ignasi iglesias teatre

Siluetes ciutadanes – Ignasi Iglesias

Recull de “Siluetes ciutadanes”, notes del dramaturg Ignasi Iglesias amb caracteritzacions i idees de personatges per a obres de teatre.

Notes del carnet d’un home de teatre: recull de caracteritzacions del dramaturg Ignasi Iglesias publicades al núm. 4 de La novel·la nova de 1917.

siluetes ciutadanes iglesias ignasi


UNS CASTELLANISTES

Els hem vistos, un dia de festa al matí a l’hora del bon sol, quan la gent ve de missa de dotze, deambulant amb tota majestat i amb l’orgull del paó, pel nostre aristocràtic passeig de Gràcia. Es tracta d’un matrimoni encara jove, amb dos fills, uns nens menuts, molt menuts, que semblen bessons.

Ell, el marit, home inútil i sense cap ofici, és el primogènit d’un ric fabricant de calçat que, gràcies a la pensió mensual que li passa el seu pare, pot viure relativament bé, sense treballar.

Ella, dona ignorant i amb molts fums –gens lletja, per això– és filla única dels porters de la casa on viuen els papàs. Aquests, pietosos, varen consentir que, a cuitacorrents, es casés amb el seu fill, per tapar certa falta i fer callar els veïns de l’escala i el carrer.

El matrimoni castellanista, el mateix que els seus nens, vesteix amb cert luxe, a la moda –encara que amb mal gust– a tall de mitjos-senyors. I es passegen, triomfants, ufanosos, sota el sol dels migdies, parlant –per a distingir-se de la gent cursi, com diuen marit i muller— un castellà deliciós.

Però els nens –pobres criatures!– que no saben res de les diferències de classes, tot caminant, donant-se la mà, s’encanten en tot el que veuen digne de cridar la seva innocenta atenció; fins que un dels dos, el més eixerit i el més gran, diu bàrbarament en català, en un català puríssim, esclat primerenc del nostre verb gloriós:
—Papà! Mamà! Mira, mira quin cavall!
—¡Cómo! —replica, indignada, la mamà—.
—No se dise así, hijo mío: se dise caballo —afegeix, en un to més suau, el papà.

El nen, tot sufocat, calla. Però caminant, caminant torna a encantar-se de seguit, exclamant, també en català, com de primer, i dirigint-se al seu germanet, amb més alegrois que abans:
—Tu, tu! Mira quin cotxet!
—Oi! —respon el segon.
—¡Cómo! ¡Cómo! —torna a fer, molt més indignada que mai, la mamà. —El catalán no se habla.
—Se dice cotchesito— afegeix, emfàticament, el papà.

I així, en una mena de via crucis, passeig de Gràcia amunt, passeig de Gràcia avall, els papàs castellanistes, sempre a la que salta, com si fossin renecs, a cada paraula catalana que diuen, repten els seus fills, el mateix que un jardiner boig qui, en comptes d’acariciar les primeres poncelles que apunten en els seus roserars, les anés escapçant, sense compassió, amb les estisores de posar.

En aquell moment, mentre corregeixen els nens, s’escauen a passar pel seu costat dos joves molt elegants, acabats d’arribar de Castella, els quals, referint-se al castellà estrafolari que parla aquell matrimoni, murmuren, amb desdeny, tots dos alhora:
—¡Qué feo es el catalán!


EL CEGO AMB EL GOS

L’hem trobada avui, en el carrer de l’Hospital, aquesta entendridora parella del cego i el gos.
Caminava poc a poc, arramba a l’acera, com el vell acompanyant el petit alumne camí de l’escola de primeres lletres. L’home, cego de naixença, pacientment i amb constància, ja de cadell va ensinistrar, per a fer-ne el seu guia, el simàtic canic. Aquest, menut i de casta indefinida, s’ha criat molt manyac prop del seu amo i senyor. I ha après, pobre bestiola, allò que bonament podia aprendre amb les lliçons que, per amor a la vida, ha rebut del seu mestre. Ha après de ganyolar, avisant tot perill, quan tots dos ronden pel món. Ha après, de memòria, l’indret i el nom de totes les botigues on té l’obligació d’aturar-se, per a recollir de mans caritatives l’almoina setmanal.

Així, ben avinguts com dos bons amics, l’home i el ca, van pels nostres carrers recorrent la ciutat. El cego, amb un bastó per a trucar les portes de casa dels seus “parroquians” i agafant-se a la cordeta lligada al collar del gos, camina amb pas feixuc, encarcaradament, amb el cap endarrere i de cara al cel. Camina amb els ulls tots oberts immòbils, com ulls morts, esperant endebades que davalli la llum, que no coneix, que no endevina com és, però que ell sap de sobres que, per venir de les altures, és vida per a l’esperit, és glòria de l’espai i de la terra.

El gos, amb l’instint o coneixement d’un noiet, va al davant, a poc a poc, remenant la cua; aturant-se tot sovint, per a mirar el seu amo o per a fer un ganyol cada cop que han de baixar d’acera o passa algun veícol.

Tampoc, el xamós caninc, es fia de la gent. Fidel complidor, com un bon ciutadà, de les ordenances municipals, ell porta el seu morrionet, a fi que ningú, prenent-lo per altre, pugui donar-li la bola o ésser agafat amb el llaç pels del carretó.


© de l’edició, Stroligut
Total
0
Shares

Subscriu-te al butlletí

Puntualment, rebràs les novetats de Stroligut.

També t’agradarà