Cap al far

Cap al far és la nova traducció de Xavier Pàmies d’una de les grans novel·les de Virgina Woolf. La publica la Bernat Metge Universal de La Casa dels Clàssics. El pròleg és de la poeta Maria Callís.

A Stroligut us n’avancem el primer capítol i també us n’oferim, per començar, la nota de Xavier Pàmies en què explica com se les va manegar per a traduir novament To the Lighthouse al català partint ara de l’edició definitiva del 2019.

El far de Virginia Woolf torna a parlar en català

Per traduir To the Lighthouse (1927) de la delicada i subtil escriptora anglesa Virginia Woolf m’han calgut més veles i cordes que a la barca amb què alguns dels protagonistes posen proa al far, però sens dubte no tantes com les que devia necessitar l’autora per arribar-hi, tant espiritualment com narrativament.¹ El propòsit que perseguia amb aquesta obra era molt ambiciós en molts sentits, i se n’han escrit tants articles i tants assajos que pot semblar presumptuós dir-ne aquí gaires coses. És sabut que té un gran pes autobiogràfic (els Woolf van passar uns quants estius en una casa d’una petita illa de la costa occidental britànica, igual que la família Ramsay de la novel·la), i que l’autora va pretendre (i sembla que va aconseguir) matar freudianament el pare i la mare, ja difunts a la vida real, i alhora retre’ls una mena d’homenatge pòstum que la va congraciar amb les seves personalitats dominants.

Una de les protagonistes, la Lily Briscoe, és una de les visites que la família Ramsay rep els dos estius en què se situa la novel·la, l’un abans i l’altre després de la Primera Guerra Mundial, que apareixen separats per l’interludi en què la casa d’estiueig buida i sola és assaltada pel pas del temps. La Lily Briscoe és una pintora no reconeguda però amb una forta voluntat artística, i a través seu l’escriptora expressa tant els seus propis dubtes i propòsits creatius com les seves inquietuds existencials com a persona i com a dona. El personatge està inspirat en Vanessa Bell, la germana pintora de la novel·lista. En alguna de les reflexions interiors de la Lily Briscoe es fa evident la voluntat de Virginia Woolf de construir una obra total. Podem substituir perfectament full per tela en aquest fragment:

va repetir ara la Lily interiorment, mentre es girava una altra vegada, de mala gana, cap a la tela. El problema de l’espai persistia, què hi farem, va pensar, i va tornar a agafar el pinzell. La tela li va clavar una mirada encesa. Tot el volum del quadre reposava en aquell punt. Externament havia de ser radiant i lluminós, delicat i evanescent, i els colors havien de diluir-se l’un en l’altre com els de les ales de les papallones; però, per sota, la textura havia d’estar subjecta amb abraçadores de ferro. Havia de ser una cosa que poguessis fer encrespar amb una bufada però no poguessis descalçar ni amb un tir de cavalls. I va començar a aplicar-hi ara un vermell ara un gris, i va començar a donar forma a aquell buit. (p. 209-210)

És amb aquesta trama, doncs, que el traductor es troba, i que ha de recrear. En certa manera és una feina entre arranjador i orquestrador: el ritme i la melodia s’han de mantenir prou perquè la peça executada sigui la mateixa, però la partitura s’ha d’adaptar a un conjunt instrumentístic diferent, perquè els instruments de lèxic, sintaxi, període o sonoritat són diferents en la llengua original que en la d’arribada.

Un tret molt característic de l’obra és la polifonia. El relat i la descripció dels fets van saltant sense transició de la veu d’un personatge a un altre, i la sensació que pot tenir el lector és de contemplar, a través d’un calidoscopi o d’un ull d’insecte, la creació en evolució constant d’un conjunt narratiu format per les visions, les sensacions i els pensaments de cada personatge. Cada instant queda fixat com un fotograma de la pel·lícula que és el conjunt de la història, però cada fotograma està format alhora per la mirada de cada un dels qui viuen aquell instant, com els tres pergamins superposats d’El secret de l’unicorn d’en Tintín.

