És, probablement, la millor novel·la de la història de la literatura: Middlemarch, de George Eliot. L’edita La Casa dels Clàssics dins la col·lecció Bernat Metge Universal en traducció de Xavier Pàmies.
Virginia Woolf deia que l’obra mestra d’Eliot (nom de ploma de Mary Ann Evans) era «un llibre magnífic, una de les poques novel·les angleses escrites per a gent adulta». A Stroligut en podeu llegir el prefaci i el primer capítol.
Els mals lectors volen històries fàcils d’entendre, primes com el paper de fumar. Eliot fa més que això. Ens ofereix un món sencer recolzat sobre quatre columnes (el triangle amorós, l’hospital, els diners i els festeigs) i atapeït de tota mena de coses. Som a l’època victoriana: la dels mobles damasquinats, els empaperats de flors, el vellut i les cadires entapissades d’arabescs.
Del pròleg de Núria Perpinyà
////Més contes i textos de La Casa dels Clàssics
Middlemarch
PREFACI
¿Qui, que s’interessi de debò per la història del gènere humà, i per com aquesta misteriosa barreja es comporta sota els experiments canviants del Temps, no ha rumiat, ni que sigui de passada, sobre la vida de santa Teresa, i no ha somrigut amb un punt de tendresa imaginant-se-la de nena caminant de bon matí amb el seu germà encara més petit agafat de la mà per anar a buscar el martiri en terra de moros? Van sortir de l’aspra vila d’Àvila amb els ulls esbatanats i l’aire indefens de dos cervatells però amb un cor humà que ja bategava amb un ideal patriòtic, i van fer camí fins que la prosaica realitat els va aturar en forma d’oncle i els va obligar a renunciar al seu gran propòsit. Aquest pelegrinatge d’infància va ser un inici digne de la seva persona. El seu caràcter idealista i fervent reclamava una vida èpica. ¿Què eren per a ella els llibres de cavalleries de molts volums o els progressos socials d’una noia brillant? La seva flama va consumir en un no res aquella llenya menuda, i, alimentada des de dintre, es va alçar buscant una satisfacció suprema, un objectiu que no consentís mai la fatiga, que conciliés l’abnegació amb l’èxtasi de viure més enllà de si mateixa. Va trobar la seva epopeia en la reforma d’un orde religiós.
Aquesta espanyola que va viure fa tres-cents anys no ha estat certament l’última de la seva mena. Han nascut moltes Tereses que no han pogut tenir una vida èpica en un ambient on se succeïen fets de gran transcendència; a vegades tot just una vida d’errors, fruit del desacord entre una grandesa espiritual indiscutible i l’absència d’oportunitats, i a vegades una existència fracassada que no immortalitzava cap poeta i que queia en l’oblit sense que se’n planyés ningú. Dotades de poc criteri i trobant-se en circumstàncies difícils, han tractat de conjuminar amb noblesa pensament i acció, però als ulls del comú de la gent això s’ha vist com un esforç incongruent i estèril; perquè aquestes Tereses nascudes més tard no han tingut a favor una moral i un codi socials coherents que poguessin complir la funció del coneixement per a l’esperit fervorós. El seu fervor ha alternat entre l’ideal indefinit i l’anhel ordinari de feminitat, que ha fet que un cas fos titllat d’extravagància i l’altre fos condemnat com una heretgia.
Hi ha gent que ha considerat que aquestes vides malaguanyades són producte de la incòmoda vaguetat amb què la majestat divina ha modelat la naturalesa de les dones: si hi hagués tan sols un grau d’incompetència femenina tan ben definit com saber comptar fins a tres i prou, la posició de la dona a la societat es podria estudiar amb precisió científica. Però la vaguetat persisteix, perquè el marge de variació és molt més ampli del que podria fer pensar la semblança dels pentinats de les dones i dels relats d’amor en prosa i en vers que els agraden. De tant en tant, enmig dels aneguets que neden a la bassa d’aigua tèrbola, es cria un delicat pollet de cigne que no arriba a sortir a les aigües corrents en companyia dels seus parents de peus palmats. De tant en tant neix alguna santa Teresa que no arriba a fundar res, i els seus batecs i sanglots d’anhel per una bondat que li queda fora de l’abast s’esvaneixen i es perden enmig d’entrebancs en comptes de concentrar-se en alguna pràctica sancionada pel temps.
