El nas – Nikolai Gógol

El nas és un conte fantàstic i satíric del gran narrador i satirista ucraïnès en llengua russsa Nikolai Gógol. Va ser escrit entre el 1835 i 1836.

Forma part dels Relats de Sant Petersburg, que edita la Biblioteca Clandestina (de Clandestina Editorial) en traducció al català de Glòria Artiaga. El nas és una crítica ferotge a la burocràcia, el classisme i els grimpes, i un dels millors contes de la literatura russa.

Els altres «relats de Sant Petersburg» són: L’avinguda Nevski, El retrat, L’abric i El diari d’un boig.

////més contes a Stroligut

El nas

I

El 25 de març va succeir un incident d’allò més insòlit a Sant Petersburg. El barber Ivan Iàkovlevitx, que vivia a l’avinguda de Voznessenski (el seu cognom s’havia perdut, fins i tot al rètol, on tan sols hi havia pintat un senyor amb una galta ensabonada i la inscripció «També fem sagnies», no hi deia res més), es va despertar de bon matí i va sentir l’olor de pa calent. Es va incorporar i, des del llit, va veure que la seva muller, una dama força respectable i molt aficionada al cafè, treia del forn panets acabats de fer.

—Avui, Praskóvia Óssipovna, no prendré cafè —va dir l’Ivan Iàkovlevitx—, però sí que tinc ganes de menjar pa amb ceba.

(De fet, l’Ivan Iàkovlevitx volia tant una cosa com l’altra, però sabia que era totalment impossible demanar-les totes dues, perquè a la Praskóvia Óssipovna no li agradaven gens els capricis d’aquella mena.)

«Que mengi pa, aquest talòs. Per a mi, millor: així em quedarà una altra tassa de cafè», va pensar l’esposa. I va llançar un panet a sobre la taula.

L’Ivan Iàkovlevitx, per allò de la decència, es va posar un frac per sobre la camisa de dormir, va agafar la sal i dues cebes i va seure a taula. Amb un ganivet a la mà, es va posar a tallar el panet amb aire solemne. Un cop tallat en dues meitats, se’n va mirar una i, atònit, hi va veure una cosa blanquinosa. L’Ivan Iàkovlevitx la va tocar amb el ganivet amb molta cura i la va palpar amb els dits. «És dur! Què deu ser?», es va dir a si mateix.

Va ficar els dits al tros de panet i en va treure… un nas! L’Ivan Iàkovlevitx estava astorat. Es va fregar els ulls, va tornar a palpar aquella cosa: un nas! Sens dubte, un nas! I, a més, li feia l’efecte que era d’algú conegut. L’horror es va estampar a la cara de l’Ivan Iàkovlevitx. Però aquell horror no era res, comparat amb la indignació que es va apoderar de la seva dona.

—D’on has tallat aquest nas, animal! —va cridar enfurismada—. Farsant! Borratxo! Jo mateixa et denunciaré a la policia. Quin lladre! És clar, ja he sentit tres clients que es queixaven perquè quan els afaites els estires tant el nas que sembla que els el vulguis arrencar.

L’Ivan Iàkovlevitx estava més mort que viu. S’havia adonat que el nas no era sinó el de l’assessor col·legiat Kovaliov, a qui afaitava dimecres i divendres.

—Espera’t, Praskóvia Óssipovna! L’embolicaré amb un drap i el deixaré una estoneta en un racó, i després me l’enduré.

—No et vull ni sentir! I ara! Com vols que tingui un nas tallat a la meva habitació? Cul d’olla! Com que no saps fer res més que passar la navalla amunt i avall pel cinturó, aviat no sabràs ni fer la teva feina. Pendó! Pocapena! Què vols, que jo respongui per tu davant la policia? Pòtol, cagabandúrries! Treu el nas d’aquí! Fora! Emporta-te’l on vulguis! No en vull saber res més!

L’Ivan Iàkovlevitx estava paralitzat. Rumiava i rumiava, però no sabia què pensar.

—Com ha passat, només el Diable ho sap —va dir en acabat, tot gratant-se darrere l’orella—. Si ahir vaig tornar begut o no, no ho puc dir del cert. Ara bé, tot sembla indicar que devia ser un incident enrevessat, perquè el pa s’ha cuit al forn, però el nas no. No entenc res!

L’Ivan Iàkovlevitx va callar. La idea que la policia li trobés el nas a casa i l’arrestés el va deixar del tot atordit. Ja s’imaginava davant seu el collar vermell, finament brodat amb fil de plata, l’espasa… i tremolava tot ell. Al cap d’una estona, acompanyat de les imprecacions de la Praskóvia Óssipovna, va arreplegar la roba i les botes, es va posar els seus parracs, va embolicar el nas amb un drap i va sortir al carrer.

El volia entaforar en algun lloc, sota la portella d’un carruatge…, o deixar-lo caure com aquell qui res i tombar per un carreró. Malauradament, però, s’anava topant amb coneguts que de seguida li demanaven «On vas?», o «A qui afaitaràs tan d’hora?», de manera que l’Ivan Iàkovlevitx no trobava el moment propici. Una vegada, ja l’havia deixat caure, però un guàrdia li va fer senyals des de lluny amb l’alabarda, tot cridant «Ei! T’ha caigut una cosa, recull-la!». Així que l’Ivan Iàkovlevitx va haver de collir el nas i amagar-lo a la butxaca. L’aclaparava la desesperació, sobretot perquè la gent s’anava multiplicant al carrer a mesura que obrien les botigues i les parades. Va decidir que aniria al pont d’Issàkevski. S’ho podria manegar per llençar el nas al Neva? Ah, em sap greu, fins ara no he dit res de l’Ivan Iàkovlevitx, un home respectable en molts sentits.

L’Ivan Iàkovlevitx, com tot menestral rus decent, era més borratxo que un cep. I tot i que cada dia afaitava barbetes alienes, sempre duia la seva sense afaitar. El frac de l’Ivan Iàkovlevitx (no portava mai levita) era bigarrat. És a dir, era negre, però tot estampat de llànties grises i de color marró groguenc. El coll del frac era llardós i, en comptes de botons, només hi penjaven serrells esfilagarsats. L’Ivan Iàkovlevitx era un gran cínic.

—Sempre et fan pudor les mans, Ivan Iàkovlevitx —li solia dir l’assessor col·legiat Kovaliov, mentre el barber l’afaitava.
—De què vols que em facin pudor? —preguntava l’Ivan Iàkovlevitx.
—No ho sé, home, però fan pudor —hi insistia l’assessor col·legiat.

Aleshores, el barber ensumava tabac i li ensabonava les galtes, sota el nas, darrere les orelles, sota la barbeta… En una paraula, per on li venia de gust.

