faules robert louis stevenson quid pro quo

Faules – Robert Louis Stevenson

Faules (1894) de Quid Pro Quo Edicions és un recull de relats «morals» que Robert Louis Stevenson va escriure durant el retir a Samoa. Escollides i publicades pòstumament pel seu amic Sidney Colvin, són construccions literàries (i metaliteràries) d’un to paròdic i irònic.

A Stroligut podeu llegir la faula La cançó del demà. L’edició de Quid Pro Quo ha estat traduïda per Marcel Riera i compta amb un pròleg d’Alberto Manguel.

faules robert louis stevenson quid pro quo marcel riera català l'illa del tresor

LA CANÇÓ DEL DEMÀ

El rei de Duntrine va tenir de gran una filla, i era la més bella de les filles de rei que hi havia entre dos mars. Els seus cabells eren com d’or filat, i els seus ulls, com gorgs en un riu. I el rei li va donar un castell a la vora del mar, amb una terrassa i un pati fet de pedra tallada i quatre torres a les quatre cantonades. Allà va viure i va créixer sense preocupar-se pel demà i sense cap poder sobre les hores, tal com fa la gent senzilla.

Va passar que un dia passejava per la platja a la tardor, i que el vent bufava des d’on vénen les pluges. I a una banda el mar colpejava, i a l’altra banda corrien les fulles mortes. Aquesta era la platja més solitària entre dos mars, i coses molt estranyes hi havien succeït en l’antigor. La filla del rei es va adonar d’una harpia que seia a la sorra. L’escuma del mar li arribava als peus i les fulles mortes se li amuntegaven a l’esquena i els parracs li ballaven a la cara a causa del vent.

—Ara mateix —va dir la filla del rei, i esmentà un lloc sagrat—, aquesta és l’harpia més vella i malaurada que hi ha entre dos mars.
—Filla d’un rei —respongué l’harpia—, tu vius en una casa de pedra i els teus cabells són com l’or, però de què et serveix? La vida no és gaire llarga, i les vides tampoc no són fortes. I tu vius com la gent senzilla, i no penses en el demà i no tens poder sobre les hores.
—Sí que penso en el demà —va dir la filla del rei—, però és cert que no tinc poder sobre les hores. 

I es va posar a rumiar. Aleshores l’harpia va picar amb les seves mans magres i va riure com una gavina.

—Torna-te’n! —va cridar—. Torna a la teva casa de pedra, oh filla d’un rei, perquè ara t’ha arribat l’anhel i ja no podràs viure com la gent senzilla. Torna-te’n i treballa i pateix fins que arribi el do que et despulli, i fins que arribi l’home que tindrà cura de tu.

La filla del rei no va dir res i va fer mitja volta i se’n tornà a casa en silenci. I quan va haver arribat a la seva cambra va cridar la mainadera.

—Mainadera —va dir la filla del rei—, ja penso en el demà, o sigui que no puc viure més com la gent senzilla. Digues què puc fer per tenir poder sobre les hores.

Aleshores la mainadera va gemegar com el vent que duu la neu.

—Doncs que així sigui! —va dir—. Perquè penses en el demà, i els pensaments no tenen cura. Que així sigui, doncs, si així ho vols. Encara que el poder és menys que la debilitat, tindràs poder. Encara que el pensament és més fred que l’hivern, continuaràs pensant fins al final.

I la filla del rei es va asseure a la seva cambra de voltes a la casa de pedra, i va pensar en els pensaments. Durant nou anys hi va seure, mentre el mar batia contra la terrassa i les gavines xisclaven a les torratxes i el vent cantussejava a la xemeneia de la casa. Nou anys durant els quals no va sortir, no va ensumar l’aire clar, ni va veure el cel de Déu. Nou anys durant els quals va seure sense mirar ni a dreta ni a esquerra, sense sentir parlar ningú, sempre pensant en els pensaments del demà. I la mainadera l’alimentava en silenci mentre ella agafava el menjar amb la mà esquerra i menjava sense cap mena de gràcia.

Al cap de nou anys, era la tardor i es feia fosc quan el vent va portar un so de gaites. La mainadera va alçar el dit a la casa de les voltes.

—Sento un so en el vent —va dir— que em fa pensar en el so de les gaites.
—No se sent gaire —va dir la filla del rei—, però ja m’està bé.

De manera que en la penombra van anar fins a les portes de la casa, i després fins a la platja per la vora del mar. I d’una banda batien les onades, i de l’altra corrien les fulles mortes. I els núvols corrien pel cel i les gavines volaven a contravent. I quan van haver arribat a aquell indret de la platja on havien succeït coses estranyes en el passat, vet aquí que hi havia l’harpia, que ballava a contravent.

