Quadern prohibit és la novel·la més coneguda d’Alba de Céspedes, periodista i escriptora italiana d’origen cubà. L’edita Navona amb traducció al català d’Elisabet Ràfols.
Progressista, partisana i feminista, va ser una autora de molt èxit. Llegir-la és una bona ocasió per recuperar una veu essencial i sovint oblidada de la literatura italiana del segle XX.
////Més de Navona a Stroligut
Quadern prohibit
26 de novembre, 1950
Vaig fer mal fet de comprar aquest quadern. Molt mal fet. Però ara és massa tard per lamentar-ho, ja està fet. No sé ni tan sols què em va empènyer a adquirir-lo: va ser una casualitat. Jo no havia pensat mai escriure un diari, entre altres coses perquè un diari s’ha de mantenir en secret, i per això caldria amagar-lo d’en Michele i els fills. No m’agrada tenir res amagat; a més, a casa hi ha tan poc espai que seria impossible aconseguir-ho. Va anar així: fa quinze dies, era diumenge, vaig sortir més aviat d’hora al matí. Anava a comprar cigarrets per a en Michele, volia que, en despertar-se, els trobés damunt de la tauleta de nit: el diumenge sempre dorm fins tard. Feia un dia molt maco, càlid, tot i que ja érem en plena tardor. Sentia una alegria infantil caminant pels carrers, per la banda del sol, veient els arbres encara verds i les persones contentes tal com se les veu els dies festius. Vaig decidir, doncs, fer una passejadeta i arribar fins a l’estanc que hi ha a la plaça. Al llarg del camí vaig veure que molts s’aturaven a la parada de la florista i jo també m’hi vaig aturar. Vaig comprar un ram de calèndules.
—Cal tenir unes quantes flors damunt la taula el diumenge —em va dir la florista—: els homes s’hi fixen.
Vaig somriure, amb un gest d’assentiment: però, en realitat, mentre comprava aquelles flors no pensava en en Michele ni en en Riccardo, que també les aprecia molt: les comprava per a mi, per tenir-les a les mans mentre caminava.
A l’estanc hi havia molta gent. Mentre esperava el meu torn, amb els diners ja a punt, vaig veure una pila de quaderns a l’aparador. Eren quaderns negres, brillants, gruixuts, d’aquells que es feien servir a l’escola i sobre els quals, abans d’estrenar-los, jo escrivia de seguida, a la primera pàgina, amb entusiasme, el meu nom: Valeria.
—Doni’m també un quadern —vaig dir mentre remenava la bossa per trobar més diners.
Però, quan vaig tornar a alçar els ulls, vaig veure que l’estanquer havia adoptat una expressió severa.
—No pot ser. Està prohibit —va dir.
Em va explicar que, com cada diumenge, a la porta hi havia l’agent de guàrdia per tal que només es vengués tabac, res més. M’havia quedat sola a la botiga.
—El necessito —vaig dir-li—, el necessito de totes totes.
Parlava en veu baixa, agitada. Estava disposada a insistir, a suplicar. Aleshores ell va mirar al seu voltant i després, amb rapidesa, va agafar un quadern i me’l va passar per damunt del taulell.
—Posi-se’l sota l’abric —va dir.
El vaig dur sota l’abric tot el carrer fins a casa. Temia que em rellisqués, que em caigués a terra mentre la portera m’explicava no sé què de la canonada del gas. En obrir la porta amb clau, tenia la cara ben vermella: pensava anar de seguida a la meva habitació, però vaig recordar que en Michele encara era al llit.
—Mama… —la Mirella em cridava.
—Has comprat el diari, mama? —em preguntava en Riccardo.
Jo estava inquieta, confosa, temia no aconseguir quedar-me sola mentre em treia l’abric.
«El ficaré a l’armari», vaig pensar. No, la Mirella l’obre sovint per agafar qualsevol cosa meva per posar-se: un parell de guants, una brusa. La calaixera, en Michele sempre l’obre. El canterano ara l’ocupa en Riccardo. Vaig considerar que ja no tenia ni un sol calaix a tota la casa, ni un racó que hagués quedat per a mi. Em proposava fer valer els meus drets des d’aquell dia: «A l’armari de la llenceria», vaig decidir. Després vaig recordar que la Mirella cada diumenge agafa unes tovalles netes per parar la taula. El vaig llançar finalment a la bossa dels draps, a la cuina. Amb prou feines si havia tingut temps de tancar la bossa que va entrar la Mirella.
