ivan turguenev poemes en prosa català traducció narcís oller

Poemes en prosa – Ivan Turguénev

Selecció dels Poemes en prosa de l’escriptor rus Ivan Turguénev traduïts al català per Narcís Oller a partir de la versió d’Isaac Pavlovsky. Turguénev és l’autor de la novel·la breu Primer amor.

» Llegiu els Contes i faules de Lev Tolstoi, el millor enemic de Turguénev.

poemes en prosa ivan turguénev català narcís oller
Coberta de l’edició russa de1942 dels Poemes en prosa de Turguénev.

I. Diàleg

El cim dels Alps… tota una serralada de turons espadats… el bell mig, el bell cor de les muntanyes.

Damunt de les muntanyes, un cel mut, d’un verd clar.

El fred, viu, cruel; la neu, empedreïda i enlluernadora. Munts esfereïdors de penyals glaçats i badats pel llamp esbotzen la jaça de neu.

A dreta i esquerra de l’horitzó torregen dos gegants, dos colossos: la Jungfrau i el Finsteraarhorn.

I la Jungfrau diu a son veí:
—Tu, que estàs millor per a veure-ho: ¿què hi ha, de nou? Què succeeix, allà baix?

Passen mil anys… un instant.

I el Finsteraarhorn respon amb veu de tro:
—Vols de núvols m’amaguen la terra… Espera’t!

Tornen a passar encara milers d’anys… un instant.

—I ara? —pregunta la Jungfrau.
—Ara ho puc veure: allà baix, sempre el mateix… El mateix quadro mesquinet i virolat: la blavor de les aigües, la negror dels boscos i la grisor del pedregam. Per les afraus, veig que encara s’hi belluguen aquelles menes d’insectes estranyots, saps?: aquells animalets de dues potes que encara mai no ens han pogut trepitjar ni a tu ni a mi.
—Els homes?
—Sí, els homes.

Passen milers de segles… un instant.

—Bé, i ara? —pregunta la Jungfrau.
—Diria que ara, d’aquells insectes, se’n veuen menys —bramula el Finsteraarhorn—. Tot s’ha anat aclarint. Les aigües s’han encongit, els boscos s’han ressecat.

Passen mils d’anys encara… un instant.

—Tu! Què veus? —fa la Jungfrau.
—Un xic més nets aquests voltants. Però allà baix, més lluny, a les fondalades, encara hi ha claps i quelcom que s’hi remou.
—I ara? —torna la Jungfrau després de mils d’anys més… un instant.
—Ara està bé —diu el Finsteraarhorn—. Mira-ho per on vulguis, tot ha quedat ben net, ben blanc. Pertot la neu, la nostra estimada neu, ben compacta i glaçada. Tot gelat, tot. Ara s’està bé. Hi ha una quietud…
—Gràcies a Déu! —respon la Jungfrau—. Però… ep, jai! Ja hem garlat prou: hem de dormir.
—Prou n’és hora.

Les immenses muntanyes s’adormen, i dorm també aquell cel clar i verd, damunt la terra, que s’és quedada muda per tota l’eternitat.

II. Un llogaret

Pels darrers de juny. Tinc tot a l’entorn mil llegües de Rússia, de sol nadiu, de pàtria.

El cel és ras: sols un nuvolet neda allà al fons. Gens de vent: l’aire té una tebior de llet. Tot és dolç, manyagó; res no dorm ni vol dormir. Les aloses piulen, les orenetes van i vénen silencioses, parrupen els coloms tot fent papada, cavalls tips i lluents renillen, i els gossos, ajaguts, a herba, mouen la cua sense lladrar.

L’aire sent a fum, a herba, a maduixa, una mica a quitrà i una mica a cuiro. El cànem, ja espigat, escampa també la seva fragància forta però agradable.

La riera és pregona i de pendent suau. Rengles de salzes ufanosos i de soca esberlada la voregen, i per son llit borbolla un reguerot d’aigua tan clara que a sota s’hi veuen tremolar fins els palets més menuts. Lluny, ben lluny, arran d’horitzó, clapeja la taca blavosa d’un gran riu.

