Ànimes mortes és la gran novel·la (o поэма, poema llarg) de l’escriptor ucraïnès en llengua russa Nikolai Gógol, autor en què es reconeixien Dostoievski, Kafka o Bulgàkov.
La Bernat Metge Universal de La Casa dels Clàssics en publica una nova traducció al català d’Arnau Barios amb pròleg de Xènia Dyakonova. A Stroligut en podeu llegir el primer capítol.
////Més de la Bernat Metge Universal: Les afinitats electives, un conte filosòfic de Voltaire, Cap al far de Woolf i Middlemarch de George Eliot
Ànimes mortes
1
Per la portalada d’un hostal d’N., capital de província, entrava una carretel·la de molles força bonica, no gaire grossa, de les que fan servir els solters: comandants retirats, capitans majors, terratinents amb un centenar d’ànimes al seu servei; en fi, tots aquells que en diríem «senyors de poca volada». A la carretel·la hi seia un home que no era cap bellesa però que tampoc no feia de mal veure, ni massa gras ni massa prim, que no es podia afirmar que fos vell però tampoc que fos ben bé jove. La seva arribada no va causar absolutament cap enrenou a la ciutat ni va anar acompanyada de res de destacable; només dos pagesos russos que s’estaven a la porta de la taverna, davant per davant de l’hostal, van fer algun comentari que es referia, però, més al vehicle que no pas al senyor que hi viatjava. «Goita tu», li va dir l’un a l’altre, «quina roda! Què en penses: si fos el cas, ¿hi sabria arribar, aquesta roda, a Moscou?». «A Moscou sí», va respondre l’altre. «Però em penso que a Kazan no hi arribaria, ¿oi que no?» «A Kazan ja no», va respondre l’altre. I aquí va acabar la conversa. I encara, mentre la carretel·la s’atansava a l’hostal, va passar per allà un jove vestit amb uns pantalons afusats de lona, curts i bastant estrets, un frac amb presumpcions de moda i, a sota, una pitrera botonada amb una agulla de bronze de Tula en forma de pistola. El jove es va girar un moment a mirar la carretel·la, agafant-se la gorra per la visera perquè no se l’endugués un cop de vent, i va continuar la seva via.
Quan el carruatge va haver entrat al pati, els va venir a rebre un cambrer, o un «mosso», com en diuen a les tavernes russes, que de tan viu i bellugadís era impossible distingir-li la cara. Va sortir corrents, briós, tovalló al braç, tot llargarut, amb una levita de pana també llargaruda, alta fins al clatell. Va sacsejar els cabells i, sempre briós, va acompanyar el senyor que acabava d’arribar escales amunt, cap a la galeria de fusta, per ensenyar-li la cambra que Déu li havia enviat. La cambra era d’aquella mena que ja sabem tots, atès que l’hostal mateix era també de la mena que ja sabem tots, és a dir, un d’aquells hostals de províncies que, per dos rubles la nit, ofereix al viatger una estança amb escarabats —que, com prunes seques, treuen el cap de tots els racons— i una porta, sempre obstruïda amb una calaixera, que dona a l’habitació de la vora, on s’allotja un altre viatger, tranquil i taciturn però de gran curiositat, que frisa per saber tots els detalls del veí. L’aspecte extern de l’hostal s’adeia amb el seu interior: la façana era apaïsada, de dos pisos; el de baix, sense estucar, deixava a la vista uns maons d’un vermell fosc, un color que per si mateix ja bruteja i que les inclemències del temps havien acabat d’ennegrir; el pis de dalt estava pintat amb l’eterna pintura groga; als baixos hi havia tot de botiguetes amb colleres, sogues i rosquilles seques. A la botigueta de la cantonada, concretament a la finestra, hi estava encabit un venedor de te i d’aixarops calents, al costat d’un samovar de coure vermell; el venedor tenia la cara igual de vermella que el samovar, així que, de lluny, podies pensar que en aquella finestra hi havien posat dos samovars, si no fos perquè un lluïa una barba negra com el carbó.
