb tants d’enfarfecs no podia ésser sinó la consola. Però, si precisament jo la suposava a la banda oposada! Em vaig trobar desorientat d’una manera que no es pot dir.

El mapa que m’havia dibuixat dins el cervell era fals, calia rectificar-lo, desfer-me’n; mes ell s’havia gravat tan fortament que se m’imposava i jo no sabia pas prescindir-ne. Vaig haver de seguir-lo tant si com no i, creient assolir la porta del passadís, vaig anar a parar de nassos a una balconera. Se diria que la sala havia fet una giravolta; i, sols després d’haver donat el tomb complet i d’haver examinat totes les portes d’una a una, vaig adquirir el convenciment d’haver trobat aquella per on havia de sortir.

Ara el cas era obrir-la sense soroll. No, per falla de precaucions no em perdria. Vaig girar el pom amb la major suavitat i vaig anar empenyent a poc a poc, a pleret, a pleret… Però, draga’m, terra!, encara no havia badat dos travessos de dit el batent, va esclatar un grinyol tan fort, despertant unes ressonàncies tan baladreres, que no va semblar sinó que haguessin romput a lladrar una munió de gossos, pobladors fantàstics de les tenebres. Vaig flectar les cames d’esglai i vaig fer d’esma amb els llavis aquell so sibilant, amb el qual solem reclamar silenci d’una persona: xxt!…

M’hauria sentit algú? Amb el cor palpitant i l’alè aturat, vaig romandre escoltant una bella estona. No, no es sentia ni un piu. Vaig agafar altra volta el pom i vaig tornar a empènyer la porta, encara amb més suavitat i delicadesa que la primera vegada. No hi havia manera. Al més petit moviment les frontisses encarcarades i rústegues craquejaven amb un castanyoleig, amb uns pims i pams que retrunyien i es multiplicaven desesperadament per tota la peça. Vaig haver de suspendre l’operació. I doncs?… El temps anava passant i els companys se cansarien d’esperar-me. Resolució i foris! Valia més produir un soroll curt, per fort que fos, que no pas molts de seguits. Maleïda porta! Vaig agafar-la amb un impuls vehement i la vaig obrir de bat a bat d’una sola batzegada. I, no res, no va fer ni la fressa més lleu.

Les altres portes ja no em donaven tanta d’ànsia perquè distaven més de la cambra del pare. Grapada a la una, grapada a l’altra, en un moment vaig ésser a l’escala. Però els meus treballs no eren pas acabats. Així que vaig haver tancat el cancell em vaig recordar que havia de passar per davant del portaló de la carbonera, un catau llòbreg, que sempre m’havia feta una gran basarda. Amb la fosca no podia pas obirar-lo, però sabia que era allí, obert sobre el segon replà. Vaig pegar-hi llambregada amb terror i vaig reparar-hi una cosa blanquinosa, una mena de mà que em feia senyes. Aneu, atanseu-vos-hi. Tot jo vaig sentir-me amarat d’una freda suor. Li va venir d’un no-res com no em poso a cridar. Vaig arrambar-me d’esquena a la paret, a un recó, i no gosava moure-me’n. Ni tenia cor de seguir avant, ni gosava tampoc girar-me per entornar-me’n al pis: volia estar a l’aguait de la fantasma. I, així, mirant sempre de fit a fit cap a la carbonera, ja desenganyat de poder sortir de casa, vaig anar pujant l’escala de reculons, decidit a retirar-me a la meva cambra.

Arribat al cancell, ja havia començat a furetejar amb la clau, per obrir-lo, quan la idea de la parada i dels companys que m’esperaven s’emparà de mi amb nova força, paralitzant els meus moviments. Perdre una ocasió tan somniada, que m’havia costat ja tants d’afanys, tantes d’angúnies, i perdre-la quan ja no em separaven del carrer més que algunes passes, quan s’escolaven els darrers moments de l’hora desitjada! Com se burlarien de mi en Lluís i en Xaneta! Quina excusa podria al·legar? I el jurament que havia fet! Va entrar-me una gran desesperació; i de cop i volta la meva voluntat va desplegar-se poderosa per sobre les terrors i em va llançar… Si, em vaig sentir llançat, engegat… Ja no era possible reflexionar. Amb els ulls clucs, amb els cabells eriçats, amb una mena d’udol, mig d’espant, mig de valentia feréstega dintre el cor, vaig davallar l’escala a bots, arruixat, desafiant-ho tot.

Crec que si mai he tingut quelcom d’heroic va ésser en aquella ocasió. Vaig atravessar l’entrada corrents, vaig arrapar-me a la portella amb la mateixa energia que si m’abraonés a un enemic, vaig aixecar la balda d’una manotada i…, ja sóc al carrer!

II

Vaig respirar. Em sentia protegit pel gruix de la porta interposada entre jo i la pavorosa carbonera. Però quina nova emoció! El pas atrevit era donat. Vet-em aquí fora de casa, escapat furtivament, al bell cor de la nit. L’alta nit! Vaig examinar-la amb l’interès temorenc de qui lluca els secrets d’una cambra vedada. No em semblava la mateixa nit que solia veure a les vetlles, sinó una nit més augusta, més misteriosa, més esquerpa que es diria que s’hagués de ressentir d’ésser visurada. I em vaig mirar el cel amb una curiositat voluptuosa i esparveradissa.

La lluna no es veia. Estava amagada darrera una negra cortinassa de núvols; i sa blanca claror, embromant-se en filtrar a través de les voreres primes del vapor, sobreeixia pels cimals en forma d’una boireta lluminosa com la que produeix el fòsfor en l’obscuritat. Que n’era de suggestiu aquell efecte de lluna! Feia pensar en la llàntia velada dins l’alcova d’un malalt; inspirava recolliment, reserva, la idea d’un son que convenia no trencar.

I vaig abaixar els ulls. Quina quietud més profunda al meu entorn! No es sentia més soroll que el de la ressaga, que fressejava rítmicament amb el compàs d’una respiració tranquil·la, amb la qual semblava que alenés suaument la naturalesa dormida. No transitava ningú. El carrer se badava a la soletat, desert, mut amb un callament de sepulcre, les portes tancades, les finestres sense llum. Un cap i l’altre es perdien en ombres; i les poques cases que s’obiraven, arrenglerades en dues fileres, ullprenent-se de fit a fit amb el miralleig de llur vidrim, agafaven l’aspecte de cares fantàstiques, esblanqueïdes, d’ulls oberts i morts, com sorpreses per una son magnètica en mig de llur encantament. Jo aleshores no havia pas sentit a parlar de magnetisme; no era cosa d’aquell temps al meu poble; però ara, que en tinc esment, no puc menys de fer aquesta comparació. L’adormiment era per tot arreu. Se’l sentia com imposat. L’imperatiu «dorm» flotava per l’espai com una volició divina.

Arrupidet, segut a l’acera, vaig calçar-me les botes. Després vaig empendre la marxa mig de puntes, engreït, per una part, del meu atreviment i, per altra, encongit de cor i amb l’aprehensió, no ben definida, d’haver-hi als meus passos quelcom de profanador. Vaig enfilar el carrer pel mig, pel punt més clar, i anava llambregant amb recel la fosca insondable dels carrerons i sotavoltes. La remor dels meus peus despertava de vegades alarmants ressonàncies dins aquelles sepulcrals profunditats, sorolls inesperats i sospirosos, que estremien el silenci com amb un surt. Si els companys no acudien al lloc de la cita, me veuria ben espantat. On anar? On recollir-me?

Pocs passos havia donat quan em va sanglaçar un esclat estrident, esborronador. Vaig aturar-me en sec. Ah!…, era la porta de can Lluís; i té, vet-el allí que surt tot acoforrat amb la seva gorra peluda i tot engavanyat amb el seu garringot de coll alt i valones braceres; unes valones que semblaven les ales de pèl moixí d’un aucellàs de niu. Sí, era ell. Duia a la mà una bombeta d’oli encesa que li enllumenava la cara, aquella cara llarga i ullerosa que m’era tan coneguda. Com se m’eixamplà el cor! Quina naixor d’alegria dintre tot el meu ésser!

—Lluís.
—Ramon.
—On tens el ram?
—És aquí.

El tenia darrera la porta. Se’l carregà al muscle, deixà la bombeta a l’entrada, tancà la porta i vingué a ajuntar-se amb mi, agafant-me d’un braç. Estava emocionat. Reia i bategava de dents.

—Gràcies a Déu que ets comparegut —me va dir; i, deixant-se portar d’una distensió d’esperit comunicativa i afectuosa, me va explicar a borbolls les angúnies que havia sofert—. He fet nit aquí, a l’entrada, sobre un piloc de brisa seca. El llum se m’apagava per manca d’oli… L’havia d’anar decantant perquè cremés… Me moria de por… Creia veure l’ànima de l’avi en un recó fosc… Quines coses, Déu meu!… I no gosava sortir al carrer tot sol. Sotjava pel badall de la porta, esperant que passessis; quan t’he vist, só tornat de mort a vida.

Mentre parlava anàvem caminant. Que era simpàtica aquella ingenuïtat, aquella senzillesa! Jo n’estava ben agradat; i, amb tot i això, no em vaig pas decidir a imitar-la, i em vaig mantenir reservat sense confessar les meves febleses. Volia passar per valent.

Ambdós estàvem alegres i delitosos. En un moment assolírem la placeta de l’Església; i, així que hi fórem arribats, ja atalaiàrem en Xaneta, que pujava per l’Escala Nova, carregat amb la baluerna de les set gàbies dels reclams, lligades amb cordelles i embolicades amb un davantal de dona.

—Ens hem portat com uns homos! —exclamà per via de salutació, en reunir-se amb nosaltres—. És s’hora exacta. —Va revistar ràpidament els nostres entriquells—. Esta bé: s’olla des vesc, sa gabiassa, és ram; esta bé —mormolà; i, després d’escampar una mirada per cel i terra—: No havíeu sortit mai an aquestes hores? —va preguntar-nos—. Això és sa vera nit. Oi, quina feretat?

En Lluís i jo convinguérem que allò era realment la vera nit i que feia basarda; però vàrem dir-ho amb una tranquil·litat d’esperit, amb un somrís tan placèvol! Aquella basarda ja no ens encongia, ni anguniava. Que n’era de diferent de la que havia sentit en trobar-me sol al carrer de casa! Ara veia les coses d’una altra manera. Vet aquí un poble de dorments. Vet aquí que la nit és com un mantell estelat que Nostre Senyor, bon pare de famílies, estén sobre la gent cansada del treball del dia. Passaven unes idees així pel meu cervell. Experimentava un sentiment de pietat i de dolcesa més aviat que de por. La imposició de callament, que suara m’havia cohibit amb tanta de força, havia perdut sobre meu la seva virtut sagrada d’ençà que m’era reunit amb els meus companys. Que me’n sentia de valent a llur costat!

Bah! La por era una falòrnia. Em vaig posar a parlar alt…, ben alt, i m’agradava de veure que no passava res d’extraordinari. No puc dir els gaudis d’amor pròpia que hi havia en allò d’esqueixar el silenci amb una veu ardida, que s’esbandia pels murs de l’església, assorallant-los vagarosament. Ma, noi, quina remorassa! I, no res, el cor restava tremolós un moment, però tot seguit es temprava i enfortia. Hi havia plaer a cercar aquella emoció. Tornem-hi. Tots ho provàvem, cada volta amb més desvergonyiment. En Xaneta deia amb fanfàrria:
—Sa nit no es menja dingú. Ja podeu cridar i xarnegar: tot ho aguanta.

