la dona amagada colette maria mercè marçal comanegra conte contes traducció català

La dona amagada – Colette

L’editorial Comanegra ha reeditat la traducció de Maria-Mercè Marçal del recull de contes La dona amagada de l’escriptora feminista francesa Colette. L’edició compta amb un epíleg de Joana Masó.

Podeu llegir-ne el conte que enceta i dona nom al recull. També de Maria-Mercè Marçal i de Comanegra, a Stroligut hi teniu un article de Sota el signe del drac i un altre de Contra la inèrcia.

la dona amagada colette maria mercè marçal comanegra contes conte traducció català

LA DONA AMAGADA

Mirava, des de feia estona, el bullidor de les màscares davant d’ell, sofrint vagament de la barreja de coloraines i de la sincronia de dues orquestres massa veïnes. La cogulla li estrenyia els polsos: un dolor nerviós li naixia a la rel del nas.

I, tanmateix, assaboria, sense impaciència, un estat de neguit i de plaer que permetia la fugida insensible de les hores.

Havia vagarejat per tots els corredors de l’òpera, begut el polsim argentat de la pista de ball, reconegut amics ensopits i nuat entorn del seu coll els braços indiferents d’una noia molt grassa, convertida com per facècia en sílfide. Engavanyat pel seu dominó, entrebancant-se com tot home quan duu faldilles, aquell metge en cogulla no gosava, malgrat tot, treure’s ni dominó ni caputxa a causa de la seva mentida de col·legial:
—Passaré la nit propera a Nogent —havia dit a la seva dona, la nit abans—. M’acaben de telefonar i tinc força por que la meva clienta, saps?, la pobra senyora… I tenia un deler infantil d’anar a aquest ball, imagina’t! És ridícul, oi? Un home de la meva edat, que no hagi anat mai al ball de l’òpera!
—Molt ridícul, molt, estimat! Si jo ho hagués sabut abans, potser no m’hauria casat amb tu…

Reia, i ell admirava la seva cara prima, rosa, mat i afuada com un confit exquisit.

—Tu… no hi vols pas anar, tu, al ball verd i violeta? Encara que jo no hi sigui, estimada, si et diverteix…

Ella s’havia estremit, amb una d’aquelles llargues esgarrifances que li feien tremolar els cabells, les mans delicades i la gorja sota el vestit blanc, a la vista d’un llimac o d’un vianant massa brut:
—Oh!, jo… ¿Tu em veus, a mi, entre la gentada i lliurada a totes aquelles mans? Què vols que et digui! No és que em faci la melindrosa… és que soc… soc un eriçó! No hi puc fer més!

Estintolat a la balustrada de la llotja, al capdamunt de la gran escala, pensava en aquella cérvola estremida, mentre contemplava davant d’ell, damunt l’esquena d’una sultana, la pressió de dues mans enormes, quadrades, d’ungles ennegrides. Sorgides de les mànigues engalonades d’un senyor venecià, s’enfonsaven en la carn femenina com si fos una pasta…

Perquè pensava en ella, tingué un fort sobresalt en sentir, al seu costat, un petit «ehem», una tosseta familiar en la seva dona…

Es girà i veié, a cavall de la balustrada, una llarga i impenetrable disfressa; un Pierrot, per la casaca d’amples mànigues, els pantalons flotants, el casquet i el blanc de guix que impregnava la poca pell visible, per damunt de la mascareta barbada de puntes. La roba fluida del vestit i del casquet, teixida de violeta fosc i d’argent, brillava com l’anguila marina que es pesca, de nit, amb garfi de ferro, en les barques amb fanals de resina. Esbalaït, esperà el retorn del petit «ehem», que no es repetí. El Pierrot-anguila, assegut, despreocupat, colpejava, tot fent brandar un taló, els pilars de marbre, i només deixava veure d’ell mateix dues sabates de setí i una mà enguantada de negre, blegada sobre un maluc.

Les dues escletxes obliqües de la mascareta, acuradament enreixades de tul, només deixaven passar un fulgor sufocat, d’un color indiscernible.

Estigué a punt de cridar:
—Irène!…

I es retingué, recordant-se de la seva pròpia mentida. Maldestre per a les comèdies, renuncià, també, a estrafer la veu. El Pierrot es gratà la cuixa, amb un moviment lliure i ravaler, i el marit inquiet respirà.

«Ah!… No és pas ella».

