familia buida colm toibin ara llibres mares i fills

La família buida – Colm Tóibín

Tornar a casa

The Empty Family (2010) és un conte de l’escriptor irlandès Colm Tóibín que forma part del recull Mares i fills publicat el 2019 a la col·lecció Amsterdam d’Ara Llibres.

Traducció de Ferran Ràfols i Gesa.

the empty family mares i fills la família buida colm toibin català conte ara llibres amsterdam
Mares i fills. Colm Tóibín. Amsterdam – Ara Llibres, 2019

He tornat. Si miro enfora veig el cel matisat, la línia tènue de l’horitzó i els canvis de la llum sobre la superfície del mar. Amenaça pluja. Puc seure en aquesta trona que em vaig fer enviar d’una botiga de segona mà de Market Street i mirar la quietud del mar sota el cel calitjós.

He tornat. Tots aquests anys m’he preocupat de pagar els rebuts de la llum i de fer que el telèfon tingués línia i que algú netegés la casa i en tragués la pols. I la veïna que s’encarregava de tot, la filla de la Rita, obria la casa al carter o al missatger cada cop que m’enviava un dels llibres, quadres o fotografies que havia comprat, a vegades per FedEx, com si fos urgent que els paquets arribessin, ja que jo no podia.

Ja que jo no volia.

El lloc per on ara camino ha sigut l’espai dels meus somnis; el so esmorteït del vent en dies com avui ha sigut el so dels meus somnis.

Ja deus saber que torno a ser aquí.

La bicicleta de muntanya que regalaven amb la rentadora només necessitava que li inflessin els pneumàtics. A diferència de la rentadora, funcionava com si no me n’hagués anat mai. Vaig poder fer el lent viatge somiat fins al poble, baixar el turó en direcció a la pedrera de sorra i després deixar enrere el vell frontó amb les noves caravanes i els habitatges mòbils davant, a la llunyania.

Al final d’aquest viatge, un diumenge al matí em vaig trobar la teva cunyada. Ja t’ho deu haver dit. Tots dos estudiàvem l’estesa enorme dels diaris dominicals al supermercat del poble, pensant quin havíem de comprar. Es va girar i ens vam quedar mirant de fit a fit. Feia anys que no la veia. Ni tan sols sabia que en Bill i ella encara la tenien, la casa. En Bill ja et deu haver dit que soc aquí.

O potser encara no.

Potser no us heu vist. Potser no t’explica cada notícia tan bon punt li arriba. Però aviat, aviat, en Bill i tu parlareu, i llavors t’ho explicarà, potser com si tot just se’n recordés, com una curiositat, o potser fins i tot com si ho acabés de saber. Endevines qui he vist? Endevines qui ha tornat?

Vaig dir a la teva cunyada que havia tornat.

Més tard, quan vaig baixar a la platja pel camí vell, pensant si em banyaria o si l’aigua seria massa freda, els vaig veure venir de cara. Anaven tots dos molt ben vestits. La teva cunyada s’ha fet gran, però en Bill traspuava vida, tenia un aire gairebé juvenil. Vam fer una encaixada. I no vam trobar res per dir-nos fora de les coses de sempre, el que s’acostuma a dir quan baixes aquí: mires al mar i dius que aquí no ve mai ningú, dius que està desert, i que és una meravella poder ser aquí en un dia clar i ventós de juny sense ningú més a la vista, tot i el turisme i les cases noves i els diners que tal com van venir se’n van anar. Aquest tram de platja continua sent un secret.

Al llarg dels anys he baixat aquí en moments estranys, singulars. M’he imaginat aquesta trobada i els sorolls que fem per sobre del vent i les ones.

I llavors en Bill em va parlar del telescopi. Segurament me’n dec haver comprat un als Estats Units, oi? Allà estan més bé de preu, molt més. Em va parlar de l’habitació que s’ha construït, amb la finestra abatible, i de la vista que hi ha, i em va dir que no hi tenia res, només una cadira i un telescopi.