Àdhuc en Lluís s’hi divertia; i, tot mordius, mordius, treia de tant en tant la boca de dintre el coll del garringot i feia «ah!, ah!» per a despertar algun eco.

De sobte va sonar una remor sinistra, i una cosa negra i voleiosa ofuscà els nostres ulls. Tots tres pegàrem bot, esglaiats. «Ai, Maria Santíssima!». Però de seguit reparàrem que la causa de la nostra alarma no era més que una fulla de pàmpol que el vent hauria duta de qui sap on.

—Mal llamp sa fua! —exclamà en Xaneta—. Ja m’ho havia mig pensat que era una fua. En cauen tantes per aquest temps! No…, jo no m’hai espantat, jo; sinó que sa prudència… Qui anava a sebre quina mena de virosta li venia as damunt? Sa serva és una cosa, sa por…, una altra…

És clar, qualsevol hauria fet igual. No, vàrem decidir que no ens havíem espantat gota. Únicament en Lluís va manifestar que ell sí que de primer moment havia tingut un bell esglai i que havia temut un càstig de Déu. I ara! Un càstig! I per quin pecat?

Rient d’aquella sortida d’en Lluís, vàrem baixar per l’escala dels Valls i vàrem enfilar el carrer de Raval. Allí vàrem tenir un mal encontre: el d’un sereno, que ens eixí de trascantó i ens empaità, abocant-llos als ulls la resplendor enlluernadora del seu fanal. En Lluís i jo no sabíem com amagar-nos; ens tapàvem la cara amb els abrigalls i donàvem voltes per posar-nos l’un darrera l’altre, cosa que era impossible que aconseguíssim tots dos alhora. Temíem que si aquell home ens coneixia contés a casa a quines deshores de nit ens havia trobat. En Xaneta va creure que la nostra por era d’altra mena i, escudant-nos amb el seu cos, va dir-nos ràpidament, en veu baixa i amb aires de protector:
—No us espanteu. Ets serenos no són cap gusarapa. Son gent de bé. Jo el conec aqueix. És un homo que es diu Tià, veí de casa, més bo que es pa blanc i més xalat que un joc de bitlles. Deixeu-lo per mi.

Va alzinar-se tant com pogué, alçant el cap, botint el pit i estirant les cames, i:
—Hola, Tianet —va dir en to familiar—. Que no em coneixeu? Sóc es noi de s’espandanyer, en Xaneta…, sabeu?
—Ah!, mala pua! —exclamà el sereno, atansant-se’ns—. I a on vas?
—Anem a parar arbret.
—A parar arbret a negres de nit!
—Sí.
—A parar arbret! A no ésser que vajus a òlibes o mussols!… Qui t’ha enganyat? Ja saps quina hora és?
—Prou que ho sé. Matinegem per por que ens pispin es parany.
—Matinejar és! Llamp de rellamp! —exclamà el sereno; i esclatà a riure amb tan abundosa riallada que la seva boca no en podia haver més i tot ell es botia i sacsejava, no podent dar-li pas suficient. Nosaltres aprofitàrem aquella ocasió per esquitllar-nos d’aprop seu. Tot just sostrets de l’enlluernament del fanal, l’ombra ens queia sobre els ulls com un drap negre i espès; no vèiem pas a on posàvem els peus; però dins l’obscuritat cercàvem precisament la salvació. Amunt i fora! Corríem contents, satisfets, enriolats, encepegant amb les pedres, entrebancant-nos uns amb altres… Ens havíem escapat d’una de bona. El sereno no ens havia conegut, ni a mi ni a en Lluís; i el sentíem que continuava rient part d’avall del carrer, amb un riure ronc i trontallós com soroll de roda de carro, que no interrompia sinó per a repetir amb veu embofegada i xisclosa aquella seva exclamació, cada cop més admirativa—: Llamp de llamp de rellamp!

Quan eixírem del poble una òliba ens saludà des dels murs de l’enderrocat palau dels Cabreres.

—Mal brom l’escanyu! —va dir en Xaneta—. No sentiu s’olibassa? Mentre que no ens dugu malastrugança… Bèstia més suturna! Xucla s’oli de ses llànties i sent venir sa mort. Tres dies abans de morir es meu oncle…, xut, xut, xut…, va cantar tota sa nit a sa xemeneia de casa, ella, sa mala bruixa. Només predica desgràcia. Mal brom l’escanyu!

Anàvem molt de pressa. El camí era rost i mal pujador. En Lluís va començar a queixar-se de dolor a la melsa i no ens podia seguir. Aleshores li vaig pendre el ramàs d’alzina, que era molt feixuc, i li vaig donar els meus farcells, que eren lleugerets. Em feia una llàstima, pobre xicot! Com pantejava! Amb tot i haver-lo alleujat de càrrega, s’anava endarrerint, s’havia d’aturar de tant en tant per a revenir-se, i, quan ens avançàvem gaire, ens suplicava quasi plorant que no l’abandonéssim.

Això ens obligava a fer parades.

—Quin noi més ròssa! —rondinà en Xaneta de baix en baix a la meva orella durant una d’aquelles esperes—. Poc que el voldré mai més. No sé per què s’hi ha d’embolicar en coses d’homo un neulím de criatura que encara necessita que sa mainadera el duga a coll. Uix! A cada quatre passos se li nuen ses canonades de sa freixura i li fan figa ets tendrumets. És un fàstig això.

Jo patia per l’un i per l’altre.

Vaig agafar en Lluís pel braç i l’ajudava.

—Apa, arrapem-nos-hi plegats; aviat serem a dalt.

Però, amb tot i la meva ajuda, després d’una pujada molt violenta, restà llassat i ens haguérem d’asseure a un marge a reposar.

En Xaneta romangué dret, botzinant entre dents, amb l’obsessió de témer que trobaríem el parany ocupat. Es girava d’ací d’allà, brandava el cap, deixava les seves gàbies en terra amb un moviment de mala humor i tornava a pendre-les com si anés a posar-se en marxa; estava neguitós; i a la fi, quan jo havia ja fet pensament d’aixecar-me, va sortir de polleguera i, encarant-se amb mi, va dir reganyosament:
—Que ens hi hem de fer vells aquí? Ai vatua! Ja en tinc es sarró ple. Veniu o no veniu?

Aquell to aspre va picar-me.

—Ai ai!, que t’has cregut que ens governes tu? Ai vatua! Ara no ens mourem, per punt.
—Doncs, us planto. Hai perdut sa nit i no vui perdre es parany. Ja vindreu quan us passu sa rampeta. Uix!, serà sa darrera vegada que m’embolicaré amb senyorets. Hi faig sa creu. Tots sou de pastetes. Un bufarut us fa caure. Nyícaris! Uix!

I se n’anà costa amunt tot decidit, mentrestant que jo, impulsat a escometre’l a cops de puny, deturava amb prou feines la balançada del meu esperit, tan viva que, en refrenar-la, se’m transformà en una bella rodesa de cap. En un revolt del camí, encortinant el cel amb llurs negres capçades, hi havia una clapa espessa de suros i alzinots. En Xaneta va pujar resoltament fins a poca distància d’aquella bultra obaga. Després escursà el pas i es girà cop i recop a mirar què fèiem; i veient que no ens movíem, s’aturà. No gosava passar avant. El boscarrot li feia por.

—Ramon, Lluís! —va cridar—. Que us haveu adormit?

Vaig tapar amb la mà la boca d’en Lluís, que, mogut del seu natural bondadós, anava a respondre.

—Que us heu adormit? —tornà en Xaneta.

Va esperar una estona i, no obtenint contesta, davallà, fingint-se alarmat.

—Sou morts o vius? —deia mentre anava venint—. Ai Maria Santíssima! Que teniu algun trabai? Responeu, si us plau. És gras això. Responeu com un botavant! Vaja, no estic per comèdies. Responeu o no em mireu mai més sa cara. Això no es fa amb un amic, no es fa. Per ses nafres santes de Nostre Senyor Jesucrist, parleu.

Els tons de la ira, de la súplica i de l’agravi se succeïen en sa boca gens transició; i, arribat a on érem nosaltres, es palplantà davant nostre i, després d’esguardar-nos una llarga estona, esclafí a riure.

—Sancti de guixi!, he, he… Esteu de primera, carets. Si us veiéssiu amb aquestes fesomies tan dolorides!…, he, he… Sembleu un cap de dol. Cosa més llastimosa!, he, he, he…

Parà de riure sobtadament, aclucà els ulls i escopí en terra.

—Si n’hai dita alguna de coenta, teniu, ja me’n netejo sa boca. Tot es verí restu dins aquesta escopinyada que aixafo amb es peu. Au, sota terra sigu. Que més voleu?

No es podia pas demanar més. A mi m’escapà el riure per sota el nas; i aleshores en Xaneta, tot falaguer, amb un somrís que li aclotà graciosament les galtones, va abraçar-me pel clatell.

—Oi que no em tens malícia, noi de sucre?

Vàrem fer les paus sense més explicacions. Ens vàrem agafar tots tres a braços entorxats per damunt de les espatlles, mal que quasi no ens ho permetessin els nostres embalumosos entriquells, i prosseguírem l’ascensió amb més cordialitat que mai.

Ja havíem assolit el collet de Santa Bàrbara i no ens mancava sinó guanyar el turó, on desitjàvem plantar l’arbret, quan en Xaneta proferí un crit sord, i deslligant-se de nosaltres, es deixà caure d’anques en terra amb un moviment de consternació tràgica.

—Sa meua guinea! —exclamà—. Hem fet tard! Ens han pispat es parany! Vaig restar de pedra. No crec que, si m’haguessin dit que s’havia calat foc a casa, hagués tingut una sorpresa més dolorosa.
—Maleïda sigu sa meua planeta! —prosseguí en Xaneta, planyent-se amargament, amb veu tremolosa i retinguda—. Hai d’haver nascut en divendres, en es dia més curt de s’any. Me devien batejar amb sa mà esquerra. Mireu que sóc es pot de sa pega, jo! Res no em surt bé, res! Ja puc estirar sa cama tant com vulgu, no arribo mai a sa passera: sempre caic a sa xomba…, xuf!
—De que se les hau? —me va preguntar en Lluís amb estranyesa.
—De que me les hac? —va respondre en Xaneta, aixecant-se—. Heu-vos aquí les vostres estaries. Se’ns ha ben follat sa vaca prenys. Té, goita, si tens uis as carabassot, no veus dos caps allí? Ja us ho deia jo. Ens hem ben lluït!

Efectivament, fixant-m’hi bé, vaig obirar aleshores a dalt del turó dos caps, com de dues persones que estessin aclofades dins un clotarell; l’un se veia de perfil, amb el bot de la cella i del nas ben marcats al cel, sobre l’estelada polsinosa del camí de Sant Jaume, i l’altre, acurumullat d’una mena de barretina punxeguda, parava de ple els darreres, embardissats de cabells escarolers. Els vaig indicar a en Lluís.

—Té…, veus?…, són allí.
—Vols dir? —va fer ell, avançant alguns passos vers el turó.