—Per què balles a contravent, vella harpia? —va dir la filla del rei—. Per què aquí, a la platja desolada, entre les ones i les fulles mortes?
—Sento un so en el vent que em fa pensar en el so de les gaites —va dir ella—. És per això que ballo a contravent. Perquè s’acosta el do que et despullarà, i s’acosta l’home que et cuidarà. Però per a mi ha arribat el demà en què he estat pensant i l’hora del meu poder.
—Però com pot ser —va dir la filla del rei— que tentinegis com un parrac i empal·lideixis com una fulla morta davant dels meus ulls?
—Perquè han arribat el demà en què he estat pensant i l’hora del meu poder —va dir l’harpia—. I va caure a la platja i tot d’una era una canya en el revoltim del mar, i era pols de la sorra marina, i els polls de mar van fer un saltiró on ella havia estat.
—Aquesta és la cosa més estranya que hagi passat mai entre dos mars —va dir la filla del rei de Duntrine.

Però la mainadera, tot d’una, gemegà com una tempesta de tardor.

—Estic farta del vent —va dir. I es va queixar del seu dia.

La filla del rei s’adonà d’un home que era a la platja. Duia una caputxa, de manera que ningú no li veiés el rostre, i també una gaita sota el braç. El so de la seva gaita era com el de les vespes cantaires, i com el del vent que canta entre les jonces, i s’entaforava a les orelles dels homes com el xiscle de les gavines.

—¿Ets tu el que arriba? —va preguntar-li la filla del rei de Duntrine.
—Sóc el que arriba, i aquestes són les gaites que un home pot sentir, i tinc poder sobre l’hora, i aquesta és la cançó del demà.

I va tocar la cançó del demà, i era tan llarga com els anys; i la mainadera va plorar a cor què vols quan la va sentir.

—És veritat —va dir la filla del rei— que toques la cançó del demà, però com puc saber que tens poder sobre l’hora? Mostra’m un prodigi aquí a la platja, entre les ones i les fulles mortes.

I l’home va dir:
—Sobre qui?
—Aquí tens la meva mainadera —va dir la filla del rei—. Està farta del vent. Mostra’m un prodigi sobre ella.

I la mainadera va caure tot d’una sobre la platja com ho farien dos grapats de fulles mortes, i el vent les arremolinà a contravent, i els polls de mar hi saltaven entremig.

—És veritat —va dir la filla del rei de Duntrine—, ets el que arriba, i tens poder sobre l’hora. Vine amb mi a la meva casa de pedra.

De manera que van anar per la riba, i l’home tocava la cançó del demà, i les fulles queien mentre ells passaven. Després van seure junts, i el mar colpejava la terrassa, i les gavines xisclaven a les torratxes, i el vent cantussejava a les xemeneies de la casa. Nou anys van estar asseguts, i cada any, quan arribava la tardor, l’home deia:
—Aquesta és l’hora, i tinc poder sobre ella.

I la filla del rei responia:
—No, però toca la cançó del demà.

I ell la tocava, i era tan llarga com els anys. Ara, quan ja havien passat nou anys, la filla del rei de Duntrine es va posar dreta, com algú que recorda alguna cosa. I va mirar al seu voltant a la casa de pedra treballada; i tots els servents se n’havien anat. Només l’home que tocava la gaita seia a la terrassa amb la mà sobre la cara; i, mentre tocava, les fulles corrien per la terrassa i el mar colpejava els murs. Aleshores ella li digué a crits:
—Aquesta és l’hora, deixa’m veure el teu poder sobre ella.

I el vent va bufar tan fort que s’endugué la caputxa de l’home i, ves per on, allà no hi havia cap home, només la roba, la caputxa i la gaita, amuntegades en un racó de la terrassa, mentre les fulles mortes corrien amunt i avall. I la filla del rei de Duntrine se’n va anar fins a aquell indret de la platja on havien succeït coses estranyes en el passat, i s’hi va asseure. L’escuma del mar li arribava als peus, i les fulles mortes se li amuntegaven a l’esquena, i un vel li va cobrir el rostre amb el buf del vent. 

I quan va alçar els ulls, la filla d’un rei s’acostava caminant per la platja. Els seus cabells eren com d’or filat, i els seus ulls, com gorgs en un riu, i no tenia cap pensament sobre el demà ni cap poder sobre l’hora, com fa la gent senzilla.

© de l’edició, Quid Pro Quo
© de la traducció, Marcel Riera


Podeu comprar les Faules de Robert Louis Stevenson a Libelista.