—Què tens, mama? —va dir—. Tens la cara ben vermella.
—Deu ser per l’abric —vaig respondre alhora que me’l treia—: avui fa calor, a fora.
Tenia la sensació que em diria: «No és veritat, és perquè has amagat alguna cosa dins la bossa». Intentava inútilment convèncer-me que no havia fet res de dolent. Tornava a sentir la veu de l’estanquer posant-me en guàrdia: «Està prohibit».
10 de desembre
He passat dues setmanes més amb el quadern amagat sense aconseguir escriure-hi res. Des del primer dia ha estat molt difícil canviar-lo de lloc contínuament, trobar amagatalls on no fos descobert de seguida. Si l’haguessin trobat, en Riccardo se l’hauria apropiat per prendre apunts a la universitat, o la Mirella per al diari que tanca amb clau al seu calaix. Jo l’hauria pogut defensar, dir que és meu, però hauria hagut de justificar-ne l’ús. Per als comptes de les despeses sempre faig servir unes agendes publicitàries que a primers d’any en Michele em porta del banc: ell mateix m’hauria aconsellat amablement que el cedís a en Riccardo. En el cas que això hagués passat hauria renunciat de seguida al quadern i no hauria pensat mai més a comprar-me’n un altre: per això em defensava aferrissadament d’aquesta circumstància, encara que —ho he de confessar—, des que posseeixo aquest quadern, ja no he tingut ni un sol moment de pau. Abans m’entristia quan els nens sortien, i en canvi ara desitjo que ho facin per quedar-me sola i escriure. No se m’havia acudit mai que, a causa de l’exigüitat de la nostra casa i de l’horari de feina, rarament tinc ocasió de quedar-me sola. De fet, he hagut de recórrer a un engany per començar aquest diari; he comprat tres bitllets per al partit de futbol i he dit que me’ls havia regalat una companya de feina. Engany doble perquè, per comprar-les, he fet trampes amb les despeses. Just després d’esmorzar he ajudat en Michele i els fills a vestir-se, he deixat el meu abric gruixut a la Mirella, els he saludat afectuosament, i he tancat la porta darrere seu amb un calfred de satisfacció. Després, penedida, he corregut a la finestra com per fer-los tornar. Ja eren lluny i era com si correguessin cap a una trampa que jo els hagués parat en lloc d’un innocu partit de futbol. Reien entre ells, i aquella rialla em produïa una punxada de remordiment. En tornar a entrar a casa, anava a posar-me a escriure de seguida, però la cuina encara estava per arreglar: la Mirella no m’havia pogut ajudar com fa sempre el diumenge. Fins i tot en Michele, que és endreçat per naturalesa, havia deixat l’armari obert, algunes corbates escampades per aquí i per allà. Avui també ho ha fet. Perquè avui he tornat a comprar entrades per al partit de futbol i per això puc gaudir d’una mica de calma. La cosa més curiosa és que, quan finalment puc treure el quadern del seu amagatall, seure i començar a escriure, no trobo res a dir més enllà de l’informe de la lluita quotidiana que mantinc per ocultar-lo. Ara el tinc amagat en el vell bagul en què durant l’estiu guardem la roba d’hivern. Però, fa dos dies, vaig haver de dissuadir la Mirella d’obrir el bagul per agafar uns pantalons gruixuts d’esquí que té i que fa servir a casa quan estalviem la calefacció. El quadern era allà. Només d’alçar la tapa ja l’hauria vist. Per això, li vaig dir:
—No cal, no cal encara.
—Tinc fred —va protestar ella, i jo insistia amb tant de fervor que fins i tot se’n va adonar en Michele.
Quan vam estar sols em va dir que no entenia perquè havia contrariat la Mirella.
—Sé què faig —li vaig respondre durament, i ell em mirava, sorprès del meu humor insòlit—. No m’agrada que intervinguis en les meves discussions amb els fills —continuava jo—. Em treus tota autoritat davant d’ells.
I mentre ell objectava que en general l’inculpo de no ocupar-se prou d’ells, se’m va acostar fent broma.
—Què tens, avui, mamà? —va dir, i jo vaig pensar que potser començo a posar-me nerviosa, irascible, com totes les dones (diuen) quan passen els quaranta anys, i, amb la sospita que fins i tot en Michele ho pensés, em vaig sentir profundament humiliada.
