Sota el signe del drac

Sota el signe del drac és un recull d’articles i proses crítiques (1985-1997) de Maria-Mercè Marçal. Reedició de Comanegra a cura de Mercè Ibarz.

Llegiu-ne Elogi del drac, pregó del Dia del Llibre pronunciat a l’Ateneu Barcelonès el 1996.

////Més Maria-Mercè Marçal a Stroligut: El punt de les dones i un conte de Colette

sota el signe del draç maria mercè marçal articles

Elogi del drac

Amigues, amics. Deixeu-me dir, d’entrada, la satisfacció que suposa per a mi i l’agraïment que em suscita el fet que m’hagueu convidat a parlar avui aquí, en aquest nostre vell i alhora nou Ateneu, inserit al cor de la ciutat, avui que tota la ciutat floreix de roses i de llibres. I de veure el meu nom així afegit a la llarga llista de noms tan prestigiosos que en el marc d’aquestes parets han parlat, al llarg del temps i any rere any, de literatura, de llengua i de cultura, fent honor a la deessa grega d’ulls d’òliba, Atenea, que va donar nom a aquesta casa. Una deessa que, d’altra banda, apareix lligada a un relat mitològic grec tan emparentat amb la llegenda de Sant Jordi que avui rememorem que sens dubte té alguna cosa a veure amb el seu origen —ja que també Sant Jordi, com ens evidencia l’etimologia del nom, ens va venir de Grècia—. I voldria recordar que aquest no és precisament un sant de carn i ossos: la seva problemàtica historicitat ens el converteix en protagonista d’un bell relat literari popular, per tant emparentat amb tants altres que trobem arreu, en cultures fins i tot ben allunyades entre si. Un sant literari, doncs, ben adient per a una festa literària com la del vint-i-tres d’abril. Perquè, per a mi, més que el dia del llibre, el dia d’avui és, hauria de ser la festa de la literatura. El llibre és el suport material de productes del pensament i del llenguatge de la més variada índole. Alguns d’enormement interessants i valuosos, altres de perfectament obviables i oblidables, i altres —deixeu-m’ho dir francament— de detestables. Moltes vegades he dit que el llegir, per ell mateix, no és necessàriament millor que altres formes amb què ens poden arribar relats, històries, discursos, idees. Però el llibre és, ara com ara, i crec que ho continuarà essent, el suport amb què ens arriba la literatura, i que, per la seva arrel en la tradició, tot i que es veu afectat també per les lleis del mercat, per la pressió de les «audiències», segueix oferint la possibilitat d’accés a obres que la tirania de les majories —en altres mitjans de comunicació— condemnaria a la desaparició. Per tant, malgrat el que he dit abans, vull fer també l’elogi del llibre. Del llibre no només com un objecte que compta, tal com avui el coneixem, amb una tradició de cinc-cents anys —i que, per tant, es troba carregat de connotacions emotives i de memòria— sinó, sobretot, del llibre com a suport essencial, gairebé únic d’allò que generacions d’escriptores i d’escriptors han estat capaços de crear amb la paraula i amb aquella substància íntima que ha pres forma a través de la paraula. Un elogi del llibre vol ser, alhora i sobretot, un elogi de la literatura.

I vull recordar en aquest sentit, per avalar el que podria semblar només una arrencada tendenciosa, que és en la literatura on troba justificació la diada d’avui. No només per la commemoració de la data de la mort d’alguns escriptors universals —com és sabut—, i als quals podríem afegir, a nivell autòcton, el de Josep Pla. He esmentat abans l’enorme contingut literari i de ficció que acompanya la figura del sant. I fins i tot les mateixes roses ens poden remetre a l’escriptura literària: Catalunya compta amb una llarga tradició d’arrel trobadoresca que vincula la literatura, i en especial la poesia, a una festa que té la flor com a distintiu. Els Jocs Florals, festa medieval que reneix al segle passat com a culminació del procés de renaixença literària de la llengua catalana, vincula també, harmoniosament —desmentint la vella dicotomia natura-cultura tan pròpia d’Occident—, l’esclat natural de la primavera renaixent i la bellesa formal, cultural per tant de la paraula literària: aquella paraula que fa sentit, que elabora l’experiència, fins i tot, i potser sobretot, que elabora un i altre cop el dol per la mort ritual del drac. Perquè és de la sang del drac que es nodreixen les roses de Sant Jordi. És en la sang del drac on beu la paraula viva de qui escriu.