Mentre el nouvingut inspeccionava la cambra li van portar l’equipatge: primer de tot un bagul recobert de cuiro blanc que, una mica rònec, feia entendre que no era el primer cop que viatjava. Carregaven el bagul el cotxer Selifan, un homenic baixet amb un gec de pell, i el lacai Petruixka, un xicot d’uns trenta anys amb un redingot balder, de segona mà —segurament heretat de les espatlles de l’amo—, d’un posat tirant a esquerp i amb un nas i uns llavis molt grossos. Després de la maleta van seguir un cofret de caoba amb marqueteria de bedoll carelià, unes quantes formes de calçat i un pollastre a l’ast embolicat amb paper blau. En haver introduït tot aquest equipatge, el cotxer Selifan se’n va anar a la quadra a feinejar amb els cavalls i el lacai Petruixka es va començar a instal·lar en un recambró fosc al costat de l’entrada, on ja havia estat a temps de deixar l’abric i, juntament amb l’abric, aquella olor seva tan particular, una olor que també es va ficar a dins del saquet que hi va dur després i que contenia els seus estris de toaleta. Va col·locar al recambró un somier estret, de tres potes, i el va cobrir amb un petit simulacre de matalàs, atupat i pla com una crep, i potser igual de llardós, que era tot el que havia obtingut de l’hostaler.
El senyor, mentre els criats feinejaven i trafegaven, se’n va anar a la sala comuna. Els viatgers ja saben prou com són, aquestes sales: hi havia les mateixes parets envernissades, enfosquides per dalt amb el fum de la xemeneia i enllustrades per baix amb el frec de les esquenes dels diversos passavolants, i encara més dels botiguers del país, ja que els dies de mercat hi venien en colles de sis o set i demanaven les seves famoses dues teteres;1Manera tradicional de servir el te. En una tetera hi tenien una infusió de te carregat, i en l’altra, aigua calenta per rebaixar-lo. (Nota del traductor.) el mateix sostre brut de sutge i el mateix llum d’aranya, també brut, amb tot de boletes de vidre penjades que saltironaven i dringaven cada cop que el mosso passava rabent per damunt de l’hule que recobria el terra, fent ballar àgilment a la mà una safata on seien tantes tasses de te com ocells hi ha a la platja; els mateixos quadres a l’oli que ocupaven una paret sencera; en resum, el mateix que a tot arreu, potser amb l’única diferència que en una de les pintures hi havia una nimfa amb unes sines tan descomunals com el lector, segur, no n’ha vistes mai de semblants. Capricis de la natura com aquests, però, es poden observar en certs quadres de tema històric, portats aquí a Rússia qui sap quan, d’on i per qui, potser en alguna ocasió per grans dignataris nostres, amants de les arts, que els devien comprar a Itàlia seguint el consell d’algun viatjant que els traginava per allà. El senyor va treure’s la gorra d’una revolada i va desentortolligar-se del coll una bufanda de llana que tenia tots els colors de l’arc de Sant Martí, una d’aquelles bufandes que els confeccionen les consorts als casats amb les seves pròpies mans, tot proveint-los d’indicacions sobre com embolcallar-s’hi correctament, i que als solters no puc dir amb seguretat qui els hi fa, jo què sé, jo no n’he dut mai, d’aquestes bufandes. Un cop desentortolligada la bufanda, el senyor va demanar que li servissin el dinar. Mentre li anaven portant els típics plats, tots aquells plats que fan taverna —sopa de col amb pastissets salats (que es reserven especialment per als viatgers durant setmanes i setmanes), cervellets amb pèsols, salsitxes amb col, pularda fregida, cogombrets en conserva i l’omnipresent pasta fullada, sempre a punt i a les ordres—, mentre li anaven servint tot això, doncs, fred o reescalfat, va fer xerrar el cambrer, o mosso, sobre qui havia regentat el negoci abans i qui el regentava ara, sobre els beneficis que donava i també sobre l’amo, si era un gran pocavergonya o què, a la qual cosa el mosso va respondre d’esma: «Oh, i tant! Un autèntic bandarra.» Tal com passa a l’Europa civilitzada, a la Rússia civilitzada d’avui dia trobem molta gent venerable