història d'un plaga duran reynals conte

Història d’un plaga – Eudald Duran i Reynals

Història d’un plaga és un conte de l’escriptor noucentista Eudald Duran i Reynals publicat al número XXIX del desembre de 1916 de La Revista – Quaderns de publicació quinzenal.

Més Duran i Reynals a Stroligut: Les falzies del palau del Bisbe

conte duran reynals història d'un plaga

Història d’un plaga

La nit era callada i serena i els dos amants l’aprofitaren per a baixar a l’horta d’amagat, a acomiadar-se. L’endemà ell partia a Barcelona a assabentar-se en el noble art del clarinet; ella, mentrestant, l’esperaria allà dalt ajudant sa mare en la feina de modista. La Maria per damunt la tàpia li tenia preses les dugues mans, desolada de no poder dir tot el que volia; En Pere guaitava enlaire, assaborint d’avançada la vida lliure i ampla que l’esperava. Darrere un silenci llarg, ell, per dir alguna cosa, digué somrient:
—Vols fugir amb mi demà?

La Maria el fità un moment esbalaïda, un moment només, perquè, revinguda tot d’una, contesta:
—A quina hora vols?

I era tan resolt el to, que En Pere en tingué una petita esgarrifança; la broma s’era abrandada. Se la mirà una estona i com ella no acalés l’esguard, En Pere digué:
—En fores capaç, de fugir, Maria? I deixaries la teva mare aquí, sola? Ah, si els homes no tinguessin a voltes el seny que us falta a vosaltres!

En Pere es trobava un cop a la vida fent la part assenyada, i portat de l’encant de lo nou enraonà molta estona aconsellant-la. De sobte, s’adonà que ella no escoltava i se’n molestà una mica.

—Plores? Té, vet aquí les dones, un cop fet el mal toqueu a penedits.

Però la Maria plorava tan fort que acabà entendrint-lo, i aleshores ell li jurà que no l’oblidaria mai, que fora seu tota la vida, i exaltant-se profetitzà que totes les dones d’allà baix no valien juntes la meitat del que valia ella. Després ni un ni altre saberen dir res més, i com es feia tard varen acomiadar-se.

Aquell era el primer cop que se separaven; eren veïns i havien estat junts tota la vida. Ni un ni altre conegué el pare; ell era fill únic, ella tenia una germana gran, casada a Girona. Ell havia pujat sempre amb rampell de petit afalagat. De canalla fou un calvari fer-li menjar les sopes: prenia la primera cullerada al menjador, la segona a la cuina, la tercera al carrer, i la resta allà on li deia el caprici, un dia a casa el barber, un altre a la farmàcia. Més tard enviar-lo a estudi costà l’inimaginable; per més que sa mare maldà no arribà mai a fer-li anar dos dies seguits. En Pere no era llest per aprendre i s’endarreria que era una llàstima. Quan darrere de promeses i llagoteries, sa mare podia empènye’l fins a la porta —la classe ja era sempre començada— el mestre li deia amb un to de desengany: «Si vostè no s’hi posa, senyora, no en farem res, d’aquest xicot».

Això no obstant, aquest xicot tenia una veu d’àngel. D’això se n’adonà un vicari nou, molt aficionat a la música, autor d’un credo i dues sardanes, que, a fi de fer-se ben veure en el poble, volgué organitzar un cor de canalla per cantar en els oficis de les festes grans. Quan a la veu d’En Pere li arribà el torn de ser assajada, el vicari restà meravellat; i ja de seguida va descobrir-se que el noi tenia una gran disposició per la música: no li costava res aprendre una tonada, i el vicari deia que mai no l’havia sentit desafinar. La seva vocació fou doncs decidida: que no anés a estudi, tant se’n feia, el vicari el prenia per deixeble.

