primer emperador reina lluna jordi cussà comanegra conte alexandre fragment stroligut

El primer emperador i la reina Lluna – Jordi Cussà

Aquest 2021 l’editorial Comanegra ha publicat El primer emperador i la reina Lluna, la darrera novel·la de Jordi Cussà.

A Stroligut en podeu llegir El malson d’Alexandre, un conte enfilat en la primera part d’aquesta novel·la històrica d’autor que ressegueix l’ascens, les aventures, l’afany de poder i l’enfolliment de Qin Shi Huangdi, primer emperador de la Xina unificada.

» És un dels llibres que us vam recomanar per Sant Jordi. I també en podeu llegir un dels seus millors contes: Lluna llavor.

El primer emperador i la reina Lluna cussà comanegra conte stroligut

El malson d’Alexandre

La daga degotava taques viscoses
del color dels malsons.

Filip, rei de Macedònia i per extensió de bona part de Grècia, jau a l’ombra d’un salze quan l’Aurora escampa el primer alè del Sol rere els turons d’orient. Dorm amb una respiració curta, alterada, angoixat per un somni premonitori que ell, per desgràcia, no sap que somia.

El sicari arriba disfressat d’ombra dalt d’un cavall negre nit que ben just si aconsegueix mantenir en silenci. A deu passes d’una parra formidable que devora un tronc ofegat, i a vint camallades del sobirà dorment, s’oculten rere una olivera gegant sense ni una ona de soroll: el corser porta els cascs embolicats amb pell de xai i les botes del genet són tan etèries que hom diria que no toquen la pols de terra. El traïdor descavalca i parla al cavall a cau d’orella. El cavall li ensenya les dents assentint, com si compartís la complicitat de l’acte amb un somriure de nacre, i acota després el cap indicant que farà bondat. D’un tros lluny, totes dues formes han quedat dissoltes dins la fosca.

El traïdor sent el primer ocell del dia, inquiet com si l’hagués de delatar, i tot seguit s’ajup com un sac i escolta. Però la tensió és màxima a cada nervi i a cada múscul, a més del cervell, perquè la juguesca implica un risc que va molt més enllà de la vida de la víctima i el botxí. El traïdor avança quatre passes ajupit amb l’harmonia d’un lleopard; s’atura com un roc; escolta. Gira el cap per comprovar els verals a tot volt i torna a avançar quatre passes amb un moviment idèntic. S’atura, gairebé sense respir, i escolta el doble de temps: ja són tres els ocells que saluden l’alba, la qual s’acosta a pas de pardal. El sicari sap que no li sobra ni un moment, que aquest destí està teixit al mil·límetre per la més primmirada de les teixidores, la mítica Aracne, i s’ha d’acomplir en l’instant exacte i irrepetible. Segueix endavant fins a doblar el recorregut, i s’adona que només li falta una corredissa per arribar a l’ombra del salze, les branques ploraneres del qual ocultaran el gest ensangonat i definitiu, car acaronen l’herba vora una font que piula com una cadernera acabada de néixer. El traïdor recorre l’última tirada bleixant en sordina, passa pel mig del brancatge com si fos d’aire, i s’arramba al peu rabassut del salze: el rei dorment gemega i es regira, com si una visió espantosa li esguerrés el son. El traïdor es despista un instant escàs, dient-se que si es desvetllés ara encara podria dir que s’ha assegut aquí per vetllar-lo de perills desconeguts, quan recorda la profecia i el teixit d’Aracne i el perquè d’aquesta acció abominable. S’aixeca arrambant el tronc al tronc de l’arbre, invisibles rere l’ombra espessa del fullatge, i desembeina la daga d’or i pedreria que li va regalar el déu instigador per assegurar que el poder immanent del rei de Macedònia no li impedís acomplir el gest final. Agafa l’estola de teranyina, més espessa que la nit eterna d’on prové, la plega fins a fer-ne un pa i l’encasta amb un moviment decidit dins la boca entreoberta del rei, que obre els ulls de bat a bat, presa del terror, just quan la punta de la fulla li penetra el coll tres dits avall, a tocar de la vena jugular. El traïdor ha dubtat una fracció mínima de temps, però aleshores la mà dreta gira amb un cop de canell formidable, fins i tot excessiu, que esqueixa pell i teixits i músculs i tot el que troba, traçant una corba ascendent fins a arribar a un dit del lòbul de l’orella esquerra, molsut com una fava. Només s’ha sentit la clofolla de la glotis en esberlar-se com una nou.