que no pot entaular-se en una taverna sense fer-la petar amb el cambrer, i de vegades fins i tot prendre-li el pèl amb molta gràcia. Però el nouvingut no feia només preguntes supèrflues: es va informar amb precisió extrema de qui era el governador de la ciutat, qui era el magistrat delegat de justícia, qui el fiscal, en una paraula, no es va deixar cap càrrec important; encara amb més precisió, per no dir simpatia, es va informar sobre els terratinents importants, quantes ànimes de pagesos tenia cadascun, com de lluny vivien, i fins i tot com les gastaven de caràcter i si baixaven gaire sovint a ciutat; també es va informar a consciència sobre les condicions de la contrada, si a la província hi havia hagut malalties, passes de febres, mortaldats d’escarlatina, pigota o altres pestes, i tot tan a fons i amb tanta precisió que es notava que aquí hi havia alguna cosa més que pura tafaneria. En les seves maneres, el senyor era imposant i es mocava amb un estrèpit espantós. No sé com s’ho feia, però el nas li sonava com una trompeta. Gràcies a aquesta virtut, aparentment inofensiva, va aconseguir guanyar-se el respecte del mosso, que cada cop que sentia aquest so sacsejava els cabells, redreçava l’esquena amb deferència i, tombant una mica el cap, alt com era, preguntava: «¿Què mana?» Després de dinar, el senyor va prendre una tassa de cafè i es va asseure al sofà, l’esquena repenjada en un coixí, que en una taverna russa no està atapeït de res de tou com ara la llana sinó d’algun material d’una consistència idèntica a la dels maons i les llambordes. Li va venir badallera i va demanar que l’acompanyessin a l’habitació, on es va estirar i va fer una migdiadeta de dues hores. Després de reposar, va escriure en un bocí de paper, a petició del mosso, el rang, el nom i el cognom per trametre’ls a la instància corresponent —la policia—. Baixant les escales, i confegint les lletres amb penes i treballs, el mosso va llegir en aquell paperet: «Conseller Col·legiat Pàvel Ivànovitx Txítxikov, de viatge per motius personals.» Mentre el mosso encara desxifrava la noteta lletra per lletra, aquest tal Pàvel Ivànovitx Txítxikov se’n va anar a visitar la ciutat, que aparentment el va satisfer i no va trobar en cap sentit pitjor que les altres capitals de província: a les cases de pedra la pintura groga enlluernava, estrident, i a les de fusta la pintura grisa s’anava amortint amb modèstia. Els edificis tenien un pis, dos, o un i mig, amb la mansarda de rigor, que tan maca troben els arquitectes de les administracions provincials. En alguns llocs, aquests edificis semblaven perduts enmig de carrers amples com camps i d’inacabables tanques de fusta; en d’altres, les cases s’aglomeraven en pilots, i allà es veia més tràfec humà i pintoresquisme. Hi topaves uns rètols gairebé esborrats per la pluja amb rosquilles o botes, o amb uns pantalons blaus i el nom d’un tal «sastre olonès», o una barreteria amb gorres, casquets i el cartell «Vassili Fiódorov, estranger», o el dibuix d’un billar amb dos jugadors de frac, vestits com vesteixen els figurants que surten a l’escenari dels nostres teatres a l’últim acte. Els jugadors estaven representats apuntant amb els tacs, els braços una mica guerxats cap enrere i les cames garrelles, com si acabessin de fer una cabriola en l’aire. A sota hi deia: «Això és un local». També trobaves, al carrer, taulells amb nous, sabó i uns bescuits estopencs com sabó; o el rètol d’una fonda que era el dibuix d’un peix, gras que petava, punxat amb una forquilla. La cosa que es repetia més sovint era l’àliga imperial de dos caps, tota empolsegada, avui ja substituïda per una inscripció lacònica: «Begudes espirituoses».2Fins al 1827 l’emblema de l’Imperi rus va penjar a la façana de tavernes i cellers com a establiments subjectes al monopoli estatal de la venda d’alcohol. El paviment estava atrotinat a tot arreu. El foraster va anar a donar un cop d’ull al jardí municipal, poblat d’uns arbres neulits que no havien fet arrel i que se sostenien amb uns puntals en forma