Acròpolis és el cinquè recull de poemes amb què Adrià Targa, el Poeta de Tarragona, va guanyar els Jocs Florals de Barcelona del 2024.
L’edita Godall Edicions, que al 2022 també li va publicar els poemes de Canviar de cel. A Stroligut en podeu llegir una tria de cinc poemes feta pel mateix Targa.
Llegiu un poema seu: hi veureu tots els meandres que fa la seva intel·ligència expressiva, la guspira de la seva intuïció poètica. És així com la poesia esdevé una presa de consciència que és llengua viscuda, llengua compartida. És així com la poesia ens ofereix uns mots que ja coneixem, és clar, perquè som catalans, però que situats en l’espai del seu poema, se’ns ofereixen de nou perquè tornem a entendre’ls.
Del pròleg-glossa de Marc Rovira
////Més Targa: Ícar
Acròpolis
Ero
Sento el cant d’un ocell. El vull seguir.
Abandono els companys del monestir.
És a l’alba d’un dia blau i fred.
L’ocell em mena, sol, fins a un hortet
i allà m’embadaleixo uns quants minuts.
Pels dolors de la vida, més aguts
que la teva cançó, ocell benaurat,
m’estaria aquí amb tu una eternitat,
però jo tinc companys al monestir.
Adéu, ocellet meu, he de partir!
Torno per un camí potser més verd.
Així camina una ànima que es perd.
Arribo i ja no reconec, misteri,
la porta ni la font ni el presbiteri,
i uns monjos, que no són els meus companys,
em diuen que, fa més de tres-cents anys,
un home (com n’ets, diuen, de semblant)
es va endinsar en el bosc seguint un cant
i no se’l va a tornar a veure mai més,
seguint un cant, seguint un cant només.
Llenties
Baixeu per les escales del vostre propi cor, perdeu-vos entre l’aurícula i el ventricle. Extraieu del sac aquestes fulles seques, esmicolades, que diuen que són llenties. No us ho cregueu. Desfeu el camí fins a la boca de l’esófag, amb el sac de llenties a l’esquena, i aboqueu-les al terra de la cuina. Recolliu-les una per una, buscant la llentia correcta, la llentia portadora de la veritat universal. Feu un sofregit. La ceba, ben picadeta. Torreu el comí fins que apareguin dotze voltors per la finestra de la vostra esquerra. Bulliu totes les llenties menys aquella, la que ja sabeu. I ara sí, amb una cullereta de cafè escampeu una dosi de verí finíssim, com un avió que bombardeja una ciutat pacífica, i ningú encerta el camí del refugi, perquè és de nit i tot ve per sorpresa. Garam masala, paprika, cúrcuma, ras-el-hanout. Apagueu els llums i il·lumineu la cambra amb una avellana encesa, crua, punxada amb un filferro. Després d’un quart d’hora, quan finalment s’hagi apagat, si és que mai s’apaga, llenceu les llenties bullides entre les runes de Troia. Cada llentia és un guerrer enamorat d’Hel·lena. Que es coguin tots plegats deu anys, que per a un gos molt petit són trenta minuts, i per a una papallona, un aleteig molt breu.
La vida a Roma
La depressió seria tornar a Roma
i no trobar la Roma que hi vam viure.
Amic, la depressió seria Roma
sense Roma: carrers i places. Lliure
d’amor, podré jurar-te que hi ha Roma
més enllà de nosaltres, que vam viure
un somni, i que es repetirà: que Roma
és més que tu i que jo, que Roma és lliure
d’estimar-nos quan calgui, i visca Roma!
Potser hi serem feliços. Ens cal viure
per saber-ho, i passar un estiu a Roma,
i això no ho dic pas jo, ho diu algú lliure
que és més que tu i que jo. Que parli Roma
per nosaltres, amic, i intentem viure,
i algun dia, potser, viurem a Roma.
Golders Green
A Russell Gardens 23
hi vaig passar la nit d’ahir,
un carrer a prop de Golders Green.
Amic, hi pensaré sovint,
com va costar arribar al teu llit,
després d’estar tota la nit
fent tombs, tu anaves molt begut,
i jo tot sol, sol i perdut,
no vaig saber-te despertar.
Ens van fer fora molt enllà,
a Ealing Broadway, del vell bus,
a mi i a tu, noiet que cus
les esperances del demà
amb molt d’alcohol, sense pensar;
i encara que es va fer de dia,
vam trobar un taxi, qui ho diria,
i junts vam arribar i dormir
a Russell Gardens 23.
Livi Andrònic
La característica principal de la literatura romana és la seva manca d’originalitat. La seva vocació per imitar, especialment els grecs. No és estrany que la seva primera obra literària sigui una traducció d’Homer: l’Odissea. Odussia, vaja. Livi Andrònic la va traduir en versos saturnis. Saturnis! Quin nom, oi? Livi Andrònic. Un personatge que, estranyament, no ha estat oblidat. I jo, soc original? De vegades em sembla que sí. Però la majoria de vegades em sembla que soc una còpia, un manuscrit fragmentari, un text ple de llacunes i de corrupcions. Per exemple, quan algú m’agrada. Per exemple si em trec la samarreta en una festa d’escultures. Una festa marmòria. Si les pedres prenen vida, si noto a sobre les mirades de menyspreu, em sento martellejat pel ridícul. I què faig, llavors? Penso que he de tornar a veure La mort a Venècia. Em queixo de l’hotel i escolto la Cinquena de Mahler. I que un estilista m’empastifi la cara. Moro al sofà, amb la imatge de l’horitzó a la retina i Tadzio que diu adéu rere una ampolla de vi negre de quatre euros que he comprat al paquistanès. Ni el més barat, ni el més car. Potser una mica més barat que car. A la taula, unes crostes de pizza. M’agradaria ser més original. Un Horaci, un Ovidi. No pas un Livi Andrònic. Un esclau del sud d’Itàlia. L’amo el va alliberar. Apa, surt i fes la primera obra de la nostra literatura. I el tio torna a fer l’Odissea. Un altre cop. Quina barra.
© dels poemes, Adrià Targa
© de l’edició, Godall Edicions