les disperses joan maragall poemes poema poesia poesies haide

Les disperses, 1904 – Joan Maragall

Les disperses és una antologia de poemes de Joan Maragall. Va ser publicat el 1904 per la revista Joventut i recollia composicions de diverses èpoques.

» Més Maragall i la poesia completa.

les disperses joan maragall poesia poema poemes haide goethe 1904
Dins sa cambra

Una tarda vaig entrar
en la cambra de l’aimia,
i no sé ben bé com fou
que em trobí tot de seguida
el cap nu, i agenollat
com aquell que s’humilia.
La finestra mig badava
i l’aureig entrava a dintre,
petonejant de passada
les florides clavellines
que omplien de dolça flaire
aquella estada senzilla.
El coixinet de fer puntes
era a sobre una cadira;
a damunt la calaixera,
dos gerros de blava pisa
eren rublerts de flors fresques
collides el mateix dia,
posats davant d’una dolça
estampa de la Puríssima.
Vaig obrir (Déu m’ho perdoni)
un calaix, i vegí a dintre
la robeta de les festes
ben plegada i molt polida
tota enrotllada de pomes
que llencen flaire tan rica;
el seu llit, a l’altra banda,
fet de lliris pareixia.
Mentre encisat me’l mirava,
sento que canta i refila
alegre la cadernera
dintre una gàbia molt xica;
mes sos refilets joiosos,
que és estrany!, jo els entenia:
«Foraster, prou que et conec;
la boqueta que a mon bec
per donà’m pinyons s’arrima,
sempre em conta que t’estima:
foraster, prou que et conec.»
Després els clavells parlaren:
«Fadrinet, si tu sabies
lo que ens diu cada vegada
quan ens rega ta estimada,
fadrinet, com t’hi fondries!»
Del coixinet de fer puntes
tots els boixets responien:
«Bé n’hi fem de balladetes
entre els dits de ta estimada
mentre canta cançonetes;
de les seves cançonetes
els sospirs són la tornada.»
La coixina del seu llit
murmurava amb veu molt fonda:
«Quan s’adorm en sent de nit,
i al matí quan se deixonda,
els seus llavis més d’un tomb
tremolegen dient un nom.»
Fins la imatge de la Verge
respongué fent un mig riure:
«Déu ser el nom on se detura
mentre fa sa oració pura.»
«Ella ve» —deia tot d’una
el clavell que més sortia.
Llavores tota la cambra
va estremir-se de delícia,
i mentre la cadernera
refila que més refila,
els meus llavis s’ajuntaven
i un petó enlaire es perdia.
Tros de cel, niu d’ignocència,
ton record omple ma vida! 

L’hort

               Entre mon hort i el teu
sols hi ha un mur de rosers rublerts de roses.
               De què em deturareu,
guardianes tan dèbils com hermoses?
               L’aimada ve amb pas lleu
portada per les ànsies amoroses:
prompte al pes de les nostres abraçades
sereu, roses, marcides i esfullades.

     Mes, filles de l’Amor que tot ho anima,
               no heu pas de temer el nostre;
ella a mon rostre arrima
la seva cara que és germana vostra;
               quan me diu que m’estima,
un ruixat de petons li cau al rostre.
I en ses galtes llavors acolorades
enceses reixireu i més badades.

Jugant

«Campaneta, la ninc, ninc,
qui la troba?, no la tinc.»
«Quina és la prenda amagada?.»
«Una ànima enamorada.»
Va acudir un eixam de noies
eixerides, alegroies,
com les mosques a la mel.
«On és, per cel o per terra?»
Jo, els ulls mirant amb fal·lera
d’una, la més encisera,
vaig dir mig rient:
                                 «Per cel.»

