Poemes de Barcelona

Poemes de Barcelona és una tria de les poesies del crític, narrador i poeta noucentista Alexandre Plana dedicades a barris i indrets de Barcelona.

Formen part del recull de poemes Contrabædecker del 1918 (llegiu-lo sencer aquí). Alexandre Plana va ser amic i mentor de Josep Pla. També en podeu llegir els contes A l’ombra de Santa Maria del Mar i El retorn.

////Més poesia catalana a Stroligut

Santa Maria de la Mar

Enlaires per damunt de les ombres vingudes del vespre
els dos braços de pedra de les torres germanes,
on s’hi tanca el rellotge que compta la vida dels dies
i el clam sord de les velles campanes.

En tes vigues de fusta, la saba dormida hi batega,
que fores esponerosa com l’arbre.
En les làmpares crema l’oli pur i es fon en les trèmoles
llengües de foc que llepen el marbre.

Amb l’esguard de tants segles que es fixa en les altes vidrieres
tu guaites la seguida creixença
de la ciutat, i et sobtes de veure en el cel com se gira
el fum de les fàbriques en una boira densa.

Encara en els teus murs s’arreceren les fosques botigues
i aquest aire que et volta, tremola
de l’aldarull dels dies de fira en el Born, que es fongueren
com la claror d’una vaga aureola.

I la gent que feineja, l’eixam temorós de formigues
que es mou en l’obaga de les vies estretes,
no sospita que endins de les teves capelles ombroses
s’hi recullen les glòries secretes

de quan la ciutat era reclosa en cinyells de muralles
i els camps verds i la platja tenia a l’entorn
i et bastien els homes fins cloure els murs en les brèdoles
davant la creienta gentada en el Born.

Traspues la calma que llisca en el clos de les ànimes
i reculls el clam de dolor que perdura,
i mires com el cercle s’eixampla dels ciris que cremen
entorn la flama immòbil de la fe que s’atura.

¿No comptes mai els dies que l’ull d’or del vespre ha vist cloure
rera els pins que de sol s’envelliren?
I en les nits sense núvols ni boires, ¿no són les mateixes
que foren, les estrelles que et miren?

Se fondran com els núvols els homes que sents com respiren
amb la remor viva d’un gran buc d’abelles.
No en ploris la mort en els dies ni els canvis que vegis.
Mira com la nit fan camí les estrelles.

Pels volts de Santa Madrona

Sembla que una boira densa s’enfonsi en el carrer.
El sol és entelat i força ja no té
per esvair les ombres vora les cantonades
i el baf de les dormides en les cambres tancades.
En ser de dia, l’aire hi és més trist que de nit.
Sota la llum s’hi ofega com un plor dinsdel pit.
Darrere les finestres sembla talment que hi ha,
vella fruita macada, la vida que es desfà.

Cortines brutes, portes mig closes, i cançons
que vacil·len i finen en interjeccions.
Tavernes fondes amb les taules sota el llum.
Sonen les veus confuses amb els alens i el fum.
Botigues de drapaires amb ferros, llits i robes
i ampolles, teranyines i draps a dins dels coves.
Es barreja la calda de l’aire resclosit
amb una fortor d’oli i bacallà fregit.

Les dones amb els ulls vermells de maldormir
arrosseguen les cames amb un lleu tremolí
de les espatlles nues sota la roba prima.
Van en cerca de l’aigua de foc que les anima
i dins de les tavernes, entorn de cada taula
és de fum la rialla i un crit cada paraula,
com si una onada lenta, feixuga, les omplís
en la monotonia de cada dia llis.

I passen pel carrer homes foscos que tenen
la cara tota negra de pols, i mariners,
homes de molt lluny, homes que se’n van i no vénen
mai més, i que arriben fent soroll de diners.

Un piano estrident toca a la cantonada.
Remor de crits darrere d’una porta que es bada
i, després, un silenci boniós que remuga.
En la carn morta hi fa cada dia una arruga.
I rellisca la vida. Una taca de sang
de tant en tant nascuda de la pola i del fang.
Després torna com sempre la calma pel carrer
que lliga cada dia amb el que ve.