Un altre element molt important de l’obra de Virginia Woolf és el ritme, que ella mateixa equipara a l’estil: «L’estil és una cosa molt simple; és tot ell ritme. Si interioritzes això és impossible que facis servir paraules inadequades. [El ritme] arriba molt més al fons que les paraules.» Es tracta d’un estil caracteritzat per períodes llargs, amb incisos i canvis de punt de vista que poden fer perdre el fil narratiu al lector o al traductor i que poden exigir inversions sintàctiques radicals (però preservant el ritme, perquè si no es perdria l’estil).

Aquest flux de pensament o de consciència transportat al paper, sovint en forma de mar llarga però a vegades esvalotada, remet a la familiaritat de Virginia Woolf amb el mar, que sens dubte la va impregnar arran de les estades familiars d’estiu a la costa. El relat mateix és ple de referències al mar i a les onades (pensem per exemple en la seva obra d’aquest títol), i arriba a semblar que cada període del text sigui l’embat d’una onada que, segons la força, ens acaricia els peus o ens rebolca per la sorra.

Un altre element característic són les marques lèxiques que Woolf pot fer servir de forma recurrent dintre de la trama del text, amb una voluntat força clara d’utilitzar-les, per una banda, com a símbols i, per l’altra, com a remissions evocadores i cohesionadores alhora, de manera semblant als leitmotiv d’una obra musical. En aquest cas cal també repetir la marca a la traducció: si apareix decrepitude i ja havia aparegut tres pàgines abans, a la traducció s’ha de triar la mateixa opció a tots dos llocs, perquè compleix una funció arquitectònica.

Deixo per al final la qüestió del títol. En anglès, To the Lighthouse té un clar sentit de direcció, de moviment cap a un lloc; com a molt, s’hi pot voler veure el valor de «dedicatòria»; però el sentit dinàmic és el principal. En castellà està traduït com Al faro, que conserva el sentit anglès, i en la versió catalana (1984) d’Helena Valentí el títol és Al far, que presenta el problema de poder ser interpretat com un locatiu estàtic (‘en el far’). És per això que la traducció que el lector té a les mans es titula Cap al far, que desfà el possible equívoc. Aquesta és també l’opció que han pres versions d’altres llengües, com el portuguès (Rumo ao Farol), el francès (Vers le phare; La Promenade au phare), l’italià (Gita al faro) o l’alemany (Zum Leuchtturm; Die Fahrt zum Leuchtturm).

To the Lighthouse exigeix una lectura pausada i atenta que permeti submergir-se en el món introspectiu de Virginia Woolf. Pràcticament cada frase o cada paràgraf mereix ser extret del seu context com a cita memorable. En aquesta nota de traductor no puc dir res més que no s’hagi dit en la infinitat de treballs que s’han escrit sobre la complexitat i la profunditat de la novel·la; si de cas, desitjar que el lector pugui dir en el moment d’acabar-la, tal com diu la Lily Briscoe i tal com vaig pensar jo quan vaig arribar al final de la traducció: «Ja estava; estava acabat. Sí, va pensar mentre deixava el pinzell amb una fatiga extrema; he tingut la meva visió.»

////Virginia Woolf i la nova realitat de la Capmany

—Si demà fa bo, segur —va dir la senyora Ramsay—. Però t’hauràs de llevar amb el sol —va afegir.

