Mestre Gat o el Gat amb botes és un conte infantil de Charles Perrault que va recollir a Els contes de la mare Oca. La traducció al català és de Valeri Serra Boldú.
Els contes de Perrault es van publicar en diversos fascicles, a partir del 1931, als Contes d’ahir i d’avui d’Edicions Mentora. També en podeu llegir La Ventafocs, El Patufet i Pell d’Ase.
////Més literatura infantil i juvenil a Stroligut
Mestre Gat o el gat amb botes
Vet aquí que una vegada hi havia un moliner que, en morir, deixà als tres fills que tenia tots els seus béns, que consistien en un molí, un ase i un gat. Es feren les parts de seguida i no hi hagué necessitat de cridar el notari ni el procurador. Aviat s’hagueren menjat el que tragueren del petit patrimoni. Al gran li tocà el molí, l’ase va ésser per al mitjà i el més petit restà amb el gat. Aquest pobre minyó no podia consolar-se d’haver-li correspost tan poca cosa.
—Els meus germans —deia— podran guanyar-se la vida honradament només que associant-se. Quant a mi, quan m’hagi menjat el gat i m’hagi fet un manegot de la seva pell, caldrà que mori de fam.
El gat, que havia sentit aquestes reflexions, encara que no ho semblava, dissimulà i digué molt seriós i tranquil:
—No us afligiu, mon amo. Si em doneu un sac i em proporcioneu un parell de sabates altes per a caminar entre la brossa amb comoditat, ja veureu com no heu tingut tan mala sort com sembla a primera vista.
Encara que l’amo del gat no tenia gaire confiança en el seu mixet, li havia vist fer tan bones jugades amb les rates i els ratolins, i com es penjava amb les potes o s’amagava en un sac de farina per fer el mort, que no desesperà que l’ajudés en la seva misèria.
Quan el gat tingué el que li havia demanat, es calçà resoltament i posant-se el sac al coll se’n va anar a un sot on hi havia molts conills. Posà segó i fulles de col al sac i es va ajeure a un costat fent el mort, i esperà que algun conillet encara no prou coneixedor de la traça del gat se n’anés a posar-se al sac, a cercar les llaminadures que hi havia.
De seguida que s’hagué ajagut, ja es pogué alegrar. Un conillet atordit entrà al sac, i mestre gat, després d’apoderar-se d’ell, el matà sense misericòrdia.
Satisfet de la seva victòria, se’n va anar a casa del Rei i demanà audiència. El feren pujar al despatx de Sa Majestat, va fer una gran reverència i digué:
—Senyor. Heus aquí el conill que el senyor Marquès de Carabàs (aquest era el nom que s’havia inventat per al seu amo) m’encomano que us ofereixi.
—Digues al teu amo —respongué el Rei— que li dono les gràcies i que és molt amable.
Un altre dia va anar a amagar-se en un camp de blat, amb el sac obert, i quan hi hagueren entrat dues perdius el tancà i les va agafar totes dues. Després les anà a oferir al Rei, de la mateixa manera que havia fet amb el conill. El Rei va agrair el regal i va manar que donessin beure al missatger.
El gat continuà així durant dos o tres mesos, portant al Rei les peces caçades per al seu amo. Un dia que sabé que el Rei anava a sortir a passeig per les vores del riu amb la seva filla, que era la Princesa més formosa del món, digué al fill del moliner:
—Si vostè vol seguir el meu consell, la seva fortuna està feta. Vagi a banyar-se al riu, al lloc on jo li ensenyaré, i deixi-ho tot fet pel meu compte.
El Marquès de Carabàs va fer el que el gat li aconsellava sense saber per a què li podia servir. Mentre es banyava, passà el Rei i el gat es posà a cridar amb totes les seves forces:
—Socors! Socors! Que s’ofega el senyor Marquès de Carabàs!
En sentir aquests crits, el Rei va treure el cap per la finestra del cotxe i reconeixent el gat que tantes vegades li havia portat caça, manà als seus guàrdies que anessin corrents a socórrer el Marquès de Carabàs.
Mentre treien el pobre Marquès de l’aigua, el gat, atansant-se a la carrossa, contà al Rei que, mentre el seu amo es banyava, uns lladres li havien robat els seus vestits, i encara que ell havia cridat “Lladres!”, de res no li havia valgut. (El gran calop els havia posat sota una pedra.)