En Xaneta el deturà, subjectant-lo nerviosament per una de les valones de l’abric.

—Quiet, quiet! —li va dir en veu baixa—. No estem per babarotes. No vui que ens reparun. Que es xautun des parany en nom de Déu. Qui primer arriba, primer mol: és de ton jus. Però no vui que s’engreixun rient a ses nostres costes. Hi ha es noi Llambregues…, creu-me! L’hai conegut…, i és un fresseta! Demà tot es poble n’aniria ple. Girem cua i…, bona nit, viola.
—Ai carat! I si al turó no hi hagués ningú? —replicà en Lluís.
—Que tenim pa a s’ui, noi tit? —va fer en Xaneta—. Has vistos mai caps d’homo sense que ets homos hi fossin a sota?
—Doncs, t’erres —tornà en Lluís—. Allò no són caps: són rocs i arbrissa. N’afino els branquinyols i els ramells de fulla que tremolen amb el vent. Ho vols veure com no són caps?

I dir això, ajupir-se, collir una pedra i etzibar-la dret al turó fou tot u. En Xaneta, que se li havia abalançat al braç per emparar-li l’acció, restà espantat i, ajupint-se, ajupint-se, va seguir amb vista esparverada la trajectòria de la pedra; i quan la pedra topà en terra i de rebot anà a ferir un de aquells boldrons sospitosos, el xicot s’aculà d’esglai fins al sòl. Però al mateix instant, com si s’hagués disparat un resort al seu dessota, s’alzinà de cop, pegà un salt i, amb les seves gàbies a la mà, s’arrencà a córrer a tall de soldat que assalta una trinxera, tot cridant:
—As turó, as turó!

No cal dir si el seguírem entusiasmats. Arribà al cim, ventà un cop de peu despectiu i rancuniós, a les dues mates que l’havien enganyat i, eixancarrant-se al bell mig de la muntanyola, com fent-se-la seva amb l’actitud i la paraula, exclamà:
—Es parany és nostro. Ni es rei, ni s’emperador, ni es Sant Pare de Roma mos en poden treure.

III

Tot seguit ens posàrem a treballar. Ens vàrem asseure darrera un tros de paret seca que restava d’una feixa perduda, vora, vora d’un vall herbós, mig esbornegat; i allí, amb el ram d’alzina entravessat sobre les nostres cuixes, vàrem anar-lo preparant, esbrossant-lo de secalls i rama sobrera i esfullant els branquinyols cimers i calçant-los amb els canonets de canya que havien de sostenir la pallada.

En acabat, el plantàrem al punt més alt del turó. Feia un goig d’allò més. Impossible sospitar que no fos nat i arrelat allí mateix. Era rodó de capçada, esparpelladet i d’una negror ufanosa que, a ràfegues, s’esbandia de finíssims girasols argentins; els canonets de canya hi prenien l’aspecte de beines de fullam tendre, grogues i lluentes; la gallarda soca s’aguantava amb fermesa i el ramatge, gaiament bellugós, contestava amb un xiu-xiu comunicatiu i dolç a les manyagueries de l’oratge.

Heu-vos aquí una trampa ben enganyadora, pobres ocellets! Com malfiar-se d’aquell arbret joliu?

On devien ésser ara els innocentons que s’hi havien de deixar caure? Segurament lluny, part d’allà de muntanyes tot just obiradores, adormidets tranquil·lament amb el caparró sota l’ala. I mentrestant, en mig de la nit, en un paratge que, tal vegada, ni tan sols coneixien, el destí inexorable preparava llur perdició; i nosaltres n’érem els ministres, i, abocats al pervindre, hi plantàvem una fita sinistra per a vides d’éssers inconeguts.

Allò era esgarrifós. El meu enteniment d’infant va llambregar la vida movent-se vers abismes que fan rodar el cap i vaig espantar-me de la meva acció. Però l’esgarrifança tràgica va passar com un buf. Oh, el goig de la parada! No, nosaltres no volíem pas causar cap dany als ocellets. Jo me’ls estimaria coralment. Els mantindria la gàbia ben neta, els posaria al sol… Cada dia un brotet d’escarola tendra… Els ensenyaria a venir a la meva mà a pendre-hi els pinyonets pelats… Déu volgués que el dia fos d’una bella entrada, i que els ocellets caiguessin com a pluja sobre el nostre ram.

El que ens dalia era l’espera; i no dic res del fred. Els peus se’ns glaçaven.

—Passegem, passegem —aconsellà en Xaneta—. Que ses sangs no se’ns adormun. Figureu-vos que una cobla toca un contrapàs i que l’hem de ballar. Ànsia!

I amb les mans a les butxaques de les calces i el cap sebollit dintre els set volts del seu tapaboques, acompanyà l’acció al consell, tresca que tresca, perneja que pernejaràs.

Aleshores en Lluís, que estava mut i cloc-piu al meu costat, alçà per sobre l’embós la seva cara llarga, tota ulleres i nas, i em va dir:
—Així hem de passar la nit, fent d’aplanamuntanyes?
—No ho trobo pas gaire divertit —vaig respondre—, però si no ens movem, el fred ens pujarà cames amunt. Quin altre remei ens toca que imitar en Xaneta? Potser convindria que arméssim algun joc de patacada. Podríem jugar a runy, a saltar i parar, a sauva de tocar pedra…
—Que vols dir que no trobaríem brossa per encendre foc?
—Foc! Santa paraula! —exclamà en Xaneta, plantant-se d’un bot entre nosaltres dos—. Teniu mistos?

En Lluís se tragué de la butxaca una capsa rebregada, i, maldant, ne féu sortir el calaixet. No hi havia sinó dues candeletes i encara la una d’elles sense lluc, ni rastre de mixtura.

—Poca cosa és —va dir en Xaneta, palpant-les i mostrant-nos-les—. Però el certus és que amb una sola d’aquestes busques tan petites se podria assolar sa vila. Aquesta no val res —féu, llençant-la—. És una pobrica que ha perdut sa bossa dets diners. De contra, aquesta altra és de primera classe, sencera de cama i ben plena de potències! Oi, quina pirrosseta de mixtura, ninets? Sembla mentida, ai có!, que d’un ou tan petit pugu néixer un drac capaç d’engollir tot un bosc. I ell és ací dedins, caretons. Ordi! Gorda’l bé, Lluís. I anem a preparar-li establada per a quan naixerà.

—Sí, sí, a cercar llenya i foris! —vaig cridar amb entusiasme.

Alló ens serviria de distracció. Tot seguit ens escampàrem alegrois per la muntanyola, i vinga gambejar de quatre grapes a la recerca de secallons! En aquell paratge, i això precisament constituïa la seva excellència com a parany, no hi havia arbre, ni arbrissó; no hi creixien sinó, i encara raquítiques, algunes mates de bosquina: argelagues, estepes, falgueres, tomanyins…, sobretot tomanyins, que en aquell temps estaven poncellats o florits. Un llenyater o un feixinaire no podia pas fer-hi gaire el seu agost.

Al principi ens limitàrem a recollir els miserables brins de brossa seca que trobàvem entre les plantes vives; però, a manera que ens imposàvem dels resultats obtinguts, afluixàvem els nostres escrúpuls sobre la matèria combustible i, ara perquè ens semblava secallosa, agafàvem una mata sencera mig tendra, ara, perquè tenia el tronc fustós, n’arrabassàvem una altra de tota verda. Acabàrem per no perdonar-ne gaires. I així va créixer bellament la nostra pila, la qual, això sí, més que de llenya cremadora, semblava de ramatge bonic per a un parament de festa de carrer. Allí la falguera amb ses fullasses ornamentals, allí el tomanyí apenjollat de flors semblants a borles de vellut, allí verdors de tota mena.

—Mà, noi, quanta de tendror! —exclamàrem consternats, en examinar el resultat de la nostra tasca.

Però, bah!…, començaríem per encendre la llenya seca, i, dins un bon flamareig, la més verda cremaria també. Per sort havíem arreplegat una bona porció d’esparragueres i gatoses mortes, torrades, rosses com un sucre de mel; i cuitàrem a situar-les al paratge que volíem allarar: una fondaladeta que hi havia al cim del turó, dintre la qual, ajeguts, estaríem a redós del vent. Amb quin estudi les hi agarberàrem! I, després, les cobrírem de troncalla i de feixina verda i ens preparàrem a calar-hi foc. Segurament tots estàvem grocs d’emoció. En Xaneta que no havia volgut fiar l’operació a cap altres mans que les seves, s’agenollà en terra i, amb el cap del mistet apuntat al raspador de la capsa, escampava a l’entorn llambregades ràpides, comprovant si estaven ben preses totes les precaucions. En Lluís i jo emparàvem el vent amb els nostres abrics estesos, i llavoràvem d’esperit, impacients i anguniosos. Ara?… Encara no? No; calia deixar que passés la pantejada del ventijol la qual s’eixamplava plena de mormolls creixents, que els nostres sentits sobreexcitats percebien amb una intensitat extraordinària i alarmant. Renoi, que llarga!… Sabria aprofitar la bona ocasió el nostre company?

De sobte, rast!, espetegà la mixtura sobre el raspador de la capsa i…, no res…, en caigué una polsina de fòsfor que constel·là l’ombra sota els nostres abrics.

—Animal! Poca traça! —vaig rondinar feréstegament.
—Maleïdes sigun sa tremolor dets meus dits i de sa meua ànima! —exclamà en Xaneta, brandant el cap abatudament; i vacil·là com si, espantant-se de la seva responsabilitat, intentés cedir a algun de nosaltres el seu lloc i la comprometedora tasca; però, de cop i volta va decidir-se, refregà de nou el mist al raspador amb un moviment ràpid i l’encengué. I aparegué la feble flameta, de la qual depenia el nostre confort de la nit; i, després dels esclats i bandereigs de la conflagració, s’aquietà i prengué una forma afusada. Cap de nosaltres no gosava respirar. Tots la seguíem amb la vista astorats i atents. Ara s’encongeix i blaveja, petita, petita…; ara s’eixampla resplendent, com un insecte que treu del dessota dels seus èlitres el joc brillant de ses ales voladores… En Xaneta, emparant-la amb sa mà esquerra, la movia amb tota mena de precaucions a través de l’aire que podia ofegar-la; i finalment ens l’amagà en acostar-la cap a la feixina. Aleshores només en vèiem la resplendor, i jo vaig aixecar el cor a Déu. «Feu-nos la gràcia que pugui pendre foc a la llenya!».

Vaig sentir la crepitació sorda que fan les gatoses en encendre’s, i tot seguit, amb una mena d’esbufec com de gat enfurestit s’alçà fins a la meva cara una flamarada que cuidà cremar-me les celles. Visca, visca! Ja tenim foc. Però, no, no…, encara no podíem cantar victòria. La flamarada va extingir-se, i no restà sinó una roentor, que, com una munió de llampeigs trencadissos corria en zigui-zaga per l’espinam de les gatoses i s’apagava ràpidament. Aleshores vaig veure que en Xaneta, recolzat en terra, bufava amb totes les seves forces per reanimar aquell caliu apagadís, i vaig cuitar a imitar-lo. En Lluís féu igual, i tots tres, apa!, bufa que bufaràs.

