Contra la inèrcia

Contra la inèrcia: textos polítics (1979-1980) de la poeta, narradora, traductora, editora i activista política i feminista Maria-Mercè Marçal.

En aquest recull d’articles inèdits d’anàlisi política, assajos i manifestos, hi trobarem la Marçal més compromesa políticament amb l’alliberament de la dona i dels Països Catalans, indestriables. A Stroligut podeu llegir …El punt de les dones.

Contra la inèrcia, a Comanegra, ha estat editat per Helena González i Pere Comellas, que també ha traduït els articles que van ser publicats al setmanari independentista gallec A nosa terra.

✱ Més Maria-Mercè Marçal: Sota el signe del drac i un conte de Colette

…El punt de les dones

Nosaltres, les dones nascudes al principi dels anys cinquanta, com si diguéssim en la segona postguerra, fèiem el batxillerat —les que el fèiem— o, a tot estirar, el preuniversitari, llavors del Sindicat d’Estudiants, la Caputxinada o el Maig francès… Havíem cantat Montañas nevadas a l’escola primària, que a l’Urgell, com en la vella cançó popular, servava per a les nenes el nom de «costura», tot i que també s’hi aprenia de lletra…¹ Entre els «valores eternos» que ens havia de transmetre, brillava la feminitat del drap de la pols i dels drapets de punt d’escapulari… Paradoxalment, però, l’escola significava una possibilitat d’apuntar més enllà…

Començava a ser relativament freqüent, per a les noies, allò de deixar la primària i enfrontar-se a l’ingrés, l’institut, la revàlida, un batxillerat superior, sovint de lletres, al capdamunt del qual feia l’ullet la sacrosanta cultura universitària… Si el cos semblava no tenir dret a l’existència, una via s’entreobria per a la ment. Per la ràdio, un Se’n va anar mític encetava també, dificultosament, camins per a la llengua «materna» que maldava per alliberar-se de la fàl·lica bota imperial. Curiosament, va ser un professor de castellà, de Segòvia, potser filocomunista, qui va obrir a una colla d’alumnes la biblioteca de l’institut de Lleida, que fins aleshores sempre havíem vist tancada, i ens hi feia descobrir Maragall, Verdaguer… i, per altres mitjans, Espriu. Així, una adolescent de quinze, setze anys, veia facilitada la seva trajectòria —potser inevitable a la llarga— cap a la llengua pròpia: es feia fonedissa de sobte aquella estranya clivella entre la vida quotidiana i la «cultura», entre les paraules de la vida i les de la literatura. Quatre barres apareixien pintades, a la matinada, dalt de la Seu Vella i quatre estudiants que enganxaven cartells per a un recital —legal— de Raimon passaven la nit a la comissaria… Més cap aquí, ja a Barcelona, ens sacsejava el Judici de Burgos² i es definia tot el procés de conscienciació i de militància política —nacionalista i d’esquerra— fins a la mort del dictador, i més ençà. Apreníem a llegir els missatges en tinta invisible d’un abans de la guerra que mai fins aleshores no havíem sabut desxifrar. Amb un nom de guerra, la clandestinitat ens batejava de noi. I, ja a mitjan dècada dels setanta, com un segon descobriment de la llengua pròpia, el feminisme: de cop, tot un seguit d’intuïcions personals, d’íntimes revoltes esporàdiques i aparentment anecdòtiques prenien sentit i adquirien una coherència global. La cultura —també aquella que havia estat «feminitzada» per l’opressió— ens ensenyava un llautó fal·locràtic, indiferent o hostil davant de les nostres veritats balbucejades. Sobrades de pares de la pàtria —de la postissa i de la de debò—, ens descobrírem, de sobte, culturalment i literàriament òrfenes de mare. Adelerades, percaçàvem els textos de Simone de Beauvoir o de Virginia Woolf, de Doris Lessing o d’Adrienne Rich. Rellegíem amb uns altres ulls els poemes de Clementina Arderiu o Rosa Leveroni, les novel·les de Caterina Albert o de Mercè Rodoreda, Feliçment, soc una dona o El feminisme a Catalunya de Maria Aurèlia Capmany. I, també, ens llegíem les unes a les altres, nosaltres i les nostres immediates antecessores, les nascudes en els anys encara més foscos de la primera postguerra. Ens cercàvem entre línies, ens sotjàvem, ens fitàvem o ens miràvem de reüll, a la recerca de complicitats que sovint sentíem sense fer-les explícites. Progressivament, descobríem que no érem les úniques, ni les primeres… Trobàvem la baula de la cadena que ens lligava a una lluita ja secular. Parlo en plural, per bé que de fet és de mi mateixa de qui parlo. Però sé que no descric un procés estrictament personal. I parlo en passat, per bé que aquest és, de fet, també, el nostre present: no fa encara un any que hem hagut d’insistir tossudament —«tretze són tretze: el punt de les dones», diu el refrany— en els cinc-cents anys d’Isabel de Villena. I la importantíssima Christine de Pisan, antecessora seva en el camp del pensament profemení, tot just enguany ha estat traduïda al català… I no parlem, ja, de l’ínfima presència d’autores en col·leccions que es pretenen antològiques del bo i millor que, literàriament, s’ha fet aquí i arreu… No vull, però, atardar-me més en el memorial de greuges… Nosaltres seguirem, tretze són tretze…

1
La cançó falangista Montañas nevadas (1945) tenia lletra de Pilar Garcia Noreña i música d’Enrique Franco Manera.
2
El judici militar que va tenir lloc a Burgos entre el 3 i el 7 de desembre de 1970 contra setze persones acusades de formar part d’ETA i de l’assassinat de tres policies i un taxista va ser tractat pel Govern de Franco com un procés exemplaritzant contra la banda armada mentre que l’oposició va organitzar una campanya de manifestacions i vagues a Euskadi i Navarra fins i tot amb intervenció de l’Església catòlica, que va tenir ressò internacional. Va ser un moment determinant per mostrar la feblesa de la dictadura. Una part dels encausats van tenir després un paper actiu en la política.