uns obrers john galsworthy traducció català alfons maseras

Uns obrers – John Galsworthy

Uns obrers és un conte realista de l’escriptor guanyador del Premi Nobel de Literatura John Galsworthy que formava part del recull A motley del 1910. La traducció al català és d’Alfons Maseras.

Com a l’obra de teatre Strife, a The Workers Galsworthy fa un retrat ben intencionat i just de la vida i la misèria de les classes baixes angleses durant l’era eduardiana.

» Més Premis Nobel a Stroligut


UNS OBRERS

Amb les teulades ruixades de neu; amb les finestres tancades, semblants als ulls velats del vell poble, les cases, petites, arrupides i negroses, dibuixaven una corba al llarg del carrer. Eren tan velles, aqueixes cases, que semblaven evocar l’espectre dels estadants desapareguts, la llarga corrua de tots els desvalguts incomptables que un dia i altre dia les havien poblat, treballant, com ara n’hi treballaven d’altres, fins que les darreres clarors de la tarda s’esvaïen en la pal·lidesa d’un cel nevós. Ara, en veritat, des d’abans de fer-se fosc, ja s’havia encès llum en alguna finestra.

Si a les finestres es veia llum, no se’n veia pas a les portes. Les portes d’aquells desemparats, a les quals sol associar-se el record d’alguna pintura, eren religiosament tancades. Calia que hom truqués a cada una d’elles, si hom hi volia entrar. Una, però, d’aquestes portes es va obrir. La va obrir una dona d’uns cinquanta-cinc anys, tota esparracada, que no semblava sinó que estigués feta a arrossegar-se per terra a totes hores. Aqueixa dona, de cabell gris, tenia el rostre solcat d’arrugues, com si li haguessin dissecat. En una mà duia una agulla enfilada. En l’altra, un parell de pantalons, els quals arranjava de faisó que no els manqués cap de les condicions que exigeix la nostra civilització. Ningú no havia vist mai aquella dona sense que dugués al braç, treballant-hi, un parell de pantalons. Car la seva feina era aquesta i solia cosir-ne de set a vuit parells al dia, esmerçant-hi dotze hores de treball. Per cada parell li donaven set farthings, dels quals ja n’esmerçava un amb el cotó que hi posava. En temporades de feina, això li feia un salari de sis a set shillings per setmana. Però, a vegades, es passaven setmanes enteres sense que n’hi donessin un sol parell. Tanmateix, calia viure, i, per tant, li era necessari fer-se un raconet al qual poder recórrer quan vingués la calma i escassegessin els pantalons. Tret dels dos shilllngs i tres pence que havia de pagar de lloguer, només li romania una mitjana de dos shilllngs i cinc pence per mantenir-se ella i el marit, que, sortosament, era esguerrat i, per ésser-ho, no feia gaires escarafalls i tant se li’n donava menjar com no. Quan hom mirava el rostre d’aquella dona, tan arrugat, i tota la seva persona, inconfusible, hom veia que havia dut una llarga vida de privacions, després de trenta-set anys de cosir pantalons i després de fer-ne quinze de mantenir-se, ella i el marit, amb el seu guany exclusiu.

Tenia la cara llarga i seca. Sos ulls eren grisos, uns ulls que miraven de tal faisó, que tot, al seu entorn, es tornava recelós i sospitós. Enraonava poc, molt poc; tret de quan parlava de la feina. La feina era el seu pa de cada dia. De què més podia parlar? Ara n’hi havien donat una de nova. Havia de fer pantalons de calça curta. Aquesta tasca la posava impacient, l’amoïnava, més que per res, per tal com hi esmerçava més cotó i no hi guanyava el que solia. Abans es duien uns pantalons amb els quals encara s’hi podia fer la vida. Però ara! Ara la gent semblava no tenir cor. I una feina tan insegura! No res menys, la dona fa el que pot, per més que només hi guanyi un farthing per parell. És així!

Un llit sense potes i sense flassades que com a tals flassades fossin reconegudes, omplia la major part de la petita cambra, a la resta de la qual era obirador1Obirador. Que es pot obirar. un amuntegament de draps i paneres i pisa vella i esquerdada i, naturalment, pantalons, tants pantalons estesos, plegats o caragolats, com podien cabre en una cambra com aquella. Damunt del llit s’hi havia adormit el gat, un gat negre que tenia al morro una clapa blanca. També hi havia llenya, damunt del llit, però no llenya boscatera, sinó trossos de llistons i de caixons vells que esperaven el moment d’ésser devorats per les flames. Vora del foc, penjaven, d’una paret descolorida, unes torradores que feia alguns dies no havien servit. Tanta era la pobresa dels amos. Primes, negres, amb les punxes i arestes que rosegaven el mur, semblaven, aquelles torradores, una monstruosa i esllanguida mà que demanés almoina o que crispés els dits, uns dits magres i espectrals com potes de cranc o d’aranya.