I d’allà endavant que tota la seva infantesa la passà una mica arrossegant-se entre coses santes. Les tardes, sortint d’estudi, anava amb uns quants nois a assajar misses al cor de l’Església, al volt d’un ciri que es plantava en el faristol i feia dansar unes ombres grotesques per tota la nau. Als dematins de nota a la Rectoria, amb unes solfes que lluïen de greixor i tenien taques de cera. Era un noi alegre i servicial que tothom estimava. A la fi ell acabà sent el més ficat en les coses de l’Església: ajudava misses, tocava a albats, guarnia altars, passava la bacina de Sant Roc que era la més rica; hi havia dies que no es treia el vestit d’escolà. I molts cops, habilitat així, havia fet una escapada fins a casa per besar la Maria —perquè sempre havia portat un gran quefer amb les noies.

Més gran, en el tomb que es fa a quinze anys, perdé la veu. La seva mare se’n desolà, mes el vicari digué que s’ho esperava, i que per això ja feia temps s’havia posat en tractes amb un músic que l’iniciaria en els rudiments del clarinet. En Pere anà a casa el músic, i avençà amb tanta rapidesa en aquest instrument, que no semblava sinó que fos nat per tocar-lo. El músic no en revenia: «És un miracle», deia. El vicari contestava amb un mig somriure:
—Jo no dic tant; però alguna cosa d’allà dalt hi deu haver quan es tingué la sort de trobar-li, entre totes les possibles activitats, aquella gran disposició per a la música. I d’encertar-li encara després dins aquest art l’instrument a posta per poder-la desplegar. Doncs ara ja ningú no dubtava que En Pere no hagués nascut per ser un virtuós del clarinet.

Aleshores se’l dispensà de tota altra cosa; sa mare tenia un forn, mes ell no se’n cuidava gens. Llevat d’estudiar el clarinet no feia res més. Als dematins anava una estona a casa el músic, i la resta del dia, que era per a ell, solia partir-lo en dues parts: una que passava al Cafè de la Plaça jugant al dòmino, l’altre que esmerçava en festejar amb les noies millors del poble. Entre elles la Maria hi tenia la seva part igual que una altra, però com que ella era la que més l’estimava —d’això En Pere n’estava convençut—, ell havia dit sempre que a l’hora de casar-se es decantaria del seu cantó. Tothom somreia sentint-lo: «Ah, quin plaga n’hi ha, d’aquest xicot», deien les dones. I tothora, hi havia a cada casa una cadira buida que l’esperava; era el noi afalagat del poble; li deixaven passar tot.

Aviat arribà que el músic no pogué ensenyar-li res més. «En sap més que jo», deia l’home, humilment. En Pere podia ficar-se a qualsevol orquestra, i fins varen fer-li proposicions de Girona, que ell rebutjà. Era a temps d’acceptar-les sempre, i ara tenia més aspiracions; el seu somni era anar-se’n a Barcelona. El vicari li havia promès de convèncer sa mare. Va esperar dos anys. Quan a la fi partí, no fou tant per treballar en el seu art, com per adormir una qüestió amorosa amb una minyona del cafè. El poble li era petit ja: li convenien aires nous, feina nova. Els amics s’escarrassaren per convèncer sa mare i la mateixa Maria, dolorida com n’era, hi ajudà; era per la lluïssor de la seva glòria a venir que tothom pregava.

En Pere partí amb grans esperances i bons propòsits. Els primers temps tots n’estaven contents, sa mare, la Maria, i el vicari que li escrivia cartes molt llargues, amb consells en doina. Mes la bondat no durà gaire, les cartes començaren a espaiar-se; primer fou la Maria qui en patí, més tard el vicari, a la fi sa mare. Darrere passar-se un mes sense escriure arribava una carta en què demanava diners i deia que havia estat malalt. Llavors sa mare, traspassada d’angúnia, anava a trobar-lo en aquell quarto de dispesa, al carrer d’Escudelleres, on entrava d’una revolada, amb un segament de cames, creient trobar-lo agonitzant. En Pere dormia, ella el despertava d’una abraçada, i tots dos abraçats ploraven una estona. Després, mentre ell ronsejant pel llit prometia esmena, ella li repassava la cambra, li endreçava la calaixera, li cosia els botons balders, i, abans de partir, li deixava encara algun diner. Cada vegada passava el mateix i seguia el mateix. En Pere darrere aquesta visita, escrivia a sa mare com se n’era anat d’un res no el contractessin en un gran teatre: això a ell li valia un dia de plorar. Però el vicari els aconhortava dient que era de tots els artistes tenir els començos de la carrera molt durs.

