L’avara povertà di Catalogna és un assaget del poeta i economista Frederic Rahola que mira d’esbrinar les raons històriques que van dur el Dant a escriure el famós vers de la Divina Comèdia.
Es va publicar el 1919 a la Revista Setmanal Catalana en homenatge a la mort recent de Rahola. La traducció dels versos anotats pertany a la versió de Josep Maria Sagarra qui, en les seves notes, quaranta anys després, també hi dirà la seva:
En boca del Dant, no voldrà dir, com algú ha suposat, «avarícia digna de catalans», sinó que es refereix al cas concret dels amics de Robert d’Anjou. No és cap blasme que el Dant llancés contra el nostre país.
////Més Comèdia: El nacionalisme i l’internacionalisme de Dant
Comentaris a un vers famós del Dant
(Divina Comèdia – Cant VIII. Paradís)
Aqueix vers del Dant, que pesa com un estigma sobre el nostre poble, fins ara, que jo sàpiga, no ha tingut explicació completa. Res hi ha que justifiqui l’animadversió del Dant per Catalunya, i és de creure que en aquell famós vers no tingué la intenció injuriadora que la gent que no ens distingeix amb son ben voler ha volgut donar-li, rebaixant el prestigi històric de la raça catalana.
No satisfet amb cap dels comentaris que som llegit relacionats amb aquell vers, he cercat els motius que pogués tenir el Dant per bescantar-nos i l’abast vertader de la seva imprecació.
En llegir el famós manuscrit de n’Arnau de Capdevila, existent en el nostre Arxiu Municipal, Tractat e Compendi fet de les monedes per lo qual pot ésser mes e compres com un Regne o Patria pot ésser robat e gastat per art de Billoneria», creguí haver potser trobat una de les raons que induïren el Dant a malparlar de nosaltres.
En la dita obra s’explica com els florentins es valien de mils de mitjans «per emportarsen lo tresor d’aquest Regne, en tant que Pere tercer, despres que hague percebuda e entesa la ciencia e arteria del billoner, no consenti que florenti algu s’aturas en son regne ne encara italia algu, per por de que fos factor d’algun florenti». Després de mort el Rey, hi tornaren, segons diu en Capdevila, «sots color de fer plana mercaderia, empero pren los ne axi com fa al lladre qui va a missa per furtar lo calser o altres joies de la iglesia si pot».
En el Capítol XIII, ens refereix l’Arnau Capdevila, com en la ciutat de Florència es tenen escoles com «en quina manera se pot haver e adquirir aur e argent aventatjosament». Resulta pintoresca la relació dels enginys de què es valien els florentins per emportar-se’n la moneda bona deixant-nos la dolenta. Els florentins, diu, «cossegen e barregen gran part del mon ço es tot lla on ells senten que puxen trobar pastura ò se puxen pexer e alguns d ells se disposen arrendar seques en estranys Regnes e altres delís a fer cambis. E axis ells se partexen en diverses Regnes e Patries empero tots son corresponents e correlatius uns ab altres e tots tiren ab una corda, ço es que com algun contrahent qui sera en aquest Regne e haura amester moneda en algun dels dits altres Regnes, ell pren cambi del dit florenti o de son factor en aquest Regne e paga al dit florenti bona moneda daquest regne e lo dit florentí f a li complir lo dit cambi en aquell Regne hont lo dit contrahent la ha mester daquella flaca moneda damunt dita».
En el Capítol terç, després de notar que el billoner és de natura de corc «quis met en la fussa lo qual no fa james sino destruhir la dita fusta mentres troba res cencer, ell no fa sino rosegar e corconar mentre pot trobar haverne argent». I afegeix: «La ciutat de Florencia pot esser comparada a Infern tant com toca en aquesta art e aço per tant com axi Infern tramet sos factors en totes les parts del mon per haver e acquirir totes aquelles animes que pot axi lo comú de Florença tramet sos factors en diverses parts per acquirir e haver tot aquell tresor que pot per via decepticia y enganyosa».
En llegir aqueixes coses, que demostren una gran mala voluntat de Catalunya envers els florentins, vaig deduir que a Florència per força devien correspondre’ns amb la mateixa malvolença, ja que les simpaties entre les persones i les col·lectivitats són recíproques. És cert que el manuscrit de n’Arnau Capdevila fou escrit l’any 1437, quan ja feia més d’un segle que era mort el Dant, però es veu que responia a un estat d’esperit arrelat, sens cap dubte, en els temps del poeta, que coincideixen amb l’expulsió dels florentins de Barcelona, devia mantenir la seva vivesa a una banda i l’altra.
