1280 hab. – Jim Thompson

1280 hab. és l’obra mestra de Jim Thompson, un dels tres grans autors (amb Hammett i Chandler) de novel·la negra (i pulp) nord-americana.

L’edita La Segona Perifèria, en traducció de Carme Geronès, i a Stroligut en podeu llegir els primers capítols perquè veieu per on van els trets d’aquesta novel·la sobre els tràfecs de tota llei de Nick Corey, xèrif d’un poblet texà de mala mort.

////Més de La Segona Perifèria

1280 hab.

1

Vet aquí que totes em ponien, el gall i tot, hauria de dir. Era el xèrif en cap del comtat de Potts i en treia ben bé dos mil dòlars l’any, això sense comptar el que arrambava d’aquí i d’allà. A més, vivia de franc al segon pis de l’edifici del jutjat, un lloc que qualsevol hauria envejat; tenia quarto de bany i tot, de manera que no m’havia de rentar en un cossi ni fer una excursió fins a la comuna, cosa que, en aquest país, li tocava fer a la majoria. Podia molt ben dir que el paradís, a mi, se m’havia concedit en aquest món. Tot em venia de cara i no semblava que hi hagués cap raó perquè no continués així —com a xèrif del comtat de Potts— mentre m’ocupés dels meus assumptes i prou i no detingués ningú, fora que no hi hagués cap altre remei i la cosa no tingués conseqüències.

I de tota manera, estava encaparrat. Tenia tants problemes que estava encaparrat com una mala cosa.

M’havia assegut a taula davant de mitja dotzena de llonzes, uns quants ous ferrats i una paellada de panades de blat de moro nedant en salsa, i no m’ho podia menjar. No m’ho podia acabar. Em vaig començar a encaparrar amb els problemes, i res, que em vaig aixecar de taula sense haver fet cau i net del que tenia al plat.

I amb la son em passava igual. Es podria dir que no aclucava l’ull. Em ficava al llit pensant que aquella nit sí que aconseguiria dormir, i no hi havia manera. Passaven ben bé vint o trenta minuts abans no m’endormiscava. I no havien passat ni vuit o nou hores que ja estava desvetllat. Ben desvetllat. I ni per miracle no tornava a agafar el son, per més baldat i rebentat que estigués.

Doncs això, que una nit jeia despert així, girant-me i donant voltes al magí, i a l’últim vaig veure que allò no podia continuar. De manera que em vaig dir: «Nick», vaig fer jo mateix, «Nick Corey, aquests maldecaps et faran perdre la traça, val més que hi trobis una solució aviat, Nick Corey, si no, tururut viola».

Vaig rumiar i rumiar, doncs, i després vaig tornar a rumiar. I a la fi vaig prendre una decisió.

Vaig decidir que no sabia què cony fer.

2

Aquell matí vaig saltar del llit, em vaig afaitar i em vaig banyar, això que tot just era dilluns i m’havia rentat de cap a peus dissabte. Em vaig mudar com els diumenges, amb l’Stetson de seixanta dòlars, les botes Justin de setanta i els Levis de quatre. Em vaig plantar davant del mirall, em vaig remirar; volia assegurar-me que no feia la fila d’un pagerol d’aquests que corren per aquí, ja que havia de fer un viatget per anar a visitar un amic meu. Me n’anava a veure en Ken Lacey perquè m’aconsellés sobre els maldecaps que tenia. Sempre que anava a veure en Ken Lacey em posava de vint-i-un botó.

Per baixar havia de passar per davant de l’habitació de la Myra, que justament havia deixat la porta oberta perquè hi entrés l’aire, i sense adonar-me’n em vaig aturar i vaig mirar cap dins. Després hi vaig entrar i a ella me la vaig mirar una mica més. Em vaig acostar al llit de puntetes i vaig continuar mirant-me-la, humitejant-me els llavis, amb l’ànsia al cos.

Us he de dir una cosa. Us la diré sense embuts. D’això, no n’anava pas curt. Tot just m’havia desmamat, de fet encara anava descalç i duia els primers pantalons que havia estrenat, que ja tenia les mosses a sobre. I com més gran em feia, més se n’hi afegien. De vegades pensava: «Nick, Nick Corey, hauries de fer alguna cosa amb aquestes mosses. Podries anar amb un fuet i desempallegar-te’n si no vols que et facin la pell». Però no vaig fer res de tot això, no he pogut suportar mai de fer mal a una mossa; només que em plori una mica ja em té a les seves mans.

