el got josep palacios recull de contes valencians conte joan fuster

El got – Josep Palàcios

El got és el primer conte del poeta, narrador i traductor de Sueca Josep Palàcios . Va ser publicat el 1958 al Recull de contes valencians, a cura de Joan Fuster.

A Stroligut en publiquem una nova versió, inèdita, reescrita per Palàcios seixanta-sis anys després.

el got josep palacios recull de contes valencians conte joan fuster

EL GOT

—Només acabes, te’n tornes a casa, ¿sents? No et faces el sord! ¿M’entens? I vés alerta: dus una arruga a la bragueta!

Qui ho deia era una dona entrada en anys, però no vella encara. Es movia d’un lloc a l’altre amb passos cansats i lentíssims; sense ser molt grossa, dins aquella cambra petita feia la impressió d’una gran corpulència. Parlava a crits: les seues paraules arribarien a sentir-se en el carrer, seques i vibrants, però ja com un brogit estrident on no es diferenciarien quasi les síl·labes. La finestra —una finestra de tercer pis, oberta de bat a bat, deixava veure un quadre monòton i trivial: les cases d’enfront i una llesca de cel net, amb la llum d’un migdia calorós. Però encara no era migdia; era prou més d’hora. En l’habitació, desarreglada, hi perdurava l’olor de llençols i d’alè nocturn.

—Sí, dona, sí… No passes ànsia…

Una veu abatuda contestava les recomanacions histèriques de la dona. Dèbil, d’un so obscur, resignat, semblava irreal i venir de molt lluny. El senyor Jaume va respirar profundament, quan tancà la porta darrere seu. “No passes ànsia”, va repetir entre dents quan començava a baixar l’escala. El bon senyor Jaume! Molts dels qui el coneixien acostumaven afegir-li aquell qualificatiu amistós. Per a tots era bo: per a tots, en efecte, tenia a punt el somriure i una mostra d’afabilitat. Els veïns se l’estimaven. Potser també el compadien, perquè es pensaven endevinar una desgràcia en la seua vida. Però allò era infundat. Ningú no l’havia sentit queixar-se mai de res. Només que era bo i comprenia tothom —o almenys intentava comprendre’ls— i per tot era benvolgut. Qualsevol que el necessitàs sabia que, si més no, tindria sempre, d’ell, el consol d’uns mots afectuosos. Era un bon home. Fins i tot per a la seua muller. Se la imaginà allà dalt, tota sola, encarada al treball per fer: hauria allargat els braços en un gest desolat, intentaria dir alguna cosa i acabaria seient en la primera cadira que trobàs; al cap d’un moment s’hauria adormit: ara ja no havia d’esperar cap amant, estava condemnada a ser decrèpita i casta…

Quan arribà davant la porteria, va saludar:
—Bon dia, Rosa.

Una aspra veu de dona li replicà, des de dins:
—Bon dia ens done Déu, senyor Jaume.
—Està donant-nos-el ja, pel que es veu!

Aparegué la portera torcant-se les mans amb la punta del davantal. Vestia de negre, però el davantal només era d’un gris obscur. Els cabells els duia reunits en un rodet en la part posterior del cap. Tenia ganes de parlar. En veure l’aspecte del senyor Jaume, preguntà:
—¿On va tan mudat, a aquestes hores?
—Al centre, a fer una faeneta; poca cosa.
—Bé està. Jo, mire, ací, treballant com una negra. Ningú de casa no fa res, i jo sóc l’única que els tira avant, perquè si no… a bona hora! Però vostè ja ho sap.
—Sí, Rosa, sí —feia anys que venia sentint aquella mateixa lamentació de la portera—. Què hi has de fer! No val la pena d’acalorar-se. Tot açò són quatre dies només… ¿Què diu la família? ¿Tots bé? —i ell sempre repetia les mateixes aparaules, maquinals però segures i eficaces.
—Com sempre. Res de particular.

El senyor Jaume es furgà en les butxaques i en va traure un caramel petit.

—Tinga, per a Miliet.
—Gràcies. L’hi guardaré. Encara està dormint.
—Bé, bé. Me’n vaig, a veure si acabe de seguida. Adéu, Rosa; pren-t’ho amb calma.
—Adéu, senyor Jaume. Que li vaja bé.

