El nacionalisme i l’internacionalisme de Dant – Alfons Maseras

nacionalisme internacionalisme dant alfons maseras dante divina comèdia commedia català

El nacionalisme i l’internacionalisme de Dant, conferència d’Alfons Maseras llegida a l’Ateneu Barcelonès en 17 d’abril de 1921, en ocasió del VIè Centenari de Dant Alighieri.

» Els contes d’Alfons Maseras: La víctima, Fra Perot i A l’hora baixa.

nacionalisme internacionalisme dant alfons maseras dante divina comèdia commedia català

EL NACIONALISME I L’INTERNACIONALISME DE DANT

I. EL CONCEPTE DE NACIONALITAT

El concepte de nacionalitat, tal com l’entenem avui, és una idea moderna. I fins arribaré a dir que és una idea exclusivament occidental. Un francès, un italià, un català, tindran cadascú la noció exacta de la seva nacionalitat. Però jo no us garanteixo pas que la tingui amb igual claredat un habitant del Caucas o de l’Afganistan.

En la idea de nacionalitat concretem les personalitats col·lectives o els agrupaments humans que tenen un origen comú, que parlen un mateix llenguatge, que viuen dins una mateixa tradició i amb uns mateixos sentiments. Aqueixes personalitats col·lectives són, generalment, el resultat d’una estabilitat política més o menys llarga, durant la qual ha estat possible la cristal·lització del sentiment nacional.

Però no tots els pobles han arribat al grau de condensació necessari perquè la cristal·lització es produeixi. I encara que alguns posseeixin els elements indispensables per a ésser una nacionalitat, el llur sentiment nacional és vagarós i indecís, i la llur consciència col·lectiva és nul·la. La majoria dels pobles musulmans, per exemple, es troba encara avui en aquest cas.

El concepte que, en els temps antics, tancava la paraula «nació» era molt més restringit que avui. Gairebé era un concepte local. Així pogué donar-se el nom de nació a cada una de les ciutats que formaven l’Hèl·lade, sense que això destruís el sentiment nacional o pròpiament ètnic que era comú a tots els grecs. Aquest concepte localista perdurava en la Itàlia medieval. El mateix Dant posà per títol al seu poema les paraules següents: Incipit Comoedia Dantis Allagherii Florentini Natione non moribus. «Comença la Comèdia de Dant Alighieri, florentí de nació, no de costums.» En dir-se florentí de nació, el poeta no vol donar-se altra qualificació que la de ciutadà de Florència. Amb la paraula nació no expressa pas un concepte de nacionalitat, com fem nosaltres, sinó simplement un concepte de ciutadania.

En els temps medievals no existia el concepte de nació. I pel damunt del concepte de ciutadania, que tenia molt d’exclusiu i era, en aquest sentit, fomentat pel feudalisme, els homes sols se sentien solidaris els uns dels altres pel lligam de la religió. Més enllà de les fronteres de l’Estat, sols hi havia, aquí, la Cristiandat, allà l’Islam, i pertot arreu, esporàdicament, el judaisme.

Si és cert que amb la fallida de l’Imperi d’Occident s’havia interromput, a la península apenina, la cristal·lització del sentiment nacional itàlic, la Itàlia nació existia ja, però no en la consciència dels italians, sinó com un fet natural, perquè les nacions són, abans que tot, fets naturals, dels que moltes vegades els homes no en tenen una visió clara. I en aquest cas no s’hi trobava solament la Itàlia, sinó la major part de l’Europa medieval. És el cas que hem retret dels pobles musulmans d’avui dia, en els qui no ha cristal·litzat encara el sentiment de la nacionalitat.

II. LA ITÀLIA CAÒTICA

Quan Dant Alighieri es trobà mesclat en les disputes polítiques dels seus conciutadans, el poble italià no havia sortit encara de la tenebra bàrbara. Políticament, la península era un mosaic de petits Estats, que en lloc d’agermanar-se, s’hostilitzaven. I quan aqueixes repúbliques no estaven en guerra amb el veí, atiaven a dins de casa la discòrdia. La Itàlia era, com diu el poeta,

«nave sanza nocchiere in gran tempesta».1
«nau sense capità en la gran tempesta»2

La mateixa «selva salvatge» dels primers versos de la Commedia representen, en dir de Fraticelli3, el desordre moral i polític d’Itàlia.

En aquest desordre, en aquesta tempestat, naufragava el sentiment de la italianitat i només suraven els personalismes ambiciosos, els interessos de classe o d’estament, i les passions locals, baixes i enverinades.

