el concurs grace paley edicions 1984 tots els contes català traducció

El concurs – Grace Paley

Una història de Nova York

The contest és un conte de l’escriptora nord-americana Grace Paley que pertany a l’antologia Tots els contes d’Edicions de 1984. El concurs va aparèixer per primer cop 1958 a la revista Accent i es va publicar el 1959 al recull The Little Disturbances of Man. La traducció d’Emili Olcina.

Si voleu saber més de l’autora, mireu aquest vídeo en què Júlia Bacardit presenta Grace Paley i llegeix el fragment del conte Una dona, jove i vella.

El concurs – Grace Paley 1

Tant se val si em llevo aviat o tard, el dia se m’escapa. Estiu o hivern, a l’ombra dels arbres o sota la seva dura foscor, no m’encaro als cereals ensucrats fins al migdia.

Sóc ambiciós, però en el meu cas la cosa va per llarg. Tinc les meves aspiracions privades respecte a la celebritat, però em costarà la meitat de la vida aconseguir-la. Entretant tinc els ulls ben oberts i vesteixo bé.

Li vaig dir al psiquiatre examinador de l’exèrcit: Sí, m’agraden les noies. I molt. No la meva germana, que és com el somni d’un macarró. Però sí les noies esveltes i tendres o amb una bona pitrera, d’un bru fosc al centre, colrades pel temps. No la meva mare, que hauria interessat Freud. Tinc sentit de l’humor.

La meva darrera xicota va ser jueva, i les jueves solen ser ardents, amoïnades pels ingressos i els llocs de treball. No els agrada que treballis massa, ho entenc així, fins que t’han enxampat, i aleshores, fote’t i sua.

Era una noia d’estatura mitjana, de talla setze, un gerro d’argila amb nanses… hi havia per on agafar-la. La vaig conèixer sota la pluja, sortint de no sé quina activitat cultural de l’associació Cooper per al Progrés de les Arts i de les Ciències, a l’institut Washington Irving. Ella no duia paraigua i jo sí, i la vaig acompanyar fins a casa. La meva. S’hi va quedar unes hores, fent badalls cavernosos, mig adormida. La pluja queia sobre l’ailant a l’altra banda de la finestra, el vent sacsejava les persianes de la meva finestra antiquada, i em vaig agafar amb calma allò de preparar el cafè i tallar una unça de pastís. No sóc partidari de l’ús de la força i m’hauria esperat, però ella se sentia molt sola.

Ens ho vam passar força bé durant unes setmanes. Ella portava una mena de brioixos i dònuts que no sé pas d’on els treia. Els diumenges arribava de Brooklyn amb un pollastre per rostir. Creia que jo estava massa prim. Ho estic, però a les noies els agrada. Si ets gras, se n’adonen de seguida que mai no et caldrà el seu talent únic per a la calidesa.

Va arribar la primavera. Ella em deia: «¿Què hem de fer, tu i jo?». Amb aquestes precises paraules. Ja m’havia trobat abans amb aquesta actitud. Es veu que per a la majoria de les dones menjar bé i divertir-se són coses massa bones.

El sol es va empassar el juliol i ella insistia: «Freddy, si no anem a parar enlloc, no sortiré més amb tu». Anàvem a la platja aquells diumenges ventosos. Segurament la seva mare li aconsellava què havia de dir. Ho deia amb una ferma convicció.

Una nit d’un divendres de setembre jo tornava a casa després d’una festa desgraciada. Cap cara coneguda. No hi havia noies desaparellades, i, després d’una mica d’apagada conversa amb les glorioses pertinences d’altres homes, em vaig sentir fatal i me’n vaig anar a casa.

En un sofà, fullejant un exemplar d’Art News farcit d’holandesos que havien viscut vuitanta anys en tan sols quaranta, hi havia la Dorothy. I al seu costat una bossa de viatge petita. Pràcticament no li vaig veure la cara quan es va posar dreta per rebre’m, però abans que res va preparar te, i una porció del meu ardor es va evaporar en la nit humida.

—Escolta, Freddy —va dir—. He dit a la mare que me n’anava dos dies a veure la Leona a Washington i ho tinc parlat amb la Leona. Tothom m’encobrirà.

