Mots propis – Joan Salvat-Papasseit

Mots propis és el recull de pensaments i aforismes de Joan Salvat-Papasseit publicats al llarg de diversos números a Un enemic del Poble, revista de què el poeta era redactor en cap.

Els primers mots propis van aparèixer el març de 1917 al primer número de la revista o fulla de subversió espiritual de caràrcter futurista i avantguardista.

mots propis prosa salvat-papasseit joan enemic del poble

MOTS PROPIS

I – Ningú vagi a remolc d’allò que pensi aquell del costat seu. Altrament, mai s’avença.

II – Les joventuts polítiques perden un temps preciós fent ço que correspon a llurs cabdills. Aquests massa es refien que hi ha qui en lloc d’ells va a la presó i lluita per la idea.

III – En les cinc parts del món hi ha pocs intel·ligents i massa savis.

IV – Veieu: al meu cervell hi ha tota l’energia de què la Humanitat està mancada per a esdevenir lliure. La Humanitat, però, em duria al Calvari si jo aixequés la veu com em caldria fer. I després se’n riuria.

V – Encara no ha nascut un home gran del tot que en parlar digui coses que no s’hagin dit mai.

VI – Tota l’obra d’en Nietzsche, que tenia la forma d’una revel·lació, els joves de vint anys avui ja la capeixen. Cal una cosa nova però eterna.

VII – …un misteri; tampoc; una llum que en sortir de les tenebres no ens porti altra vegada cap als llimbs.

VIII – S’és escrit un gran llibre que prova ço que he dit jo fins aquí. Les lleis de la imitació, d’en Gabriel Tarde. Esbrineu —si podeu, car no és gens fàcil—, com ha sigut possible que els homes arribessin a la bestialitat d’una guerra mundial.

IX – Somriure, i que el somriure no fereixi, ni al mateix que somriu; heus aquí el que és difícil. Les verges sempre hi posen un cert temor en entreobrir els llavis. I els ulls els són companys: per això és que no ofenen.

Mes els homes somriuen rarament, i per fer mal. És per això que és més digna la rialla esclafida per la fembra caiguda, plena de voluptat, perquè ella no menteix. Hi ha somriures que maten, lentament.

X – Són escrits massa llibres contra el clericalisme. Són escrits massa pocs contra la religió.

XI – La Bellesa és un do, però no un mèrit. L’Estètica és un mèrit. En tota reunió de subconscients —podria parlar de les curses de braus embrutidores—, l’Art raja en abundó, com una font gemada al bell mig de l’istiu. Però és Art, en conjunt, contrari a tota Estètica. En canvi, allà on hi ha Estètica forçosament hi ha un Art meravellós: més que mèrit és gràcia.

XII – Acaba de deixar-me Zaratustra l’amic que tant estimo. Recordo que m’ha dit: «Veus, els homes es maten i es trossegen perquè jo torni entre ells, a predicar-los la lluita per damunt de la guerra, a predicar-los la Pau per damunt del Descans.»

XIII – Que aquells que no s’estimen es barallin mai no serà un motiu perquè aquells que no s’odien s’hagin de barallar.

XIV – Emerson escrigué que tot home serà no-conformista. És a dir, creador, original. Hi ha, doncs —gran descoberta—, una propietat digna de respecta: la propietat de l’ànima, ço que hom pensa i subscriu per ell mateix, encara que els altres, els adaptats, no ho pensin ni ho subscriguin. Perquè els que són guiats de l’esperit estan fora la llei, afegiria encara avui Sant Pau. I a fe que serà sempre de semblant faisó.

XV – Estimar sense odiar, odiar sense estimar, ni estimar ni odiar: tres estats impossibles a criatura nata en aquest món.

XVI – Les dones entre si s’odien més que no els homes entre si. I, amb tot, no es fan tant mal.

XVII – …mes, què serà que els nois també saben odiar? Aquest és un problema que encara no ha resolt cap psicòleg.

XVIII – Tot es troba a l’alçanç de tothom. Això ha fet d’aquest món un lloc d’amos i pàries.