«Che le città d’Italia tutte piene
son di tiranni»4

llegim encara en el poema dantesc. I com que les ciutats d’Itàlia eren plenes de tirans, aquests tirans impedien la consolidació d’un sentiment i d’un voler col·lectius, pels quals es manifestés la nacionalitat italiana.

Cal tenir ben present l’estat caòtic en què es trobava la Itàlia a les darreries del segle XIII i als començos del XIV per a comprendre que la italianitat, ni com a sentiment ni com a ideal polític, no es podia manifestar. Artur Farinelli escriu5 que Dant no se sentia italià, sinó florentí. Una cosa semblant es podria dir de tots els seus contemporanis, car aquesta carència de sentiment nacional era cosa dels temps. Nosaltres mateixos, ¿gosaríem dir, en parlar de la Catalunya del segle XIII, que hi havia un sentiment de catalanitat anàleg al que observem avui dia? No ho juraríem pas, i això que precisament fou llavors quan Catalunya assolí la seva màxima cohesió nacional.

III. LA COMUNITAT DE LLENGUATGE

Artur Farinelli escriu que Dant «no tenia, no podia tenir encara el concepte d’Itàlia nació; en son ideal no podia concebre aqueixa unitat desitjada per molts en el decurs dels segles i realitzada amb els sacrificis que tots sabem durant la passada centúria». Si Dant, com molt bé diu el professor de la Universitat de Torino, no tenia el concepte d’Itàlia nació, ¿per què els italians l’anomenen avui il gran padre Alighier?

Per alguna cosa són poetes els poetes; és a dir, per alguna cosa són vidents. Dant no té el concepte de nacionalitat, ni ell podia crear el concepte d’allò que la natura no havia acabat encara d’arrodonir; però té clarament la visió d’una Itàlia única, unida per un llaç indestructible: el llenguatge. «He recorregut com a pelegrí, gairebé com a mendicant, les regions on es parla la meva llengua natal, afirma en el Convito. Això, que ell diu en parlar-nos del seu exili, ens prova que pel damunt de la seva pàtria local florentina té la percepció, si no el sentiment, d’una pàtria major.

«Vegé Dant que les llengües fan nacions —observa Ugo Foscolo6— i que moltes províncies que no formen una nació no poden assolir mai un llenguatge propi.» Si el sentiment de la nacionalitat té una de les seves fonts més pures i inestroncables en la comunitat de llenguatge, reflex i instrument alhora d’una comunitat d’esperit, el gran florentí experimentà aquest sentiment en son grau màxim, car l’objecte que es proposà en escriure son tractat de la llengua vulgar no fou altre que el d’induir a tots els escriptors italians a què usessin una mateixa parla, que el poeta no anomenarà pas toscana, ni siciliana, ni bolonyesa, sinó simplement, genèricament italiana. Un dels capítols del seu Vulgari Eloquio té el títol següent: «De excellentia vulgaris eloquentiae, et quod communis est omnibus Italicis». Clarament agermana aquí Dant a tots els italians pel llur parlar, «quod in qualibet redolet civitate nec cubat in ulla», que en totes les ciutats es troba, però que no reposa en cap d’elles. En el capítol següent afirma, en el títol: «Quod idiomata italica ad unum reducuntur», ço és, que els idiomes itàlics es redueixen a un sol.

Aquestes afirmacions de gramàtic podrien deixar-nos freds, si en un altre lloc el poeta no ens parlés de la parla italiana amb veritable intelletto d’amore, per a usar una frase ben seva. Es amb intel·ligència d’amor, i amb intel·ligència i amor ensems, és amb veritable passió nacional, que des de les pàgines del Convito7 fa la més valenta defensa de la seva llengua vernacla contra la llengua provençal, que en aquells temps dominava en les corts principesques i entre la societat culta; en la qual cosa, com ell mateix afirma, Dant seguia l’exemple d’un autor llatí de l’antiguitat, que blasmava als erudits romans que preferien la llengua grega a la parla vulgar del Laci.

Quina lliçó més edificant, la que ens dóna el poeta! Més de quatre que, per parlar-nos de la formosor, de l’harmonia i d’altres qualitats no massa provades de certa llengua que no és la nostra, retreuen imaginaris defectes al parlar catalanesc, presentant-lo als ulls del món com una llengua grollera, pròpia, només, dels tuguris i de les marmanyeres, o tot lo més dels caravanserralls, haurien d’escoltar ço que l’Alighieri escriu en defensa de l’italià. També el vulgar italià era titllat de barroer per la mateixa gent que el parlava. Dant respon a aquesta acusació dient que si en alguna cosa és vil, «només ho és quan sona en la boca meretriu dels adúlters»8 que en aquell concepte la tenen.

