Els contes de Canterbury – Geoffrey Chaucer

Els contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer és l’obra cabdal de la literatura medieval anglesa. Inspirats en el Decameró de Boccaccio, es van publicar el 1387.

A Stroligut, hi podeu llegir el Conte de l’agutzil, en l’adaptació del poeta i traductor Miquel Desclot per a la col·lecció El Fanal de Proa, amb il·lustracions de Roser Capdevila. A més, aquest és el conte que clou I racconti di Canterbury de Pier Paolo Pasolini.

////més contes i més traducció de literatura anglesa

Conte de l’agutzil

Quan ja havia sermonejat prou, i la gent li havia donat el que els havia semblat bé, el fraret es va acomiadar amb un qui cum Pater i va continuar el seu camí. A cada casa que s’esqueia demanava farina o formatge, i hi tafanejava amb molta atenció. Duia un parell de tauletes de vori, i hi apuntava els noms de la gent que li donaven alguna cosa, com si fos per després resar per ells.

—Doneu-me una mesura de gra, un tall de formatge o un rosegó, per l’amor de Déu, que els frares mendicants no podem triar com vosaltres. Mig penic, un tall de cansalada o un tros de manta, tant se val.

Un minyonàs, criat de l’hostaler, li anava al darrere amb un sac per encabir-hi totes les almoines. I cada vegada, en ser fora portes de la vila, el frare esborrava els noms de les tauletes i se’n reia a boca plena.

—Això és mentida! —va saltar, vermell, el frare que ens acompanyava a Canterbury.
—Vós, a callar! —el va interrompre, com un tro, l’hostaler. I adreçant-se a l’agutzil hi va afegir—: Continueu, mestre, i no en feu cabal.

Així, doncs, el frare va anar de casa en casa, fins a arribar en una on solia descansar més estona perquè en coneixia bé l’amo i sobretot la mestressa. Aquesta vegada, però, l’home de la casa jeia malalt en un catre.