11 de desembre
En rellegir el que vaig escriure ahir, no em puc estar de preguntar-me si no havia començat a canviar de caràcter el dia que el meu marit, fent broma, va començar a dir-me «mamà». Al principi em va agradar molt, perquè així em semblava que jo era l’única persona adulta, a casa, l’única que ja ho sabia tot de la vida. Això augmentava el sentit de responsabilitat que, des de la infantesa, sempre he tingut. Em va agradar també perquè d’aquesta manera aconseguia justificar el rampell de tendresa que sempre em susciten les maneres d’en Michele, que ha seguit sent càndid, ingenu fins i tot ara que gairebé té cinquanta anys. Quan em diu «mamà» jo li responc amb una expressió entre severa i tendra, la mateixa que feia servir amb en Riccardo quan era petit. Però ara entenc que va ser un error: ell era l’única persona per a la qual jo era la Valeria. Els meus pares des de la infantesa em diuen Bebe, i amb ells és difícil ser diferent de la que era a l’edat en què em van donar aquell malnom. En realitat, encara que tots dos em demanin tot el que es demana a les persones adultes, no semblen admetre que ho sigui de debò. Sí, en Michele era l’única persona per a la qual jo era la Valeria. Per a algunes amigues soc encara la Pisani, la companya d’escola, per a altres soc la dona d’en Michele, la mare d’en Riccardo i la Mirella. Per a ell, en canvi, des que ens havíem conegut, havia estat només la Valeria.
15 de desembre
Cada vegada que obro aquest quadern miro el meu nom, escrit a la primera pàgina. M’agrada la meva lletra sòbria, no gaire alta, inclinada cap a un costat, que delata clarament la meva edat. Tinc quaranta-tres anys, tot i que, quan hi penso, no me’n sé avenir. Fins i tot els altres se sorprenen en veure’m al costat dels meus fills, i sempre em fan algun compliment que fa somriure avergonyits en Riccardo i la Mirella. Sigui com sigui, tinc quaranta-tres anys i em sembla vergonyós recórrer a subterfugis puerils per escriure en un quadern. Per això és absolutament necessari que confessi a en Michele i als fills l’existència d’aquest diari i afirmi el meu dret a tancar-me en una habitació per escriure quan en tingui ganes. Des del principi, m’he comportat estúpidament; si continuo així, agreujaré encara més la impressió que tinc de fer una cosa dolenta escrivint aquestes ratlles innocents. Tot això és absurd. No obstant, ara ni tan sols estic tranquil·la a la feina. Si el director m’entreté més enllà del meu horari, tinc por que en Michele torni abans que jo i, per un motiu imprevisible, remeni entre les cartes velles on amago el quadern. Per això sovint trec una excusa per no quedar-me, i renuncio, d’aquesta manera, a algunes hores extres. Torno a casa amb una gran angoixa. Si distingeixo l’abric d’en Michele penjat a l’entrada, tinc un sobresalt: entro al menjador amb el temor de veure en Michele amb el negre brillant del quadern a la mà. Si el trobo que xerra amb els nens, penso igualment que podria haver-lo trobat i esperar d’estar a soles amb mi per parlar-me’n. Al vespre, sempre tinc la sensació que tanca la porta de la nostra habitació amb una cura particular, controlant la molla de la maneta. «Ara es tomba i m’ho diu.» Però no em diu res. M’he adonat que sempre tanca la porta així per un costum meticulós que té. Fa dos dies, en Michele em va telefonar a la feina i jo, de seguida, vaig témer que hagués tornat a casa per un motiu qualsevol i hagués trobat el quadern. Quan li vaig respondre estava espantada.
—Escolta, t’he de dir una cosa… —va començar.
Per uns quants segons em vaig preguntar, inquieta, si havia d’afirmar el meu dret a tenir tants quaderns com volgués i escriure el que em semblés, o bé pregar-li: «Michele, m’has d’entendre. Ja ho sé, està malament…». Però ell només volia saber si en Riccardo s’havia recordat d’anar a pagar la matrícula de la universitat, perquè aquell dia s’acabava el termini hàbil.