Diumenge

Qui no tinga en la finestra
dos testos de flors germans,
un aucell dins d’una gàbia,
i un cor ben enamorat,
no sap lo que és benaurança
ni podrà saber-ho mai.
I a fe us dic que és bella cosa
el diumenge, al desvetllà’s,
veure en les flors la rosada,
sentir l’aucell refilar
i, per gaudir-lo am l’aimia,
un jorn de festa al davant:
amb l’aimia que us espera
abocada al finestral
amb el vestit dels diumenges
que és aquell de colors clars.

Romanza sens paraules

En la pica de la font
neda una rosa vermella;
acotada al raig del broc
hi beu una joveneta;
per la barba i coll avall
li regala l’aigua fresca,
els germanets més petits
riu que riu de la mullena;
ella riu i beu ensems
i al capdavall s’ennuega…
Tots se posen a xisclar,
s’esbaloten i s’alegren,
i el més petitet de tots,
en bressol dins la caseta,
al sentir aquell borgit
tot nuet riu i perneja
i es posa a cantar tot sol
una romanza sens lletra.

A un amic

A l’ombra fresca d’eixa vella alzina,
seguts en terra damunt l’herba espessa,
aquí voldria jo a prop meu trobar-te,
               amic de l’ànima.

     Aquí, oblidant les mundanals misèries
que el cor rovellen i abans d’hora tornen
blanca la testa, del present alegre
               sols parlaríem;

     de si aquells núvols que en la serra s’alcen,
i apilotats per lo cel blau travessen,
duen la pluja de la terra amiga
               o calor i fora;

     de les cepades de raïms negrosos
que amb joia mira el bon pagès, i compta
els jorns que manquen fins que al trepitjar-los
               sos peus emporprin;

del ca fidel allà ajagut prop nostre,
del vent que inquieta rondinaires canyes…
Després pel viarany venir veuríem
               gentil donzella

     ple l’ample càntir d’aigua regalada,
i al demanar-li que ens en deixés beure,
ella, enrogides les molsudes galtes:
               «Beveu», diria.

Diades d’amor

I

Quin dia avui! Els camps ja són tots verds
i ella m’ha aparegut com novament
al bell atzar del dia, un sol moment
sos ulls com flors a sobre meu oberts.
El cel era serè i el jorn brillant,
el vent d’hivern tornava ventijol…
jo me’n he anat pel jorn enlluernant
a meditar els seus ulls al bat del sol.


II

Tot ella es una flor molt delicada,
una flor, amb ulls de flor i ànima en ells;
la seva veu com font en nit callada.
Jo us parlo d’ella com d’un vol d’aucells
que us fa mirar al cel blau sens violència
i us posa al front uns pensaments molt bells.
Jo d’ella no en vull més que la presència
ràpidament al bell atzar del dia;
cada cop, del seu pas a vora meu,
me n’enduc la fragància i l’harmonia.


III

Amb la dolça i tranquil·la criatura
me plau pensar-hi quan el sol ja és post,
i guaito encar la transparència pura
que resta llargament en la muntanya
bella amb fredor, obstinant-se enfront la nit…
Perquè tot ella és el ponent dolcíssim
d’un jorn puríssim que vol ser infinit.


IV

Avui he vist que en sos costats de verge
porta un infant amb forta melangia,
que he vist al fons dels seus grans ulls de verge…
He anat a meditar-la en l’harmonia
de ressons musicals plens d’una queixa.
Estava núvol, pro s’ha alçat el dia…
Ella porta un infant en sos costats
i els seus ulls n’estan com enlluernats…
Els ressons musicals plens d’una queixa
diuen l’infant qu een sos costats s’agita:
la gran dolçor del cel és la mateixa
del seus ulls, feta immensa i infinita.


V

Tot l’estiu l’he enyorada dintre el cor
i ara l’han vista els ulls que resplendia
amb el novell infant ja al braç, i fort.
L’he vista molt de lluny a ple migdia:
ella alçava l’infant davant del sol
i el besava en la llum que els revestia.

Davant del temporal

I

               Se fan ampla abraçada
dugues immensitats, i malastrugues
enterbolint-se es miren totes dugues,
l’una immoble i sens veu, l’altra agitada.