—Deus hic  —el saluda el frare—. Bon dia, Thomas, i que Déu te guard. Quants bons àpats he fet en aquesta taula de casa teva! —I a continuació fa fora el gat del banc per posar-hi el gaiato, el capell i el sarró.
—Com us ha anat, germà? —demana el malalt—. Des de primers de març que no sabia res de vós.
—Oh, Déu sap que he treballat d’allò més, i que he fet molt bones pregàries per la teva salvació i per la dels nostres amics. Avui, per cert, he predicat a la teva parròquia, on he glossat la Sagrada Escriptura segons el meu pobre enginy. Perquè per a la gent com vosaltres l’Escriptura és difícil d’entendre, i a mi m’agrada d’aplanar-vos-la. El comentari és una cosa gloriosa, i en canvi la lletra mata, com diem els clergues. Avui els he ensenyat a ser caritatius i a abocar la seva fortuna allà on escau. I, per cert, hi he vist la teva exquisida muller.
—Ara deurà arribar —fa l’amo de la casa.
—Déu vos guard, germà, com esteu? —el saluda la dona, que tot just entra en aquell moment. I d’una revolada, el frare s’aixeca del banc per abraçar-la estretament i fer-li un petó.
—Molt bé, senyora, sempre al vostre servei per al que us convingui. I deixeu-me donar gràcies a Déu, que us ha fet la dona més bonica de la comarca.
—Deu ser que Déu Nostre Senyor ens va corregint els defectes —respon ella.
—Ara, però, perdoneu que us demani de deixar-nos sols amb en Thomas. En qüestions d’examen de consciència i de confessió jo sóc molt primmirat, ja ho sabeu. No faig com d’altres, jo, que l’únic que busco de veritat és la salvació de les ànimes cristianes.
—Doncs ja el podeu renyar ben renyat, senyor, perquè és rabiüt com una mona. No està mai content, ni en trec mai cap alegria, d’aquest Thomas.
—Ui, Thomas, això és cosa del dimoni, i s’ha de corregir —diu el frare.
—Mentrestant, germà, si em dieu què us ve de gust per dinar, jo ho aniré amanint —demana la dona.
—Doncs re, poca cosa. Em sembla que del pollastre en tindré prou amb el fetget, i del vostre pa tou amb una llesqueta prima, i en acabat potser un cap de garrí ben rostit (no voldria pas que matéssiu cap animal per mi). Jo amb poca cosa en tinc prou, que el meu veritable aliment ve de la Bíblia.
—Abans que me n’hi vagi, germà, us volia fer saber que poc després que vau marxar l’última vegada se’ns va morir el fill petit.
—Jo vaig saber-ho per revelació divina, al convent, senyora —diu el frare—. Encara no devia fer mitja hora que era mort que jo ja el vaig veure entrar a la Glòria. Aleshores tota la comunitat vam entonar un Te Deum, i jo vaig donar gràcies a Déu per la seva revelació. I és que heu de saber, amics, que les nostres oracions són molt més efectives i que nosaltres sabem més dels secrets de Déu que no pas cap seglar del món, ni que sigui un gran rei. Perquè nosaltres vivim en la pobresa i la puresa, i els seglars només viuen pensant en les riqueses i en els plaers. El dejuni i els sacrificis dels frares fan que Crist accepti les nostres pregàries, perquè el ventre prim i la duresa de la nostra vida ens fan millors, i Déu ens escolta de més bon grat. ¿Qui segueix millor l’Evangeli, sinó nosaltres? Per això, com el falcó que s’eleva enlaire amb vol lleuger, les oracions dels frares s’envolen fins a l’orella del Senyor. Ah, Thomas, tingues per cert que si no fos per les meves oracions, tu no hauries fet res de bo en aquesta vida.
—A fe de Déu que això no lliga amb la meva experiència —contesta Thomas—. En pocs anys m’he gastat un futral de lliures en uns frares i en uns altres i ja veieu com estic: cada cop pitjor! Tots els meus diners s’han esfumat darrere les caputxes dels frares!
—Això has fet, Thomas? ¿I quina necessitat en tenies de recórrer a frares diferents? El que ja té un bon metge, per què n’ha d’anar a buscar d’altres? ¿Et penses que la nostra comunitat no és prou bona per resar per tu? Els teus mals vénen precisament del fet tristíssim que a nosaltres no ens pagues com ens mereixem. Tu vés donant un penic a un frare, i un sac de gra a l’altre, i set monedes al de més enllà! ¿Que no ho veus que el que es dispersa no té força ni valor? Si ens ho haguessis donat tot a nosaltres, a hores d’ara ja ho hauries notat. Però, Thomas, has de tenir clar que jo no vull ben res per a mi, sinó que passa que el convent necessita donatius per continuar endavant: les nostres cel·les encara no estan enrajolades, i devem més de quaranta lliures de pedra! En canvi tu, per comptes de fer caritats, et dediques a irritar-te contra la teva santa dona, com un mico colèric. I ja saps que la ira és trista passió i que només porta a l’infern. Au, confessa’t amb mi ara mateix.
—No —diu el malalt—, no i no, que ja m’he confessat aquest matí amb el senyor rector, i d’això amb una vegada n’hi ha ben bé prou.
—Doncs fes-me una bona caritat, per l’amor de Déu! Pensa que mentre tothom se la campa entre plaers i luxes, nosaltres vivim com pollets i només ens podem refiar del que Déu ens envia en forma d’almoines dels bons cristians —i amb això el frare es deixa caure en terra de genollons.

El malalt, boig de ràbia, hauria volgut veure el frare al mig d’un foc roent per la seva hipocresia i la seva falsedat, i li respon:
—Jo ja no puc donar sinó allò que tinc. ¿És veritat que em considereu el vostre germà?
—Hi pots pujar de peus: he donat a la teva dona la carta de fraternitat del nostre orde, amb tots els segells del cas.
—Doncs aleshores us donaré una cosa per al convent, però us heu de comprometre que així que ho tingueu a la mà ho repartireu de tal manera que a cada frare n’hi pertoqui una part igual. M’ho heu de jurar per la vostra fe, sense engany ni trampa.
—Ho juro per la meva confessió, Thomas.
—Doncs bé, veniu. Poseu-me la mà darrere l’esquena i busqueu bé. Sota mateix del cul hi trobareu un tresor que hi guardo de fa temps en secret.

«Ah», pensa el frare, «vet aquí l’amagatall dels seus últims estalvis.» I fa baixar la mà fins al paner de Thomas amb l’esperança de trobar-hi una sorpresa. Però en el moment que el malalt se sent la mà del frare sota el forat del darrere, li venta un formidable petarràs. I ja podeu ben creure que no hi ha mula de càrrega que hagi deixat anar mai un tro com aquell.

