Orestea – Èsquil

L’Orestea, l’única trilogia tràgica conservada de tota l’Antiguitat, és l’obra mestra d’Èsquil, el primer dels grans tràgics atenesos.

Carles Riba la va traduir en prosa als anys 30 per a la Bernat Metge… gairebé un segle després la Bernat Metge Universal n’ofereix una nova traducció en vers, a càrrec d’Eloi Creus i Miquel Desclot.

A Stroligut podeu llegir una breu explicació del mite d’Orestes, que acompanya l’edició, i el discurs que fa Clitemnestra quan Agamèmnon acaba de tornar de Troia.

////més de La Casa dels Clàssics

El mite d’Orestes, en Èsqui

Els atenesos que fa dos mil cinc-cents anys arribaven a les grades del teatre per assistir a la representació ritual de les trilogies tràgiques en el transcurs de les festes dionisíaques no s’asseien pas a esperar que els descobrissin com acabava aquell conflicte que s’hi proposava, perquè en realitat ja en sabien la història a través de la poesia èpica, que equivalia a la seva «bíblia» comuna. De fet, es diu que Èsquil mateix declarava que les seves tragèdies eren talls manllevats al gran banquet homèric. Així doncs, per a nosaltres, que en el millor dels casos hem crescut amb una altra bíblia, tots els sobreentesos que un grec desxifrava sense gaires entrebancs en el devessall verbal del poeta tràgic són en general incomprensibles sense una nota a peu de pàgina; o sense una introducció panoràmica al mite de referència, que és justament el que pretenem oferir ara, de manera molt sumària, al lector d’aquesta Orestea.

El títol ens anuncia que l’obra gira entorn de la peripècia d’Orestes, però de fet Orestes no apareix en escena fins a la segona tragèdia, gairebé a la meitat de la representació total. I és que en rigor la peripècia d’Orestes comença molt abans, fins i tot abans que ell neixi, amb els crims dels avantpassats que li tocarà carregar com una herència ineludible. Ens caldrà recular unes quantes generacions, doncs, per entendre el conflicte del protagonista central. En realitat, però, resulta que l’Orestea presenta també un altre conflicte de molt d’abast, perquè en el fons de tot hi ha la revolució dramàtica que implica el salt d’un antic testament de vells déus violents i venjatius, representat per les Erínies, les fúries de la venjança, a un nou testament de déus joves amb una concepció diferent de la justícia, encarnat en la sàvia Atena, la filla predilecta de Zeus. Ens haurem de remuntar, doncs, fins i tot més enllà dels tràfecs humans per acabar de situar-nos en el marc de la trilogia. Amb el benentès que la mitologia és un magma de versions diferents, i fins i tot divergents, que fa provisional qualsevol fixació estable.

El món va sorgir del caos quan Úranos o Urà, el cel, va cobrir Gea, la terra, i es va erigir en senyor de la creació. La parella va engendrar una nombrosa descendència de titans i altres éssers divins, entre els quals les esmentades Erínies. Però Urà tenia por que algun d’aquells rebrots el pogués destronar i per això els va mantenir ocults al si de la seva mare, al Tàrtar subterrani; fins que la mateixa Gea va facilitar una falç a Cronos, un dels fills, perquè tallés els genitals a Urà, en un acte de violència primordial. Amb aquella castració del pare, Cronos va passar a regnar entre les divinitats. Durant el seu domini es va crear la humanitat, que va viure en un penós estat d’anàrquic desgavell fins que Prometeu, un tità atípic, enginyós i raonable, es va posar de part d’aquests primers homes en contra d’unes divinitats que els maltractaven. Amb això, Cronos continuava engendrant fills amb Rea, però tement el vaticini que un d’ells l’acabaria destronant, els devorava tan bon punt naixien del ventre de la mare; fins que a l’últim Rea es va decidir a salvar-ne un: Zeus; va amagar, doncs, aquell nadó i va donar a Cronos una pedra embolicada amb uns bolquers en lloc seu. Amb el temps, el jove Zeus es va revoltar contra el seu pare, el va destronar i el va obligar a regurgitar a la vida tots els fills que havia engolit. Començava així el regnat dels nous déus, exercit des de la muntanya de l’Olimp. Èsquil, en una inesperada síntesi del sentit final de l’obra, es refereix a aquesta primordial cadena de successions violentes en un dels primers cants de l’Agamèmnon, per acabar amb una exaltació de la jove generació divina: «Visca, exalceu la victòria de Zeus immortal!»