Així, doncs, aquell ciutadà respectable ja es trobava al pont d’Issàkevski. Abans que res, va guaitar el seu voltant, després es va inclinar per damunt de la barana, com si volgués veure si nedaven gaires peixos per sota el pont, i va llençar dissimuladament el drap amb el nas. Li va fer l’efecte com si s’hagués tret del damunt deu puds  de cop. L’Ivan Iàkovlevitx va fer una rialleta, fins i tot. I, en comptes d’anar a afaitar barbetes de funcionaris, ja tombava cap a un cau amb el rètol «Àpats i te» per demanar-hi un got de ponx, quan tot d’una va veure a l’altra punta del pont un guàrdia d’aparença noble, amb llargues patilles, un tricorni i una espasa. Es va quedar garratibat, mentre el guàrdia l’assenyalava amb el dit i cridava:
—Vingui cap aquí, senyor meu!

L’Ivan Iàkovlevitx, avesat a les formes, es va treure la gorra i, tot acostant-se ràpidament al guàrdia, li va dir:
—Li desitjo salut, senyoria!
—No, no, res de senyories. Explica’m què hi feies, aturat al pont.
—Per l’amor de Déu, senyor, anava a afaitar. Tan sols volia veure si el riu baixava de pressa.
—És mentida, menteixes! No te’m trauràs de sobre amb això. Fes el favor de contestar!
—Senyoria, estic disposat a afaitar-lo de franc dos cops per setmana, o tres, fins i tot —va respondre l’Ivan Iàkovlevitx.
—Au va, home! Això són foteses! Ja hi ha tres barbers que m’afaiten i ho consideren un gran honor. Ara, explica’m què hi feies?

L’Ivan Iàkovlevitx va empal·lidir… Però aquí, l’incident roman immers dins la boira i no se sap res més del que va succeir més tard.

II

L’assessor col·legiat Kovaliov es va despertar força d’hora i va fer amb els llavis: «Brr…». Sempre ho feia en llevar-se, tot i que ni ell mateix sabia per quin motiu. En Kovaliov es va estirar i va demanar el mirallet que hi havia damunt la taula. Es volia mirar el gra que li havia sortit a la punta del nas el dia abans al vespre, però es va quedar glaçat en veure, en lloc del nas, una superfície totalment plana! Aterrat, en Kovaliov va manar que li donessin aigua i es va fregar els ulls amb una tovallola. En efecte, el nas no hi era! Es va palpar la cara, pensant si encara dormia. No, estava ben despert. L’assessor col·legiat Kovaliov es va llançar al llit i va sacsejar el cap: no tenia nas! Va ordenar que li donessin la roba de seguida i va sortir volant a veure el cap de policia.

Mentrestant, cal parlar d’en Kovaliov perquè el lector sàpiga quina mena d’assessor col·legiat era. Els assessors col·legiats que obtenen el nomenament mitjançant estudis certificats no es poden comparar de cap manera amb els que l’han obtingut al Caucas. Són dues categories totalment diferents. Els assessors col·legiats diplomats… Però Rússia és una terra tan meravellosa, que si dius res d’un assessor col·legiat, des de Riga fins a Kamtxatka, tots els altres s’ho prendran com un assumpte personal. El mateix passa amb tota la resta de títols i rangs. En Kovaliov era un assessor col·legiat del Caucas. Tan sols feia dos anys que l’hi havien nomenat i, per tant, no se’n podia oblidar ni un moment. Així doncs, per donar-se més categoria i prestigi, no es feia dir mai assessor col·legiat, sinó major.

—Escolta, bona dona, vine a casa meva —deia en trobar pel carrer una vella que venia pitreres de camisa—. El meu pis és al carrer de Sadóvaia. Tan sols has de demanar on viu el major Kovaliov. Tothom t’ho dirà.

I si topava amb alguna noieta bufona, li xiuxiuejava una cosa en secret i hi afegia:

—Pregunta pel pis del major Kovaliov, reineta.

Per això, d’ara endavant, a aquell assessor col·legiat l’anomenarem major.

El major Kovaliov tenia l’hàbit de passejar cada dia per l’avinguda Nevski. Sempre duia el coll de la pitrera ben net i emmidonat. Les seves patilles eren de la mena que encara avui llueixen els agrimensors provincials i comarcals, els arquitectes i els metges de regiment, els que exerceixen funcions policials diverses i, en general, tots els senyors de galtes ufanoses i vermelles, bons jugadors del bòston. Aquelles patilles arriben ben bé al mig de les galtes i van rectes fins al nas. El major Kovaliov lluïa tot de penjolls en forma de cor i amb escuts d’armes, a més dels que tenien gravades paraules com dimecres, dijous, dilluns, etc. Havia vingut a Sant Petersburg per necessitat, és a dir, per obtenir un nomenament digne del seu rang, de vicegovernador, si fos possible, o, si més no, de gestor en algun departament destacat. El major Kovaliov no era contrari a casar-se, però només en cas que la núvia anés acompanyada d’un capital de dos-cents mil rubles. I, per tant, ara el lector podrà jutjar per si mateix l’estat d’aquest major quan va veure una superfície plana i llisa en lloc del seu nas, que no estava malament del tot i era ben proporcionat.

Per acabar-ho d’adobar, no apareixia cap cotxer al carrer i el major va haver d’anar a peu, embolicat amb la capa i tapant-se la cara amb un mocador, com si sagnés. «A veure, i si m’ho he imaginat tot? No pot ser que un nas desaparegui sense més ni més», va pensar, i va entrar en una pastisseria amb la intenció de mirar-se al mirall. Per sort, no hi havia gent, tan sols uns vailets que escombraven el local i posaven bé les cadires, i d’altres que, amb ulls de son, duien pastes calentes amb safates. A les taules i a les cadires hi havia diaris del dia abans escampats i tacats de cafè. «Gràcies a Déu que no hi ha ningú, ara m’hi puc veure», va pensar. Va anar amb por cap al mirall i s’hi va contemplar.

—Quina xacra! —va exclamar, tot escopint—. Si almenys hi tingués alguna cosa en lloc del nas, però no hi ha res!

Va sortir de la pastisseria, mossegant-se enrabiat els llavis, i va decidir no mirar ni somriure a ningú, en contra dels seus costums. De sobte, es va quedar clavat davant la porta d’una casa. Els seus ulls van tenir una visió inexplicable: es va aturar una carretel·la, es van obrir les portelles i va saltar a terra, lleugerament encorbat, un home amb uniforme, que va córrer escales amunt. Imagineu l’horror i l’astorament d’en Kovaliov en adonar-se que es tractava del seu propi nas! Davant d’aquell espectacle insòlit, tot es capgirava al seu voltant. Amb prou feines s’aguantava dret, però va decidir de totes esperar el retorn del nas a la carretel·la, encara que tremolés de cap a peus, com si tingués febre. Al cap de dos minuts, el nas va sortir. Duia un uniforme brodat d’or, de coll alt, i pantalons de camussa, amb una espasa al costat. Pel barret de plomes, es deduïa que tenia rang de conseller d’Estat i era obvi que feia visites. Va mirar a una banda i a una altra, i va bramar al cotxer: «Vinga, som-hi!». Va seure a la carretel·la i se’n van anar.