Fa anys, ja ho saps, els vaig ensenyar aquesta casa, i jo sabia que en Bill recordava aquesta habitació, l’habitacioneta de la llum canviant on ara sec, que sembla ben bé que sigui dins d’un vaixell. Tenia uns binocles barats per mirar el ferri de Rosslare, el far i algun veler de tant en tant. Ara no els trobo, i això que els vaig buscar tan bon punt vaig tornar a casa. Sempre havia pensat que un telescopi seria massa feixuc, que costaria massa de fer servir i manipular. Però en Bill em va dir que no, que el seu era fàcil.

Em va dir que l’havia d’anar a veure algun dia i comprovar-ho jo mateix, quan volgués, que ells hi serien tot el dia. La teva cunyada em mirava amb prevenció, com si l’hagués de tornar a necessitar per alguna cosa com la vaig necessitar fa tants anys, com si l’hagués de tornar a buscar a mitjanit. Vaig dubtar.

—Vine a prendre alguna cosa —va dir. Sabia que volia dir la setmana següent, o qualsevol altra; sabia que volia sonar distant.

Li vaig dir que no, però que sí que aniria a veure el telescopi, un segon i prou, si no els anava malament, potser al cap d’una estona, només el telescopi. M’interessava el telescopi, i tant me feia si ella volia que hi anés aquell dia o qualsevol altre. Ens vam separar i vaig tirar cap al nord, cap a Knocknasillogue, i ells van continuar cap al pas estret. Aquell dia no em vaig banyar. Ja havien passat prou coses. Amb aquella trobada n’hi havia hagut prou.

Després el vent es va encalmar del tot, com passa sovint. Quan els últims rajos del sol capvespral entraven per les finestres del darrere de la casa, vaig pensar que baixaria a veure el telescopi.

La teva cunyada tenia el foc encès, i recordo que havia dit que el seu fill hi seria, ara no recordo com es deia, però quan es va aixecar en aquella sala franca amb les finestres que donaven al mar a banda i banda vaig tenir un impacte. No l’havia vist des que era petit. De fet, sota una certa llum podries haver sigut tu, o tu tal com eres quan et vaig conèixer, els mateixos cabells, la mateixa estatura i complexió, i aquell encant que ja devien tenir la teva àvia o el teu avi o algun avantpassat encara més reculat, el somriure dolç, la mirada concentrada.

Em vaig allunyar d’ells i vaig anar amb en Bill, que s’havia estat esperant amb aire incòmode, fins a les escaletes, i després vam baixar a l’habitació del telescopi.

No suporto que m’ensenyin a fer les coses, ja ho saps. Posar un endoll, engegar un cotxe de lloguer o entendre com funciona un mòbil nou són coses que em posen anys a sobre, que m’omplen de frustració i em desperten un impuls gairebé frenètic de fugir i arraulir-me en algun racó. I ara era en un espai tancat i m’ensenyaven a fer anar un telescopi, en Bill em guiava les mans i m’ensenyava com fer-lo girar, alçar-lo i enfocar-lo. Vaig tenir paciència amb ell, per un moment em vaig oblidar de mi. Va enfocar les ones, a la llunyania. I després es va fer enrere.

Sabia que volia que mogués el telescopi, que l’enfoqués cap a Rosslare Harbour, cap a Tuskar Rock, Raven Point, a la platja de Curracloe, i que convingués amb ell que es veien perfectament tot i la llum minvant del vespre. Però la imatge que m’havia deixat en Bill ja m’havia corprès. La imatge de les ones a quilòmetres de distància, aquella solitud submisa i frenètica, aquella indiferència equànime davant del destí, em van fer venir ganes de plorar, de demanar-li si podia deixar-me sol un moment per impregnar-me bé del que veia. El sentia respirar rere meu. Se’m va fer evident que el mar no és un ritme, sinó una lluita. Tot és indiferent, davant d’aquest fet. Les ones eren com persones en una batalla, plenes de consciència, voluntat, destí i d’una sensació perdurable de la seva pròpia bellesa.