Si tenim tot això present, des del punt de vista del llenguatge haurem de considerar l’Alighieri, malgrat el seu localisme estret, com el primer nacionalitzador de la Itàlia, per tal com proclama la necessitat d’unificar l’idioma literari de totes les terres itàliques, per a convertir-lo en instrument espiritual comú, cosa que ell mateix realitzarà magníficament amb la seva trilogia immortal.

IV. LA INTEGRITAT ITALIANA

Que la italianitat de Dant era pura i integral ho prova aquell passatge del Convito expressament escrit «a perpètua infàmia i confusió d’aquells malvats italians que alaben el llenguatge dels altres i menyspreen el llenguatge propi»9. Ell exclou de les terres d’Itàlia tota parla forastera, com acabem de veure. Però aquestes terres itàliques, ¿quins límits tenien, per al poeta? Dant empra sovint l’adjectiu «llatí» com a sinònim d’«italià». ¿És que confonia aquestes dues nocions? Ja veurem que no. Si la Itàlia formava, per a ell, una unitat lingüística ben definida, la Itàlia, el

«bel paese, là dove ‘l sí suona»10
«bell país d’allà o el ressona»

era, també, per a ell, una unitat territorial perfectament delimitada, asseguda a la falda dels Apenins, que són, per al poeta,

«lo dosso d’Italia»11
«al cim dels apenins»

Però l’Alighieri no limita la territorialitat italiana al continent; en son tractat de la llengua vulgar parla del sicilià com d’una forma dialectal de la seva llengua; i en la Commedia, debatent-se en la pega bullent de la gehenna, trobem dos personatges de Sardenya, en boca d’un dels quals el poeta posa una expressió sarda. Ans de trobar aquests dos personatges, Virgili pregunta si en aquell lloc pestífer hi ha algun italià castigat. Se li respon que sí; i se li mostren a Fra Gomita i a Miquel Zanche12, tots dos sards, com s’ha dit. Per aquest passatge es palesa que el poeta sentia la italianitat d’aquella illa, com sentia també la italianitat de Pola, aqueixa ciutat, que fins ara fa poc ha estat irredempta, quan escriu:

                  «Pola, presso del Carnaro,
ch’ Italia chiude e  suoi termini bagna.»13
                  «Pola, vora del Carnar,
que clou la Itàlia i els seus termes banya»

Remarquem aquestes paraules de tan clara precisió: «el Quarnaro tanca la Itàlia i banya els seus límits.» No és, per ventura, aquest, el suprem argument dels italians d’avui, que han fet tota mena d’esforços per a incorporar a la pàtria la costa dàlmata?

La llengua i la territorialitat haurien de palesar a l’esperit de Dant l’existència d’una condició d’ordre superior a la ciutadania florentina, ço és, la italianitat. I si bé el poeta confon sovint, per acostumada sinonímia dels vocables, italianitat i llatinitat, distingeix perfectament cada una d’aquestes dues modalitats. Tenia el sentiment de la llatinitat, per damunt del de la italianitat, quan en el Vulgari Eloquio14 parla d’un idioma que en son temps estava dividit en tres, els quals es distingeixen per la manera d’afirmar: l’un diu oc, l’altre diu oil, l’altre diu si. Després de fer aquesta classificació, el gramàtic refereix que els pobles que d’aitals llenguatges usen són els espanyols, els francesos i els italians.

Com es veu, Dant atribueix tant als catalans, que fou l’únic poble ibèric que pertanyia a les llengües d’oc, com als llenguadocians de la Gàlia Narbonesa, el títol exclusiu d’espanyol. Perdonem-li aquest erro que ell mateix corregeix tot seguit en delimitar geogràficament els dominis territorials de cada una d’aquestes tres llengües vernacles, i remarquem com el seu esperit agermana els pobles llatins en un origen comú, però no s’oblida d’establir entre ells diversitats lingüístiques delimitades. I és en aquestes diversitats lingüístiques, precisament, on cada poble fonamentarà la seva nacionalitat.

V. EL CONTRARI D’UN NACIONALISTA

Hi havia, doncs, en l’esperit de Dant, plena consciència de la italianitat, d’una italianitat pura i integral. El que no hi havia, perquè els temps no ho comportaven, era la noció d’una possible, d’una necessària, d’una fatal solidaritat entre els homes que se sentirien plens d’aquella italianitat.

