Ícar és el tercer recull de poemes d’Adrià Targa, publicat el 2015 per Poncianes. El Poeta de Tarragona va guanyar el Premi Gabriel Ferrater del 2010 amb Boques en calma.
A Stroligut en podeu llegir el poema que dona nom al recull. Alguns dels poemes que l’acompanyen els trobareu a Canviar de cel, poemari editat per Godall.
////Més poemes d’Adrià Targa: Acròpolis i Arnau
////Més poesia catalana
Ícar
1
Ícar es deia David. Patinava
molts matins a la plaça del museu.
La seva flama de mirada blava
va cremar nou matins, o potser deu,
al teu desig de cera que no acaba
de degotar mai més. Ara no et veu:
escriu amb ungles sobre la tauleta
del que es va fondre una elegia neta.
2
Cau altre cop i ningú no s’adona
del clapoteig, com al quadre del Vell.
Només tu l’has de veure: com s’afona
darrere un mur i ressorgeix de bell
nou. Ha baixat del Sol per una estona.
Confessa’t que no saps patir per ell
sinó per tu mateix, i que vols caure
per fer que es giri, camperol que llaura.
3
Acosta-t’hi, si cal toca amb el dit
aquesta tela. “Mira” ens assenyales
“com ha caigut en un racó petit
de mar”. Et trobes sol en unes sales
que vessen de bellesa i de delit.
I ell se t’acosta a recollir les ales,
i tu no et canses mai del xipolleig
que cada cop et sembla nou. “Ho veig”.
4
En quin moment t’aturaves? Sovint
has donat ales a una idea obscura
perquè sabés sortir del laberint
del pensament retorçat. Qui s’atura,
moltes vegades pot estar collint
plomes i cera per a la futura
fugida, que el durà de cap al Sol.
La consciència és Dèdal que se’n dol.
5
Tu em vas donar les ales. Sense el pare
qui hauria emprès el vol? David, tu ets
l’excusa per remoure l’aigua clara
on els monstres esperen, inquiets.
Com en bevies, i com raja ara
pel teu pit, i jo em torno a fer retrets
per tots els anys perduts del meu migdia
en què em forçava a sets que no tenia.
6
L’esperaves els dies de calor,
repetint les caigudes memorables.
Passaves per la plaça amb una por
que hi fos. I amb moviments massa inestables
cau davant teu. La generació
de les fulles: que en són de miserables
en el trànsit de caure si ningú
no les contempla, com aquest cos nu.
7
I com brilla entre els altres. És el mite
que ara i adés t’esguarda violent.
No te’l llegeixis com un llibre: fita
cada mot del seu cos adolescent,
que es pronuncia i repeteix i cita
sense una nota de remordiment.
Ícar ho sap, que t’està fent patir,
i ve i recull el seu monopatí.
8
Penses a dir-li alguna cosa. Com
has arribat aquí? De Barcelona
no ho ets, segur. Si endevino el teu nom,
què em donaràs. T’allotjes per la zona
o estàs de pas. Va, com et dius. Tothom
deu preguntar-te això mateix. Perdona.
Però ell respon, havent-s’hi divertit:
doncs bé, jo sóc d’aquí i em dic David.
9
És massa obscur. Hi haurà temps pel passat
en aquesta caiguda que ens atrapa
a tu i a mi? Només d’haver ajuntat
aquests dos elements, torno a l’etapa
dels meus primers amors. S’han acabat
les nits en què tot era nou. S’escapa
cap al passat ara el meu pensament
perquè m’ocupa un tema irreverent.
10
Ja no t’estimaré. Sóc massa obscur,
tu massa clar en aquella plaça blanca.
Tot el que puguis ser quedarà curt
per al meu vers que sovint s’entrebanca
i on cada veritat és un ensurt
que obliga a reposar. Ja l’aire em manca
d’haver de tornar a tu i reprendre el fil
com algú que ha estimat i n’és subtil.
11
Tanta bellesa queia inadvertida
damunt aquesta plaça amb un museu
de fons. A dins volen canviar de vida
els poetes davant un tors que els veu
i no té cap. El seu cos també et crida,
i no el mires als ulls, ara que es treu
la samarreta i és un déu que escruta
per cada esquinç la teva ànima bruta.
12
Mira-te’l ara. En el seu salt una ombra
s’anuncia i preveu, com un dibuix
inevitable. Tants pinzells sens nombre
i ell també espera en l’aire de l’embruix
a tocar el blanc; però només escombra
la terra dura i càlida amb el gruix
del seu cos: una busca que no vol
rodar, sinó clavar-se enmig del Sol.
13
Tu que saps caure sense fer-te mal,
ensenya’m la bellíssima caiguda.
És tan bonic poder caure de dalt
el cel, i jo he de caure d’avinguda
a soterrani fosc, i així fins al
racó que habita aquella nena muda
que sortia en un vers de Baudelaire
entre confessions i desconcert.
14
T’explicaré com se m’obren les nines
dels ulls. Al meu voltant tot és obscur.
Tants cops he caminat entre ruïnes
d’amor, petons que haurien de ser furt
però que jo he donat a no sé quines
boques que no el reclamaran. Impur
perquè he donat més del que demanaven,
ja sé que tots els meus petons se saben.
15
I així, d’aquest brutal coneixement
vaig traient tot de veritats petites
que no sabrà ningú. I es va desfent
com un glaçó, cada cop que t’allites,
l’amor de veritat que no està sent
sinó en aquestes pàgines escrites.
