turons de wessex thomas hardy marcel riera traducció català poemes poema edicions de 1984

Turons de Wessex – Thomas Hardy

Turons de Wessex és l’antologia de l’obra poètica de Thomas Hardy. La selecció i la traducció dels poemes és de Marcel Riera i l’ha publicada Edicions de 1984.

Llegiu set poemes del que és un dels grans poetes del tombant de principi del segle XX i que va influir en l’obra de W. H. Auden, Robert Frost o Philip Larkin.

» A Stroligut també hem publicat una selecció de poemes de Hardy en la versió de Josep Maria Jaumà

turons de wessex thomas hardy antologia poètica marcel riera traducció català poesia poemes edicions de 1984

ELS CAPITANS DE CASTERBRIDGE
(El pas de Khyber, 1842)

Tres capitans van anar a les guerres de l’Índia,
   i només un en va tornar:
el company d’antany que tot sol duia
   els llorers que tots es van guanyar.

Un cop a casa va buscar l’aula antiga
  on, quan la fama encara no s’havien forjat,
tots tres s’havien assegut en companyia,
  i cadascun el seu nom hi havia gravat.

Els noms, tallats amb poca traça, de la mateixa mida,
  a la fusta s’han quedat;
desiguals des d’aleshores. «Ells s’ho proposaven,
  jo ho havia de fer realitat!»

«Qui salvi la vida, amics, perdrà la vida!»
  va dir el predicador francament,
sense adonar-se de qui l’escoltava,
  que es va mirar els noms novament.

Que ell hagi tornat i ells s’hi quedessin
  és una qüestió de la guerra i l’atzar:
amb una altra fortuna, ells aquí serien
  i ell reposaria allà.

Però ell va veure alguna cosa en les vides
  d’aquells que havien començat a morir
i que els embolcallava amb una grandesa
  que en vida no van aconseguir.

En canvi, una transcendent victòria
  ja no il·luminava el seu esperit;
la transcendència il·luminava l’urna llunyana
  on dormien els dos que havien sucumbit.

EL RECORDATORI

Mentre miro com la flama nadalenca
pinta la cambra amb una llum rogenca,
alguna cosa fa que la meva visió
llisqui cap al glaçat paisatge exterior.

Allí, per abastar una baia podrida,
s’escarrassa una griva, empesa
a les deixalles per la fatal incertesa,
i encara ho fa agraïda.

¿Per què, ocell afamat, en aquest dia
que pot justificar la nostra alegria
i que la misèria es podria endur,
per què has fet que em fixi en tu?

UNA TEMPESTA A CIUTAT
(Una reminiscència: 1893)

Ella duia un vestit de piqué,
i ens vam quedar, perquè plovia a bots i barrals,
al refugi sec del cabriolé,
tot i que el cavall s’havia aturat; sí, hi estàvem bé,
       quiets, asseguts, abrigats amb els xals.

Aleshores el xàfec cessà per al meu trist i afuat dolor,
i el cristall que reflectia les nostres formes, tan clar,
s’esvaní, i ella, des de la seva porta, va saltar:
jo li hauria fet un petó
       si no hagués deixat de plovisquejar.

LA CARRETERA ROMANA

La carretera romana corre recta i despullada
—com als cabells una clenxa pàl·lida—
entre el bruguerar. I els homes pensarosos
contrasten els dies d’ara amb els d’abans,
i excaven, i mesuren, i els van comparant.
S’imaginen en l’aire buit
els legionaris amb els cascs, orgullosos
darrere l’àguila, mentre trepitgen de nou
                       la carretera romana.

Però a mi no m’empaita, amb casc de llautó,
cap alt legionari, sinó que veig alçar-se
la imatge de la mare enllà de la meva comprensió,
mentre guia les meves passes infantils,
com quan caminàvem per aquell camí antic,
                       la carretera romana.

EL RETRAT DEL FILL

Voltava un dia per un mercat de la comarca,
     i vaig veure un drapaire
que ja coneixia d’abans de topar amb la mala cara
del fat i la fortuna,
          i el costum va fer que m’hi aturés.

Remenant enmig de tants fòtils
    escampats aquí i allà, una mica pertot,
em vaig fixar en una cosa ajaguda:
     un retrat ple de taquetes de mosca,
emmarcat. Era del meu fill mort.

«¿Aquesta fotografia?… Me la va vendre una dama
     un dia —no recordo quan—,
amb unes altres, senyora. Per divuit penics és seva:
     el retrat no val res;
vostè el que paga és el marc.»

Ell l’hi havia regalat al seu moment més àlgid,
       quan, després d’un llarg festeig, es van casar;
i aleshores el van enviar a les trinxeres,
     i allà, lluitant, va caure;
i ella va trobar un altre nuvi.

Vaig comprar el regal que ella havia guardat tan frívolament,
     i el vaig enterrar, com ell estava enterrat.
Ja ho veieu! Aquestes coses no tenen gaire importància,
      però quan estàs sola,
quina crueltat!

LA REGATA DE HENLEY

Ella mira des de la finestra: encara plou a bots i barrals
i l’avinguda és molla. No pot sortir, té por;
i es perdrà la regata del principi al final;
       i plora amb unes llàgrimes de desraó.

El dia de la regata i la pluja es donen la mà
de nou al cap dels anys. Els canalons ragen a base de bé;
però a la Nancy li és igual. A ella el temps tant li fa,
      i la gentada de Henley també:

aquesta regata és només cosa seva. Ara riu
de manera poca-solta a l’asil mentre s’entreté
a la banyera —«Henley» ella li diu—
      amb els seus vaixells de paper.

EL COMETA A YELL’HAM

I

De lluny sobre la plana de Yell’ham es va vinclant,
i nosaltres, a Yell’ham, dalt d’un turó,
contemplem la seva cua brillant,
que aviat nedarà enllà de la nostra visió.

II

Tornarà d’aquí a molts anys, quan,
                 com ara, la seva estranya i veloç brillantor
caurà sobre Yell’ham;
però, sobre aquesta dolça forma teva, ja no.

© de l’edició, Edicions de 1984
© de la traducció, Marcel Riera