Són molts els italians moderns, començant per Guiseppe Mazzini, que consideren el gran florentí com el fundador, si més no, de la unitat espiritual d’Itàlia, ço és, com el primer nacionalista italià. Però jo us diré que Dant estava lluny d’ésser un nacionalista, en el sentit que per nosaltres té aquest adjectiu. Potser era, precisament, tot el contrari d’un nacionalista.

Si el partit güelf, sota la blanca senyera del papa, pot encarnar, per ventura, als ulls de l’historiador un nacionalisme italià, molt vagarós encara, però iniciat i propulsat ja per l’hegemonia de la Roma medieval, Dant, que fou güelf en sa joventut i que combaté, amb les armes a la mà, per la causa güelfa, deserta d’aquest partit i esdevé son enemic irreconciliable. Però no rau aquí, precisament, son esperit o sa conducta antinacionalista, sinó en el menyspreu constant que de la gent i de les coses d’Itàlia fa, i en el pessimisme amb què considera l’esdevenidor d’Itàlia, si aquesta s’ha de fiar dels italians. En això, per fortuna, el gran poeta s’equivocava.

Cap autor no ha insultat amb més violència a sos propis connacionals. Les injúries no les reserva pas Dant als seus ingrats florentins; no és el despit del desterrat solament, ço que el fa vituperar, sinó son humor altiu, son caràcter feréstec i orgullós, que no perdona ni dissimula res. Poques són les terres d’Itàlia que s’han deslliurat de son menyspreu. Fàcilment extrauríem de la Commedia una garba d’improperis de totes colors i per a tots els gustos, adreçats a nombroses ciutats i regions italianes. Per als estrangers també n’hi havia i els catalans vàrem heure la nostra part15. Però no és el cas de dreçar ara aquest florilegi d’insults i retreure’ls un per un, per pura curiositat literària; però sí que cal assenyalar el fet, per tal com és un fet contrari a l’esperit nacionalista o simplement d’exaltació nacional.16

Sabem, o tots hauríem de saber, que se serveix molt millor a la pàtria retraient-li els defectes i les tares, perquè pugui corregir-se’n, que no pas adreçant-li himnes i cremant-li encens tothora. Pot ésser més bon patriota aquell que blasma de sos nacionals quan es desvien de la diritta via que aquell que els alaba incondicionalment, sense adonar-se que ses alabances contribuiran segurament a la perdició de la seva pàtria. Però Dant no està en aquest cas. Les seves formidables ires no són solament per als tirans que infestaven les terres d’Itàlia, sinó també per als pobles que vivien sota l’opressió d’aquells tirans, i que, certament, no mereixien ni la tirania, que prou se’n devien doldre, ni l’anatematització del poeta. I aquestes ires, no les hi dicta pas el desig d’un millorament o d’una correcció, sinó l’odi polític, l’odi moltes vegades personal contra un cap de partit o de facció. Ja veurem més endavant que Dant no era, malgrat això, un nihilista ni un pessimista, i que també pensava en el benestar dels homes. Però si l’altruisme li inspirà diversos passatges de sos tractats polítics i filosòfics i més d’un vers admirable del seu poema, l’odi de partit el tornà implacable contra els seus enemics.

Per altra banda: ¿quina cosa més contrària a l’esperit nacionalista que la seva constant apel·lació a l’estranger, no solament perquè deslliurés la Itàlia de sos tirans, sinó perquè se n’apoderés i la dominés? I remarqui’s bé que mentre Dant és severíssim amb tothom, fins amb sos mateixos amics, fins amb aquell inefable Brunetto Latini, que li féu de pare espiritual i a qui posa, en l’Infern, en el lloc més infame que troba17, s’humilia i es doblega com un cortesà qualsevol davant la majestat d’un príncep forà,

«dell’ alto Arrigo, ch’a drizzare Italia
verrà, in prima ch’ella sia disposta».18
«de l’alt Enric, que vol, la decandida
Itàlia, redreçar amb espasa justa»

Potser sí que fou només davant d’aquest enemic d’Itàlia, davant d’aquest trivial i vanitós Enric VII d’Alemanya que Dant va sentir en realitat una fe italiana, integralment i purament nacional. Però jo no ho arribo a creure, malgrat que, evidentment, l’Imperi que Dant desitjava havia de basar-se en la territorialitat italiana. En la famosa carta que, entre 1310 i 1311, adreçava el poeta als prínceps i pobles d’Itàlia exhortant-los a què es mostressin fidels a l’emperador, el poeta es nomena a si mateix humil italià; però aquest humil italià s’entrega en cos i ànima a un magnat estranger quan aquest estranger entra a Itàlia en to de guerra. Jo no diré pas que això fos traïdoria a la pàtria, car en aquells temps, com es desprèn del que s’ha dit de bon principi, la pàtria era una cosa molt aleatòria. Dant fou venjatiu i violent: això ho reconeix tothom; però no se’l pot acusar de traïdor. El que vull remarcar amb el que vaig dient és que el poeta, amb la seva actuació política i amb la passió partidista que anima més d’un passatge de la Commedia, obrava d’una faisó contrària a com hauria hagut d’obrar, en aquells temps i tot, un italià que hagués posposat el sentiment de la italianitat a tot altre sentiment polític.

