Els anys Capmany Woolf Cap

Virginia Woolf o la nova realitat – Maria Aurèlia Capmany

Virginia Woolf o la nova realitat és la nota epíleg de Maria Aurèlia Capmany publicada el 1973 amb Els anys.

Aquesta traducció de Woolf al català va ser la primera que es va publicar després de la Guerra Civil i va ser un encàrrec de Maria Aurèlia Capmany Capmany a Maria-Antònia Oliver, que fins llavors no tenia experiència en la traducció literària. A l’epíleg, a més, hi trobem diverses entrades del Diari d’una escriptora traduïdes per primer cop al català.

» Més Woolf a Stroligut: Diari d’una escriptora en la traducció de Dolors Udina i Cap al far de Xavier Pàmies. I més Capmany: Roses de Sant Jordi i Les faldilles de l’Eulàlia

maria aurèlia capmany virginia woolf traducció català els anys maria antònia oliver feminisme feminista literatura oliver leonard diari lighthouse les onades
Els anys. Traducció de Maria-Antònia Oliver a la Col·lecció Joanot Martorell de l’Editorial Nova Terra, 1973

Virginia Woolf o la nova realitat

Virginia Woolf va conèixer encara l’Anglaterra victoriana, la família entorn de la taula a l’hora del te, la conversa amb eufemismes, el pudor, la por del plaer… Quan llegim un dels seus llibres hem de fer un esforç per pensar que és així, que va néixer el 1882, i que, per tant, tenia divuit anys en començar el segle. La seva obra és tan arriscada, tan iconoclasta, tan plena de futur, que ens costa imaginar-la tal com era als inicis del segle, una noia lúcida, ja que contemplava com desapareixia un món i que es disposava a viure per col·laborar en la forja d’un altre univers més just i més feliç. La seva vida és tensa, des d’aquests inicis de segle, quan la més refinada intel·lectualitat anglesa s’enfronta amb la bona consciència imperialista britànica, vivint intensament totes les esperances socials i polítiques, sofrint totes les claudicacions. Va viure compromesa amb el seu temps, obsessionada per la seva responsabilitat. Mai no va sentir-se al marge de la vida i quan va renunciar-hi, suïcidant-se, és perquè ja no es veia amb cor de controlar el seu propi dolor i la comunicació amb els altres se li havia fet impossible. Va deixar aquestes ratlles plenes de tendresa al seu marit: «Sento que estic a punt de tornar-me boja. Sento veus i no puc concentrar-me en el treball. He lluitat, però ja no puc continuar. Et dec tota la felicitat de la meva vida. Has estat absolutament bo. No puc continuar destrossant la teva vida».

Un dia d’abril del 1941 Virginia Woolf se suïcidava. El dia 15 de gener del mateix any, anotava en el seu diari: «Bé podria ser la parsimònia el final d’aquest llibre. I també la vergonya davant la meva pròpia loquacitat que m’envesteix quan veig els (deuen ser uns 20) volums escampats per la meva habitació. Enfront de qui m’avergonyeixo? Davant de mi mateixa quan els llegeixo. I a més, ha mort Joyce; Joyce, que era uns quinze dies més jove que jo».

No hi ha res en el seu diari que anunciï la seva decisió. Les últimes paraules del seu diari tenen el mateix to que han tingut al llarg d’aquest itinerari d’intel·lectual exigent i dona que planta els peus a terra, sense defugir mai cap dels elements de la seva condició. L’última data del Diari d’una escriptora és 8 de març de 1941. Vet aquí el comiat amb els seus futurs lectors, amb nosaltres:

«…No, no vull gens d’introspecció. Anoto la frase de Henry James: observa constantment. Observa l’arribada de la vellesa. Observa l’avarícia. Observa la teva pròpia desil·lusió. Amb aquests mitjans es converteix en profit. O així ho espero; insistentment vull gastar aquest temps en la forma més profitosa. M’enfonsaré amb les meves banderes flamejant. Veig que tot això es troba als límits de la introspecció; però no s’hi estimba del tot. Suposem que comprés una entrada pel Museu; que fes cada dia el viatge en bicicleta, per llegir història. Suposem que elegís en cada època una figura dominant per comentar-la. Estar ocupada en l’essencial. I ara descobreixo amb cert plaer que són les set; i he de preparar el sopar, lluç i carn picada de porc. Se m’acut que és veritat: s’adquireix un cert domini sobre el lluç i la carn picada quan escrius sobre el lluç i la carn picada.»

Potser si et proposes endevinar-la més enllà del que ella mateixa escrivia, pots descobrir que fins a l’últim moment s’arrapava a la vida, que aquest arrapar-se a la vida era la seva lluita contra la mort. Però potser és així perquè és impossible oblidar la seva decisió, i ens assetja la imatge —car així ens ho han contat— del seu bastó i el seu cos, lluny, retrobat unes setmanes més tard.

