raimon casellas les multituds modernsime conte la justícia del poble modernista multituts literatura catalana contes

Les multituds – Raimon Casellas

Les multituds és el recull de contes cabdal de l’escriptor modernista autor d’Els sots feréstecs Raimon Casellas. Va ser publicat el 1906.

A Stroligut en podeu llegir La justícia d’un poble i Deu-nos aigua, majestat! i els contes del Llibre d’històries.

raimon casellas les multituds modernsime conte la justícia del poble modernista multituts literatura catalana contes

Les multituds

La justícia del poble

—Oh, quin goig tot el firal! —deia la forasteralla.

Veure’l tan ple, tan proveït, tan curull, feia venir, als badocs que anaven i venien per davant de les parades la mena de confiança alegre que encomana l’abundor. I, d’abundor, si n’hi havia!… Abundor de granes, de bestiar, de fruits… Era com si els camps gemats de la rodalia, i les prades frescals de més enllà, i les corts remugadores dels masos, i els boscos atapeïts de coses bones, i les pletes tuforoses dels pastors, haguessin aplegat tot lo més ric per fer-ne ofrena a la vila. Qui sap de quins cataus entaforats de muntanya, qui sap de quines planúries d’allà, enllà, venia tanta gent, tanta vianda? El dia abans ja havia sigut una professó de gent forana per la carretera, pel rieral, pels viaranys, pels corriols que porten a Vilagrassa. Amb tantes dones carregades d’aviram, de paners o de cistelles; amb tants homes menant garrins, parelles de bous o vaques, com que hi passaven anant a fira, els camins semblaven corriolets de pessebre, plens de figuretes d’ofertors que fan cap a les portes de Betlem.

«Any d’abundança, la fira en dança»: la dita ja ho diu bé prou. Per això la gent que arribava de per avall feia feredat: marxants, revenedors, regaters, gitaneria blanca i negra… Com que d’Olià i Viella havien baixat tant de mules, de someres i pollins, va començar a córrer la brama que a les rambles ho donaven a bon preu, i tothom en concertava. Ni a Organyà ni a Verdú s’havia mai vist un tràfec com el d’allí. Per fer-hi encabir tot el bestiar, el Mercadal vell havia hagut d’eixamplar-se amb el clos dels bous; i el clos dels bous… és clar!… no va haver-hi més remei que fer-lo arribar a la placeta dels xais, quasi fins a tocar-se amb els garrins.

Sense gota de ponderació es podia dir que el firal s’allargava de cap a cap de vila, perquè, després de la garrinada, ja es veien els porxos de l’aviram, del carrer Major, encatifats de palla nova i guarnits d’estibes de gavials. I més enllà ja venia la plaça de la Verdura, transformada en mercat de grans, de semences de tota mena, de planter d’hortalissa, de llegums. I, al capdavall, per tot el volt de l’església vella i el prat jussà, s’estenia, com campament d’un exèrcit pellingós, el poti-poti de les parades plenes d’eines, xàbecs, relles, basts, batoies; i, al costat, la farfotalla de la pisa, l’aram, la llauna; i més enllà les rampoines de bonicois estantissos, indianes, robes, mocadors…

Oh, i la demanadissa que hi havia pertot arreu! Havia estat bon any que Déu n’hi do!, i a la gent no li venia d’un parell de vintidosos per firar-se. Sobretot al Mercadal vell, que era on es feien els negocis a l’engròs, el diner hi corria a dojo. Els compradors passaven i traspassaven per davant del bestiar, pegant-hi ullades de gent entesa. Amb la vara de freixe als dits, amidaven l’alçada de l’animal, o, per mirar-li el dentat, el forçaven a obrir la boca, i feien mals averanys de la mercaderia així que els deien el preu.

—Quatre unces, aquesta rossa? Company, esteu de platxèria!…

Someretes i pollins es rebolcaven, entretant, per terra, com mainada enjogassada. I, al costat de muls inquiets i mules guites, venien els bous calmosos, tristos, com si presentessin, resignats, una mala vellesa o una mort sagnant en mans d’aquells homes que els tustaven i resseguien de cap a cap abans de decidir-se a fer-se’n amos.

—Digueu la bona paraula.
—Ja us l’he dita.
—Doncs no farem res.
—Feu una oferta vós, home!
—Tres i mitja.
—No pot ésser.
—Doncs adéu-siau.
—Mireu… Ni la vostra ni la meva.

I el diner sortia d’unes bosses per entrar en les altres, després de fer-lo dringar un moment sobre els pedrissos del clos, que semblaven un bescanvi. Era com l’aigua d’una sínia, que va saltant de catúfol a catúfol.