El pobre Kovaliov estava a punt de tornar-se boig. No sabia ni què pensar d’aquell fet tan estrany. Com podia ser que ara portés uniforme el nas, que el dia abans tenia a la cara i que no es podia moure ni pujar a cap cotxe pel seu compte! Va córrer darrere la carretel·la que, per sort, no anava gaire lluny i es va aturar davant la catedral de Kazan.

En Kovaliov s’hi va precipitar, es va esmunyir entre una filera de captaires que duien la cara embenada amb dues obertures per als ulls, de qui sempre havia fet mofa, i va entrar a la catedral. No hi havia gaires fidels i tots estaven drets a la vora de la porta. Ell estava tan trasbalsat que no tenia forces per resar, i els seus ulls van cercar aquell senyor per tots els racons. Al final, el va veure dret, una mica apartat. El nas amagava la cara amb el coll de l’abric ben amunt i resava amb la més gran devoció. «Com m’hi puc acostar? Per tot, per l’uniforme, pel barret, es veu ben bé que és un conseller d’Estat. Com dimonis m’hi puc adreçar?», pensava en Kovaliov. Va tossir discretament a prop seu, però el nas no abandonava ni un moment la seva piadosa actitud ni les seves reverències.

—Benvolgut senyor… —va gosar dir en Kovaliov—. Benvolgut senyor…
—Què vol? —va demanar el nas, tot girant-se.
—Se’m fa estrany, benvolgut senyor… Em sembla… Hauria de saber quin és el seu lloc. De sobte, el trobo… I on el trobo? En una església. Estarà d’acord amb mi que…
—Perdoni, no acabo de capir de què parla. Expliqui’s…

«Com li ho explicaré?», va pensar en Kovaliov, i, tot seguit, fent el cor fort, va començar:
—És clar, jo… Tanmateix, soc major. I comprengui que això d’anar sense nas és impropi. Qualsevol d’aquestes venedores de taronges pelades del pont de Voskressenski pot passar sense nas, però jo, que aspiro a obtenir… A més, he estat presentat a casa de dames com la senyora Txekhtariova, esposa d’un conseller d’Estat, i a casa de moltes altres… Ja se’n farà el càrrec…, benvolgut… senyor.

Arribat en aquest punt, el major Kovaliov va arronsar les espatlles. I va continuar:
—Ja em perdonarà, però si s’ho mira d’acord amb les regles del deure i de l’honor, vostè mateix comprendrà…
—Decididament, no comprenc res de res —va contestar el nas—. Expliqui’s de manera més satisfactòria.
—Benvolgut senyor… —va replicar en Kovaliov amb tota dignitat—, no sé com entendre les seves paraules… Em sembla que és del tot evident… O potser vol… Però si vostè és el meu nas!

El nas es va mirar el major i va arrufar una mica les celles.

—S’equivoca, benvolgut senyor. Jo soc jo mateix. A més, entre nosaltres no hi pot haver cap relació estreta, perquè, considerant els botons del seu uniforme, és ben clar que vostè pertany a un altre departament.

Dit això, el nas es va girar i va continuar resant.

En Kovaliov estava totalment desconcertat, sense saber què fer i ni tan sols què pensar. En aquell moment, es va sentir la fressa agradable de vestits de dames. Hi arribava una senyora gran, amb tot de puntes, i l’acompanyava una altra de jove, molt esvelta, amb un vestit blanc, que es dibuixava amb gràcia a la seva fina silueta, i amb un capell de palla lleuger com un pastisset. Darrere de les dames, va obrir una tabaquera un lacai alt amb patilles llargues i tota una dotzena d’esclavines a la lliurea.

En Kovaliov s’hi va apropar, es va estirar el coll de batista de la pitrera emmidonada i es va redreçar els penjolls de la cadena d’or, i, somrient a banda i banda, va adreçar-se a la fina dama, que, com una flor de primavera, es va inclinar lleugerament i va alçar fins al front la blanca mà amb dits gairebé transparents. El somriure d’en Kovaliov es va eixamplar encara més quan va veure per sota del barret de la dama jove el mentó rodonet, d’una blancor enlluernadora, i un trosset de la galta, tenyida del color de la primera rosa de primavera. Tot d’una, va fer un bot enrere com si s’hagués cremat. Havia recordat que no tenia absolutament res al lloc del nas, i els ulls se li van humitejar de llàgrimes. Es va tombar per dir-li sense embuts al senyor d’uniforme que era fals que fos conseller d’Estat, que era un truà i un bergant, i que no era res més que el seu propi nas. Però el nas ja no hi era. Mentrestant, s’havia afanyat a escapolir-se, per continuar segurament amb les seves visites.

En Kovaliov es va enfonsar en la desesperació. Va girar cua i es va aturar sota les columnes de l’entrada, fitant a totes bandes per si veia el nas en algun racó. Recordava molt bé que duia un barret amb plomes i un uniforme brodat d’or, però no s’havia fixat en l’abric ni en el color de la carretel·la ni en els cavalls ni tan sols si duia cap lacai al darrere ni en la lliurea d’aquest. A més, hi havia tantes carretel·les que anaven i venien tan de pressa que hauria costat força d’identificar la del nas. Tanmateix, encara que la veiés, no tenia cap mitjà per fer-la aturar. Feia un dia bonic i assolellat i l’avinguda Nevski era pleníssima de gent. Tota una cascada floral de dames s’estenia des del pont de Polítseiski fins al d’Ànitxkin. En Kovaliov hi va veure un conseller de la cort conegut seu, a qui sempre tractava de tinent coronel, sobretot davant de desconeguts. També hi va trobar en Iariguin, cap de despatx al Senat, bon amic seu, que sempre perdia al bòston quan jugava al vuit. I un altre major, nomenat assessor al Caucas, que li feia gestos amb la mà perquè se li atansés…

—Va, què dimonis! —va dir en Kovaliov—. Ei, cotxer! A casa del cap de policia!

En Kovaliov va pujar al carruatge i només feia que cridar al cotxer: «Vinga, corre, de pressa!».

—El senyor cap de policia és a casa? —va cridar quan entrava al vestíbul.
—No hi és, senyor —va contestar el conserge—, acaba de sortir.
—Només em faltava aquesta!
—No fa gaire —hi va afegir el conserge—. Si hagués vingut fa un moment, potser l’hi hauria trobat.

Sense treure’s el mocador de la cara, en Kovaliov va tornar al carruatge i va manar amb veu desesperada:
—Vinga, arrenca!
—Cap a on? —va demanar el cotxer.
—Ves recte!
—Recte? Però si som en una cruïlla! A la dreta o a l’esquerra?