Però seria un error pensar en la seva vida en funció de la seva mort, perquè va ser una apassionada de la vida, d’una sensibilitat riquíssima i sobretot una afortunada. Va ser prodigiosament, prodigiosament dotada. No va ser rica, els propis guanys van omplir-la de satisfacció i d’orgull, però mai no va conèixer la pèrdua de temps que significa la necessitat del guany. Va viure al bell mig de l’Anglaterra que es girava d’esquena a la foscor i emprenia tots els camins nous de l’art.

A casa de Sir Leslie Stephen i els seus quatre fills: Vanessa, Virginia, Adrian i Thoby es reuneixen cada setmana un grup de gent jove, plena de curiositat, d’audàcia, d’avidesa de saber, d’esperit crític irreductible. La casa dels Stephen a Bloomsbury Street esdevé famosa. Vet aquí el que n’explica un habitual d’aquelles nits: «La gent començava a arribar cap a les deu i continuaven venint fins a la mitjanit. Quasi mai l’últim invitat se n’anava abans de les dues o les tres de la matinada. Se servien whisky, sandvitxos i cacau. Però sobretot parlàvem. La conversa era tota la festa. Molts van agafar el costum de venir-hi i els que ho van fer no han pogut oblidar aquelles nits».

Adrian i Thoby Stephen acabaven de sortir d’Oxford i ells atreien la generació més pròxima: E. M. Forster, J. Lowes Dickinson, T. S. Elliot; els pintors Roger Fry, Duncan Grant; historiadors i economistes: Lytton Strachey, J. Maynard Keynes, Leonard Woolf; entre els crítics: Clive Bell, Desmond Mac Carthy. Quan, el 1912, Clive Bell es casa amb Vanessa i Leonard Woolf amb Virginia les reunions continuen amb el mateix esperit inconformista, és a dir, tot allò que signifiqui replantejar-se de nou la realitat. Descobreixen pintors, llegeixen novel·listes russos, estudien psicologia alemanya, prenen posicions socialistes i antiimperialistes, esdevenen fanàtics dels ballets russos que recorren Europa a les ordres de Diaghilev, s’entusiasmen amb L’Ocell de foc, Scherezade, La Migdiada d’un faune. La famosa Lopokova s’incorpora al grup d’intel·lectuals anglesos i acaba casant-se amb l’economista Keynes. La vida es pren seriosament, però prima el sentit del joc, la gràcia de la farsa, el sense of fun. Per donar-nos una idea de quines bromes són capaços de fer, ve-te’n aquí una: Un bon dia Virginia Stephen i els seus amics es disfressen d’abissinis, convencen un oficial de marina que Sa Majestat l’Emperador vol visitar el vaixell i tota la colla disfressada és rebuda amb gran pompa a bord del Dreadnought. La bona consciència anglesa se’n va assabentar uns dies més tard i va omplir de vituperis aquells joves desvergonyits.

La colla de Bloomsbury tenia la seva ètica i considerava que l’home civilitzat havia de posseir: «el gust per la veritat i la bellesa, la tolerància i l’honestedat intel·lectual, horror de l’avorriment, havia de tenir sentit de l’humor i bones maneres, curiositat, fàstic de la vulgaritat de la brutalitat i de la pompa; li calia fugir tant de la superstició com de la beateria i acceptar sense por les coses bones de la vida, havia de sentir el desig d’expressar-se amb plenitud, havia de compartir les preocupacions d’una educació liberal, havia d’expressar en tot moment el menyspreu per l’utilitarisme i pel filisteisme, en una paraula: l’amor a la dolcesa i a la llum».

Virginia Stephen va tenir la infància agombolada i solitària de les criatures amb la salut fràgil. No va cursar estudis normals per culpa de la seva salut, i el pare, Sir Leslie, va ocupar-se especialment de l’educació de la noia. Era un home exigent, un purità quant al comportament de les seves filles, però no havia posat cap mena de trava, ans al contrari, al seu desenvolupament intel·lectual, la seva extensa biblioteca estava a l’abast de la mà i a la seva completa elecció. Sir Leslie Stephen era un d’aquells racionalistes típics del segle XIX. Va escriure Assaig sobre el pensament lliure. Història del pensament anglès en el segle XVIII i va ser editor d’un diccionari biogràfic i de diverses revistes.