Mentrestant la Maria esperava. Quan cap al tard, aplegada la feina de sa mare, quedava lliure, anava a fer una estona de companyia a la mare d’ell. En venir el bon temps sortien a donar un volt, i un mateix desig callat les empenyia sempre totes dugues pel camí de l’estació, per allà on En Pere havia fugit. Travessaven les hortes, pujaven al terraplè de la via, i passejaven de bracet, sense dir-se mai res. A poc a poc s’anava fent fosc, les hortes quedaven quietes, a les basses i als aiguamolls les granotes començaven de cantar; la Maria sentia la frescor d’aquell silenci. I anaven un tros avall, fins a arribar al pont del Tordera, allà on el riu es perdia deixant una estela blanca d’humitat; el guardaagulles encenia el seu llum, i llavors no podien torbar-se si no volien que les atrapés el tren de la nit.

De retorn, quins pensaments tan tristos! És que el tindrien mai més allà a En Pere? Totes dugues s’ho temien, a estones n’estaven certes, mes si una sospitava en l’altra aquelles desconfiances, l’acusava de no creure. L’egoisme del seu gran amor les tenia engelosides, i cada una hauria volgut donar el repòs a l’altra per quedar sol amb totes les angúnies.

En Pere allà baix en sentia alguna cosa, del bategar d’aquestes dues flametes. De vegades, molt de tard en tard, quan després d’una temporada llarga de silenci se sentia malalt i enyorat, escrivia a la Maria parlant-li del seu amor amb la mateixa confiança que l’endemà de la partida. Sols que ara enraonava d’una manera estranya que ella no entenia gaire: deia que havien de sacrificar-se per l’art, que ell era el seu gran i únic amor. I que de cap manera ella en tingués gelosia, perquè aquell amor heroic estava per damunt les coses humanes. El vicari, afegia En Pere, li explicaria més bé tot allò i el justificaria. La Maria, només que per poder parlar d’ell, anava a trobar el vicari; aquest somreia sentint-la i contestava:
—Ah, Maria, l’amor a l’art! És una cosa rara que senten només els escollits, i que comprèn només el qui la sent. Tu no podràs comprendre-la mai, Maria, aquesta amor. Mira: quan jo vaig compondre la primera sardana, vaig sentir a dins una cosa estranya, una mena de foc que em feia tremolar el pols, i em desvetllava a les nits: era l’amor a l’art. Fins llavors no vaig veure clar que estava cridat per un altre camí que el de la sotana… però era al segon curs d’Apologètica, la mare ja glatia per veure’m tonsurat, i no vaig gosar recular. Ara —afegia l’home amb una recança—, només sóc que un platònic de l’art.

Llavors nasqué entre En Pere i les dues dones un fantasma desconegut i terrible al qual calia doblegar-se: era l’amor a l’art. Era ell qui retenia En Pere a ciutat i no els el tornava; era per ell que la seva mare anava empenyorant-se lentament tot el seu poc cabal. En Pere no podia treballar pas en una qualsevol cosa; el seu amor a l’art li vedava de mercadejar-se, i passava que sempre a l’aguait d’una feina digna s’escorria el temps sense guanyar res. La veu de les dues dones i el vicari, d’allà dalt. L’animava: calia saber resistir, saber esperar. En Pere se n’aprofitava; de tant en tant escrivia dient que estava las, que aquella lluita era massa terrible, que no tenia diners i que anava a vendre’s. Aleshores sa mare recollia unes quantes engrunes del que encara li quedava i les hi enviava pregant-lo d’aguantar. La Maria, un cop, hi afegí d’amagat el seu racó. Aquella fantasma les tenia enlluernades; li haurien donat la seva sang, si hagués calgut.

Però vingué que sa mare, quan no tingué res més a donar-li, es morí un dia de sobtada davant la calaixera de la seva cambra.