La pregunta va fer aturar en Kovaliov i el va fer tornar a rumiar. En la seva situació, abans que res, li convenia anar a la Direcció de Seguretat, no pas perquè el seu cas fos competència de la policia, sinó perquè les disposicions hi eren molt més expeditives que les d’altres organismes. A més, buscar justícia, recorrent a les autoritats superiors del departament al qual el nas havia declarat que pertanyia, seria insensat, perquè per les mateixes respostes del nas ja es veia que res no era sagrat per a ell i també mentiria com abans, dient que no es coneixien. Així doncs, en Kovaliov ja estava a punt de manar al cotxer que el dugués a la Direcció de Seguretat quan se li va acudir que aquell traïdor i estafador, que ja havia actuat sense escrúpols a la primera trobada, se’n podria tornar a sortir fàcilment i, amb el temps, s’escapoliria de la ciutat.

Aleshores, tota la recerca seria en va, o s’allargaria, que Déu no ho volgués, durant tot un mes. Finalment, com per inspiració celestial, va decidir anar de dret a l’oficina de publicitat i fer-hi publicar de seguida un anunci a tots els diaris amb la descripció detallada del nas, de manera que tothom qui el veiés el pogués dur immediatament davant seu, o, si més no, informar-lo del lloc on es trobava. Un cop decidit, va manar al cotxer que el dugués a l’oficina de publicitat i es va passar tot el camí clavant-li cops de puny a l’esquena i cridant:
—Afanya’t, cabró! Més de pressa, barrut!
—Ai, patró! —protestava el cotxer, tot remenant el cap i esperonant amb les regnes el cavall, tan pelut com un mastí.

A la fi, el carruatge es va aturar i en Kovaliov, sense alè, va entrar esperitat a la petita sala de recepció. Darrere d’una taula hi havia un empleat amb ulleres i cabells blancs, i amb un frac vell, que, amb una ploma entre les dents, comptava les monedes de coure que havia cobrat.

—Qui s’encarrega aquí dels anuncis? —va bramar en Kovaliov—. Ah, bon dia!
—Bon dia, senyor —va respondre l’empleat de cabells blancs, alçant els ulls un moment i fixant-los de nou en el munt de diners escampats que comptava.
—Vull publicar…
—Perdoni, esperi’s un momentet, si us plau —va dir l’empleat, escrivint amb la mà dreta una xifra en un paper i passant dues boles de l’àbac amb els dits de la mà esquerra.

Un lacai, que es veia que era de casa aristocràtica per la lliurea plena de galons i la seva aparença, era a prop de la taula amb una nota a la mà i va considerar decent mostrar la seva cordialitat:
—Cregui’m, senyor, la gosseta no val vuit hrívnies, vull dir que jo no pagaria ni vuit copecs per ella. Però la comtessa se l’estima. Sí, l’estima i, vet-ho aquí, cent rubles per a qui la trobi! Si parlem amb educació, com ara vostè i jo, hi ha persones que tenen gustos gens coherents. Si sou caçadors, tingueu un bon gos perdiguer o un de maltès. No us hi estalvieu cinc-cents rubles, doneu-ne mil, però que sigui un gos com cal.

L’honorable empleat se l’escoltava amb aire d’entès, mentre comptava les lletres de l’anunci que li acabaven de lliurar. L’envoltava una munió de gent: velles, dependents de botigues i porters. Tots, amb una nota a la mà. En una, s’oferien els serveis d’un cotxer sobri; en una altra, un carruatge en bon estat, arribat de París l’any 1814; en una altra, una mossa de dinou anys, que sabia rentar roba i planxar, a més de fer altres feines; un carruatge resistent, tot i que li mancava una ballesta; un cavall jove esperitat de disset anys amb crinera grisa; llavors de nap i de rave, acabades d’arribar de Londres; una casa de camp amb totes les dependències: dos estables per als cavalls i terreny per plantar-hi un esplèndid jardí de bedolls o d’avets. També hi havia un avís per a qui volgués comprar soles usades, la botiga estava oberta cada dia des de les vuit del matí fins a les tres de la tarda. L’oficina on s’amuntegava tota aquella gent era petita i l’aire estava extremament carregat, però l’assessor col·legiat Kovaliov no sentia la pudor perquè es cobria amb un mocador i perquè el seu nas qui sap on era.

—Benvolgut senyor, li voldria demanar… Ho necessito de debò —va dir a la fi amb impaciència.
—Ara, ara! Dos rubles i quaranta-tres copecs. Només un minut! Un ruble i seixanta-quatre copecs! —deia l’empleat de cabells blancs, tot llançant els rebuts a la cara de les velles i els porters—. Què desitja? —va demanar finalment, adreçant-se a en Kovaliov.
—Voldria… —va respondre en Kovaliov—. He estat víctima d’una estafa o d’una traïció, encara no ho sé del cert. Tan sols vull anunciar que recompensaré a qui em porti aquell desgraciat.
—El seu cognom, si us plau?
—El meu cognom? No! Per què? No l’hi puc dir. Tinc molts coneguts: la senyora Txekhtariova, esposa d’un conseller d’Estat, la senyora Palagueia Grigórievna Podtótxina, esposa d’un oficial superior… Que no ho sàpiguen, Déu no ho vulgui! Hi pot escriure simplement «assessor col·legiat», o encara millor, «amb rang de major».
—I el que se li ha escapat, era servent seu?
—Quin servent? No seria una traïció tan gran! El que se m’ha escapat… és el nas…
—Ui, quin cognom més estrany! I li ha estafat gaire, aquest senyor Nas?
—És el nas… no m’ha entès! El nas, el meu propi nas ha desaparegut qui sap on. El Diable s’ha entestat a fer-me una mala jugada.
—Però com s’ho ha fet per desaparèixer? No ho acabo d’entendre.
—Tampoc no li puc dir com ha estat, però l’important és que ara volta per la ciutat i es fa passar per conseller d’Estat. Per això li prego que publiqui l’anunci, perquè qui l’enxampi me’l porti al més aviat possible. Jutgi-ho vostè mateix, com puc viure sense una part tan notable del cos? No és cap dit petit del peu, que va dins la bota i ningú no veu si hi és o no. Els dijous vaig a casa de la senyora Txekhtariova, muller d’un conseller d’Estat. També gaudeixo de l’amistat de la senyora Palagueia Grigórievna Podtótxina, muller d’un oficial superior, i de la seva encantadora filla. Què creu que he de fer ara? No m’hi puc presentar pas així.

L’empleat hi meditava, cosa que es podia deduir per com serrava els llavis.

—Doncs, no. No puc publicar aquest anunci —va concloure al cap d’un llarg silenci.
—Com? Per què no?
—Perquè perjudicaria la reputació del diari. Si ara la gent hi escriu que ha perdut el nas, doncs… Ja diuen que publiquem disbarats i rumors falsos.
—Què té de disbarat això? Em sembla que no en té res.
—A vostè li sembla que no, però la setmana passada hi va haver un cas per l’estil. Va venir un funcionari, com vostè avui, amb una nota que li va costar dos rubles i setanta-tres copecs. I tot l’anunci consistia en el fet que se li havia escapat un gosset de pèl negre. No sembla gens estrany, oi? Al final, va resultar que era una difamació: el gosset era el tresorer, no recordo de quin establiment.
—Sí, però jo no anuncio la pèrdua de cap gos, sinó la del meu nas, o sigui que és com si fos jo mateix.
—No. No puc publicar un anunci com aquest de cap manera.
—Si el meu nas ha desaparegut del tot!
—Si li ha desaparegut, és cosa de metges. Diuen que n’hi ha que poden posar el nas que vulgui a la gent. Però ja veig que vostè és un home amb bon humor i li agrada fer bromes.
—Li ho juro, per Déu! A veure, si hem arribat fins aquí, l’hi ensenyaré.
—No s’hi molesti! —va protestar l’empleat, ensumant una mica de rapè—. Tot i que, si no li molesta, potser seria bo donar-hi un cop d’ull —hi va afegir, empès per la curiositat.