II

La ressonanta mar se despacienta,
prenent força i alè recula ombrosa,
               i llençant.se furienta
contra els penyals vorers, bramant rebenta
rebotent en escuma polsinosa.


III

Oh!, i quin bell tou d’escuma
tot llarg a llarg de la deserta platja
en ramells gegantins s’alça com bruma
i es desfà en suau ruixat! Prenent coratge
avança un altre cop la mar irada,
i aixís sempre… i més bell cada vegada.

Haidé

Ella digué son nom: llavors la vella,
que li era a la vora, va dir: «Per quin sant és?»
I respongué l’amiga amb els ulls riallers:
«Això rai, tant se val, la santa és ella».

     Ella és la santa d’ella perquè és bella,
i Déu li ha fet la gràcia de llençar llum entorn;
ella és el sol del seu propi jorn
i de sa nit l’estrella.
I té la gràcia al cos tan abundanta,
que en ella naix i mort tot lo que fa:
ella és el cant, si canta,
ella és la dansa, si li plau dansar.
I com que del dansar n’és tan amiga,
el meu seny la veu sempre que graciosament
ondula el seu bell cos sense fadiga
com creat en l’encís del moviment.
Els meus ulls van seguint-la mentre dansa
obedients al pas del seu cos bell,
i si reposa, tot me maravell
com si es trenqués la llei de sa criança.
Mes llavors, en la llum del seu mirar
i de ses galtes fortament rosades,
i en la onada del pit l’alenar
i el repòs de ses formes tan amades,
retrob el ritme que creguí perdut
i mon esprit per sempre s’hi reposa
com en una absoluta beatitud.


Ella de sa hermosura és generosa
i me’n feu tot el do que jo en volia.
M’ha donat sa paraula graciosa
alenanta de prop, que m’invadia.
I, les mirades dintre les mirades,
el pit tot somogut, la galta ardenta,
parlàvem amb les boques inflamades
de qualsevulga cosa indiferenta.
La paraula sols era la musica
del gran voler que el pit ens agitava:
jo resseguint sa cara, tan bonica!
ella en mos ulls veient com m’inundava.
I talment la inundà l’ànima meva
de sa bellesa la potenta onada,
que al alçar-me ubriac de vora seva
i trobar-me privat de sa presència,
ja no trobí en son lloc ma consciència,
enduta per la forta rierada.

Matinal

Quins matins de primavera,
quin hermós començar el jorn!
Passeig amunt, acostant-me,
ja t’oviro en el balcó.
Te conec pel vestit negre,
te conec pel cabell ros,
per lo de mena primeta,
per lo gentilment que et mous
quan per mor del sol, airosa
duus estesa la mà al front,
repenjant-te en la barana
per veure’m venir millor.
Jo m’acosto amb mitja rialla,
somrisenta tu em respons,
ja t’he vist… passo, i me’n porto
benestar per tot el jorn.

Pirinenca

Dins la cambra xica, xica,
en la nit dormo tot sol;
part de fora negra, negra,
la muntanya em vetlla el son.
La muntanya alta, alta,
que se’m menja tot el cel,
se m’arrima dreta, immòbil,
centinella mut i ferm.
Els meus somnis volen, volen
cap als plans i vora el mar,
on els meus amors m’esperen
sota el cel assoleiat.
Jo somric an els meus somnis
adormit en la nit, sol…
Part de fora negra, negra,
la muntanya em vetlla el son.

Per la boira

Oh! boira, encantament de les muntanyes,
que et deixes travessar d’una llum dolça,
evocadora de clotades pàl·lides
i de poblats llunyans que es desensonyen
i s’acosten rient assoleiant-se…
Oh! boira que amb el sol tota t’aclares,
i que tu tota sola t’obscureixes
i t’omples dels rumors de la tempesta…

Hospitalàries

«Collides al dematí,
tot lo dia són rosades.»
En aquell Sant Hospital
el pastor vell de muntanya
envenat i llatzerat,
lluny de la muntanya amada,
entre aquells murs de dolor
i aquella mala bravada,
sota el sostre tenebrós
tan diferent d’aquell altre,
tornava de tant en tant
que barrejava paraules:
«Collides al dematí,
tot lo dia són rosades.»