de triangle, pintats d’un verd molt maco. Si bé els arbrets no pujaven més que un jonc, als diaris havien dit, després de descriure la lluminària de la inauguració, que «gràcies a les atencions del cap del consistori la nostra ciutat s’ha embellit amb aquest jardí poblat d’arbres ombradissos i brancuts que tanta frescor donen els dies xardorosos» i que «era una cosa commovedora de veure, els cors frements dels ciutadans sobreeixint d’agraïment i vessant dolls de llàgrimes, ofrenades en senyal de reconeixença a llur batlle». Després d’interrogar un sentinella sobre el camí més curt per arribar a la catedral, a les dependències dels òrgans oficials i a la casa del governador, l’home va anar a contemplar el riu que partia la ciutat pel mig; de camí va arrancar un anunci que hi havia en un pal per poder-lo llegir bé a casa; va observar detingudament una dama de bona presència que passava per l’empostissat d’una vorera, seguida d’un nen amb uniforme militar i un farcell a la mà; i recorrent-ho tot amb els ulls una altra vegada com si volgués memoritzar la disposició del lloc, se’n va tornar directe a l’hostal, on va poder comptar amb l’ajuda del cambrer a l’hora de pujar les escales fins a l’habitació. Havent pres el te, es va asseure a taula, va manar que li duguessin una espelma, es va treure l’anunci de la butxaca, el va acostar a la llum i va començar a llegir-lo aclucant una mica l’ull dret. L’anunci era ben poc remarcable: feien un drama del senyor Kotzebue, amb el senyor Popliovin en el paper de Rolla, la senyora Ziàblova en el paper de Cora, i altres personatges encara menys notoris; ell, però, va llegir tots els noms, va arribar fins i tot als preus de platea i va saber que l’anunci havia estat imprès a la tipografia del govern provincial; en acabat el va girar de l’altra cara per veure que no hi hagués res més i, en comprovar que no, es va fregar els ulls, va plegar el paper amb cura i el va ficar a dins del cofret, on tenia l’habitud de dipositar tot el que li queia a les mans. Van culminar el dia, segons sembla, una ració de vedella, una ampolla d’aiguamel fermentat i uns roncs que semblaven ventats amb manxes de fornal, com diuen en algunes parts de l’esbarjós Estat rus.
L’endemà, el nouvingut va consagrar tot el dia a les visites: va demanar audiència a cadascun dels alts càrrecs de la ciutat. Va presentar els seus respectes al governador, que resultava que, com en Txítxikov, no era ni gras ni prim, havia obtingut l’orde de Santa Anna i deien que l’havien nomenat per a la de Sant Estanislau i tot, i, malgrat això, era molt bon jan i de vegades feia brodats en tul. Després va anar a veure el sotsgovernador, després el fiscal, el magistrat, el cap de policia, el recaptador d’impostos, el superintendent de les fàbriques estatals… No acabaríem mai d’esmentar els poderosos d’aquest món; n’hi haurà prou de dir que el foraster va mostrar una animació extraordinària pel que feia a les visites: va presentar els respectes fins i tot a l’inspector de sanitat i a l’arquitecte municipal. I quan va haver acabat encara va estar-se una bona estona a la carretel·la rumiant qui més podia visitar, però els havia exhaurit tots, els alts funcionaris de la ciutat. En la conversa, sabia afalagar amb gran finor cadascun dels potentats. Al governador li va deixar caure de passada que entraves a la seva província com si entressis al paradís, que els camins semblaven de seda, i que els governs que designen mandataris savis eren dignes de la més alta lloança. Al cap de policia li va donar a entendre alguna cosa molt agradable a propòsit dels sentinelles de la ciutat; conversant amb el sotsgovernador i el magistrat, que només eren consellers estatals, va tenir dos cops la distracció d’anomenar-los «Sa Excel·lència», cosa que els va agradar d’allò més. La conseqüència de tot plegat va ser que el governador el va convidar a una festa a casa aquell mateix dia, i els altres alts càrrecs també, cadascú per on l’enfilava, qui a dinar, qui a una partideta de bòston, qui a una tassa de te.