Va servir el te i va treure unes cassoletes de fruita d’algun forn secret de l’avinguda Flatbush, i ho va fer per canviar l’orientació dels apetits d’un home i permetre que la conversa fluís.

—No, escolta, Freddy, no et prens seriosament a tu mateix, i és per això que no et pots prendre seriosament res més… una feina, o una… una relació… Freddy, no m’escoltes. Et farà riure, però ets molt salvatge. Vius a l’extrem de la resistència nerviosa. Si ets prop d’una ràdio, escoltes música; si ets prop d’una nevera oberta, t’afartes; si tens una noia a menys de quatre passes, la despulles i li claves l’ast.

—Apa, Dotty, no siguis tan gràfica —vaig dir—. Però si vols te’l clavo.

Quina noia tan fantàstica! Dic una grolleria i la tinc de cop i volta premuda contra meu, molt vermella, encantada que l’East River la separi de la seva mare. Pobra noia, estava àvida.

I m’anava collant. En arribar diumenge a la nit, jo havia tallat mitja dotzena de converses i n’havia arrancat des de l’homilètica arrel els judicis morals. El diumenge a la nit havia dit dues vegades t’estimo, Dotty. El matí del dilluns vaig comprendre la magnitud del meu compromís i no em fa res admetre que em va privar d’anar a una feina que havia aconseguit el divendres.

La meva impressió de les dones és que tenen bones intencions però una tradició possessiva les empeny a uns extrems obsessius. Quan la Dot va descobrir que jo havia decidit prescindir d’aquella feina (¿quina feina? Una feina, res més) va entrar en acció. Em va tornar el meu exemplar de 1984 i em va escriure una nota dient que em podia quedar les sis copes de vi que la seva mare m’havia deixat.

Bé, la vaig enyorar; no trobes cada dia aquella afabilitat generosa. I no era ximple. Tenia, diria jo, una saviesa camperola. No gaire educació. Els cabells llargs i foscos. Els hi havia vist sempre recollits en pentinats polits o reparablement esbullats, fins aquell cap de setmana.

Era aclaparador.

L’enyorava. I tampoc no vaig tenir gaire sort després d’allò. Molt pocs diners per gastar, i, pel que fa a la intuïció, les dones són sensacionals. Va haver-hi una encantadora noieta casada, el marit de la qual feia no sé què en una altra zona postal, però ella no hi posava el cor. Vaig aconseguir una feina passatgera de redactor d’anuncis ampul·losos a través del meu cunyat, una mena de crupier tocat i posat que sempre fa cruixir bitllets de banc a les reunions de família. Vaig anar una mica bé.

Els guanys amb les bombolles retòriques em van portar al Craggy-moor, un centre recreatiu de categoria, un refugi selecte farcit d’estrelles amb mil cent acres de camp de golf. Quan vaig tornar, sense ni cinc però content, allà estava ella, asseguda a la sala. Amb unes paraules balbucejants i amables i amb una gesticulació moderna, pretenia infondre l’eternitat a una entitat mortal, l’amor.

—Ah, Dotty —vaig dir, estenent cap a ella els braços acollidors—, sempre m’agrada veure’t.
—No he vingut per a això, Freddy —em va explicar, naturalment—. He vingut perquè parlem. Tenim una oportunitat única per guanyar força diners, si ets capaç de comportar-te seriosament durant mitja hora. Ets molt intel·ligent, i hauries de treure’n profit. Oh, podries viure al camp. Vull dir, fins i tot si continues vivint sol, podries fer-ho en un lloc decent i no en aquest abocador.

Li vaig fer un petó a la punta del nas.
—Si vols que siguem molt seriosos, Dot, anem a fer un volt. Apa, posa’t l’abric i digue’m tot el que vulguis sobre això de fer diners.

Ho va fer. Vam anar al parc i vam escampar fulles de tardor durant una hora.