Virginia devorava els llibres de la biblioteca del seu pare i encara molts anys després ella parlava d’aquest do que li concedia aquest home impertinent i liberal: «Encara avui a molts pares els repugnaria que una noieta de quinze anys tingués accés lliure a una immensa biblioteca no gens esporgada. El meu pare no hi veia cap inconvenient. Hi havia uns fets als quals al·ludia amb brevetat i timidesa. “Llegiu tot el que vulgueu”, deia, i tots els seus llibres, segons ell mediocres i sense valor, però en realitat nombrosos i variats, estaven a la nostra disposició, sense que li haguessis de demanar permís. Llegir allò que et plaïa, no fer veure que admiraves allò que no admiraves realment, aquesta era la seva única lliçó sobre l’art de llegir. Escriure amb el mínim nombre de paraules, dir de la manera més clara possible el que es volia dir, aquesta era la seva única ensenyança sobre l’art d’escriure».

La personalitat del pare, l’absència de la mare graviten sobre la Virginia adolescent i ella ho recorda molts anys més tard:

Dimecres 28 de novembre de 1928

«L’aniversari del papà. Sí, avui hauria tingut 96 anys, 96; ben bé que hauria pogut complir-los, com tanta gent que coneixem; però gràcies al cel no hi va arribar. La seva vida hauria destruït la meva per complet. Què hauria passat? Ni res d’escriure, ni res de llibres…; inconcebible.»

Virginia emergeix a través dels seus escrits dels fantasmes de la seva infància, en la seva obra podem anar retrobant els seus records convertits en matèria literària. El mateix dia, en el seu diari, insisteix:

«Solia pensar en ell i en la meva mare cada dia: però escriure Lighthouse va apaivagar els seus fantasmes. I ara tornen, de vegades, però d’una manera diferent.»

Tot torna en l’obra de Virgínia Woolf, però no per recrear el passat com a redempció del present, com en Proust, sinó per integrar passat i present i penetrar la condició del temps i de cada instant de la vida. Els paisatges viscuts per Virginia han quedat gravats en la seva obra: els carrers on va viure, inscrits en el quadrilàter del West End, les cases d’estiueigs i de caps de setmana: a Ashenham, a Rodmell… Aquesta cosa tan anglesa de la intrusió del paisatge en la vida quotidiana, que deriva cap a una urbanització del paisatge, emmarca tot el seu món creacional. En aquestes cases de camp civilitzades havia aconseguit la seva habitació pròpia, i fins i tot una edificació per a ella sola a l’altre cantó de jardí. John Lehmann, l’amic i administrador de la Hoggart Press, la recorda a la casa de Rodmell: «Després de dinar, a la sala del primer pis, des d’on es veia, a un cantó el jardinet amb els arbres fruiters i a l’altre el bassiol amb els peixos vermells, li agradava asseure’s a la seva butaca prop del foc i fumar amb un llarg broquet els cigarrets de tabac fort que ella mateixa es cargolava, i parlava.»

Les fotografies ens la mostren, de jove, del tot semblant al paradigma prerafaelita: oval suau, ulls bellíssims enfonsats en les òrbites, coll llarg, llavis molsuts. Ens expliquen que tenia la veu fina i aguda, la rialla fàcil, la resposta ràpida i un sentit de la caricatura tan intel·ligent i cruel alhora que per força li havia de proporcionar enemics. Sentia una immensa curiositat per tot. I en els últims anys de la seva vida, tan difícils, l’estudi la salvava del terror a la vida. El temps va anar deixant una marca terrible en el seu rostre, en va anar traient l’expressió de plaer i hi deixava una expressió desolada. Aquells desolats ulls que expressen les seves pròpies paraules: «Per què la vida és tan tràgica, tan semblant a un estret passadís sobre un precipici? Abaixo els ulls i sento el vertigen; i em pregunto com m’ho faré per arribar al final?».

Hi ha en ella sempre aquesta impressió profunda de vertigen i la decisió constant, heroica, de no deixar-s’hi engolir. Tot el seu diari1Diari d’una escriptora. Traducció de Dolors Udina. Viena Edicions, 2022. —el que Leonard Woolf va considerar que era publicable del seu diari— respira aquesta lluita constant contra la seva fràgil naturalesa, les terribles migranyes, la seva irritabilitat irreprimible, les profundes depressions que l’aïllaven de tot, i latent la por de perdre tot control, amb l’abisme definitiu de la follia. Quan s’hi refereix, ho fa amb el to d’ironia distant que no arriba a destruir del tot l’angoixa que la domina:

«…I així em vaig capbussar en el meu llac immens de malenconia. Déu meu, i que profund! Sóc una malenconiosa de naixença. L’única manera de mantenir-me a flot és treballant. Un propòsit per l’estiu… he d’obligar-me a fer més treballs dels que em sigui possible acabar. No, no sé d’on ve. Així que deixo de treballar sento que me’n vaig a fons. I sento, com sempre, que si m’enfonso del tot, arribaré a la veritat. És l’únic consol, una mena de noblesa. Solemnitat. M’obliga a encarar-me amb el fet que no hi ha res… res per a cap de nosaltres. Treballar, llegir, escriure, no són més que disfresses; i les relacions amb la gent. Sí, fins i tot tenir fills no serviria de res.»