Però… veieu si era estrany!… amb tot i aquell remenament de mercaderies i aquell passar els dinerons d’una mà a l’altra, que és el que fa més goig, els marxants semblava que no les tinguessin totes. Hi havia venedor que obria uns ulls grossos com prunes de frares. Però, com dimoni feien aquell posat esverat? Si la cosa anava bé, i reeixia tant la venda, per què tenien l’aire inquiet, com un que flaira un perill i es posa alerta? Aneu a saber… De segur que un corimori els devia anar per dintre, quan tots feien l’ull tan viu. No hi havia pas temor que ningú perdés de vista la parada, i, si per naps o per cols, algú havia d’abandonar-la una estona, ja es cuidava prou d’encomanar-la al veí.

—Ja m’hi tindreu compte, oi?
—Aneu, ja podeu anar-vos-en.

I, en tornant, el firaire resseguia de cap a cap la parada amb un cop d’ull, com recomptant si hi mancava alguna cosa. Era una desconfiança, una inquietud, el que surava pels encontorns de la fira.

Per allà vora el clos dels bous, s’havia aplegat una colla d’homes que parlaven, amb cert misteri, del malestar que turmentava la gent.

—Què hi ha? —va preguntar un, tot ficant-se a la quatreta.
—Què voleu que hi hagi? —responia un altre. —Aviat més que gent de bé.
—Oh, sí! Ja podeu dir-ho. Mai del món s’havien vist tants furts i lladregueries.
—Mireu… aquí al Mercadal s’ha trobat a mancar un pollí.
—I d’aviram? Si se n’ha fosa en dos dies!…
—Què em direu? A mi mateix me n’han robada. Però, això sí, de seguit n’he dat part a la justícia.
—A la justícia? I què et farà la justícia?
—Què voleu dir, què farà?
—Vull dir que això no cura de res.
—I que no hi hauria lladres, si no hi hagués alcavots.
—És el que jo dic: la justícia ens l’hem de fer nosaltres.
—És clar que sí. Vigilar, no badar mica…
—I al lladregot que s’aixarpi…
—Fer un escarment… vet-ho aquí!…

Però encara els garlaires, cada punt més exaltats, no acabaven de dir aquestes paraules, quan va sentir-se un brogit, per la part del Mercadal, que a tothom va fer girar la vista. Eren veus de disputa… un aldarull de crits, de renecs, de paraulades…

—Lladre! Tu ets el lladre! Tu, Jan, fum! —cridava un marxant de bestiar a un xicot jove que feia anar el cap dient que no, que no, que era fals allò que li acumulaven.

És clar: la colla d’homes hi havia corregut per saber què era tant d’escàndol. Segons deien per allí, aquell xicot, un pillardàs foraster, desconegut de tothom, acabava de robar mitja unça en peça. Un ramader de moltons se la trobava a mancar i acusava el xicot d’haver-li presa.

—Tu me l’has feta córrer, grandíssim murri!
—Mentida! —contestava el xicot. —Llamp em mati si he tocat res!
—Que sí! —reprenia el ramader. —Jo estava comptant sobre el pedrís… i t’he vist que em sorties de darrere.
—Mentida! Us dic que és mentida! Si l’he tocada, ja em vull morir aquí mateix!
—Jo havia dotze unces… i me’n manca mitja… i tu la tens, lladregot!
—Escorcolleu-lo! —van dir unes dones.
—No! No vull que ningú em toqui!… —va exclamar el xicot, tornant-se groc com la cera en sentir allò. —No ho vull, no ho vull!

Mes ja se li havien tirat a sobre alguns firaires, i entre tots li forfollaven per la pitrera, per la faixa, per les butxaques; i vet aquí que, en girar-li l’infern del gec, comença a caure moneda… pessetes… duros… i… mitja unça d’or!

—Mireu el lladre! Mitja unça!
—És la vostra, hereu? —van preguntar al ramader de moltons.
—Sí que l’és… mala negada! —va contestar aquest.
—Mentida! —espingava el xicot. —És meva, meva!
—Teva? —feien amb escarni els del voltant.
—Meva, no: és de l’amo, del meu amo.
—Veieu? Ni sap el que xerra, el fotut lladre…

I cent braços van aixecar-se, al moment, d’entre la multitud enfurismada, per caure venjatius damunt seu. El xicot estava traspostat. Cames i braços li anaven com unes debanadores. Però, en sentir-se en perill de mort, davant d’una munió de gent amb els ulls encesos d’ira i amb els braços alçats per la venjança, es va sobreposar al terror, l’instint li va donar ales, i… va fer acció de fugir. Ni mai de Déu que ho hagués fet! Més prompte que la vista, un munt d’homes el va enrotllar brandant enlaire les vares. Però ell era brau, fort, arruixat, i, pegant una estrebada amb tot braó contra el cèrcol de carn que l’encloïa, va aconseguir desempallegar-se, apretant a córrer firal avall.