Mentre observava i contenia la respiració ja era conscient que faria bé de no quedar-me gaire estona. Vaig preguntar a en Bill si li sabia greu que mirés un minut més. Ell va somriure com si fos ben bé el que volia. A diferència de tu, que no t’has preocupat mai per les coses, el teu germà és un home que aprecia les seves propietats. Em vaig girar, vaig maniobrar ràpidament, i de seguida vaig enfocar una ona que havia triat sense cap motiu concret. Vaig veure blancor, grisor i bocins de blau i de verd. Era una línia. No es va escalaixar ni es va quedar quieta. Era tot moviment, tot expansió, i alhora contenció pura, estava del tot concentrada en ella mateixa mentre la mirava. Exercia una fascinació primigènia; corria cap a nosaltres com si ens hagués de salvar, però no feia res, es retirava amb una ironia resignada, com si insinués que el món és això, i que el temps que hi passem és pura possibilitat suspesa, tot complexitat i fervor accelerat destinat a acabar en no res en una petita platja per després recular i tornar a la família buida de què ens havíem separat amb aquell esclat d’energia coratjosa i inconscient.

Abans de girar-me vaig somriure un moment. Li hauria pogut dir que l’ona que acabava de contemplar era tan capaç d’estimar com ho som nosaltres en les nostres vides. Ell hauria dit a la teva cunyada que jo m’hi havia trastocat una mica, a Califòrnia, i fins i tot pot ser que t’ho acabés dient a tu, i tu li hauries fet un somriure suau i tolerant, com si no veiessis què té de dolent. Al capdavall, tu també et vas trastocar força, en la teva època. O potser des que et vaig deixar t’has calmat una mica, potser el pas dels anys t’ha ajudat a posar seny.

Els dissabtes, abans de tornar, tot l’hivern i fins a principis de juny, vaig agafar el costum d’anar en cotxe des de la ciutat fins a punta Reyes, amb el GPS amb accent australià que m’indicava per on havia de girar, quines carreteretes havia de seguir i quants quilòmetres em faltaven. Al final ja em coneixien, a Station, com en deia el GPS, a la botiga de formatges on també comprava el pa i els ous, i a la llibreria, on comprava llibres de poemes de Robert Hass i Louise Glück, i on un dia vaig trobar el llibre On Being Blue, de William Gass, i també el vaig comprar. Comprava fruita per a tota la setmana i, més endavant, quan va venir el bon temps, vaig començar a seure en un lloc davant de l’oficina de correus per menjar-me les ostres a la barbacoa que una família mexicana preparava en una parada al costat del supermercat.

Tot plegat només eren preparatius per al trajecte en cotxe fins a South Beach i el far. Era com venir aquí, on soc ara. Eres conscient que giressis cap on giressis arribaries a un dels confins de la Terra. És un lloc amb la mateixa aura desolada dels últims poemes d’un poeta, dels últims quartets de Beethoven o de les últimes cançons que Schubert va aconseguir escriure. L’aire és diferent, i tot hi creix d’una manera tensa, retorçada i esventada. L’horitzó és blancor, buit; amb prou feines hi ha cases. T’acostes a una frontera entre terra i mar sense platges hospitalàries ni cases d’hostes pintades de ratlles acollidores, ni cavallets de fira, ni parades de gelats, només penya-segats verticals i avisos de perill.

A punta Reyes hi havia una platja llarga i unes quantes dunes, i més enllà ja només hi havia el mar apassionat i inclement, massa aspre i impredictible per als surfistes, els nedadors o fins i tot els que remaven. Els avisos deien que no t’hi acostessis massa, que del no-res en podia aparèixer una onada seguida d’una forta ressaca. No hi havia salvavides. Era el Pacífic en la seva versió més implacable i crua, i jo hi anava un dissabte i un altre, lluitant contra el vent, avançant amb tant de compte com podia pel límit de la costa, contemplant les onades que trencaven en direcció cap a mi i es dissolien, xuclades per la ressaca.

M’enyorava.

M’enyorava. Anava cada dissabte a punta Reyes per poder-me enyorar de casa.