En Pere pujà al poble. Feia tres anys que n’havia sortit i molta gent no el coneixia de canviat que estava. Sembla que la mort li fes l’aleta, es cansava en enraonar; un dia li varen veure el mocador tacat de sang; «quin plaga, aquest xicot!», exclamava tothom amb una mica de llàstima. Estava sol, no tenia res. Un dia, enraonant amb el vicari, digué que renunciava a l’amor a l’art; se sentia malalt i a continuar la lluita hi finiria.

Aleshores, mentre el repòs d’allà dalt semblava millorar-lo, acceptà el lloc de clarinet en una orquestra de Granollers que corria festes majors. Les forces revenien lentament, tot ell estava amorosit de la malenconia fonda de les convalescències, i com que la Maria esperava sempre, el vicari decidí casar-los.

Davant seu s’obrí una vida nova, d’un cantó sedant i grisa, que omplia l’amor de Maria i les converses amb el vicari on evocaven coses pretèrites. De l’altre cantó lluent, plena de crits i de remor. No tenia la feina seguida, treballava a tongades, sobretot a l’estiu. Mes llavors era cosa d’anar a quinze pobles, un darrere l’altre, sonant de dematí a dematí; dinant interminablement per tots els hostals, i dormint una estona sobre un matalàs llençat a les golfes, per mor de la gentada, traginats d’un cantó a l’altre sense descans; arribant a mig dematí, entre el traüt i l’alegria; partint a punta de clar, silenciosament, quan començava a adormir-se la fadiga de la festa.

La seva orquestra era buscada —no es feien pregar mai per sonar uns balls de més a l’envelat— i a tot arreu els afalagaven. En Pere a poc a poc s’hi anà trobant bé en mig d’aquesta vida. El seu ser i les seves aptituds també li havien fet a posta. Al cap d’un quart de ser a un hostal, ja coneixia els noms i les flaques de les minyones que hi corrien. Tenia aires, maneres, un no sé què de tendre i de burleta que sentia la seva vida cabotina de ciutat i li donava una gran superioritat sobre els homes que el voltaven. Després posseïa habilitats: amb un joc de cartes feia meravelles de prestidigitació, i a més sabia fer-se aguantar a la barba una ampolla amb un ou damunt, tot això enlluernava; més d’una minyona, en aquells dies agitats de feina s’havia sentit trasbalsada dels seus ulls blaus. En Pere, que ja no estava a la fal·lera altruista dels divuit anys, en treia partit: com que la seva salut era delicada, molts cops es feia fer dinar de banda; i a la nit, mentre els seus companys anaven mal dormits, ell, gràcies a una minyona, tenia sempre un catre tou en un lloc o altre. El seu cor, perxò, romania tendre: ben d’hora anà deixant a cada poble una recança amorosa.

Però quan acabada la feina retornava altre cop a casa, En Pere era pres d’una gran tristesa. Tot el tragí desesperat d’aquells dies li queia damunt i el posava malalt; havia de passar-se una temporada llevant-se tard, vivint de llet, sortint a l’hort a prendre el sol. El vicari anava a fer-li estones de companyia, i els amics venien a visitar-lo. La Maria no parava fins a haver-lo reviscolat. Estava voltat d’amors i a pesar d’això sentia l’enyorament d’alguna cosa vaga, impossible de demanar, més impossible encara d’assolir.

En el reposar d’alguna d’aquestes temporades, En Pere havia sentit com un espurneig d’allò que fou un dia el seu amor a l’art. Llavors sortia a l’eixida de casa seva, s’hi guarnia el faristol i es posava a tocar per ell —només que per a ell— una masurca o un Sanctus. Calia sentir-lo en aquests moments; mai cap músic ha sigut escoltat amb més devoció! La seva dona deixava la feina, la seva sogra treia les paielles del foc, perquè tot fos silenci. L’ombra d’aquella fantasma fascinadora semblava tornar; la Maria escoltava amb un nus al cor. Partiria encara En Pere darrere seu. Però En Pere s’aixecava desenganyat; allò eren les darreres guspires d’un foc mort. Darrere d’una estona així anava a trobar el vicari i li parlava sense pietat de la seva vida trencada.