XIX – De les verges més castes se’n pot dir que no tenen escrúpols en acceptar fer noces amb un home que ignoren si així s’ha mantingut verge com elles. Se’n pot dir que són còmplices de les prostitució i el flagell de la sífilis.

XX – Els homes-nous, els reformadors i els insurgents, verament la gran lluita no la sostenen contra la societat constituïda i els seus contemporanis: la sostenen contra si mateixos. Si esdevenen triomfants d’aquesta lluita, ells obtenen el triomf damunt de tot.

XXI – En el ventre diví d’una noia donzella, pot ésser fecundada una altra Humanitat; damunt la faç puríssima d’una quartel·la blanca, un revolucionari pot subvertir el món.

XXII – Passen homes armats, al so d’un aire bèl·lic, fent flamejar al vent un drap de coloraines. Davant del drap saluden un obrer i un que vesteix de ric. I jo dic del primer: —Heus aquí aquest bon home equivocat… I jo dic del segon: —Heus aquí aquest bandit, que desitja que els homes s’assassinin, o que sent ell mateix vocació d’assassí.

XXIII – Fer l’ofici de rei és, a més d’indigne, perillós. Els reis no poden riure ni tenen dret a riure. Quan veieu riure a un rei, penseu que és el cabdill d’un poble d’embrutits, penseu que tots els súbdits també riuen com bojos… Tot el perill es troba en què algun dia els súbdits poden deixar de riure.

XXIV – Masses amos i lleis desenfrenen els pobles i els destrueixen. Per tant que masses amos vol dir molts i diversos despotismes; per tant que masses lleis vol dir que hi ha una força sempre al servei de noves tiranies.

XXV – La gent troba delicte en què s’expliqui als nens com han sigut portats a aquesta vida: i als nens, un cop minyons, la prostitució els sega i l’afrós onanisme els envileix. Jo us dic que en aquest món mai no serà establerta una moral en tant mani la gent.

XXVI – La monogàmia fora la més seriosa de les institucions i àdhuc la més moral, si no és cases la dona per a no ésser manada i l’home no es casés per a poder manar. Així el matrimoni és una convenció de mútua esclavitud.

XXVII – Fora curiós de veure com estima una dona que ja ha comprès l’amor. I fóra trist alhora. Com es torturaria per a no tenir-se llàstima!

XXVIII – Seria extraordinari que poguéssim resoldre qui mana, Déu o els homes. Jo penso que si Déu envia el llamp per càstig de nostres gosadies, Déu ha sigut vençut per Benjamí Franklin.

XXIX – Que ningú mai no dongui per resolt el problema candent de la instrucció primària. Això es podria fer quan els mateixos nens escollissin un mètode d’autoeducació, ço que no és pas possible, enc que fos un sistema que podria portar-nos a una societat nova verament. Mentrestant, el millor és no deixar els nens abandonats a ells sols, però sense menar-los.

XXX – Sé el que pensava ahir —que no és com avui penso— i no me n’arrepenteixo; i sé ço que penso avui, i no me n’arrepenteixo; mes no puc saber què pensaré demà. No dec, doncs, afiliar-me a cap programa fet o a cap partit. Demés, mai no és conscient pensar pel cap dels altres.

XXXI – Ço que manca en els pobles que a la fi són forçats a la revolució —per no haver sabut renovar-se sense ella—, no és valor de mirar fit a fit la mort, sinó valor moral. Són males condicions perquè un règim nou no segueixi el camí del que s’és ensorrat per ses misèries.

XXXII – Mai no podré mentir que en el fons soc creient i religiós alhora, car no sabria viure sense donar tortura al meu esperit amb noves inquietuds seguidament. Però voldria creure VERAMENT en un Déu, per a tenir raó d’aixecar-me contra Ell. Ara que el Mal és llei de senyoria i ha aconseguit que el món esdevingués monstruós.

XXXIII – Heus aquí el Déu dels papes —el Jehovà guerrer de la sagrada Bíblia— invocat pels exèrcits dels crudels imperants. Ell, però, a cap ajuda. Mes per això jo li dic l’imperfecte neutral: no ajuda; mes tolera que segueixin matant-se.