VI. INTERNACIONALISME

No existint, en aquells temps, el nacionalisme, tampoc podia existir l’internacionalisme —car l’internacionalisme, tal com avui l’entenem, pressuposa l’existència de diversos nacionalismes que desitgen, no pas fondre, sinó harmonitzar llurs característiques. En la ment de Dant, ni s’hi beslluma aquest concepte que, no res menys, ja trobem en el nostre Ramon Llull, anterior al poeta florentí.

Ramon Llull preconitza una mena de federació voluntària de tots els pobles cristians, i en això és un perfecte internacionalista, car reconeixent l’existència de diverses unitats estatals, que nosaltres, avui, apel·larem nacionals, proclama la necessitat que aquestes unitats s’acoblin i s’agermanin lliurement, no per a finalitats de conquesta, sinó per a tendir al major benestar i a la major cultura de la Cristianitat. Naturalment, Ramon Llull ignora també el fet viu de la nacionalitat, segons el concepte que nosaltres ens en fem; per a ell, els homes es divideixen en cristians, mahometans i jueus; potser ni té, com hem vist que tenia Dant, la percepció d’una unitat etnogàftica delimitada pel llenguatge; però en el sentit de voler agrupar els homes per Estats voluntàriament federats, el gran mallorquí és un precursor, títol que no podem pas donar a l’Alighieri sense reserves.

Tal com avui l’entenem, l’internacionalisme és una concepció tota espiritual i moral, que no es fonamenta en gens d’interès mesquí, en cap ambició territorial ni econòmica, en cap prurit de puixança, en cap exclusivisme nacional; el seu interès és el màxim benestar dels homes, és que la justícia i l’equitat regnin en les societats humanes. Aquesta ideologia no pot professar-se sense un sentiment en certa manera religiós, que agermani a tots els homes dins una mateixa llei d’amor. L’esperit místic i profundament cristià de Ramon Llull pressentia aquesta germanor, avui tan desitjada pels internacionalistes purs.

Dant només sent la germanor universal en pura teoria; no la sent pas d’una manera humana i pràctica; almenys, no la sent pas a la manera de Ramon Llull, i menys encara a la manera franciscana, per molt que en son Paradís exalti les virtuts del «Poverello» d’Assís. El mateix Carlyle, que veu en Dant el poeta del Cristianisme, reconeix que l’autor de la Commedia «no se’ns presenta pas inspirat per un esperit vast i eminentment catòlic, sinó més aviat per l’estret esperit del sectari, cosa que en part pot atribuir-se molt bé a influència dels temps, a l’educació i situació de sa persona, i en part també a la natural disposició del seu caràcter».19 Pel damunt de la nació, Dant ni preveu ni desitja una comunitat pobles lliures i agermanats. Ço que ell vol establir —ço que ell vol restaurar— és l’Imperi.

El que Dant desitja en la seva consciència, com observa molt bé Farinelli, «és la majestat, la solidesa i integritat de l’Imperi». I ho desitja, no pas com un apòstol desinteressat d’una causa humanitària, sinó com el més acèrrim sectari d’un partit que desitja la puixança d’un monarca i la submissió incondicional de sos vassalls. El seu imperialisme no és el resultat d’un nacionalisme que s’expansiona, no és la darrera i agressiva fase d’un nacionalisme pletòric, sinó senzillament l’adhesió a un interès dinàstic. Dant hauria pogut besllumar l’imperialisme, cosa que ja s’ha fet en els temps moderns, com a síntesi entre patriotisme i universalisme. Però el seu patriotisme era exclusivament florentí, i el seu universalisme era tan teòric i tan poc humà, que aquesta síntesi de què hem parlat era impossible en el seu esperit.

VII. LA UTOPIA DANTESCA

Amb tot, si Dant no podia ésser un internacionalista, era si, com es dedueix del que s’acaba de dir, un universalista —però no per sentiment, sinó per pura racionalitat. Amb l’aspecte polític de Dant passa el mateix que amb son aspecte cristià. Dant no fou mai un místic, diguin el que vulguin Carlyle i altres comentaristes; però fou un teòleg. El teòleg raona la seva fe, llavors que el místic no la raona, sinó que la sent profundament. Així mateix Dant raona son credo polític, però de raonament en raonament arriba a caure en la utopia.