No fou endebades. Belles flames brollaren d’ací d’allà, s’apoderaren dels troncs grossos i tota la pila s’anà ablamant, fins la feixina verda i tot. Però en voleu de fum?…, un fum espès i blanc… I tot bufant, bufant, me’n vaig empassar un glop que em tapà els esperits. Vaig aixecar-me mig esbalaït i vinga esternudar cop i recop, una i cent vegades! No podia calmar-me. I vaig reparar que els meus companys passaven la mateixa tribulació. Els seus caparrons, que flotaven entre la fumarada com testes de serafins dins una boirina mística, se movien atracallats per una tempestat d’esternuts que els rebatia d’arrera a envant i d’avant a enrera, sense donar-los un punt de repòs.

—Fugim, fugim d’aquest fum —va cridar en Xaneta.

I ja ho crec que en fugírem! Enc que no ens ho hagués avisat, ho hauríem fet per instint. I dolorits de ronyons i esborneiats, cercàrem l’aire clar i ens ajaguérem de boca terrosa sobre un marge que balconejava a la banda de tramuntana, d’on venia l’oratjol.

Allí ens anàrem reposant poc a poc; i, entre caparrada i caparrada dels seus darrers esternuts, en Xaneta, amb una veu embolicada entre tels que l’obscurien i sospirs que la trencaven, va dir:

—Ai Maria Santíssima, quines pessigolles més enfadoses! Estic mig desconjuntat. Aquest fum de tomanyins rellents és capaç de fer esternudar sants de fusta. I si no ens en fóssim apartats de pressa i corrents crec que hauríem acabat per caure esmicolats a peces menudes al voltant des foc. Però ja n’estem salvats, i aquestes esclatarades de nas no ens han d’espantar. Són salut i aclareixen l’enteniment.
—Deu ésser una salut com la dels floroncos —insinuà en Lluís tot tapat d’esperits.
—De bona gana la regalaria a… —vaig fer jo; i, sentint-me de sobte ennuegat per un esternut, vaig restar amb un pam de boca oberta sense poder afegir paraula i amb el respir sacsejat i angoixós.

Un cop refets, ens anàrem atansant al foc amb precaució. El fum empès per un oratge manyac s’acarrerava cap a migjorn: tot aterrat, aterrat, tramuntava el turonet i es capbussava vessant avall cosa d’algunes passes, aixecant-se després cel amunt i esboirant-s’hi. La banda del nord restava, doncs, serena, i allí ens aclofàrem dintre la fondaladeta, entre el foc i un marge embardissat que ens servia de respatller i de paravent. Ens hi posàrem com a cal sogre, amb tota comoditat. Els nostres peus se torraven sobre la cendra calenta, i la flama, aixecant belles xeres, ens acaronava de tant en tant amb llur escalf agradós. En Lluís seia a la meva esquerra i en Xaneta a l’altre costat. No teníem gens de son i conversàvem alegrement, tot contemplant el bandereig de les flamarades, la dansa folla de les espurnes que n’eixien i les mudances que sofria a cada moment el paisatge roent i fantàstic del caliu que s’anava renovant. No ens calia altra feina sinó afegir de tant en tant llenya al foc, ara seca, ara verda, segons convenia espavilar-lo o atuir-lo. No patíem fred, ni cap altre mal.

—Qui sap alguna rondalla? —va preguntar en Xaneta.
—Rondalles! Prou que m’agraden —vaig respondre jo—. I el foc sembla que les demana; però si són de les que tots ens sabem de cor, no donen cap gust. En Lluís i jo ens hem contat les nostres tantes vegades, que ja ens fastiguejaríem de repetir-ne cap.
—Doncs jo —va saltar en Xaneta— us en vull contar una que em penso que no l’heu sentida mai; la de sa mare de Sant Pere.
—Apa, doncs, siguem-hi! —vàrem fer en Lluís i jo, incorporant-nos.

En Xaneta se’ns arrambà tant com pogué, a fi que no perdéssim cap paraula, va mig cloure les parpelles, somrigué per sota el nas amb un aire entre picardiós i beatífic, i, amb una verba seguida, seguida, tot llepant-se de tant en tant els llavis com si se li emmelessin del seu bell dir, va explicar-se de la següent manera:
—Heu-vos aquí, carets de Déu, que sa mare de Sant Pere era sa dona més rampelluda i mala arna que hi haju hagut sota sa capa des cel. Era tant des puny estret que mai va fer caritat a cap pobre, sinó un cop que va donar a un mort de fam un forc de cebes que se li grillaven. I ve que li arriba es temps de ses fruites madures i, xap, cau dins es cistell de sa mort, com tots farem a sa nostra hora; i sa seua animeta negra de pecat a on havia de definir?… A ses calderes més fondes dets menuts d’en Cundo. Bé…, ja l’hi tenim…, deixem-la cremar, i anem per Sant Pere. Ronda d’ací, ronda d’allà, predica que predicaràs, gonya es Cel i Nostre Senyor me l’hi fica de porter, encarregant-li totes ses claus. És bo de s’homo, què xalat!…, se repantiga a sa poltrona de cuiro i…, hala…, hi fa petar una becaina. Bon son. Heu de sebre que a sa porteria des cel hi han tres finestres: una, dóna as jardins de sa glòria i està sempre oberta, deixant entrar ses bones flaires, i, de ses altres dues, tancades i barrades, s’una, sa verda, dóna as purgatori, i s’atra, sa vermeia, a s’infern, que Déu ens gord d’anar-hi. Doncs com hai dit, heus aquí que Sant Pere dormia i, en un escarbotell de sa becaina, va sentir un crit d’Israiel que venia de sa banda de s’infern, i li va semblar conèixer sa veu de sa seua mare.

»—Ai vatua sa veia de Judes! Vols-te jugar que es serà condemnada?

»Si serà, si no serà, per treure’n s’aigua neta, obre sa finestra vermeia i s’aboca a guaitar. Podeu comptar, tots es condemnats, quan vegeren es cel obert, si es posarien a badar, mirant en l’aire! I sa mare de Sant Pere, que t’hi veu es seu fill.

»—Ah!, fill reconsagrat —va cridar de seguida—; tu ací dalt, xalant, i jo aquí, que em cremo?

»—I doncs que us hi faré jo?

»—Que m’hi faràs, pocavergonya? Aquí, que corre sa brama que ets sa nineta de s’ui dret des teu mestre i que t’ha donades ses claus de ca seua, fill bordissenc, i m’has de deixar patir? Arri, amoixa es teu mestre! Ja no ets homo si no em treus d’aquí.

»Sant Pere va tancar sa finestra i amb es cor trist se n’entrà pes caminals des Cel, rumiant, rumiant: «Què faràs, què diràs?…». Ve que atalaia es seu Mestre, que es passejava per una prada de lliris florits; i va i es llença a sos peus i l’abraça des garrons de ses cames.

»—Mestre, o Mestre, pes bon record de ses caminades que hem fetes junts per sa terra, m’heu de cedir una gràcia.

»—Parla —li va dir es bon Jesús—. Ja serà prou que no lliguem caps.

»—Tinc sa mare a s’infern i voldria que la’n traguéssiu.

»—Si que és mal negoci! Però, veiam…, que no passava mai es rosari sa teua mare?

»—Ca, home, ca!

»—Bé deuria dur s’escapulari des Carme!

»—Ca, home, ca!

»—I de caritat que no en feia?

»—Ca, home, ca!

»—Mai per un mai?

»—Un cop va donar un forc de cebes a un mort de fam.

»—Doncs, ja tenim es cap de treure. Que portun es forc.

»Ets àngels vàren córrer sa terra i vàren portar es trenat de bogues, que era ja mig podrit i sense cebes, perquè es mort de fam se les havia menjades.

»—Té —va dir es bon Jesús— aquest és es cap que has d’allargar a sa teua mare. Que s’hi aferru i amunt!

»Sant Pere no es planyegué pas a córrer i obrir sa finestra vermeia i au!, trenat de bogues avall, que s’allargava, s’allargava fins a sa gola més fonda de s’infern. I va cridar:

»—Apa, arrapeu’s as trenat, mare, que us pujaré. —I sa veia s’hi arrapa, i Sant Pere tira que tira, apuntalat de genois a s’ampit de sa finestra…, tira que tira, i l’anava hissant. Emprò ets atros condemnats, que ho veieren, se varen agafar a ses cames de s’afortunada, i atros, i atros s’arraparen a ses cames d’ets primers. N’hi havia una raimada!… I tots anaven seguint amunt!…, amunt!…, i ses bogues podrides ho aguantaven tot. Ningú no gosava a respirar. Ja es front de sa mare de Sant Pere arribava a sa finestra. Llavors se va veure salvada i tragué es seu mal gènit—. Arri avall! N’haguéssiu criats de fills sants! —va cridar, ventant pernada per a desempallegar-se d’ets atros condemnats. I amb aquella batzegada es trenat de bogues se peta i veia i seguidors caigueren a s’infern. I encara mai no n’ha sortit ningú.

Acabat, en Xaneta va esclafir la rialla i jo també.

—Arri avall sa veia rampelluda!
—Avall! Avall!

En Lluís se persignà i va dir:

—Déu ens guardi de mal, Xaneta. A mi aquesta rondalla no em sap pas de bona sentor. Els Sants bé la deuen estimar la seva parentela, i això de dir penjaments de la mare de Sant Pere i de flocar-la a l’infern em sembla tan lleig com un pecat mortal.
—No m’atracallus, manu —va respondre en Xaneta—. Si ella, sa veia, és a s’infern, ni jo ni ets Sants no la’n podem pas treure, i, si no hi és, me’n rento ses mans, que no me l’hai pas empatollada jo sa rondalla. Paraula ençà, paraula enllà, us l’hai referida tal com va contar-me-la s’avi Jeremies d’Arraval, que es un homo de bé, que passa ets rosaris cada dia i mastega més parenostres que tu i tots ets teus parents.

Mentrestant la nuvolada s’era abatuda cap a l’horitzó de mar, i la lluna, vas de llum puríssim, resplendia en un cel immaculat. Tots ens abocàrem al marge per guaitar-la. Era una lluna de creixent, amb els cornals quasi en amunt, entre els quals la part ombrosa de l’astre, ben obiradora i d’un diàmetre més petit en apariència que el de la part clara, sortia a la manera d’una gla, que brolla del seu didalet blanc. En Lluís se la mirava embadalit i exclamà:
—Que bonica! És una veritable llanxeta de plata.
—Errada! —va saltar en Xaneta—. Mira-te-la bé. És es bressol des bon Jesuset. Veuràs, repara es cèrcol de sa mosquitera. No repares sa mosquitera tirada, allò negrenc que tot just s’afigura? Ara s’Infant dorm i la Verge feineja per sa casa amplis me. Ets àngels amb candeles enceses vetllen un tros lluny des bressol; veus?
—Calla, tu veus els àngels? —va fer en Lluís.
—No, ets àngels no es veuen, perquè s’ombra se’ls menja —contestà en Xaneta—, però es veuen ets flams de ses seues candeles. Goita.
—Les estrelles?
—Diga-les-hi estrelles. Ets noms són aire i ses coses els aguanten tots.
—Ja és bonic això que dius —va dir en Lluís, contemplant els estels amb complacència—. Però és una falòrnia. Que te les creus tu, Xaneta, aqueixes corrandes?
—Jo! —va respondre en Xaneta, vacil·lant—. Ningú no hi ha estat per allí amunt. Diuen i dic, però qui vols que el remenu es mobiliari d’un pis tan alt, sinó Déu i ets àngels? Ara…, del cert, del cert…, crec que ningú no en sap res.
—Se’n sap més que no et penses, Xaneta —va saltar en Lluís; i, girant-se cap a mi, em preguntà—: Que et sembla a tu? L’oncle em va dir que la lluna era un món.
—Sí —vaig respondre—. És un món com la terra, una mica més petit.
—Amb muntanyes i tot?
—Ja ho crec. Amb grans muntanyes, més altes que el Montseny.
—I com se sap això?
—Mirant-ho amb unes ulleres de llarga vista…, unes ullerasses de gegant que tenen cada vidre com una mola de molí.
—I a les muntanyes de la lluna no s’hi veuen arbres i cases i gent?
—No s’arriben a afigurar.
—I rius?
—Tampoc se reparen; però hi ha mars. Jo vaig veure un mapa de la lluna i era igual que qualsevol de la terra: allí mars, allí continents, allí badies…

A tot això, en Xaneta m’anava tocant amb el colze i s’estremia amb un riure de conill; i, aprofitant una distracció d’en Lluís, qui s’encantava amb la visió del cel plena dels seus somnis, se m’acostà a l’orella i em va dir ràpidament amb veu baixa i enriolada:
—Da-li, da-li garrofa, da-li! Ma, si en tragina de morral aquest noi!