Impacient, queda en el fons del got
el desig aigualit que sempre pot.
16
Aquí em diràs: no pots caure més baix,
t’has destrossat la vida amb una oferta
massa barata, de fàcil encaix.
Em diràs que la vida tinc deserta
d’un amor vertader, que de biaix
passa l’amor, amb llàgrima inexperta.
I jo només podria dir que sí
si no fos, amor meu, perquè ets aquí.
17
Sí, jo també, com deia a l’ascensor
un poeta, al mirall que groguejava,
he conegut el veritable amor.
Si m’he donat, és que necessitava
saber-ho tot, saber-ho i fer-me el sord
perquè ja tindré temps: com no s’esbrava
el desig, mentre l’ànima es fa rica
d’infinit, infinit de mica en mica.
18
O contràriament serà el desig
a créixer lentament en el meu ventre?
Ho puc negar, però encara un esquitx
de la teva caiguda em desconcentra
i em marca com un bes no fet, enmig
d’una galta. Com puc negar que m’entra
un neguit de pensar que no t’estimo,
que tot això que faig és brut? T’estimo.
19
I et voldria ensenyar a caure de peu.
Això és tot el que jo t’ensenyaria.
No facis cas de tants mestres: arreu
hi ha gent que et vol fer seva. Només tria
allò que et faci mestre, i no l’hereu
d’enveges disfressades. Cada dia
compta: avança amb pas ferm, i sigues tu.
Com els derrota tots el teu cos nu.
20
Si pogués explicar-te alguna història,
David, només per seure al teu costat.
Quants cops he canviat de trajectòria
en passar per la plaça, i t’he fregat
per caure al mar de la teva memòria.
Ícar sóc jo i em fons la voluntat.
He triat tants carrers un altre cop
només perquè allí vaig tenir-te a prop.
21
Avui he tornat a passar i no hi eres.
Per un moment el meu cor s’ha estremit:
tu que m’has fet doblegar les voreres
o rodolar a un cantó de plaça, envit
de caure a les onades on m’esperes,
tu que inclines la nau del meu delit,
semblaves tornar a estar amb el teu estol
de cossos joves, practicant el vol.
22
A l’hora del migdia són els punts
que el sol redacta en mar, són les arestes
d’un diamant. Es confonen els uns
amb els altres, i suren com les restes
d’un naufragi de llum. Seran apunts
estripats; però l’obra que t’entestes
a acabar, l’esborrany del teu final,
navega ja amb el seu autor malalt.
23
I rumb a Bríndisi, en un camarot,
és el reflex de llum de la bacina
de bronze, que tremola i que no pot
fugir del sostre que se n’il·lumina.
És a dir que la llum d’aquest xicot
seria poc en mar. Sigui gavina
per a poder seguir aquest pensament
com una nau que ja s’està perdent.
24
En aquests versos hauries de viure
sempre caient, eternament suspès.
Com un punt i final. No cal escriure
al teu voltant paraules de no res.
I tu ja ho saps, som un punt que fa riure
sense acabar la frase, i el seu pes
ja se’ns havia revelat d’antuvi
en una nit d’estels vora el Vesubi.
25
El món és ple de tot de gent que cau.
Alguns ni se n’adonen. Qui tindrà
coratge per llançar-se contra el blau
del cel, si no ho ha fet a l’oceà?
Fer explícit amb el cos que som un dau
i provar sort, com els nens d’Asilah
que tot l’estiu n’escalen les muralles
i tornen a llançar-se entre rialles.
26
La resta cau com la pluja d’agost,
que amb prou feines si tanca una finestra
o feia alçar-se del llit aquests dos
que s’estimaven. També l’u maldestre
que s’aconsola de les seves pors
amb versos d’or i música d’orquestra
s’adona que ha caigut com una gota,
i en vessa una altra, gemegant per sota.
27
Aquesta serà l’única caiguda:
la d’una llàgrima perquè no et tinc.
He provat d’estimar-te i he estat rude
esventrant-me l’amor, i fent-ne cinc
cèntims a aquesta gent desconeguda.
Silenci, és hora d’acollir-te. Vinc
a les teves amplàries com al Sol
amb aquest últim vers. Pots alçar el vol.
28
Sí, no hi ha res, no hi ha poema, cap,
cap que et pugui salvar. I per això ara
volaràs lluny de mi, noi que no sap
però sap més que jo. Com m’aclapara
haver-te escrit el que em passa pel cap
i no pel cos: és una culpa rara
que voldria expiar totes les nits
que em queden de poemes mai escrits.
29
Aquest és el final que jo volia
que la vida em deixés escriure: no
podria haver-lo escrit cap altre dia.
Oblida si t’he demanat perdó,
si abans vivia per la poesia
com un covard que deixa el seu sermó
en un calaix d’eternitat fictícia
sense esperar les mans d’una carícia.
30
Obre’l i treu-ne la seguretat
del dia que no mor, i que tot passa.
El teu paper i el meu s’han relligat
en aquest llibre fet de paperassa
que al llom duu escrit el nom de Veritat:
jo no demano més. Ara sí: passa
pàgina amb mi. Totes les coses són
darrere aquesta pàgina, en el món.
Barcelona, 28 de maig – 24 de novembre de 2013
© del poema, Adrià Targa
© de la il·lustració, Marcel Rubio