El que sense escrúpols i de conjunt podem anomenar utopia dantesca, és clarament exposada en el llibre III de son tractat De Monarchia.20 Allí se’ns diu que essent l’home entre tots els altres éssers, «l’únic que participa de la corruptibilitat i de la incorruptibilitat», és, també, de tots els éssers, «l’únic que està subjecte a dues finalitats», a dos destins, que són: la ventura o felicitat d’aquesta vida, i la beatitud de la vida eterna. Segons aquestes dues finalitats, l’home «té necessitat de dues direccions», de dues autoritats supremes, és a dir, de la del summe pontífex, «que per revelació emmena la generació humana a la felicitat espiritual», i la de l’emperador, «el qual, segons els ensenyaments filosòfics, emmena els homes vers la felicitat temporal». L’Església i l’Imperi —una Església universal i un Imperi universal— vet-aquí la fórmula dantesca. Una Església catòlica i un Imperi catòlic, en el sentit primitiu de la paraula. És a dir, un poder espiritual ecumènic i un poder polític també ecumènic perfectament distingits i determinats.

Aquestes idees no les trobem solament en el tractat De Monarchia, d’on són extretes, sinó que les sentim vibrar, a cada pas, en la trilogia. La teoria dels dos guies de la humanitat és palesa en aquells versos que diuen:

«Soleva Roma, che ‘l buon mondo feo,
due soli aver, che l’una e l’altra strada
facean vedere, e del mondo e di Deo.
L’un l’altro ha spento.»21
«Roma, que en el fer bé no fou codina,
dos sols tenia: l’un per indicar
la humana senda, i l’altre, la divina.
L’un sol apagà l’altre»

 

Aquests dos sols, aquests dos guies, més encara que Virgili i Beatriu, en qui, per altra banda, podem personificar perfectament el seny humà i la ciència divina, són els qui realment acompanyen el poeta a través els mons d’ultratomba, car l’al·legoria de la Commedia, com observa molt bé Fraticelli, no és altra cosa, en el fons, que el romiatge de l’home que «del desordre i de la barbàrie vol elevar-se a l’ordre i a la civilitat», ordre i civilitat que, a son juí, sols poden assolir-se dins les lleis establertes per la revelació divina i per la filosofia natural.

Tan ferma és la seva convicció que el suprem bé dels homes rau exclusivament en la intangibilitat de la majestat divina i de la majestat humana, o imperial, que quan el poeta arriba a la darrera jornada de son romiatge per l’Infern, i ens descriu el soli de Llucifer i la seva testa triple i trifàcia, veiem que, amb cada una de les seves tres boques, el monarca de la «ciutat dolorosa» està trossejant un pecador distint. Amb la boca del mig, Llucifer tortura Judes Iscariot, traïdor a la majestat divina; amb les altres dues boques dóna turment a Brutus i a Càssius, traïdors a Cèsar, o sigui a la majestat humana o imperial. L’autoritat imperial, segons Dant22, és volguda per Déu com a necessària al benestar de la humanitat. «No ens hem d’admirar —observa Scartazzini23— si el poeta condemna així als dos caps de la conjura contra Cèsar.» Nosaltres considerem Càssius i Brutus com a dos màrtirs de la llibertat; però per a Dant, afegeix l’autor citat, «la mateixa llibertat és inalienable a l’autoritat imperial». Cèsar no fou mai als ulls de Dant un tirà, i així veiem que no el condemna pas, sinó que el posa en els llimbs, entre Homer i Virgili, en el lloc que reserva als grans homes de l’antiguitat que no conegueren la llei de Crist.