LLIBRE PRIMER
La senyoreta Brooke
Com que no puc fer res de bo perquè soc dona
no paro de perseguir el que més s’hi acosta.
FRANCIS BEAUMONT & JOHN FLETCHER,
The Maid’s Tragedy
La senyoreta Dorothea Brook posseïa aquella mena de bellesa que la simplicitat en el vestir realça. Tenia les mans i els punys tan fins que podia anar amb unes mànigues d’estil tan auster com aquelles amb què els pintors italians es van imaginar la Mare de Déu; i tant el perfil com la complexió i el port semblaven guanyar en dignitat gràcies als vestits senzills que duia, que, per contrast amb la moda provinciana, li donaven la distinció d’una citació destacada de la Bíblia —o d’algun dels nostres poetes clàssics— en un entrefilet d’un diari d’avui dia. Se solia dir d’ella que era summament intel·ligent, però afegint tot seguit que la seva germana Celia tenia més sentit comú. Fos com fos, la Celia no duia gaires més ornaments; i només l’observador atent arribava a distingir que vestia diferent de la senyoreta Brooke, amb un punt de coqueteria en els detalls; perquè la senzillesa en el vestir de la senyoreta Brooke era fruit d’una combinació d’elements que la seva germana compartia. L’orgull de ser damisel·les hi influïa; els vincles de parentiu, tot i no arribar a ser aristocràtics, eren indiscutiblement «bons»; si anaves una o dues generacions enrere, no hi trobaves cap avantpassat que hagués viscut d’acanar roba o de lligar paquetets darrere un taulell, cap d’inferior a un almirall o a un sacerdot; i fins i tot tenien un ancestre que figurava que havia estat un noble purità a les ordres de Cromwell però que havia acabat convertint-se, havia sortit ben parat de totes les vicissituds polítiques i havia esdevingut propietari d’un patrimoni familiar considerable. Era natural que unes noies joves d’aquesta ascendència, que vivien en una casa de camp retirada i assistien als oficis d’una església de poble poc més espaiosa que una saleta, consideressin els oripells una vel·leïtat pròpia de la filla d’un marxant. També hi influïa l’esperit estalviador que se’ls havia inculcat, que en aquella època feia que l’ostentació en el vestir fos la primera cosa a què es renunciava, perquè qualsevol economia que es feia es destinava a despeses més conformes a la seva condició social. Aquests fets sols explicaven la senzillesa en el vestir, al marge del sentiment religiós; però, en el cas de la senyoreta Brooke, la religió sola l’hauria promogut, mentre que la Celia, que es conformava dòcilment a tots els judicis de la seva germana, els revestia d’aquell sentit comú que és capaç d’acceptar doctrines transcendentals sense cap escarafall. La Dorothea se sabia de memòria molts passatges de Jeremy Taylor i dels Pensaments de Pascal; i, als seus ulls, els destins de la humanitat, vistos des de l’òptica del cristianisme, convertien les preocupacions per la moda femenina en un interès de gent llunàtica. Se sentia incapaç de conciliar els afanys d’una vida espiritual vinculada a l’eternitat amb el desfici per les puntes i les protuberàncies artificials de teixit. Tenia un esperit teòric, i un caràcter que la movia a concebre una representació elevada del món que inclogués la parròquia de Tipton i les pautes de comportament que ella hi tenia; era una enamorada de l’exaltació i la grandesa, i s’abocava a tot allò que li semblava que posseís aquestes característiques; disposada al sacrifici, per desdir-se’n tot seguit i acabar sacrificant-se en un àmbit en què no havia comptat haver de fer-ho. Innegablement, aquesta mena de trets de caràcter en una noia casadora eren un entrebanc per al seu destí a la vida, i feien més difícil que es complís tal com preveia el costum, en funció de la bellesa física, la vanitat o la mera devoció canina. Dit tot això, tot i ser la gran de les dues germanes, no tenia encara vint anys, i d’ençà que cap als dotze havien perdut els pares se’ls havia donat una educació estricta i desigual a la vegada, primer en una família anglesa i més tard en una de suïssa a Lausana, que va ser la forma que al seu oncle fadrí, que els feia de tutor, se li va acudir per mirar de compensar les mancances de la seva condició d’òrfenes.