Escriure, entendre, perseguir la realitat fugitiva, tractar no de reproduir, sinó de suscitar l’instant present, la profunda confusió de passat, present i futur, la va ajudar a viure. Cada una de les seves obres va ser viscuda com una lluita a mort, i la deixava exànime, convençuda que no podria seguir endavant. Llavors venia el turment de l’efecte que aquesta obra produiria. En primer lloc, esperava amb angoixa l’opinió de Leonard Woolf, en qui confiava absolutament. Després els comentaris dels amics, la crítica. Ni tan sols quan va ser un fet evident el seu èxit, quan li reclamaven col·laboracions i l’edició dels seus llibres dels Estats Units, quan era proclamada «la dona més intel·ligent d’Anglaterra», se sentia tranquil·litzada. Resistia malament els atacs, com resistia malament les contrarietats i la incomprensió dels altres.

El 1915, publica The Voyage out, i el 1919 —passada la guerra que tant l’havia afectada i passada la profunda crisi psíquica— publica Night and Day, que havia de ser el seu primer gran triomf. A partir d’aquí cada novel·la serà una nova experiència, una recerca incansable d’aquell medi d’expressió idoni per captar. El 1922, publica Jacob’s room, la novel·la-pas, la que la conduirà a l’obra ja profundament seva a Mrs. Dalloway, que apareix el 1925. Ella era plenament conscient que havia entrat en el camp de la pròpia creativitat, com així ho expressa en el diari:

Dissabte, 13 de desembre de 1924

«Passo al galop sobre Mrs. Dalloway copiant-lo altra vegada a màquina des del principi, que és més o menys com vaig fer amb el V. O.; crec que és el mètode més bo, perquè així es treballa amb el pinzell humit sobre el conjunt i harmonitza les parts que es van compondre separadament i ara estan seques. Amb honrada sinceritat la considero la més satisfactòria de les meves novel·les (encara que no l’he rellegida a sang freda). Els ressenyadors diran que és inconnexa perquè les escenes de la follia no es relacionen amb les escenes Dalloway. Suposo, a més, que hi ha passatges escrits amb un brill superficial. Però, li «manca realitat»? És mer virtuosisme? Opino que no. Crec, com ja he dit abans, que em deixa profundament endinsada en els estrats més rics del meu esperit. Ara m’és possible escriure i escriure: la sensació més feliç del món.»

Entrada de ple en el seu món a la caça dels instants, de l’objectivitat evanescent, de l’ànima fluctuant dels seus personatges.

Al mateix temps que Mrs. Dalloway publicava The Common Reader, el conjunt de la seva obra de crític, però que ella no vol presentar amb el títol emfàtic de crítica i per això bateja amb l’apel·latiu de Lector comú.

Llavors comença a treballar en Les onades, la novel·la més difícil i exigent de totes les que escriuria, la novel·la que ella qualifica de drama-poema, la que la col·loca al cim de la renovació narrativa encara insuperada als nostres dies. No publicarà The waves fins al 1931, i per apaivagar les inquietuds d’aquesta obra escriu Orlando (1928) i A room of one’s own (1929) —la seva contribució a la reivindicació feminista. Va escriure Orlando com un divertimento, un divertimento d’una gran bellesa, és clar, i veia sorpresa la gran acollida d’aquest llibre alegre i vivíssim, que ella qualifica d’entremaliadura.

The waves, en canvi, era la seva obra maior, ho sabia del cert, ho sabia per l’esforç que li costava i per l’ambició que l’empenyia, donar el ritme de la vida en el flux i reflux de les onades, donar al mateix temps la fragilitat, la profunda inconsistència d’aquesta dramàtica història de l’existir:

Dimecres, 20 d’agost de 1930

«Suposo que The waves s’està resolent (he arribat a la pàgina 100) en una sèrie de soliloquis dramàtics. La importància capital és mantenir-los en una oscil·lació homogènia, cap endins i cap enfora, com el ritme de les onades. És possible llegir-los consecutivament? No tinc resposta. Crec que és la més gran oportunitat que fins ara se m’ha presentat per donar-me a mi mateixa; i, per tant, també sospito, el més gran fracàs. Però em respecto a mi mateixa per haver escrit aquest llibre —sí—, encara que exhibeixi els meus defectes congènits.»