Aquesta idealitat era d’una perfecta lògica en un pensador com l’Alighieri, i en un temps en què, com observa Farinelli, hom considerava que la veritable pàtria per als homes no era pas en la terra, sinó en el cel, i en què «l’ideal reposava, no pas ençà, sinó enllà de la vida». Un positivista d’avui dia, desoint la veu de tot sentiment i oblidant-se de totes les lleis socials i biològiques, podria afirmar que l’única pàtria de l’home és el món. Però això Dant ja ho va escriure fa cinc centúries i mitja, arribant a aital conclusió per molts altres camins. En son tractat De Vulgari Eloquio, diu el poeta: «Nosaltres, per a qui el món és la pàtria, com l’aigua ho és per als peixos. Encara que abans d’haver tingut dents hàgim begut l’aigua de l’Arno; encara que el nostre amor a Florència hagi arribat a l’extrem de sofrir un exili injust per estimar-la massa, fem callar la nostra sensibilitat i preferim recolzar el nostre juí en la nostra raó. Cert és que en l’ordre de la nostra satisfacció i repòs material no hi ha en la terra altre lloc més delectable que la nostra Florència; però recorrent les obres dels poetes i d’altres autors que pintaren el món en son conjunt o en sos detalls; raonant amb el pensament sobre les diverses posicions de les comarques, el lloc que ocupen d’un pol a l’altre i amb relació amb l’Equador, jutgem i pensem fermament que hi ha comarques i ciutats més il·lustres i delitoses que la Toscana i Florència, d’on sóc originari i ciutadà, i la major part de les nacions i races avantatgen els llatins per la delicadesa i utilitat de les parles llurs».24

Deixant de banda la part que el despit pugui tenir en la pàgina transcrita, en ella veiem clarament el concepte que Dant tenia de la pàtria i del món. El seu patriotisme és local; el seu universalisme és cosmopolita. Era, genuïnament, un ciutadà, car el seu nacionalisme no anava més enllà de la ciutat; i era, també genuïnament, un catòlic, en el sentit civil i primitiu de la paraula. I aquesta idealitat tenia dues modalitats ben definides: la política, concretada en l’Imperi; i la moral, concretada en l’Església.

Vet aquí la utopia dantesca: la reducció de tots els fets i de totes les possibilitats polítiques i socials al comú denominador de l’Imperi i de l’Església. Per això, perquè oblida Dant en ses teories els fets naturals que tant la geografia com la història ens expliquen; perquè redueix el problema del benestar de la societat i de la justícia humana a una senzilla dualitat de poders, podem qualificar son sistema d’utopia; una utopia tota racional, tota filosòfica, si voleu, però utopia a la fi.

VIII. CONCLUSIÓ

En aquest caràcter utòpic radica, precisament, la valor representativa de les idees polítiques i de les suggestions patriòtiques o cosmopolites de Dant. Aquest caràcter utòpic no és cap demèrit, ans al contrari, car no hi ha cap sistema polític o social que no tingui el seu caire d’utopia, si és que vol dur-se a la pràctica amb tota rigidesa.

Dant no pot sentir el nacionalisme estatal, per tal com és aquesta una concepció posterior a la seva època. Però Dant, ja ho hem vist, basa el seu profund italianisme en un fet etnogràfic de tanta importància com és la comunitat de llenguatge. Per això sos compatriotes, amb força raó, l’anomenen il gran padre Alighier. El seu universalisme, com acabem de veure, és cosmopolita, caòtic i tot, si goso a dir-ho; caòtic i absolut, car tendeix a subjectar tots els homes dessota d’un sol poder; però més d’una vegada es trasllueix en les seves Epístoles25 que aquest imperi universal de què tantes excel·lències diu en la seva De Monarchia, no abasta més enllà de les terres italianes. Sovint el poeta parla de tots els homes, i Dant va saber perfectament que els homes, en la terra, formaven molts pobles distints, disseminats per regions vastíssimes; però en el seu pensament, quan parla, en ses epístoles, de l’Imperi, es veu clar que damunt de la terra no hi ha més homes que els italians, o si voleu, els llatins, com moltes vegades anomena, per antonomàsia, els seus compatriotes. L’imperi somniat, l’imperi aclamat, és l’imperi romà, que, com tots sabem, no fou ni de molt ecumènic, és a dir, que no abastà pas totes les terres poblades, encara que comprengués en els temps de la seva màxima puixança, totes les regions que per pur eufemisme solem anomenar civilitzades.

Així, malgrat les seves idees polítiques, i, sobretot, malgrat el seu partidisme, Dant resulta ser, en el fons, un nacionalista. No pas un nacionalista a la manera de Petrarca, qui ja beslluma la Itàlia futura i glateix per la seva grandesa, sinó un nacionalista gairebé inconscient, profundament penetrat del que forma la substancialitat del sentiment patri. No d’altra manera podien sentir la italianitat tots els seus contemporanis; i en això Dant fou un home del seu temps, molt del seu temps, exclusivament del seu temps.