XXXIV – Hi ha psicòlegs que hom diria que en són de professió; pretenen ser sabuts en tota cosa. És així, per exemple, que aventuren judicis sobre el temperament i la moral profunda de les dones. Això val a ignorar que les dones encara són femelles, i que són animades i pastades de la pasta i de l’ànima dels mascles. Mentre mascle i femella no es diguin home i dona, mai no es farà res més que divagar en va. Les dones són encara una força que es perd, i un valor neutral: poden esdevenir, amb tot, l’element director en una societat més avançada. Això és el que més neguen els citats psicòlegs.

XXXV – Suara ha mort un jove que era bo i estudiós: heus aquí que hem perdut una promesa; suara han festejat un altre jove, un estudiant imbècil: heus aquí que es manté una fatalitat. Caldria distingir entre els estudiants —que mantenen i ostenten la pobresa moral— i els que són estudiosos —que alliberen els homes.

XXXVI – Fa fredat pensar que la Justícia pugui estar en les mans d’aquesta ànima immunda d’assassí que es diu Guillem II. En veritat, no és possible. Però així fa fredat pensar que en els pobles solen administrar-la homes tan vils com ell. Des dels segles dels segles.

XXXVII – Guerra de religions? Això equival a dir: «Qui enganya a qui?». Tots enganyen a tots.

Guerra de patriotisme? Això equival a dir: «Qui és més bandit que l’altre?». Cada u és el més bandit.

XXXVIII – Les mares són el símbol de la grandiositat. Quants fills val una mare? Tants com pugui parir-ne.

XXXIX – Qui vulgui menjar que no obri pas la boca. Aquell que obri la boca, que no esperi menjar.

XL – Tot uniforme és vil. Tot home uniformat és esdevingut vil.

XLI – Quelcom de literatura: dona que és fecundada en l’abraç primer —en son tracte primer amb viril mascle—, son fill és fill de verge. Hi ha homes que, si ho sabien, podrien anomenar-se fills de verge.

XLII – Heu dit Déu? Heu dit déus? Jo penso que és mentida; però a voltes hi crec. Només per a donar la culpa a algú.

XLIII – Una mare sempre és una germana de la caritat; una germana de la caritat mai no és una mare. Només que, a voltes, les mares són més egoistes que no les germanes de la caritat. És perquè estimen més.

XLIV – La Bíblia dels catòlics és un menjar salat. No pot passar, de tanta gràcia com han volgut posar-hi.

XLV – Si en qualque cosa té raó en Marinetti, més que perquè ha exaltat la joventunt és perquè ha fet combat a l’esperit dels vells. Perquè el món camini sense obstacle caldrà que els vells s’aprestin a obeir. Als infants, si convé. I que no ens esparverin ni ens eixordin amb consells de prudència.

Mal aventurats siguin els pobres d’esperit, perquè per a ells és la misèria en la terra.

XLVI – Només és home bo aquell que sap comprendre ço bell i ço grandiós que es troba arreu del món. Estimar la bellesa ja és posseir un dot. Comprendre la bellesa i viure per la bellesa ja és acabar perfecte. Déu, si de cas, és ço bell. Per això els homes genials que no són bons sols fan obres mediocres.

XLVII – Aquells que són de casta de tirans sempre són perilloses; aquells que són tirans devenint del no res, sempre són repugnants. Àdhuc en les casernes: l’actuació més baixa és la del sargentisme.

XLVIII – En endavant, no parlaré més de Déu sinó en aquest sentit: Déu és el Tot. Jo mateix soc Déu. El diable és l’absur i Déu mateix també.

Ja no seré vençut per cap teòleg.

XLIX – Els homes mai no actuem per vera reflexió: més aviat per estats d’ànima.

L – Cada u, quan neix, neix per damunt dels fets, dels homes i les coses. Ocupant-se d’això és quan es fa petit, s’adhereix a la massa, desapareix, per fi, sense deixar cap rastre profitós. Només els que es mantenen així com varen néixer, ben per damunt dels fets, dels homes i les coses, són els que deixen rastre.

LI – Al marge d’un fragment de Joan Ruskin, on vagament parla de ço que s’anomena lliure albir: voldria posseir la noble intel·ligència del fidelíssim ca, per a ésser sempre bo; voldria posseir la llibertat amplíssima i l’esperit anàrquic de la mosca, per a ésser gosat sempre com un boig.