—Agafeu-lo!… —va cridar, al moment, la veu de la gentada.
—Agafeu-lo!… —va tornar a bramar la multitud. —Agafeu-lo!… És el lladre de la fira!

I encara el fugitiu no havia donat deu passes, que queia tan llarg com era, pegant de cara a les lloses del carrer. Uns venedors de bestiar li havien fet traveta allargant-li entre cames una vara. I aleshores… aleshores… sobre el xicot, estirat boca terrosa, va ésser el desfet de puntades de peu, de cops de puny, de garrotades.

L’hora era arribada de l’escarment. El poble començava a fer justícia, justícia sense paraules vanes ni papers escrits… justícia senzilla i prompta, com és llesta i senzilla l’ànima popular. Allí on se fa el mal, allí s’esmena. L’enuig covat durant dos dies de robatori seguit es desfogava amb el càstig. Qui perd lo seu perd el seny. Els robats es rescabalaven de la pèrdua punint per la pròpia mà. I fins i tot els que havien tingut la sort de no haver-se trobat a mancar res, també ajudaven l’obra de la vindicta pública, també ajudaven a netejar el món de gent dolenta. El poble es feia jutge i botxí. Com en els temps més reculats de la vida humana, la gent es prenia la potestat de judicar el culpable i de punir-lo alhora per son crim… que ningú te més fervor a sentenciar un reu que aquell que n’ha rebut dany. Per això la multitud, com una allau desfeta, va caure sobre el cos magolat del miserable, que es rebolcava en el sofriment. Cadascú li llençava el seu suplici, la seva escopinada, el seu afront.

—Té, gran murri!…
—Té, per brètol!

Estava tan furiosa, la gentada, que allí mateix hauria donat mort al delinqüent si no hagués volgut l’atzar que, a l’últim, compareguessin agutzils, saigs, homes de cúria, alarmats per la infernal cridòria que alçava el fotral de gent.

—Pas a la justícia! — va dir, amb veu imperiosa, un pregoner, tot obrint camí a l’autoritat entre el garbuix de les empentes.
—Què és tot això?… —preguntava un agutzil en arribar davant del xicot estès per terra.
—Això és la justícia que fa el poble —va respondre un dels firaires robats. —Aquest lladre ha pres una unça.
—Doncs a la presó, lliga de braços.

Però la gent, en sentir que li volien sostreure el criminal de les urpes, es va posar a udolar, indignada:

—No! No! Això no!… Sou els alcavots de sempre! Ens el voleu prendre per salvar-lo!…

I una onada de la multitud va acorralar en un instant els homes de justícia, mentre firaires i marxants, perquè la justícia no restés sense complir, s’emmenaven el culpable, estirant-lo per una corda que li acabaven de lligar als peus.

—Arrossegueu-lo! Arrossegueu-lo!… —bramava la munió, enrogallada de ràbia.

Tothom volia que es vegés bé el gran escarment que es feia. No n’hi havia prou amb castigar: calia que el càstig d’un lladre servís d’exemple als demés.

I llavors va començar la sinistra cavalcada, firal avall, firal avall, rodolant furient cap a la part baixa de la vila. Era una torrentada de dimonis arrossegant un cos brut, sagnós, espellifat, enmig d’una cridadissa de salvatges. En passar el tètric seguici davant dels rotlles de xais, marxants i badocs preguntava, amb aires de basarda:

—Què és aquest núvol de gent?…
—Arrosseguen un lladre… un lladre que ha robat dues unces a un ramader!…
—Fort! Mateu-lo!… —clamaven, indignats, els traficants. —Mateu-lo!

I, com un poble desbocat, prosseguia la desfilada tràgica, deixant un rastre vermell sobre les lloses.

—Mireu! —deien, signant-se la taca, els uns als altres. —Mireu!

I la vista de la sang humana semblava que acabés d’afollar les turbes. Venedors i compradors abandonaven la fira per enganxar-se a la desenfrenada multitud, que per moments esdevenia espessa, espessa… Quan la ferotge corrua arribava als porxos de l’aviram, les dones van recular esfereïdes veient aquella fotralada d’homes que els queia al damunt.