Repòs

De matí en les fàbriques comença
la bunior de cada dia, fins
que en tocar dotze hores una densa
boira pesada se desfà per dins
al cap de cada u, per vora els braços
que reprenien la mateixa feina.
Van pels carrers corrues d’homes lassos
com si sentissin el soroll de l’eina
i el rondineig tossut de les corretges
filant les hores de monotonia.
Ara, en sortir al carrer, per les escletxes
de l’ànima els hi ve la llum del dia,
i alcen el cap per veure la claror
que entre les vores de paret reposa.
Entre la llum de l’auba i la foscor
senten la vida com la tenen closa.
I és entremig les dues vores, que ara
a l’hora de dinar, la vida lenta,
com el cel blau entre els dos murs, s’aclara
i una mica d’amor la fa roenta.

El diumenge a Montjuïc

Cel clar de dia tardoral i pols
que mou la gent frisosa, en caminar
pels camins revolts
de la muntanya oberta vora el pla;
banda de mar, com una roca viva
i de cara a la terra d’un verd tendre,
suau i esquerpa, acollidora, esquiva,
amb tous d’herba i amb caires vius de cendra.
És Montjuïc una muntanya humil,
que veia créixer la ciutat devora,
cada carrer de cases, a dret fil,
empenyent cap enfora
uns horts iguals als horts que s’arrengleren
i arrapen com cargols al seu pendís:
en el mateix lloc on eren
ara hi ha cases d’un color tot llis.

En corrua la gent avui camina
muntanya amunt amb el cistell a coll.
Ni un esquinç de boirina
des de Sant Pere Màrtir fins al Moll.

Cel clar, sense fum, cel de diumenge,
de blavor repartida com un tel.

Un infant ros es menja,
tot llepant-la, una llesca de pa amb mel.
Noies que duen en els pentinats
lluentors de pomades, i que es giren
si els fadrins se les miren,
somrient amb els ulls mig aclucats.

Sonen músiques estridents i dolces
perquè la tarda del diumenge és feta
a Montjuïc, per ballar
en un clos, que el piano de maneta
fa que es giri l’angúnia del demà.

Alegres esbufecs de les pujades,
cridòria i corregudes,
xiscles i saltirons de les mainades.
Cançons a mitja veu, amb les tonades
vulgars sapigudes,
com un coet s’escampen i esvaneixen
mentre la bóta de vi negre passa
de la mà a l’altra mà dels que segueixen
amb una joia embafadora i grassa.

Alena fort el pit de la gentada:
ara la vida sembla un viu clavell,
badada enmig la posta il·luminada
de llenques vermelloses i d’or vell.

En un camí, dos que festgen. Ella
amb les galtes talment com dues flames,
i ell prenent-la per sota de l’aixella
quan el decliu fa tremolar les cames;
de pedra en pedra baixen cap avall,
de tant en tant reposen: ell la mira
fitament, un rogall
en la veu i en els ulls una guspira.

I canten uns vailets una cançó
seguint per la tonada la música
d’un paino, remor
confusa que es fa lluny de mica en mica.

Uns vells es miren amb enveja el ball
d’un clos de canyes i de fullaraca.
El temps passat els raca:
ara que un dir Jesús o en un badall
la mort se’ls pot endur.

El cel es fa més pàl·lid. La sirena
d’un vaixell negre xiula allà, en el port,
en l’aigua grisa com un peix tot nu.
Darrere la ciutat, per la carena
llunyana, devé l’aire bla i somort.
La gent retorna a la ciutat: davalla
per la mateixa via que seguí;
va endavant la canalla
per córrer pel camí.

S’encén el cel d’una claror vermella
darrere la muntanya on mor el dia.
El ventijol murmura a cau d’orella
gronxant la joia i la malenconia.
Arreu els llums s’encenen com espurnes
ara l’un, ara l’altre, en les cofurnes
del barri atapeït.

Pels viaranys obscurs i les baixades
vénen les colles com adalerades
abans no sigui massa fosc. La nit,
és com una veu prima que ara els crida.
L’ombra es fa densa i en un fosc recó
de la muntanya, sona ensoporida
la veu trencada d’un acordió.

La Barceloneta

Entre la mar i el port, entre l’ona verdosa
de la platja i la pedra dels molls, com la filosa
que gira sota els dits d’una vella arrupida,
s’allarga poc a poc la llenca de savida.
Per sobre l’entrellat de les veles i els pals
que han torçat les calitges i les hores bojals
sentia com les boires o la neta llum blava
de l’hivern enfortia, com l’estiu la cremava
i a cada any devenia més colrada i més bruna
sota el pes de les hores que cauen una a una.