     Embarbussava cançons
ja sense el goig de cantar-les;
només deia sens parar
en l’anguniosa estada,
deia, deia… jo no ho sé,
per mi tot gemecs i basques,
pro només de tant en tant
aquella fresca tornada:
«Collides al dematí,
tot lo dia són rosades.»
Devia parlar de flors
segons jo en sentia flaire.

L’ametller

A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t’he delit!
Ets la pau que s’anuncia
entre el sol, núvols i vents…
no ets encara el millor temps
pro en tens tota l’alegria.

Oració a Santa Llúcia

Vós que veniu pel desembre
portant els ulls en un plat,
Santa Llúcia, conserveu-nos
la vista i la claretat.

     Són tan bells els ulls al front
quan hi brilla la mirada,
fa tan bo de veure el món
per l’ànima enamorada
de clarors de tota mena
i el moure’s de tot quant viu;
que cada hivern que veniu
gloriosament serena,
pro portant misteriosa
els ulls al damunt d’un plat
(com si en la nit tenebrosa
altre llum vos fos donat),
nosaltres esfereïts
de tota mena de nits
i seguint arreu, arreu
tota estela lluminosa,
us cridem amb forta veu
i amb el pit tot agitat:
«Santa Llúcia gloriosa!
La vista i la claretat!»

Els núvols de Nadal

Els núvols de Nadal no sé què tenen
que són manyacs: no posen
gens de malícia al cel:
pel blau puríssim dolçament s’estenen,
a la llum de la posta suaus s’encenen
i de nit deixen veure algun estel.

     És una de les coses més alegres
veure entre núvols els estels brillar.
Tenebres de Nadal, no sou tenebres;
mes hi veig en vosaltres que no en el dia clar.

     Ai, nit, que vas passant silenciosa,
ai, núvols blancs que pels estels passeu;
ai, llum, que no ets enlloc, misteriosa,
ai, portal de Betlem, que ets tot arreu!

     Quan me vulgueu donar més alegria
parleu-me dels Nadals ennuvolats,
i em veureu com infant que somnia,
          que riu a lo que veu
          amb els ulls aclucats.

La balada del bes

Al temps de les rondalles,
al temps dels trobadors,
hi havia una donzella
d’ull blau i cabell ros.
Son pare la tenia
servada tant i tant,
que encara no sabia
lo que era amor d’amant.
Un trobador una volta
s’hi acosta gentilment,
li dóna un bes als llabis
i fuig d’allí rabent.
Igual que una au ferida
la dolça allí ha restat,
la vista tota oberta
i el pit tot agitat.

     Rodant pel món, un dia
tornava el trobador,
i encara la donzella
patia el mal d’amor:
«El bes aquell que em dàreu
encara em fa penar;
pro diu que al món tot passa,
potser ja’m passarà».
Bo i fent-li cortesia
el trobador respon:
«Això es engany, donzella,
no passa tot al món.
Se desfaràn els llavis
que us feren tant de mal,
pro el bes que ells us donaven,
el bes, és immortal.
Ens desfarem nosaltres,
vindrà l’oblit, pro el bes
ni vós ni jo, donzella,
l’oblidarem may més».

     El mal se li augmentava
quan el vegé partir,
i en va arribar molt mala,
però no en va morir.

