Sols i pluges

Sols i pluges (2004-2016) és un recull de textos que abasten una dècada de creació literària de David Figueres.

Van ser publicats originalment en diferents mitjans digitals i impresos, i es combinen amb reflexions inèdites de Figueres. El trobareu a Edicions del Centre de Lectura, amb pròleg d’Antoni Veciana.

La ciutat
Plena de carrers per on he tombat
per no passar els indrets que em coneixien.
Plena de veus que m’han cridat pel nom.
Plena de cambres on he cobrat records.
Plena de finestres des d’on he vist créixer
les piles de sols i de pluges que se m’han fet anys.
Plena de dones que he seguit amb la vista.
Plena de nens que només Serbian
coses que jo sé, i que no vull dir-los.

Gabriel Ferrater

DESNONAT

La notícia em crida l’atenció. Per això clico damunt el titular per llegir-la sencera. No cal que passi gaire temps per reconèixer les dues fotografies que hi apareixen. És el pis on l’any 2000 vaig anar a viure. El primer lloc propi després de volar del niu familiar. La notícia vol alertar sobre la desprotecció dels amos de pisos que no poden fer res davant els inquilins que no paguen el lloguer; com és de difícil desnonar-los. A les fotografies hi apareixen les mateixes habitacions on vaig viure, plenes de brutícia. Em fa gràcia. El retrocés és instantani. Em permeto mirar enrere. No és usual que ho faci com no sigui per agafar embranzida. Un grapat de records. No tenia ni televisió ni internet. Això, l’any 2000, no era cap catàstrofe. Encara no estava instal·lat en el nostre dia a dia. Cometo un error, però. Busco en un calaix el quadern de notes d’aquell any. El vaig folrar amb un quadre de Rusiñol: aquell que mostra un Erik Satie contemplatiu assegut a l’espona del seu llit, davant un foc a terra. No ho he tornat a fer mai més això de folrar quaderns. Continuo embrutant papers personals amb lletra atapeïda, això sí. Segons les notes, vaig entrar-hi el 25 de gener, al pis. Cap allà al novembre ja era fora. Hi ha el fil d’una història personal que no recordava que s’hagúes allargat tant, sincerament, i que marca tota la peripècia existencial d’aquells dies. Hi vaig badar massa. Massa. Constato que hi havia molta gent que tenia clau d’aquell pis. Va ser un petit refugi per a parelles que tot just encetaven amorsincipients —ara ja coronats amb descendència o en camí—, un refugi on començar les farres dels caps de setmana. Cap al bon temps, sovintegen les notes sobre sopars. Moltes sessions de correcció al terrat, prenent el sol (quina delícia!); alguns poemes que no sabia datar i que ara sé que van ser escrits entre aquelles quatre parets… No sé si és un exercici gaire sa això de rellegir-se en el que un ha estat. No em refio de mi i no puc posar la mà al foc que no hi hagi més literatura de la que caldria en els textos. La focalització del que és important, d’allò que mereix deixar-ne constància, sempre és interessada, supeditada a la necessitat més que a l’objectivitat. Sigui com sigui, també m’hi vull desnonat d’aquella part que vaig ser. Per prudència i per necessitat d’avançar.

