frank o'hara català traducció poemes a l'hora de dinar Xènia Dyakonova

Poemes de l’hora de dinar – Frank O’Hara

Edicions de 1984 ha publicat, per primer cop en català, Poemes de l’hora de dinar del poeta de l’Escola de Nova York Frank O’Hara. La traducció és de Xènia Dyakonova.

A Stroligut en publiquem tres poemes i el pròleg del també poeta i traductor Melcion Mateu.

» Més d’Edicions de 1984

Frank OHara

—L‘hora de Frank O’Hara

Són les 12:40 d’un dijous a Nova York, i Frank O’Hara surt del MoMA a fer un mos pels carrers fumejants de Midtown. Entre transeünts atrafegats, els obrers descansen amb la coca-cola a la mà, els taxis toquen el clàxon per sortir de l ’embús i les faldilles d’una noia voleien un instant sobre les reixes de Ventilació. O’Hara té el temps just d’escriure un poema, o potser ni això, perquè ha quedat amb un amic, té una trucada pendent i no vol renunciar a un suc de papaia del seu lloc preferit. O potser són les 12:20 d’un divendres, no importa, i Frank O’Hara té mitja hora per dinar i un munt de trucades pendents, però encara està sota l’impacte de la darrera pel·lícula de Fellini, porta a la butxaca un llibre d’un poeta francès que no pot deixar de llegir i té uns versos propis que li ballen pel cap. És l’hora de dinar, però Frank O’Hara s’estima més escriure un poema. 

Per a Frank O’Hara, la poesia és un afer urgent, immediat. En un moment màgic, el metafísic se sincronitza amb l’intranscendent: «Un cafè instantani amb nata un xic | agra, i una trucada al més enllà, | que continua tan lluny com sempre». Diuen que el poeta escrivia a totes hores, davant la gent, en públic, gargotejant en un tros de paper qualsevol. Hi ha poemes seus que s’han conservat perquè algun amic els va copiar en una carta: no posava gaire cura a guardar el que escrivia. La compilació de la seva poesia completa, a càrrec de Donald Allen (1971, amb nombroses reedicions), posà en relleu que els volums publicats en vida formen part d’un contínuum, un procés que és vàlid en si mateix, una improvisació que revela una idea de la poesia indissociable del dia a dia: en O’Hara, la immediatesa del jazz o l’action painting es posa al servei de la poesia i d’allò que Joan Vinyoli anomenava viure poèticament les vint-i-quatre hores del dia.

La poesia de Frank O’Hara és, doncs, un afer personal, però anirà sempre associada a l’Escola de Nova York. O’Hara, com John Ashbery, Kenneth Koch, Barbara Guest i James Schuyler, n’és membre fundacional, però ell, a més, és el poeta que tematitzà la ciutat com a escenari. Si, d’una banda, la poesia d’O’Hara és la més novaiorquesa de l’Escola de Nova York, el límit temporal —amb la mort prematura de l’autor a quaranta anys— emmarca l’obra del poeta dins de l’experiència col·lectiva del grup. De la vocació individualista del seu projecte literari, O’Hara en deixà constància en el manifest d’un moviment estètic unipersonal, el «personisme». Provocatiu i paròdic, el manifest defensa el poema com a forma directa d’adreçar-se a algú. Un poema d’amor que és tan espontani com una trucada de telèfon, vet aquí el propòsit del personisme. I en aquesta proposta individualista cal veure-hi una necessitat del poema com a artefacte que interpel·la un col·lectiu, perquè el personisme implica els altres: amics poetes com LeRoi Jones (més endavant conegut com a Amiri Baraka), que surt en diversos poemes, o com el mateix John Ashbery, que apareix a «Un breu dietari de viatge», un poema que recull el viatge que van fer plegats a Espanya per preparar l’exposició New Spanish Painting and Sculpture (1960), que O’Hara organitzava per al MoMA.