—Encara avui —deia— he provat d’agafar el clarinet i he fet alguna cosa. Lo darrer ja! Ara no toco si no és que em paguin.
—Jo, també —responia el vicari—. L’altre dia vaig provar de començar una sardana, i res, no vaig poder donar tres compassos. Ens mata el cada dia! I tots dos passejaven silenciosos plorant les seves il·lusions perdudes.
En aquell temps En Pere esperava un fill, sense gens d’amor, i ho va confessar al vicari en una de les seves converses.

—Un fill, per a un home que com jo ha tingut esperances, és la llosa que les tanca —va dir.

El vicari volgué animar-lo. Un fill fóra el reflorir de la seva vida, podia ser el que no havia estat ell; ell podia empeltar-se en el fill, podia ensenyar-lo. El vicari deia això noblement, sense creure-hi gaire. Ell també havia posat esperances amb En Pere i no les havia copsades!

Mes a pesar de les paraules encoratjadores del vicari, el fill no rebrotà cap il·lusió. En Pere s’anava enrunant a pleret. La vida de casa seva sobretot l’abatia i sentia damunt seu un pes impossible de portar, com si la dona i el fill se li pengessin al coll i l’ofeguessin. Ara endevinava que ell no havia nascut per la vida de matrimoni, i a vegades sentia unes ganes vehements d’escapar-se d’allà per no tornar mai més. No haguera estat tan feble, qui sap el que hauria fet! Però se sentia lligat, no podia prescindir d’aquella vida mesurada que el tornava a posar bo. El vicari era el seu únic esplai; en un moment de serenitat li digué:
—A la Maria no l’estimo…, però sap? Sóc com un ocell eixalat, hi he d’estar perquè em peixi.

Fallada la fe en l’art, perduda l’amor, quina il·lusió li quedava per anar tirant? Aleshores fou quan es girà desesperadament a aquelles escapades que feia amb l’orquestra. Era com si, de tant en tant, li obrissin la gàbia i li donessin llibertat; ni la joia d’esbrotar els primers amors, ni la vida tan glatida de ciutat, li valien aquells trossos de vida d’ara. Cada sortida d’aquelles era una disbauxa per a ell. Als hostals la seva alegria esgarriada comprometia la seriositat de l’orquestra; a les nits en la serenata de Ca la Vila, sota les estrelles, el seu solo de clarinet posava pell de gallina. En tornar d’una campanya així, En Pere semblava l’ombra del que havia partit. La Maria, anguniada, li pregava de reposar-se; arribà fins a dir-li de deixar la feina. Ell no volia sentir-ne parlar: «Vols que no treballi, deia. I què faré aleshores?». Havia renunciat a l’amor a l’art: almenys que li deixessin el consol miserable de treballar. El consol d’anar seguint festes majors, el seu únic, el seu darrer consol!

Bé ho sabia que estava malalt i que aquells tips desesperats de bufar l’empitjoraven, però només vivia per a ells ara. En acostar-se l’istiu —era l’agost i el setembre el clap més fort de feina— En Pere revifava, una joia íntima, impossible d’amagar, li aclaria el rostre, li traspassava els ulls. I anava preparant-se amb temps per a aquesta campanya; netejava el clarinet amb amorosiment, repassava les solfes una a una.

—T’hi atalaies massa —li deia la Maria amb angoixa.
—No puc fiar-me de la memòria —responia En Pere—, i després treballo per a ell també —i assenyalava el fill amb hipocresia.

Les darreres engrunes de la seva força s’escorreren en aquestes campanyes. No hi planyia res, perquè ningú estimà tant com ell les festes majors. Les vivia totes, amb l’exaltament del primer dia, amb l’encantament del segon, amb aquell deix de la fi. Acabà sent una bogeria, perxò. Algun cop, a les escorrialles del darrer envelat, quan ja l’orquestra sonava apagada de fadiga, i les parelles voltaven d’esma entre dues llums, el seu clarinet s’era arrencat de sobte amb una força insospitada que tornava l’exaltació als balladors. I un moment, ell havia estat l’ànima de tot l’envelat, com el darrer sospir de la festa major.