Però el Pierrot es tragué de la butxaca una capseta d’or, plana, l’obrí per treure’n un pintallavis, i el marit inquiet reconegué una tabaquera antiga, adornada amb un mirall interior, el seu darrer regal d’aniversari… Es posà, amb un gest tan brusc i tan involuntàriament teatral, la mà esquerra sobre la regió adolorida del cor, que el Pierrot-anguila se’n va adonar.

—És una declaració, Dominó violeta?

Ell no respongué, mig ofegat per la sorpresa, per l’espera, pel mal son, i escoltà, durant un instant llarguíssim, la veu a penes dissimulada —la veu de la seva dona—. L’anguila el mirava, cavalcant el seu seient i amb el cap vinclat com un ocell; s’arronsà d’espatlles, saltà a terra i s’allunyà.

El seu gest alliberà el marit inquiet; llançat a una gelosia activa i normal, pogué pensar de nou, i s’aixecà, sense precipitació, per seguir la seva dona.

«És aquí per algú, amb algú. En menys d’una hora ho sabré tot».

Cent cogulles, violetes o verdes, li garantien que no seria ni observat ni reconegut. Irène caminà davant seu, amb indolència, i ell s’esfereí de constatar el moviment gronxadís dels seus malucs i de veure que arrossegava una mica els peus, com si portés babutxes. Un bizantí, d’esmaragda i or brodat, l’agafà al vol, i ella es blegà, empetitida, entre els seus braços, com si l’abraçada l’hagués de partir per la meitat. El marit va fer alguns passos corrent, i va atrapar la parella en el moment que Irène cridava, falaguera:
—Animalot!

Ella s’allunyà, amb el mateix pas abúlic i tranquil, aturant-se sovint, traient el nas per les portes obertes de les llotges, sense girar-se gairebé mai. Dubtà al peu d’una escala, trencà per un costat, tornà cap a l’entrada del pati de les butaques, s’introduí en un grup sorollós i atapeït, amb una habilitat llisquent, amb el moviment precís d’una espasa que torna a la seva beina. Deu braços l’empresonaren, un lluitador gairebé nu la subjectà rudement contra el cantell de les llotges de la planta baixa i la hi retingué. Ella cedia sota el pes de l’home nu, tirava el cap enrere, amb una riallada que les altres rialles colgaven, i l’home de la cogulla violeta li veié brillar les dents sota la barba de la mascareta. Després, ella s’escapà amb facilitat i s’assegué en els esglaons que conduïen a la pista de ball. Dret al seu darrere, a dos passos, el marit la mirava. Ella es posà bé la màscara, la casaca arrugada, i s’arreglà el casquet. Semblava tan tranquil·la com si hagués estat sola i seguí el seu camí, després d’uns minuts de repòs. Baixà, posà els braços entorn de les espatlles d’un guerrer que li demanava, sense paraules, de ballar, i ballà enganxada amb ell.

«És ell», es digué el marit.

Però ella no digué ni un mot al guerrer cuirassat de ferro i de pell humida, i el deixà, plàcidament, després del ball. Se n’anà a beure una copa de xampany al bufet, una segona copa, pagà i assistí, immòbil i curiosa, a un començament de baralla entre dos homes, enmig de dones que xisclaven. Es divertí, també, posant les seves manetes satàniques, totes negres, a la gorja blanca d’una holandesa, cofada d’or, que cridà nerviosament.

Finalment, l’home inquiet que la seguia veié que s’aturava, com si hi topés en passar, vora un noi que, sense alè, es ventava amb la seva màscara, aclofat en una banqueta. Ella s’inclinà, prengué negligentment per la barbeta el bell rostre, brutal i fresc, i besà una boca panteixant, entreoberta…

Però el marit, en lloc de llançar-se i separar violentament les dues boques unides, es fongué entre la gentada. Consternat, ja no temia, ja no esperava la traïció. Ara estava ben segur que Irène no coneixia l’adolescent ebri de ball que besava, ni tampoc l’hèrcules; estava segur que no esperava ni buscava ningú i que, abandonant com un raïm sense suc els llavis que tenia sota els seus, se n’aniria de seguida, vagarejaria un xic més, acolliria algun altre passavolant, l’oblidaria, assaboriria només, fins a l’hora de sentir-se cansada i de tornar a casa seva, el monstruós plaer d’ésser sola, lliure, verídica en la seva brutalitat nadiua, d’ésser la desconeguda, per sempre més solitària i sense vergonya, que una petita màscara i un vestit hermètic tornaven a la seva irremeiable solitud i a la seva deshonesta innocència.

© de la traducció, hereves de Maria-Mercè Marçal
© de l’edició, Comanegra