Tot i l’adveniment dels nous déus, la humanitat va continuar necessitant l’advocació de Prometeu, que s’hi va comprometre fins al punt de robar una espurna del foc dels olímpics en benefici d’aquella raça deixada de la mà dels déus. Però Zeus, ben poc magnànim, li va fer pagar la gosadia condemnant-lo a penar, encadenat i torturat, en un cim del Caucas. Prometeu es va mantenir ferm, tanmateix, i va anunciar que la seva mare, Gea, li havia revelat una profecia sobre la possible caiguda de Zeus, que naturalment es negava a declarar mentre l’olímpic el turmentés. El déu no va afluixar fins molts anys després, quan el tità, finalment alliberat de la roca, va revelar que la nereida Tetis tindria un fill que seria més gran que el seu pare (un auguri que més tard es va complir magníficament en la persona de l’heroi Aquil·les). Però Zeus ja s’havia enamorat justament de Tetis, de manera que es va haver d’afanyar a renunciar a la nereida i a casar-la amb Peleu, un dels argonautes que havia viatjat amb Jàson (o Jasó) a buscar el velló d’or.

Durant la celebració de les noces, on els déus eren convidats, es va produir un fet decisiu en el mite. Una divinitat menor, Eris, deessa de la discòrdia, que no hi havia estat invitada, s’hi va presentar, despitada, i va llançar al mig del banquet una poma d’or amb la inscripció «Per a la més bella». Aquest desa fiament va causar l’agra disputa entre Hera, muller de Zeus, Atena, la filla predilecta d’aquest, i Afrodita, la deessa de l’amor, que es creien amb dret, cadascuna, de ser considerada la més bella. Davant la incòmoda situació, Zeus mateix va disposar que aquella disputa se sotmetés al judici de Paris, un pastor famós per la seva extrema bellesa. Cadascuna de les candidates va oferir una forma de suborn al jove adonis: Hera, el poder, Atena, la glòria, i Afrodita, la dona més bella. Paris es va decidir per Afrodita, que en efecte li va concedir més tard l’amor d’Helena, muller de Menelau, rei d’Esparta. Però va resultar que Paris, pujat com a pastor, era en realitat fill del rei Príam de Troia, de manera que, anys després, havent seduït Helena en una visita diplomàtica a Esparta, se la va endur a aquesta ciutat. I amb això es va començar a ordir el destí fatal d’Agamèmnon.

Però ¿qui era Agamèmnon, el titular de la primera tragèdia de l’Orestea?

Agamèmnon era un Tantàlida, és a dir, un descendent de Tàntal, el sobirà d’Argos que, com Prometeu, va robar els secrets dels déus i va merèixer, per això i per altres culpes, un turment famós a l’Hades. Un dels fills de Tàntal, el rei Pèlops, va engendrar amb Hipodamia els bessons Atreu i Tiestes, que amb els anys es van enfrontar pel tron del regne d’Argos. Va resultar-ne vencedor Atreu, però Tiestes va cometre la imprudència de seduir Aèrope, la muller del seu germà, que en descobrir-ho va traçar un pla diabòlic per fer cometre a Tiestes un crim sacríleg que horroritzés tots els argius i l’obligués a exiliar-se: va fer matar dos dels infants de Tiestes, en va fer capolar i cuinar la carn i la va servir a taula, per al seu germà, que així es va menjar, sense sospitar-ho, la carn de la seva carn. En revelar-se el sacrilegi, Tiestes va haver de marxar a l’exili amb un fill petit nascut, segons algunes versions, de la violació de la pròpia filla: Egist, un vailet que no podria oblidar mai l’espantós crim del seu oncle.

Al seu torn, Atreu havia engendrat dos fills: primer, Agamèmnon, i després, Menelau, que acabarien convertint-se en reis d’Argos i d’Esparta, respectivament. Agamèmnon i Menelau eren, doncs, Atrides, alhora que Pelòpides i Tantàlides, és a dir descendents d’Atreu, de Pèlops i de Tàntal. El destí va voler que els dos germans es casessin amb dues germanastres, Clitemnestra i Helena, la primera filla de Leda i del rei Tindàreu, la segona, de Leda i de Zeus. La petita, Helena, la dona més bella del món, es va casar amb Menelau després que els múltiples pretendents de la noia juressin lleialtat i suport a l’afortunat. Al cap del temps, va arribar Paris en visita diplomàtica a la cort d’Esparta i la reina Helena se’n va enamorar tant com Paris d’ella, en compliment de la promesa d’Afrodita. El príncep troià, doncs, en una absència de Menelau, se la va endur a Troia, mar enllà, a la riba asiàtica. En tornar Menelau a casa, l’orgull ferit el va empènyer a reclamar el suport lleial que havien jurat els altres prínceps i herois, els quals van respondre a la crida i es van disposar a viatjar a Troia a recobrar Helena per la força, sota el comandament del rei d’Argos, Agamèmnon, germà gran de Menelau.