Es parà uns instants en el portal. Sobre el matí s’estenia una densa xafogor. Els transeünts d’aquella hora marxaven de pressa, per l’ombra. El lloc era solitari i tranquil: quatre blocs de vivendes, simètrics i senzills, constituïen un barri separat, pràcticament enmig del camp. “Ací encara es pot viure”, solia dir-li el seu veí de pis. Era un home cordial, aquell. Havien congeniat. Els seus temperaments, si no iguals, s’havien fet tan a la mida del lloc on vivien, que podien passar per semblants i afins. “Ací tots ens coneixem”, li deia, “i ens ajudem quan cal; és com un poblet rural. Fins i tot hauríem de tenir alcalde propi!”. Parlaven d’aquestes coses sempre que es veien. “Com que estem tan aïllats de la ciutat, hem de sentir-nos independents, independents d’allà, és clar, però units i agermanats ací entre nosaltres”. El senyor Jaume hi assentia: “Si, així deuria ser: uns i germans, i les paraules que ens lliguen… haurien de ser sinceres”. Li sorprenia que l’altre s’ho prengués amb tanta exaltació. Potser el seu veí tenia pasta de polític, qui sap si de revolucionari; però, ben mirat, no hi aprofitava: tenia massa fills i era massa ingenu. El senyor Jaume ho comprenia.

Va decidir-se a caminar. Més valia no pensar-hi. “Bon dia, bon dia!”. Saludava i somreia, somreia i saludava. Era la seua gent, la gent del seu barri, els més acostats a ell. N’hi havia de tots els oficis i ocupacions, i fins i tot dels qui no tenien ni ofici ni ocupació. A tots anava, per igual, l’afecte del senyor Jaume com una benedicció o com el pa de cada dia que tothom demana. “Bon dia, bon dia!” La gent vivia a les portes de les cases. Endins, restaven els llençols apedaçats, la pobresa, el silenci, la lluita de cada dia, potser la mort, sempre l’oblit. Continuava sense parar-se, per l’ombra estreta de la voravia. Bon dia per a tots. Bon dia, també, per a la seua muller, adormida amb el crit als llavis, allà, en el tercer pis.

—¿Què hi ha, don Jaime el Conquistador? —digué fortament una veu, des de l’altra banda del carrer.
—Caram, el… —se li escapà, en un murmuri, al senyor Jaume; després, més alt—: Hola, Miquel! Mira, cap a dins.
—Sí, ja es veu, que va molt ben vestit, don Jaime —continuà aquell individu, mentre travessava el carrer i es plantava davant el senyor Jaume; devia tenir una vintena d’anys.
—Però… Un poc arreglat només; per a no cridar l’atenció.
—Ai, iaio, com es nota que la iaia el tracta bé!

El senyor Jaume havia anat canviant de color. Aquell idiota! Però no: calia no excitar-se. Va fer un somriure forçat.

—Ja es veu que tenen pessetetes, i vostè tan calladet! Fent-se el pobre, fent-se el pobre, i res; ací el tenim més mudat que un sol. Per cert més que el d’avui —i es girà cap a un home de mitja edat que hi havia a la llinda d’una casa adobant sabates: —¿No ho creu així?
—El que crec és que estan cridant-te els teus amics —contestà de mala gana el sabater. —Però si jo he vingut a posta a parlar amb el meu iaio don Jaime!

L’altre s’indignà:
—Des de quan el iaio Jai, dic, el senyor…?

El xicot rigué bruscament i estentòria.

—Sí, sí, acabe-ho de dir. També és iaio de vostè! Ha, ha, ha! Mire, ara sí que em criden els amics. Adéu, don Jaime. Bon viatge!

I se n’anà mig corrent i rient-se. El senyor Jaume remugà un adéu imprecís. Tenia una fatigosa sensació d’enervament, d’impossibilitat per a rebel·lar-se, per a protestar enfront de la insolència. El seu rostre benèvol expressà una mescla estranya d’incomprensió i de contrarietat. Es girà cap al sabater que havia intentat defensar-lo, però que ho havia empitjorat tot. El mirà als ulls. L’home es va sentir responsable de la humiliació del senyor Jaume, o almenys d’una bona part d’aquella humiliació. Parlà a poc a poc, emocionat:
—Perdone, senyor Jaume…
—No és res, no ha passat res, Lluís. Què hi farem? Les coses són així, i nosaltres no som qui per a modificar-les. Adéu.