En el que ja no ho fou, en el que s’avançà extraordinàriament als corrents ideals de la seva època, fou en el seu cosmopolitisme.26 El seu cosmopolitisme no podia pas prendre la forma internacionalista actual, per la senzilla raó que, essent la nació, tal com l’entenem avui, una pura entelèquia, no podia néixer la teoria de l’internacionalisme. Però si el seu cosmopolitisme no és encara un pas cap aquest internacionalisme, és ja un besllum cap a l’universalisme. Amb la seva teoria dels dos guies de la humanitat estableix una idea que pràcticament ha costat molt d’arrelar en l’Europa occidental: la distinció entre les funcions de l’Església i les de l’Estat. Ell volia separar el poder espiritual del poder terrenal, i si concretava en una sola autoritat aquest darrer poder, era per a superar els antagonismes locals mitjançant els quals es manifestava, en el seu temps, el patriotisme. I en això, potser només en això, Dant ja és un internacionalista. En això el poeta s’avança de cinc centúries als seus contemporanis. En això Dant és un home actual, de la nostra actualitat.

I diguem, per acabar, que tenint ben present aquest intent seu, de superar els antagonismes locals sense contrariar-los en tot allò en què s’ajuntin a la llei natural; tenint en compte el seu esforç sil·logístic per a trobar teòricament un règim polític i moral que convingui a tots els homes, sense distinció, i que a tots procuri el benestar i l’equitat; bé podem perdonar-li tot el que hi ha d’utopia i de prejudici en les seves teories i tot el que hi ha d’apassionat i de fantasiós en els seus raonaments polítics que no solament omplen pàgines enteres de les seves obres menors, sinó que inspiren, vivifiquen i expliquen moltes vegades el seu poema cabdal.

© de l’edició, Stroligut

NOTES

NOTES
1 Purgatori, VI 77.
2 Traducció de Josep Maria de Sagarra.
3 Dell’Allegoria del Poema di Dante.
4 Purgatori, VI, I24, 125.
5 Petrarca e i primordi dell’ umanesimo in Italia.
6 Discorso sul testo del poema di Dante, CXXV.
7 Caps. X i XI.
8 Convito. Llibre I, cap. XI.
9 Llibre I, cap. XI.
10 Infern, XXXIII, 80.
11 Purgatori, XXX, 86.
12 Infern, XXII, 81 i ss.
13 Infern, IX, 113, 114.
14 Llibre I, cap. VIII.
15 Paradis, VIII, 77.
16 Maquiavel confirma el que venim dient quan, en son Dialogo sopra la lingua, escriu el següent: «Dante, il quale in ogni parte mostrò d’essere per ingegno, per dottrina, e per giudizio uomo eccellente, eccettochè dove egli ebbe a ragionar della patria sua, la quale fuori di ogni umanità e filosofico istituto perseguitò con ogni specie d’ingiuria, e non potendo altro fare che infamarla, accusò quella di ogni vizio, dannò gli uomini, biasimò il sito, disse male de’ costumi, e delle leggi di lei, e questo fece non sola in una parte della sua Cantica, ma in tutta, e diversamente, e in diversi modo.»
17 Infern, XV, 30 i seg.
18 Paradís, XXX, 137, 138.
19 The Heros, cap. III.
20 Comentant aquesta obra, el P. Stefano Ignudi escriu, en son treball Il sistema politico di Dante Alighieri, el que segueix: «Buona la tesi del primo libro, fondata in natura, che il mondo è chiamato ad unità di civile reggimento. —Troppo spinta la tesi che la forma di questa mondiale unità consista in un monarca universale; più conforme all’andamento delle umane cose pare che consista ne’ concordi poliarchi. —Sbagliata l’idea che per unità di principio reggitore del mondo non possa intendersi altro che l’universale monarca. —Esagerate le insistenti dimostrazioni della quasi infallibile giustizia di quest’ uomo, e della sua necessità pel bene del mondo; e fastidiosissimo importunamente Dante nel volercelo imporre a tutti i costi, dopo averci fatta la bocca dolce col premettere che farà vedere la monarchia secondo il tipo e l’intenzione che ne ha».
21 Purgatori, XVI, 106 a 109.
22 De Mon., III, 16.
23 Commentari als versos 55-67 del cant XXXIV de l’Infern.
24 Cap. I, 6.
25 Epístoles als prínceps i pobles d’Itàlia i epístoles als florentins.
26 Que l’Alighieri pot considerar-se com un precursor del cosmopolitisme modern, ho afirmava ja en 1899 el P. Stefano Ignudi, quan en son notable estudi sobre les idees polítiques de Dante, escrivia: «Ecco come i popoli non per libera volontà umana, come nelle confederazioni o alleanze propriamente dette, ma per il naturale movimento progressivo con cui si sviluppano, tendono a formare quel complesso che si chiama società etnarchica o internazionale; la società di cui precisamente tratta Dante nel primo De Monarchia, e che appartiene quindi al ben essere o perfezione del mondo».