Aquestes paraules van suscitar en el seu fill una alegria extraordinària, com si fos cosa decidida que farien l’excursió, i que aquell somni, que esperava amb tanta impaciència que semblava que s’hagués allargat anys i anys, es compliria després d’una nit de foscor i d’un dia a vela. I és que, encara que tot just tingués sis anys, pel fet de pertànyer a aquell clan nombrós de persones que són incapaces de separar un sentiment d’un altre i no poden evitar que les expectatives de futur, amb les seves penes i alegries, enterboleixin el que en aquell moment tenen entre mans, perquè són gent a qui ja de petits qualsevol tomb de la roda de les emocions té la capacitat de cristal·litzar i immortalitzar l’instant en què els omple el desànim o l’exultació, en James Ramsay, que estava assegut a terra retallant dibuixos del catàleg il·lustrat dels Army & Navy Stores mentre la seva mare li parlava, va investir de beatitud celestial el dibuix d’una nevera. El veia orlat d’alegria. El carretó, la màquina de segar la gespa, la remor dels pollancres, el fullatge esblanqueït abans de la pluja, el grallar de les graules, els cops de les escombres, el fru-fru dels vestits, tot això s’ho representava acolorit i perfilat de tal manera que ja formava part d’un codi particular, d’un llenguatge secret seu, tot i transmetre una imatge de severitat austera i altiva, amb el front prominent i els penetrants ulls blaus que tenia, absolutament francs i purs, i una lleugera expressió de disgust per la fragilitat humana que feia que la seva mare, mentre observava com resseguia amb precisió el contorn de la nevera amb les estisores, se l’imaginés de vermell i ermini als tribunals o resolent un afer greu i transcendental en alguna situació crítica de la vida pública.

—Però no farà bo —va dir el pare d’en James, aturant-se davant de la finestra de la sala.

Si en James hagués tingut a mà un atiador, una destral o qualsevol altra arma capaç d’obrir un trau mortal al pit del seu pare, l’hauria agafat. Així eren d’extrems els sentiments que el senyor Ramsay despertava al cor dels seus fills amb la seva mera presència; dret tal com ara estava, llarg com un ganivet i prim com el tall de la fulla, amb un somriure de sarcasme a la boca no només per la satisfacció de desenganyar el fill i ridiculitzar la dona, que era mil vegades millor que ell en tot (pensava en James), sinó també amb un punt de vanitat íntima per la seva claredat de judici. El que ell deia era la veritat. Era la veritat sempre. Era incapaç de dir mentida; no tergiversava mai cap fet; no alterava mai una expressió ruda per conformar-la al gust o a la conveniència de cap mortal, i encara menys de cap dels seus fills, que, com a fruit de les seves entranyes, havien de saber des de petits que la vida és complicada, la realitat és tossuda i que, en el trànsit cap a aquella terra mítica on s’extingeixen les nostres esperances més vives i les nostres fràgils barques naufraguen en la foscor (aquí el senyor Ramsay redreçava l’esquena i forçava la vista per contemplar l’horitzó amb els seus petits ulls blaus), cal, per damunt de tot, valor, veritat i endurança.

—Potser sí que farà bo; jo crec que en farà —va dir la senyora Ramsay mentre passava bruscament un punt del mitjó de color castany que feia. Si al vespre l’acabava, i acabaven anant al far, el donarien al faroner com a regal per al fill petit, que començava a patir d’artrosi de maluc, juntament amb una pila de revistes velles i una mica de tabac, i qualsevol altra cosa que trobés i no els calgués i més aviat fes nosa per casa, perquè aquella pobra gent, que devia morir-se de fàstic sense res més a fer en tot el dia que tenir la llanterna neta, esmocar el ble i remenar una mica l’hort, tinguessin alguna cosa per entretenir-se. ¿Com pots passar un mes seguit confinat, i potser més i tot amb mal temps, en una roca de la mida d’una pista de tenis (pensava la senyora Ramsay), sense rebre cartes ni diaris i sense veure ningú? I, si eres casat, sense veure la dona ni saber què fan els fills: si estan malalts, o s’han trencat una cama o un braç amb alguna caiguda; i haver de veure una setmana i una altra el mateix rompent monòton de les onades, i tot d’una un temporal formidable que arriba i omple les finestres de ruixim, i ocells que s’estampen contra la llanterna, i tot el far que trontolla, i no poder treure el nas a fora perquè el mar se’t podria endur. ¿Com et pot agradar això?, preguntava, adreçant-se en concret a les seves filles. I afegia, canviant de to, que se’ls havia de fer arribar qualsevol cosa que els fes la vida més passadora.

—Bufa de ponent —va dir el senyor Tansley, que era ateu, amb els dits separats perquè hi passés el vent mentre acompanyava el senyor Ramsay en la passejada vespertina que solia fer terrassa amunt i terrassa avall.