I he vingut a parar, ja, quasi sense adonar-me’n, a la imatge que m’ocupava el centre de l’escena quan donava voltes entorn d’allò que volia dir avui, entorn de la diada de Sant Jordi, el llibre i sobretot la literatura: la imatge del drac sofrent, la passió del drac. La sang del drac —del drac que l’escriptor o l’escriptora alimenta i cova dins seu, vora la font indominable de la vida, arran de la mort— com a origen de l’escriptura literària. Aquest drac que ressorgeix cíclicament i que, fins i tot decapitat, és capaç de fer néixer la bellesa, perquè allò que ens diu la seva mort ritual és la seva pervivència aferrissada, la seva resurrecció inevitable, més enllà de la voluntat que domina i de la raó que exclou.

Perquè el drac és, per a mi, la imatge de tot allò que és exclòs, i allò que és exclòs retorna en forma d’amenaça, de força obscura, d’enemic. Tot procés civilitzador exclou i limita el seu domini sobre la natura, i sobre les més diverses facetes de l’experiència, el seu control sobre els impulsos primaris de vida i de mort comporta l’exili més enllà de la consciència i del llenguatge d’allò que és negat, i implica, per tant, sofriment soterrat, passió. I tot allò que queda fora, irreductiblement altre i desconegut, és associat a les forces del mal. El drac és el poder terrible d’allò que en nosaltres resta del que queda exclòs. L’escriptor, l’escriptora, s’hi encara, sovint de forma esbiaixada i obliqua, amb els mots i, de vegades, aconsegueix que el monstre parli, digui bocins de la seva veritat obscura, forçant i eixamplant així els límits d’allò que pot ésser dit. Perquè sempre el terrible és a la vora del bell, com el seu límit i alhora com la seva condició d’existència.

Si com a escriptora sento que les meves arrels s’enfondeixen en la sang del drac, com a dona no puc oblidar que el femení, més enllà de la pobra representació de la donzella salvada per l’heroi, ha quedat exclòs històricament de la nostra civilització i es troba, també, a la banda del monstre, de tot aquell pany de l’experiència caòtic —el continent negre, en va dir Freud— que no s’ha deixat dir del tot pel llenguatge colonitzador. Així no és cap casualitat que molt sovint —com passa en el relat mitològic grec a què he al·ludit al principi, el de Perseu que mata la Medusa— les llegendes que ritualitzen aquesta lluita contra el mal presentin el monstre com un personatge femení. No m’estendré en aquest punt que reforça encara més la meva fascinació per tot aquest seguit de figures poderoses i alhora sofrents que, com el drac, evoquen els territoris verges inexplorats de més enllà de la norma, oferts a la nostra fam de nous espais i de noves representacions. I que, amb la seva mort cíclica, no fan sinó posar de relleu i donar a llum la seva força un i altre cop renovellada.

Voldria posar fi a aquestes paraules, que han passat gairebé imperceptiblement de l’elogi del llibre i de la literatura a l’elogi del drac, amb una evocació que duu implícit un homenatge. Hi ha, dins de la nostra poesia, molts versos convencionalment glossadors de la gesta de l’heroi. No soc capaç de recordar-ne cap. En canvi, enmig de tots ells, per la seva raresa i singularitat, m’ha vingut el record insistent d’un bell poema de Salvador Espriu, un dels pocs textos que puc recordar on traspua, en evocar la diada d’avui, aquesta secreta connivència de l’escriptor amb el drac. El poeta ens hi evoca una escena d’infantesa, on el nen que va ser, sofrent del tedi i potser de malaltia, exiliat, exclòs de la vida festiva del carrer, és consolat del seu dolor i del dolor del drac —potser el mateix i únic dolor— per un gest ritual altrament civilitzador que el de la gesta guerrera del sant cavaller. Unes mans femenines que aporten les roses, la claror i el somriure; i la paraula, el nom de cada cosa que sap crear un ordre benigne. Permeteu que us el llegeixi per acabar, com la més bella síntesi d’aquest dia. Forma part, evidentment, d’un llibre i es titula Les roses recordades:

Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d’abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres
amb gran tedi, darrere
la finestra, miràvem
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors i tancava fora,
lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms i somreia.

1996