L’assessor col·legiat es va treure el mocador de la cara.

—És ben estrany, de fet —va opinar l’empleat—. Té el lloc del nas tan pla com una crep. Sí, increïblement pla!
—M’ho discutirà encara? Ja ho veu vostè mateix, s’ha de publicar. Li estaré especialment agraït i m’alegro que aquest incident m’hagi proporcionat el plaer d’haver-lo conegut…

El major, com heu vist, va decidir rebaixar-se aquesta vegada.

—No costa gens d’imprimir l’anunci —va comentar l’empleat—, però no crec que li serveixi de gran cosa. Si tant li interessa, encarregui’l a algú que domini la ploma, que el descrigui com una obra rara de la natura i en publiqui l’article al diari L’Abella del Nord —aquí va ensumar una mica més de tabac— per a la instrucció de la joventut —aquí es va netejar el nas— o senzillament per a la curiositat general.

L’assessor col·legiat estava desesperat. Va abaixar la mirada, que va topar amb el peu d’un diari amb anuncis d’espectacles. La seva cara ja somreia en reconèixer-hi el nom d’una bonica actriu, i ja es ficava la mà a la butxaca per comprovar si hi duia prou diners, perquè els oficials de rang superior, segons en Kovaliov, havien de seure a les butaques, però el record del nas li va arruïnar totes les expectatives.

El mateix empleat també semblava commocionat pel trasbals que patia en Kovaliov i va considerar adient alleujar-li el dolor amb unes quantes paraules de consol:
—Em sap molt de greu que passi per aquest entrebanc. Voldria ensumar una mica de tabac? Fa miques els mals de cap i els disgustos. Fins i tot, va bé per les morenes.

Havent dit això, l’empleat va oferir a en Kovaliov una tabaquera, amagant amb destresa el retrat d’una dama amb capell que hi havia a la tapa.

Aquell oferiment irreflexiu va fer treure de polleguera en Kovaliov.

—No entenc com encara se li acut fer aquestes bromes —va esclatar dolgut—, no veu que em manca, precisament, el que cal per poder ensumar? A mal viatge el seu tabac! Ara no puc ni mirar el rapè més bo, i encara menys aquesta potineria de Berezin.

Dit això, va sortir profundament enutjat de l’oficina de publicitat i es va presentar a casa del comissari de policia, un gran aficionat al sucre. Tot el rebedor, que també feia de menjador, estava decorat amb confits, que els comerciants li regalaven com a mostra d’amistat. La cuinera li treia les botes altes de reglament, l’espasa i la resta de l’armadura militar ja estava penjada pacíficament als racons, i el seu fill de tres anys grapejava el tricorni. El comissari, després de la dura guerra quotidiana, es disposava a tastar els plaers del món.

En Kovaliov s’hi va presentar justament quan el comissari s’estirava i deia amb un esbufec: «Ah, quines dues horetes de migdiada que faré».

Per tant, es podia preveure que l’arribada de l’assessor col·legiat no era gens oportuna. I no sé si l’hauria rebut gaire cordialment, encara que en Kovaliov li hagués dut unes quantes lliures de te o una peça de roba. El comissari era un gran amant de totes les arts i dels productes artesanals, però, més que res, s’estimava els bitllets. I solia dir: «Això sí que és bo. No hi ha res millor. No demanen menjar, ocupen tan poc espai que sempre et caben a la butxaca i, si cauen a terra, no es fan malbé».

El comissari va rebre fredament en Kovaliov, tot fent-li saber que en acabat de dinar no era el moment de fer cap investigació i que la mateixa natura manava que es reposés una mica després d’un bon àpat (d’això, l’assessor col·legiat en va deduir que el comissari no ignorava els aforismes dels savis de l’antiguitat), que a cap persona honorable no li arrenquen el nas i que pel món hi ha molts majors que ni tan sols tenen roba interior digna i s’arrosseguen per tota mena de llocs indecents.

Allò sí que va ser posar el dit a la nafra! Cal assenyalar que en Kovaliov era un home extremament sensible. Podia tolerar tot el que diguessin d’ell, però no perdonava de cap manera res que toqués el seu rang o el títol. Fins i tot, creia que a les obres de teatre es podia fer els ulls grossos amb tot el que fes referència als oficials subalterns, però els de rang superior no podien ser objecte de cap mena d’atac. La rebuda per part del comissari el va avergonyir tant que va remenar el cap i va manifestar amb gran dignitat, estenent els braços: «Confesso que, després de les seves observacions tan ofensives, no hi puc afegir res més…». I se’n va anar.

Va arribar a casa seva tan cansat que amb prou feines s’aguantava dret. Ja era el capvespre. Al cap de tantes gestions fallides, trobava el pis depriment i fastigós. En entrar al vestíbul, hi va descobrir l’Ivan, el seu lacai, estirat al sofà de cuir tacat, que llançava escopinades al sostre amb tanta punteria que sovint encertava el mateix lloc. La indiferència del noi va indignar en Kovaliov, que li va etzibar un cop de barret al front, remugant: «Tu, porc, sempre entretingut amb ximpleries!».

L’Ivan va saltar a terra de cop i va córrer a treure la capa de l’amo.

Quan va entrar a la seva habitació, el major, cansat i moix, es va deixar caure a la butaca i, després d’uns quants sospirs, va exclamar:
—Déu meu! Déu meu! Per què aquesta desgràcia? Si m’hagués quedat sense braç o sense cama, seria millor; o sense orelles, seria penós, però més suportable; però sense nas, què dimonis és un home sense nas? No és cap espantall ni un ciutadà com cal. Tan sols és bo per agafar-lo i llençar-lo de dret per la finestra! I encara si me l’haguessin tallat a la guerra o en un duel o per culpa meva, però s’ha fet fonedís sense cap motiu, tot d’un plegat! No, no pot ser —hi va afegir, havent-hi rumiat una mica—. És inversemblant, un nas no pot desaparèixer així com així. És del tot inconcebible. És veritat. O bé és un somni o bé somio despert. Potser, en comptes d’aigua, em vaig beure el vodka que faig servir per fregar-me la cara després de l’afaitat. El talòs de l’Ivan no el devia posar al seu lloc i jo me’l vaig beure.