Feia amb prou feines un any que havien vingut a viure a Tipton Grange amb l’oncle, un home de prop de seixanta anys, caràcter transigent, opinions heterogènies i vot indefinit. De jove havia viatjat, i en aquella part del comtat es tenia l’opinió que allò l’havia portat a adquirir un temperament digressiu. Les conclusions del senyor Brooke eren tan difícils de predir com el temps; tan sols podia assegurar-se que, fes el que fes, obraria amb altruisme i procuraria gastar-hi tan pocs diners com pogués. I és que fins i tot els esperits més radicalment laxos contenen grops de rutines arrelades; s’ha vist homes que són negligents en tot el que els afecta excepte en la possibilitat de perdre la capseta de rapé, que els fa ser vigilants, desconfiats i mesquins.
En la persona del senyor Brooke, l’energia puritana que li venia d’herència havia quedat somorta; però en la seva neboda Dorothea irradiava tant en els defectes com en les virtuts, a vegades en forma d’irritació pel que deia l’oncle o per la seva manera de deixar que l’heretat «rutllés sola», i la feia frisar encara més per arribar a la majoria d’edat i poder disposar d’una mica de diners per emprendre nobles projectes. Era vista com un bon partit, perquè cada una de les germanes rebia una anualitat de set-centes lliures dels pares; però si la Dorothea es casava i tenia un fill, el fill heretaria el patrimoni del senyor Brooke, estimat en unes tres mil lliures anuals: una renda que era considerada una fortuna per a les famílies de províncies, que encara debatien el canvi d’actitud recent de Robert Peel sobre la qüestió catòlica, alienes a futures conques auríferes i a aquella plutocràcia ostentosa que tan noblement ha exalçat les bondats de la vida refinada.
¿I per què no s’havia de casar, la Dorothea, agraciada com era i amb el demà prometedor que tenia? L’única cosa que podia entrebancar-ho era la seva inclinació als extrems i la seva insistència a organitzar la vida conforme a uns supòsits que podien fer que un home dubitatiu no es decidís a proposar-li matrimoni, o que fins i tot podien provocar que ella acabés rebutjant qualsevol proposició. ¿On s’és vist que una damisel·la de bona família i bona posició s’agenolli de sobte en un terra de maó al costat d’un jornaler malalt per pregar amb fervor com si es pensés que vivia a l’època dels Apòstols, o que li agafi el rampell extravagant de dejunar com un papista o d’incorporar-se al llit per posar-se a llegir llibres antics de teologia? Una muller així era capaç de despertar el marit un bon matí amb un nou règim de despeses de les seves rendes que posés en perill l’economia domèstica i poder mantenir els cavalls de sella, de manera que era natural que un home dubtés d’aventurar-se en una relació semblant. Es donava per descomptat que les dones tenien opinions poc sòlides; però la gran salvaguarda de la societat i de la vida casolana era que aquestes opinions no es posaven en pràctica. La gent assenyada feia el mateix que feien els veïns; així, si un boig campava en llibertat, era fàcil de reconèixer i d’evitar.
L’opinió del veïnat sobre les dues damisel·les nouvingudes, incloent-hi la dels parcers, s’inclinava majoritàriament a favor de la Celia a causa del seu caràcter afable i el seu aire candorós, mentre que la Dorothea, amb els ulls grossos que feia, els semblava, igual que la seva fe, singular i estranya. Pobra senyoreta Brooke! Al costat seu, la candorosa Celia es veia una persona il·lustrada i coneixedora del món; així de subtil és l’esperit humà amb relació als teixits exteriors que li fan d’escut d’armes o d’esfera de rellotge.
Els qui acabaven intimant amb la Dorothea, però, tot i el prejudici que hi poguessin tenir pels comentaris recelosos de la gent, descobrien que posseïa un carisma que no s’hi corresponia en absolut. La majoria d’homes la trobaven encisadora quan muntava a cavall. Li agradava molt fer vida a l’aire lliure, i el camp en totes les estacions, i quan ulls i galtes li lluïen amb tots aquells delits no tenia gens l’aspecte d’una beata. Anar a cavall era una llibertat que es permetia però que li causava escrúpols de consciència, perquè li semblava que en fruïa d’una forma pagana i sensual, i sempre es deia a si mateixa que havia de renunciar-hi.