Els amos seien prop del foc. Ella seia arrambada a la finestra, que romania tancada el temps més gran possible i que només s’obria per raons d’estalvi de llum. El seu marit estintolava la cama esguerrada tan prop com podia dels flams. Era un home cara-rodó i pàl·lid, amb uns bigotis corbats que li donaven l’aparença d’un bec de papagai i uns ulls rodons i clars. Amb el cap inclinat, mirava també a la faisó d’un papagai —i tot ell recordava l’ocell exòtic, un ocell arraulit a la perxa, amb una pota cendrosa, tota estirada, i amb l’altra arronsada—. Per la resta, parlava amb una veu prima i aguda, una veu sense entonació, estrident, sense deixar de mirar el foc per damunt de totes les altres coses, com si es complagués amb el ritme de les flames. De tant en tant reia amb la sòlita paciència dels desenganyats.

Mai, però, no s’havia planyut. No és bo, plànyer-se. De tota la vida que veia les coses iguals, i iguals havien de seguir; no en tenia cap dubte. Sempre s’havien de refiar només que d’ells mateixos: ara calia refiar-se dels pantalons que la dona cosís. ¿De qui, ni de què podien refiar-se? Mai ningú no els havia protegit. I si se n’anessin a una altra banda, qui els coneixeria? Ell havia estat carreter i l’home rodava d’ací d’allà amb un carro. Ja n’hi havien donat, de feina, ja! Segura, en això es va acabar feia temps. I, esguerrat com era, ja no servia per a res. La seva dona no podia guanyar sempre la mateixa setmanada, els lloguers corrien i els dies passaven, i la casa menjava que era un gust… I ell hauria volgut que no s’endarrerissin gens.

Amb aquests pensaments, l’home aixecà la mà dreta, prengué un parell de retalls de folre i, mirant-se’ls amb els seus ulls clars, els posà sota els ulls grisos de la seva dona, que en aquell moment s’estava mirant, través la finestra, cap al carrer. No era pas massa obirador l’amor en les mirades llurs. Però la comunitat de la dissort d’aquells dos éssers, que s’anaven extingint de mica en mica, els havia forçosament guanyat la voluntat. I s’estimaven. Per ço que ell estimava la seva dona, sortia poc de casa. I ara, que la gent no eixia al carrer, només jaquia la cambra quan feia bo, que prou havia de jaquir-la ella, per mor de la feina. Ella, però, no s’entretenia i tornava tot seguit.

Els ulls de l’esguerrat brillaven, esfèrics, en la fosca de la caòtica cambra, que per ells era tot un món, com ho és la cel·la per a un presoner, i anaven a clavar-se al cabdell de seda que simulava el gat, caragolat damunt les flassades del llit. Oh, sí! El gat. Era llur companyia. Ells, els esposos, no solien mirar-se gaire, com si es malfiessin l’un de l’altre. Però amb el gat eren més explícits. Era llur confident tàcit —i llur divertiment—. ¿Quin altre podia haver-n’hi en aquell casalot misèrrim? Vosaltres, lectors, heu viscut massa bé per comprendre que en una cambra com aquella encara hi hagués motiu de diversió. No que ells es riguessin de la misèria, car eren puntuals en pagar i s’esforçaven, com no en teniu idea, per no deure res a ningú. I ara s’esforçaven més que mai, perquè venia Nadal. Però per més que s’esforcessin, no estalviaven res. Oh, no!

Somrient amb el seu estrany somriure, com el d’un home gairebé content que el destí hagués jugat amb ell, s’incorporava devers el foc i hi anava tirant llenya, decantant-se un xic cap a un costat, tant com li permetia la cama esguerrada. I es va posar a enraonar. De què parlarien marit i muller? De la feina. Ella es planyia que només donessin mitja corona per un parell de pantalons. Però és allò, ¿què s’hi pot fer? La gent ja s’exclamava. Els altres, prou se’n queixaven. Calia oir-los, els que pledejaven pels treballadors! Enraonaven molt bé —deia ella—. Ella els havia entès perfectament. Ell no podia anar-hi per mor de la cama. Però se’n feia cabal. I restava silenciós prop del foc, rebent-ne les guspires, com havia rebut, per boca de la seva dona, l’eco de les paraules dels que es desvivien per ells. L’esguerrat, però, féu una exclamació: «Déu ens valgui! Que no ens donguin res! Jo no em puc moure…». I, allargant el braç, va prendre de la falda de la seva muller un parell de pantalons. «Mira-te’ls! Són folrats i tot! Quina feina que hi ha! ¿Què poden pagar menys, que mitja corona per parell?» I afegia: «Què els podem dir, nosaltres? ¿Què podem demanar? Qui ens ajudaria? Però ells no es mouran pas per nosaltres; no faran res. Ells només es belluguen quan són molts mils i mils a cridar. Val més acontentar-nos amb el que ens donen. Millor és no pensar-hi, dic jo.»

I deixant caure els pantalons damunt la falda de la seva dona, tornà a apropar-se al foc.

El cel, carregat de neu, semblava haver-se estripat, car per sota la porta entrava a la cambra un aire fred. Fet altra volta el silenci, no s’oïa altra remor que l’espeternegar del foc que s’apagava. I en aquesta immobilitat, en aquesta quietud del capvespre, la torradora que penjava de la paret semblava un ésser vivent que cremés, torturat, perquè confessés quin dels dos, el marit o la muller, no havia protestat mai de la seva sort.

© de l’edició, Stroligut