Bèsties Cap

Bèsties – Federigo Tozzi

Bèsties és un recull de proses líriques de Federigo Tozzi relligades a mode de novel·la, aspra i eixuta, per l’aparició d’animals que interven sobtadament a la vida de l’home.

Tozzi, influït per Kafka i la psicoanàlisi, va restar oblidat durant molt de temps, fins que autors com Italo Calvino l’en van rescatar per considerar-lo un dels grans escriptors italians del segle XX.

besties bestie federigo tozzi català traducció italia

BÈSTIES / BESTIE

I

Quin punt deu ser aquell on s’ha aturat l’atzur? Les aloses, que primer hi voleien i després es llancen com boges a prop meu, ho saben? Fugint, una ha passat a penes fregant-me els ulls, com si hagués sentit plaer d’espaordir-se així.

Quines clarors plàcides per aquests camps, que s’estiren per estar més còmodes. Quins silencis enllà de l’horitzó i dintre meu!

El camí per tornar a Siena és allà. Me n’hi vaig.

Que les cases s’enretirin una mica, i que el captaire no em caigui al damunt. L’altre, almenys, és assegut a terra! Déu meu, totes aquestes cases! Més enllà, més enllà! M’arribaré dallà on pugui trobar una mica de dolcesa!

Déu meu, aquestes cases se’m llançaran al damunt! Però una alosa m’ha quedat tancada dins l’ànima, i sento que esvoletega per sortir-ne. I sento que canta.

Cap al septentrió, on de nit es troba l’Ossa i la lluna no hi va mai!

Ara, si jo també t’estimo així, oh aloseta, vol dir que pots estar-te dins la meva ànima tant com vulguis; i que hi trobaràs tanta llibertat com no n’has vista dins l’atzur. I tu, pots comptar-hi, no te n’aniràs mai més.

Ni tan sols fas ombra!

Sortim dels estretalls de cases i teulades: la ciutat es tanca cada cop més, les cases són cada cop més buides, i no hi trobaríem res per a nosaltres.

Deixem-la aquí, aquesta gent que a mi em tancaria al manicomi i a tu dins d’una gàbia!

Què és que tremola, les teves ales o bé el meu cor? Crec que la mort ha passat rondant ves a saber qui. Ah, però la tancarem rere una d’aquestes reixes, en un carreró sense sortida! A Siena, n’hi ha, de reixes que no s’obren mai, perquè no fan cap servei ja; arraconada en un hort que ningú no cultiva, a la vora d’algun edifici deshabitat.

II

Al celler, sota una bota vella que fins i tot havia perdut els cèrcols, hi trobo una taula de server. Per Déu! Si aconsegueixo cisellar-la tal com vull, en trauré un bon tallador. Primer, amb la llima de tres caires, afilo les dents de la serra; després, fil a l’agulla! La fusta és tan dura que, encara que gastés tot el llard que tinc damunt la campana de la xemeneia, no acabaria mai. La serra crema i s’enrogeix, i soc incapaç de fer-ho recte. Així que agafo una destral de mà i afaiçono la taula tan bé com puc. Quan gairebé estic, m’adono que un corc hi ha fet un forat. Vull trobar-lo! Bado la taula pel mig; i al fons del forat, caragolant-se com una espiral, l’hi trobo: blanc i tendre, amb un piuet vermell. El deixo en pau: jo soc Déu i ell un solitari en sa Tebaida.

III

De jove em compraven pocs llibres. El meu pare no volia que llegís, i, amb l’excusa que em faria malbé els ulls, no es rascava mai la butxaca. Els cinc o sis que tenia els guardava al calaix de la roba neta; i em passava que, quan l’obria per agafar una camisa o el que fos, en triava un i me’l llegia sense moure’l de lloc.

Però un Cap d’Any, després d’haver-hi insistit tot el mes, la meva dona es decidí a regalar-me aquell llibre de Verne que es diu El país de les pells. Vaig començar a llegir-lo, però no l’acabava d’acabar mai perquè sempre tornava a repassar les últimes planes.

Finalment, després de vora tres mesos, vaig arribar a la darrera plana com si aquelles aventures les hagués viscudes jo. I, potser, més que cap altra, em va quedar gravada la imatge d’un os que volia entrar en una cabana.

Cada cop que he vist ossos de veritat, hi he pensat; i he pensat en com, mirant-lo, tot jo tremolava i m’estremia durant força estona.

© de la traducció, Argento Raset
© de l’edició, Stroligut