llibre de les bèsties ramon llulll meravelles

Llibre de les bèsties – Ramon Llull

El Llibre de les bèsties és una narració breu en forma de faula del Llibre de les meravelles de Ramon Llull.

A Stroligut llegiu-ne cada setmana un capítol nou a partir de la versió del 1905 del lul·lista Mateu Obrador i Bennàssar.

llibre de les bèsties ramon llull meravelles

COMENÇA EL SETÈ LLIBRE DE MERAVELLES, QUE ÉS DE LES BÈSTIES1

Com Felix hac pres comiat del philosof et anava per una vall qui era plena d’arbres et de fontanes, a la exida de la vall ell encontrá dos homes qui havien grans barbes et grans cabells et eren pobrament vestits. Felix saludá aquells dos homes et ells saludaren Felix.

—Bells amichs —dix Felix—, vosaltres, d’on venits? Ni de qual orde sots? Cor, segons vostres vestiments, semblança havets que siats d’algun orde.
—Senyer —dixeren los homes—, nos venim de longues terres et som passats per una plana que es pres d’ací. En aquella plana ha gran justament de besties salvatges qui volen elegir rey. Nosaltres som apellats de orde dels apostols et en nostres vestiments et en nostra paupertat significam lo capteniment en que los apostols eren dementre vivien en est mon.

Molt se meravellá Felix dels dos homes com havien emparat tan alt orde com es cells dels apostols et dix aquestes paraules:
—Orde de apostols es sobirá a totes ordens et qui es en orde d’apostol no deu duptar mort e deu anar mostrar la via salutable als infeels qui son en error; et als cristians qui son en peccat deu dar doctrina de santa vida per obra e per preycació. Aytal home qui sia en orde d’apostol no deu cessar de preycar e de fer bones obres a tot son poder.

Aytals et moltes d’altres dix Felix als dos homes qui s’apellaven de l’orde dels apostols.

—Senyer —dixeren aquells dos homes—, nosaltres no som dignes que siam en tan alta vida com foren los apostols, mas som figura de la conversaçió dels apostols, la qual figura representam no nostres vestiments et en nostra paupertat et en lo discuriment que fem per lo mon. Nos havem esperança en Deu que ell trametrá homes de santa vida en lo mon, los qual sien de l’orde dels apostols, e que aquells hajen sciençies et lenguatges on sapien preycar et convertir los infeels per ajuda de Deu, e als crestians donen bon eximpli per vida e per santes paraules; et per tal que Deus se·n mova a pietat e que los homens qui son crestians desigen l’aveniment d’aytals homes, representam en figura los apostols.

Molt plach a Felix ço que·ls dos homens li deyen et ab ells ensemps plorá longament et dix estes paraules:
—A senyor Deus Jesucrist! On es la santa fervor e devoció que esser solia en los apostols, qui en vos amar e conexer no duptaven a sostenir treballs et morts? Bell senyor Deus, placia a vos que en breu vejam temps en que·s complesca santa vida qui es significada en la figura de la vida de aquets homens.

Aprés aquestes paraules, Felix comaná a Deus los sants homens e aná en aquell lloch on les besties volien elegir rey.

DE L’ELECCIÓ DEL REI

Una bella plana per on passava una bella aigua estaven gran res de bèsties salvatges que volien elegir rei. Acord fou pres per la major part que el lleó fos rei; mes lo bou s’oposava molt fortament a aquella elecció, i digué estes paraules:
—Senyors, a noblesa de rei convé bellesa de persona, i que sia gran i humil, i que no dó damnatge a ses gents. Lo lleó no és gran bestia, ni ès bèstia que visca d’herba, ans menja les bèsties. Lo lleó ha paraula i veu que ens fa estremir de por a tots nosaltres com crida, mes per mon consell vosaltres elegireu lo cavall a rei; car el cavall és gran bèstia i bella i humil; lo cavall és bèstia lleugera, i no ha semblant orgullós i no menja carn.

Molt plagué al cérvol, i al cabirol, i al moltó, i a totes les altres bèsties que viuen d’herbes, ço que el bou deia; mes na Renart2 feu adenança de parlar davant tots, i digué estes paraules:
—Senyors, com Déu creà lo món, no el creà per intenció que hom fos conegut ni amat, ans ho feu per ço que ell fos amat i conegut per hom; i, segons aital intenció, Déu volgué que hom fos servit per les bèsties, ja sia que hom visqui de carn i d’herbes. I vosaltres, senyors, no deveu esguardar la intenció del bou, que desfama el lleó per ço car menja carn; ans deveu seguir la regla i l’ordenança que Déu ha donat i posat en les criatures.