El vent, doncs, venia de la pitjor banda d’on podia venir per recalar al far. La senyora Ramsay reconeixia que el senyor Tansley s’expressava amb rudesa; feia ràbia que hi hagués burxat d’aquella manera perquè en James quedaria encara més desenganyat; però d’altra banda no tolerava que ningú és rigués d’ell. «L’ateu», li deien; «el pobre ateu». Se’n burlava la Rose; se’n burlava la Prue; se’n burlaven l’Andrew, en Jasper i en Roger; fins i tot el pobre Badger, tot i ser vell i no tenir cap dent, l’havia mossegat, perquè era (segons la Nancy) el jove que feia cent deu que els havia empaitat fins allà a les Hèbrides quan el que volien era estar sols.

—Ximpleries —deia la senyora Ramsay tota solemne.

Deixant de banda la tendència a exagerar que havien heretat d’ella, i la insinuació (certa) que convidava massa gent a allotjar-se a casa, fins a l’extrem que havia d’acomodar-ne al poble, no sabia ser desatenta amb els convidats, i encara menys amb els homes joves, que eren pobres com una rata però «excepcionalment competents», deia el seu marit, de qui eren grans admiradors, i que hi venien a passar un cap de setmana. El fet és que tenia tots els membres del sexe oposat sota la seva protecció: per raons que no sabia explicar, per la gentilesa i el valor que els adornaven, perquè negociaven tractats, governaven l’Índia, dirigien l’economia; i també per una bona disposició envers ella que cap dona no hauria deixat de percebre ni d’apreciar, una actitud confiada, infantil i reverent que una dona gran podia acceptar d’un home jove sense perdre la dignitat; i ai de la noia —Déu nos en guard que fos cap de les seves filles— que no n’apreciés el valor, i tot el que representava, fins al moll de l’os.

Va girar-se amb solemnitat cap a la Nancy. El senyor Tansley no els havia empaitat, va dir. L’havien convidat.

Hauria d’haver-hi una forma diferent de viure. Hauria d’existir una forma més senzilla, menys esclava, va pensar amb un sospir. Quan es mirava al mirall i es veia els cabells blancs i les galtes xuclades a cinquanta anys, pensava que potser hauria pogut portar més bé el pòndol de tot: del marit, dels diners, dels llibres d’ell. Però personalment no li havia recat ni un sol moment la decisió que havia pres, ni havia eludit cap contratemps ni cap obligació. Encara tenia una presència imponent; i va ser en silenci que les seves filles —la Prue, la Nancy i la Rose—, aixecant la vista del plat després del solemne comentari que havia fet sobre en Charles Tansley, van recrear-se en les idees deslleials que alimentaven sobre una vida futura diferent de la d’ella; potser a París; una vida més esbojarrada, sense haver d’estar vetllant sempre per un home o altre; perquè íntimament totes elles posaven en qüestió la deferència i la gentilesa, el Banc d’Anglaterra i l’imperi de l’Índia, els anells de casament i les puntes de coixí, tot i que alhora hi reconeguessin un fons de bellesa que despertava el vigor adult del seu cor jove i feia que, assegudes a taula sota la mirada de la mare, respectessin l’estranya solemnitat i la cortesia extrema que mostrava, com la d’una reina que aixeca del fang el peu brut d’un captaire per rentar-l’hi, quan les alliçonava amb tanta severitat sobre aquell ateu infeliç que els havia empaitat —que havia rebut la invitació d’hostatjar-se amb ells, més exactament— a l’illa de Skye.

—Demà no s’hi podrà recalar, al far —va dir en Charles Tansley, dret davant de la finestra amb el senyor Ramsay i picant de mans.