Era franca i impetuosa, i gens pagada de si mateixa; és més, era curiós de veure com la seva imaginació adornava la seva germana Celia de qualitats molt superiors a les seves i com, si es presentava cap senyor a casa per qualsevol motiu que no fos visitar el senyor Brooke, deduïa que estava enamorat de la Celia. Era el cas de Sir James Chettam, per exemple, que ella sempre observava pensant en la Celia i sospesant si era prou bon partit perquè la Celia l’acceptés. Que algú hagués pogut veure’l com un pretendent per a ella li hauria semblat un disbarat. La Dorothea, malgrat tota la seva ànsia per conèixer les veritats de la vida, tenia unes idees d’allò més puerils sobre el matrimoni. Estava convençuda que hauria acceptat l’assenyat d’en Richard Hooker si hagués nascut a temps per impedir que cometés el dissortat error que va cometre amb el casament que va fer; o John Milton, quan ja li havia sobrevingut la ceguesa; o qualsevol dels grans homes de costums singulars de qui tenir cura hauria estat una mostra excelsa de pietat; mentre que un baronet agraciat i afable, que deia «I tant que sí» als comentaris que ella li feia encara que fossin dubitatius, ¿com podia interessar-li com a pretendent? Un casament satisfactori de debò només podia ser aquell en què el marit fos una mena de pare i pogués ensenyar-te fins i tot hebreu si l’hi demanaves.
Aquestes peculiaritats en el temperament de la Dorothea feien que les famílies veïnes retraguessin al senyor Brooke que no hagués agafat una senyora una mica gran per fer de preceptora i de dama de companyia a les nebodes. Però ell recelava tant de la mena de dona tibada que estaria en disposició d’acceptar la feina que es deixava dissuadir per les objeccions que la Dorothea hi posava, i almenys en aquell cas se sentia amb prou valor per desafiar el món; és a dir, la senyora Cadwallader, que era la muller del rector, i el grupet de petits aristòcrates que anava a visitar a l’extrem nord-oriental de Loamshire. La senyoreta Brooke governava la casa de l’oncle, doncs, i no li desagradava gens exercir aquella autoritat flamant amb tots els honors que comportava.
Aquell dia Sir James Chettam venia a dinar en companyia d’un altre senyor que les dues germanes no coneixien personalment, però per qui la Dorothea sentia un interès reverencial. Es tractava del reverend senyor Edward Casaubon, tingut al comtat per una persona d’erudició profunda, de qui se sabia que vivia consagrat des de feia molts anys a una gran obra sobre història religiosa; i també era un home de fortuna prou considerable per donar relleu a la seva pietat, i amb unes opinions personals que es posarien de manifest més clarament quan publiqués el llibre. Pel que feia al seu cognom, posseïa una majestat que no es podia apreciar del tot sense una cronologia exacta del seu àmbit d’estudi.
De bon matí, quan la Dorothea, que ja havia tornat de l’escola de pàrvuls que havia engegat al poble, es disposava a seure a la cadira que sempre ocupava a la sala mitgera entre les alcoves de les dues germanes amb la intenció d’enllestir un plànol d’unes construccions (una activitat que l’enamorava), la Celia, que l’observava amb l’ànim indecís d’exposar-li alguna cosa, li va dir:
—Dorothea, si et va bé i no estàs gaire enfeinada, ¿què et sembla si avui ens mirem les joies de la mare i ens les repartim? Avui fa sis mesos justos que l’oncle te les va donar, i encara no te les has mirades.
La Celia tenia a la cara l’ombra d’una ganyota, però li quedava dissimulada pel seu respecte per la Dorothea i pels principis morals, dos elements associats que podien produir una electricitat misteriosa si se’ls tocava sense parar esment. Però va treure’s un pes de sobre quan va veure que la Dorothea alçava la vista cap a ella amb expressió enriolada.
—Sembles un almanac, Celia! ¿Vols dir sis mesos naturals o sis mesos lunars?
—Avui som l’últim dia de setembre, i l’oncle te les va donar el primer d’abril. Si te’n recordes, va dir que fins a aquell dia no hi havia pensat ni una vegada; em sembla que tu no hi has pensat més des del dia que les vas deixar tancades aquí al secreter.
—De fet, Celia, pensa que no les hauríem de dur mai.
La Dorothea va dir això en un to ben cordial, entre la falagueria i l’aclariment. Tenia el llapis a la mà, i anava dibuixant diminutes seccions verticals al marge d’un full.