En fi, tornant a la qüestió, no he anat mai curt de dones i sempre han estat molt generoses amb mi. I ben bé que no ho semblava, si tenim en compte com mirava jo en aquell moment la meva dona, la Myra. Humitejant-me els llavis, amb l’ànsia al cos. La Myra era força més gran que jo i tenia aquell aire de mala peça, val a dir que tant com n’era. Però resulta que jo soc tossut de mena i quan fico la banya en un forat ja no hi ha res a fer. Potser era veritat que no passava gana, però la cosa va així, és com menjar crispetes: com més en menges, més en vols.

Com que érem a l’estiu, ella no duia camisa de dormir i s’havia apartat el llençol. Estava més o menys de bocaterrosa, o sigui que no li veia la cara, cosa que l’afavoria.

I allà em vaig quedar, mirant-la, suant, ansiós, fins que no vaig poder més i em vaig començar a descordar la camisa. «Després de tot, Nick», vaig pensar, «després de tot, Nick Corey, aquesta que hi ha aquí és la teva dona, i hi tens certs drets».

Ja sabeu què va passar. O potser no ho sabeu. Perquè no coneixeu la Myra, i no sabeu la sort que teniu. Tota manera, de sobte es va girar i va obrir els ulls.

—Què penses fer? —em va dir.

Li vaig explicar que me’n volia anar al comtat on en Ken Lacey feia de xèrif. I que tornaria tard, vaig continuar, que potser ens enyoraríem i que valia més que passéssim una bona estona junts.

—Bah! —em va contestar, quasi escopint-me la paraula—. Et penses que et triaria a tu si em passés pel cap de fer-m’ho amb un home?
—Doncs… —vaig dir—. Havia pensat que potser sí. En certa manera ho esperava. Al capdavall, per què no?
—Perquè no et puc veure ni en pintura, per això mateix. Perquè ets un inútil!
—Bé —vaig fer—, no et puc dir pas que estigui d’acord amb tu, Myra. No et dic que t’equivoquis ni que tinguis raó. Fet i fet, si soc un inútil no és pas culpa meva. El món n’és ple, d’inútils.
—No tan sols ets un inútil, sinó que ets un gallina —va replicar—. No havia vist mai ningú tan cagat!
—Vaja —vaig contestar—. I doncs, com és que et vas casar amb mi?
—El sentiu? Sentiu el milhomes aquest? Com si no sabés per què! Com si no sabés que em vaig haver de casar amb ell després que m’hagués violat!

Ep, això sí que em fa mal. Sempre diu que la vaig violar, una cosa que m’ha dolgut des del primer dia. No li puc replicar quan em diu que soc un inútil i un gallina, perquè probablement no soc gaire espavilat —qui li demana a un xèrif que sigui espavilat?—. I soc del parer que és molt millor donar l’esquena als problemes que no pas encarar-s’hi. Punyeta!, tots tenim prou problemes per haver-nos de ficar en els dels altres.

Però quan em diu violador la cosa canvia. Aquí no hi ha ni un borrall de veritat. És que no té cap ni peus.

Per què hauria de violar una dona un paio com jo, que es disputen les mosses més disposades a tot?

—Doncs mira, d’això de la violació ja en parlarem —li vaig dir, un pèl sufocat, tornant-me a cordar la camisa—. No et diré pas mentidera, perquè no és de bona educació. Però et diré una cosa, senyora meva: que si m’agradessin les mentideres, t’abraçaria fins a ofegar-te.

Allò sí que la va alterar. Va començar a gemegar i a bramar com una vedelleta enmig d’una calamarsada. I, naturalment, allò va despertar el tarat del seu germà, en Lennie, que va entrar com una exhalació ploriquejant, fent anar els ulls d’un costat a l’altre i bavejant.

—Què li has fet a la Myra? —va dir, escopint-me la saliva de cinc metres enllà—. Què li has tornat a fer, Nick?

