Seixanta contes (1981) és el recull dels millors… contes de Donald Barthelme, un dels màxims representats de la literatura postmoderna i experimental del Estats Units.
L’ha editat, per primer cop en català, Extinció Edicions —que també n’ha publicat la novel·la El pare mort— en traducció de Ferran Ràfols Gesa i amb pròleg de Borja Bagunyà. A Stroligut podeu llegir un dels seixanta contes: Informe.
////Més d’Extinció Edicions: El setè cavall, Incidents i Joko celebra el seu aniversari
Informe
El nostre grup està contra la guerra. Però la guerra continua. Em van enviar a Cleveland a parlar amb els enginyers. Els enginyers es reunien a Cleveland. En teoria els havia de convèncer que no fessin el que estaven a punt de fer. Vaig agafar el vol de la United de les 4:45 a LaGuardia i vaig arribar a Cleveland a les 6:13. Cleveland és d’un blau fosc, a aquella hora. Vaig anar directament al motel, que era on es reunien els enginyers. Hi havia centenars d’enginyers, a la reunió de Cleveland. Entre els enginyers hi vaig veure un munt de fractures, benes, fèrules. Vaig observar el que semblaven fractures d’escafoide carpià en sis d’ells. Vaig observar nombroses fractures de la diàfisi humeral, del calcani, de la cintura pelviana. Vaig observar una alta incidència de fractures de l’apòfisi espinosa de la vèrtebra. No sabia el perquè de tantes fractures. Els enginyers calculaven, prenien mesures, feien croquis a la pissarra, bevien cervesa, es tiraven pa, acorralaven els seus patrons, llançaven gots a la llar de foc. Eren cordials.
Eren cordials. Vessaven d’amor i d’informacions. L’enginyer en cap duia ulleres de sol. Ròtula amb fèrula de Monk, fractura de petxina, així a primer cop d’ull. S’estava enmig d’un merder d’ampolles de cervesa i cables de micròfon.
—Tasti una mica d’aquest pollastre à la Isambard Kingdom Brunel, el gran enginyer —va dir—. I declari qui és i com el podem ajudar. A què es dedica, distingit hoste?
—Programació —vaig dir—. En tots els sentits de la paraula. Soc aquí en representació d’un petit grup d’interessats. Ens interessa això que fan, que sembla que funciona. El funcionament té molt d’interès, entre tanta disfunció. El que fan els altres no sembla que funcioni. El que fa el departament d’interior no sembla que funcioni. El que fa l’ONU tampoc sembla que funcioni. El que fa l’esquerra democràtica tampoc sembla que funcioni. El que fa el budisme…
—Pregunti’ns el que vulgui sobre això que fem, que sembla que funciona —va dir l’enginyer en cap—. Li parlarem amb el cor i el cervell a la mà, Programador, perquè volem ser entesos i estimats pel gran públic llec i que aquest gran públic pugui apreciar les nostres meravelles, perquè nosaltres els oblidats del dia a dia en produïm a carretades, de meravelles, cadascuna més efectiva que l’anterior en la millora de la vida de la gent. Pregunti’ns el que vulgui. Vol que parlem de la metal·lúrgia evaporada de gruix pel·licular? De circuits integrats de procés monolític i híbrid? De l’àlgebra de les desigualtats? De la teoria de l’optimització? De sistemes microminiaturitzats complexos d’alta velocitat amb retroalimentació oberta i tancada? De cerques de costos amb variable matemàtica fixada? De deposició epitaxial de materials semiconductors? De palpejos espacials d’interfície bruta? També tenim experts en la flor de cucut, el peix cirurgià i les bales expansives, en tant que tenen aspectes relacionats amb l’expansió tecnològica actual, de maneres rebuscadíssimes.
Llavors li vaig parlar de la guerra. Li vaig dir el que diu tothom que es vol mostrar en contra de la guerra. Li vaig dir que la guerra no estava bé. Li vaig dir que els països grans no haurien de cremar els petits de punta a punta. Li vaig dir que el govern havia comès una sèrie d’errors. Li vaig dir que aquests errors, inicialment petits i perdonables, havien esdevingut immensos i imperdonables. Li vaig dir que el govern mirava d’amagar els errors originals sota capes i més capes d’errors nous. Li vaig dir que el govern estava malalt d’errors, embriagat. Li vaig dir que ja havien mort més de deu mil soldats nostres per obeir els errors del govern. Li vaig dir que desenes de milers de soldats de l’enemic havien mort per culpa d’un seguit d’errors, tant nostres com seus. Li vaig dir que som responsables dels errors que es cometen en el nostre nom. Li vaig dir que no hem de permetre que el govern cometi encara més errors.
—Sí, sí —va dir l’enginyer en cap—, és evident que té molta raó en això que diu, però no la podem perdre de cap manera, oi, la guerra? I aturar-la és perdre-la, oi? La guerra en tant que procés, l’aturada en tant que avortament? No sabem com perdre-la, una guerra. És una habilitat que no hem desenvolupat. La nostra formació esclafa la seva, no sabem fer altra cosa. És el procés. Això és.
»Però no allarguem més aquesta conversa descoratjadora, pessimista i contraproduent. Tinc unes quantes meravelles noves i m’agradaria parlar-ne un moment. N’hi ha unes quantes que ja estan a punt per provocar l’admiració bocabadada de l’home del carrer. Pensi per exemple en el camp de l’evaporació de desitjos computeritzada en temps real. L’evaporació de desitjos serà una eina fonamental per respondre a les aspiracions creixents dels pobles del món, que com vostè sap estan creixent a una velocitat desmesurada.»
En aquell moment vaig observar un gavadal de fractures transversals de cúbit escampades per la sala.