Aquestes coses no es fan pas debades. Una exaltació així li costava una nit de panteixar. Els seus companys l’avisaven i ell no en feia cas, i encara li quedava delit l’endemà per festejar una passatgera que l’atzar li havia posat davant en el carruatge.

Una vegada, era un dematí del mes d’agost, anaven a la Festa de Sant Climent. El sol queia aplomant, i les tartanes en corrua pujaven silenciosament, carregades a vessar. De tant en tant trencava el repòs una rialla llarga i grassa, sortida sempre de la mateixa tartana. Llavors, a dins de les més properes, els passatges s’eixorivien una mica, es movien el que els deixava l’estretor, badaven els ulls, estiraven els colls, i deien amb una ombra de somriure: «Són els músics i la cupletista». I la corrua tornava a avançar en silenci.

En Pere dins la seva tartana estava de verba, es feia passar per solter i proposava relacions a la coblejadora.

—Aniria tan bé que ens caséssim —deia—. No ens guanyem tots dos la vida fent el mateix?

La coblejadora el trobava massa jove i tots reien de sentir-los. —Sempre seràs un plaga —li digué el segon violí, que era el més vell de l’orquestra i no acabava d’avenir-se amb el seu tarannà.— Mes sota les veles no hi passava un alè d’aire; la suor de la cara queia damunt els genolls collats; es veu que el rostre de la coblejadora es destenyia, i un paquet que anava darrere començà a degotar. Era impossible resistir la xafogor. A la fi tota l’orquestra s’adormí i per una gran estona només trencà el silenci d’aquella corrua blanca els cascavells d’alguna bèstia en prendre empenta. De sobte, un crit de la coblejadora els despertà: En Pere se li era deixat caure damunt la falda. De primer es va riure esperant la fi de la broma, i com que En Pere no es movia, algú el cridà. En Pere seguia immòbil i, aleshores, van incorporar-lo: tenia els llavis mullats de sang. La coblejadora xisclà.

—Verge, si he tingut un mort a la falda!

Mort? Sí, mort. Qui ho havia de dir, tant de la gresca i mort! La tartana parà i féu parar la corrua; tothom anava baixant per estirar un poc les cames; d’una tartana a l’altra es demanava el que passava, i com que ningú no sabia res encara, molts passatges s’arribaven amb dos salts al peu d’un arbre, d’esquena a la gent.

Llavors vingué aquell terrible ¿què farem? En la primera revolada d’esgarrifor els músics vacil·laren de seguir avant. Mes tot d’una els recordaren la paraula donada; calia complir el deure. Algú que temé veure compromesa la festa demanà si l’orquestra no podia sonar sense clarinet. Li digueren que sí, però que no esperés sentir l’orquestra d’altres anys, perquè l’ànima d’aquella orquestra ja no hi era. I els companys s’entendriren desfent-se en lloances. Cada un féu el seu panegíric en un redol de gent diferent, que escoltava compungida, aprofitant l’ombreta d’una tartana. I no es decidia res, era una cosa tan sobtada, aquella! Un senyor que es passejava amunt i avall anava dient:
—Ja és un cas imprevist, ja!

Efectivament, ningú se l’esperava, però molts passatgers començaven de frisar-se, i calia prendre un determini. Cadascú proposà el seu i, a la fi, després d’una mica de discussió, s’acordà que el mort seria portat a una casa de pagès d’allà a la vora i que el segon violí es quedaria a vetllar-lo; que la mateixa tartana que els duia, un cop hagués deixat l’orquestra al poble, passaria a recollir-lo amb animals de refresc, perquè caminant tarda i nit arribés a casa sense intervenció d’autoritat. La coblejadora s’eixugà una llàgrima i, d’amagat, proposà al músic primer que l’orquestra l’acompanyés fins a la casa amb una marxa fúnebre de comiat. La idea encantà tothom per alguna cosa inexpressable de grandiós que hi sentien, i si no hagués estat tan tard —se’ls esperava per l’Ofici de les deu i eren dos quarts d’onze—, l’haurien realitzada. En Pere, doncs, amb el segon violí i dos homes que el portaven, hagué d’ésser abandonat. La coblejadora, abans de partir, li posà delicadament el seu mocadoret reixat damunt el rostre, cadascú tornà a encabir-se en el seu lloc i el silenci de la corrua ja no fou més trencat fins en arribar al poble.