Esquerpa i recollida, és un poble girat
de cara la creixença lenta de la ciutat.
Nascut arran de l’aigua, en la platja sorrera
a l’altra banda llisa del port, el temps espera,
com una vila calma que sembla mirar el món
quan guaita la columna del momument a Colon.

Sembla que fos pastada lentament de la llum,
de la sorra i dels vents, de l’aigua i la ferum
de les velles barcasses que la calma ensopeix
quan lligades reposen, el ventre sense peix,
i les veles caigudes. Cada carrer naixia
d’una barraca fosca que una altra ja en tenia
al bell costat, i en pedres cada fusta es tornav
i es feia així la vila damunt la sorra brava.

Ratlla trencada i dura de terrats que l’onatge
darrere seu oculten. És pels ulls una imatge
de vaixells i de barques, de veles i de pals,
de magatzems enormes i de petits sorrals,
de cistelles rodones de peix viu que es belluga,
de flaires de marisc en l’ormeig que s’eixuga,
de finestres obertes i robes virolades
i gent de mar que fa l’olor de les onades.
És pels ulls una imatge que crida a la quimera,
a la frisança tímida que dins el cor espera;
amb el desig de la crida de les terres que hi han
més enllà, port enfora, més enllà la mar gran.

III

Vora la sorra blana i el port, sa fesomia
d’olor coent i pedra s’enfosqueix cada dia.

Cases baixes, carrers que atansen els balcons.
Fortor de peix, de veles plegades, de taulons
amb verdet i la mescla de les colors més fortes
—el verd, el blau, el groc, el vermell— en les portes
i en les robes que pengen posades a assecar.
En colors i en olors la llum tota es desfà.

Els carrers s’arrengleren amb la blavor en el fons.
Carrers oberts, carrers iguals, carrers bessons,
amb cortines caigudes i finestres badades,
veient-se les alcoves humils i emblanquinades.
Entremig dels ferros dels balcons, les cassoles
amb flors molles i ocells en justes gabioles.
I porticons pintats de viva color verda
amb la humitat de l’aigua beguda a cada esquerda.

La salabror que envolta tota la barriada,
pica en gola, fent-se narius endins, se bada
com una flaire oculta i en l’aire regalima
i és un fil de fum que s’envolta i aprima
i és una boira clara que no es veu i se sent
i en les veles i fustes del port es va fonent.

Pati dels convalescents a l’hospital de la Santa Creu

Pati clos d’hospital amb les arcades
que volten el vell pou, i la figura
de sant Pau, les parets emblanquinades
i la sentor dels mals i la vellura.

Per mig de les galeries
s’entrelluquen les parres verdoloses.
S’alça la torre del rellotge en l’aire
que mou les campanetes: compta els dies
de dolor i cansament
dels qui no poden esperar-ne gaire
d’aquesta vida que se’ls va fonent.

La calma és fosa amb la remor del prec
de les velles malaltes
que barbotegen, entre plany i ofec,
el llarg rosari de les seves faltes.
En l’aire, poc a poc
s’adorm la tarda com un plany i finen
les pregàries. S’encén i bleixa el foc
en l’ànima poruga de les velles
que vers la mort s’inclinen
com si la tremolor de les estrelles
pogués fondre la vida en l’or del cel
on han de fer estarda
devora d’Eva i de son fill Abel.

Al bell cim de la torre, obrint els braços
una Verge somriu i dolça mira,
amb ulls immòbils, com s’acluquen lassos
els ulls d’una velleta que sospira
retuda en sa cadira.
Com si tingués l’albir del moviment
la Verge fa com si renyés el vent
que aixecava la gira
de la vella malalta que es dormia
i amb el son es distreia el mal turment
i de seguir com cal la lletania.

Vell pati d’hospital. La llum hi fila
la serenor que amoixa el dolor viu.
Un ocell hi refila
com en l’arbreda verda vora el riu.
Una campana dringa en el blavís
espai de cel que envolta
el clos del pati i cau en l’aire llis,
veu trèmula que afina
com si una mica de dolor morís
en una llenca fosa de boirina.