—Què és això, Reina Santíssima! —xisclaven les venedores.
—Un lladre que ha pres tres unces!
—Senyor! Senyor, bon Déu! —feien les dones, esgarrifades.

Després, la cavalcada va allunyar-se davallant furiosa cap al prat jussà, escampant-se pel mig de les parades.

Però… a l’acte mateix va sentir-se una cridòria nova. De la part alta del Mercadal baixava una altra colla de gent, com si volgués assolir la multitud que arrossegava el miserable.

—Atureu-vos! —cridava un home. —No el mateu! No el mateu pas!

Era el ramader de moltons, que accionava desesperadament, anant a davant de tots.

—Que no l’arrosseguin! Que no el matin! —cridava, desesperat.
—Però… per què? Què teniu?… —interrogaven uns homes sortint-li al pas.
—Que m’havia errat de comptes… —deia el ramader. —He tornat a comptar, i… res me manca.
—Doncs… i els diners que el xicot duia? —li replicaven.
—No són robats —feia un altre home de la colla. —Eren meus. Jo só el seu amo… i els hi havia donats per pagar un vedell…
—Doncs… correm!… Correm-hi tots!…

I la colla va seguir corrent, rabent, cap al prat jussà, per aconseguir la gentada, tot cridant a cada pas:
—No el mateu!… No el mateu, que és innocent!…

Però en arribar a les primeres parades, ja es va veure que era tard. El xicot, mort, fet un pilot de carn sagnosa, jeia sobre un munt de pedres! El poble ja havia consumat la seva obra de justícia.

Deu-nos aigua, Majestat!

Ni els vells més vells servaven record d’una seca tan calamitosa com la que afligia la comarca, ja de per si prou perjudicada sempre de manca de pluges, per lo pelat que era el terrer. Feia condol de debò veure com les hortes i terres enclotades s’anaven tornant ermots, sense verdor, sense brosta, igual que si hagués socarrat un foc tots els conreus i plantades. I, pel que toca les peces de secà, vessanes alteroses i feixes de sembradura, ja es pot comptar com estaven de resseques i eixarreïdes.

Amb tot això, la misèria treia la grapa per tot arreu, i, clavant l’urpa aquí i allí, no perdonava les masies i els poblets dels encontorns, ni feia mercè a la Pobla de Codolar, la vila feréstega i negra, que era el centre natural de la comarca punida. Gent endiastrada i de sang bullenta, els habitants d’aquell racó de món, se donaven més que mai als desfets i a les disbauxes, com si estiguessin persuadits de què havia arribat l’hora de finar el món i, tant per tant, més valia gaudir-se i rabejar-se en la darrera extremitud. Les comarques veïnes ja ho deien prou: «Gent de la Pobla, gent de la forca!». Però mai la dita havia ressortit tan veritat com allavores; perquè, si eren prou desanimats i brètols sempre, ara la fam els acabava d’empènyer cap a les goles del crim. Amb la misèria cada dia més extensa, sovintejaven més els furts, i amb els furts els desoris, i amb els desoris les revenges, i les malifetes i les traïdories, i les raons sagnants de poble a poble i les baralles armades de veí a veí.

Joves i vells maleïen l’hora i el punt en què els havia tocat néixer en aquella terra de dimonis, que semblava condemnada a la fam. I més d’un cop i més de cent es veia els homes com alçaven els punys closos, amenaçant el cel blau, el cel serè, el cel sinistrament lluminós que els rebutjava la caritat d’una gota d’aigua! Els predicadors prou sermonaven per les esglésies dient que la calamitat que els afligia era un assot enviat de Déu, per aturar-los en el camí de perdició. Però ells…, que és cas!… en comptes d’estamordir-se, s’exaltaven desesperats, renegant com mals esperits, cada cop que veien els aljubs sense aigua, les cisternes fondes, els safreigs buits, les séquies eixutes, els recs secs com un os, i els molins parats i silenciosos.

Mes tant i tant durava la seca maleïda, que la gent de la Pobla, bo i rebeca i feréstega com era, va començar-se a sentir abatuda, aclaparada. Si semblava que tots els poders del cel i de la terra i de l’infern junts s’haguessin conjuminat per fer de la comarca un munt de cendres!