La tartana que havia de recollir en Pere no pogué passar fins al capvespre; en dies com aquell no responien de la paraula, la feina se’ls enduia. Caminaren tota la nit amb el clar de lluna, a matinada pogueren rellevar les bèsties, i a mig dematí arribaren a casa. En aquell punt la Maria no s’hi trobava, i dins el trasbals només va pensar-se amb el vicari. Ell ho manegà tot. L’enterrament hagué de fer-se la mateixa tarda: en Pere, amb la calor de les darreres hores, s’havia descompost terriblement.

La Maria d’antuvi no s’adonà de res. Més tard, quan tornà a ella, no cridà gens, no plorà sisquera, només volia estar-se quieta i fosca. Sa mare temé pel seny, el vicari la tranquil·litzà: ella n’havia estat esqueixada, d’aquella mort, era veritat, però allò era com una ferida oberta en la carn, i ¿quina ferida hi ha que no es curi? ¿Quin record pot defensar-se contra els exèrcits tancats dels anys?

—Deixar passar el temps —deia el vicari—, deixar obrar la Naturalesa.

Ell, mentrestant, per defensar aquell record, havia fet un article sobre En Pere titulat Una gran ànima que envià a «La Veu de la Comarca» i que tingué el disgust de veure publicat entre les notes locals, després d’ésser esporgat de tot el que no fossin dates biogràfiques. En llegir-lo somrigué tristament, pensant que de tothom que l’havia conegut, només ell n’havia copsat alguna cosa d’aquella ànima malalta i exaltada.

I va passar una mica del temps que demanava el vicari per a l’oblit. Una tarda ell es passejava amb el mestre nou pel caminet que anava per darrere de la casa on havia viscut En Pere. Cada dia feien el mateix camí: el mestre pasturava una cabra, el vicari passava el breviari. De tant en tant enraonaven, i en les seves converses es queixaven una mica de tot, sense fel, resignadament. Cançonejant, s’arribaven fins a les pollancredes de vora el riu, a un prat on la cabra trobava herba grassa. Allà seien una estona, i tornaven resseguint les petjades. Uuna tarda, de retorn ja, en passar per l’indret de la casa d’En Pere, el vicari s’aturà sobtat, i escoltà. D’allà dins, en sortien uns sons fondos, inharmònics, ara lleus com sospirs, ara vibrants com xisclets.

—Diria que és el clarinet d’En Pere —exclamà el vicari esbalaït.

Era el clarinet d’En Pere que sonava la Maria, barrada a casa. De molt temps que un desig corcador i ardent li treia tot repòs: posar els llavis en el seu clarinet. És que no fóra encara humit dels llavis d’ell? I aquest desig la fiblà tant, que no es pogué tenir més i, un dia, amb una esgarrifança de violació, posà els llavis en el seu clarinet.

El vicari escoltà una mica. Després digué al mestre:
—N’estic segur, és el clarinet d’En Pere. ¿Vostè no l’arribà a conèixer, oi? Quina ànima, quina gran ànima! Jo puc vantar-me d’haver-la descoberta. Llàstima que, com tots els artistes, era de cera pel vici, i el vici la rosegà un tros. Li faltà un suport, un gran amor capaç d’entendre’l i de sacrificar-se. Ho fallà tot, la fortuna, la glòria, fins i tot el matrimoni. ¿Veu? Un any que és mort i la dona ja deixa que el fill jugui amb el clarinet.

El mestre girà el cap llastimosament i recollí la cabra d’un camp de trepadella, mentre el vicari aprofitava la darrera claror per acabar el res. Van allunyar-se; la Maria havia parat de sonar.