CALDES AMB LLUNA AL FONS

Torno de Caldes d’Estrac. S’hi donava el tret de sortida del Festival Poesia i més. Hi he anat amb amics del PEN Català. Abans, hem anat a visitar Josep Palau i Fabre. M’ha emocionat conèixer aquest dandi de les nostres lletres. Gorra cofada, murri i no escapant-se-li res malgrat entrar en la norantena. Venia també en Salem Zenia, escriptor acollit pel PEN Català. S’han entès en francès. Quin francès tan elegant el de Palau! A les deu hem començat el recital. El Salem llegia els seus poemes en amazic i jo en català. La traducció, de Ricard Ripoll, impressionant. A la lluna ho hem dit tot. El Salem, també als éssers estimats que ha hagut de deixar per força la Cabília. Aquests dies hem compartit cerveses preparant la lectura. M’ha parlat del vent fred del nord que fa abaixar els termòmetres del seu país. Dels dialectes de cada clan, de cada província, de cada família. De com el primer que va fer en arribar a Barcelona va ser caminar i caminar i caminar, després d’estar-se més de dos anys tancat a casa per por de les amenaces delsislamistes. Hem llegit amb la força que només la poesia pot i sap donar-te. Els poemes del Salem parlen amb la veu ferma de la veritat. La veritat de l’amor dit sense trampes. La veritat dels estels que sembren de llum les nits de l’enyor. La veritat del Déu que cadascú ha de viure com vulgui, sense imposicions ni falses doctrines. Com a sorpresa, el Salem s’ha atrevit a llegir els versos finals d’un poema, en un perfecte català. En Salem va començar dilluns les classes i ha volgut tenir la gentilesa de llegir en la nostra llengua. Poesia, poetes, poemes i la lluna esguardant-nos, no deixant-nos de petja, com si ho sabés que la volíem plena per fer-la el nostre públic i dir, dir, dir amb la felicitat enfollida dels versos que es fan sang i corren per les venes de la vida mateixa; de la lluna mateixa.

LLUMS

El silenci és total quan giro la clau i tanco la casa. El fred també participa d’aquestes rotunditats: semàntiques que pesen, entrades als diccionaris climatològics que se’n riuen d’abrics virolats que no tapen, de bufandes només per a fer bonic. Un rat-penat es baralla amb un fanal. Pujo la costa. M’entrebanco amb una pedra deixada al mig d’un escòrrec. El cotxe de línia no surt fins a les set. El mateix silenci. El mateix fred sec i rotund. La mateixa foscor. Dues dones refugiades dins la cabina telefònica. Una altra, bossa entre les cames, asseguda a la creu de terme. El Portal net de cotxes. Els balcons de la fonda. El pedrís que ja no hi és; com les cadires apedaçades amb coixins de sacs de potassa al rafal de ca la Tova. L’autobús ja no és de la mateixa companyia de llavors. El conductor tampoc. Gorra de pescadorcofada. Opto per deixar les bosses al ventre de la balena, tal com em recomana aquest Jonàs posat a xofer. Malgrat tenir son, no puc dormir. No dormo les giragonses passat el càmping, ni les granges convertides ara en casa de colònies per aprendre anglès. No dormo cada alzina ni cada reboll que l’autobús enfoca. No dormo cada ratolí que travessa la calçada. No dormo ni quan el vehicle xiuleja per fer bé el pont dels Sagalassos. A Cornudella es fa el transbord amb el cotxe que va a Barcelona. Jo continuo fins a Reus. Una dona baixa a fumar. Tres o quatre escolars pugen, un d’ells amb un xumba-xumba a l’orella: com un eixam de grills barrejat amb paper de cel·lofana rebregant-se. Comença a clarejar. Les mans recargolades dels ceps nets d’ungles l’engrapen barroeres, l’alba. Una nova aturada a la Venta d’en Pubill. Enfilar el Coll d’Alforja amb la llum mirada a través d’una càmera que tingués l’objectiu untat de mel; com una llepada d’ambre, sí.

JOCS D’HIVERN

Camisa gastada de franel·la, panxa prominent, cueta recollint quatre cabells blancs i maletí de pell tronat. Després de llençar-se escala avall sortejant la gent que pujava de l’andana, entra al vagó del metro esbufegant just amb els pip-pip-pip que anuncien la imminent tancada de portes. Medalla d’or en esquí alpí —eslàlom, gran eslàlom i supergegant— veiem que s’atorga. Orgullós de la gesta, vermell com un pigot, es torca la suor abundant del front amb el dors de la mà alhora que fa l’ullet a una adolescent gòtica que mastega un xiclet amb la boca oberta: se’l mira amb un punt de repugnància que no es molesta a dissimular.

Sols i pluges – David Figueres