De l’altra part al·legà el bou amb sos companyons contra les paraules de na Renart, i digué que per ço com ell deia que el cavall fos rei, car lo cavall menja herba, apar que ell i sos companyons haguessin vera intenció a l’elecció de rei; car si falsa intenció hi havien, no dirien que el cavall, que menja l’herba que ells mengen, fos rei, ni ells no devien creure na Renart de l’elecció del rei; car na Renart més vol i ama que el lleó sia rei, per ço com viu de les romanalles que romanen al lleó com ha menjat en la caça que ha pres, que no fa per la noblesa del lleó.

Tantes de paraules hagué de l’una part i de l’altra, que tota la cort es torbà, i l’elecció fou empatxada. L’os i el lleopard i l’onça3, que havien esperança que fossin elegits rei, digueren que la cort s’allongués fins que haguessin determinat quina bèstia era pus digna d’ésser rei. Na Renart conegué que l’os i el lleopard i l’onça allongaven l’elecció per ço car cadascun havia esperança d’ésser rei, i digué en presència de tots estes paraules:
—En una església catedral es feia elecció, i havia plet en aquell capítol de l’elecció del bisbe, car uns canonges volien que fos bisbe el sagristà d’aquella església, el qual era hom molt savi de lletres, i de virtuts era abundós. L’ardiaca cuidava ésser elegit bisbe, i lo cabiscol altre tal, i s’oposaven a l’elecció del sagristà, i consentien que fos bisbe un canonge simple que era bell de persona i no havia cap ciència. Aquell canonge era flac de persona i era molt luxuriós. Molt se meravellà tot lo capitol de ço que l’ardiaca i lo cabiscol deien; i en aquell capitol hi havia un canonge que digué estes paraules : «Si el lleó és rei, i l’os i l’onça i lo lleopard s’oposen a la seva elecció, tots temps seran en malvolença del rei; i si l cavall es rei, i lo lleó fa negun falliment contra l rei, com ne podrà pendre venjança l cavall, qui no es tant fort bestia com es lo lleó?»

Quan l’os i l’onça i lo lleopard hagueren oït l’exemple que na Renart havia dit, temeren fortament lo lleó, i consentiren en l’elecció, i volgueren que el lleó fos rei. Per la força de l’ors i de les altres bèsties que mengen carn, malgrat de les bèsties qui mengen herba, fou elegit lo lleó a ésser rei; el qual lleó donà llicència a totes les bèsties que mengen i viuen de carn, que menjassen i visquessen de les bèsties que mengen herba.

S’esdevingué un jorn que el rei estava en parlament i tractava de l’ordenament de sa cort. Tot aquell dia, fins vora la nit, estigueren en parlament lo rei i sos barons, que no hagueren menjat ni begut; i quan hagueren tingut parlament, lo lleó i sos companyons hagueren fam, i demanaren al llop i a na Renart què podrien menjar; i ells respongueren i digueren que tard era per poder percaçar vianda; mes que a prop d’aquell lloc hi havia un vedell fill del bou i un pollí fill del cavall, de què podrien menjar abundosament. Lo lleó tramès en aquell lloc, i feu venir lo vedell i lo pollí, i menjaren-los. Molt fou irat lo bou de la mort de son fill, i també lo cavall, i ensems se’n vingueren amb l’home per tal que el servissin i que els venjàs del falliment que llur senyor havia fet contra ells. Quan lo bou i lo cavall se foren presentats a l’home per servir-lo, l’home cavalcà en lo cavall i féu arar lo bou.

Un jorn s’esdevingué que el cavall i el bou s’encontraren, i cadascun demanà a l’altre de son estament. Lo cavall digué que molt era treballat en servir son senyor, car tot jorn lo cavalcava i el feia córrer amunt i avall, i de jorn i de nits estava pres. Molt desirà el cavall que fos eixit de la servitud de son senyor, i tornaria voluntari a ésser sotmès al lleó; mes per ço car lo lleó menja carn, i car hi hagué alguna veu a ésser elegit a rei, dubtà que tornàs en la terra en la qual lo lleó regnava, i amà més esser en treball sota la senyoria d’home, que no menja carn de cavall, que en paria amb el lleó, que menja carn de cavall. Quan lo cavall hagué recontat son estament al bou, lo bou digué al cavall que ell era en gran treball, tot jorn, d’arar; i del blat que la terra que ell arava llevava, no n’hi deixava son senyor menjar; ans convenia que quan era eixit i ujat de la llaurada, que anàs a pasturar les herbes que havien pasturat les ovelles i les cabres mentre que ell llaurava. Molt fortament s’exclamà el bou de son senyor, i el cavall l’aconhortava tant com podia.

Mentre que en així el bou i lo cavall parlaven, un carnicer vingué a esguardar lo bou si era gras, car lo senyor del bou l’ha posat a la venda; perquè lo bou digué al cavall que son senyor el volia vendre, i el volia fer occir i menjar als hòmens. Lo cavall digué que mal guardó li retia del servei que li havia fet. Llongament ploraren lo cavall i el bou, i lo cavall aconsellà al bou que fugís i que s’entornàs a sa terra, car més li valia estar en perill de mort en repòs, entre sos parents, que en treball i amb senyor desconeixent.