La Celia es va enrojolar i va agafar una expressió molt seriosa.
—Dorothea, crec que tenint-les desades i oblidades faltem al respecte de la pobra mare. A més a més —va afegir després d’haver dubtat un moment, amb un sospir de disgust—, ara els collarets es porten força; i la senyora Poinçon, que en algunes coses és més estricta que tu, havia dut ornaments. I els cristians en general: segur que al cel ara hi ha dones que van amb joies.
Sempre que sostenia una controvèrsia, la Celia se sentia dotada de capacitat de raonament.
—¿T’agradaria dur-les? —va exclamar la Dorothea, amb un aire de sorpresa que va fer agafar a tota la seva persona un posat teatral que li venia precisament d’aquella senyora Poinçon que duia ornaments—. Si és així, traiem-les. ¿Per què no m’ho deies abans? ¿On paren, les claus, per això?
I es va estrènyer els polsos del cap amb totes dues mans, com si es fes creus de la poca memòria que tenia.
—Són aquí —va dir la Celia, que feia temps que donava voltes a aquella conversa i la tenia estudiada.
—Doncs obre el calaix gros del secreter i treu-ne el joier.
Al cap d’un moment tenien l’arqueta oberta al davant i les joies esteses tot al voltant, formant un parterre resplendent sobre la taula. No era una gran col·lecció de joies, però n’hi havia unes quantes d’una bellesa notable, i a primer cop d’ull es podia apreciar que les millors eren un collaret d’ametistes morades encastades en un exquisit treball d’orfebreria, i una creu de perles amb cinc brillants. La Dorothea va agafar a l’acte el collaret i el va posar al coll de la seva germana, al qual quedava ajustat gairebé com un braçalet; però lligava molt amb l’estil Enriqueta Maria del pentinat i del coll de la Celia, que se’n va adonar quan es va veure al mirall d’entrefinestra que tenia davant per davant.
—Ja està, Celia! El pots dur amb el vestit de mussolina de l’Índia. Però la creu l’hauries de dur amb els vestits foscos.
La Celia feia un esforç per no somriure de satisfacció.
—Apa, Dodo; la creu te l’has de quedar tu.
—No, no, Celia, gràcies —va dir la Dorothea mentre aixecava la mà amb un gest de rebuig desmenjat.
—És clar que te l’has de quedar; t’afavoriria molt, per exemple amb el vestit negre —va insistir-hi la Celia—. L’has de dur.
—De cap manera, de cap manera. Una creu és una cosa que no portaria com a adorn per res del món —va dir la Dorothea, amb una lleugera esgarrifança.
—Això vol dir que trobaràs mal fet que la dugui jo —va dir la Celia, incòmoda.
—I ara, Celia —va dir la Dorothea mentre li acariciava la galta amb la mà—. Com la persona, cada ànima té el seu caràcter; el que escau a una pot no escaure a una altra.
—Però segur que t’agradarà tenir-la com a record de la mare.
—No; ja en tinc altres coses: aquella capsa de fusta de sàndal que tant m’agrada, i moltes més. Res; són totes teves, Celia. No cal que en parlem més. Va, endú-te el que és teu.
La Celia es va sentir una mica dolguda. Aquella condescendència puritana tenia molt de superioritat implícita, i per a la carn delicada d’una germana poc fervent era gairebé tan feridora com un retret.
—¿Com vols que dugui joies si tu, que ets la gran, no en penses dur mai?
—Això no, Celia; no em demanis que m’engalani perquè tu et quedis tranquil·la. Si em posés un collaret com aquest em sentiria com si hagués estat fent giravolts. Em rodaria el cap i no sabria caminar.
La Celia s’havia descordat el collaret i se l’havia tret.
—A tu t’aniria just; te’n quedaria més bé un de llarg que et pengés —va dir amb un punt d’alegria.
Constatar que el collaret no resultava adequat per a la Dorothea en cap respecte va fer que la Celia se’l quedés més de bon grat. Mentre obria un estoig d’anell que va deixar a la vista una maragda bona amb brillants, el sol va travessar un núvol i va projectar un raig de llum damunt la taula.
—Quina bellesa, aquestes pedres! —va dir la Dorothea, en un transport d’emoció tan sobtat com el raig de sol—. És curiós com t’impregnes dels colors, com dels aromes. Deu ser per això que les joies es fan servir com a símbols espirituals a l’Apocalipsi de sant Joan. Semblen fragments del cel. De totes, trobo que la maragda és la més preciosa.
