contes filosofics voltaire la casa dels clàssics traducció català joan lluís lluís conte braman candid

Contes filosòfics – Voltaire

La Casa dels Clàssics publica, per primer cop en català, tots els Contes filosòfics de Voltaire, amb pròleg i traducció de Joan-Lluís Lluís.

El recull dels contes —que inclou també les novel·les Càndid o l’optimisme i Zadig o el destí—, amb introduccció de Lluís, són la millor mostra del pensament de Voltaire, filòsof que va revolucionar la Il·lustració francesa. A Stroligut en podeu llegir un Història d’un bon braman.

» Més de La Casa dels Clàssics: Cap al far de Virginia Woolf

contes filosòfics voltaire traducció català la casa dels clàssics joan lluis lluis braman

Introducció de Joan-Lluís Lluís a Història d’un bon braman

Voltaire va escriure aquest conte el 1759 i va publicar-lo dos anys més tard. Sembla que la seva primera lectora, a qui va enviar-ne una còpia, va ser Marie-Anne de Vichy-Chamrond, més coneguda com a Madame du Deffand, famosa en aquella època com a autora d’una correspondència fornida i brillant.

En aquest conte, Voltaire és alhora el narrador i el braman. Un braman solitari i que practica l’autoironia amb una mena de desconcert que, una vegada més, és un reflex de l’escepticisme vital de l’autor. Poc importa, en canvi, qui és el model de la vella veïna «beata en excés» i «imbècil»: segurament una multitud de gent, entre la qual alguns aristòcrates. La pregunta que planteja el conte, en tot cas, és implacable: ¿és millor ser un savi angoixat o un imbècil feliç?

En una carta de resposta al conte, Madame du Deffand va provar de donar algun consol a Voltaire: els imbècils també tenen els seus turments.

Història
d’un bon braman

Vaig conèixer, en el curs dels meus viatges, un vell braman; era un home molt assenyat, amb un esperit agut, i eminentment aciençat. A més, era ric i, per tant, encara més assenyat: ja que no li faltava res, no necessitava enganyar ningú. Tres dones molt belles que es delien per complaure’l regien la seva família; quan no es divertia amb les seves esposes, passava el temps filosofant.

Tenia una casa molt bella, adornada i envoltada de jardins encantadors, prop de la qual vivia una vella índia, beata en excés, imbècil i més aviat pobra.

El braman, un dia, va dir-me:
—Voldria no haver nascut mai.

Vaig demanar-li’n la raó. Va respondre’m:
—Estudio des de fa quaranta anys, i són quaranta anys perduts; ensenyo als altres i ho ignoro tot: aquesta situació em posa a l’ànima tantes humiliacions i tant de disgust que la vida m’és insuportable. He nascut i visc en el temps, i no sé què és el temps; em trobo en un punt entre dues eternitats, i no tinc cap idea de què pot ser l’eternitat. Estic compost de matèria. Penso, però no he sabut copsar mai què és el que produeix el pensament; ignoro si l’enteniment és una simple facultat, com la de caminar o digerir, o si penso amb el cap com agafo amb les mans. No només desconec el principi dels meus pensaments, també ho ignoro tot del principi dels meus moviments: no sé per què existeixo. Tanmateix, cada dia em faig preguntes a propòsit d’aquestes consideracions: bé hi he de respondre; però no tinc res de vàlid per dir. Parlo molt, i romanc confús i avergonyit de mi mateix després d’haver parlat.

»És molt pitjor quan em pregunten si Braman va ser produït per Vixnu o si ambdós són eterns. Déu sap que ho ignoro del tot, i les meves respostes ho demostren amb evidència. «Ah, reverend pare», em diuen, «expliqueu-nos de quina manera el mal inunda el món». En sé tan poc com els que em fan aquesta pregunta: a vegades els dic que tot és de la millor manera possible; però els que han estat arruïnats, o mutilats per culpa d’alguna guerra, no s’ho creuen gens, i jo tampoc. Aleshores em retiro a casa meva, aclaparat per la meva curiositat i la meva ignorància. Llegeixo els llibres antics i aquests no fan sinó espesseir les tenebres. Parlo amb els meus companys: alguns em responen que hem de gaudir de la vida i no prestar atenció als homes; d’altres pensen saber alguna cosa, però es perden en idees extravagants; tot fa créixer el sentiment dolorós que m’afecta. A vegades, quan penso que després de tantes recerques no sé ni d’on vinc, ni què soc, ni on aniré, ni el que serà de mi, em sento a frec del desesper.

L’estat d’aquest home em va fer molta pena: ningú no era ni més raonable ni de més bona fe que ell. Vaig comprendre que com més clara tenia la ment i més sensible el cor, més infeliç era.

Aquell mateix dia vaig veure la vella que vivia prop de casa seva: vaig preguntar-li si s’havia sentit mai afligida pel fet de no saber com estava feta la seva ànima. No va entendre la meva pregunta: no havia pensat ni una sola vegada en tota la seva vida en cap dels punts que preocupaven el braman; creia amb tot el cor en les metamorfosis de Vixnu i, mentre pogués disposar alguna vegada d’aigua del Ganges per rentar-se, es veia a ella mateixa com la dona més feliç del món.

Impressionat per la felicitat d’aquest pobre ésser, vaig tornar cap al filòsof, i vaig dir-li:
—¿No us fa vergonya ser infeliç mentre aquí mateix un vell autòmat no pensa en res i viu content?
—Teniu raó —va respondre’m—. Cent vegades m’he repetit que seria feliç si fos tan ximple com la meva veïna, però fet i fet rebutjaria una felicitat com aquella.

La resposta del braman va impressionar-me més que tota la resta. Vaig examinar-me a mi mateix, i vaig adonar-me que jo tampoc no voldria ser feliç si això impliqués ser un imbècil.

Vaig plantejar aquesta qüestió a diversos filòsofs i tots van compartir la meva opinió.

—Però aquesta manera de pensar —vaig dir— amaga una contradicció terrible: al capdavall, ¿de què es tracta? De ser feliç. Poc importa ser llest o ximple. És més: els que estan contents de la seva condició estan segurs d’estar contents; els que raonen no estan segurs de raonar bé. És prou clar, doncs, que hauríem d’escollir no tenir sentit comú, en la mesura en què aquest sentit comú contribueix al nostre malestar.

Tots van donar-me la raó, però no vaig trobar ningú que volgués acceptar el tracte d’esdevenir imbècil a canvi de ser feliç. Vaig concloure’n, doncs, que encara que ens importi la felicitat, ens importa més el seny.

Però, després d’haver-hi rumiat, diria que preferir el seny a la felicitat és una gran insensatesa. ¿Com s’explica, aquesta contradicció? Com totes les altres. Se’n pot parlar llargament, d’això.

© de l’edició, Editorial Alpha S. L.
© de la traducció i la introducció, Joan-Lluís Lluís