La capacitat automitificadora d’O’Hara no pot passar desapercebuda. La mort de Bunny (V. R. Lang, poeta amiga dels anys de Harvard), de Jackson Pollock, de James Dean, de Billie Holliday, posa l’individu davant del destí col·lectiu i exigeix a la seva poesia un biaix transcendent. El jo líric reclama els seus tres minuts de fama («em pregunto si una persona entre 8.000.000 pensa | en mi») en una ciutat i una època —la Nova York de finals dels cinquanta— que defineixen una mitologia que no ens ha abandonat. Llegir O’Hara és passejar per la Nova York del 5 SPOT i el Birdland, a l’època que tenien en cartell Miles Davis o Billie Holiday, i és mèrit del poeta percebre quines són les coses que importen. És important que les mares deixin anar els seus fills al cine —llegiu el cèlebre poema «Ave Maria»— per estalviar-los futurs traumes sexuals, llacunes culturals o totes dues coses. La Nova York actual viu en gran part de la ciutat mítica i vibrant que O’Hara retrata als seus poemes. Passejar-hi és un
déja-vu, per la manera com la ciutat impregna la imatgeria contemporània. I també una bona aproximació a la poesia d’O’Hara, una poesia que percep en l’experiència immediata i fragmentària de la metròpoli un més enllà que en major o menor mesura ens arriba a tots, i on el superflu i l’efímer van de bracet amb el transcendent, en un to que és alhora exaltat i elegíac, perquè cantar les coses petites és una manera de constatar la seva desaparició.

En aquest sentit, Xènia Dyakonova treballa amb la traducció d’un material afí, perquè en la seva poesia hi ha un esforç mantingut per combinar el transcendent i l’efímer, el to elevat i l’humor. Com passa a «Rapsòdia»: «El Tibet històricament ¿és una part de la Xina? tan històricament com jo | pertanyo a l’èxtasi immens de la mort americana». Davant l’experiència contradictòria de la ciutat contemporània, O’Hara es va plantejar fer poemes amb els elements més variats. I ho va fer amb una naturalitat insòlita. De tant en tant encara sembla que ens el trobem, que el veiem en una cantonada de la gran ciutat, confegint el seu poema de «faig tal i tal», com si escriure fos bufar i fer ampolles.

Melcion Mateu

Poemes de l’hora de dinar

CAMBRIDGE

Encara plou i el fruit groc i verd de cotó
és ridícul al costat d’una finestra que dona
a uns arbres hivernals on queden només
tres fulles grises. L’estufa funciona,
és l’única escalfor a la terra, i el cafè instantani.
Em poso uns pantalons gruixuts de pana,
un jersei escarlata que abriga i m’embolcallo
amb el meu vell barnús escarlata. Com Pasternak
a Marburg (diuen que a Itàlia i a França fa més fred, però
segur que a Alemanya en fa tant com aquí) i,
sense la inspiració del Mestre, puc morir congelat
abans de sortir a la pluja blanca. ¿Anit podria haver
deixat la finestra tancada? Però si és d’allà
d’on ve la salut! El seu alè des dels Urals m’inflama
com un cigarret oblidat… Crema! No és menyspreable, això,
perquè és poètic, i no és poca cosa, si ho patrocina el més gran
poeta viu de Rússia a un preu incalculable.
A l’altra banda del carrer hi ha una casa en construcció,
abandonada a la pluja. D’amagat, aniré a treballar-hi.


CAMBRIDGE
It is still raining and the yellow-green cotton fruit
looks silly round a window giving out on winter trees
with only three drab leaves left. The hot plate works,
it is the sole heat on earth, and instant coffee. I
put on my warm corduroy pants, a heavy maroon sweater,
and wrap myself in my old maroon bathrobe. Just like Pasternak
in Marburg (they say Italy and France are colder, but
I’m sure that Germany’s at least as cold as this) and,
lacking the Master’s inspiration, I may freeze to death
before I can get out into the white rain. I could have left
the window closed last night? But that’s where health
comes from! His breath from the Urals, drawing me into flame
like a forgotten cigarette. Burn! this is not negligible,
being poetic, and not feeble, since it’s sponsored by
the greatest living Russian poet at incalculable cost.
Across the street there is a house under construction,
abandoned to the rain. Secretly, I shall go to work on it.