21 de desembre
Ahir al vespre, just després de sopar, vaig dir a la Mirella que no m’agradava el seu costum de tenir tancat amb clau el calaix del canterano. Em va respondre sorpresa, amb l’objecció que feia anys que tenia aquest costum. Vaig replicar que, de fet, feia anys que el desaprovava. La Mirella va respondre vivament que, si estudia tant, és ben bé perquè vol començar a treballar, ser independent i anar-se’n de casa tan aviat com sigui major d’edat: així podrà tenir tancats tots els calaixos sense que ningú s’ofengui. Va afegir que al calaix hi té el seu diari, per això el tanca amb clau, i que, a més, fins i tot en Riccardo fa el mateix perquè hi guarda les cartes que rep de les noies. Vaig replicar que aleshores també en Michele i jo tindrem dret a tenir un calaix tancat amb clau.
—De fet el tenim —va dir en Michele—: és el calaix on tenim els diners.
Jo insistia que n’hauria volgut tenir un per a mi sola; i ell, somrient, em va preguntar:
—Què en faries?
—Ves, no ho sé, per guardar-hi les meves cartes personals —vaig respondre—, alguns records. O potser un diari, com la Mirella.
Aleshores tots, també en Michele, van començar a riure’s de la idea que jo pogués tenir un diari.
—I què hi voldries escriure, mamà? —deia en Michele.
La Mirella, oblidant el seu ressentiment, també reia. Jo seguia discutint sense que em preocupessin les seves rialles. Aleshores, seriós, en Riccardo es va aixecar i va venir cap a mi.
—La mama té raó —va dir greument—. Ella també té dret a tenir un diari com la Mirella, un diari secret, potser un diari amorós. Us diré que fa un temps que he començat a sospitar que tenia algun admirador amagat. —Fingia una gran seriositat, corrugava el front, i en Michele, seguint-li el joc, es mostrava inquiet, deia que sí, és ben veritat, la mamà ja no sembla la mateixa, cal vigilar-la. Després tots es van deixar dur altra vegada pel riure, un riure molt fort, i van venir al meu voltant i em van abraçar, fins i tot la Mirella. En Riccardo, agafant-me el mentó entre els dits, em va preguntar tendrament—: Digues, què hi vols escriure al diari? —De sobte, vaig esclatar en plors i no entenia què m’havia agafat, llevat d’un gran cansament. En veure’m plorar, en Riccardo va empal·lidir, em va estrènyer entre els braços, dient—: Feia broma, mareta, ho entens que feia broma? Perdona’m…
Després es va girar cap a la seva germana i li va dir que sempre era per culpa seva que passaven aquestes coses. La Mirella va sortir del menjador tancant la porta amb un cop.
Poc després, en Riccardo també se’n va anar a dormir i ens vam quedar sols, en Michele i jo. En Michele va començar a parlar-me afectuosament. Deia que ell entenia molt bé el meu impuls de gelosia materna, però que ara havia d’acostumar-me a considerar la Mirella com una noia, una dona. Intentava explicar-li que no es tractava en absolut d’això.
—Té dinou anys —continuava ell—. És normal que tingui ja alguna cosa, alguna opinió, un sentiment que no vulgui fer conèixer als de casa. Un petit secret, al cap i a la fi.
—I nosaltres, aleshores? —vaig replicar—. No tenim dret, també nosaltres, a tenir algun secret?
En Michele em va agafar la mà, me la va acaronar suaument.
—Oh, estimada —va dir—, quins secrets vols que tinguem encara a la nostra edat?
Si hagués pronunciat aquestes paraules amb to insolent, bromista, m’hauria rebel·lat; però el to trist de la seva veu em va torbar. Vaig mirar al meu voltant per assegurar-me que els fills eren al llit i que també ells podien creure que aquell instant de debilitat es devia a la gelosia materna.
—Estàs pàl·lida, mamà —deia en Michele—, et canses massa, treballes massa, ara et porto un conyac.
Ho vaig refusar amb un sobresalt. Ell insistia.
—No, gràcies —vaig dir-li—, no vull beure res, ja m’ha passat. Tens raó que estava una mica cansada, però ara estic molt bé.
Vaig somriure mentre l’abraçava per tranquil·litzar-lo.
—Ets la mateixa de sempre: de seguida et recuperes —va comentar en Michele amb tendresa—. Res de conyac, doncs. Vaig desviar la mirada, amb certa incomoditat. Havia amagat el quadern al rebost, al costat de l’ampolla de conyac, dins una vella capsa de galetes.