LII – Jo no estimo la guerra de pobles contra pobles. Ara, si estic content, és perquè el nostre exèrcit és de soldats de plom, i perquè els oficials d’aquest exèrcit són oficials només de joc d’escacs. Espanya hi surt guanyant i el món també.

LIII – Crist visqué amistançat amb l’hermosa ramera arrepentida, Maria de Magdala. Crist menyspreava els rics, i cercà els seus apòstols entre la gent més baixa. Crist formaria avui, com aleshores, entre homes sense honor. Un policia estult portaria un retrat a la butxaca —com infame Verònica— i podria agafar-lo impunement. Jo estimo Crist per això, per sa grandesa d’ànima. Jo estimo Crist per això, i el seguiria arreu oferint-li el meu braç. Però no creuré mai que Ell sigui el déu exòtic de la Teologia.

LIV – No val a saludar al pas de cap enterro, si és que el mort no ha sigut entre els nostres amics. A aquell de qui no se sap la més petita cosa, no és noble fer-li ofensa, amb un salut mesquí i a més indeferent.

LV – En la meva actuació no em fan por les censures que puguin dirigir-se’m; tinc por més aviat per les debilitats que m’escaigui tenir.

LVI – Hi ha homes deformes la sola lletgesa dels quals es troba en la seva ànima més que no el seu cos. D’aquests es pot ben dir ço que no es digué mai d’Epictet o de Sòcrates, perquè no són valents. En un parlar més just, el dir deformitat equival a delicte. Són molts entre nosaltres que passegen només el llur delicte.

LVII – Un dels tòpics portats i rebregeats durant l’Era del Crim és el de la unió sagrada. Jo no hi estic conforme. Jo soc reconciliat a voltes amb els homes, però no amb cada u d’ells. Enc que em siguin comuns. I qui sap si per això.

LVIII – Perquè jo pugui creure que la mare de Crist tant com fou santa dona fou d’honestos costums, necessito pensar que deixà de ser verge en infantar-lo. No puc imaginar-me-la amagant un pecat on no existís pecat.

LIX – Heus aquí un home sa: ha vingut tot fingint —com amagant-se—, ha fet el bé, i després ha fugit esverat, perquè ningú no arribi a reconèixe’l.

Heus aquí un home lliure: es troba entre dos reixes i una sola paraula —de rectificació— podria retornar-lo novament al carrer: aquest home ha promès a tots els que l’acusen que abans serà aixafat en aquesta presó que no mentir la Idea, la que Ell avui creu bona i per damunt de tot.

LX – Tant és d’embrutidora una manca de fe com una fe absoluta. Ara es diu que el gran crim ha endarrerit el món. Bo és recordar això: més bé ha fet l’Alfabet que mal no arribà a fer el Sant Ofici. Sempre resta quelcom.

LXI – Aconsella’t dels vells, em diuen; ells tenen experiència. A això repluc, dic: —No estimo l’experiència, sinó la intel·ligència. Epictet no ensenyava: obrava SOLAMENT, i ja n’hi havia prou.

LXII – Un home carregat de saviesa? Aquell que per amar els seus no té necessitat d’inventar cap sistema filosòfic. Els filòsofs estimen rarament, perquè endevinen massa. No se’n digui estimar de tenir llàstima.

LXIII – Aquest segueix essent un país salvatge. Mireu sinó: les dones encara tenen l’honra a l’entrecuix…

LXIV – Perquè jo cregués en un Déu creador enc que desconegut em caldria només que sapigués llegir en les passions dels homes. Si no conec aquestes, que són del meu ambient, no coneixeré Déu; no puc, doncs, adorar ço que és desconegut a la meva misèria i a la meva grandesa.

LXV – Les mares ignorants són la ruïna del món.

LXVI – Ningú que es tenyeixi els cabells no pot exigir-me que respecti els seus anys.

LXVII – El veritable honor només és patrimoni dels que són posseïts per una ànima pura: però moltes vegades, l’honor és l’únic que resta a les desgraciades prostitutes.