Les terres, recuites per un sol sense pietat, s’esberlaven aquí i allí, deixant sortir per les escletxes una cremor de fornal que inflamava l’aire amb xardoroses alenades. Surava arreu una polsina blanquinosa que anava encalcinant la negror dels edificis i la fullaraca rostida de les escasses arbredes. I, entre la pols que tapava els esperits i la xardor que abrusava els cossos, semblava que la vida anés a finar per la gent, per les bèsties, per les plantes… Panteixant de set, els gossos caminaven fent esses pels camins empolsegats, amb la gola badada i la llengua caiguda de gairell. I aquella infernal tortura, que corsecava els animals, no va trigar a fer-se sentir dels homes. Ja s’havien estroncat la major part de les fonts, i, de les poques que encara rajaven, n’eixien tan minsos rajolins, que sempre hi havia una gernació aturada davant les aixetes, i a cada punt s’armaven disputes, i, quan no disputes, ganivetades, entre la gent que anava a omplir. Allò era l’angúnia de la mort! El darrer badall de tota una comarca! I per tanta misèria i tanta pena no hi hauria un remei, fos el que fos?

Des d’aquell punt, l’endiastrada gent de la forca va començar a pensar que la tremenda calamitat que els decandia podia molt bé ésser un càstig de Déu. —Potser sí que els predicadors tindran raó —anaven rumiant, escoparrendits, molts dels qui adés roncaven fort i feien més cara d’encalabrinats i cap-calents.

I com que la força del mal, terrible pels seus efectes, terrible pel misteri amb què es vesteix, podia més que la sang bullent i la supèrbia dels homes, va venir una hora en què tothom va haver d’ajupir-se davant la desolació, i de mica en mica es van acabar els roncs, les rebel·lies i les blasfèmies.

Un dia, al mig de la plaça de la vila, perquè tothom el sentís, un vellet va dir, cridant, que el que calia era fer pregàries públiques, si és que es volia cercar un consol a la congoixa que els matava. I, com il·luminats de sobte per les paraules del vell, els homes que l’escoltaven varen obrir bon xic els ulls a la llum de l’esperança.

—En un cas consemblant —va seguir l’avi—, jo, de minyó, n’havia vist fer als vells… i Déu, Nostre Senyor, se va apiadar de nosaltres i va ploure molt i molt… i la collita es va salvar, després de cinc anys d’haver-se perduda.
—Doncs fem pregàries! —va exclamar tothom amb ardiment.
—És que ja s’ha mirat de fer-ne —va respondre el jai—. La parròquia major ja ha provat de treure la Majestat cinc o sis voltes…, però mai de Déu hi ha comparegut una ànima, ni de la vila ni de l’entorn. Quan se’n van fer sent jo quitxalla, a més de la vila en pes, va venir la gent de Codolar, de Masferesa, de Riueixut; van baixar els de Collmalsagna, de Fontroja, de Pedregar, i fins de Rocamorta i de les Timbes.
 —Doncs ara també hi anirem tots! Tots! —cridaven homes i dones, encoratjats per aquell raig de fe que els duia una guspira de confiança a l’ànima.
—Que s’avisi els pobles veïns!
—Nosaltres anirem a Codolar.
—Nosaltres a Masferesa.
—I diumenge, a pregàries tothom.
—Que ningú hi manqui!
—Ningú! Ningú!

Tal dit, tal fet. Mentre els uns corrien pels rodals escampant la veu de les pregàries, d’altres anaven a fer saber a l’església el bon esperit de la gent. El determini aviat va ésser pres. El missioner caputxí, que feia els sermons al setenari del Carme, s’encarregaria de la prèdica i de comandar les lletanies. De l’església major es trauria el crucifix vell, la Santa Majestat, que vuit homes, rellevant-se per torn, portarien damunt de les espatlles. Per acompanyar solemnialment la imatge, vindrien les creus i els capellans de les parròquies i sufragànies. Després de passar pels carrers de la vila, la professó emprendria el camí de Codolar, fins a arribar al turó de les Set Creus. Allí es faria el sermó, i aprés la gentada s’enfilaria cap a l’ermita de la Misericòrdia, on se deixaria el Crist fins que hagués fet mercè de l’aigua tan implorada.


Des d’aquell instant la comarca ja no va assossegar, sempre amb aquella cabòria, sempre amb aquell neguit de fer les pregàries públiques, que havien de ser la salvació de tothom. La gent de la forca mudava per moments de tarannà, i, molt més supersticiosa que creienta, va començar a imaginar-se que només calia treure la Majestat perquè el cel se desfés en un mar d’aigua. Eixelebrats com eren per tot, fos cosa de Déu, fos cosa del dimoni, saltaven d’una dèria a l’altra dèria amb la mateixa fúria de salvatges, amb la mateixa exaltació d’esperitats.