Pedralbes / La tomba de Na Elisenda

Jau Na Elisenda de Montcada. Mira
(que només mig acluca les parpelles)
com els peus blancs li surten de la gira
del seu vestit de marbre. Les estrelles,
darrere del vitratge acolorit,
les veu encendre’s com si la guspira
fos cada una de la bella nit.

Ara que de temps ha clos l’infinit
de la mort i la vida els ulls mortals,
enyora les muntanyes
netes i clares i els suaus tossals,
i les blavors del mar serè, llunyanes,
que la distreien des de bon matí.

Amb les dos mans sobre del pit creuades,
Na Elisenda ara frisa per collir,
com abans, la ginesta
pels sant i per la Verge, com si fos
viva en la terra i cada dia festa.

I els àngels que li fan companyia
sempre demana el temps que fa, i els dos
diuen que a fora és tebi i blau el dia.

Vallcarca

Nascuda com un brot de la muntanya
amb tímida creixença vas cobrint
la terra —ara una casa i ara vint—
amb la llestesa d’un filat d’aranya.
El que eren arbres i comes i turons
ara devenen cases i torretes,
amb uns jardins petits sota els balcons,
entre les costes dels carrers, estretes.

Parets verdes, parets grises i blanques,
estimades del sol i els ventijols;
arbres minsos darrere les tanques
baixes dels corriols;
soledat de les vies costerudes
en forta davallada,
amb olors foses: tarongers i rudes.

A cada cantonada
un fanaló de ferro retorçat
que tremola les nits que no fa lluna,
quan debatega el vent;
la calma que les hores desengruna
com la calç blanca en les parets; esclat
de llum quieta dins de l’aire lent.

Carrers que pugen costa amunt, carrers
d’esquena al vent, per fer-hi un bon recés;
cases velles i brutes; cases noves
amb corrals de gallines,
i uns testos blaus en els recons balders
amb unes clavellines,
damunt de la barana, vora els coves
a on la roba neta encara espera
el sol feiner i tranquil de veu ronsera
que truca a cada porta pels recaptes.

Així se va filant la teva vida,
brot de muntanya que has vençut els pins.
Vallcarca recollida,
com un manat de terra i romanins,
i cada dia en caure les llums foses
del cel en la sorrera dels jardins,
en l’aire dolç del no fer res reposes.

A Sarrià

Sarrià, qui et coneixia,
ara diu: no és el mateix,
que mudes de fesomia
com la verdor d’un esqueix.

Poc a poc se va fonent
com un clap de nuvolada.
En el teu canviament,
ta bellesa on és anada?

—¿Què s’és fet d’aquells carrers
de color de terra clara,
amb els sorolls matiners
que un tel de boirina amara?

¿I què s’és fet de les velles
puntaires que a sol ixent
es cansaven les parpelles
amb fils d’or i fils d’argent?

Només queda la remor
fosca d’una ferreria
i al teu voltant la verdor
que de sol s’enlluentia.

I cases, torres, torretes,
oh, barreja dels estils!,
oh, quina enyor de les netes
petites cases humils!

Baranes de pedra blanca;
torratxes amb colomars;
goig de fruita en una tanca;
claror d’arbres pels llindars;
silenci dels carrerons
polsosos sota el cel blau,
i a cada passa la pau
embellida en els recons:

són la mica de la tendra
bellesa que es va fonent;
¿per què te la deixes prendre
pel temps nou que ve rabent?

Sarrià, ¿qui et trobaria
com fores tranquil abans,
amb posat de vella pia
que junta les dues mans?

Si canvies, tens encara
una mica de remor
que ve d’ahir i que s’empara
en un recés de vellor.

Com tens la verda muntanya
que t’arrecera del vent,
ets sonor com una canya,
propici a l’acolliment,

i ets ple de fresca a l’estiu
i de solei a l’hivern,
igual quan la cuca viu,
quan el fred fa son govern.

Sarrià que tant defuges
l’estreta de la ciutat
que et cobeja com les pluges
la grogor dels camps de blat,

no mudis de fesomia
com la verdor d’un esqueix;
pugui dir qui et coneixia
que li sembles el mateix.