LXVIII – En la postguerra, la glòria i els herois que cada poble en si s’atribueix són la preparació d’un nou crim col·lectiu. Ço que se’n diu la bèstia viu i es rabeja en tota multitud. Les multituds frueixen la carnassa.

LXIX – Un mirar sospitós quasi sempre vol dir una consciència bruta.

LXX – Després de tota lluita cal fruir la Victòria; mes no el guany de la guerra. No és bo que confonguem aquests dos termes: guerra i lluita. — Un assassí no és mai un lluitador.

LXXI – Regularment, en els partits polítics s’hi apleguen i conviuen aquests dos estaments: els imbècils a baix, a dalt els vius.

LXXII – Un home lliure? Se sotmet rarament i no es conforma mai.

LXXIIIDe l’amic de l’amiga abans de noces: —La immoralitat del matrimoni, amiga, es troba en què no sempre per a l’escalfor de l’ànima juntàrem nostre cos. Potser qualque vegada pecarem…

LXXIV – Aquest home, catòlic, m’ha dit: «Els gests nostres, el nostre cos i àdhuc el cervell nostre no són en veritat res». Amb tot, en dir això, ell es creia posseït d’una certa sapiència. Després m’ha dit que jo devia creure en Déu. I heus aquí novament la paradoxa: els esperits catòlics no creuen ço que saben; però en canvi segueixen ço que ignoren. Ara inventen un Déu, i es troben inferiors a aquest Déu inventatM en trobar-se inferiors, es tornen pretenciosos.

LXXV – La nostra societat és així conformada, que es diu home d’honor a aquell que abans que els altres compleix amb això que tots solem anomenar OBLIGACIÓ, en què igualment no ho faci amb el seu DEURE.

LXXXVI – En l’ordre espiritual viu una paradoxa, entre altres mils: AQUELL QUE MENYS CAMINA MÉS LI CREIXEN ELS PEUS. Però ara cal saber què vol dir caminar.

LXXXVII – Res no és tan fàcil per a una dona com divulgar els secrets de les altres; elles, però, solen sempre amagar qualque secret.

LXXVIII – Bo és que llegim els llibres fins a tornar-los cecs, per a poder demà, tot i amb l’esguard perdut, endevinar endins del fons del fons d’aquells que aparentment són semblants nostres.

LXXIX – La consciència és la més aspra i terrible de les dictadures. Però val odiar-les totes menys aquesta.

LXXX – Del xisto, i de la ironia: en el fons de tot xisto, hi viu un poca-solta. La ironia és sagnant sempre que és veritable; sols que és molt rarament l’arma dels nobles.

LXXXI – Per a l’amic que actua en la política: —Tu ara et dius pensador i home avançat i passes el millor del que és la jovenesa gesticulant només per a obtenir una acta i distingir-te amb ella, i àdhuc per a repartir els amics importants sinecures. Ditxós de tu, amic meu, que en ésser pensador, encara et queda temps per a semblants petiteses. —A mi no em queda temps sinó per a pensar. —Tu no saps dirigir-te, i esperes dirigir tota una multitud, tota una munió d’homes els quals tampoc no saben dirigir-se. Mal ofici, l’ofici de polític. —Procura dirigir-te, abans que tot.

LXXXII – Cada teòleg, ha dit o a escrit aquestes paraules: «Tota perfecció es troba en la divinitat». El coneixement de la perfecció, però, no és patrimoni dels homes, Així puc afegir: —Si la certesa absoluta de la perfecció no existeix, tinc dret a creure que sóc una part d’aquesta Divinitat, per tant que sóc imperfecte. Almenys mentre els homes, tot i desconeixent-la, hi creguin.

LXXXIII – Els que sabem amar quasi sempre guardem un secret que ens fa mal i un enamorament que no es pot dir.

LXXXIV – No pot saber escriure la tragèdia aquell que no la viu. Però aquell que la viu no pot saber escriure-la lliurada de passió.

LXXXV – No caldrà repetir que un home mancat d’educació és un gresol sense oli, però cal remarcar que una dona inculta i poc intel·ligent és el buf que l’apaga. Un pintor simbolista, per exemple, pintaria l’obstacle tot fixant en la tela una dona caiguda i amb les grenyes al vent.