Semblava que el foraster defugís esplaiar-se sobre si mateix; quan ho feia, era en termes generals, amb inconfusible modèstia, i aleshores la seva manera de parlar prenia girs una mica literaris: deia que era un verm de la terra vil, insignificant, indigne que se’n preocupessin, que n’havia vist de tots colors a la vida, que per mor de la veritat la seva carrera funcionarial s’havia vist perjudicada, que tenia molts enemics que havien arribat a atemptar contra la seva persona, i que ara, anhelant el repòs, volia triar un racó per viure i que, en arribar aquí, s’havia vist en el deure inexcusable de presentar els seus honors als prohoms del lloc. Això va ser tot el que a la ciutat van saber d’aquell nou personatge, que no perdria l’avinentesa, poc després, de fer-se veure a la festa del governador. Els preparatius per a la festa li van ocupar més de dues hores, i aquí el foraster va mostrar una aplicació a empolainar-se com no s’és vista. Després d’una petita becaina postprandial, va demanar de rentar-se i durant una estona llarguíssima es va fregar amb sabó les galtes, emperpalant-les per dins amb la llengua; va agafar la tovallola de l’espatlla del mosso i la va passar per tots els racons de la seva immensa fesomia, començant per darrere les orelles, no sense haver ventat abans un parell de bons esbufecs a la cara mateix del mosso. Tot seguit, davant del mirall, es va posar la pitrera, es va treure dos pelets que li sortien del nas i, en un tres i no res, va ser a dins d’un frac vermellós esquitxat de piquets clars. Mudat així, va travessar amb el carruatge uns carrers infinitament amples, il·luminats només per la claror esquifida de les poques finestres que apareixien de tant en tant. La casa del governador, en canvi, resplendia com si hi haguessin de celebrar un gran ball: carrosses amb fanals, dos guardes a l’entrada, crits dels cotxers al lluny… en fi, tot com calia. Al moment d’entrar al saló, en Txítxikov va haver d’entretancar els ulls una estona perquè aquell esclat d’espelmes, canelobres i vestits de senyores enlluernava una cosa de no dir. La llum ho inundava tot. Els fracs negres pampalluguejaven i voleiaven, per separat i a munts, d’aquí i d’allà, tal com les mosques voleien sobre un piló de sucre amassat quan, els dies calorosos de juliol, la vella majordona el pica i l’esbocina a terrossos brillants davant de la finestra oberta, i la quitxalla ve a mirar-la i s’aplega al volt, i tots segueixen encuriosits els gestos d’aquella mà cantelluda que branda el martell; les mosques, llavors, empeses per l’oratge, en esquadrons voladors, entren atrevides, com si fossin senyores de tot, i aprofitant que la vella és curta de vista i que el sol li inquieta els ulls, s’escampen per sobre d’aquells terrossets apetibles, unes a munts espessos, d’altres escadusseres, a part; atipades per l’abundància de l’estiu —que de plats apetibles ja els n’ofereix a tot arreu—, no entren pas a menjar, sinó a presumir, a passejar-se amunt i avall pel munt de sucre, a fregar-se les potetes del davant o del darrere, o a gratar-se sota les ales, o a estirar les dues del davant, fregar-se-les per damunt del cap, girar-se i anar-se’n i tornar a entrar amb nous esquadrons amoïnosos. En Txítxikov no havia pogut mirar al seu voltant que el governador ja l’havia enxampat pel braç i el presentava a la governadora. El convidat va estar de nou a l’altura: va fer-li un compliment més que correcte venint d’un home de mitjana edat i d’un rang que