“Mal comencem el dia”, pensà, seguint endavant. “Hauria d’haver-me acostumat ja a aquests petits incidents”. Però, de seguida, com inconscientment, una paraula, “mentida!”, el va sorprendre. O potser no el sorprenia, i se l’esperava. Mentida tot: el seu somriure, les seues salutacions, la seua bondat, els caramels per al net de la portera… Mentida… No l’acceptaven com era, com volia ser. Ell volia ser bo per a tots. Però aquell jove es burlava d’ell, i potser no era l’únic. Reculà davant aquesta idea. No era això. ¿Realment simulava aquella amabilitat? Li era fàcil amar els altres, els més pobres d’esperit, els humils, quan veia que necessitaven d’ell una cosa tan insignificant, tan còmoda de donar, com era la seua paraula i el seu gest afable. En el fons, poc importava el que sentís de veritat, si per a ells resultava suficient l’aparença. De tota manera, hauria de vigilar-se: hauria de posar una censura al seu pensament, per a no reincidir en tals reflexions.

Apressà el pas. Sentia com una íntima vergonya, com una resistència que li impedia anar al seu ritme pausat de sempre. A més, els seus veïns podien notar-li que no era el senyor Jaume de cada dia, que no tenia el rostre que tots li volien. A mesura que s’allunyava del barri, pels camins de terra, entre els camps, una sensació de descans l’omplia fins a tranquil·litzar-lo. Per allí no hi havia ningú que pogués dir-li amb familiaritat: “¿Com va això, iaio Jaime?”  No. Ell volia ser el senyor Jaume. Preferia no trobar ningú: això era el que li calia per a seguir essent el senyor Jaume que ells imaginaven. A poc a poc, els seus passos curts i regulars es feren de nou lents; els tornava a regir la voluntat del senyor Jaume: la seua justesa era calculada, però senzilla, i els altres no li havien descobert mai aquesta petita vanitat, aquesta mesquina presumpció seua. Sobre la pols, quedava el senyal de les seues sabates.

Quan arribà a la parada del tramvia, només hi havia dues dones. S’hi acostà i elles el miraren un moment, de dalt a baix, sense interrompre la seua conversa, Al senyor Jaume li calia anar al centre de la ciutat, on tenia el seu quefer, fàcil si es vol, però obligat: quelcom relacionat amb les reduïdes propietats que li restaven, uns assumptes que exigien la seua presència. Això s’esdevenia unes quantes vegades a l’any, poques, sí, però esperades amb ansietat, que posaven una tènue il·lusió en els ànims del bon senyor Jaume. Cada dia que podia, i que les circumstàncies deien que devia, s’encaminava a la ciutat i hi passava unes hores lliure, lliure d’alguna cosa que pel pas dels anys no sabia ja què era. Només sabia que en aquelles estones se sentia asserenat. Almenys, allí no es veia obligat a somriure, ni necessitava evitar ningú.

Uns sorolls metàl·lics i violents trencaren les paraules de les dones. Ja tenia allí el tramvia! Prendre’l, i de seguida, lluny! Pujaren. El trajecte va resultar normal: les habituals parades, les dones, els homes, les seues preocupacions i els seus treballs. “El tramvia és per a la gent mitjana com un lloc de reunió, de canvi d’impressions; s’hi obliden de la misèria”, es digué. Baixà en una gran plaça. Fou aleshores quan s’adonà que duia les sabates brutes de pols.

L’oficina on havia de solucionar el seu petit problema estava prop d’allí. Era qüestió de creuar uns quants carrers i ja hi seria, disposat a guardar torns, a complir tràmits i a pagar pòlisses. Avui hi arribava una mica més tard que les altres vegades; sempre procurava ser dels primers del dia, a fi d’acabar més aviat. Es va encaminar cap a l’edifici. Recordava ben bé per on havia d’anar, i la precaució que havia de prendre en travessar els carrers.