A l’un costat de la riera, masos molt endreçats i barraquetes amb les portes ben tancades; a l’altre costat, cinc o sis izbes de soca de pi i cobertes de posts… Dalt de cada coberta hi ha un pal dret amb un niu per als estornells, i a cada portalada un cavallet de planxa de ferro molt arquejat de coll i de cua molt llarga. Els vidres desiguals de les finestres tenen reflexos d’iris; a cada batent hi ha, pintat, un cetrot de flors roges, i davant de cada izba un banquet ben anivellat. En els pedrissos de terra de davant de les finestres, els gats, tots cabdellats, ara l’un, ara l’altre, redrecen l’orelleta transparent, i darrere els alts llindars s’estén la fresca obaga dels passadissos.

M’he ajagut, damunt d’una manta de cavall, a prop de la riera. Ençà i enllà, grans munts d’alfals verd, dallat de fresc, llencen una fortor capaç de marejar. Els han fets davant de les izbes perquè l’alfals s’assequi un xic més al sol, i, després, d’allí al paller. Quin bo que em daria, dormir-hi damunt!

De l’herba d’aquelles piles n’ixen caparrons de nens escabellats.

Un cadellet de morro encara blanc hi esbatega amb poca traça per desentrebancar-ne dels brins envitricollats; les gallines de monyo hi papen mosquits.

Minyons ja espigats, amb camisa neta, el cinturó fluix, i grans botes folrades de roig, abocats als pals d’una carretoina desjunyida, s’entretenen a qui la dirà més grossa.

Una fadrineta plena de cara guaita per una finestra i riu. ¿Del que diuen aquells minyons, o bé dels jocs de la mainada a l’herba?

Una altra, ben garrida, tira del pou una gran galleda mullada. La galleda tremola i s’abalança a la corda llançant devessalls com llenguarades de foc.

L’hostalera em compareix tota mudada amb son gran davantal de quadros i sabates noves i gruixudes. Del coll, arrugat i bru, li pengen tres enfilalls de boles de vidre. Un mocador roig amb piquets grocs, i caient endavant, li amaga la blancor dels cabells i li ombreja els ulls apagats.

Però, apagats i tot, aquells ulls, com tota sa cara arrugada, somriuen afables. Se’n va a tenir els seus setanta anys, i encara es veu que en els seus bons temps degué ésser vistosota. No n’ha passades poques, pobreta!; però les penes no han aconseguit pas aixafar-la.

Em du del celler un pot de llet freda curullat de nata, que aguanta eixamplant molt els dits colrats de sa mà dreta. El pot regala unes gotetes espesses que semblen perles petites.

I oferint-me una gran llesca de pa morè, encara calent, que du estesa al palmell de la mà esquerra, em diu:
—Hoste de pas, té: menja-te’l a la teva salut!

Llavors un gall es posa a cantar espolsant-se amb gran bruit les ales, un vedell establat li respon bruelant indolentment, i sento que el meu tartaner exclama:
—D’això, en dic un bon formatge!

Quina gaubança, quina tranquil·litat, quin benestar, el d’un poblet rus esdevingut lliure! Quina pau i satisfacció!

I jo pensava:
¿Per què, per què desitjar la creu de la cúpula de Santa Sofia, i tot el que tant i tant gruem nosaltres, els homes de ciutat?

III. Una visita

Un matí, molt dejorn, m’estava assegut davant de la finestra oberta. Era el primer de maig. L’alba encara no lluïa, però ja blanquejava; ja anava refrescant-se i xafogosa nit.

La boira no s’havia aixecat; el ventet matiner encara dormia. Tot seguia ensopit i silencios, però s’endevinava la proximitat del dia; i en l’aire, que anava enrarint-se, s’hi sentia l’aspra frescor de la rosada.

De sobte sento entrar per la finestra com fressa i brunzit lleuger d’ales d’un ocellàs.

Tinc un ensurt. Miro… No era cap ocell: era una dona petita, alada, amb un vestit estret, llarg i volador.