No li vaig respondre, prou feina tenia a esquivar la pluja de capellans que m’arribava. Mig ensopegant, va córrer cap a la Myra i ella el va abraçar clavant-me la mirada.

—Animal, més que animal! —va exclamar—. Mira què has fet!

Li vaig dir que què coi, que no havia fet res. Que jo sàpiga, en Lennie gairebé sempre està a punt de gemegar i bavejar.

—Segur que no es posa així —vaig afegir— quan corre d’amagatotis pel poble ficant el nas a les finestres d’algunes dones.
—Ets… ets un malparit! —va dir—. Mira que acusar el pobre Lennie d’una cosa de que no pot evitar! Saps prou bé que és innocent com un xaiet.
—Sí, sí, potser sí —vaig afegir.

Jo no podia dir gaire res més i quasi era l’hora d’agafar el tren. Me’n vaig anar cap al vestíbul, però a ella no li va agradar que sortís sense haver-li demanat perdó, per això es va tornar a abrandar, cridant:
—Vigila, Nick Corey! Si no, ja saps què et passarà!

Em vaig aturar per girar-me.

—Què em passarà?
—Diré la veritat sobre tu a tot el comtat! Vejam quant temps dures de xèrif! Quan sàpiguen que em vas violar!
—Ja t’ho diré jo, el que passarà —li vaig respondre—. Que em fotran fora en un tres i no res!
—Ja ho pots ben dir! Doncs tingue-ho present.
—Ho tindré present —vaig dir—. I tu també has de tenir present una cosa. Si em foten al carrer de xèrif, jo què hi perdo? Se me’n refot. Si jo no soc xèrif, tu no ets la dona del xèrif. I on anireu a parar tu… tu i aquest desgraciat del teu germà?

Els ulls li sortien de les òrbites i se li va tallar la respiració d’un esgarip. Era la primera vegada en molt de temps que li plantava cara, i això la va deixar garratibada.

Amb un cop de cap prou significatiu, me’n vaig anar cap a la porta. Quan ja era a mitja escala, va cridar el meu nom.

Ben ràpida, es va tirar una bata al damunt i es va treure un somriure de la màniga.

—Nick —em va dir, decantant una mica el cap—, com és que no et quedes uns minuts… mmm?
—Em sembla que no —vaig respondre—. Me n’han passat les ganes.
—Peròòò… potser te les tornaria a fer venir. Mmm?

Li vaig dir que em semblava que no. Després de tot, havia d’agafar un tren i abans havia de menjar alguna cosa.

—Nick —em va dir, tota inquieta—. No deus pas voler fer cap bogeria, eh? Només perquè t’has enfadat amb mi…
—No, no en faré pas cap —li vaig contestar—. Faré tanta bondat com tu, Myra.
—Doncs vinga, que et vagi bé el dia, amor.
—Igualment, senyora meva —vaig respondre.

Vaig baixar, vaig travessar la sala del tribunal i vaig agafar la porta principal.

Una mica més i em foto un bon patac en sortir a la fosca boirina de la matinada, perquè estaven pintant aquell reconsagrat edifici i els treballadors havien deixat les escales i els pots pertot arreu. Del carrer estant, em vaig tombar per mirar si havien avançat gaire. Em va semblar que havien fet ben poca cosa, aquells dos o tres dies —encara eren a la primera planta—, però per descomptat se me’n fotia.

En tres dies l’hauria pogut pintar de cap a cap jo sol. Però jo no era pas regidor de l’ajuntament, ni tenia cap cunyat amb negocis en el ram de la pintura.

Uns morenos portaven un quiosc de menjars i begudes a prop de l’estació i m’hi vaig aturar a menjar bagra a la paella, amb unes llesques de pa de blat de moro. Estava massa alterat per demanar el menú sencer, massa capficat en els meus problemes. Per això vaig demanar aquella ració i després una altra amb una tassa de xicoira per endur-me al tren.

Vaig pujar al vagó, em vaig instal·lar a prop de la finestra i vaig començar a menjar. Mirava de convence’m que havia posat la Myra a ratlla i que d’ara endavant ho tindria més fàcil.

Però sabia que m’enganyava a mi mateix.