—I hi ha un braçalet que hi fa joc —va dir la Celia—. No ens hi havíem fixat.
—Són molt bonics —va dir la Dorothea mentre s’ajustava l’anell i el braçalet al dit i al canell fins, i estenia el braç cap a la finestra a l’alçada dels ulls, fent tota l’estona un esforç per justificar el plaer que li causaven els colors incorporant-los al seu místic entusiasme religiós.
—Aquestes sí que les voldràs, ¿no? —va dir la Celia amb la veu una mica trencada, començant a pensar admirada que la seva germana manifestava una debilitat, i també que amb el color de pell que tenia el verd de les maragdes ressaltaria més que el morat de les ametistes—. Queda’t aquest anell i aquest braçalet, si més no. Però escolta, aquestes àgates són una preciositat; i són discretes.
—Va, sí! Em quedaré aquestes: l’anell i el braçalet —va dir la Dorothea. Però de cop va deixar caure la mà sobre la taula i va afegir en un altre to:— Tot i així, quina pobra gent la que troba aquestes pedres, les extrau i les ven!
Va tornar a callar, i la Celia es va imaginar que la seva germana acabaria renunciant a les joies, com semblava que havia de fer si era conseqüent amb si mateixa.
—Sí que me les quedaré, aquestes, Celia —va dir la Dorothea en to ferm—. Però tu queda’t totes les altres, i també el joier.
I va agafar el llapis sense treure’s les joies i sense deixar de mirar-les. Va pensar que les tindria sovint a la vora per regalar la vista amb aquelles petites fonts de color pur.
—¿Els duràs quan tinguem visites? —li va demanar la Celia, que estava sincerament encuriosida pel que la seva germana pogués acabar fent.
La Dorothea va mirar la Celia d’esquitllada. Enmig de la fantasia amb què solia adornar de virtuts les persones que estimava, de tant en tant sorgien esclats de perspicàcia amb un punt de mordacitat. Si la senyoreta Dorothea Brooke arribava mai a la humilitat perfecta, no seria per falta de foc interior.
—Potser sí —va dir, en to una mica altiu—. Ves a saber fins com de baix puc caure.
La Celia es va enrojolar i va quedar disgustada amb si mateixa. Veia que havia molestat la seva germana, i ni tan sols es va veure amb cor de dir cap cosa simpàtica sobre les joies, sinó que es va limitar a tornar-les al joier i endur-se-les. La Dorothea també estava disgustada amb si mateixa, i va seguir dibuixant plànols mentre posava en qüestió la puresa dels seus sentiments i de les seves paraules durant l’escena que s’havia acabat amb aquella petita topada.
Pel que fa a la Celia, la consciència li deia que no havia dit res d’inconvenient. Era del tot natural i justificat que hagués formulat aquella pregunta, i es va repetir a si mateixa que la Dorothea no era conseqüent: o bé hauria hagut de quedar-se totes les joies que li corresponien, o bé hauria hagut de renunciar a totes.
«Compto, o almenys espero», va pensar la Celia, «que dur el collaret no em distregui a l’hora de resar. No trobo que jo m’hagi d’atenir als judicis de la Dorothea ara que començarem a fer vida social. Ella sí, evidentment; però la Dorothea no sempre és conseqüent».
En això pensava la Celia en silenci, inclinada sobre la labor, quan va sentir que la seva germana la reclamava.
—Kitty, ¿pots venir a mirar aquest plànol que faig? Si aprenc a fer avenir escales i llars de foc, potser acabaré sent un bon arquitecte.
En el moment que la Celia inclinava el cap sobre el full, la Dorothea va arrepenjar-li la galta al braç amb delicadesa, i la Celia va comprendre el sentit del gest. La Dorothea s’havia adonat que havia obrat malament, i la Celia l’hi va perdonar. D’ençà que tenien ús de raó, la Celia sempre havia tingut cap a la seva germana gran una disposició en què es barrejaven la crítica i la veneració. La petita sempre havia dut un dogal; però ¿hi ha ningú endogalat que no tingui les seves pròpies opinions?
© de l’edició, La Casa dels Clàssics
© de la traducció, Xavier Pàmies