Bo i esperant el dia de les pregàries, ja passaven per la vila colles de gent cantant a crits les lletanies i exclamant a cada punt «Aigua, Déu! Aigua, Déu!» amb uns udols de fera que feien escruixir. Homes i dones anaven de genollons pels carrers, picant-se el pit amb un còdol o assotant-se l’esquena amb calabrots. Per guarnir els frontis de les cases amb objectes de pietat, els veïns treien, de dins les cambres, imatges velles de sants i santes que, penjades per les parets, convertien els carrers en altars inacabables.

Un que hagués entrat de nou a la vila negra, no l’hauria coneguda pas. Les tavernes del raval, adés tan plenes de bullícia i cridòria, restaven solitàries i quietes com un reclòs de fossar. Les cases de meuques de sobre muralla, abans tan atrafegades i escandaloses, apareixien estranyament quietes, amb les finestres tancades i barrades, com si fos Divendres Sant. Enlloc del món s’oïen, com suara, les cançons obscenes que semblaven dictades a la presó o al bordell.

Quan va arribar l’hora de la professó, esgarrifava de sentir la manera com aquella munió de gent miserable, vinguda de qui sap quins pobles i llogarets veïns, alçava un crit de plany al cel, fent prometença de no cometre més pecats si Déu s’apiadava de la comarca. Grans i xics udolaven: «Aigua, Déu! Aigua, Déu!». Tot el que un dia havia sigut escàndol i impietat, esdevenia desaforada contrició i viu penediment. No n’hi havia prou d’anar a les lletanies amb devoció: calia presentar-s’hi fent extremituds de la més esbojarrada penitència. La major part dels assistents feien feredat de mirar, pels horrorosos enginys de suplici amb què s’havien guarnit el cos. Quasi tots anaven amb els peus descalços i amb les cames vestides d’esbarzers. Molts arrossegaven pesantes cadenes, o duien els braços estesos, amb una pedrassa a cada mà. D’altres portaven al coll dos cabirons clavats de través, a tall de creu feixuga que els macava les espatlles. Fins n’hi havia que, nus de mig cos per amunt, duien, amb cordes d’espart, lligats a la cintura, uns trossos de roc que, en arrossegar per terra, a cada sotragada torturaven les carns del penitent. Talment semblava que el terror i la fam havien trasbalsat el judici d’aquella gentada enfollida i clamorosa. I és que, estamordits per la misèria, imprimien a la devoció la mateixa feresa, la mateixa mala sang amb què suara es destrossaven ells amb ells. Davant d’una penitència enfurismada com la d’aquells homes rebecs i enverinats, no se sabia si prendre els penitents per màrtirs de la fe cristiana o per lladres de camí ral.

Així que pels carrers de la vila es va posar en moviment la professó, d’aquelles ànimes grolleres es va aixecar un clam de Misericòrdia! que, per lo ferotge i estrident, lo mateix podia ser una blasfèmia que una invocació.

Davant de tot, a tall de capitost, anava el missioner, un caputxí jove, més sec i escardalenc que un anacoreta, ple de nusos d’ossos com un feix de sarments vells, ullerós i pàl·lid igual que la mort. Amb el braç dret estirat, enlairava una creu a guisa de senyera, com si amb ella volgués conduir a les victòries celestials, passant pel calvari redemptor, aquell estol d’orats furiosos. Després, afilerats de quatre en quatre, venien els penitents, aclaparats, sagnants, adolorits pels aparells de turment amb què castigaven la maldat de les pròpies culpes. I entre el dring que feien les cadenes tot arrossegant-se, i el xàfec dels assots amb què els uns se punien, i el soroll de les pedres que remolcaven uns altres, sobreeixien ais de dolor arrencats per les tortures. Darrere seguien les parròquies amb les creus, i les confraries amb les banderes. Després venia la Santa Majestat, llorda escultura de les centúries velles, vestida de barbres robatges i coberta de matusseres joies per la pietat ferrenya de les antigues generacions. I, al capdavall de tot, estalonant els portants del crucifix, com la impedimenta d’un exèrcit, marxaven els vells, les dones, les criatures, tota la gentada feble dels pobles veïns, formant una cua sense terme.

La informe comitiva prou volia avançar pels estrets carrers de les Pobles; però amb prou feines podia moure’s marxant al pas i a batzegades. Era tan espessa, la multitud! Pesaven tant, les cadenes! Costaven tant d’arrossegar, les pedres! Era tan feixuga, la imatge del crucifix!

Vulgues no vulgues, la professó havia d’aturar-se de tant en tant; i allavores un clergue entonava una posada dels goigs de la pluja, enmig del silenci de tothom.

Set tenia el poble jueu
anant pel desert un dia,
quan Moisès, clamant a Déu,
la dura roca feria,
fins que l’aigua regalada

a raig fet hagué brollat.