D’enganxades com la d’aquell matí n’havíem tingut moltes. Ella m’amenaçava de fer-me qui sap què i jo li feia veure el que hi tenia a perdre. Després les coses s’arreglaven una mica… però res de l’altre món. No se solucionava res important.

Perquè vet aquí que entre ella i jo no hi havia una lluita igualada.

Ella jugava amb avantatge, i cada vegada que hi havia raons sabia que jo em faria enrere.

No em podia pas fer perdre la feina sense que ella també llepés. Se n’hauria d’anar del poble, ella i aquell fotut desgraciat del seu germà, i segur que passaria molt de temps abans no trobés una moma com la que tenia amb mi. Això si la trobava. Però es podia espavilar.

Alguna cosa pescaria.

Mentre que jo…

Jo només havia fet de xèrif. No sabia fer res més. O sigui que es pot dir que no tenia sortida. Si no feia de xèrif, ni tindria res, ni seria ningú.

M’havia d’encarar a una dura realitat, era un zero a l’esquerra, cosa que em despertava un altre maldecap: podia perdre la plaça sense que la Myra hi tingués res a veure.

Feia una temporada que havia començat a sospitar que la gent no estava gaire satisfeta amb mi. Que esperaven alguna cosa més que allò de fer el bon jan, la brometa i mirar cap a l’altre costat quan en passava alguna. I jo, justament, no sabia què fer-hi.

El tren va agafar un revolt i va començar a seguir el riu. Si allargava el coll podia veure els barracons de fusta sense ni pintar de la casa de putes, i dos homes, dos macarres, estirats allà davant, a l’embarcador. Aquells macarres en concret m’havien portat un fart de problemes, un bon fart de problemes. La setmana anterior, sense anar més lluny, amb intenció o sense, m’havien fotut al riu, i pocs dies abans m’havien fet la traveta i havia anat a parar de morros al fang. I el pitjor de tot era com se m’adreçaven, amb malnoms i fotent-se de mi, sense demostrar el respecte que un macarra ha de tenir pel xèrif, encara que de tant en tant, tot s’ha de dir, els fes esquitxar quatre quartos.

Alguna cosa havia de fer amb aquells macarres, ja ho veia. Alguna cosa dràstica.

Em vaig acabar el menjar i me’n vaig anar al lavabo d’homes. Em vaig rentar cara i mans a la pica i vaig saludar amb un cop de cap el paio que seia al llarg banc de cuiro del davant.

El paio duia un vestit de quadres blancs i negres tot elegant, botes de mitja canya amb polaines i bombí blanc. Em va repassar de dalt a baix, entretenint-se una mica en la pistolera i el revòlver. Ni va somriure ni va dir res.

Amb el cap vaig assenyalar el diari que llegia.

—Què me’n dieu d’aquests bordxevics? —vaig fer—. Tombaran algun dia el tsar?

Va deixar anar un gruny, sense articular paraula. Em vaig asseure al banc a una certa distància d’ell.

El cas és que tenia la intenció d’alleujar-me. Dubtava, però, d’entrar al vàter. Veia que la porta s’anava obrint i tancant amb el moviment del tren. Semblava que no hi havia ningú a dins. Tota manera, el paio aquell havia arribat abans que jo i potser s’esperava. Encara que no hi hagués hagut ningú, em va semblar que era de mala educació passar-li al davant.

Vaig esperar una estoneta. Això sí, recargolant-me, frisós, fins que no vaig poder aguantar més.

—Dispenseu —li vaig dir—. Espereu per entrar al vàter?

Em va semblar que se sorprenia. Després em va clavar una mala mirada i va dir de sobte:
—Què n’heu de fer, vós?
—Ben res —li vaig respondre—. És que m’espero per anar al vàter i em pensava que vós també. M’imaginava que hi havia algú i que per això us esperàveu.

L’home es va mirar la porta batent, que es va obrir gairebé del tot, i es va entreveure la tassa. Es va girar cap a mi, entre desconcertat i emprenyat.

—Redeu! —va fer.
—Potser no? —vaig dir—. No, sembla que no hi ha ningú, eh que no?

Vaig pensar que no em respondria. Però em va dir que sí, que hi havia algú a dins.