Després de Les onades va tenir la sensació que no escriuria res més, que el llibre l’havia esgotada, que no podria anar més enllà d’aquella experiència. Va escriure Flush com una pausa —apareixia el 1933—, com una altra entremaliadura, aquesta vegada la història del gos d’Elisabeth Barret i Robert Browning.

En el moment de la seva màxima maduresa comencen a arribar-li les crítiques més dures. La nova generació no vol saber res de l’esforç que exigeix la intel·ligentíssima senyora. L’acusen de ser una novel·lista per novel·listes, d’entretenir-se en l’anàlisi dels esperits torturats de l’alta burgesia. Virgínia Woolf procura exercitar-se en l’art de rebre amb serenor la crítica destralera:

Dimarts, 17 de maig de 1932

«Quina és l’actitud que cal adoptar enfront de la crítica? Què hauria de sentir i dir quan la Srta. B. consagra un article de «Scrutiny» a la tasca d’atacar-me? Ella és jove, de Cambridge, impulsiva. I afirma que com a escriptora sóc molt dolenta. Crec que la cosa indicada és anotar el moll de l’os del que s’ha dit que no sé pensar i utilitzar llavors el batec d’energia que proporciona l’oposició per ser més vigorosament una mateixa. Potser és veritat que ara la meva fama començarà a decréixer. Es riuran de mi i m’assenyalaran amb el dit. Em pregunto quina haurà de ser la meva actitud.»

Mentrestant, preparava per a la seva novel·la més densa, més madura i que li reportaria menys satisfaccions: Els anys. Virgínia Woolf retorna a l’art de narrar amb la plenitud del seu ofici. No serà una novel·la-aventura com Les Ones, serà la novel·la dels esdeveniments, la grapa segura sobre la vida que llisca sempre inaferrable:

Dimecres, 2 de novembre de 1932

«Ha de ser una novel·la-assaig titulada The Pargiters i admetrà de tot: sexe, educació, vida… i vindrà amb els salts àgils i poderosos d’una camussa sobre els abismes, des del 1880 fins ara i aquí… Naturalment, el que ha esdevingut és que, després d’abstenir-me de la novel·la de fets durant tants anys —des del 1919, i N. and D. ja és morta— trobo un plaer infinit, com a variació, en els fets, i en la possessió de quantitats incomptables: encara que de tant en tant sento l’impuls cap a la visió, ho resisteixo. Aquest és el camí a seguir, n’estic segura, després de The wavesThe Pargiters em porta a la nova etapa, la novel·la-assaig.»

La novel·la va anar adquirint importància a mesura que l’escrivia. Va anar variant de títol a mesura que l’anava escrivint: Aviat es va adonar que no podia titular-se Els Pargiter, perquè no es tractava d’una crònica familiar. El pas del temps, la reducció a present de tot instant vital van anar prenent el primer pla, i es va titular llavors Here and now, i més tard Music i encara Dawn. Però a mesura que avançava en la narració la comunitat humana esdevenia cada cop més poderosa, distanciant a poc a poc cada un dels personatges:

Dimarts, 25 d’abril de 1933

«I Els Pargiter? Em temo que serà una cosa tremenda. He de ser audaç i emprenedora. Vull representar del tot la societat actual, no res menys: els fets tant com la visió. I combinar les dues coses. Vull dir Les Ones desenvolupant-se simultàniament amb Night and Day. Serà possible? Fins avui he reunit 50.000 paraules de vida «real»… Em penso que començo a abraçar-ho tot. I caldrà acabar-ho amb la urgència de la vida normal i quotidiana que continua. I sorgir milions d’idees sense cap prèdica —història, política, feminisme, art, literatura—, un compendi, en suma, de tot el que sé, sento, em fa riure, estimo, admiro, odio, etc.»

Es va dir després Sons and Daughters, Daughters and Sons, Ordinary People, The Caravan, i per fi The Years. I per fi la novel·la existia, acabada del tot, i Leonard li deia que era un «llibre extraordinari» i que encara li agradava més que Les Ones. I ella mateixa acaba també admetent la validesa d’aquesta novel·la que tant li ha costat i que conté una gran quantitat de dolor i de vida:

Dilluns, 30 de novembre de 1936

«Segons la meva opinió, no cal pas sentir-se desgraciada respecte d’Els anys. Em sembla que al final aconsegueix el seu objectiu. Serà de totes maneres llibre intens, vertader, tenaç. L’he acabat ara mateix, per això sento la meva exaltació. No hi ha dubte que és diferent dels altres; té, crec, més vida “real”, més sang i carn.»

Els anys obtenen una magnífica rebuda de lectors i de crítics. Però són els anys que el món es prepara per a la guerra mundial, al ritme de l’assaig d’Espanya. La resposta de Virginia Woolf a l’amenaça de la guerra és un dels llibres més lúcids i desolats que s’han escrit mai: Three Guineas, que apareix el 1938, junt amb el segon volum de The Common Reader. Escriu encara la biografia de Roger Fry (1940) i Between the Acts, i els dos volums de narracions The Death of the Moth i The Hauted House que apareixeran després de la seva mort.