—No riguis, Freddy —em va dir—. Hi ha un diari en jiddisch que es diu Morgenlicht. Convoca un concurs: Jueus de Notícia. Cada dia treuen una fotografia i dues descripcions. Has de dir qui són les tres persones, afegir una dada nova sobre elles, i enviar-ho abans de la mitjanit d’aquell dia. Durarà almenys tres mesos.
—¿Cent jueus de notícia? —vaig dir—. Quin país tan tolerant! Però digue’m, Dot, ¿tu què en treus d’aquesta informació tan útil?
—Primer premi, cinc mil dòlars i un viatge a Israel. I a la tornada, dos dies a cadascuna de les tres principals capitals de l’Occident lliure.
—Molt bonic —vaig dir—. Però ¿què volen? ¿Descobrir els jueus que s’han esmunyit dins el país clandestinament?
—Freddy, ¿per què ho ridiculitzes tot? Simplement, estan orgullosos de si mateixos, i volen que els jueus de tot arreu estiguin orgullosos de les seves aportacions a aquest país. ¿Tu no n’estàs orgullós?
—Ai de la corona de la supèrbia!
—Tant me fa el que pensis. La cosa és que coneixem algú que coneix algú del diari… escriu un article especial cada setmana… No és ben bé que el coneguem, però el nostre cognom li resulta familiar. O sigui que tenim molt bones possibilitats si ens hi posem. Pensa com n’ets d’espavilat, Freddy. Ho puc fer jo mateixa, Freddy, només cal que m’ajudis. En qualsevol cas, estic decidida a fer-ho. Si la Dotty Wasserman pren una determinació, és cosa feta.

No havia observat abans aquella obstinació en el seu caràcter. Jo no en tinc gens ni mica. Cada nit de cada dia de la setmana es recolzava en el meu escriptori pensarosament, i per escalfar-se es posava una jaqueta meva de tweed teixida a mà, i en va fer malbé el colze. Allà fora, un fil de coure en constant vibració duia informació des del telèfon de la seva mare a Brooklyn fins a l’orella de la Dot.

Mirant per damunt de la seva espatlla, jo atenyia a vegades la visió de les tres quartes parts d’un jueu digne de notícia o la visió sencera d’una meitat de jueu. Els jueus a mitges no infringien les regles. Els encantava treure’ls a la llum i estar-ne orgullosos.

Com més treballàvem, més orgullosa estava la Dotty. Se li encenia la cara, alçava el cap dels jeroglífics i me’n llegia la traducció que ella feia:
—Un cavaller de cabells grisos molt respectat; íntim de membres del govern; molt amic d’un parell de presidents; se’l veu sovint al parc, assegut en un banc.
—Bernard Baruch! —engegava jo.

I després un de difícil:
—Ha contribuït a la fluïdesa del comerç entre els estats; la seva creació té un valor de milions i va ser completada l’any passat. I encara ha tingut temps per a la Deborah, la Susan, la Judith i la Nancy, les seves quatre filles.

Per resoldre el cas, jo fumava i em prenia amb avidesa un ponx d’ou calent batut per la Dotty a fi d’infondre’m vigor i engreixar-me. Jo mirava l’estufa, el sostre, les meves irritables persianes, i després deia, tranquil:
—Chaim Pazzi… És un constructor de ponts.

No oblido mai un nom, sigui quin sigui el tipus de lletra en què el veig imprès.

—Fixa’t, Freddy. Jo ni tan sols sabia que hi havia un jueu tan destacat en aquest camp.

La veritat és que de vegades trigava fins a una hora a assignar un nom a la llista d’atribucions exagerades. Si em costava tant de temps no podia estar-me de mormolar:

—Bé, ja n’hem descobert un altre. Posa’l a la llista per al segon vagó.

La Dotty deia, entristida:
—Val més que em cregui que pretens fer broma.
Bé, ¿per què us penseu que jo li agradava? Ara vosaltres, colla de psicoanalitzats, direu tots alhora, cantant a cor: «Perquè ella és una masoquista i tu un sàdic».

Doncs no. Em portava molt bé amb ella. I tot l’amor que em donava, jo el corresponia. I anava a totes les cites i li trucava cada divendres per recordar-li el dissabte, i si tenia diners li comprava flors i una vegada unes arracades i una altra un sostenidor negre que vaig veure anunciat al diari amb unes finestretes hàbilment col·locades amb fins de ventilació. Encara el tinc. Ella no va gosar mai endur-se’l a casa.

Però no penso permetre que una dona se’m mengi.

La meva pobra mare va morir amb un considerable fragment de la meva persona embotit a la gola. Aleshores jo era a l’exèrcit, però tinc entès que les seves darreres paraules van ser: «Presenteu l’Eleanor Farbstein al Freddy». Fixeu-vos quina empenta duia aquella dona. Em va incloure en un codicil. Va deixar la meva germana en herència a un que treballava en publicitat, era un expert en cuina i duia els cabells curts i eriçats, i a mi, el seu primer premi i la peça selecta del frigorífic del seu cor, em va cedir en herència a l’Ellen Farbstein.

