Llegendes i tradicions del Montseny

Llegendes i tradicions és un aplec de narracions i rondalles d’«un racó del Montseny» recollides per Apel·les Mestres. Va ser publicat el 1933.

Mestres les va classificar per fantàstiques, religioses, humorístiques, apolegítiques i supersticions. També en podeu llegir el pròleg.

////Més Apel·les Mestres a Stroligut

Llegendes i tradicions del Montseny

Pròleg

Les llegendes, les tradicions, les supersticions se’n van.

Amb cada vell que mor en mor alguna; entre els seus llavis queda ofegada una paraula heretada dels que van precedir-lo, i que ja no diran els que vindran darrere d’ell. Si aquests l’han sentida, l’han oblidada…

És de doldre? És de celebrar?

Els esperits forts respondran que supersticions i llegendes —mentides tot— són resquícies d’un temps d’ignorància i de credulitat inconscient; per tant, la seva desparició, lluny de doldre, és de celebrar.

No vull discutir-ho. El que sé, el que afirmo rotundament, és que en aqueixes mentides hi ha l’ànima del poble, i són un preciós document per reconstruir la història íntima del seu passat. I aquest valor, per ell sol, ja fóra prou per moure’ns a recollir-les pietosament, si no en tinguessin encara un altre: és que són aqueixa cosa misteriosa que no s’explica i que s’anomena Poesia.

Heus aquí perquè, valguin molt o poc, he aplegat i transcrit amb la més escrupulosa fidelitat —sense posar ni treure i conservant el mateix llenguatge del poble— aquestes patarres¹— recollides en un sol racó de Montseny, però amb la certesa que queda encara, encara, molt per espigolar!

Avís, doncs, als excursionistes. Però, no perdeu temps! Cada dia que passa és un joiell folk-lòric que es perd.

Nota

Observis que escric Folk-lor i no Folk-lore, per més que tal siga la veritable forma d’aquesta paraula estrangera que ha pres perfecta carta de naturalesa en nostra llengua.

Amb sorpresa he observat sempre que tothom, a Catalunya, pronuncia la paraula Folk-lore «a la castellana», és a dir, fent sonar clara la e final, lo qual és lo més anticatalà que donar-se puga; a part d’això, una paraula no s’identifica amb l’idioma on penetra, sinó quan troba rima. Folk-lorE, no té ni pot tenir rima en català; Folk-lor, en canvi, en té diverses (cor, or, tresor, plor, flor²).

No hem anat catalanitzant tantes i tantes paraules estrangeres que la necessitat ens ha obligat a adoptar? No escrivim biftech, rosbif, garatge, futbol, gol, xalet, etc.? Per què, doncs, no escriure folk-lor?

Preludi

A veure, avi, conteu-nos una patarra.

—No estic per patarres, avui!
—Vaja, no us feu pregar; vingue’n una, vós que en sabeu tantes.
—Ja he dit que no, que avui no estic per patarres.

I un cop el vell ha dit no, ja podeu fer mans i mànegues: ha d’ésser no.

Ja ho veig, pobres vells! Estan tan avesats a què encara no obre la boca per contar alguna dita o feta del temps antic, el jovent els en faci riota, burlant-se de la credulitat de la gent «d’aquell temps», que acaben per no gosar badar boca; i quan algú —i molt més si és un foraster— els fa preguntes sobre tradicions i creences de l’avior, plens de desconfiança, es tanquen en un mutisme irreductible.

Però prengueu paciència: «en tenen moltes per contar»; així és que en venint a tomb —i quan menys us ho penseu— buiden el sac i surten sempre amb «una de nova».

I és que quan la fruita és madura, ella mateixa cau de l’arbre.

Fantàstiques

Els serpents de Montsoliu

Al castell de Montsoliu hi ha vàries coves: la cova dels Penitents, la dels Desterrats… i altres. En una d’aqueixes coves, hi viuen tres serpents. No dic serps, dic serpents.