I l’atmosfera de la guerra ho envaeix tot, amb l’amenaça de la invasió. L’edifici de la Hogarth Press és seriosament danyat per les bombes. La Hogarth Press, que ha estat la meitat de la seva vida, la impremta que havia començat gairebé com un joc, el 1917, quan els Woolf havien comprat una tipografia d’ocasió, i s’havien dedicat a editar els llibres que més els agradaven, els que, n’estaven convençuts, serien menys vendibles, llibres de Katherine Mansfield, de T. S. Elliot, de Robert Graves, de Vita Sackeville-West, i de Gogol, de Tolstoi, d’Italo Svevo, de Rilke… En el diari parla, com de passada, de la decisió de Leonard i ella de suïcidar-se si guanyava Hitler. Havia acabat, però, Entre els actes i havia enviat el manuscrit a John Lehmann1Poeta i fundador de The New Writing i The London Magazine i l’editorial John Lehmann Limited.. Lehmann recorda la lectura de l’última novel·la de Virgínia Woolf:

«Em vaig submergir en la lectura i la vaig acabar, recordo, una mica abans d’anar-me’n al meu servei nocturn de guàrdia. Hi vaig pensar tota la nit. La dactilografia i fins i tot l’ortografia eren més excèntriques que mai, en qualsevol dels seus escrits, això i les correccions que havia fet en totes les pàgines feien una extraordinària impressió, com si un corrent d’alta tensió hagués passat a través dels seus dits. Però no tenia el més petit dubte sobre el seu valor literari i la necessitat de publicar-lo. L’endemà al matí li vaig enviar un telegrama per dir-li-ho. Era massa tard. La crisi havia començat. Virgínia estava seriosament malalta i sabia, com Leonard, i sabia que podria fer el treball de correcció abans de guarir-se. Perdoneu-me, us ho prego —em deia— i creieu-me que faig el que és millor. En un paquet a part m’enviava el manuscrit que jo li havia fet arribar, acompanyat de notes crítiques lúcides i penetrants. Aquest va ser el seu últim treball per la Hogarth Press i per mi. En el moment que jo rebia el paquet, Virginia Woolf ja era morta».

© hereus de Maria Aurèlia Capmany
  • 1
    Diari d’una escriptora. Traducció de Dolors Udina. Viena Edicions, 2022. —el que Leonard Woolf va considerar que era publicable del seu diari— respira aquesta lluita constant contra la seva fràgil naturalesa, les terribles migranyes, la seva irritabilitat irreprimible, les profundes depressions que l’aïllaven de tot, i latent la por de perdre tot control, amb l’abisme definitiu de la follia. Quan s’hi refereix, ho fa amb el to d’ironia distant que no arriba a destruir del tot l’angoixa que la domina:

    «…I així em vaig capbussar en el meu llac immens de malenconia. Déu meu, i que profund! Sóc una malenconiosa de naixença. L’única manera de mantenir-me a flot és treballant. Un propòsit per l’estiu… he d’obligar-me a fer més treballs dels que em sigui possible acabar. No, no sé d’on ve. Així que deixo de treballar sento que me’n vaig a fons. I sento, com sempre, que si m’enfonso del tot, arribaré a la veritat. És l’únic consol, una mena de noblesa. Solemnitat. M’obliga a encarar-me amb el fet que no hi ha res… res per a cap de nosaltres. Treballar, llegir, escriure, no són més que disfresses; i les relacions amb la gent. Sí, fins i tot tenir fills no serviria de res.»

    Escriure, entendre, perseguir la realitat fugitiva, tractar no de reproduir, sinó de suscitar l’instant present, la profunda confusió de passat, present i futur, la va ajudar a viure. Cada una de les seves obres va ser viscuda com una lluita a mort, i la deixava exànime, convençuda que no podria seguir endavant. Llavors venia el turment de l’efecte que aquesta obra produiria. En primer lloc, esperava amb angoixa l’opinió de Leonard Woolf, en qui confiava absolutament. Després els comentaris dels amics, la crítica. Ni tan sols quan va ser un fet evident el seu èxit, quan li reclamaven col·laboracions i l’edició dels seus llibres dels Estats Units, quan era proclamada «la dona més intel·ligent d’Anglaterra», se sentia tranquil·litzada. Resistia malament els atacs, com resistia malament les contrarietats i la incomprensió dels altres.