De fet, la Dotty ho deia ella mateixa.

—No havia sortit mai amb un noi tan atent com tu, Freddy. Sempre ets aquí. Sé que si em sento sola o deprimida només em cal fer-te una trucada i vindràs a trobar-me al centre de la ciutat deixant de banda tot el que feies. No et pensis que no ho valoro.

L’autèntica veritat és que jo no feia gairebé res. El meu cunyat hauria pogut aconseguir-me tanta feina com volgués, però argüia que jo era un especialista en textos ornamentals que poques vegades es necessitaven per als seus negocis. Per tant, podia dedicar l’enginy, l’energia i l’atenció als Jueus de Notícia del Morgenlicht, el Diari del Matí que Surt la Nit Abans.

I així vam arribar al final. La Dot es creia de debò que guanyaríem. Jo n’estava gairebé convençut. Vam dedicar sis setmanes a la fantasia mentre bevíem xocolata desfeta i suc de taronja amb vodka.

Vam guanyar.

Vaig rebre una trucada a les nou d’un matí de mitjans de setmana.

—Lleva’t i anima’t, Frederick P. Sims. Ho hem fet. Ja ho veus, si et proposes fer una cosa, la pots fer.

Va sortir de la feina al migdia i ens vam trobar per dinar a la terrassa d’un cafè en el Village, farcits de somriures i podrits d’orgull. Vam menjar molt bé i vaig haver d’escoltar la següent informació que jo, en part, ja m’olorava.

Tota anava al seu nom. La seva mare, és clar, havia de rebre alguna cosa. Havia ajudat a fer la traducció perquè, en realitat, la Dotty no sabia gaire jiddisch (això al marge de la preocupació de la Dotty per assegurar-li una bona vellesa); i calia, ho havien decidit en una conferència a mitjanit, enviar uns diners a la vella tia Lise, que s’havia escapat d’Europa tan sols noranta minuts abans que la segellessin per sempre i ara vivia a Toronto entre desconeguts, i ja gairebé no hi tocava.

El viatge a Israel i a tres capitals europees era per a dues (2) persones. Havien de ser matrimoni. Si entre els nostres documents no podíem incloure’n un que demostrés la nostra unió davant la llei, ella viatjaria sola. Abans que jo pogués començar la meva iracunda protesta, ella va dir, oh!, la seva mare l’esperava davant de la Lord and Taylor. I se’n va anar.

Em vaig posar a fumar la meva miserable pipa ronyosa i a examinar la meva posició.

Entretant, en un altre punt de la ciutat, els engranatges rodaven, les rotatives funcionaven, i l’endemà els fets estaven compostos de dreta a esquerra en el titular del Morgenlicht:

!ARODAYNAUG NAMRESSAW YTOOD
SETSOPSER SEL SETOT PAS NYLKOORB ED AION ANU

A sota, enquadrada, una fotografia de la Dotty esmorzant amb mi em va recordar el flaix brillant que havia il·luminat el púding d’arròs mentre encara em bressolava el vent de les meves modestes esperances.

Vaig enviar una postal a la Dotty. Deia: «No puc fer-ho».

Els arranjaments finals es van complicar per la resistència del govern israelià a permetre la sortida dels bitllets de dòlar que possibilitaven la resta dels viatges. Una vegada dins d’aquella terra de cosmopolites, s’esperava que el dòlar renunciés al paper hedonista de joguina americana i adquirís la vida presbiteriana d’una eina útil.

Al cap de dues setmanes van arribar cartes de l’estranger que contenien la informació precedent i incloïen fotografies de la Dotty somrient en un quibuts, recolzada solidàriament en un mur de lamentacions i hipòcritament amistosa en un camp de tarongers.

Vaig decidir agafar un treball fix durant un parell de mesos en una agència, i subtitulava així les fotografies d’homes virtuosos:

VET AQUÍ EN BILL FEARY. ELL ÉS L’HOME QUE S’OCUPARÀ DE LA SEVA COMANDA DE… TONES DE FERTILITZANT ETIQUETA ROJA. CONEIX EL MITJÀ OEST. SAP QUÈ NECESSITA VOSTÈ. TRACTI’L DE BILL I TRUQUI-LI JA.