El vespre a Sant Gervasi

Arriba l’hora rosa de la tarda
quan el cel pàl·lid esdevé una mica
boirinós, i una llenca vermellosa
retalla l’escorç gris de les muntanyes
de Vallvidrera i de Sant Pere Màrtir.
Llavors Sant Gervasi, d’una lenta
blanícia s’omple com un d’un aire trèmul,
amb flaires vagues i les transparències
que romanien en el cel, en caure
l’ombra primera sobre el tou de l’herba
d’un jardí.
Quan s’atansa el vespre,
arreu del barri és com la llunyívola
remor d’una música que s’apaga.

Com un infant, espera Sant Gervasi
l’hora del vespre que la llum afina
i amaga les lletjos en la penombra:
els vius colors de les façanes noves,
les branques mal nascudes i les febles
veus d’un piano malanat de cordes.

S’assemblen les parets de cada casa
totes iguals, d’una color confusa,
i l’alegre blancor de les torratxes,
en l’aire blau immòbils i petites,
sembla que hi siguin perquè els ulls no vegin
la coloraina torbadora i crua
dels murs: grisa, blavenca, vermellosa.
En el bell cim, els colomars que s’alcen
aire amunt, entrellat de fusta i canyes,
l’esguard reposen en la calma i veuen
venir de lluny el vespre que s’atansa
sobre el clos de carrers de Sant Gervasi.

Mig ofegat per l’aire plàcid, sona
l’esquellci d’un rellotge. Les campanes
tranquil·les d’un convent desperten l’hora
que era adormida, des d’ahir, de l’àngelus.
Tot l’aire se’n remou, i entorn escampa
com l’or vell de la lum de cada tarda,
rera el vol reposat d’unes colomes.

La penombra es fa endins per les desertes
vies polsoses amb les cases baixes.
Les acàcies i els plàtans es remouen
de l’alè d’aire tebi que els arriba,
i les magnòles una flaire densa
difonen en el vespre. De les branques
plenes de fulles es desprèn una ombra,
als lents col·loquis de l’amor propícia
i a les converses fàcils i monòtones.

Per la porta obera el dins se lluca:
el menjador, la taula de noguera
amb un gerro damunt, on es ressequen
les quatre fulles d’una planta minsa,
i cap al fons el jardinet que tanca
dos llorers-bola i tres acàcies joves
que en l’oratjol del vespre bla reposen.

Tremola la claror d’una llanterna
encesa abans de l’hora per la viva
inquietud d’una servent poruga.
Davant la porta, balancins que es gronxen.
Un vell, en mànigues de camisa, ajunta
entorn del cap els braços i la dolça
formigor de la son el sorprendria
si no el cridessin, que el sopar és a taula.

Sona el lladruc d’un gos. Li guspiregen
els ulls de vidre, a un gat bland: miola
i es refrega amb els peus de la mestressa.

Una donzella enriallada enlaira
un gras infant que rebequeja i besa
un sacsó tebi de les carns molsudes.

La pau del vespre es fon amb la rialla
que en la penombra del carrer tremola.
Toquen les set en el convent. I tímid
s’obre en el cel el parpre d’una estrella.

Barriades

Carrers iguals, d’un blanc confús que feren
les solellades i les pluges. Places
amples que res no han vist ni res esperen
i a on les hores hi rellisquen lasses.
Carrers iguals, d’obscura fesomia,
amb cases baixes i d’estrets portals,
on sempre és grisa la claror del dia
i somorta la flama dels fanals.

Carrers iguals com un camp llis d’espigues
un dia sense vent.
Els vidres entelats de les botigues
i l’aire de la gent,
i els porticons de les finestres closes
hi deturen el pas que fa la vida,
talment com si les coses
dormissin vora un foc que no rodina,
amb les guspires mortes en la cenra.

Carrers iguals que filen la boirina
a on la llum del s’hi deixa prendre.

Una plaça de Gràcia

Plaça voltada de parets iguals
emmorenides sota del cel gris,
amb arbres minsos vora dels fanals
i amb un balcó petit a cada pis.
Passa una dona amb un cistell. Després
uns infants bruts i cridaners que juguen
a la ratlleta i que se’n van. Res més;
i el vent que mou les robes que s’eixuguen
pels balcons. La remor
tota la tarda és lenta, continguda,
fins que vespreja. Rere un porticó
s’encén el llum. La plaça que era muda
s’anima de la gent
que va cap a sopar. La barriada
es sorolla una mica sota el vent
per dormir-se aviat més reposada.