—I quina diferència hi ha entre serps i serpents?
—Els serpents són serps que, en arribant a cent anys, perden l’oremus d’ésser serps, posen cabellera i porten a la boca un diamant que no deixen més que quan van a alguna font a beure. El que llavores pogués robar-los-el, fóra ric i feliç per tota la vida.
—Que n’heu vist algun, vós?
—Una vegada vaig veure’n un, de lluny, ja fa molts anys; devia fer poc que era serpent, perquè tot just li apuntava la cabellera.
—I què hi fan al castell de Montsoliu?
—Guarden tres bugaders…
—Què són bugaders?
—Són aquells cossis tan grossos de passar la bugada. Doncs guarden tres bugaders plens de moneda encantada.
—I no hi hauria manera de desencantar-la?
—Prou, ja ho sé jo, com: anant-hi a la nit de Sant Joan, al punt de les dotze, portant pa sucat amb llet i aigua beneita.
—Doncs sabent el secret, com és que no ho heu provat?
—Un any, amb un company, vàrem decidir-ho; ja ho teníem tot a punt, jo espera i aguarda…, però a l’altre va agarrar-li feresa i no va comparèixer.
—Ja! I vós tot sol no vàreu voler arriscar-vos. Aneu dient.
—El matí de Sant Joan, abans no apunta el sol, surten de la seva geguda i treuen el cap per veure el món i prendre vistes. Llavores, ai pobret del que gosés acostar-s’hi!
—I de què viuen?
—De llet. Quan els pastors s’adormen o estan distrets, baixen a mamar del bestià cabreny.
—I ningú ha pogut caçar-ne mai cap?
—Una vegada —fa molt temps—, una pastora va adonar-se que mentre ella estava filant, s’acostava tot nyau-nyau un serpent a mamar les cabres. Ella que no va dir res; va anar tirant-li molles de pa sucat amb llet fins que se’l va fer seu. Llavores, com que el serpent ja no li tenia desconfiança, no va fer cabal que ella el seguia i espiava la font on anava a beure. I com que per beure deixava damunt de l’herba el diamant que porten a la boca, ella que va acostar-s’hi a poc a poquet i va robar-l’hi.

I conten —ho contaven alguns vells que deien que l’havien coneguda— que va ésser rica i feliç per tots els dies de sa vida.

Que Déu la tinga al cel i ens hi esperi tots els anys que ens convingui.

El castell d’Espinzallà

Cada cent anys, de la xumeneia del castell d’Espinzallà (prop de Viladrau) en surt un cavaller muntat en un cavall blanc. Dona la volta al castell i desapareix.

Mai no s’ha sabut qui és ni el que vol.

El Gorg Negre

Antigament, el terme de Gualba es veia a cada dos per tres castigat per tempestats horroroses d’aigua i pedra i llamps i centelles, que arrasaven els camps i capolaven els boscos portant la ruïna a aquell terme.

Tothom havia reparat que les tempestats esclataven després d’aparèixer al cim de la muntanya un nuvolot molt negre, i no faltà qui observà que després que la tempestat havia fet el seu malifet, se sentien en l’aire grans rialles d’alegria.

Ara bé: darrere de la muntanya on se formava el núvol de la tempestat queia el Gorg Negre, i tampoc faltà qui s’adonà que, poques hores abans del desfet, les aigües del gorg rebullien, s’encabritaven i feien una remor estranya, i que d’elles se n’alçaven unes boires que, pujant muntanya amunt, formaven al cim el nuvolot malastruc. Ja de temps antic se sabia que al Gorg Negre hi vivien bruixes i bruixots, i, en fi, ja no es dubtà més que tota la malura que queia sobre el terme de Gualba venia d’aquella endimoniada trepa que vivia al Gorg Negre.

Llavores va ser quan el rector de Gualba, per posar remei a tants mals, seguit de tots els seus feligresos, se n’anà en processó al Gorg Negre, va fer-hi aspergis per obligar bruixes i bruixots a viure fermants al fons de l’aigua, i manà plantar una creu al cim de la muntanya on abans se formava el núvol negre.

I sembla que d’aquella hora ençà, el terme de Gualba s’ha vist sempre més lliure d’aquelles grans tempestats que en el temps antic tant i tant el castigaven.

Més del Gorg Negre

A la placeta que hi ha al damunt del Gorg Negre de Gualba, s’hi reunien per fer-hi les ballades les bruixes i els dimonis i en sortien les Dones d’aigua. Una d’aquestes és la que va casar-se amb l’hereu de can Blanch, d’Arbúcies. El gorg pertany encara a can Prats, de Gualba, descendents de can Blanc.

Allà dalt varen plantar-hi tres creus per comanir (exorcitzar) tota aquella mala nissaga de bruixes i dimonis, i van treure’ls a tots menys un de coix, que els demanà per favor que no l’en traguessin, prometent-los que mai més no els faria cap mal.

1
Rondalles, dites, falòrnies (notes de l’autor)
2
En no pocs indrets de Catalunya la r de flor i de plor es manté viva; per tal motiu crec que sense cap escrúpol poden usar-se en vers com rimant amb cor, tresor, etc.