La meva suposició que el florentí en aquell famós vers podia haver pres revenja del català, tant més quan la rancúnia de Barcelona i Florència era senzillament qüestió de florins, se’m va desvanèixer així que vaig començar a repassar la Divina Comèdia amb l’intent de trobar-hi quelcom que confirmés la meva sospita.
El Dant, emportat per son sentiment imperialista, no mostra grans entusiasmes locals, i poques vegades se’l veu dominat per l’amor a sa ciutat nadiua, de la qual va viure exiliat bona part de sa vida. És més: en alguns llocs de la Divina Comèdia parla dels florentins amb tanta rancúnia com de sos pitjors enemics.
En el Cant XV de l’Infern diu dels florentins:
Ma quello ingrato popolo maligno
Però aquell poble verinós, ingrat
com si no’n tingués prou, afegeix:
gent’ è avara, invidiosa e superba:
gent gasiva, envejosa i sang-superba;
malparlant més enllà de les florentines en el Cant XXIII del Purgatori, on escrigué:
Alle sfacciate donne fiorentine
a les desvergonyides florentines
i encara podríem citar, entre altres que afronten a Florència, els versos amb què comença el Cant XXVI de l’Infern;
Godi, Fiorenza, poi che se’ sì grande,
che per mare e per terra batti l’ali,
e per lo ‘nferno tuo nome si spande!
Florència, alegra’t, perquè tu ets tan gran,
que sobre mar i terra emprens volada,
i en l’Infern el teu nom va ressonant!
Tampoc no tenen motius d’estar satisfets els pisans i els genovesos de com els tractà Dant en el seu meravellós poema.
Ahi Pisa, vituperio delle genti
Ai, Pisa, vituperi de la gent
exclama per boca del Comte Ugolino: — que les dues illetes, la Capraia i la Gorgona, que estan a la vora de l’Arno, es moguin barrant la sortida del riu, i que es neguin tots els que viuen en ton si.
En altre lloc (Cant XIV del Purgatori) moteja als pisans de
trova le volpi di can farsi lupi
che non temono ingegno che le occupi.
Li surt al pas la pèrfida guineu,
que de caure al parany no sent temença.
Els genovesos no tenen per la seva part res a agrair a l’altíssim poeta, que en l’Infern (Cant XXXIII) els impreca amb les següents cruels paraules:
Ahi Genovesi, uomini diversi
d’ogne costume e pien d’ogni magagna,
perchè non siete voi del mondo spersi?
Ai, genovesos, gent de mal camí,
si en tots els vicis vostre cor s’afanya,
¿per què no us ha arribat la vostra fi?
Com es veu, els catalans encara poden donar-se per contents, puix va restar curt en comparació de com va fuetejar sos compatricis, l’immortal florentí.
Arribo a creure que hi ha quelcom de comú, en florentins, pisans i catalans, que mou l’animadversió feridora del poeta, i això és, per mi, la natural cobdícia mercantívola, que tots ells nodreixen. De noble estirp i de temperament aristocràtic, inclinat a les armes i a la política, si s’inscriu Dant en el gremi de l’art major de la seda, és perquè era indispensable per obtenir els oficis públics de la República ésser inscrit en algun gremi, però mai es troba en son poema cap elogi del comers, ni cap inclinació als homes que el practiquen. Al contrari, en aquells temps eren a Caors els banquers o prestadors que exercien sa professió a tot Europa, i en contra d’ells es dirigeix el Dant, fent bullir a l’infern sos habitants juntament amb els de Sodoma. I així parla dels caorsins:
La frode, ond’ogni coscïenza è morsa,
può l’omo usare in colui che ‘n lui fida
ed in quel che fidanza non imborsa.
El frau, que consciència al viu mossega,
pot usar l’home amb el qui es fia d’ell
i amb aquell qui cap crèdit n’arreplega.
és a dir: —allí pot usar el frau l’home envers aquell que s’hi fia sense que ell fïi a ningú.
El comers i el tràfec que portaren a Florència els sobrevinguts plens de vanitat i mancats de mesura, arrenquen a son esperit refinat aqueixos memorables versos:
«La gente nova e’ subiti guadagni
orgoglio e dismisura han generata,
Fiorenza, in te, si che tu già ten piagni.»
«Els nou-vinguts, i el fer de pressa els guanys,
d’orgull i desmesura t’han omplerta,
oh Florència, talment, que prou te’n planys!»