La missatgera més segura

«La missatgera més segura
del primer alè primaveral
serà, de totes les princeses,
la que té el cor més virginal.
Aneu, princesa, aneu, ma filla,
an el castell de vora el mar,
i quan vegeu la primavera
enarboreu mon estandard.»
A vora el mar la verge arriba,
les ones vénen, les ones van,
unes ombriues, altres brillantes…
pro ella pensa: «Més brillaran».
Ja veu venir un vol d’orenetes
per sobre el mar que el sol hi cau:
«Més ne vindran», se diu l’hermosa,
«quan tot el cel serà més blau».
En els seus peus les violetes
tot just comencen a esclatar:
«Aixís que arribi la primavera
de més flairoses n’ha de badar».
Una alenada d’aire tebi
infla el seu pit tant virginal:
«Ai!, més a pler sospiraria
si fos el vent primaveral!»
De lluny, de lluny, d’estranyes terres
arriba un príncep blanc i ros:
«Si vós, princesa, m’estimessiu,
jo us amaria més a vós».
Llavors als ulls de la donzella
tot el cel blau ha pres color,
tota la mar brilla que brilla,
aucells i flors són cants i olor.
Ja sent que el vent de primavera
li eixampla el pit, li mou el cor,
puja a la torre, a la més alta,
i allí desplega el penó d’or.
Corre pel regne un crit de joia;
davant del rei i de la cort
la gent diu: «Visca la primavera!»,
mes la princesa: «Visca l’amor!».

Soleiada

En una casa de pagès hi havia
una donzella que tenia
els disset anys d’amor; i era tan bella,
que la gent d’aquell vol
deien: «És una noia com un sol».
Ella prou la sabia
la parentela que amb el sol tenia:
que cada matinada
per la finestra, a sol ixent badada,
l’astre de foc i ambre
li entrava de ple a ple dintre la cambra,
i ella nua, amb delícia,
s’abandonava a la fulgent carícia.
De tant donar-se a aquestes dolces manyes
va ficar-se-li el sol a les entranyes,
i ben prompte sentia
una ardència dins d’ella que es movia.
«Adéu, la casa meva i els que hi són:
jo prenyada de llum me’n vaig pel món.»
De tots abandonada,
va començar a rodar per l’encontrada.
Estava alegra com l’aucell que vola,
cantava tota sola,
cantava: «Só l’albada
que duc el sol a dins i en só rosada.
Els cabells me rossegen,
els ulls me guspiregen,
els llavis me robiegen,
en les galtes i el front tinc el color
i al pit la gran cremor:
tota jo só claror contra claror».
La gent que la sentia
s’aturava admirada i la seguia:
la seguia pel pla i per la muntanya
per sentir-li cantar la cançó estranya
que l’anava embellint de mica en mica.
Quan ella va sentir-se prou bonica,
va dir: «M’ha arribat l’hora».
Va parar de cantar, i allà a la vora
entrava a una barraca que hi havia.
La gent que a l’entorn era
sols veia un resplendor i sols sentia
el gemec poderós de la partera.
De sobte, les clivelles
del tancat van lluir igual que estrelles.
De seguit s’aixecà gran foguerada,
tota la gent fugia esparverada,
i en la gran soletat no més restava
un nin igual que el sol, que caminava
i deia tot pujant amunt la serra:
«Jo vinc per acostar el cel a la terra…».

Les hores franques

He vist unes roses — d’un vermell pujat,
d’un vermell negrós — d’un vermell morat.
Penjaven gronxant-se — del mur d’un jardí;
ningú les pot heure — no es poden collir;
són les roses lliures — de la servitud:
són les roses franques, — no paguen tribut.
Ni de baix s’abasten — ni de dalt estant:
el gipó o el gerro — no les gaudiran.
Brillar al sol veuran-les — desde lluny la gent,
donaran la flaire — al bon grat del vent;
mes cap mà atrevida — les apomarà
ni alenada humana — les mustigarà.
No, com les flors altres, — són de qui les vol:
son lliures, son pures, — sén del vent i el sol.
Passaran la vida — gronxant-se i rient
i abrusades se les emportarà el vent.

© de l’edició, Stroligut