La senyora Ramsay va pensar que havia parlat més del compte. Va desitjar que seguissin enraonant tots dos i la deixessin tranquil·la amb en James. Va mirar-lo. Els fills deien que era un infeliç, un esguerro. No sabia jugar a criquet: ni picar, ni col·locar-se. L’Andrew deia que era un burleta fastigós. Havien descobert que el que més li agradava era dedicar-se a anar amunt i avall amb el senyor Ramsay dient qui havia guanyat tal cosa o tal altra, qui era un «cap de brot» en poesia llatina, qui era «brillant però poc sòlid en el fons al meu entendre», qui era sens dubte «l’element més vàlid de Balliol», qui havia enterrat temporalment el seu geni a Bristol o a Bedford però se’n sentiria a parlar quan veiés la llum la seva tesi sobre alguna branca matemàtica o filosòfica, de la qual el senyor Tansley tenia les galerades de les primeres pàgines per si el senyor Ramsay desitjava donar-hi un cop d’ull. Enraonaven d’aquestes coses.

Hi havia vegades que a la senyora Ramsay mateix se li escapava el riure. Uns quants dies enrere ella s’havia referit a unes «onades com muntanyes». I en Charles Tansley havia dit que sí, que la mar havia estat una mica moguda.

—¿No ha quedat calat fins als ossos? —havia dit ella.
—Una mica moll, però xop no —va dir el senyor Tansley mentre s’espremia la màniga i es tocava els mitjons.

Però no era allò el que els molestava, deien els fills; ni el físic, ni les maneres. Era ell, el seu natural. Sempre que parlaven d’alguna cosa interessant, de gent, música, història o el que fos, o deien senzillament que feia tan bona tarda que convidava a estar-se a fora, el que els indignava i encenia d’en Charles Tansley era que no es donava per satisfet fins que, amb la seva forma càustica de disseccionar-ho tot, hi donava la volta de tal manera que acabava atribuint-se ell la raó i desautoritzant-los. I visitava pinacoteques, deien; i demanava a la gent si trobava bonica la corbata que duia. La Rose deia que ella no l’hi trobava gens.

Els vuit fills i filles del senyor i la senyora Ramsay s’esmunyien de la taula com anguiles de seguida que l’àpat s’acabava per refugiar-se a les seves habitacions, que eren el seu reducte en una casa on no hi havia cap altre lloc íntim per discutir sobre qualsevol cosa, la que fos: la corbata d’en Tansley, l’aprovació de la Reform Bill, ocells i papallones, persones…, mentre el sol, que entrava de ple a les golfes —formades per cambres separades entre elles tot just per un envà de fusta que no impedia que se sentís perfectament cada petjada i la minyona suïssa sanglotant perquè el pare se li estava morint de càncer en una vall dels Grisons—, il·luminava pals de criquet, pantalons blancs d’esport, barrets de palla, tinters, pots de pintura, escarbats i cranis d’ocells petits, i arrencava de les llargues cintes sinuoses d’alga clavades a la paret una olor de salabror vegetal que també exhalaven les tovalloles, aspres de sorra d’haver anat a banyar-se.

Disputes, desavinences, diversitat d’opinions, prejudicis enquistats al moll de l’os de la persona; que trist que comencessin tan d’hora, s’exclamava la senyora Ramsay. Tenia uns fills molt crítics. I deien coses sense solta.

La senyora Ramsay sortia del menjador amb en James agafat de la mà, perquè en James no volia anar-se’n amb els germans. Trobava que no tenia solta que busquessin diferències, quan és un fet que les persones ja són diferents per si mateixes. Amb les diferències de veritat n’hi ha prou i de sobres, va pensar, dreta davant de la finestra de la sala. En aquell moment pensava en rics i pobres, en gent de tota condició; a la gent de naixença distingida li retia respecte, encara que fos una mica a contracor, perquè a ella mateixa li corria per les venes la sang d’aquella nobilíssima però vagament llegendària nissaga italiana les filles de la qual s’havien escampat al segle dinou per les sales de rebre angleses, on parlaven papissot amb molta gràcia i havien causat sensació, i de les quals havia heretat la vivesa, el port i el caràcter, no pas de les angleses indolents ni de les fredes escoceses; però sobretot donava voltes a l’altra qüestió, la de rics i pobres, i a les coses que veia amb els seus propis ulls cada setmana i cada dia, aquí o a Londres, quan anava a veure personalment aquella viuda, o aquella mestressa de casa necessitada, amb una bossa al plec del braç i una llibreta on apuntava amb llapis, en columnes fetes expressament amb regle, ingressos i despeses, dies de feina i dies sense feina, amb l’esperança que així deixés de ser una particular a qui fer caritat servia alhora per mitigar el malestar íntim i per satisfer la curiositat, per convertir-se en allò que el seu cervell profà tant admirava: una investigadora que intenta posar llum a la qüestió social.