Jo era net i d’ulls clars i, innocent i alerta, m’ofenien les mesquineses dels companys i, empès per la decència, creixia ben recte.

Les noies de cames ben emmotllades que havien arribat a Nova York en tractor també creixien ben rectes i travessaven el purgatori de l’avarícia dels homes fins al Paradís de les Prostitutes, el Palau de les Fornicacions.

Mentre jo treballava per fer reals els meus somnis, la Dotty es va gastar uns diners per veure la torre inclinada de Pisa i per anar en gòndola. Va decidir quedar-se a Londres almenys dues setmanes perquè s’hi sentia com a casa. I així tots els seus guanys anaven quedant entre les mans d’estranys que els invertirien en benefici propi.

Un cert dia bromós el fragor de les sirenes de boira que retrunyien al voltant de l’illa de Manhattan em va recordar un cablegrama que havia decidit ignorar. ARRIBO QUEEN ELIZABETH DIVENDRES 4 TARDA. El vaig ignorar amb èxit durant tot el dia i em vaig entretenir amb un parell de rosses de primera. I vaig tornar a casa i em vaig sentir sol. Em vaig sentir sol tota la tarda. Vaig fer un intent d’escriure una carta a una noia atlètica que havia conegut en un refugi d’estació d’esquí feia unes setmanes… Vaig pensar a trucar uns amics, però el pur i simple fet inesmentable és que les dones t’aïllen. No sabia a qui trucar.

Vaig sortir a comprar un diari vespertí. El vaig llegir. Vaig escoltar la ràdio. Vaig sortir a comprar un diari del matí. Vaig prendre una cervesa. Vaig llegir el diari i vaig esperar que arribés l’hora de la feina.

No vaig anar a treballar ni l’endemà ni l’altre. No vaig rebre cap nota de la Dot. Devia arrossegar-se per terra de tan culpable. Pobra noia.

Finalment li vaig escriure una carta. Era molt contundent.

Estimada Dorothy:
Si examino la nostra relació i en recordo les diferents estacions, el sol brillant de l’estiu i les neus d’hivern que va travessar penosament, no puc trobar cap raó per al teu comportament inexplicable. Me’n faig càrrec que et motivaven els repulsius exemples de la teva mare i de totes les mares abans que ella. Eres, diguem-ho clar, una prostituta. L’amor i l’amistat que jo et donava es veu que no eren prou. ¿Què volies? Em vas oferir les fangoses aigües del teu afecte perquè m’hi ofegués, i quan m’hi vaig resistir vas planificar aquesta desesperada venjança.

Amb dedicació et vaig ajudar, esforçant-me a recordar aquells de la nostra fe que han fet vibrar feliçment les fibres nervioses de la premsa d’aquesta nació.

¿I tu què volies?
¿El matrimoni?
Ah, vet aquí! La llar d’un pare i una mare feliços. El feliç dia domèstic que poguessis posar-te els rul·los als cabells i empastifar-te amb crema els volts dels ulls… No estic convençut que tot això pugui satisfer el Fred.

Tinc vint-i-nou anys i no em faig més jove. Al meu voltant, llicenciats adolescents han lligat les potetes a l’Escala de l’Èxit. Dotty Wasserman, Dotty Wasserman, ¿què et puc dir? Si creus que sóc sever, encara’t al fet que no has gosat encarar-te a mi.

Hem conegut èpoques meravelloses. Podríem tornar a conèixer-les. Aquesta és una gran ocasió per recomençar des d’un angle més humà. No em pots imposar la teva estreta visió de la vida. Tu decideixes, Dotty Wasserman.

Sincerament, recordant l’afecte d’altres temps,

F.

P. S. És la teva darrera oportunitat.

Al cap de dues setmanes vaig rebre un bitllet de cent dòlars.

Una setmana més tard vaig trobar a la porta, embolicada amb cura, una cartera de cuiro treballat a mà a Itàlia, i un projector amb una capsa de diapositives que mostraven paisatges interessants d’Europa i el Nord d’Àfrica.

I després, res de res.

© de l’edició, Edicions de 1984
© de la traducció, Emili Olcina