La ciutat tenia el seu moviment usual: apressat i atarantador. Les gents anaven i venien amb una agitació nerviosa. “A fi de comptes, potser només siga moviment”, pensà, “i moviment sense finalitat”. Però, entorn d’aquell edifici, tot semblava quiet i buit. Gran i informe, massís, de recent construcció, amb molts cristalls i escalons de marbre, el senyor Jaume el veia inflar-se a mida que s’hi acostava. No havia canviat en res. Venia ja des de feia alguns anys, i mai no hi havia advertit la més mínima variació. Les finestres, les portes, les portes giratòries, els escalons, el porter gris i alt: tot igual, sempre igual. El contemplà abstret. Ara entraria per aquella porta; després… Ah! el saludaria el porter: “Buenos días, señor“. Senyor, també! I ell: “Buenos días“. Hi entraria, i tot prendria l’aspecte d’una màquina vista per dins: precisa, infal·lible. Després, l’espera, el tedi de guardar torn. I tot semblaria les entranyes d’un monstre. Per allí dins aniria ell, desapercebut, sempre. Passaria a formar part de la màquina, i la màquina treballaria per ell i per a ell.

Tenia el peu dret damunt el primer escaló, i veia ja tot el que havia d’ocórrer a l’interior de l’oficina. Ho veia. Es repetirien les paraules i les accions de sempre, i per a ell això comptava com una seducció, com un risc sense aventura. Restà una estona en aquella postura. Mirava i jugava a endevinar, a explicar-se tot allò. Després retirà el peu de l’escaló. L’edifici, gris, terrible, on tot estava previst, on no hi hauria la més mínima falla, era una rutina, l’eterna rutina. Com la d’ell. La seua cara havia canviat. No era ja el bon senyor Jaume. Tenia una expressió de cansament infinit, de repugnància. Es posà roig, i les seues mans tremolaren espantades. Calia que hi entràs! Calia romandre fidel als hàbits de sempre. No sabia el que li passava. Notà calor en el seu cos inútil. Era massa vell per a negar-s’hi! Les arrugues creuaven el seu front, els cabells li blanquejaven i els seus braços no tenien força. Ni el seu cor no bategava pel desig: només seria capaç de rebre una mica de sang obscura, podrida, abocada a l’esgotament. El seu cor!

Se sentia abatut, liquidada la seua voluntat. I allí, l’edifici imponent li queia damunt els muscles. Les parets s’inclinaven, amenaçadores, i li tancaven la vida. De les finestres, rere els cristalls, notava un milió d’ulls inquisidors, que el miraven, allí, en el carrer, indefens i sol, dubtós, incapaç de decidir, de dir sí o no, de saber res; però abandonat i sense importància. El miraven impassibles amb l’estranyesa dels de dalt. I el senyor Jaume hi era: vell, vell, vell, i sec, sec, sec… Però havia d’entrar-hi! Calia que hi entràs! Entrar allí, dins la màquina, dins la panxa del monstre, que funcionava perfectament  justa, inalterable, i seguir com sempre. L’edifici era cada vegada més gran i ferm, immens. Ho veia. Pensava que l’acolliria. I ell, el senyor Jaume, era petit, més petit que el primer escaló, i per l’escaló havia de pujar, d’anar, de sostenir-se. Però el peu s’hi resistia. No podia posar-lo de nou dalt del primer escaló, d’aquell escaló angoixosament elevat. No hi havia res que li ho impedís. “Tot és qüestió de voler”, es deia. I no podia. No podia alçar el peu. Era vell i no podia pujar. Tanmateix, perquè ho era, devia fer-ho; no entrar era per als joves. El mirava tothom. Ell, l’home vell, era el blanc de les mirades de tots els racons del món, i el món anava reduint-se, disminuint, decreixent fins a convertir-se en una boleta com les que tenen els infants per jugar. I allí hi havia els seus veïns, que li demanaven que entràs somrient. Només quedava intacte l’edifici. I ell, baixet, més petit que el primer escaló. Després, milers i milers de cases amb les finestres obertes, i en elles, ulls que miraven i suplicaven: el món era el seu barri. La boleta amb què ell jugava era com el món, menuda. Els ulls de les finestres, infinits, el miraven des de la boleta, demanant, suplicant, i ell continuà sota el primer escaló. Una veu li deia: “Mentida! Hipocresia!” Una altra: “Dolor! Record!”. I no podia moure’s. El monstre obria la boca: no era el monstre, era el seu món. Però el senyor Jaume s’estava quiet. Mirava la màquina. O sí: el monstre.