    El 1915, publica The Voyage out, i el 1919 —passada la guerra que tant l’havia afectada i passada la profunda crisi psíquica— publica Night and Day, que havia de ser el seu primer gran triomf. A partir d’aquí cada novel·la serà una nova experiència, una recerca incansable d’aquell medi d’expressió idoni per captar. El 1922, publica Jacob’s room, la novel·la-pas, la que la conduirà a l’obra ja profundament seva a Mrs. Dalloway, que apareix el 1925. Ella era plenament conscient que havia entrat en el camp de la pròpia creativitat, com així ho expressa en el diari:

    Dissabte, 13 de desembre de 1924

    «Passo al galop sobre Mrs. Dalloway copiant-lo altra vegada a màquina des del principi, que és més o menys com vaig fer amb el V. O.; crec que és el mètode més bo, perquè així es treballa amb el pinzell humit sobre el conjunt i harmonitza les parts que es van compondre separadament i ara estan seques. Amb honrada sinceritat la considero la més satisfactòria de les meves novel·les (encara que no l’he rellegida a sang freda). Els ressenyadors diran que és inconnexa perquè les escenes de la follia no es relacionen amb les escenes Dalloway. Suposo, a més, que hi ha passatges escrits amb un brill superficial. Però, li «manca realitat»? És mer virtuosisme? Opino que no. Crec, com ja he dit abans, que em deixa profundament endinsada en els estrats més rics del meu esperit. Ara m’és possible escriure i escriure: la sensació més feliç del món.»

    Entrada de ple en el seu món a la caça dels instants, de l’objectivitat evanescent, de l’ànima fluctuant dels seus personatges.

    Al mateix temps que Mrs. Dalloway publicava The Common Reader, el conjunt de la seva obra de crític, però que ella no vol presentar amb el títol emfàtic de crítica i per això bateja amb l’apel·latiu de Lector comú.

    Llavors comença a treballar en Les onades, la novel·la més difícil i exigent de totes les que escriuria, la novel·la que ella qualifica de drama-poema, la que la col·loca al cim de la renovació narrativa encara insuperada als nostres dies. No publicarà The waves fins al 1931, i per apaivagar les inquietuds d’aquesta obra escriu Orlando (1928) i A room of one’s own (1929) —la seva contribució a la reivindicació feminista. Va escriure Orlando com un divertimento, un divertimento d’una gran bellesa, és clar, i veia sorpresa la gran acollida d’aquest llibre alegre i vivíssim, que ella qualifica d’entremaliadura.

    The waves, en canvi, era la seva obra maior, ho sabia del cert, ho sabia per l’esforç que li costava i per l’ambició que l’empenyia, donar el ritme de la vida en el flux i reflux de les onades, donar al mateix temps la fragilitat, la profunda inconsistència d’aquesta dramàtica història de l’existir:

    Dimecres, 20 d’agost de 1930

    «Suposo que The waves s’està resolent (he arribat a la pàgina 100) en una sèrie de soliloquis dramàtics. La importància capital és mantenir-los en una oscil·lació homogènia, cap endins i cap enfora, com el ritme de les onades. És possible llegir-los consecutivament? No tinc resposta. Crec que és la més gran oportunitat que fins ara se m’ha presentat per donar-me a mi mateixa; i, per tant, també sospito, el més gran fracàs. Però em respecto a mi mateixa per haver escrit aquest llibre —sí—, encara que exhibeixi els meus defectes congènits.»

    Després de Les onades va tenir la sensació que no escriuria res més, que el llibre l’havia esgotada, que no podria anar més enllà d’aquella experiència. Va escriure Flush com una pausa —apareixia el 1933—, com una altra entremaliadura, aquesta vegada la història del gos d’Elisabeth Barret i Robert Browning.

    En el moment de la seva màxima maduresa comencen a arribar-li les crítiques més dures. La nova generació no vol saber res de l’esforç que exigeix la intel·ligentíssima senyora. L’acusen de ser una novel·lista per novel·listes, d’entretenir-se en l’anàlisi dels esperits torturats de l’alta burgesia. Virgínia Woolf procura exercitar-se en l’art de rebre amb serenor la crítica destralera:

    Dimarts, 17 de maig de 1932

    «Quina és l’actitud que cal adoptar enfront de la crítica? Què hauria de sentir i dir quan la Srta. B. consagra un article de «Scrutiny» a la tasca d’atacar-me? Ella és jove, de Cambridge, impulsiva. I afirma que com a escriptora sóc molt dolenta. Crec que la cosa indicada és anotar el moll de l’os del que s’ha dit que no sé pensar i utilitzar llavors el batec d’energia que proporciona l’oposició per ser més vigorosament una mateixa. Potser és veritat que ara la meva fama començarà a decréixer. Es riuran de mi i m’assenyalaran amb el dit. Em pregunto quina haurà de ser la meva actitud.»