I la multitud, a la una, responia:

Per la terra assedegada
deu-nos aigua, Majestat!

Quan la professó va ser a emprendre la costa de Codolar, pedregosa i aspra com un camí de bruixes, allavores sí que la marxa es va fer més i més dificultosa. Les creus, els rocs, les cadenes, havien doblat el pes, i, de tan fadigats, els portants del Crist havien de rellevar-se a cada punt. Semblava que la monstruosa comitiva, temorosa i avergonyida, no gosés a desfilar per aquells indrets fatídics, poblats d’horroroses llegendes i de fantasmes sagnants. Cada roca, cada pedra, cada sot, portava escrita amb taques de sang la història infernal d’un crim. Aquí un robo a mà armada; allí un homicidi; més amunt una violació…


Fins al cap d’hores no es va arribar a les Set Creus. En sent al sinistre paratge, famós en tot el país pels set assassinats que s’hi havien comès, la gentada es va aturar; i, mentre els portants ageien el Crist sobre una marjada, el frare es persignava amb lentitud i començava el sermó:
—Gent de la forca, de genolls tots i acoteu el cap a terra! —La multitud va obeir, esporuguida—. Aixís, aixís és com vos vull veure sempre: ben humils i compungits. Quan és any d’abundor i dia de gràcia, tot és plantar cara al cel i renegar de la seva providència; quan és dia de fam, de set, d’adversitat, com avui, veniu, tot submisos i penedits, a reconèixer l’omnipotència divina. Allavors, ¿què més voleu? ¿Quin favor podeu demanar més gran que el d’ara? Si estiguéssiu en l’abundor, estaríeu en el pecat: esteu en la misèria, i ja comenceu a cercar el camí de salvació. Doncs, ¿què hem de fer sinó alegrar-nos i gaudir-nos, i entonar un himne d’alabança a l’Infinit, perquè amb son càstig terrible us condueix a la gràcia? Per vosaltres només hi ha Déu quan hi ha fam: doncs beneïm la fam, que obra el miracle de tornar-vos a Déu. Amb el Déu misericordiós, ple de bondat i de tendreses, no hi voleu pas saber res: doncs haveu-vos-les amb el Déu de les justícies eternes. Mireu…, l’hora de l’escarment ja és arribada; i el Jutge diví, molt més sever i poderós que els de la terra, vos asseca els camps, vos asseca els horts i us abrusa amb una xardor que sembla precursora de les cremors que us esperen a l’infern. Perquè…, entengueu-ho bé…, aquests flagells d’aquí, terribles i tot com vos els imagineu, gairebé res signifiquen. Ara són els càstigs de la terra, transitoris i mudables, com tot és mudable i transitori en aquest món, però, mentrestant, se us preparen aquells que no muden ni s’acaben mai. Després d’una mort desesperada vindrà el judici sever, i, després del judici, tota una eternitat de dolor infinit!

 La multitud sanglotava, desfeta en llàgrimes i clams.

—Mes…, escolteu! —va reperndre el frare, com instantàniament commogut per la consternació de la gent—. ¿Voleu que demani al Totpoderós que pari per un moment les vergassades de la seva ira, mentre vosaltres vos penediu de tot cor i feu prometença de descobrir públicament vostres maldats?
—Sí, pare, sí! —va bramular la gentada.
—Però abans m’heu de prometre que el penediment serà per sempre.
—Per sempre, pare! Per sempre! —cridaven els penitents, tot cargolant-se, sagnosos i adolorits per les nafres que els feien els suplicis.
—Sent aixís, comenceu per confessar en veu ben alta les vostres iniquitats. ¿No sou, per ventura, els esclaus de la culpa? ¿No sou els fills del vici i els engendradors del pecat?
—Sí! Sí!
—Doncs giteu per aquestes boques d’impuresa la confessió de tots els crims i totes les perversitats que us podreixen les entranyes. Aquí, sota aquest cel blau, obra de Déu; aquí, postrats davant la sagrada Majestat, digueu al Senyor Jesucrist Nostre que sou uns matadors i assassins.

I les turbes responien:
—Som matadors i assassins!
—I lladres de camí ral.
—I lladres de camí ral!
—I gossos folls de luxúria!
—I gossos folls de luxúria!
—I heretges i renegats.
—I heretges i renegats!…

Aquell frare, descarnat i pàl·lid com un espectre, semblava que sentia un goig suprem fulminant execracions sobre execracions, escopint dicteris i més dicteris a la cara d’aquella gent de maleïda nissaga. Ara que tenia els perversos sota el peu, esfereïts per la fam d’avui i per l’infern de demà, se fruïa esclafant-los el cap amb tot el pes de les divines ires.