Va sentir com un colp amable en l’espatlla. Es girà. Era un home. Un home que li preguntava:
—¿Li passa res?
—No, no —balbucejà el senyor Jaume.
—Perdone, doncs —va disculpar-se l’altre.
—No, no…
—¿Què li passa?
—No, no…
—Vinga-se’n amb mi —decidí el desconegut. L’agafà del braç i se l’endugué mig a rossegons. El senyor Jaume no hi oposava cap resistència. Es deixava portar abúlicament.
—Va a algun lloc determinat? —li demanà l’home.
—Sí, sí… A la parada dels tramvies. Sí, allí només.
—L’acompanyaré.

Varen desfer el camí que el senyor Jaume havia seguit abans. L’home encara el duia agafat del braç. Se sentia sense forces fins i tot per a mirar el qui l’ajudava. Per a ell tot el seu agraïment, però no el miraria. Volia oblidar tothom. Quan hi arribaren, el senyor Jaume digué:
—Moltes gràcies…
—¿Serà capaç d’estar-se ací mentre arriba el tramvia?
—Sí, no en patesca. M’esperaré en aquest banc. ¿Veu? Així —i s’assegué en un banc que hi havia—. Moltes gràcies per tot —repetí.
—No hi ha de què.
—Adéu, adéu. M’estaré ací, quiet, quiet. Molt quietet…
—Procure-ho. Passe-ho bé.
—Sempre recordaré el seu fet, sempre.
—I jo a vostè, també sempre; m’ha ensenyat una cosa.
—¿Una cosa? Espere’s. Diga-m’ho, ¿què és?
—Ser vell, i perdone que li ho diga així…
—Està perdonat. Adéu…

“Sí, sóc un vell / sense cervell”, li saltà inconscientment, “entre orella i orella / dalt i baix d’una cella”, el sarcasme. Pàl·lid, impassible, lànguidament, bell fins i tot, quedà sol en el banc. No prestà massa atenció al trànsit que hi havia al seu entorn, Era incapaç de fixar-se en res. Però es reposà, i una altra vegada la soledat li proporcionava un sentiment de llibertat aconseguida, de vigor físic en la pau. Aleshores ja no es veia vell ni acabat, sinó amb coratge per a emprendre un nou camí, algun camí que mai no havia encetat. El seduïa arriscar-se, deixar-ho tot i recomençar el joc. ¿I quin camí? Somrigué grotescament. Ara havia d’esperar que arribàs el tramvia: de nou l’espera, i mentrestant, de nou, l’enervament, la possibilitat de córrer un nou atzar estúpid. Esperà i no sabia per què. Ja no arribaria a entendre ben bé el que esperava, Potser només esperar —sempre esperar— el tramvia. Durant uns minuts, es mirà distretament les sabates: quan va eixir de casa estaven netes, i ara les cobria una lleugera capa de pols blanca.

Arribava un tramvia. Era el seu: el que el retornaria al barri, als veïns, al tercer pis, a la muller que li netejava les sabates i li deia a crits que tornàs de seguida, al representat senyor Jaume bo i comprensiu que donava caramels a les criatures i saludava les gents benèvolament. S’alçà del banc. Quan el tramvia frenà, ell era davant la porta per pujar-hi. Obriren. El senyor Jaume estava a punt. Darrere d’ell s’havien reunit unes quantes persones més que li cediren el pas. El revisor el mirà amb impaciència. El senyor Jaume era el primer. Intentà pujar i el seu peu s’immobilitzà damunt l’estrep. S’immobilitzà, i es va quedar així, sense noció del pas del temps. Acudia, acudia a ell… ah! Tornava, tornava! El revisor, els crits. Protestaren els de darrere. L’apartaren d’allí, i tornà a veure’s assegut en el banc, sol, amb la seua càrrega obscura i el seu sofriment desconegut.