El Rei manà de seguida als encarregats del seu guarda-roba que anessin a cercar un dels seus millors vestits per al Marquès de Carabàs. El Rei el tractà molt amablement i com que el formós vestit que acabaven de donar-li li anava molt bé i el Marquès era formós, la seva formosa filla el trobà molt del seu gust, i el Marquès de Carabàs, quan se l’hagué mirat dues o tres vegades, respectuosament i tendrament, s’enamorà d’ella.
El Rei volgué que pugés a la seva carrossa i l’acompanyés a passeig. El gat, encantat de veure que les seves entremaliadures començaven a fer efecte, s’avançà i ell que troba uns pagesos que segaven un prat. Els va dir:
—Bona gent. Si no dieu al Rei que el prat que esteu segant és del senyor Marquès de Carabàs, us faré a tots mandonguilles.
El Rei no deixà de preguntar als segadors de qui era el prat que estaven segant.
—Aquest prat pertany al senyor Marquès de Carabàs —digueren tots a l’hora, perquè l’amenaça del gat els havia espantat.
—Certament, és una bona propietat —digué el Rei al Marquès de Carabàs.
—Ja veu, senyor —respongué el Marquès—; és un camp que em produeix bastant cada any.
Mestre Gat, que anava davant, trobà un altre grup de treballadors que estaven segant blat, i els digué:
—Bona gent. Si no diu que aquest blat és del senyor Marquès de Carabàs, us faré mandonguilles.
El Rei, que passà moments després, volgué saber a qui pertanyien aquells camps que veia.
—Són del senyor Marquès de Carabàs —digueren els segadors.
El Rei felicità el Marquès per les seves productives terres.
El gat, que anava davant de la carrossa, feia sempre dir el mateix a tots els pagesos que trobava, i el Rei quedava parat de veure la immensitat dels béns del Marquès de Carabàs.
Mestre Gat arribà per fi davant d’un gran castell; el seu amo era un Ogre, el més ric que hagués pogut existir, puix que totes les terres que el Rei havia passat eren seves.
El gat, que s’havia informat de qui era l’Ogre i quines eren les seves habilitats, demanà permís per enraonar-li i li digué que no havia volgut passar per davant del castell sense retre-li homenatge.
L’Ogre el rebé tan amablement com pot fer-ho un ogre i el va fer asseure.
—M’han assegurat —digué el gat— que vostè té el do de convertir-se en qualsevol mena d’animal, per exemple, en un lleó, en un elefant…
—És veritat —digué l’Ogre bruscament—, i per a demostrar-ho em convertiré en lleó.
El gat s’esglaià tant en veure un lleó davant d’ell que s’enfilà a la teulada amb totes les penes i treballs a causa de les sabates que portava posades i que el destorbaven per caminar damunt les teules.
Passat un instant, veu que l’Ogre havia tornat a la seva forma primitiva i baixà, dient que havia tingut molta por.
—També m’han assegurat —digué el gat a l’Ogre—, però això és més difícil de creure, que vostè té igualment el do de prendre la forma dels animals més petits, per exemple, de rates i ratolins. Però això, al meu entendre, és impossible.
—Impossible? —digué l’Ogre—. Ara ho veuràs tot seguit.
I a l’instant es transformà en un ratolí que es posà a córrer per terra.
Tan bon punt el gat el va veure, feu un salt i se’l menjà.
Mentrestant, el Rei, que havia vist el castell de l’Ogre, volgué entrar-hi. El gat, que sentí el soroll de la carrossa en passar pel pont llevadís, corregué a rebre’l i va dir:
—Sia la Vostra Majestat benvinguda al castell del Marquès de Carabàs.
—Com, Marqués! —exclamà el Rei—. ¿També és vostre aquest castell? No he vist mai res de tan bonic com aquest pati i els edificis que l’envolten. Anem a dintre, si us plau.
El Marquès oferí el braç a la Princesa i, seguint el Rei, entraren a una gran sala en la qual hi havia una gran taula parada que l’Ogre havia fet preparar per a uns amics que havien de visitar-lo aquell mateix dia, però no s’atreviren a entrar sabent que el Rei era al castell.
El Rei estava cada vegada més entusiasmat de les bones qualitats del senyor Marquès de Carabàs, el mateix que la seva filla, que estava talment boja per ell, i veient els grans béns que tenia li digué al Rei, després d’haver begut cinc o sis vegades:
—Solament depèn de vós, senyor Marquès, que sigueu el meu gendre.
El Marquès fent grans reverències, acceptà l’honor que el Rei li dispensava, i aquell mateix dia es casà amb la Princesa.
El gat es convertí en un gran senyor i no perseguí mai més les rates sinó quan es volia divertir.
© de l’edició, Stroligut