Vaig mirar-me’l amb una cara tota malagradosa. Figurar-se que jo era capaç d’enganyar el pobre Lluís! No mereixia una llisada aquell minyó presumptuós, que es creia més viu que tothom? Me vingueren a la punta de la llengua un reguitzell de paraules agres. Però que en trauria de dir-n’hi quatre? Qui era capaç de convèncer-lo que l’estelada no era una menudalla, que, ben arreplegada, li cabria al clot de la gorra? I, tot plegat valia la pena d’armar una batussa? Així doncs, d’una consideració a l’altra vaig anar-me empassant la mala saliva que la pruïja dels dicteris m’havia fet a la boca i vaig optar per callar-los; i, per a esbargir més la temptació, vaig aixecar-me i em vaig posar a passejar per sobre el marge, atalaiant el paisatge.

IV

El dia no podia trigar a venir. Se va enllumenar la finestra d’una casa de pagès i vaig pensar: «Això és que la gent es lleva. Senyal que la matinada és avançada i que el matí no és gaire lluny». Cap al poble, sonava veladament una mena de trompeteria que va confirmar-m’ho. Era la diana dels galls, que s’alçava muniosa dels innombrables corrals de la vila i despertava ecos dispersos per les masies amagades darrera les muntanyes. També vaig sentir la veu argentina i refilaire d’una dona, que segurament s’esfreixurava apel·lant i renyant alguna mainada, que li fugia camins enllà, i, cap a la banda de Sant Pere del Bosc, uns lladrucs de gossos, que devien senyalar algun vianant. Totes aquestes veus, afeblides per la distància, l’orella les destriava netament a través de l’aire cristal·lí, tal com l’ull repara fil a fil els brins d’herba menuda al fons d’un estany d’aigües clares, però eren quelcom tan llunyà que un hom hauria dit que la profunda puresa del silenci no se’n contorbava. Jo les escoltava amb interès perquè m’indicaven l’hora, i no tenia altre rellotge, on consultar-la. Quina cosa més bona era un rellotge! Així que tingués prou dinerets me n’havia de comprar un.

Ja em girava per a tornar a la vora del foc, quan vaig sentir, vingut de cap avall de la muntanya de Santa Bàrbara, un ronc estossec, que m’ocasionà certa alarma. Segurament algú pujava pel costerut caminoi de les vinyes cap al que menava vers el paratge on érem. Vaig girar-hi la vista i, al cap de poca estona, en un revolt llunyà, emplateiat de la claror de la lluna, vaig reparar que apareixia el negrall d’un home. I, el pressentiment del meu cor no m’havia enganyat, vaig veure que aquell home era un parador. Pujava la costa cap-jup a lentes i llargues gambades. Portava un gran ramàs sobre el muscle esquerre i, a la mà dreta, al cap d’avall del braç llançat, un farcell, que devia ésser de gàbies. Per força havia de dur la intenció d’ocupar el nostre parany, que era el millor de la rodalia. Qui sap si, en adonar-se que l’havíem pres, respectaria els nostres drets? Qui sap? Era un home com un Sant Pau.

Tot seguit vaig avisar els meus companys.

—Lluís, Xaneta, alerta! Mireu: un parador que ve cap aquí.

Els dos xicots eixiren tot seguit del cloterell i guaitaren amb el major interès cap a l’indret que jo els vaig indicar.

—Sí, es un home amb un ram, un parador —va dir en Lluís—. Va pujant amb santa calma, i poc es pensa que l’haguem pres per mà.

En Xaneta es gratà el clatell amb un aire indecís i abatut.

—Crosta! Deu ésser en Llambregues —mormolà—. Oi que a sa seua gorra li manca mitja visera? Coi! No es pot afinar bé des de tan lluny i amb aquesta mala faró de quart de lluna. Però…, aqueixes camarres, aqueixa jupa, aqueix balandreig de cos tan disgraciat. És ell, vatua! I que fem?
—Nosaltres no hem de fer res —vaig contestar—. És ell el que s’haurà de bellugar a entornar-se’n un cop arribi aquí dalt i trobi el parany ocupat.
—A dreta llei sí —va dir en Xaneta—. Nosaltres tenim s’arbre plantat: això és una bandera que diu que es castell és nostre. Tots ets paradors des món ens donarien sa part guanyada, però…
—Però que?
—Que en Llambregues és un bèstia bruta, Vet-ho aquí. Si coneix que som criatures, ai, ai, ai!…
—Que vols dir que ens treurà d’aquí per posar-s’hi ell? —preguntà en Lluís.
—I ara! I doncs per què hem matinejat tant? Per què hem perdut la nit? —vaig saltar jo, encarant-me amb en Xaneta—. Per què tantes presses, mestre tabalot? Per què tant patir de fred i d’avorriment?
—Oh, coi! —exclama ell—. Hem guanyat sa raó. Pega’m, home, pega’m, si coneixes! Que no és alguna cosa sa raó? Quina culpa en tinc jo que aqueix galifardeu sigu un tros de carn mal batejada, sense principis, ni vergonya, ni llei de Déu? I encara veurem si s’atrevirà a propassar-se. Sa raó…, és alguna cosa sa raó. —S’atansà cap a on érem en Lluís i jo i, amb veu baixa i aire misteriós afegí—: Mireu, sa raó és una muralla; però s’hi han de posar soldats as darrera que la defensun i sinó…
—És a dir que ens haurem de batre? —preguntà en Lluís.
—No, coi, no hi podem res a pinyes. Ens estossaria, ens capolaria. Té un braó de mil dimonis. Ets nostros ajudants han d’ésser s’astúcia i sa prudència. No us en rieu amb aquest posat de llàstima, no. Sa prudència és un arma molt fina, molt retefina.
—I com es maneja aquesta eina? —vaig dir jo amb to despectiu.
—Pse! —féu en Xaneta—. Ja veurem. Per de moment sóc de parer d’amagar-nos. Convé que en Llambregues no ens conegu; que no sèpigu qui el gorda es parany. Es meu pare, que va córrer sa guerra carlina, sempre m’ho diu: ses forces amagades fan una bella por. Un cop es parany restu ben solitari, amb es foc i s’arbret, sa basarda s’hi alçarà de gordiana. Creieu-me, ben amagadets i…, moixoni!

Dites aquestes paraules, s’ajagué al mateix lloc que ocupàvem suara a la vora del foc i nosaltres, el meu cosí i jo, a manca de recurs més satisfactori, l’imitàrem; però jo estava descontent d’en Xaneta. Havia esperat que ell manifestaria més confiança en la força del nostre dret i que m’encoratjaria, traient importància a la meva aprehensió. I no havia resultat així. Ell, que tan solia pintar-se-les de valent, s’havia acovardit tant o més que nosaltres.

—Jo no estic pas gaire tranquil —mormolà en Lluís a la meva orella—. He sentit a parlar molt d’aquest Llambregues. Diuen que és un galifardeu tan forçut que aixeca a pols les portadores de verema més pesants: un home que no té por de res, que agafa les serps amb les mans i que és tan mala ànima que soterra els gats de viu en viu a la platja. I ara figura’t que aquest és el seu parany de cada dia i que no voldrà perdre’l pas. És capaç d’esclafar-nos. Jo crec que hi guanyarem de fugir ans que arribi aquí dalt.
—Fugir! Mai! Que ens mati. Ens defensarem com lleons —vaig respondre amb el respir tot esbufegós d’indignació.

Sí, calia que ens defenséssim; però, com? Ah!, si jo hagués tingut l’escopeta del pare, aquella tan bona de dos canons, que mata les llebres a dues-centes passes! Desgraciadament no disposava de més arma que un petit ganivet. Me’l vaig treure de la butxaca i el vaig obrir. Era punxegut, i el dia abans l’havia esmolat tan finament que tallava un paper a la correguda quasi sense violència. Però, així que em vaig imaginar l’acció de clavar-lo al pit d’un home viu, se m’estremiren de soca a rel les orelles i se m’adreçaren d’horror els cabells. No, lluny de mi tal intent! Ferir a cops de gavinet era cosa d’assassins. Em defensaria a mossegades i cops de puny.

Mentrestant en Xaneta no parava de rebolcar-se nerviosament, ara d’un costat, ara de l’altre. A cada moment s’incorporava, treia el cap per sobre el marge i traüllava per entre les mates. Després, com si aquell tripijoc no bastés a la seva nerviositat, se posà a passejar de quatre grapes. Furetejava d’ací d’allà, passava per davant de la foguera com un galàpat monstruós, se perdia en els replecs torrentosos de la muntanyola…, anava, venia, voltava… Que redimontri devia cercar? A la fi s’aixecà dempeus. Portava un roc tan gros que amb prou feines podia abraçar-lo i sostenir-lo apretat contra el pit i, trampalejant, trampalejant, anà a deposar-lo al damunt del marge que formava la cresta del turó. Tot seguit n’hi traginà un altre, i aleshores vaig compendre que devia haver mudat d’intent i que preparava la defensa. No era mal pensat. Si deixàvem que en Llambregues arribés al parany, essent tan mala ànima com era, de segur que esbotzaria a cops de peu les nostres gàbies dels reclams, capolaria amb quatre manotades el nostre arbret i, amb les mateixes astelles que en trauria, ens plançonaria al seu gust; i nosaltres no podríem pas res contra la seva forçarra. En canvi, si mentre pujava rostos amunt per a assolir el cim del turó, l’escometíem des de dalt estant a pedrades i estimbant-li rocs al damunt, molt seria que no l’estaborníssim ans que pogués arreplegar-nos. Però era de bon jus atacar-lo ans que ell ens menacés? Amb quin dret podíem escometre un pacífic vianant que encara no ens hauria causat cap dany? Aleshores sí que perdríem aquella raó que en Xaneta ponderava tant suara mateix i donaríem a l’atacat el dret d’allisar-nos l’esquena amb aquella plançonada que tant temíem. I tothom ens diria: «Massa poc! Us està bé!». No, jo no ho permetria pas. Valia més exposar-se als perills més grossos ans que despullar-se de la justícia que ens assistia.