Alçà el cap i mirà el cel, les cases, els homes i la terra coberta per l’asfalt, i a ells, com una súplica, anà la seua veu. “¿Per què jo, jo que sóc vell, no hauria de seguir igual?” Tot ho veia a través del tel d’una llàgrima. El senyor Jaume en sentí vergonya. Ell estava lligat al món per aquella llàgrima, una llàgrima plorada per ell mateix. I també ho estava pels altres, pel dolor dels altres, i pels seus somriures d’agraïment envers ell. Ells! Ells que rebien la seua ajuda. Però ell no era el que tothom es pensava. Ell plorava sense consol de ningú, i ja no podia fingir més! El qui més ajuda necessitava era ell; no la trobava. No havia entrat a l’edifici, ni havia complert el seu deure, i això significava rebel·lió. Les llàgrimes s’eixugaven sobre la pell. Es passà les mans pels ulls, i intentà somriure com sempre: el seu somriure per als altres. No va poder, i tornà a plorar amargament. Passà el temps, i el senyor Jaume continuà allí, en el banc, en la mateixa postura, absort, ignorat. Per fi, s’alçà, i els seus peus coberts de pols caminaren sense rumb pels carrers de la ciutat.

Era el ple de migdia i el sol no consentia ombres en les voravies, El cel sense núvols semblava transparent i baix; els carrers s’encenien de llum i de foc; l’aire —un ponent assecador— resultava quasi irrespirable. El senyor Jaume va sentir sobre la pell un formigueig, i després com si li punxassen per tot el cos. Al cap d’uns moments estava suat. Passà per davant d’un cinema i es parà a mirar els anuncis. Els cartells eren cridaners i excitants: algú, darrere d’ell, en criticà la immoralitat; però el senyor Jaume comprovà com el mateix que les criticava mirava les imatges atrevides amb una curiositat mal reprimida. L’observà amb menyspreu i s’allunyà d’allí tan ràpidament com pogué.

Es cansava de passejar. No, no tornaria enrere per agafar el tramvia que el duria a casa. ¿Hi tornaria…? Tenia la gola seca i va sentir la necessitat de beure alguna cosa. Va seguir avançant. Les sabates estaven més blanques. De tant en tant, entropessava amb algun transeünt, o mirava de reüll l’aparador resplendent d’alguna botiga. Continuava. La set. Havia de beure qualsevol cosa. El seu cos li ho demanava. S’empassà la saliva. Es va buscar les butxaques. En va traure unes pessetes soltes i uns bitllets de duro. S’ho podia gastar, Les va comptar: li’n sobraven.

Trobà un petit bar, quasi desapercebut entre la brillantor de les tendes colindants: un bar modest i, pel que es podia veure, sense massa parroquians. Es va decidir: hi entrà. S’acostà al taulell. Un parell de consumidors parlaven a crits amb el cambrer. A més, hi feia una olor a menjar cuit que li produïa fàstic. Ho pensà millor: seuria a una taula i descansaria uns moments. En buscà una a propòsit perquè ningú no el molestàs. La va trobar de seguida, una mica apartada, en un entrant de la paret, bastant lluny de la barra. Allí no se sentia tan penetrant la conversa d’aquella gent ni l’olor de les tapes. S’assegué i esperà.

No va tardar molt a acudir-hi un cambrer jove i desimbolt, en cos de camisa. Li preguntà què desitjava. El senyor Jaume contestà que una cervesa. El cambrer se’n tornà, i ell es va quedar tot sol amb els seus pensaments de vell, amb els seus vells pensaments, que amenaçaven confondre’s i esfondrar-se. Sol: amb la por a la soledat, amb les seues sabates brutes de pols —se les mirà—, amb les seues poques pessetes per a pagar la cervesa, i el seu cos cansat, i les seues afirmacions desganades. Només tenia allò, i allò, la soledat, era el patrimoni que es perdria amb ell. No li havia tocat més en herència, i l’únic que no havia heretat era el que tenia de sobra. Però ara li era impossible evitar fets que ja havien ocorregut, fets que tantes vegades havia purgat afligidament. Senyor Jaume! Era potser l’única cosa que havia aconseguit: que li diguessen senyor Jaume. I ho era. Era el senyor Jaume que tots volien, i ell no podria deixar-se’ls mai. Mai!… Mai i sempre. Quines paraules més tristes, repetides i angoixades! El pit se li encollia. Els anys havien passat i s’adonava que l’esforç que havia esmerçat a ser una ajuda per als altres era estèril. Ho havia intentat amb la millor bona fe del món, però no començà per comprendre’s a si mateix, no havia endevinat que els altres no significaven res per a ell. Volgué donar-ho tot, i tot li ho havien pres, i ara se sentia buit i no sabia per què. No sabia res. Era vell, i no lluitava sinó, en tot cas, per una cosa adherida, per un sentiment trobat. Veié que estava rodejat per un mur insalvable d’anys transcorreguts, de fets que ja no passarien per primera vegada, rodejat de tot; però tot estava a l’altra part del mur.