Però de sobte, tot de sobte, quan més enutjat se mostrava el missioner fuetejant amb improperis terribles les multituds…, molts dels que alçaven el cap al cel bescantant les pròpies culpes, varen veure com apareixia per l’espai una clapa blanca, allà, enllà, per la banda de llebeig…

—Mireu! Mireu!… Això sembla aigua! —van exclamar els primers que s’havien adonat de l’aparició.
—Això és aigua!… Sí que és aigua! —anava repetint la gent, cada cop més distreta de la prèdica del frare i cada cop més absorta en la contemplació d’aquell cel, que semblava fer senyals de compassió.

Entretant, la taca esponjosa, com d’escuma, s’anava inflant, inflant, per l’horitzó. En breus instants, la taca blanca va esdevenir núvol gris, i el núvol gris va transformar-se en tapall negre que va endolar el cel de cap a cap. Un llampec va esquinçar l’espai amb lluïssors instantànies, i al moment va esclatar un tro esgarrifós. I varen començar a caure gotes, unes gotes grosses, al principi clares i després espesses, que, rebotent sobre la pols del terrer, alçaven fumerols de polseguera.

—Miracle s’és fet! —cridava la multitud, boja d’alegria—. Miracle! Miracle de Déu!

La pluja s’espessia per instants, i, al compàs de l’aigua rabenta, creixia la bullícia de la gent, i tothom cercava refugi vora els marges. La munió es desfeia…, s’engrunava… Dones i criatures corrien, d’ací d’allà, augmentant la confusió… Els penitents, assotats pel xàfec d’aigua que els feia coure les carns sagnoses, demanaven roba per cobrir-se i no aguantar la pluja de ple a ple. A fi de tapar-se el cos, els homes es deslligaven les cordes i es desfeien dels esbarzers que els esgarrinxaven, que els ferien, i, un cop lliures de la tortura, exhalaven respirs de satisfacció. Varen començar a desfilar-ne molts… D’altres varen seguir… Després va ser una corrua de gent que se’n tornava cap avall…

Dret, com un sentinella al costat del Crist, el missioner contemplava amb ulls irats la covarda deserció, fins que, no poguent-se aguantar més, va apostrofar els fugitius amb veu amenaçadora:
—¿A on aneu, desanimats? ¿No veieu que el Crist es mulla? Brètols, més que brètols! No fugiu! En nom de Déu vos ho mano! Gent de la forca, no abandoneu la Majestat!

Però ells, res, res: dret avall sempre, igual que el dimoni els envestís…, avall, sempre avall, cap a la vila, empaitats per l’aigua, que semblava córrer darrere d’ells com si els volgués assolir.

—Ara va fort! Ara va bé! —xisclava amb goig la multitud, davallant furienta per entremig de la sobtada fosca, que la resplendor sinistra dels llampecs il·luminava de tant en tant.

I, ara caient, ara aixecant-se, baixava tota la munió com una riuada de carn humana, rodolant a les palpentes, escampant-se i esmunyint-se pels torrents i viaranys.

Els primers que varen arribar a la vila, ja negra nit, varen trobar tancades les cases del raval. Tothom va començar a trucar als hostals i a les tavernes: —Obriu, que volem xopluc!

Al cap d’un moment les portes s’obrien, els carrers es poblaven de gernació, pels balcons i finestres sortien llums… La major part dels homes es ficava a les tavernes demanant que s’encengués foc per eixugar-se la mullena de les robes. Altres es deixaven anar de colzes damunt les taules, demanant vianda i beure. «¿Què teniu? Porteu vi! Vi! Vi! Vinga vi!» Tot era talara i bullici… i, al compàs de la pluja, que anava caient a dojo, s’alçaven cantúries pertot arreu… Quina vetlla de gatzara i de platxèria!

Ja era més de mitjanit… i encara se sentia el soroll dels daus per les tavernes, i els trucs i envits dels jugadors de cartes, i les riallades i els renecs dels borratxons… Les meuques de sobre muralla passaven o traspassaven, mig nues, per darrere les finestres, assenyalant l’ombra del cos a través de la cortina… Les guitarres brunzien sense parar, i, entre el baf de la disbauxa, suraven retalls de cobles desvergonyides:

Beguem i riguem-hi,
que plou a desdir:
cada gota d’aigua
val un got de vi!

 Mentrestant, allà dalt, al turó de les Set Creus, el crucifix es mullava, voltat de fosca i de solitud.

© de l’edició, Stroligut