Els ocells és un article del dramaturg, narrador i poeta Ignasi Iglésias publicat el 28 d’octubre de 1921 a la revista infantil La Mainada.
A Stroligut, hi podeu llegir més literatura infantil: Els contes de la mare Oca, El gos de casa de Guimerà, Tolstoi, Bertrana, Capmany, Salvat-Papasseit… I si voleu saber «què diuen els ocells», llegiu Verdaguer.
////I més Ignasi Iglésias
Els ocells
Parlem d’ocells. Fem l’elogi d’aquestes xamoses bestioles, no amb la sapiència (que ens manca) del naturalista, però sí amb l’afecte del poeta, com ho faríem en tractar-se dels infants, de les flors, o de tota preciositat petita i humil, digna de l’estimació dels homes purs adoradors de les belleses de la terra.
«Els ocells —segons Leopardi— són naturalment les criatures més divertides de la Creació. No dic això —prossegueix— perquè t’alegrin quan els vegis o els sentis, sinó perquè ho són en si; vull dir que experimenten la joia i la gaubança més que els altres animals.»
Ells sempre estan contents i enjogassats, a punt contínuament de celebrar llurs plaers i alegrois, accentuant i afinant llurs cants com més intenses siguin llurs delícies.
Fora de les hores de repòs, a la nit, quan s’ajoquen, no paren mai de cantar; solament s’acontenten durant el dia, si la tempesta ve a interrompre llurs jocs. Llavors, espaordits, s’afanyen a amagar-se a aixopluc de l’espessor dels arbres o sota els ràfecs de les teulades; apareixent de nou, més entremaliats que abans, i refilant amb doble alegria i vigor, així que torna a la calma, el cel s’asserena, i veuen la terra, com replantada de fresc, gerda i florida, d’un verd net i lluminós tota amarada per la pluja.
Els naturalistes han observat que els ocells, en llurs amors, canten amb més afinació i amb més ardidesa que de costum; encara que —com diu l’immortal Leopardi— no s’ha de creure que no els moguin a fer-ho altres delectances que les que procura el mateix amor.
Tot ço que viu, frisa per a ésser com ells, que tenen ales per a volar. L’home, intrèpid explorador de la naturalesa, avui, per glòria de la Ciència, ja ha assolit l’imperi de l’aire i de la immensitat de l’espai. Tot tendeix a elevar-se, en matèria o esperit, com l’aroma de les flors, com els vapors de la terra. Àdhuc hi ha llavors alades, voladores, com les del til·ler i la morera borda, que el vent transporta d’aquí enllà a llargues distàncies; d’altres que necessiten per vehicle l’aigua, i d’altres que no es poden transmetre (com, per exemple, les gramínies: el mill, la panissola, la millaroca, etc.); però que si l’ocell, en ingerir-les, no les espallofa, passen, sense ésser païdes, al tub digestiu, quedant convenientment preparades per a germinar. A això —gràcies als ocells— es deu que es vegi en les ruïnes, àdhuc a grans altures i en llocs secs, certes figueres que el vulguis en diu bordes i que, a la millor, solen fer fruit.
Estimem-los, doncs, els ocells. Estimem-los força amb amor franciscà. Què importa, tu, bon pagès, que, per a viure, t’espicossin una mica de blat de les garberes, si, en canvi, persegueixen els insectes que et malmetrien els sembrats?
Tu, vailet endimoniat, no vagis a afollar nius; no destrueixis el bressol teixit amb brins d’herba seca, on, igual que tu en el teu quan eres més menut, es gronxen i dormen aquests éssers petitons, car també tenen dret a la vida.
Tu, caçador amb teles, amb vesc o arma de foc, deixa que volin ben lliures, amb l’absoluta llibertat que per a tu demanes, els pobres ocells, flors alades i cantadores, que alegren l’espai.
I tu, traficant que els empresones i que, perquè cantin més seguit i refilin millor, amb una agulla roenta o un bri d’espart sucat amb sosa càustica, els cremes les ninetes dels ulls, fent-los ceguets, vés al camp a escoltar llurs camps, que ja veuràs, si ets home de cor, com t’agradaran més i et causaran molt més goig que no pas a casa teva, tancats dintre la gàbia.
© de l’edició, Stroligut