—El desenvolupament de l’estómac pseudoremugador per als pobles subdesenvolupats és una de les coses interessants que fem i que haurien d’interessar-lo—va continuar—. Gràcies a l’estómac pseudoremugador podran mastegar el bol alimentari, és a dir, menjar herba. El blau és el color preferit a tot arreu del món, i és per això que estem treballant amb certes soques de la Poa pratensis de Kentucky, també dita herba blava, per convertir-les en la substància de referència de l’estómac PR, fet que també suposaria una injecció d’adrenalina per a la nostra balança comercial, no sé si m’entén… —Llavors vaig observar que al meu voltant hi havia una gran quantitat de fractures metatarsianes en fèrules de banjo—. La iniciativa cangur… Vuit-cents mil, en vam collir l’any passat… El percentatge més alt de proteïna comestible de tots els herbívors estudiats…
—S’han plantat nous cangurs?
L’enginyer em va mirar.
—Intueixo que odia i enveja això que fem —va dir—. Els ineficients sempre odien això que fem i ho consideren inhumà, que no és una manera gens significativa de referir-s’hi. Res de mecànic m’és aliè —va dir, amb uns puntets ataronjats guspirejant-li a les ulleres de sol—, perquè jo soc humà, en cert sentit, i si m’aturo a rumiar-hi m’adono que «això», sigui el que sigui, també és humà. Si m’ho permet, Programador, hem tingut una paciència de sant amb aquesta guerreta que diu que li interessa. El lema és funcionar, i el que fem aquí és funcionar a tota castanya. Hi ha coses que podríem fer i que no hem fet. Passos que podríem emprendre i que no hem emprès. Passos que, vistos sota una certa llum, la llum del nostre interès il·lustrat, serien força justificables. Podríem, per exemple, empipar-nos. Podríem, esclar, perdre la paciència.
»Podríem, esclar, deixar anar milers i milers de rotlles de cable de titani reptant autopropulsat de mig metre de llarg i un diàmetre de 0,0005 centímetres (és a dir, invisible) que en detectar la presència d’un enemic li pugen pels camals del pantaló i se li entortolliguen al coll. L’hem desenvolupat, aquest cable. Tenim la capacitat necessària. Podríem, per exemple, deixar caure la nostra toxina millorada de peix globus des de gran altura, provoca una crisi d’identitat. No hi ha cap problema, tècnicament. És tan fàcil que gairebé fa riure. Podríem, esclar, en qüestió de vint-i-quatre hores, posar-los fins a dos milions de larves de mosca a l’arròs. Tenim les larves a punt, acumulades en camps de proves secrets d’Alabama. Tenim dards hipodèrmics capaços de clapar la pigmentació de l’enemic. Tenim putrefaccions, plagues i rovellaments capaços d’atacar-los l’alfabet. Tots pistonuts. Tenim una substància encongidora de cabanes que penetra les fibres del bambú i fa que la cabana escanyi els seus ocupants. Funciona només després de les 22:00, quan la gent dorm. Les matemàtiques de l’enemic estan a mercè d’una expressió amb uns nombres irracionals que ens hem inventat. Tenim una família de peixos entrenats per atacar els seus, de peixos. Tenim el mortífer telegrama destructor de testicles. Les companyies de telègrafs hi col·laboren. Tenim una substància verda que, en fi, m’estimo més no parlar-ne. Tenim una paraula secreta que si es pronuncia produeix múltiples fractures en tots els éssers que es trobin en una superfície equivalent a quatre camps de futbol.
—És per això que…
—Sí. Algun idiota no va saber tenir la boca tancada. La idea és que tenim el poder d’esmicolar, inutilitzar, devorar i esclafar tota l’estructura vital enemiga. Però el més interessant no és això.
—M’explica aquestes possibilitats amb una delectació poc habitual.
—Sí, m’adono que és excessiva, la meva delectació. Però el que ha d’entendre és que totes aquestes capacitats representen en elles mateixes i per elles mateixes un seguit de problemes altament tècnics, complexos i interessants, obstacles que els nostres nois han superat a còpia de milers i milers d’hores de feina dura i lucidesa. I que sovint hi ha víctimes irresponsables que n’exageren grollerament els efectes. I que tot plegat representa una sèrie de triomfs fantàstics per al concepte d’equip multidisciplinari de resolució de problemes.
—Me’n faig el càrrec.
—I podríem llançar-la tota alhora, aquesta tecnologia. Ja es pot imaginar què passaria, llavors. Però el més interessant no és això.
—Què és el més interessant?
—El més interessant és que tenim un sentit moral. Escrit en targetes perforades, potser el sentit moral més avançat i perceptiu que el món ha conegut.
—Pel fet d’estar en targetes perforades?
—Considera totes les consideracions amb un grau de detall infinit i subtil —va dir—. Fins i tot rondina. Com ens podem equivocar, amb aquesta nova gran eina moral? Sense por d’equivocar-me, predic que tot i que podríem fer servir tot aquest nou armament esplèndid de què li he estat parlant, no ho farem.
—No ho farem?
Vaig agafar el vol de la United que sortia de Cleveland a les 5:44 i arribava a Newark a les 7:19. Nova Jersey és d’un rosa intens, a aquella hora. Les coses vives a aquella hora es mouen per la superfície de Nova Jersey i es molesten entre si només de les maneres tradicionals. Vaig fer el meu informe per al grup. Vaig destacar la cordialitat dels enginyers. Vaig dir: està bé. Vaig dir: tenim un sentit moral. Vaig dir: «No ho farem». No em van creure.
© de la traducció, Ferran Ràfols Gesa
© de l’edició, Extinció Edicions