Amb això, vaig acudir al costat d’en Xaneta i vaig advertir-li els meus escrúpols, avisant-li que ni en Lluís ni jo no agrediríem ningú que primerament no ens hagués maltractat d’obra.

—Volem carregar-nos de raó —vaig afegir— i ens estimem més ésser màrtirs que facinerosos. Així, doncs, para ment a comprometre’l, entens? No ens facis baixar la cara. Deixa’t d’arreplegar pedres, que no han de servir de res i…, apa!, tornem al nostre cau.

Semblava que el xicot ni tan sols m’escoltés. Estava situant una de les seves pedrasses, i, tot bleixant del fatic d’haver-la duta a braç i de remoure-la a rossegons per terra, prosseguia el seu treball. A la fi es redreçà, esguardà tranquil·lament els dos rocs enormes que a poca distància l’un de l’altre havia posat sobre el marge, entre les mates, i, després, encarant-se amb mi, va dir-me:
—Que t’empatolles, cap de trons i tramuntanes? Que somniem, noi tit? No res de pedrades, no res de batusses. Que et penses que m’he tornat boig? No vaig a guerra jo: vaig a pau…, i a una pau xalada, si sabeu representar es vostro paper i Nostre Senyor no se’ns gira d’esquena. —Va abraçar-nos per sobre els muscles, i, acotant a la seva les cares d’en Lluís i jo, va dir-nos baixet i falaguerament—: Riurem, creieu-me, riurem. No es xautarà des nostro parany en Llambregues.
—Apa, doncs —va saltar en Lluís impacient—, explica’t d’un cop!
—És una facècia xalada —va respondre en Xaneta amb un riure ple d’emoció—. No perdem temps. Ara en Llambregues segueix sa reblinconada des camí de Sant Joan i sa muntanya el priva de veure’ns. És sa bona ocasió. Mireu, enfileu-vos cada un de vosaltres a dalt de cada un d’aquests rocs.
—I què en traurem? —vaig botzinar.
—Enfileu-vos-hi, coi! Que és cap mal això? Ja m’explicaré en acabat.

Vàrem obeir.

—Molt bé! —exclamà en Xaneta—, així mateix, ben drets, ben encirats. Ordi! D’un tros lluny no es coneix pas que sa pedra i ses vostres cames no sigun d’una sola peça. Sembleu dos homenassos. Ses vostres catracòliques llargues dissimulen sa curtesa dets vostros cossos. Deixe-vos-les ben descordades… Així! Àngela!…, estufades, esbalandrades… Ara, entortolligueu-vos es tapaboques entre coll i closca ben amunt. Qui no pensarà que sou dos americanos? No en pareu poca de mota, crosta!

Va córrer a la foguera i en tragué dos fumallots abrasats de la punta.

—Teniu —va dir, posant-nos-els a la boca—, fumeu. Això fa homo.

Se va girar del revés el gec i la gorra, que eren folrats d’una llaneta virolada, i se’ls engiponà d’aquella guisa.

—Sa meua mare mateixa, que passés pes camí des collet, no em coneixeria. Jo figuraré sa vostra criatura. Trescaré, saltaré, guimbardejaré… Sa meua mida curta farà ressaltar ses vostres alçàries… Per això futisquejaré a propet vostre. Que no us escapu es riure, carets… No és cosa de gresca; ens hi va de ses costelles.

Dit això, s’apartà per examinar-nos d’un tros lluny i, entusiasmat de la seva pròpia combinació i de la nostra patxoca, tornà, tot repetint de baix en baix a tall de víctors:

—Ordi, ordi, ordi!…

No vaig poder menys d’admirar l’astúcia del brivall. Per què no havia de donar resultat? Des del peu del turó, a l’escassa claredat d’un quart de lluna, havíem d’oferir, efectivament, l’aspecte de dos homes fets i drets; i en Llambregues, veient el parany ocupat i no per criatures, de qui li fóra fàcil abusar, probablement no voldria perdre temps en pujar a un cim que no li servia de camí per a anar dretament a cap altre paratge. Però, aneu a saber com s’ho pendria. I si endevinava la treta que volíem jugar-li, ell pla que ens la perdonaria!

Amb aquests pensaments el cor se m’encongia amb tremolins; i quan un estossec aspre m’advertí que el terrible parador anava a presentar-se al camí descobert, l’esperit se m’esborneià de tal manera que vaig témer perdre l’equilibri i caure daltabaix del meu pedestal.

—Ara ve…, alerta! —va advertir en Xaneta a mitja veu.

De primer no vaig adonar-me sinó d’una ombra llarguíssima que invadia el camí descobert i s’hi movia a la manera de la d’un núvol passatger. Després vaig distingir l’home que la projectava als raigs baixos de la lluna ponentina, que el ferien per darrera. Era el mateix que suara havíem llambregat més avall dins el camí clar de les vinyes, amb el seu ramàs a coll i les seves gàbies a la mà.

Igual que aleshores semblava ara també que caminés d’esma, brandant amb aires de mandra, el cos tombat endavant i el cap inclinat cap al pit, sense mirar enlloc, com si estés pensant en coses llunyanes. Que n’estava de refiat del seu parany! Que poc es recelava de trobar-lo ocupat! Era capaç de no adonar-se de nosaltres fins que ja fos dalt del turó, quan ja la nostra estratagema seria inútil.

Una relliscada d’en Xaneta, no sé si casual o intencionada, provocà una sorollosa rodoladissa de pedruscall que esverà el caminant. Aleshores l’home s’aturà en sec, va alzinar-se i restà immòbil com una estàtua, mirant cap allà on érem. Després, astorat d’ulls i bocabadat, passejà diverses vegades la vista de l’arbret a nosaltres, i de nosaltres a l’arbret, com si no sabés avenir-se de les insospitades novetats que descobria. Ho vaig compendre pels moviments del seu cap i pel flamareig de les seves mirades, tan viu que triomfava de l’ombra i de la distància.

«Ara és el moment crític», vaig pensar tot corglaçat. I, en adonar-me que l’home, després de vacil·lar una estona, avançava resoltament cap al nostre turó, vaig espantar-me tant que ja anava a saltar del meu roc per arrencar-me a fugir cames ajudeu-me.

Però ans d’haver executat la covarda acció, que ja el meu esperit es precipitava a iniciar, l’home temut va aturar-se de nou, i el seu aturament suspengué el meu impuls. L’enemic no es llançava a l’assalt. Només s’havia aproximat unes quantes passes per observar-nos millor. Va posar-se sobre les celles una de les seves manasses estesa a tall de visera i tornà a llambregar-nos intensament, enviant-nos terribles efluvis de la seva ànima, que talment jo sentia que em resseguien membre a membre esborronadors i penetrants. A la fi es degué convèncer de com se les havia amb antagonistes superiors a les seves forces, reculà com afrontat, pegà una giravolta sobtada, i, a marxes dobles, desaparegué costa avall en un dir Jesús.

En Lluís i jo encara romanguérem una bella estona immòbils, petrificats. A mi em costava de recobrar el respir i, per altra part, no estava pas ben segur que el fugitiu no mudés d’intent i comparegués altra volta. En canvi en Xaneta s’havia tranquil·litzat tot seguit i engegava darrera de l’enemic un seguici de babarotes murriesques per escarnir-lo en sa retirada: simulà donar-li corda com a un rellotge, féu acció de desdujar un cap de llivant i d’amollar-l’hi tot de pressa i, finalment, el perseguí amb un pam i pipa a dues mans tan teclejat com si n’hagués d’eixir una burlesca sonata de clarinet que l’acompanyés en sa marxa.

Aquests gestos m’encoratjaren, i, aleshores, en Lluís i jo davallàrem dels nostres pedestals i no sabíem el que ens passava. Després de l’opressió de cor que havíem sofert, ens sentíem alleujats, respiràvem amplament, tot ens queia en gràcia i, assorollats per la vivesa de tantes d’emocions, bategàvem de dents i tremolàvem igual que si acabéssim de sortir d’un bany fred. No sé quantes de vegades ens abraçàrem, tot saltant i rient i follejant.

V

Un cop tornats a la vora del foc, que abrandàrem amb la millor feixina que restava, vaig felicitar entusiàsticament en Xaneta.

—Ets el millor cap de tots tres —li vaig dir—. Has tingut una pensada digna d’un gran general. Si no se t’hagués acudit, estàvem ben perduts.
—És s’astúcia —va respondre, ensalivant de satisfacció—. Ja us ho deia jo que s’astúcia i sa prudència eren armes molt fines. Ara n’heu tocades ses proves.
—Sí que són armes fines —vaig contestar—, però no tothom té l’enginy que és menester per a esmolar-les i bé servir-se’n. T’has cobert de glòria, Xaneta i mira…, no vull que això es perdi. Demà ho contaré als nois d’estudi i tot Blanes n’anirà ple. Veuràs quina garola armarem a la salut d’en Llambregues! I tots els nois et voldran ésser amics.

Ell m’escoltava, rient entre carn i pell i brandant el cap en senyal d’aprovació, però de sobte se li trasmudà la cara i, amb un aire greu i preocupat, exclamà:
—Alerta amb ses criaturades, noi de sucre! Valdrà més que no xerrem.
—Què? Una facècia tan divertida, no ens hem de donar el gust de contar-la?
—Ets gustos costen cars —reparà ell—. És clar que un hom s’agradaria de xerrar-ho i de veure com sa gent s’hi engresca i us en fa ses seves enhorabones. Però…, alerta…, mentres nosaltres ens estufaríem sota ets untets de ses paraules falagueres, en Llambregues bufaria de ràbia com si li gratessin s’esquena amb una estora; i, recelem-nos, quan ens pogués arreplegar pes seu compte, a sa pell ens escriuria sa solfa de sa seua quimera, i…, qui sap?…, potsefer que algú de nosaltres cantaria es gori-gori final. És un bèstia bruta en Llambregues. Ens convé callar. Tan poc que costa de callar! —Esclafí un llarg sospir i afegí—: I tant que un hom glateix per xerrar!
—Tens raó, Xaneta; no hem de dir res —saltà en Lluís—. Jo et prometo callar com un mort.
—Tu sí; jo et cree com s’Evangeli; però aquest altre i jo…

Aquí va interrompre la seva frase i aixecà un dit en senyal d’atenció. Sonaven hores i tots tres paràrem esment a comptar-les. El vent s’era encalmat i les batallades del rellotge del poble difonien per l’atmosfera pura i elàstica una dolça música que passava en ones tremoloses, les quals, afinant-se més i més a manera que s’eixamplaven, semblava que anessin a morir com en propi ribatge als turons i serres de l’entorn.

En Xaneta comptava en veu alta:
—Una, dues, tres…
—Sis hores! —exclamàrem tots en acabat.
—Via i foris a empaiar s’arbret! —disposà el nostre director, aixecant-se tot atrafegat—. Vinguen ets reclams! A on heu posada s’olla des vesc? Porteu matolla per tapar ses gàbies. Ànsia, no perdem temps. D’aquí a mitja horeta s’auba serà estesa per sa terra, i ets aucells passaran per sobre ets nostros caps, mofant-se des nostro arbret desguarnit.