—Hi ha entrat fa poc. Una dona despullada a cavall d’un poni clapejat.
—Ah —vaig fer—. Però, com és que una dona va al lavabo dels homes?
—Pel poni —va dir—. Ell també ha de pixar.
—Des d’aquí no veig ningú —li vaig dir—. És curiós que no els vegi, en un lloc tan petit com aquest.
—Em tracteu de mentider? —va fer—. Dieu que no hi ha una dona despullada a cavall d’un poni clapejat aquí dins?

Li vaig dir que no, que naturalment que no. Que mai de la vida el tractaria de mentider.

—El que passa és que tinc una mica de pressa —vaig continuar—. Potser valdrà més que vagi a un altre vagó.
—Ah, no, no —va replicar—. A mi ningú no em tracta de mentider i se’n va tan tranquil!
—No, no, ni pensar-hi —li vaig dir—, no tenia cap intenció de fer-ho. Només…
—Us ho demostraré! Veureu que dic la veritat. Us quedareu aquí fins que surtin aquesta dona i el poni.
—És que tinc pixera! —vaig exclamar—. Us ben juro que m’estic pixant.
—No us n’anireu d’aquí —va dir— fins que vegeu que us dic la veritat.

El cas és que jo no sabia què fer. No ho sabia. Potser al meu lloc vosaltres ho hauríeu sabut, però jo no.

Tota la vida havia mirat de ser d’allò més atent i educat. Sempre havia pensat que un paio havia de ser amable amb els altres si volia que ho fossin amb ell. Però això no sempre funciona. Tinc la sensació de trobar-me massa sovint en situacions com aquella. Amb allò que no saps què fer.

A la fi, quan ja estava a punt de fer-m’ho a sobre, va arribar el revisor per demanar els bitllets i vaig aprofitar l’ocasió per anar-me’n. Vaig fugir de pressa i corrents; tant, que em va costar d’obrir la porta i vaig sentir les rialles d’aquell parell. El revisor i el del vestit de quadres es devien fotre de mi. Per descomptat ja estic avesat a ser la riota, i, a més, no tenia temps per pensar-hi.

Vaig volar cap a l’altre vagó i em vaig alleujar, podeu ben creure que va ser un descans. Després em vaig afanyar passadís avall, buscant un seient en aquell mateix vagó per no tornar a topar amb el del vestit de quadres, quan vaig veure l’Amy Mason.

Estava segur que ella també m’havia vist, encara que fes veure que no. Per un moment vaig dubtar de seure al seu costat, però després em vaig envalentir i vaig asseure-m’hi.

A Pottsville no ho sabia ningú perquè havíem anat amb compte de mantenir-ho en secret, però l’Amy i jo en una època havíem tingut una relació collonuda. De fet, ens hauríem casat si el seu pare no s’hi hagués posat tan de cul. Vam esperar, doncs, que es morís el vell. I una setmana després, la Myra va i m’enganxa.

No havia tornat a veure l’Amy, fora d’algun cop pel carrer. Li havia volgut dir que em sabia greu i havia esperat poder-li explicar les coses. Ella, però, no m’ho havia posat mai fàcil. Cada vegada que em veia, girava el cap i mirava cap a un altre costat. I si jo provava d’aturar-la, travessava el carrer.

—Com va això, Amy? —li vaig dir—. Quin dia més maco, no? —Va prémer una mica els llavis, però no va dir res—. Quina alegria de trobar-te aquí! —vaig continuar—. Cap a on vas, si no és indiscreció?

Llavors sí que em va parlar, sense estendre’s, però.

—A Clarkton. M’he de preparar perquè baixo de seguida.
—Llàstima que no vagis més lluny —li vaig dir—. Fa temps que volia parlar amb tu, Amy. Et volia explicar com havia anat.
—Ah, sí? —Em va clavar una llambregada—. Doncs per a mi l’explicació és prou clara.
—Ui, no, no —vaig dir—. Ja saps que mai ningú m’ha agradat tant com tu. No m’hauria casat mai amb ningú que no fossis tu, i, com hi ha Déu, saps que dic la veritat. T’ho ben juro. I t’ho juraria davant d’una pila de Bíblies, nena.