Es tractava de problemes insolubles, pensava allà dreta, amb en James agafat de la mà. El jove de qui els fills es burlaven l’havia seguida fins a la sala, i estava dret vora la taula remenant alguna cosa, cohibit, sentint-se fora de lloc, tal com ella percebia sense necessitat de dirigir-hi la mirada. Se n’havia anat tothom: els fills, la Minta Doyle i en Paul Rayley, l’Augustus Carmichael i el seu marit. Se n’havia anat tothom. Al final, amb un sospir, es va girar i va dir:
—¿Que voldria acompanyar-me, senyor Tansley?

Havia d’anar al poble a fer un petit encàrrec; abans havia d’escriure un parell de cartes; hi estaria uns deu minuts; havia d’anar a posar-se el barret. I al cap de deu minuts tornava, amb el cistell i el para-sol, amb l’aire d’estar a punt, d’estar preparada per emprendre una excursió que, no obstant això, va haver d’interrompre un moment, quan passaven per davant de la pista de tenis, per demanar al senyor Carmichael, que prenia el sol amb els seus ulls daurats de gat ben oberts —que com els d’un gat semblaven reflectir el moviment de les branques o el pas dels núvols però sense donar ni una pista sobre cap emoció ni cap pensament íntim—, si li calia res.

És que anaven d’expedició, va dir rient. Anaven al poble.

—¿Segells? ¿Paper de carta? ¿Tabac? —va suggerir, parada al costat seu.

No; no li calia res. Va entrellaçar les mans sobre la panxa rodona i va pestanyejar com si volgués respondre amb amabilitat a aquells compliments (seductors, però una mica nerviosos); però no va poder, perquè estava sumit en una somnolència glauca que, sense necessitat de paraules, els abraçava tots en una profunda i altruista letargia de benvolença, la casa sencera, el món sencer i tothom qui hi habita; perquè a l’hora de dinar s’havia tirat a la copa unes quantes gotes d’alguna cosa que, segons els fills de la senyora Ramsay, explicava la franja de color groc viu del bigoti i la barba, que altrament eren d’un blanc de neu. No li calia res, va mormolar.

Hauria sigut un gran filòsof, va dir la senyora Ramsay mentre seguien el camí cap al petit poble pescador, però havia fet un mal casament. Amb el para-sol negre ben dret, i caminant amb un inefable aire expectant, com si esperés trobar algú en qualsevol moment, va explicar el cas: havia tingut un idil·li a Oxford amb una noia, i s’havien casat joves i sense diners; se n’havia anat a l’Índia, havia traduït una mica de poesia, «amb molta traça, es veu», i s’havia proposat d’ensenyar persa o hindustànic; però ¿servia de res?; i havia acabat tal com ara el veien, ajagut allà al jardí.

En Charles Tansley es va sentir afalagat; després dels mocs que havia rebut, va confortar-lo que la senyora Ramsay li hagués explicat allò, i es va animar. El fet que ella hagués reconegut, tal com reconeixia la grandesa de l’intel·lecte masculí fins i tot en la seva decadència, la subjecció de tota esposa —però no era que en culpés la noia, tampoc, perquè li feia l’efecte que havien sigut un matrimoni feliç— a les ocupacions del marit, va fer que se sentís més satisfet de si mateix que fins a aquell moment; i hauria volgut, en cas que haguessin agafat un cotxe de punt, per exemple, pagar ell la carrera. Pel que feia a la bossa que la senyora Ramsay duia, ¿no volia que l’hi dugués? No, gràcies, va dir ella; tenia el costum de dur-la sempre.