Arribà la cervesa. Quasi no se’n recordava, que l’havia demanada. El cambrer la deixà sobre la taula i se n’anà. Era un got gran; la cervesa, daurada i blanca. Al senyor Jaume li renasqué la set i va beure àvidament. Les arrugues del seu front s’alleujaven. Bevent, s’oblidava de la vellesa i de tot. Només beure, i perdre-ho tot. Begué d’una sola tirada i sacià la set. Quan s’acabà el líquid va veure el fons del got, de cristall gros i intransparent. El deixà en el mateix lloc, damunt el cercle humit que havia marcat, i el mirà. Les seues parets finíssimes sostenien una capa de bromera, blanca, que després baixava i descansava en el fons. El mirà, i totes les altres coses perderen el seu atractiu, com si fossen en un indret on ell no podia arribar. El senyor Jaume se sentia atret, imantat pel got, per aquell got de vidre i de bromera, per la seua netitud sollada. Va intentar apartar-ne la mirada. No pogué. El contemplà llargament, seduït per la seua forma, pel seu buit, per les figures dels residus d’escuma, i després els seus ulls tornaren cap a si mateix i tot ho veien: el seu vestit, les seues sabates polsoses, les mans tremoloses, els seus anys passats que li vencien l’esperit. Volia recordar, recordar qualsevol cosa, discreta, agradable, i res no acudia a la seua memòria. Res on recolzar el seu front. Cap fet consolador, cap paraula consistent i autèntica. Els anys havien estat el seu millor amic. No trobava res més. Sons llunyans que arribaven a ell com a través d’un congost vibrant. El got: tota la seua vida, tot ell. El va agafar amb la mà i el mirà de nou, estranyament. El trobà profundíssim, significatiu.

A poc a poc, la contradicció i la tortura que abans s’endevinaven en el rostre del senyor Jaume anaren desapareixent. Semblava haver pres una determinació. Cridà el cambrer. El veié optimista, desbordant d’energies, d’aquelles energies que a ell li havien faltat sempre. Li preguntà quina hora era. El cambrer consultà el seu rellotge:
—Tres quarts de dues —va respondre amablement.

El senyor Jaume va sentir de sobte ganes de parlar, però les paraules no acudien a la seua boca. Podia haver-li preguntat alguna cosa, però no pogué, i es va sentir lluny davant la vitalitat del jove. No era del seu món! Després, el mirà:
—¿Què podria valer un got com aquest? —va preguntar-li assenyalant el vas buit.
—Doncs… no ho sé. Potser… Unes quantes pessetes, poques. ¿Per què vol saber-ho?
—Qüestió d’unes pessetes, ¿no?
—Doncs… sí,… clar.

Li era permès! ¿I calia poder pagar-les, com tot? El senyor Jaume allargà el braç dret i apartà el got de la taula amb violència. Caigué en terra. Rodolà sobre les lloses del pis, i hi féu uns quants bots entre el terrible escàndol que produïa. A la fi, quedà immòbil, tombat, amb un fil de líquid eixint-li de la boca.

El cambrer s’estranyà que tiràs el got a terra. El senyor Jaume no s’estranyà que no es trencàs. S’alçà, deixà en la taula els diners que duia, demanà perdó i se n’anà cap a…

En un altre indret sonà un tret, i en alta mar el còmit d’una torta nau va projectar un vòmit, i ací a la vora un buf de vent de film hollywoodenc-dent-den the end.

© Josep Palàcios