Per confirmar que no estava borratxo, es va pessigar tan fort que va fer un crit. El dolor el va convèncer que tot el que feia i el que li passava era real. Es va acostar a poc a poc al mirall, primer, amb els ulls tancats, amb la idea que el nas potser apareixeria al seu lloc, però va fer un bot cap enrere i va exclamar:
—Quina imatge tan denigrant!

En efecte, era incomprensible. Si hagués perdut un botó, una cullera de plata, un rellotge o una altra cosa semblant… Però, perdre el nas? I, a més, a casa seva mateix! Tenint en compte totes les circumstàncies, el major va considerar que el més probable era que la culpable de tot fos de la senyora Podtótxina, muller d’un oficial de l’Estat Major, que pretenia casar-lo amb la seva filla. A ell li agradava festejar-la, però eludia fer el pas definitiu. Així que quan la senyora Podtótxina li va dir clarament que li volia donar la filla en matrimoni, ell se’n va escapolir, reduint la freqüència de les seves visites, tot al·legant que encara era jove i que havia de fer mèrits a la seva carrera durant uns cinc anys fins que en fes quaranta-dos. Aleshores, segurament per venjança, la senyora Podtótxina va decidir malmetre’l i va llogar alguna bruixa perquè ho fes, perquè no es podia suposar que li haguessin tallat el nas de cap altra manera: ningú no havia entrat a la seva habitació. L’Ivan Iàkovlevitx, el barber, el va afaitar el dimecres i en Kovaliov va tenir el nas sencer durant tot el dimecres i tot el dijous. Se’n recordava i ho sabia molt bé. A més, li hauria fet mal i, sens dubte, la ferida no s’hauria pogut guarir tan aviat i quedar llisa com una crep. Va començar a fer plans: denunciar formalment la senyora Podtótxina davant dels tribunals o presentar-se a casa seva i acusar-la cara a cara. Les seves reflexions es van veure interrompudes per la llum que travessava les escletxes de la porta. Era evident que l’Ivan ja havia encès l’espelma del vestíbul. Tot seguit, va aparèixer el mateix Ivan amb l’espelma, il·luminant l’estança. El primer moviment d’en Kovaliov va ser agafar un mocador i cobrir el lloc on encara hi havia el nas el dia abans, perquè aquell babau no es quedés bocabadat davant de tal raresa del seu amo.

L’Ivan s’acabava de retirar al seu racó de mala mort, quan es va sentir una veu desconeguda a la porta:
—Viu aquí l’assessor col·legiat Kovaliov?
—Passi. Soc el major Kovaliov —va respondre ell mateix i es va aixecar de pressa a obrir la porta.

Va entrar un guàrdia municipal de bona presència, amb patilles ni gaire clares ni gaire fosques i galtes força plenes. Era el mateix que a l’inici del relat era en una punta del pont d’Issàkevski.

—Vostè és el senyor que ha perdut el nas?
—Sí, exacte.
—Doncs, l’hem trobat.
—Què diu? —va cridar el major Kovaliov. L’alegria li travava la llengua. Es va mirar de fit a fit el guàrdia que tenia davant, de galtes inflades i llavis molsuts, on es reflectia la llum tremolosa d’una espelma—. Com ha estat?
—Per una casualitat estranya. L’hem enxampat quan ja havia pujat en una diligència per fugir cap a Riga. Duia un passaport que havia estat expedit feia temps a nom d’un funcionari. I és estrany, però jo mateix l’he pres per un senyor. Per sort, m’havia posat les ulleres i de seguida m’he adonat que era un nas. És que soc curt de vista i, si vostè es posa davant meu, tan sols li veig la cara, però no hi distingeixo el nas ni la barba ni res. La meva sogra, és a dir la mare de la meva dona, tampoc no s’hi veu…

En Kovaliov no se’n sabia avenir.

—On és? On? El vaig a buscar ara mateix.
—No s’amoïni. Sabent que el necessitaria, l’hi he dut. I el que és més estrany és que el principal autor d’aquest cas és un brètol, un barber de l’avinguda de Voznessenski, que ara és al calabós. Ja feia temps que jo sospitava que era un embriac i un lladre, i fa tres dies va pispar una dotzena de botons d’una botiga. El seu nas, senyor, està exactament com estava.

Havent dit això, el guàrdia es va ficar la mà a la butxaca i en va treure el nas embolicat amb un paper.

—Sí, és aquest! —va cridar en Kovaliov—. I tant que sí! Quedi’s a prendre una tassa de te amb mi.
—M’hi quedaria amb molt de gust, però no puc de cap manera. D’aquí, me n’he d’anar al manicomi… Tots els preus s’han apujat molt… I, a casa, hi viuen la meva sogra, la mare de la meva dona, i els meus fills. El gran, sobretot, promet molt: és un noi molt llest, però no tinc recursos perquè pugui estudiar…

En Kovaliov ho va captar i, agafant un bitllet vermell de damunt la taula, el va donar al guàrdia, que va parar la mà, va clavar un cop de talons i va sortir del pis. Tot seguit, en Kovaliov va sentir la veu del policia al carrer, on escridassava un pagès pocatraça que havia pujat a la vorera amb el seu carro.

Quan el guàrdia se’n va haver anat, l’assessor col·legiat va romandre esmaperdut i, tan sols al cap d’uns quants minuts, es va refer i va recuperar la capacitat de veure i de sentir-hi, que havia perdut a causa de l’alegria inesperada. Va agafar el nas amb cura, fent una cassoleta amb totes dues mans, i se’l va tornar a mirar atentament. 

—És ell, sí que ho és! —exclamava el major Kovaliov—. Vet aquí, a l’esquerra hi ha el granet que m’hi va sortir ahir.

El major va estar a punt d’esclatar amb una rialla d’alegria.

Malgrat tot, no hi ha res al món que duri per sempre. Per això, l’alegria del primer moment al cap d’un minut ja no és tan viva i encara s’afebleix més després de tres minuts, fins que es fon amb l’estat d’ànim habitual, com el cercle que es fa a l’aigua en llançar-hi una pedra, que s’acaba fonent amb la superfície llisa. Tot reflexionant, en Kovaliov es va adonar que encara no s’havia acabat tot. Havia trobat el nas, però calia encaixar-lo al seu lloc.

—I si no s’enganxa?

Davant d’aquest dubte, el major es va quedar blanc.

Corprès per una por abassegadora, va tornar a la taula i hi va apropar el mirall, no fos cas que es col·loqués el nas tort. Les mans li tremolaven. Suaument i amb molta cura, va posar el nas al seu lloc. Ah, quin horror! El nas no s’hi enganxava! Se’l va acostar a la boca, el va escalfar una mica amb l’alè i el va tornar a encaixar al lloc més pla entre les dues galtes; però el nas no s’hi aguantava de cap manera.

—Au va! Enganxa’t, carallot! —li deia al nas. Però el nas semblava de fusta i continuava caient a la taula amb un soroll estrany com si fos de suro. La cara del major es va contraure amb una ganyota. «De debò que no s’enganxarà?», es preguntava alarmat. Per moltes vegades que es posés el nas a lloc, tots els seus esforços eren en va.