no era ni massa alt ni massa baix. Quan es van formar les parelles, i els que no ballaven van quedar arraconats als costats, ell, amb les mans darrere l’esquena, va observar la concurrència un parell de minuts. Moltes dames anaven ben vestides i a la moda, d’altres portaven allò que bonament pot oferir una ciutat de províncies. Els homes d’aquí, com a tot arreu, eren de dos tipus. Uns eren els primets, que no paraven de rondar les dames; n’hi havia que amb prou feines es podien diferenciar dels de Petersburg: igual que ells, duien les patilles pentinades amb cura, pulcritud i bon gust, o simplement tenien l’oval de la cara afavoridor i ben afaitat; s’asseien amb la mateixa desimboltura al costat de les dames, hi parlaven en francès i també les feien riure com a Petersburg. L’altre tipus d’homes eren els grassos o els qui, com en Txítxikov, no és que fossin gaire grassos, però tampoc no eren prims. Aquests, per contra, es miraven les dames amb recel i se n’apartaven, i anaven guaitant a banda i banda, no fos cas que un criat del governador ja hagués parat en algun lloc la taula de tapet verd per jugar al whist. Tenien les cares grosses i rodones, algunes fins i tot amb berrugues, d’altres picades de verola; no duien els cabells amb quiquiriquics ni rissos, ni arreglats a l’estil «que el diable se m’emporti», que diuen els francesos, sinó aplanats o tallats ben curts, i els trets de la cara tiraven a arrodonits i robustos. Aquests eren els respectables alts funcionaris de la ciutat. Ai las! En aquest món els grassos saben arranjar els seus afers millor que els prims. Els prims més aviat compleixen encàrrecs especials, o els compten en una feina tan sols nominalment, i vagaregen d’aquí cap allà; la seva existència és, diguem-ne, massa lleugera, aèria, gens ferma. Els grassos no, ells no ocupen mai posicions incertes, sinó certes, certíssimes, i si decideixen asseure’s en un lloc s’hi asseuran ben ferms i ben arrepapats, de manera que abans el lloc cruixirà i es plegarà sota seu que no pas els en faran fora. El lluïment exterior no els diu res, i potser els seus fracs no estan tallats amb tanta destresa com els dels prims; tenen, en canvi, un bé de Déu desat en tot de calaixets. Al cap de tres anys, al prim no li queda ni una ànima per empenyorar a la casa de préstecs; el gras viu tranquil i, quan menys t’ho esperes, ja ha comprat a nom de la dona una casa a l’altra punta de la ciutat, i ara una altra casa en una altra punta, i ara un llogarret a prop, i ara un poble sencer amb totes les atribucions. A la fi, el gras, havent servit Déu i el tsar, i havent-se guanyat el respecte de tothom, abandona la feina, es retira i es converteix en un terratinent, en un formidable senyoràs rus, hospitalari, i va vivint, i vivint bé. Però després d’ell venen els hereus, tots prims, que s’espoltreixen el patrimoni, seguint el costum rus, en un tancar i obrir d’ulls. No podem amagar que eren cabòries d’aquesta mena, o semblants, les que ocupaven en Txítxikov mentre observava aquella congregació; la conseqüència de tot plegat va ser que es va acabar unint als grassos, i ja coneixia gairebé totes les cares que hi va trobar: el fiscal, de celles negres i espesses, amb l’ull esquerre que se li tancava i obria sol, com si digués tota l’estona «segueix-me a l’altra habitació, company, que t’he d’explicar una cosa», i que era, malgrat això, un home seriós i reservat; el director de correus, baixet però un espatotxí i un filòsof; el