    Mentrestant, preparava per a la seva novel·la més densa, més madura i que li reportaria menys satisfaccions: Els anys. Virgínia Woolf retorna a l’art de narrar amb la plenitud del seu ofici. No serà una novel·la-aventura com Les Ones, serà la novel·la dels esdeveniments, la grapa segura sobre la vida que llisca sempre inaferrable:

    Dimecres, 2 de novembre de 1932

    «Ha de ser una novel·la-assaig titulada The Pargiters i admetrà de tot: sexe, educació, vida… i vindrà amb els salts àgils i poderosos d’una camussa sobre els abismes, des del 1880 fins ara i aquí… Naturalment, el que ha esdevingut és que, després d’abstenir-me de la novel·la de fets durant tants anys —des del 1919, i N. and D. ja és morta— trobo un plaer infinit, com a variació, en els fets, i en la possessió de quantitats incomptables: encara que de tant en tant sento l’impuls cap a la visió, ho resisteixo. Aquest és el camí a seguir, n’estic segura, després de The wavesThe Pargiters em porta a la nova etapa, la novel·la-assaig.»

    La novel·la va anar adquirint importància a mesura que l’escrivia. Va anar variant de títol a mesura que l’anava escrivint: Aviat es va adonar que no podia titular-se Els Pargiter, perquè no es tractava d’una crònica familiar. El pas del temps, la reducció a present de tot instant vital van anar prenent el primer pla, i es va titular llavors Here and now, i més tard Music i encara Dawn. Però a mesura que avançava en la narració la comunitat humana esdevenia cada cop més poderosa, distanciant a poc a poc cada un dels personatges:

    Dimarts, 25 d’abril de 1933

    «I Els Pargiter? Em temo que serà una cosa tremenda. He de ser audaç i emprenedora. Vull representar del tot la societat actual, no res menys: els fets tant com la visió. I combinar les dues coses. Vull dir Les Ones desenvolupant-se simultàniament amb Night and Day. Serà possible? Fins avui he reunit 50.000 paraules de vida «real»… Em penso que començo a abraçar-ho tot. I caldrà acabar-ho amb la urgència de la vida normal i quotidiana que continua. I sorgir milions d’idees sense cap prèdica —història, política, feminisme, art, literatura—, un compendi, en suma, de tot el que sé, sento, em fa riure, estimo, admiro, odio, etc.»

    Es va dir després Sons and Daughters, Daughters and Sons, Ordinary People, The Caravan, i per fi The Years. I per fi la novel·la existia, acabada del tot, i Leonard li deia que era un «llibre extraordinari» i que encara li agradava més que Les Ones. I ella mateixa acaba també admetent la validesa d’aquesta novel·la que tant li ha costat i que conté una gran quantitat de dolor i de vida:

    Dilluns, 30 de novembre de 1936

    «Segons la meva opinió, no cal pas sentir-se desgraciada respecte d’Els anys. Em sembla que al final aconsegueix el seu objectiu. Serà de totes maneres llibre intens, vertader, tenaç. L’he acabat ara mateix, per això sento la meva exaltació. No hi ha dubte que és diferent dels altres; té, crec, més vida “real”, més sang i carn.»

    Els anys obtenen una magnífica rebuda de lectors i de crítics. Però són els anys que el món es prepara per a la guerra mundial, al ritme de l’assaig d’Espanya. La resposta de Virginia Woolf a l’amenaça de la guerra és un dels llibres més lúcids i desolats que s’han escrit mai: Three Guineas, que apareix el 1938, junt amb el segon volum de The Common Reader. Escriu encara la biografia de Roger Fry (1940) i Between the Acts, i els dos volums de narracions The Death of the Moth i The Hauted House que apareixeran després de la seva mort.

    I l’atmosfera de la guerra ho envaeix tot, amb l’amenaça de la invasió. L’edifici de la Hogarth Press és seriosament danyat per les bombes. La Hogarth Press, que ha estat la meitat de la seva vida, la impremta que havia començat gairebé com un joc, el 1917, quan els Woolf havien comprat una tipografia d’ocasió, i s’havien dedicat a editar els llibres que més els agradaven, els que, n’estaven convençuts, serien menys vendibles, llibres de Katherine Mansfield, de T. S. Elliot, de Robert Graves, de Vita Sackeville-West, i de Gogol, de Tolstoi, d’Italo Svevo, de Rilke… En el diari parla, com de passada, de la decisió de Leonard i ella de suïcidar-se si guanyava Hitler. Havia acabat, però, Entre els actes i havia enviat el manuscrit a John Lehmann1Poeta i fundador de The New Writing i The London Magazine i l’editorial John Lehmann Limited.