Era d’un gris de nacre. Sols a l’interior de les ales se li veien com delicats matisos d’una rosa a mig esclatar. Una corona de muguets cenyia els sedosos rulls de son capet rodó, i, com dues antenes de papallona, un parell de plomes de pagó oscil·laven amb gràcia dalt de son bonic front bombat.

Dues o tres voltes lliscà ràpidament pel sostre. La carona li reia; sos ulls grossíssims, negres i clars, reien també. L’alegre vertigen d’aquell vol capritxós destruïa l’esclat de ses resplendors diamantines.

Duia a la mà un branquilló d’aquella planta de les estepes que la nostra gent anomena ceptre de tsar; i, efectivament, semblava un ceptre.

Passant com un llamp per damunt meu, em tocà el cap amb l’extrem d’aquella flor; i, quan jo anava a agafar-la, se m’escapà per la finestra.

A baix, al jardí, per entre les soques dels lilàs, una tórtora la va saludar amb son primer parrup, i, a l’indret per on desaparegué, el cel lletós començà a enrogir-se.

—Oh deessa de la fantasia! Ja et vaig conèixer! Cercant un poeta jove, l’atzar et portà a casa. Oh poesia, joventut, frescor virginal, bellesa femenina! Ja sols per un instant em podeu aparèixer… amb el primer raig de llum del primer jorn de primavera!

IV. Macha

Trobant-me a Sant Petersburg, fa ja molt temps, cada vegada que prenia un isvostchik conversava amb ell.

M’agradava sobretot enraonar amb els de nit, humils pagesos dels voltants, que vénen a la capital amb mals trineus, pintats d’ocre grog, i una miserable ròssa, per guanyar-s’hi la vida i el tribut de senyoriu.

Un cop en vaig prendre un que era un minyó de vint anys, ben cepat, robust, amb ulls plaus i roig de galtes. La rossa cabellera li sortia, en petits rulls molt cargoladets, per dessota la gorra, que duia apedaçada i enfonsada fins als ulls… I Déu sap com el caftan, estret i esqueixat, arribava a cobrir-li les espatllasses.

Era vistosot, mec i em semblà que estava trist i capficat.

Comencem a enraonar, i li noto també tons de tristesa a la veu.

—I doncs, germà —li pregunot—, que estàs trist? Que tens algun disgust?

El xicot trigà a respondre’m.

—I prou, senyor, prou que en tinc! —digué a la fi—. De tal manera que no se’n pot desitjar un de pitjor: se’m va morir la dona!
—I tu te l’estimaves: eh?

El xicot ni gosà a tombar-se per mirar-me: sols acotà un xic al cap.

Sí senyor, que l’estimava. Miri, que ja fa vuit mesos i no la puc oblidar. És un corc que em rosega: veli aquí! Qui s’ho havia de pensar, que s’hagués volgut morir, jove i forta com era?… I, en vint-i-quatre hores, té!, el còlera… pernes enlaire!
—I era una bona dona: no?
—Ai, senyor! Si en vivíem, de bé, plegats! —exclamà el pobre xicot sospirant profundament—. I que es morí trobant-me fora! En sabent que… (pot pensar!)… que ja l’havien enterrada, vaig marxar corrents al poble, cap a casa. Quan hi arribava ja era més de mitjanit… Entro a la meva izba, em planto al bell mig, i, tot baixet, així com ara, jo que faig: «Machal!… tu!… Machal!…» Per tota resposta, el grill d’un recó, «Ric, ric!». Llavors vaig rompre a plorar, m’assec a terra, i, dant-hi cops de puny, jo que li dic: «Hala, famolenca!, tu que me l’has devoraada, devora’m també a mi!». Pobra Macha!… pobra… —va repetir amb una veu d’allò més entelada.

I, sense deixar anar de les mans les regnes de corda, es va eixugar amb el guant de cuiro una llàgrima que se li escapava dels ulls, l’espolsà llançant-la de cantó, va sacsejar les espatlles, i ja no va dir res més.

En baixar del trineu li vaig dar quinze copecks més de propina, em digué adéu, tot baixet, traient-se la gorra amb totes dues mans, i se’n tornà a trot pausat per la llampa glaçada del desert carrer, que les negroses boires del fredorós gener havien envaït.

© de l’edició, Stroligut