Agamèmnon s’havia casat amb Clitemnestra, que li havia infantat quatre fills: Crisòtemis, Electra, Ifigènia i Orestes (per bé que Èsquil només considera els tres darrers). Quan el seu germà, amb els altres senyors grecs, li reclama que comandi l’expedició a Troia, Agamèmnon ha de deixar dona i fills i conduir la gran host al port d’Aulis, on els espera l’estol de fosques naus per salpar cap a la ciutat anatòlica. Un cop reunits a Aulis tots els convocats, però, es troben que no poden fer-se a la mar perquè els manca el vent o els és contrari: Àrtemis, la deessa caçadora, castiga així una vella ofensa de caça d’Agamèmnon. En aquella greu situació de minva creixent de moral i de vitualla, l’endeví Calcant, que acompanya l’expedició, revela que la còlera divina només es pot aplacar amb el sacrifici d’Ifigènia, filla del cabdill Agamèmnon. Així doncs, a contracor, el rei argiu envia missatge a Clitemnestra perquè porti Ifigènia a Aulis, i ella fa el que el marit li demana, sense maliciar cap engany. A Aulis, Ifigènia és sacrificada com una cabrida, emmordassada perquè no maleeixi l’estirp ni els seus aliats, i tot seguit els vents giren en efecte a favor de les veles dels argius o aqueus o dànaus. L’estol parteix veles desplegades cap a Troia, però Clitemnestra se’n torna amb el cor ferit i amb un ànim de revenja que tindrà greus conseqüències. Arribada al palau d’Argos, la reina rancuniosa s’aparella aviat amb Egist, el fill de Tiestes, i entre tots dos comencen a maquinar una venjança de doble arrel. Alhora, per evitar possibles topades futures, Clitemnestra envia el petit Orestes a Fòcida perquè pugi lluny de les turbulentes emocions de la família, sota la tutela del rei Estrofi, cunyat d’Agamèmnon i pare de Pílades, que serà l’amic inseparable d’Orestes.

Orestea

CLITEMNESTRA, als vells del cor:
Il·lustres ciutadans argius aquí presents,
sense vergonya us parlaré del meu amor
per l’home amat. Perquè amb el temps, entre els humans,
la por es marfon. No de segona mà, sinó
havent-la apresa sola, us contaré la vida
tan dura que he passat, mentre ell ha estat a Troia.
Primer, és una tortura horrible que una dona
hagi d’estar-se a casa, sola, sense l’home,
forçada a donar escolta a mil rumors hostils,
que arribi un missatger, i darrere un altre, amb noves
pitjors cada vegada que al palau retronen.
I si aquest home hagués rebut tants cops i talls
segons la brama que arribava aquí al casal,
tindria més forats i tot que cap filat.
O, si hagués mort tants cops com deien els reports,
hauria de tenir tres cossos, com Gerió,¹Gerió era un monstruós pastor de tres cossos d’Eritrea que Hèracles va matar, en el desè treball.
ufà de rebre de la terra un triple abric,
havent perdut la vida un cop per cada forma.
Per culpa de rumors hostils com els que us dic,
molts llaços m’han desfet del coll, penjada al sostre,
aquells que em sostenien contra el meu voler.

(A Agamèmnon:)
I per això no hi és present el nostre fill,
com convindria, ell que és penyora dels teus pactes
i els meus: Orestes. Que no et sembli estrany, però.
El cria un aliat i amic fidel de Fòcida,
Estrofi, que em solia prevenir d’un mal
doble: primer, el greu risc que a Troia, sota els murs,
corries, i que un desgovern amb gran clamor
fes caure l’assemblea, perquè és dins la sang
dels homes esclafar més fort qui ja ha caigut.
L’explicació és aquesta i sense enganys la dic.
Pel que fa a mi, s’han assecat aquelles deus
de llàgrimes, i ja no hi queda ni una gota.
M’he destrossat els ulls en nits sense dormir,
plorant perquè les alimares que et vam fer
estaven sempre desateses. Però, en somni,
el fràgil aleteig d’un trist mosquit brunzint
ja em desvetllava, amb més visions dels teus turments
que no cabien en l’estona del meu son.
Ara, havent tant sofert, amb cor sense dolor,
a aquest meu home bé puc dir-li gos guardià,
estai que salva bastiments i ferm pilar
que aguanta un sostre altíssim, únic fill del pare,
terra albirada per vaixells sense esperança,
un dia esplèndid d’admirar després del grop,
deu d’aigua fresca per un caminant cansat.
De títols com aquests el crec mereixedor.
I que ben lluny quedi l’enveja, que prou mals
hem suportat. Però ara, amor i senyor meu,
davalla d’aquest carro, però espera un poc
a posar a terra el peu que Troia ha destruït.

(A les serventes:)
Esclaves, ¿què espereu? ¿Que no se us ha ordenat
d’estendre al llarg del seu camí uns domassos fins?
Obriu-li un pas de porpra al punt, per on Justícia
l’entri a una casa que ell ja no esperava veure.
La resta, el fat ho vol, la complirà en bon dret,
mercè dels déus, la meva cura que no dorm.

© de la traducció, Miquel Desclot i Eloi Creus
© de l’edició, La Casa dels Clàssics

• 1
  Gerió era un monstruós pastor de tres cossos d’Eritrea que Hèracles va matar, en el desè treball.