LXXXVI – És just que un poderós aixequi el cap; el que no és just és que l’abaixi UN HOME.

LXXXVII – La pornografia no existeix. Qualsevulga que sigui la manifestació estampada o estricta de la carn, àdhuc exagerada, és digna i veritable. El que existeix, si de cas, és una societat encallada i sotmesa, d’immorals i covards. Ningú que hagi mamat llet de mare —o de dona, qualque dona que sigui— no pot avergonyir-se de veure unes mamelles formoses i opulents

Però aquells que escrivint, o dibuixant, fan la pornografia, mereixen per remei la castració.

LXXXVIII – Molts escriptors, en avançant per la carrera llur, tot el que guanyen en bellesa els seus llibres ho perden ells en sinceritat.

LXXXIX – Jo no estimo el dolor, però crec en l’eficàcia del dolor: es creu en una idea mentre costa parir-la i mantenir-la.

XC – No és defecte escoltar-se en parlant als altres. Defecte és escoltar-se i encara dir bestieses.

XCI – Són molts pocs el que arriben al nivell de Cèsar. Són molts menys els que arriben a l’alçada de Brutus.

XCII – Tu eres l’enamorada dels meus ulls. I solia esguardar-te com la meva deessa.

Tu ets la meva tirana. —Ja només veig un monstre.

XCIII – No és bo que sols llegim els millors llibres; convé llegir-ne d’altre, enc que sigui dolents. És com fer confiança amb si mateix.

Cal que pensem que Shakespeare no es desencoratjà en llegir Sòfocles, i que si ho hagués fet, avui no fruiríem de la seva obra gran.

Jo esguardo ço que feien, quan tenien els anys que ara jo tinc, aquells que avui admiren els meus contemporanis. I sóc reconfortat i m’omplo d’optimisme.

XCIV – Els polítics diuen: «El Poble ho vol», o bé «El Poble no ho vol. El Poble és sobirà». El que ells saben, però, és tot altrament: El poble és un bon instrument sempre…

XCV – Cal dir la veritat: així com els embuts és el cervell dels pobles i de les majories. Hi tireu les idees i s’escolen avall, com un líquid lleuger. A vegades s’embussen els embuts; vull dir que sobreïxen, vull dir que també als pobles, i així a les majories, un excés de «doctrines» els fa sortir de si. Aquestes són les èpoques de les revolucions. (Tanmateix es per sang com es perd líquid. De la guerra europea en diuen roja lluita de civilitzacions, i, de cert, no hi ha poble que hagi assolit un grau de civilitat vera.)

Feina ben barroera és el motí. Fa caure per la força ço que encara se sosté per si mateix —i se sosté al fons de l’ànima— com digué aquella dona equivocada uns cops, ben eminenta uns altres, na Concepció Arenal. —On hi ha multitud no hi sé veure consciència, sinó foc d’encenalls que ni és calor intens ni de durada.

XCVI – La gent, en anar al cementiri, no ho fa per haver matat els llurs semblants que ara són en repòs. Hi va per honorar la memòria que dels morts tenen els vius.

XCVII – La vanitat del món fa aliar l’acció al benifet i al mal. —L’home que ha fet un crim, en amagant-se’n, s’acosta vers el bé; l’home que ha fet el bé, voldria que mil veus ho proclamessin…

XCVII – La vanitat del món fa aliar en l’acció el benifet i el mal. L’home qui ha fet un crim, en amagant-se’n s’acosta vers el bé; voldria que mil veus ho proclamessin…

XCVIII – Al camp de l’inconscient, com escrigué Ruskin, han clavat sa cabana tots els pobles. Sense fer via enllà enllà viuen com els gitanos, coberts d’estores velles i de pintades llaunes. I no us en rigueu pas de la comparació: són les estores velles, podrides pels aiguats i les ventades, les velles religions prostituïdes, per ilotes i falsos sacerdots; són les pintades llaunes, escandaloses totes, d’abominable música, les guerreres estrofes i els draps de coloraines que fan la distinció d’una cabana a l’altra. Jo d’aquesta faisó nomeno les banderes. Maleït tribut dels pobles… Així com els gitanos, es cobreixen. Mes sens fer via enllà, sota les podridures i al camp de l’inconscient.