Va parpellejar unes quantes vegades, com si s’hagués d’aguantar les llàgrimes. Li vaig agafar la mà i l’hi vaig estrènyer, vaig veure que els llavis li tremolaven.

—Doooncs… per què, Nick? Per què vas…?
—És el que et volia explicar. Passa que és una mica llarg i… Escolta, bonica, podríem baixar tots dos a Clarkton, aga- fem una habitació d’hotel unes hores i…

Era el pitjor que li podia haver dit. Si més no, en el pitjor moment.

Va quedar ben pàl·lida. Em va mirar amb una gran fredor.

—Ja veig l’opinió que tens de mi! —va dir—. Això és tot el que vols… el que sempre has volgut! Casar-te amb mi, no, ui, no, soc massa poca cosa per casar-me amb tu! Em vols portar al llit i…
—No, sisplau, preciosa —li vaig dir—, jo…
—No em vinguis amb «precioses», Nick Corey.
—És que no pensava pas en això… en el que tu et penses que pensava —vaig afegir—. Era que en tenia per a una estona per explicar-te això de la Myra, i m’ha semblat que ens calia un lloc…
—Deixa-ho estar. Va, deixa-ho estar —va dir—. Ja no m’interessen les teves explicacions.
—Sisplau, Amy. Deixa’m…
—Però et diré una cosa, senyor Nicholas Corey, i valdrà més que ho facis saber a qui pertoqui. Si enganxo el germà de la teva dona tafanejant a la meva finestra, hi haurà gresca. Gresca de debò. No hi posaré pas pell morta com fan les altres de Pottsville. Tu digues això i qui ho hagi d’entendre ja ho entendrà.

Li vaig dir que esperava que li no fes res a en Lennie. Pel que li anava a ella mateixa.

—Pensa que a mi en Lennie m’importa tant com a tu. Ara bé, la Myra…
—Pfff! —Va tirar el cap enrere i es va aixecar, el tren frenava perquè arribàvem a Clarkton—. Tu et penses que m’espanta aquesta… aquesta… ella?
—Doncs potser valdria més que sí. Ja saps com és la Myra quan l’agafa amb algú. Quan comença a fer safareig i dir mentides, perquè…
—Deixa’m passar, sisplau.

Es va obrir pas i va travessar el vagó, amb el cap alt, la ploma d’estruç del barret balancejant-se. Mentre el tren arrencava la vaig veure a l’andana i vaig intentar fer-li adeu, però va girar el cap bruscament, amb un altre vaivé de la ploma, i se’n va anar carrer enllà.

Què hi farem! Vaig pensar que potser era millor així. Perquè, com podíem entendre’ns tots dos tal com estaven les coses?

Hi havia la Myra, i tant, i semblava que hi hauria Myra per a estona, fins que ella o jo ens moríssim de vells. Encara que la Myra no era pas l’únic entrebanc.

D’una manera o altra, havia fet amistat amb una casada que es deia Rose Hauck. Era un d’aquells embolics en què em trobo sovint sense saber ni quant val ni quant costa. La Rose no era una dona que em digués gaire res. Això sí, la trobava molt i molt guapa. I ben disposada, a més. Ella, en canvi, n’estava força, de mi. I amb això de «força» vull dir «força», cosa que ja m’havia fet saber.

Mireu si era múrria, la Rose: la Myra la considerava la seva millor amiga. Sí, sí, la Rose sabia fer el paperot. Quan estàvem sols, la Rose i jo vull dir, deia tants penjaments de la Myra que em feia posar vermell i tot. Però quan estaven juntes elles dues, ai, redeu, la Rose començava a enfilar els «estimada meva» i els «guapíssima» fins a un punt que et volies fondre. Però la Myra quedava tan cofoia que quasi li saltaven les llàgrimes d’alegria.

La manera més segura de treure la Myra de polleguera era insinuar-li que la Rose potser no era la perfecció en persona. Ni el mateix Lennie ho podia dir. Una vegada ho havia intentat, suggerint tan sols que ningú podia ser tan bona persona com intentava aparentar la Rose. I la Myra li va clavar una clatellada que el va enviar a l’altra punta de l’habitació.

© de la traducció, Carme Geronès
© de l’edició, La Segona Perifèria