No preveu la superioritat que als pobles dona el comerç per arribar a la fortalesa política i a les esplendors de l’art, com demostrà arreu Florència, si bé marca ja un fet observat en tots els pobles mercantívols, on els artistes i els poetes neixen dels comerciants i menestrals, ponderant-nos al trobador i poeta Folchetto, de Marsella, fill d’un Alfonso, ric mercader de Gènova.
Cal dir, de totes maneres, que no podem explicar-nos pas per la seva antipatia a la natural cobdícia mercantívola, la causa de l’afront que va fer el Dant a la nostra Catalunya. Hi ha d’haver quelcom de més fondo i més personal perquè ell, que en tot son poema demostra marcada simpatia pel nostre poble, trobant-se ja al Paradís, ens fes el roent greuge que brolla de son vers, que és l’únic que alguns desafectes a nosaltres coneixen potser de la Divina Comèdia.
Per esbrinar el que hi hagi en el fons de la intenció del poeta, he volgut relacionar el període en què fou escrit el poema i el corresponent de la nostra història.
Segons els comentaristes i biògrafs del Dant, l’any 1300, trobant-se el poeta al mig del camí de la seva vida (comptava llavors 36 anys), va començar els cants de la Divina Comèdia, acabant l’Infern, segons el Fratucelli, l’any 1308, el Purgatori, el 1315 i el Paradís, l’any 1321.
Pere el Gran morí l’any 1286, quan el Dant tenia ja dinou anys. Alfons, son primogènit, regnà sis anys, i Jaume, son fill segon, Rei primer de Sicília i després d’Aragó, pujà al tron l’any 1291, essent proclamat son germà Frederic Rei de Sicília l’any 1296 contra la voluntat del d’Aragó, qui va declarar-li la guerra.
Tenim, doncs, que el Dant assistí a un període gloriós de la nostra història, aquell en què es realitzà més fortament l’expansió catalana cap a llevant, escrivint-se la Divina Comèdia en els temps en què era Rei d’Aragó en Jaume II, i Rei de Sicília en Frederic, ambdós fills de Pere el Gran.
En aquella època, Catalunya cau en costums desordenats i excés de luxe, contrastant amb la parquedat i senzillesa dels anteriors regnats. És per això que l’avara pobretat de Catalunya encara es comprèn menys, puix no s’adiu amb l’esplendor de la Cort i la fastuositat dels senyors.
Hi ha, per altra banda, la inclinació que mostra el Dant per lo nostre, influït per son ànima gibelina que tant s’avenia amb les gestes de Pere el Gran, qui va recollir el guant de Corradino i s’emparà de la Corona de Sicília contra els güelfs i el Papa.
En el Paradís (Cant VI) parla amb amor de Ramon Berenguer de Provença (el Dant l’anomena Berlinghieri), príncep de la Casa de Barcelona, i de son senescal en Romeo de Vilanova, d’origen català segons alguns historiadors, a qui col·loca entre les resplandors de la glòria.
En el cant VII del Purgatori, en lapidaris versos enalteix la memòria de Pere d’Aragó, del que diu:
d’ogni valor porto la cinta corda
portà en el seu cinyell tota virtut
i a continuació expressa les esperances que tenia posades en son fill Alfons, mort jove i sense fills. Recordant-lo, exclama’l poeta:
e se re dopo lui fosse rimaso
lo giovanetto che retro a lui siede,
ben andava il valordi vaso in vaso,
I si rei més de temps hagués romàs
el jovenet que seu al seu darrera,
bé passava el valor de vas a vasa.
En referir-se a sos dos germans Jaume i Frederic, que flaquejaven ja en ses lluites amb els francesos de Nàpols, amb descoratjament, no mancat encara d’esperança, diu:
che non si puote dir dell’altre rede;
Iacomo e Federigo hanno i reami;
del retaggio miglior nessun possiede.
No es pot dir així dels altres fills de Pere;
tant Frederic com Jaume, governant,
mal mantenen del pare la bandera.
El Dant es plany que els fills hagin heretat del pare els regnes i no les qualitats, somniant amb l’obra començada pel Rei En Pere.
El poeta hi havia tingut les esperances posades en els fills d’En Pere d’Aragó, com pot veure’s en el cant terç del Purgatori, quan per boca de Manfredo exclama:
vadi a mia bella figlia, genitrice
dell’onor di Cicilia e d’Aragona,
que diguis a ma filla, que és la mare
de l’honor de Sicília i d’Aragó,
És a dir, que reconeix encara que l’honor de Pere ha sobreviscut en sos fills En Jaume, Rei d’Aragó, i Fredcric, Rei de Sicília, que més endavant tracta de degenerats.