Va cridar l’Ivan i el va enviar a buscar el metge que vivia a l’entresol del mateix edifici, al millor pis. Era un home d’aspecte distingit, que tenia unes magnífiques patilles d’un negre lluent i una dona sana i ufanosa. Cada matí, menjava pomes fresques i conservava la boca inusualment neta, esbandint-la durant gairebé tres quarts d’hora i polint les dents amb cinc menes diferents de raspalls. El doctor s’hi va presentar tot seguit. Li va demanar quant de temps feia de l’accident, va aixecar la barbeta del major i li va colpejar tan fort amb el polze el lloc on abans hi havia el nas que en Kovaliov va tirar el cap enrere de cop amb tanta força que va picar a la paret amb el clatell. El metge li va dir que no era res. Li va aconsellar que s’allunyés una mica de la paret, li va manar que tombés el cap, primer cap a la dreta, i, palpant el lloc on havia estat el nas, va dir: «Ui!». Llavors, l’hi va fer girar cap a l’esquerra i va tornar a dir: «Ui!». En acabat li va tornar a donar un cop de polze i el cap del major va fer un bot endavant, com els cavalls quan els miren les dents. Després d’aquestes proves, el metge va moure el cap i va concloure:
—No. No pot ser. Millor que ho deixem així, perquè podria quedar pitjor. S’hi pot enganxar, és clar. Jo mateix l’hi col·locaria ara mateix, però li asseguro que seria pitjor per a vostè.
—Ah, miri que bé! Com em vol deixar sense nas? —es va queixar en Kovaliov—. No puc estar pitjor que ara. Fins i tot el Diable ho sap! On em presento amb aquesta fila tan denigrant? Tinc amistats de categoria. Tinc molts coneguts: precisament avui mateix, he d’assistir a dues vetllades. La senyora Txekhtariova, esposa d’un conseller d’Estat, la senyora Palagueia Grigórievna Podtótxina, esposa d’un oficial de l’Estat Major… Tot i que, després de com ha actuat, no hi puc tenir cap tracte, si no és mitjançant la policia. Faci’m el favor, si us plau —va suplicar el major—. No hi ha cap manera? Col·loqui-me’l com sigui, encara que no quedi ben posat, n’hi ha prou que no caigui. Me’l podria sostenir amb la mà si calgués. A més, com que no ballo, no hi ha perill que el perjudiqui cap moviment brusc. I pel que fa a agrair-li la visita, estigui ben segur que, en la mesura que els meus mitjans m’ho permetin…
—Cregui’m —el va interrompre el doctor amb una veu ni alta ni baixa, però extraordinàriament suggestiva i magnètica—, no exerceixo la medicina en benefici propi. Fer-ho seria contrari a les meves normes i al meu art. És cert que cobro les visites, però tan sols per no ofendre ningú si m’hi nego. Per descomptat que li podria col·locar el nas, però li juro pel meu honor, si no en té prou amb la meva paraula, que seria molt pitjor. Deixi que actuï la natura. Renti’s sovint la cara amb aigua freda i li prometo que, tot i que no tingui nas, estarà tan sa com si en tingués. I, pel que fa al nas, li aconsello que el posi dins d’un pot amb esperit de vi o, encara millor, amb dues cullerades de vodka ben fort i vinagre calent. Aleshores en podrà treure una bona suma de diners. Jo mateix l’hi compraria si no me’n demanés massa.
—No, no! No el vendria per res del món! —s’hi va negar el major Kovaliov desesperat—. M’estimaria més perdre’l de vista!
—Perdoni! —va exclamar el doctor, acomiadant-se—. Només volia ser-li útil… Què hi farem! Si més no, ja veu que m’hi he esforçat.

Dit això, el metge va sortir dignament de l’estança. En Kovaliov ni tan sols s’havia fixat en la seva fesomia, perquè, tan profundament abatut com estava, només li havia arribat a veure els punys polits i blancs com la neu, que sobresortien de les mànigues del frac negre. 

L’endemà, va decidir que, abans de presentar cap denúncia, escriuria a la senyora Podtótxina per veure si accedia a retornar-li de bon grat el que era seu. El contingut de la carta era el següent:

—No, segur que ella no n’és culpable —va concloure en Kovaliov, havent llegit la carta—. No pot ser! Una persona que hagi comès un delicte no escriu d’aquesta manera.

L’assessor col·legiat hi entenia, perquè al Caucas li havien encarregat sovint de dur a terme tota mena d’investigacions.

—De quina manera i per quins set sous m’ha passat això? Tan sols el Diable ho pot explicar! —va exclamar aclaparat.

Mentrestant, els rumors sobre l’insòlit incident es van estendre per tota la capital i, com sol passar, amb tot d’afegits peculiars. Aleshores, la ment de tothom s’orientava vers fets extraordinaris i, des de feia poc, els experiments amb el magnetisme fascinaven el públic. A més, encara cuejava la història de les cadires que ballaven al carrer de Koniúixennaia. Per això, no és estrany que es digués ben aviat que el nas de l’assessor col·legiat Kovaliov es passejava diàriament a les tres en punt de la tarda per l’avinguda Nevski. I cada dia s’hi aplegava una munió de curiosos. Algú va anunciar que s’havia vist el nas a la botiga de Iúnker i s’hi va amuntegar tanta gent que hi va haver d’intervenir la policia. Un especulador d’aparença respectable amb patilles, que venia pastissets secs variats a l’entrada del teatre, va fabricar per a l’ocasió uns magnífics bancs de fusta i convidava els visitants a enfilar-s’hi per vuitanta copecs cadascun. Un coronel emèrit va sortir ben d’hora de casa amb aquesta finalitat i es va obrir camí entre la gentada amb penes i treballs. Tanmateix, amb gran indignació, a l’aparador, en comptes del nas, hi va veure un jersei de llana ordinari i una litografia amb la imatge d’una noia que es redreçava les mitges i d’un bufanúvols amb barba de pèl curt i armilla amb solapes, que se la mirava des de darrere d’un arbre. Aquella litografia ja feia més de deu anys que hi era, penjada al mateix lloc. El coronel emèrit se’n va allunyar, tot pensant: «Com és que enreden la gent amb aquests rumors tan ximples i inversemblants?».

Més tard, es va escampar l’enraonia que el nas del major Kovaliov no es passejava per l’avinguda Nevski, sinó pels jardins de Tàurida. Es deia que el nas hi anava des de feia temps, tant que, quan en Khozraw Mirza s’hi va allotjar, el va corprendre aquell joc estrany de la natura. Uns quants estudiants de l’Acadèmia de Cirurgia s’hi van traslladar. Una dama noble i respectable va demanar amb una carta especial al vigilant dels jardins que mostrés als seus fills aquell rar fenomen i, si fos possible, amb una explicació instructiva i edificant per als joves.