Per més que ens afanyàrem, quan haguérem preparat les nostres coses, apagat el foc i distribuït a l’entorn de l’arbret les sis gàbies dels reclams, cobrint-les amb matolla clarera que les dissimulés sens enfosquir-les, ja l’ombra de la nit havia perdut la seva intensitat i nitidesa: l’entelava una blavor que emboirava la llum dels estels; i cap a la banda d’orient el cel s’obria amb una diafanitat verdelosa sobre les calimes de la costa.

Tot seguit començàrem a empallar. En Xaneta, que era més pràctic en el maneig del vesc, empastava les palles que li anava allargant d’una a una en Lluís, d’un manat que en tenia a sota l’aixella, i jo, enfilat a dalt d’un roc, un cop empastades, les prenia d’en Xaneta i les encomanava pel cap sec als canonets de canya amb que suara havíem endidalat els branquillons de l’arbret. Aquella operació era braument entretinguda, i força penosa a causa del fred, que ens embalbia els dits, ens gelava de peus i ens esmolava, causant-nos-hi una coïssor insofrible, el tros de les orelles que eixia al descobert per sobre els nostres tapaboques. I no hi havia remei; la tasca apressava i no podíem pas entretenir-nos a saltar per desendormir-nos de peus, ni a ficar-nos les mans a la butxaca, per escalfar-les. Quan ens lleguia una mica ens bufàvem els dits, però no paràvem un moment el treball. Si ens l’haguessin obligat, de segur que ens n’hauríem queixat de valent; mes ara que ens l’imposava la nostra pròpia il·lusió, ningú pensava en deixar-lo. Només en Xaneta, que era el que patia més amb el maneig del vesc i l’aigua gelebrida, on havia de pastar-lo, s’exclamava de tant en tant:
—Rellamp, quin grísol s’és girat! Taia més fi que una rasadora de barber! Això és fred d’auba. Afanyem-nos, afanyem-nos!

Certament, el temps apressava. Es diria que una pal·lidesa freda i bascosa s’estenia pel cel i la terra. Hi havia un plor i un tremolí en l’herba… El llevant era d’una blancor trista, sorda, cadavèrica… Però tenia quelcom de la cara d’una persona que hagués vingut en basca i s’anés retornant: cada vegada que hi girava la vista hi reparava un canvi de color, cosa que m’alarmava, estimulant-me a prosseguir l’empallament amb més daler. Aviat fou d’un groc d’aigua de taronja. Al cap d’una estoneta ja presentava una color com de carn; i aquella color s’anà escalfant, escalfant per moments fins a tornar-se tan rosada com la de les nostres orelles.

De sobte tots els reclams romperen a brillar amb refilets curts i repetits.

—Verdums! —avisà en Xaneta—. Cuitem, apartem-nos, apartem-nos…, que no s’espantun!

Sense ni tan sols encomanar a l’arbret la palla envescada que tenia a la mà, vaig córrer cap a un xòrrec i m’hi vaig ajupir al dedins. Els meus companys també havien desaparegut de les envistes. «Renoi, verdums! Tan grossos i bonics que són! Si els poguéssim agafar!». I cert que eren verdums; no s’havia errat en Xaneta; tot seguit vaig sentir al lluny, cap a llevant, el rut-rut característic que solen llançar quan van volant; i no trigaren gaire a fer-se vistents. Eren tres. Volaven molt amunt, i el sol, que encara no havia eixit a l’horitzó, devia ja banyar en aquella altesa les llurs panxetes àuries. Tots tres lluminejaven. Eren tres espurnetes que s’anaven dilatant i es convertien en tres estels d’or, palpitants en mig de la blavor obscura i deserta del cel. «Que bonics! Ah!, tocar-los, posseir-los…, quin gaudi!». El meu cor els atreia amb tota la força del seu desig. Vindrien?… Canviarien de rumb?

Tot just havia tingut temps de dubtar-ho que ja ells eren arribats i es movien dins l’aire, quasi en línia perpendicular sobre el meu cap. Amb el vogament del vol, els glops d’ombra de la conca de llurs aletes tan aviat s’esvaïen com tornaven al seu lloc, a manera d’una delicada joguina que només fos visible quan la copsessin. Ah!, passaven de llarg. Però no… El nostre reclam va brillar amb més insistència, amb més fervor i més pit que mai… I ells s’aturaren com corpresos, es giraren, davallaren… Baixaven en diagonal cap a l’arbret! Serien nostres. Mes, tot d’un plegat, esclafiren un piulet breu com un surt i reprengueren el vol cap amunt, cap a ponent, cap a enllà de les profundes blavors.

—Maleïts sigun ells! —va cridar en Xaneta, reapareguent—. Se’ns han escapat des puny i nosatros en tenim sa culpa. Oidà!, com hem d’hajar aucells, si es nostro foc, mal apagat, encara fumeja i els espanta? —Tots tres ens precipitàrem furiosos sobre els fumalls i els calcigàrem amb ràbia, esclafant-los sota els nostres peus; i, no contents encara d’això, cobrírem amb una verda capa de tomanyins la carbonitja i les cendres. Després ens acuitarem a completar l’empallament de l’arbret.

Mentrestant el dia entrava més i més. La calitja marina s’havia carenat d’una franja d’or, i tot el paisatge, des de llevant fins al Montseny, s’estremia sota una fluctuació de llum tenuíssima i vaporosa. La costa estava encalimada. Les serres de Tossa desapareixien embolcallades per una espessa boira, que esblenava sobre el cel ses grenyes caragoladisses. De sobte un dels seus flocs més altarosos s’ablamà com un encenall i foguejaren al nostre entorn una munió de gotetes de rosada, a faisó d’ullets tafaners i parpellejants, que la bosquina obrís a espiar la gloriosa sortida del sol. Segurament l’astre del dia s’alçava ja sobre el nostre horitzó darrera la fosca calitja.

I aleshores començà el gran moviment dels ocells de passa. Semblava que n’hi havia una naixor dins el cel. D’on venien? De quines terres s’eren aixecats? Ningú no podia dir-ho. Apareixien ací, allà, per tot arreu, com si l’aire els criés espontàniament; eren de primer un piquet quasi imperceptible dins el desert blau, un punt de vibració més sensible entre els múltiples punts de vibració de l’ambient; després, una bombolleta que va creixent i definint-se i, més tard, una petita meravella de color i de llum que es perdia de vista en el temps de dir, anomenant-la: «és un verdum, és una cadernera…». I quiscun tenia el seu filet de veu característic, un crit rítmic, acompassat al moviment del vol. Se’ls sentia en bonior a dreta, a esquerra, lluny, a la vora, per tots els indrets. Segons un hom parava l’atenció a una banda o a l’altra, percebia la piulada del pinsà, la veu engorjada del passerell, la nota interrogativa de la cadernera, el contralt del verdum, el refilet melangiós del lluer… Cada partícula de l’aire s’animava amb els sons de la vida. Tot el cel era un psalteri.

Nosaltres sotjàvem l’arbret a una distància d’una vintena de passes, ajupits darrera la paret seca d’una feixa abandonada. Estàvem callats, amb els cors oprimits, contemplant amb ulls cobejosos aquella gloriosa marxa de l’ocellada. Ah!, de tota aquella immensa ruixada de moixons, no en cauria una gotellada per a nosaltres?

No trigàrem gaire a veure complerts els nostres desigs. Una voladúria de caderneres, fenent l’oratjol amb un graciós moviment que la feia ondular tota plegada d’avall en amunt i d’amunt en avall arrumbà de dret al nostre parany, contestant amb un xarroteig ple d’amabilitat i falagueria les instàncies del nostre reclam. Aletejant, aletejant, donà una volta amb certa sospita entorn d’aquell arbret solitari tan rodó, tan verd, comnat de beines grogues, lluentes de tendror. Després s’enlairà tota compacta, com si un buf de vent l’aixequés amunt, amunt… Per fi s’immobilitzà i, esgranant-se de sobte, totes les caderneretes que la componien caigueren com pluja sobre els cimerols del ram temptador.

—Nostres! —vàrem cridar, corrent enfollits. El nostre aspecte amenaçador espantà els ocells i volgueren empendre la fuita. Ja era tard. Aquelles beines grogues lluentes de tendror s’eren aferrades a llurs plomes, i travaven llurs membres. Pobres ocellets! Alguns, amb la palla traïdora entravessada de llarg a llarg de les desplegades ales, que ja no es podien tancar, restaven penjats a les branques mateixes que havien pres per reposador; altres queien pesadament en terra com fruita ventissa; altres esvoletegaven arran del sòl i fugien a tomballons, aixecant-se, recaient i arrossegant-se com qui s’entrebanca amb la pròpia faldamenta dels seus vestits. En férem un bell arreplec.

Quan els tinguérem nets de vesc i engabiats, no ens sabíem avenir d’ésser posseïdors de tanta de riquesa i de tanta de vida.

—Renoi, hi ha un mascle de set llunes, mireu! —ens va dir en Xaneta, indicant-nos-el amb el dit—. Mà, quin mascle!
—Quina cua! Això és un ròssec de seda.

No ens llegué d’encantar-nos gaire. Tres pinsans, vinguts no sé de quins indrets s’havien llançat a l’arbret ràpids com una dardada. Encara no els havíem agafats, ja un verdum feia l’aleta sobre el ram, es posava dalt d’una palla, fugia amb ella i, en mig del seu vol pressut, es desplomava de cap i volta al peu del turó. I, d’ençà de llavors ja no puc posar ordre ni concert en els meus records. Plovien ocells; no ens donaven temps de refer la pallada. I tots tres vinga córrer adalerats, posseïts de l’embriac de la caça.

Era un goig arruixador i barbre el de perseguir aquells volàtils a la carrera, agafar-los amb la mà i sentir-los dintre el puny calents, pantejants. Brollava del cor un clam soberg: «Contra mi no hi val espai, no hi valen ales».

Ara atrapàvem un passerell de vesta torrada, tan vermell de pit que es diria que l’hagués esterrejat sobre un bassal de sang, ara un pinsà gaiat de groc i blau, ara un verdum que es girava amb una actitud d’àliga a becarrejar el dit que l’oprimia. Encara amb la presa a la mà, ans d’haver pogut dedicar-li tota l’atenció admiradora que es mereixia, alçàvem inquiets la vista cap a l’arbret, i tal volta hi atalaiàvem una raïmada de lluers empolvorats d’or, birbillejant a la llum del sol amb una vagarosa bullícia d’ales esbalandrades, o tal volta una cadernera encimbellada a la palla més alterosa, a faisó d’una flor virolada i feixuga sobre un bri tendre que es va vinclant, doblegant, tombant… No ens podíem entretenir un moment. Els lluers, sobretot, s’enamoraven talment del nostre arbret i eren tan innocents, que ni tan sols la nostra presència els espantava, i, mentre estàvem empallant-lo, acudien a fer-hi garlanda a l’entorn i, així que ens ajupíem, s’hi abalançaven i queien sobre els nostres clatells.

—Bateiada, bateiada del cel! —exclamava en Lluís.
—És dia d’entrada. Visca, visca! —exclamava en Xaneta—. Hem estat de sort.