XCIX – En caminar arran de qualque abim, cal fr-ho ben de pressa: el vertigen només mena els qui s’aturen.

C – Ara de la tragèdia, de la meva tragèdia, el dolor no m’espanta; m’espanta el fons vulgar que en ella pugui haver-hi.

CI – Per a un bon general, el perfecte soldat sempre és aquell qui té menys quantitat d’Home possible.

CII – Els homes primitius, tot i usant armes tosques, eren molt menys salvatges que no ho són les actuals generacions. Llur civilització, però, només era deguda al fet que no coneixien una guisa millor d’ésser més incivils.

CIII – El poble, enc que no pensi, és també un instrument per a la llibertat. Ell és qui llança els reis. Quan el poble camina vers una Era més digna, els reis també caminen; sols que és cap a la vergonya i el merscut exili. Les Corts ho infecten tot, podreixen les nacions. El poble, enc que un xic tard, se n’adona a la fi: és quan els cortisans menen la tirania. Allavors es compleix ço que digué Turgot a Lluís XVI quan es veié forçat a dimitir: «El destí de Carles I és el destí dels monarques dirigits per sa Cort». Arribat aquest cas, el poble, l’instrument, és la Justícia.

CIV – L’home més optimista és forçat moltes vegades a dubtar: perquè àdhuc l’amor, que no té límits, voldríem limitar-lo a les nostres passions.

CV – Hi ha dues menes d’homes perillosos: el sincer i l’hipòcrita. Amb una diferència capital, que mentre l’hipòcrita fa mal a la societat, l’altre, l’home sincer, es fa mal ell mateix, vol dir, s’anul·la.

CVI – Per llur sinceritat, és per l’única cosa per què la societat no perdona els fanàtics.

CVII – La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar.

CVIII – Hi ha homes qui, a força d’haver-se volgut elevar per damunt de les coses, es confonen amb elles. Aquests són els escèptics.

CIX – Més de quatre persones confonen el pensar amb el semblar. I diuen: «El pensar és de burros». Molts saben tal com parlen, però, i així és que volen dir que el pensar costa car, i ells ho volen barato, com la fruita podrida… que a la fi és el que mengen aquests intel·ligents.

CX – Predir el demà és aventurat sempre. Surt, si surt.

CXI – Camí avant, somiàvem fer el bé i ens han tirat un roc i un altre, i més encara. —Espera, apedregaire: que ens hem fet una fona de vint nusos, que ens hem fet un mandró que obrirà un fil de sang en la testa cretina qui ha pogut incitar-te. Som dels cavallers àcrates, el títol de noblesa dels quals és no sotmetre’s mai.

CXII – Cal ésser l’etern insurgent, l’etern maximalista. L’elogi de la quimera és el salm d l’heroi. La Utopia és la llum. Què hi fa que els qui avancin es cremin?, si els que no es mouen no veuen la claror… Però no val confondre la Utopia amb l’absurde: l’absurde viu l’avui.

CXIII – No portarem anells: portarem un cervell equilibrat; no portarem rellotge: sempre és la mateixa horaper a empyer els altres, els quals per dur rellotge, amb tot i no fer feina saben quina hora és l’hora del repós.

CXIV – Que ningú de nosaltres no torturi el seu cos amb una mentidera penitència. Ni en llegir a deshores. —La carn també existeix: tota la carn de cent generacions no val el que pugui valdre un esperit selecte; però els arbres, les flors, els llibres que fruïm, també són carn. Només l’home es destrueix a si mateix.

CXVI – Que ningú de nosaltres no senti amor als déus: caldrà no malgastar-se per ço per què es malgasten els homes ignorants.

CXVII – Així sí; si nosaltres que no estimem els déus no estiméssim els homes, nosaltres pecaríem i seríem culpables de que améssim els déus nova vegada. —El qual fóra gros mal, car els homes, alhora, avorririen i desconeixerien llur veritable grandesa, per a entregar-se a una grandesa fantàstica, a més d’agena, desconeguda.

CXVIII – L’home lliure no tem el monòleg. Molts per dialogar han deixat d’existir.

© de l’edició, Stroligut