Tots aquests esdeveniments van satisfer la necessitat de renovar el repertori d’històries curioses, ja esgotat, amb què els senyors assidus a les reunions de societat distreien les dames. Una minoria de persones honorables i benintencionades n’estava extremament descontenta. Un senyor deia indignat que no entenia com era que es difonguessin bestieses al nostre segle il·lustrat i es meravellava que el govern no hi parés atenció. Sembla que aquell senyor era dels que voldrien implicar el govern en tot, fins i tot en les picabaralles quotidianes amb la seva dona. Més tard… Però aquí l’incident es torna a amagar dins la boira i, del que va passar després, no se’n sap res en absolut.

III

Al món, hi tenen lloc veritables disbarats, de vegades del tot inversemblants. De cop i volta, el mateix nas, que anava amunt i avall vestit de conseller d’Estat i que tant d’enrenou havia causat a la ciutat, va tornar com si res al seu lloc, és a dir, entre les dues galtes del major Kovaliov. Això va passar ja el dia 7 d’abril. En despertar-se i veure’s de passada la cara al mirall, s’hi va descobrir el nas. Se’l va tocar i, sí, hi era! «Per fi!», va exclamar en Kovaliov i, va estar a punt d’arrencar a ballar d’alegria, tot descalç per tota l’habitació, però l’entrada de l’Ivan el va aturar. Li va manar que li dugués aigua per rentar-se i mentre l’esperava va fer una altra llambregada al mirall. El nas era a lloc! Bo i eixugant-se amb la tovallola, s’hi va tornar a mirar. El nas era a lloc!

—Mira, Ivan, em sembla que tinc un granet al nas —va assenyalar, pensant alhora: «El problema serà quan l’Ivan digui que no, que no hi ha cap granet ni tampoc el nas».

Però l’Ivan va contestar:
—No hi té cap gra. El nas està net!

«Molt bé, què coi!», es va dir el major i va fer petar els dits. En aquell moment, va aparèixer per la porta el barber Ivan Iàkovlevitx, tan esporuguit com un gat a qui acaben d’estomacar per haver robat llard.

—Abans que res, tens les mans netes? —va cridar des de lluny en Kovaliov.
—Ben netes i polides.
—Mentida!
—Li juro que les tinc netes, senyor.
—Bé, a veure.

En Kovaliov es va asseure. L’Ivan Iàkovlevitx li va posar la tovallola i, amb la brotxa, li va convertir la barba i part de les galtes en una mena de crema com la que se serveix als convits onomàstics dels comerciants.

«Mira-te’l! —va pensar l’Ivan Iàkovlevitx, tot observant el nas, i després va girar el cap a l’altre costat i se’l va mirar de perfil—. Vet aquí! Sí que l’és, al capdavall», es va dir a si mateix i va continuar guaitant el nas una bona estona. En acabat, amb tota la delicadesa imaginable, va aixecar dos dits per agafar curosament el nas per la punta. Aquest era el sistema de l’Ivan Iàkovlevitx.

—Ei, ei, ei! Compte! —va cridar en Kovaliov.

L’Ivan Iàkovlevitx va deixar caure les mans, més atordit i desconcertat que mai. Finalment, va començar a fer pessigolles al coll del major amb la navalla, tot i que li era farragós i molt difícil afaitar-lo sense tocar la part olfactiva del cos. No obstant això, repenjant el seu raspós dit gros a la galta i a la mandíbula inferior del major, va superar els obstacles i el va afaitar.

Un cop acabat tot, en Kovaliov es va afanyar a vestir-se, va pujar a un carruatge i va anar directament a la pastisseria. Tot entrant, va cridar des de la porta: «Noi, una tassa de xocolata!». I va anar de dret cap al mirall. Tenia el nas! Es va girar enrere cofoi i va contemplar amb mirada satírica, entrellucant els ulls, dos militars, un dels quals tenia un nas tan menut com un botó d’una armilla. Després, es va dirigir cap al despatx d’aquell departament, on havia sol·licitat un càrrec de vicegovernador o, si més no, de gestor. En passar per la recepció, es va mirar al mirall: tenia el nas! Més tard, se’n va anar a casa d’un altre assessor col·legiat, o major, un home força burleta, a qui en Kovaliov deia sovint en resposta als seus comentaris sorneguers: «Et conec molt bé, ets un corcó!» Pel camí, pensava: «Si el major no esclata a riure quan em vegi, aleshores, sí que tot és a lloc». Tanmateix, l’assessor col·legiat no es va immutar. «Molt bé, molt bé, què coi!», es va dir en Kovaliov. Després, es va trobar pel carrer amb la senyora Podtótxina i la seva filla. Els va fer una reverència i el van acollir amb exclamacions d’alegria. Per tant, no li veien res d’estrany. Hi va conversar una bona estona i, traient expressament la tabaquera, s’omplia tots dos narius de rapè davant d’elles, mentre pensava: «Au, contempleu-me bé, lloques! I no em penso casar amb la filla. Així, sense més ni més, par amour, de cap manera!». D’aleshores ençà, el major Kovaliov tornava a passejar per l’avinguda Nevski, anava als teatres i a tot arreu com si res no hagués passat. I el nas era al mig de la seva cara de la manera més natural, com si mai no se n’hagués anat pel seu compte. Ara, sempre es veia el major Kovaliov de bon humor, somrient i perseguint les dones boniques. Fins i tot, s’aturava davant d’alguna botiga de la galeria comercial de Gostinni Dvor per comprar-hi una cinta de condecoració, no se sap per quin motiu, perquè ell no era membre de cap orde.

Vet aquí la història del que va succeir a la capital del nord del nostre extens imperi! Ara, havent vist tots els esdeveniments, és ben clar que n’hi ha molts d’inversemblants. No cal dir que ja és força estranya la separació sobrenatural del nas i la seva aparició a diversos llocs amb l’aspecte de conseller d’Estat. Així i tot, com és que en Kovaliov no es va adonar que no es podia anunciar la desaparició mitjançant l’oficina de publicitat? No ho pregunto pas pel preu excessiu de l’anunci. És una fotesa i no soc gens gasiu. Però era indecent, desagradable i lleig! A més, com va acabar el nas a dins del panet i com és que l’Ivan Iàkovlevitx…? No entenc res, res de res! I el més incomprensible de tot plegat és per què els escriptors trien aquests temes. Admeto que és del tot inconcebible, com si… No, no ho entenc. En primer lloc, no fan cap favor a la pàtria; en segon lloc… en segon lloc, no li fan cap servei. Ben bé que no sé pas què és tot això…

Malgrat tot, això no obstant, encara que, és clar que es pot admetre això i allò, i allò de més enllà, potser, fins i tot… I doncs, hi ha cap lloc on no es produeixin incongruències? Així i tot, si hi rumiem una mica, hi ha alguna cosa de certa en tot plegat. Es digui el que es digui, al món, hi succeeixen esdeveniments com aquests. Rarament, però n’hi succeeixen.

© de l’edició, Editorial Clandestina
© de la traducció, Glòria Artiaga