Al punt, agafat per sorpresa, el frare fa un bot de lleó rabiós, i fuig de la casa amb una cara de porc senglar que espanta la terra.

—Maleït bergant! Pels ossos de Déu que me la pagaràs!

Llavors, traient foc pels queixals, se’n va a correcuita a casa del senyor del poble, de qui ell era confessor, a desfogar-se per la mala passada. En veure’l arribar tan enfurismat, el senyor exclama:
—Benedicite! Quina us en passa, germà John? Ja veig que alguna cosa no rutlla. Sembla que us hagi assaltat tota una colla de bandolers.
—Acabo de ser víctima, en aquest vostre feu, d’un ultratge que ni el més senzill dels vostres criats hauria consentit. Però el que més em dol és que aquell pagerol hagi dit mal del nostre convent.
—Au, calmeu-vos, i expliqueu-me el que ha passat. En acabat només m’haureu de dir què voleu que hi faci: vós sou el meu confessor, i us tinc per la sal i el gust de la terra, ja ho sabeu.

I el frare comença a explicar-ho tot, mentre la mestressa de la casa se l’escolta amb atenció, així com també un criat que estava amanint el dinar al trinxant. Quan el frare ho va haver contat tot, demana:
—Què us en sembla?
—Doncs que un rústec ha comès un acte rústec —diu la senyora.
—A fe, senyora, que faré per manera de deshonrar aquest grosser vilatà que m’ha fet jurar de repartir equitativament allò que no pot repartir-se de cap manera!

«¿Com se li deu haver acudit aquesta passada al rústec?», pensava el senyor. «Mai no havia sentit una cosa semblant: ¿Qui demostrarà que cadascú pot obtenir la seva part equitativa del soroll i la pudor d’un sol pet? Caram de vilatà! Ha aconseguit de fer-me ballar el cap.»

—No hi patiu, germà —diu llavors adreçant-se al frare—, i deixeu-ho córrer. Aquest pobletà no deu tocar-hi: tothom sap que la fressa d’un pet no és res més que una vibració de l’aire, i que doncs no es pot distribuir en parts iguals. Au, mengeu de gust, i que el diable s’emporti el descarat!

Però el criat, que ho havia seguit tot amb interès, hi afegeix:
—Germà, si no us heu d’enfadar i us comprometeu a donar-me un tall de roba per fer-me un vestit, jo us explicaré una bona manera de repartir aquest pet entre tots els germans de la comunitat.
—Ja pots comptar-hi, vailet! —diu l’amo, avançant-se al frare.
—Doncs mireu, germà, un dia que no faci ni un alè d’aire, feu portar una roda de carro aquí mateix, però, això sí, que tingui els dotze raigs ben sencers. En acabat veniu amb els dotze frares del convent, i els feu agenollar arran de roda. Llavors ells aplicaran amb molta cura el nas a cadascun dels raigs del carro, i vós mateix, per la vostra dignitat, l’aplicareu al lloc d’honor del botó de la roda. En acabat fareu venir aquest rústec pobletà amb el ventre inflat i tibant com un timbal, i li demanareu de ventar un bon petarrot al bell mig de la roda. I podreu comprovar, a fe de Déu, que tant la fressa com l’olor es reparteixen equitativament entre els dotze raigs de la roda. I vós, per la vostra categoria, en rebreu, a través del botó, la millor primícia. És el costum fraresc: que els més dignes d’entre ells siguin servits primer i millor. I a fe que vós ho sou, el més digne! Avui us he sentit predicar a la trona, i si fos per la gran admiració que m’heu sabut desvetllar, jo us concediria el privilegi de rebre les excel·lències de tres pets sencers. I estic segur que tot el convent estaria d’acord a distingir així la vostra santedat.

El senyor i la senyora van declarar que el criat Jack havia enraonat tan bé com Euclides o Ptolemeu, i que el rústec vilatà havia demostrat més senderi del que es pensaven, i que doncs no era cap ximple, ni de bon tros. El criat Jack, així, es va guanyar un vestit nou, i el frare John una bona enrabiada.

© de la traducció, Miquel Desclot