magistrat, entenimentat i cortès; i tots ells van saludar-lo com a un vell conegut, i davant d’aquesta rebuda en Txítxikov va fer una reverència una mica decantada però no exempta de galanor. Allà mateix va conèixer en Manílov, un terratinent bonhomiós i afable, i en Sobakévitx, d’aparença més maldestra, que li va trepitjar el peu de bell antuvi tot dient «perdó». De seguida li van posar a les mans unes cartes per jugar al whist, que ell va acceptar amb la mateixa reverència educada d’abans. Van seure a la taula de tapet verd i ja no se’n van moure fins a l’hora de sopar. Totes les converses es van aturar en sec, com passa sempre que la gent emprèn per fi una activitat de profit. Fins i tot el director de correus, un home molt loquaç, així que va tenir les cartes als dits va adoptar una fisonomia meditabunda, va calçar el llavi superior amb el llavi inferior i va mantenir aquesta cara fins al final del joc. Quan treia una carta amb figura, picava fort a la taula i exclamava, si era una reina: «Passa avall, vella batxillera!»; i si era un rei: «Passa avall, pagesot de secà!» I el magistrat anava dient: «Li pegaré als bigotis, an aquest! Li pegaré als bigotis, an aquesta!» De vegades, quan les cartes s’estavellaven a la taula, es podien sentir frases com: «Ah, que sigui el que Déu vulgui, diamants o no!», o meres exclamacions: «Trèvols! Trèvolis! Piquelines!», o bé: «Picarrones! Piquèrrides! Pica-soques!», o senzillament: «Picots!», noms amb què en aquella companyia havien rebatejat els colls de les cartes. Com sol passar, quan va acabar el joc van discutir alçant força la veu. El nostre foraster també discutia, però d’una manera especial, amb una perícia extraordinària: tots veien que, si bé discutia, era agradable discutint. No deia mai: «Vostè ha sortit primer», sinó «Vostè s’ha dignat a sortir primer, i jo he tingut l’honor de matar el seu dos», i més coses d’aquest estil. Per tal de persuadir encara més els rivals en algun punt, cada vegada oferia a tothom la seva tabaquera de plata amb incrustacions d’esmalt, on s’endevinaven dues violetes deixades al fons per perfumar-la. Els terratinents Manílov i Sobakévitx, que acabem d’esmentar, van atreure especialment l’atenció del nouvingut. Se’n va voler informar de seguida i va demanar de parlar amb el magistrat i el director de correus una mica a part. Les preguntes que els va fer demostraven que hi havia alguna cosa més que tafaneria, en l’hoste: hi havia solidesa, ja que en primer lloc va voler esbrinar quantes ànimes de pagesos posseïa cadascun i en quin estat es trobaven les seves finques, i només després es va interessar pel nom i el patronímic. No trigaria gaire a captivar-los. Al terratinent Manílov, un home que encara no era vell ni de bon tros, amb uns ulls dolços com el sucre que s’entretancaven cada vegada que reia, ja li tenia el cor robat. En Manílov li va estrènyer la mà una llarga estona i li va suplicar que li fes l’honor de visitar-lo al poble, que només era, tal com va dir, a quinze verstes fora vila. En Txítxikov, amb una educada inclinació de cap i una encaixada sincera de mans, va respondre que no només estava disposat a fer-ho de bona gana, sinó que ho considerava el seu deure sagrat. En Sobakévitx, més lapidari, també va dir: «A casa meva igual», i va quadrar-se fent picar el tacó de la bota, que era d’una talla tan gegantina que semblava impossible trobar-hi un peu que hi encaixés, sobretot avui que el nombre de colossos comença a minvar també a Rússia.