POEMA

¿Oi que seria divertit
que El Dit ens hagués dissenyat
per cagar només un cop per setmana?

cada dia ens aniríem
engreixant i diumenge al matí
mentre tothom és a missa
                                                         plaf!


POEM
Wouldn’t it be funny
if The Finger had designed us
to shit just once a week?

all week long we’d get fatter
and fatter and then on Sunday morning
while everyone’s in church
                                                                     ploop!

AVE MARIA

Mares d’Amèrica
                               deixeu que els vostres fills vagin al cine
que surtin de casa així no sabran què feu
l’aire fresc certament és bo pel cos
                                                               però què passa amb l’ànima
que creix a les fosques mentre imatges platejades li donen relleu
quan sigueu velles perquè us tocarà ser velles
                                                                                   no us odiaran
no us criticaran no ho sabran
                                           seran en algun lloc esplendorós
que van veure per primer cop un dissabte al vespre o mentre feien campana

potser us agrairan i tot
                                           la seva primera experiència sexual
que només us va costar 25 centaus
                                                i no va pertorbar la pau de casa vostra
sabran d’on venen les llaminadures
                                                          i les bosses de crispetes gratis
tan gratis com marxar abans que la pel·lícula acabi
amb un desconegut simpàtic que viu a l’edifici Paradís Terrenal
prop del pont de Williamsburg
                                                 oh mares que feliços haureu fet
els trapelles perquè si ningú se’ls lliga al cine
ni se n’adonaran
                        i si algú ho fa serà genial
i s’hauran divertit molt sigui com sigui
en lloc de mandrejar al jardí
                                                    o a la seva habitació
                                                                                         odiant-vos
abans d’hora perquè encara no haureu fet res terriblement lleig
tret de preservar-los dels plaers més foscos
                                                                  això darrer és imperdonable
així que no em culpeu si no seguiu aquest consell
                                                                                 i la família es trenca
i els vostres fills es tornen vells i cecs davant la tele
                                                                                       mentre veuen
pel·lícules que els prohibíeu quan eren joves


AVE MARIA
Mothers of America

                                     let your kids go to the movies!
get them out of the house so they won’t know what you’re up to
it’s true that fresh air is good for the body
                                                                          but what about the soul
that grows in darkness, embossed by silvery images
and when you grow old as grow old you must
                                                                                  they won’t hate you
they won’t criticise you they won’t know
                                          they’ll be in some glamorous country
they first saw on a Saturday afternoon or playing hookey

they may even be grateful to you
                                                          for their first sexual experience
which only cost you a quarter
                                                     and didn’t upset the peaceful home
they will know where candy bars come from
                                                             and gratuitous bags of popcorn
as gratuitous as leaving the movie before it’s over
with a pleasant stranger whose apartment is in the Heaven on Earth Bldg
near the Williamsburg Bridge
                                     oh mothers you will have made the little tykes
so happy because if nobody does pick them up in the movies
they won’t know the difference
                                             and if somebody does it’ll be sheer gravy
and they’ll have been truly entertained either way
instead of hanging around the yard
                                                                  or up in their room
                                                                                                     hating you
prematurely since you won’t have done anything horribly mean yet
except keeping them from the darker joys
                                                                     it’s unforgivable the latter
so don’t blame me if you won’t take this advice
                                                                         and the family breaks up
and your children grow old and blind in front of a TV set
                                                                                                        seeing
movies you wouldn’t let them see when they were young

© del pròleg, Melcion Mateu
© de la traducció, Xènia Dyakonova
© de l’edició, Edicions de 1984