Quan llença son vers de l’avara povertà, han passat ja molts anys i el poeta està plenament desenganyat de Frederic, a qui, segons he llegit en un de sos comentaristes, havia pensat dedicar la terça part de la Divina Comèdia, «El Paradís».
vadi a mia bella figlia, genitrice
dell’onor di Cicilia e d’Aragona,
que diguis a ma filla, que és la mare
de l’honor de Sicília i d’Aragó,
En lo cant en què figura dit vers parla el Rei d’Hongria, Carles Martell, germà de Robert de Nàpols, i diu així:
se mala segnoria, che sempre accora
li popoli suggetti, non avesse
mosso Palermo a gridar: ‘Mora, mora!’
E se mio frate questo antidevesse,
l’avara povertà di Catalogna
già fuggirìa, perchè non li offendesse;
si mala senyoria, que el desori
porta als pobles, no hagués justificat,
a Palerm, aquell crit de: ‘Mori! Mori!’
I, el meu germà, si hagués això pensat,
de Catalunya la pobresa avara,
per ofendre’l no fóra al seu costat;
Si la mala senyoria, que turmenta els pobles sotmesos, no hagués mogut a Palerm a les vespres sicilianes, i si el meu germà prengués experiència d’això, governant bé i no carregant massa la barca, l’avara pobresa de Catalunya hauria fugit i no ofendria Sicília. Aqueixa és la interpretació que sens dubte admeten els versos del Dant.
Alguns comentaristes volen referir-se als ministres catalans del Rei Robert que, a son dir, afamats explotaven el poble; però no hi ha cap dada per provar aqueixa intervenció dels catalans en el Regne de Nàpols, llavors, mentre que sí que es troben en el Regne de Sicília. Llegint-ho bé, es veu que d’on vol dir el Dant que fugiria l’avarícia catalana fora de Sicília.
El gran gibelí que era el Dant havia sofert llavors el desconhort més gran en veure En Jaume abandonar la causa dels sicilians, que era la seva, i lligar la casa d’Aragó amb la d’Anjou. Encara restava En Frederic, que lluitava renovant el record de son pare; mes arriba el moment de pau de Caltabellota, i Frederic queda Rei vitalici de Sicília, sense que en pugui dur el nom, anomenant-se Rei de Trinàcria, amb l’obligació d’entregar-la a Carles o a sos hereus mitjançant l’entrega de cent mil unces d’or.
En Frederic, el gibelí, es casa amb Leonor d’Anjou, descendent del més gran enemic de son pare, cobrant una grossa dot.
En Frederic havia lluitat sempre amb falta de recursos, per causa d’haver deslliurat son germà Jaume a l’illa de Sicília de molts impostos, veient-se obligat en sa pobresa a recórrer als avenços de sos senyors, qui per força havien de rescabalar-se. Ell, per la seva part, es veié obligat a restablir i a crear imposicions.
El Dant, apassionat en tot lo seu, que no perdona mai sos enemics i que fa servir la Divina Comèdia d’arma de combat en la gran lluita empresa per redimir la Itàlia, entre els que més afronta, s’hi pot posar el fill del Rei En Pere, que un dia va encarnar totes les seves esperances, o que més tard va condensar totes les seves desil·lusions.
Per això en el cant dinou del Paradís fulmina en contra d’ell tota la seva fúria personal, tal vegada injustament, ja que pel que en diuen els historiaires, no mereixia tal anatema.
Vedrassi l’avarizia e la viltate
di quei che guarda l’ isola del foco,
ove Anchise fini la lunga etate;
S’hi veurà l’avarícia i la vilesa
d’aquell que té per rei l’Illa del Foc,
on Anquises finia la vellesa;
Avar o vil —així injuria Frederic, qui, segons Benvenuti d’Imola, comentador del Dant, quia ipse vile et avarus male gobernat intra et reddit se odibilem regnicolis.
Comparant aqueixa fulminació del Dant amb el vers que pro-lama l’avara poverta di Catalogna, ¿no hi ha motius per creure que el Dant, en escriure’l, més que a Catalunya tenia present a Frederic d’Aragó, pobre i avar, que es venia a la causa dels güelfs per cobdícia imperdonable? A qui volia veure fugir de Sicília el Dant era a Frederic, que assenyalava per ses qualitats, l’avarícia i la pobresa, ensems que per son origen, que en altres temps tenia totes les simpaties del Dant.
No tinc la pretensió d’haver donat una explicació definitiva del famós vers que tant ens retreuen, però crec haver assenyalat un nou camí per fer una mica de llum. Qui sap si el meu treball donarà ocasió a més lluminosos comentaris!
© de l’edició, Stroligut