Casa era l’edifici buit que hi havia a pocs metres del penya-segat de Ballyconnigar, una casa mig plena d’objectes encara embalats, petits quadres i dibuixos de la badia de San Francisco, una litografia de Vija Celmins, unes quantes fotografies de ponts i aigua, unes quantes butaques i estores amb sanefes. Casa era una cambra plena de llibres del fons de la casa, els dos dormitoris i els lavabos del costat. Casa era una habitació immensa al pis de dalt, a la part de davant, amb el terra de ciment i una llar de foc enorme, un sofà, dues taules, uns quants quadres encara estintolats a la paret, incloent-hi aquell de Mary Lohan que vaig comprar a Dublín i uns quants més que vaig comprar fa anys que encara esperen els claus i el cordill. Casa també era aquesta habitació a dalt de tot, retallada al sostre, l’habitació amb la porta de vidre i el balconet on les nits clares podia sortir a mirar les estrelles i veure les llums de Rosslare Harbour, les fogonades solitàries del far de Tuskar Rock i la línia tènue i reconfortant on el cel nocturn es transforma en mar fosc.

No sabia que aquells viatges solitaris a punta Reyes dels mesos de gener, febrer, març, abril i maig i aquelles tornades amb el cotxe carregat de provisions, com si a San Francisco hi hagués escassedat, no sabia que tot allò era la manera de dir-me que tornaria a casa, al meu mar, més clement, a una platja més suau i domesticada, i al meu far, no tan dramàtic ni tan sofert.

M’havia impedit de pensar en casa perquè casa no era només l’edifici on soc ara, ni aquest paisatge fet d’extrems. Hi havia dies, al cotxe, anant cap al far de punta Reyes, que havia d’afrontar la resta de significats de la paraula casa. Havia agafat unes quantes pedres que posava al seient del costat, i vaig pensar que potser me les enduria a Irlanda.

Casa també eren les tombes on reposaven els meus morts als afores d’Enniscorthy, just al costat de la carretera de Dublín. Un lloc on no podia enviar paquets, quadres o litografies signades protegits per paper de bombolles amb el remitent al revers de l’embolcall. Res d’allò m’ajudaria. I, més que cap altra, era aquesta casa la que m’omplia els somnis i les hores de vetlla. Somiava que deixava una pedra sobre cada tomba, com fan els jueus, en comptes de deixar-hi flors com els catòlics. Vaig somriure pensant que en el futur algun arqueòleg visitaria aquelles tombes, que n’estudiaria els ossos i la terra del voltant i escriuria un article sobre la presència d’aquelles pedres esgarriades, unes pedres que havien estat banyades per les ones del Pacífic, i l’arqueòleg especularia quina bogeria, quins motius, quines tendres necessitats havien empès algú a dur-les fins allà.

Casa també eren les dues cases que em van deixar en morir i que vaig vendre al pic de la bombolla en aquest país petit i estrany, quan els preus van pujar com si fossin Ícar, el fill de Dèdal, advertit pel seu pare que no s’havia d’acostar massa al sol ni al mar, el mateix Ícar que va ignorar l’avís i es va trobar que la calor roent del sol li fonia les ales. El que vaig guanyar amb les dues cases m’ha convertit en un home lliure, com si això volgués dir alguna cosa, i ara sé que per més que visqui no hauré de tornar a treballar. I potser tampoc no caldrà que em preocupi, una idea que ara mateix em sembla una broma amarga, però qui sap si amb el pas dels dies no m’acabarà fent riure.

M’uniré a ells en una d’aquestes tombes. Encara queda lloc per a mi. Un dia d’aquests aniré al cementiri i m’hi quedaré una estona a peu dret i contemplaré la llum sobre l’Slaney, la bellesa senzilla de la llum irlandesa sobre l’aigua, i sé que, com tot fill de mare, en última instància estaré condemnat a jaure en aquesta foscor fins al final dels temps. I l’únic que tinc mentrestant és aquesta casa, aquesta llum, aquesta llibertat, i, si tinc prou coratge, em dedicaré a mirar el mar, a percebre’n els canvis i els sons, a estudiar l’horitzó, escoltar el vent i gaudir de la calma quan no n’hi hagi. No m’acostaré massa al sol ni al mar ni en el més intens dels meus somnis. L’oportunitat ja ha quedat enrere.