L’endemà, en Txítxikov va anar a dinar i a passar la tarda a casa del cap de policia, on a les tres, havent dinat, van asseure’s a jugar al whist i ja no se’n van aixecar fins a les dues de la nit. Allà, entre altres coses, va conèixer el terratinent Nozdriov, home d’una trentena d’anys i d’allò més desimbolt: al cap de tres o quatre paraules ja el tutejava. En Nozdriov també tutejava el cap de policia i el fiscal, i hi tenia un tracte amistós; ara bé, quan tots van posar-se a jugar de debò, el cap de policia i el fiscal observaven amb gran atenció els gestos que feia cada cop que robava i estaven pendents de cada carta que treia. El dia següent, en Txítxikov va passar la tarda a casa del magistrat, que rebia els convidats, entre els quals hi havia un parell de dames, amb una bata una mica llantiosa. També va anar a una festa a cal sotsgovernador, a un gran dinar a cal recaptador d’impostos, a un petit dinar a cal fiscal —que bé valia, però, un gran dinar— i a un pica-pica de després de missa —que també valia un dinar— a casa del batlle. En definitiva, no havia d’estar-se a casa ni una hora i tornava a l’hostal només a dormir. El foraster sabia sortir-se’n i quedar com un home de món en qualsevol situació. Fos quina fos la conversa, ell hi deia la seva: si la cosa anava de cria de cavalls, ell parlava de cria de cavalls; si enraonaven sobre gossos de raça, feia alguna observació encertada sobre el tema; si comentaven una causa que estaven investigant a la Delegació del Tresor, demostrava que no li eren desconeguts els afers legals; si deliberaven sobre el joc del billar, no sortia amb cap estirabot; si tractaven de les virtuts humanes, no s’estava de compartir reflexions pertinents sobre la virtut, fins i tot amb llàgrimes als ulls; si parlaven de com destil·lar aiguardent, es mostrava versat en aiguardents; si discorrien sobre administradors i supervisors de duanes, emetia uns judicis que semblava que ell mateix fos administrador i supervisor. Van advertir, a més, que ho vestia tot de dignitat i sabia ser correcte sempre. No parlava ni fort ni fluix, sinó a l’altura exacta que corresponia. En una paraula, t’ho miressis per on t’ho miressis, era un senyor com cal. Tots els alts càrrecs celebraven l’arribada d’aquell nou personatge. El governador el va qualificar d’home d’opinions correctes; el fiscal, d’home pràctic; el coronel de gendarmeria, de savi; el magistrat, de perspicaç i honorable; el cap de policia, d’honorable i educat; la dona del cap de policia, d’educadíssim i atentíssim. Fins i tot el mateix Sobakévitx, que rarament parlava de ningú pel costat bo, quan va tornar, força tard, de la ciutat, es va desvestir, va estirar-se al llit al costat de l’esposa, que era un sac d’ossos, i li va dir: «Estimada, he passat el vespre a cal governador, i he dinat a casa del cap de policia, i he conegut en Pàvel Ivànovitx Txítxikov, conseller col·legiat, que és un home encantador.» A això l’esposa va respondre: «Hm», i li va clavar una coça.
Aquesta era l’opinió, tan falaguera per al foraster, que la gent del lloc s’havia format d’ell, i es va mantenir així fins que una estranya característica seva, un incident —o un «passatge», com diuen a províncies—, que el lector coneixerà d’aquí poc, va sumir gairebé tota la ciutat en el més absolut estupor.
© de l’edició, La Casa dels Clàssics
© de la traducció, Arnau Barios
- 1Manera tradicional de servir el te. En una tetera hi tenien una infusió de te carregat, i en l’altra, aigua calenta per rebaixar-lo. (Nota del traductor.)
- 2Fins al 1827 l’emblema de l’Imperi rus va penjar a la façana de tavernes i cellers com a establiments subjectes al monopoli estatal de la venda d’alcohol.