Ella era així; ell ho sentia. Sentia moltes coses, i en concret una que l’enardia i el torbava per motius que se li escapaven: li hauria agradat que ella el veiés amb la toga i el birret en alguna processó acadèmica, en el seu nomenament com a doctor o catedràtic; se sentia capaç de qualsevol cosa, i es va veure a si mateix… Però ¿què mirava la senyora Ramsay? Un home que enganxava un cartell. El gran full, ja desplegat, anava quedant cada vegada més llis, i cada cop de brotxa deixava a la vista unes cames fines, cèrcols, cavalls, blaus i vermells llampants, tot d’una suavitat perfecta, fins que mig pany de paret va quedar cobert amb l’anunci d’un circ: cent genets, vint foques ensinistrades, lleons, tigres… La senyora Ramsay, que era miop, va inclinar-se endavant per llegir en veu alta «…actuació en aquest poble». Per a un home amb un sol braç era una feina molt perillosa estar a dalt d’una escala com aquella, va exclamar; i és que feia un parell d’anys una màquina de segar li havia amputat el braç esquerre.

—Anem-hi tots! —va dir alt mentre reprenia la marxa, com si tots aquells genets i aquells cavalls l’haguessin omplerta d’un entusiasme infantil i el sentiment de compassió li hagués passat.
—Anem-hi —va repetir ell, però frasejant-ho amb una timidesa que la va fer arrufar el nas—. Anem al circ.

Uf. No ho sabia dir amb el cor. No ho sentia amb el cor. ¿Per què no?, va pensar la senyora Ramsay. ¿Què li devia passar? En aquell instant va sentir tendresa per ell. ¿No els havien dut al circ, de petits?, li va demanar. No, mai, va respondre-li ell, ben bé com si ella li hagués preguntat justament per allò que desitjava respondre; com si al llarg de tots aquells dies s’hagués estat delint per dir que no havien anat mai a cap circ. Eren molts de família; nou fills entre nois i noies; i el pare era un treballador.

—El meu pare és adroguer, senyora Ramsay. Regenta una adrogueria.

Ell s’ho havia pagat tot des dels tretze anys. A l’hivern solia anar sense abric. A la facultat no podia «correspondre a l’hospitalitat» dels companys (va dir-ho amb aquesta expressió eixuta i encarcarada). Havia d’allargar-ho tot almenys el doble de temps que l’altra gent; fumava el tabac més barat, de picadura, el mateix que fumaven els vells dels molls. Treballava com un escarràs, set hores al dia; la seva matèria actual d’estudi era la influència d’alguna cosa sobre algú; anaven caminant, i la senyora Ramsay no copsava el sentit del que deia, sinó només unes quantes paraules esparses: tesi, beca, plaça de professor adjunt, de professor titular. Mentre intentava seguir en va aquell recargolat argot acadèmic que ell descabdellava amb tanta grandiloqüència, va pensar entre si que ara entenia per què la possibilitat d’anar al circ l’havia destarotat, pobre infeliç, i per què tot seguit havia sortit amb allò del pare, la mare, els germans i les germanes, i que vetllaria perquè no se’n burlessin més; n’hi parlaria a la Prue. Es va imaginar que el que a ell li hauria agradat hauria sigut poder dir que havia anat a veure Ibsen amb els Ramsay. Era un pedant insuportable; i un plom; i és que, tot i que ja havien arribat al poble i anaven pel carrer principal, per on passaven les tartanes grinyolant sobre l’empedrat, ell seguia parlant de cases de beneficència, d’educació, dels treballadors, d’ajudar la nostra classe i de conferències; fins que la senyora Ramsay va percebre que s’havia refet d’allò del circ i havia recobrat del tot la confiança en si mateix (i va tornar a sentir tendresa per ell), i va voler dir-li alguna altra cosa; però les cases de banda i banda es van anar aclarint i es van trobar de cop al moll, amb tota la badia al davant; i la senyora Ramsay no es va poder estar d’exclamar:
—Ai, quina meravella!