El rei de Macedònia boqueja buscant l’últim glop d’aire i xucla l’estola de teranyina gola avall, fet que li impedeix ni un sol gemec i fins i tot la ranera de la mort que se l’enduu, que se l’ha endut. Perquè ja no hi és, al món dels vius: ha obert uns ulls com volcans, ha colpejat lleument els dits d’una branca amb l’últim espeternec d’una cama, i ha expirat. El traïdor s’adona que ell sua com cera al sol, respira com un huracà i tremola com si patís les febres. La daga, d’un vermell ple de vida, degota taques viscoses del color dels malsons. El traïdor sap que l’ha d’embolicar amb la teranyina de l’Hades perquè hi torni immediatament per art d’encanteri, però el rei s’ha empassat l’estola i el traïdor dubta un instant: el silenci l’ha fiblat com si de les rels del salze hagués sorgit el xiscle d’agonia sempiterna d’una ànima en pena.

Quan el sicari s’aixeca amb la daga bruta d’assassinat i traïdoria ferma al puny, una òliba ulula un cop com si despertés d’un son escabrós. En el mateix moment, l’olivera esclata en una columna de llum molt més intensa que el foc vermell de les forges i fins i tot que el blanc roent. És una llum transparent però compacta que distorsiona l’espai i els objectes, i escampa en totes direccions esquinçalls tornassolats de tots colors. El cavall del traïdor, que era a tocar del tronc, ha desaparegut com fum sense deixar cap rastre ni d’això. Les branques del salze també s’han envolat, empeses per una força invisible però devastadora, i el traïdor queda exposat al primer lluc del Sol damunt la Terra i la mirada cega de la Llum sòlida que s’ha apoderat de l’olivera.

—Què has fet, fill de la ignomínia, pare de la catàstrofe? Per què amagues aquesta daga terrífica, xopa d’humanitat? Ets tan neci per creure que un crim tan execrable romandrà ocult als ulls del món?

És Atena, òbviament, a qui deuen haver avisat els ocells del salze quan el peu del rei ha tocat els dits de la branca amb l’últim batzac de vida. El traïdor amolla l’arma com si l’hagués mossegat una serp verinosa, i la daga rodola i cau de punta dins la boca mateixa de la font. Alguna cosa ha fallat, es diu l’humà, que es nota el cul moll; potser ha comès l’acte horrible un batec abans o després del que el destí tenia assenyalat des de feia mil·lennis. El traïdor sap que tot ha estat debades, que tot està perdut. La parra tot seguit també esclata com un llampec silenciós i constant: és d’un color verd i roig al mateix temps, blau i groc de tant en tant, perquè revela els colors de Dionís, el déu del vi i de qui sap què més.

—Ets tan neci que l’has cagat, antiheroi —brama sense so, dirigint-se a l’humà traïdor suat i literalment escagarrinat, però absolutament pendent de l’actitud d’Atena, que té més a prop que mai i més enrabiada que sempre—. T’has retardat un moment remaleït, dos batecs de cor sencers, i has permès que Filip et veiés el rostre. T’ha reconegut sobradament mentre ja moria, malgrat aquesta màscara ridícula amb què t’has tapat el nas per mera covardia. Per això Filip de Macedònia ha tingut el temps just d’avisar un ocell, que s’ha afanyat a alertar l’òliba d’Atena, és clar… —Dionís es deu haver girat de cara a Atena, perquè el foc verd i roig que escup esquinçalls de blau i groc s’arremolina formant una espiral vertiginosa.— Ha estat culpa d’ell, Atena, t’ho prometo pel riu Estix! Ahir, aquest imbècil sense entranya va tenir un altercat amb el sobirà perquè corren rumors que conspira contra el seu poder, i Filip el va desterrar dels seus dominis i del seu cor per no matar-lo llavors mateix amb les mans nues!