DEL CONSELL DEL REI

Quan lo lleó fou elegit rei, ell féu un bell sermó davant tot son poble, i digué aquestes paraules:
—Senyors: voluntat és estada de vosaltres que jo sia rei. Tots sabeu que l’ofici de rei és molt perillós i és de gran treball. Perillós es, car per los pecats del rei s’esdevé moltes vegades que Déu tramet en terra fam i malalties i guerres i morts; i açò mateix fa pels pecats del poble. I per açò és per al rei perillosa cosa regnar, i son regnar és cosa perillosa per a tot son poble. I com que és gran treball per a un rei governar-se a si mateix i a son poble, per ço us prec tots ensems que em donau consellers que m’ajudin i que m’aconsellin en tal manera, que sia el meu salvament i de mon poble. Aquells consellers que em dareu us prego que sien hòmens savis i lleials, i tals que sien dignes d’ésser consellers i d’estar en paria de rei.

 A tots los barons i al poble d’aquella cort, plagueren les paraules que havia dit lo rei, i tots se tingueren per bé avinguts en l’elecció del rei. Acord fou pres que l’ós i lo lleopart i l’onça i la serp i lo llop fossin consellers del rei. Tots aquests, en presència de la cort, juraren que donarien al rei lleial consell en tot ço que poguessen; mes molt desplagué a na Renart que no l’haguessin elegida a ésser consellera del rei; i en presència de la cort digué aquestes paraules:
—Segons que es troba escrit en l’Evangeli, Jesucrist, que és rei del cel i de la terra, volgué haver amistat i companyia en aquest món d’hòmens simples i humils; i per açò elegí els apòstols, que eren homes simples i pobres, per significar que en la seva virtut els exaltaria, i que ells en fossin més humils; perquè, en esmena de tots vosaltres, jo dic que a mi em sembla que el rei hauria d’haver en son consell bèsties simples i humils, per çò que no s’enorgullissin de poder ni de llinatge, i que amb lo rei no es volguessin igualar, i que per a les bèsties simples i que viuen d’herba fos exemple d’esperança i d’humilitat.

A l’orifany i al senglar i al boc i al moltó i a les altres bèsties que viuen d’herba, els paregué bo açò que deia na Renart; i tots aquests aconsellaren al rei que na Renart, que era ben parlant i havia gran saviesa, fos consellera del rei. I d’altra part na Renart aconsellà i tingué per bo que l’orifany i el senglar i el boc i el moltó fossin del consell del rei així mateix.

En gran consir foren l’ós i el lleopart i l’onça quan oïren que na Renart seria del consell del rei, car gran por hagueren que na Renart, amb sa parleria i astúcia, no els fes venir en ira del rei, i majorment que na Renart hagués influït més en l’elecció del rei que cap altra bèstia.

—Senyor — digué el lleopard al rei—, a la vostra cort és el gall, que és bell de persona i és savi, i sap ésser senyor de moltes gallines. Ell canta a l’alba molt clarament i bellament; perquè molt millor seria que ell fos de vostre consell que no pas na Renart.

L’orifany digué que bo era que el gall fos del consell del rei, perquè li donés exemple de com havia de regir i sotmetre la reina, i perquè el despertés a l’alba i pregués a Déu. I na Renart era bo que fos consellera del rei, perquè és sàvia bèstia i sap moltes coses.

El lleopard digué que no és convenient que al consell de rei hi hagi dues persones que per natura siguin en malvolença, car, per la mala voluntat que s’han, se’n podria torbar el consell del rei. De l’altra part parlà na Renart i digué que al consell del rei tanyia que hi hagués belles bèsties i grans, aixó com l’orifany i el senglar i el boc i el moltó i el cérvol, car en presència de rei cal bellesa de persona.

Voluntat fou del rei que na Renart i sos companyons fossin de sa cort i de son consell, i fóra fet; mes el lleopard digué al rei secretament aquestes paraules:
—Senyor, un comte havia guerra amb un rei; i car el comte no era tan poderós com el rei, s’ajudava amb astúcia en la guerra, açò és, que aquell comte secretament donà grans diners a l’escrivà del rei per tal que li fes saber tots els ardits i els actes que el rei faria en sa guerra contra el comte. I per açò aquell escrivà empatxava el poder del rei, que no podia venir a acabament de la guerra amb el comte.

Quan el lleopart hagué acabat ses paraules, i el lleó hagué entès la semblança, ell digué que el gall fos de sa cort, i no volgué que na Renart fos de sa cort, per cas que no fes a saber a l’orifany ni a les altres besties que vivien d’herba l’ardit del rei i dels seus companyons que menjaven carn.

© de l’edició, Stroligut

  1. Part no inclosa en la versió d’Obrador i Bennàssar.
  2. La Guineu
  3. Fèlid, especialment el guepard