Tenia al davant la gran estesa d’aigua blava, amb el blanc i venerable far al mig, auster i distant, i, a la dreta, fins on arribava la vista, difuminant-se i empetitint-se, formant plecs aplanats i suaus, les dunes, verdes per l’herbassar ondulant que les cobria i que sempre semblava que fugís cap a algun país lunar despoblat de persones.

Aquell era el paisatge preferit del seu marit, va dir mentre s’aturava, amb uns ulls d’un blau més clar que de costum.

Va quedar un moment callada. Ara, però, va dir, venien artistes. Un tros enllà, de fet, n’hi havia un amb un panamà i botines grogues, plàcidament seriós i concentrat tot i els deu marrecs que l’observaven, amb una expressió de satisfacció íntima a la cara rodona i enrojolada mentre mirava i, després d’haver mirat, enfonsava la punta del pinzell en un tou de verd o de rosa. D’ençà que el senyor Paunceforte hi havia fet estada, tres anys enrere, tots els quadres eren iguals, va dir la senyora Ramsay, verds i grisos, amb barques de vela de color llimona i dones rosades a la platja.

Però els amics de la seva àvia, va prosseguir, donant una ullada discreta al quadre mentre hi passaven pel costat, s’hi miraven molt, perquè en primer lloc es barrejaven ells mateixos els colors, i després els molien, i després els cobrien amb draps molls perquè conservessin la humitat.

El senyor Tansley va deduir que la senyora Ramsay li volia fer veure que el quadre d’aquell home era fallit; ¿oi que es deia així? O que els colors no eren compactes; ¿oi que es deia així? Arran de l’influx d’aquella emoció singular que havia anat envaint-lo al llarg de la passejada, que havia començat al jardí quan havia volgut dur la bossa de la senyora Ramsay i havia crescut al poble quan havia volgut posar-la al corrent de la seva vida, havia acabat veient-se a si mateix i tot el que coneixia una mica esguerrat. Era ben estrany.

Va esperar-se a la saleta de la casa petita com un puny on la senyora Ramsay l’havia dut mentre ella pujava a dalt a veure una dona. Li va sentir el pas viu al sostre; li va sentir la veu alegre, i després, més baixa; va observar els cobretaules, les capses de te i els pàmpols dels llums; s’esperava quasi amb irritació; estava impacient per fer el passeig de tornada, i decidit a dur la bossa; finalment va sentir que sortia, el so d’una porta que es tancava; que deia que tinguessin les finestres obertes i les portes tancades, que demanessin a casa qualsevol cosa que els calgués (semblava que s’adrecés a un nen); i de cop va entrar i es va quedar un moment callada (com si a dalt hagués estat fingint i ara es permetés tornar a ser ella mateixa durant un instant), un moment immòbil davant d’un quadre de la reina Victòria amb el faixí blau de l’orde de la Garrotera; i tot d’una es va adonar del que passava: que la senyora Ramsay era la persona més plena de bellesa que havia vist en sa vida.

Amb estrelles als ulls i vels cobrint-li els cabells, amb ciclàmens i violes de bosc… Però quines bestieses se li acudien! Devia tenir almenys cinquanta anys, i havia tingut vuit fills. Travessava prats florits i estrenyia contra la sina poncelles partides i anyells caiguts, amb estrelles als ulls i el vent als cabells… Va agafar-li la bossa.

—Adeu, Elsie —va dir la senyora Ramsay.

I tots dos van enfilar el carrer, ella sostenint el para-sol ben dret i caminant com si esperés trobar algú en qualsevol moment, mentre per primera vegada a la vida en Charles Tansley sentia un orgull singular; un home que cavava una rasa va parar de cavar per mirar-la, va deixar caure el braç i se la va quedar mirant; en Charles Tansley sentia un orgull singular; sentia el vent i els ciclàmens i les violes perquè passejava amb una dona plena de bellesa per primera vegada en tota la seva vida. I li duia la bossa.

1
Aquesta traducció es basa en el text establert per Stella McNichol a: Virginia Woolf, To the Lighthouse, amb introducció i notes d’Hermione Lee, Londres, Penguin Books, 2019.