—Això ja ho sé, babau —replica Atena, girant-se igualment i provocant una oscil·lació iridescent de la nebulosa de llum pura, resseguida per un miler d’espurnes de tots colors—. Et penses que dormo amb els ulls tancats, jo?
—Ha estat culpa de la mare d’Alexandre, Atena! —clama el traïdor desesperat—. Detesta Filip perquè la va repudiar, i m’ha inflat l’ambició perquè conspirés contra el poder del monarca!
—Calleu! Em feu fàstic, llàstima i alguna cosa més que s’assembla molt a la ràbia divina! De bona gana us estalviaria el judici dels vius i us enviaria de pet al regne d’Hades perquè us sentenciés directament al gorg més dolorós del riu que crema els esperits eternament.
—Amb mi no pots. També soc déu, jo —argumenta Dionís, menys convençut del que aparenta.
—N’estàs segur, monstre? —replica la deessa, abans d’emprendre una invocació celestial—. Pare Zeus, envia’m un llampec fulgurant que reboti contra l’escut que compartim i expulsi de l’Olimp i de la faç del món aquesta divinitat pèrfida i bestial! Aquest cabró no és digne de compartir la teva casa sagrada amb els olímpics, Pare!

I, efectivament, per un forat de la volta rosàcia de l’alba, va davallar un tub cilíndric de llum diamantina, més vívida encara que la dels dos déus presents, va espetegar contra un segment convex de blau absolut que devia ser l’escut d’Atena, i va rebotar, triplicant encara la velocitat i la potència, contra el nucli de la columna de foc verd i roig, fulminant Dionís en menys del que es triga a dir-ho. El déu del vi va desaparèixer com si no hagués existit mai.

—Pel que fa a tu, parricida aberrant, viuràs posseït per les fúries, esgarrapant-te la pell i arrancant-te els cabells, fins a la fi dels teus dies, que espero que siguin molts per no estalviar-te cap patiment… I al capdavall, pel meu honor, cremaràs al riu Flegetont sense termini ni consol!

I llavors, suat i a vegades pixat i tot, Alexandre el Gran es desperta del malson boquejant com si l’haguessin degollat.

Alexandre recorda que la primera vegada que el malson el va trastornar va ser a Corint, el dia en què l’Assemblea d’Estats grecs l’havia nomenat cap dels exèrcits de totes les ciutats hel·lenes. Cinc anys abans, la nit infausta en què el sicari veritable havia assassinat de debò el seu pare Filip, rei de Macedònia i de bona part de Grècia, no en va patir cap, de malson: era a Atenes estudiant amb Aristòtil, i va vetllar fins a la matinada en un banquet d’idees, menges i vins, deliciós com l’oreig de les nits d’estiu.

Després de Corint, el malson va i ve capriciós com el vent: a vegades se’n deslliura dos o tres mesos com si no hi fos, i tot d’una l’empesta una setmana seguida. Fatalitat que algun cop fins l’obliga a fer llit i prendre calmants perquè l’horror el condemna al pitjor dels insomnis. Ha consultat deixebles d’Apol·lo, d’Escolapi i d’Hipòcrates, i fetilleres que veneren Hècate, deessa de la màgia, els espectres i la nigromància. No ha anat a cap oracle, per descomptat: té massa por que li endevini la veritat crua. Probablement això és el que més l’enfolleix: no pot explicar-ho a ningú, ni metges, ni mestres, ni amics ni amants de cap espècie, perquè posaria en risc tot el seu poder i la seva pròpia vida. De tant en tant, això sí, envia un criat del casal pairal a comprovar si la font encara raja vermella, malgrat que la daga desaparegués aquella alba fatídica en el mateix instant de caure-hi, obeint el reclam d’Aracne des de l’Inframon.

© Jordi Cussà Balaguer
© de l’edició, Comanegra.