I allà luny, ací, allà i allà d’enllà, entre les calimes de la costa, d’una vinya a l’altra, d’una figuera a l’altra, sonava el tirit-tirit melangiós i fatídic, amb el qual es cridaven els lluers. Es diria que aquells moixons eren uns petits maniàtics, que, avorrits de la vida, haguessin resolt suïcidar-se i s’instessin uns amb altres a realitzar-ho, amb aquell crit melangiós i repetit; tirit, tirit…, veniu, veniu…

La passa copiosa durà fins a deu hores, mica més mica menys. Des d’aquella saó anà minvant i les agafades ens concediren intervals de repòs més i més llargs, que prou ens eren beneficiosos, perquè estàvem verament afadigats. Però la nostra cobejança no s’era encara assaciada, i glatíem pels pocs ocells que passaven i pels que ja no venien pas.

En canvi teníem lleure per a visitar tot sovint els nostres petits presoners, aquells brillants senyors de l’aire que eren devinguts esclaus i omplien la nostra gabiassa de tres sostres. Com protestaven de llur empresonament! Saltaven, s’atropellaven uns amb altres, es llançaven de cap contra els filferros que els retenien… Semblava que haguessin de matar-se amb llurs esforços inútils per a reconquerir una llibertat que sens dubte amaven més que la vida. Llurs ullets, que abraçaven la immensitat de l’espai, miraven sempre el cel; llurs aletes es plegaven i desplegaven neguitosament amb l’impuls de llançar-se a l’abisme blau. I que esplèndids, que règiament paramentats! Com i a on s’havien pintat tan ricament? Semblava que tota la naturalesa, convertida a llur servei en gabinet d’agençament, els hagués brindat els extractes de les seves pintures més belles; la quinta essència dels blaus més vius del cel i de la mar, dels verds més tendres de les herbes, dels blancs més purs de la neu, dels grocs més exquisits dels póllens lilials, dels carmins més lluminosos del crepuscle, de les entonacions més suaus i harmonioses de la virolaina de l’iris… Per a admirar-los en llur màxima pompa era precís veure’ls aleshores, tot just d’eixarpats, impregnats encara d’aspre ferum bosquetana i alenosos d’amplituds d’aire-cel; aleshores que al pit dels passerells conservava encara llustres de mullena aquella taca sagnosa que fa pensar en un crim ignorat; aleshores que el tupè dels pinsans s’alçava encara sobre llur front amb la supèrbia del plomall d’un guerrer salvatge; aleshores que encara no s’era esflorada ni poc ni molt la ruixa elegant de pèl moixí que s’estufa, arran del plec de les ales, sobre el pit adamat de les caderneres; aleshores que els moixarrets i els lluers i els verdums resplendien encara amb l’espurneig de la soleiada dardosa que acabaven d’atravessar a raig de vol; aleshores que tots ells, quasi improfanats, ostentaven totes les setineses i vellutors naturals a llur plomatge, i semblava que a voltes retraguessin encara vagaroses fulgències dels clars de lluna tombats al ras i que guardessin ombres besllumades de les màgiques verdors de la selva.

Jo no sé pas explicar-los bé aquells encants i, en intentar-ho, tal vegada fantasiejo sense to ni so. El cert és que m’hi embadalia i que pensava: «No, aquests ocells no són pas mústics i deslluïts com els que solem veure dintre les gàbies de les cases. Deuen fer com les maduixes, que l’endemà de collides ja no semblen la mateixa fruita». I amb això m’entrava una mica de corcó d’haver empresonat aquelles aus tan gentils i, en veure com maldaven per escapar i com s’enfollien de terror quan m’hi acostava per amanyagar-les, el meu cor els deia: «Aquieteu-vos, petits, tranquilitzeu-vos; heu caigut en bones mans; no us farem cap dany». Però, un altre pensament més profund m’entristia: una sorda aprehensió d’haver-lo ja causat aquell dany.

VI

No per això deixava de córrer amb els meus companys a la caça de nous moixons, quan se’n presentaven; i, a última hora, quan ja feia estona que no n’havíem agafat cap, vaig convenir en batre les feixes veïnes a fi d’esquivar-los de les pastures i veure si, ahucant-los, anirien a caure al nostre parany. Vàrem córrer molt i ens afadigàrem de valent saltant marges, però no n’acabàrem res. Els ocells, esquivats d’una feixa, volaven a una altra de més amunt o més avall, i tornaven a peonar entre les ravenisses, pellucant-ne la groga flor i les bejotes granades que els tenien enllaminats.

A la fi, després de molt córrer i ahucar, conseguírem que un esbart de passerells, empaitat per tots cantons, anés a posar-se al cim del turó; però, allò fou com una mofa; cap d’aquells ocells no va embrancar-se al nostre arbret, sinó que tots abateren el vol al seu peu. Peonant i saltironant, rondaven per entre mig de les gàbies dels nostres reclams, hi pujaven al cim, atalaiant-nos des d’allí com des d’un terradet, hi feien planxes gimnàstiques, arrapats als filferros, per esbrotar les ravenisses que hi havíem enteixinat, s’entretenien a cercar per terra els grans de panís i escaiola que saltaven de les menjadores, i…, tan tranquils!

—Llestos! —va dir en Xaneta, asseient-se a prop del parany—. Són pastorells. No cal que maldem. Cada cosa a son temps i ets naps per s’Advent. Sa passa és finida per avui. Hem de plegar es ram.
—No puc més —exclamà en Lluís amb veu feble; i, rendit de cansament, es deixà caure sobre un tou d’herba, al peu d’un tros d’aquelles parets seques, quasi derruïdes, que restaven de quan l’erm turó era afeixat i conrat. Estava pàl·lid com la mort. Pobre noi! Que delicat era de salut! Qui sap si li costarien prou cars els fatics i les emocions d’aquella nit passada al ras, a la qual jo l’havia dut per divertir-lo! Vaig abrigar-lo amb el seu tapaboques i amb el meu, que ja no m’era menester, i vaig dir-li:
—Descansa, mira de dormir una mica, i, després, et trobaràs millor! —I, girant-me vers en Xaneta—: No el despertis pas —li vaig suplicar—. No el necessitem per res. Tu i jo ens bastem i sobrem per desempallar i desenvescar. Però m’hauràs d’esperar una estona; estic abrusat de set i vull saltar-me’n a la font d’en Moixell a refrescar-me la gola. Després faré feina per dos; t’ho prometo. M’esperes, oi?
—Apa, de pressa! —em va contestar secament.

A bots i corregudes vaig davallar la rosta muntanya, i en pocs minuts vaig atènyer la font d’en Moixell, que brolla d’un altíssim marge entre molses degotants i dins un misteri d’ombres quasi perpètues. Una fulla d’atzavara en recull l’aigua i la gita convertida en mòbil trunyella de cristall, que, caient dins una conca entapissada de créixens i falsies, constantment renova la limfa puríssima que tremola i palpita como una maragda vivent. Allí vaig apagar la meva set i aquell fluid difongué el seu esperit vivificant per les meves venes, tornant-me tot seguit al gaudi de l’equilibri orgànic. Però la meva ànima restà trista. M’afligia un inexplicable sentiment de buidor, de desencant, de pena… Després de tantes d’il·lusions i de tants d’esforços per assolir-les, ara en tocava el no-res… Quelcom pitjor que el no-res: l’aprehensió d’haver contrariat els designis de la naturalesa.

Vaig mirar el cel. En aquelles hores no hi havia un sol aucell en tota la seva amplitud, i em causà l’efecte trist d’una vila deserta després d’un dia de festa major. És clar que l’endemà en tornarien a passar a voladúries; però i en el pervindre? Com esperar-ho considerant que a Blanes i a Malgrat i a Calella i, segurament, allà d’enllà quasi no hi havia a la nostra costa un camp que no tingués el seu granall i la seva barraca de parador d’esteles? Ah, que seria trist un cel eternament sense ocellada! Jo aleshores no podia contemplar-lo sense sofrir un surt d’angoixa. No podia sostraure’m de l’aprehensió d’ésser jo i els meus companys els qui l’havíem despoblat. Estava descontent de mi mateix, cosa braument desagradable. I aquell goig amb que m’havia lliurat a un grapeig tirànic d’éssers vivents començava de semblar-me insanitós i repugnant. Malaguanyat temps perdut en una obra de destrucció! Que en faríem de tants ocells!

Amb aquests pensaments de desencant i de tristesa vaig tornar a dalt del turó, i vaig cercar els meus companyons. En Lluís era allà mateix on suara l’havia deixat. Jagut de sobines, tot embolicat amb els seus abrigalls, dormia; però que traspostat!… Les galtes groguenques…, el nas blavís…, els ulls dintre profundes conques i semblant que s’enfonsessin en una pasta moradenca com un roc en una fanguera… Certament va inspirar-me compassió. I en Xaneta?… Vaig sentir que de part d’allà d’un marge s’alçava de tant en tant un xeriquet estrident, com el que fa un ganivet esmossat, en tallar, maldant, un tros de suro. Vaig donar la volta i…, o Déu meu!…, vaig presenciar un espectacle que m’esborronà. En Xaneta estava matant les famelles. Jo prou ho sabia que els paradors solien matar-les, però no m’havia ni tan sols passat per l’enteniment que les nostres haguessin de sofrir la mateixa sort. La mort glaçava l’aire davant dels meus llavis. Vaig restar ert i esparverat. Aquell petit botxí, galtut com un àngel barroc, mig aclucant els ulls i torcent la boca amb la llengua entre les dents, acomplia la seva tasca crudel amb cert aire de voluptuositat. Desgraciadament la meva intervenció arribava tard. El botxí era ja a l’última femella: una cadernereta. La tenia entre dos dits i, no sé que li feia…, si l’escanyava, si li oprimia la closca…, una horror! No vaig tenir esma de dir res. Per altra part, vaig compendre que ja no hi era a temps.

El pobre animaló bategà d’ales, llançà un xeriquet, estirà les brunes i fines potetes… I au!, a la pila dels morts! I allí, esgavellat de membres i coll-tort, encara va estremir-se: clogué lentament els ditets, abrí el becarró amb un darrer badall que amostrà la delicada llengua, prima i punxeguda com una fulleta de clavellina, i anà abaixant poc a poc les grises parpelles, color de teranyina, sobre els ullets entelats; i aquells ullets innocents tenien una dolça expressió de pietat, de dolor resignada… O barbres nosaltres! Que havíem fet? Havíem abusat d’éssers inofensius i gentils, amats de la naturalesa. Alegria de l’aire, encant de la primavera, eren rics de vida i de bellesa i pobrets de carn. I, per apoderar-nos d’aquella misèria de carn, els ho havíem destruït tot! Cada una de llurs animetes candoroses contenia el cel amb tota sa llum i amplitud. Ah!, quants de cels havíem extingit!

Crec que en Xaneta no sospità pas la meva aflicció; més aviat degué atribuir el meu posat a cansament. Després d’haver contemplat la seva obra amb aire satisfet, va girar-se i, adonant-se de mi, proferí una exclamació de joia:

—Hola! —i, acostant-se tot afectuós i afalagador, amb aquell somriure que cavava graciosos clotets a les seves galtalles, me pegà una bofetada acaronadora i em digué—: Goita, noi bufó, quina pila de caça! Oi que t’agrada s’arròs amb moixonets, caronet des meu cor? Jo ja m’hi tinc, ai festa!

© de l’edició, Stroligut