M’agradaria saber com es van crear els colors. En l’època en què feia classe a vegades mirava per la finestra i pensava que tot el que explicava era fàcil d’esbrinar i ja s’havia deduït. Però tinc una pedreta allargada que he dut de la platja i ara me la miro després d’una nit de trons i un dia de cel gris sobre el mar. És primera hora del matí, en una casa en què el telèfon no sona i en què el correu només porta factures.

M’he fixat en la pedra per la subtilesa del seu color sobre la sorra, per aquell verd clar amb filets blancs. De totes les pedres que he vist m’ha semblat la que millor expressava el missatge de les ones que l’havien bressolada, de l’aigua que n’havia dissolt el color, però l’havia fet més viu, com si la batalla entre el color i l’aigua salada li hagués donat una força muda.

Ara mateix la tinc a la taula. El mar deu tenir prou força per arribar a totes les pedres i esblanqueir-les, oi, o deixar-les tan uniformes com si fossin grans de sorra? No sé com s’ho fan, les pedres, per resistir el mar. Ahir, mentre caminava en la humitat de la tarda, les ones venien a remoure suaument els rocs de la costa, unes pedres més grosses que els còdols allisats, i cadascuna d’un color diferent. Puc tombar la pedra verda, la que em vaig endur a casa, i constatar que hi ha una banda una mica menys llisa, com si hi hagués una articulació, una ruptura, i antigament hagués format part d’una massa més grossa.

No sé quant de temps hauria durat, allà, si no l’hagués rescatada; no tinc ni idea de quina és l’esperança de vida d’una pedra a la platja de Wexford. Sé quins llibres llegia George Eliot el 1876, quines cartes escrivia i quines frases componia, i potser n’hi ha prou amb això. La resta és ciència, i jo no em dedico a la ciència. Per tant, pot ser que el sentit de moltes coses em passi per alt; la serenitat i l’absència de vent d’un cert dia, el vol de les orenetes, el fet que les paraules apareixen a la pantalla a mesura que les pico, la verdor de la pedra.

Aviat m’hauré de decidir. Hauré de trucar a la companyia de lloguer de cotxes de l’aeroport de Dublín i allargar la durada del contracte. O hauré d’anar a deixar el cotxe. I potser agafar-ne un altre. O tornar aquí sense cotxe, només amb la bicicleta de muntanya i el número d’uns quants taxis. O anar-me’n. Ahir a la nit, quan els trons van parar i es va fer el silenci, vaig connectar-me ainternet per buscar-hi telescopis, per mirar-ne els preus i mirar de trobar el que m’havia ensenyat en Bill, que m’havia semblat tan fàcil de fer servir. Vaig estudiar quant trigarien a lliurar-me’l i vaig pensar que esperaria una setmana, dues o sis aquesta nova clau per accedir a les ones distants, que esperaria a la casa dels meus somnis el lliurament d’un somni nou, una furgoneta que enfilés el camí amb un paquet gros a dins. Vaig somiar que el posava aquí, davant d’on sec ara, sobre el trípode que també hauria comprat, i que sense gens de pressa començava a enfocar una línia d’aigua encorbada, un bocí de món indiferent a l’existència del llenguatge, dels noms per descriure les coses, de la gramàtica i els verbs. El meu ull, solitari, carregat amb la seva història, va boig per esvair-se, esborrar, oblidar; i ara mira, mira amb tota l’ànima, com un científic que busca una cura i decideix que durant uns dies oblidarà que hi ha paraules i que finalment sabrà que les paraules per dir els colors, el blau-gris-verd del mar, el blanc de les ones, no serveixen davant de l’experiència plena de mirar el caos sumptuós que produeixen i contenen.

© de l’edició, Ara Llibres
© de la traducció, Ferran Ràfols i Gesa