27 de desembre
Fa dos dies va ser Nadal. La vigília al vespre en Riccardo i la Mirella estaven convidats a un ball a casa d’uns vells amics nostres, els Caprelli, que en aquella ocasió presentaven la filla en societat. Aquesta invitació havia estat acollida amb alegria pels fills, perquè els Caprelli són una família molt acabalada que rep amb generositat i bon gust. Jo també me n’alegrava, perquè així tindria manera de menjar sola amb en Michele, com quan érem acabats de casar. La Mirella estava contenta de tornar-se a posar el seu primer vestit de nit, estrenat el darrer carnaval, i en Michele prestaria el seu esmòquing a en Riccardo com va fer l’any passat. Amb vista a aquest vespre, jo havia comprat a la Mirella un xal de gasa amb brins daurats i a en Riccardo una camisa de gala, d’aquelles modernes amb el coll tou. La tarda va ser molt alegre, ja que tots quatre esperàvem passar una bona vetllada. La Mirella, amb el seu vestit, estava molt bufona. L’expectativa de passar-s’ho bé aquell vespre li havia esvaït de la cara l’expressió lleugerament sorruda i una mica caparruda que li és habitual. Quan va entrar al menjador, per fer-se admirar el seu vestit folgat, va giravoltar lleument sobre si mateixa, amagant la cara rere el xal amb un moviment insòlit de timidesa. El seu pare i el seu germà van fer grans exclamacions d’admiració, gairebé sorpresos d’admetre que la filla i la germana fos una noia tan atractiva. Jo també somreia; n’estava ben orgullosa. Estava a punt de dir-li que voldria veure-la sempre així, feliç i bonica, com hauria de ser una noia als vint anys. Després vaig rumiar que potser ella és sempre així per als altres, totalment diferent de com nosaltres la coneixem. I, en preguntar-me amb inquietud si un d’aquests aspectes seus era una ficció, un engany, vaig entendre que no és que ella sigui diferent, sinó que són diferents les cares que es veu obligada a fer a casa i a fora. A nosaltres ens toca la més ingrata.
En Riccardo se’n va anar de seguida a vestir-se, animat en veure la germana. Pocs minuts després vaig sentir que em cridava des de l’habitació. Pel to de veu de seguida vaig intuir què passava. Confessaré que feia dies que m’ho temia, però només en aquell moment el seu crit de «mama» em va obligar a reconèixer que m’ho temia. L’esmòquing d’en Michele li venia estret, les mànigues eren massa curtes. Dret al mig de l’habitació, se’m rendia en la consternació de la seva desil·lusió. L’esmòquing ja li anava ajustat l’any anterior; ens n’havíem rigut dient que s’hauria d’estar d’abraçar una noia per por de sentir que el vestit cedís a l’esquena, que se li descosissin les mànigues. Però en Riccardo s’ha fet més robust, des d’aleshores, potser fins i tot ha crescut. Em mirava esperant que en aparèixer jo tot s’arreglés, per miracle, com quan era un nen. Jo també hauria volgut que fos així. Per un moment, vaig pensar dir-li «et queda molt bé», i que ell em pogués creure. Però vaig dir-li:
—No pot ser.
Després, de seguida, m’hi vaig acostar i vaig palpar-li les mànigues, el pit, imaginant adaptacions fulminants que tanmateix no hauria estat capaç d’efectuar. En Riccardo em seguia ansiosament amb la mirada les mans esperant un diagnòstic favorable. Jo vaig repetir, desanimada:
—No s’hi pot fer res.
Vam tornar al menjador, junts. En Riccardo tenia les orelles vermelles, la cara pàl·lida.
—No hi ha ball —va anunciar de mala gana.
Mirava la germana i volia arrencar-li el vestit, mossegar-la amb la mirada. La Mirella, que temia que ni tan sols una rebel·lió per part seva servís per evitar aquella desgràcia, va preguntar amb incertesa:
—Per què?
Ell va ensenyar que no es podia cordar la jaqueta i que les mànigues descobrien ridículament els punys de la camisa nova.
—El papa té les espatlles estretes —va dir amb males maneres.
De seguida vam passar revista de tots els parents i amics que poguessin deixar un esmòquing. Em vaig adonar que ho havia fet inconscientment dos dies abans, i que havia arribat a la conclusió que quasi totes les persones que coneixem ara ja no en tenen. Amb un fil d’esperança havíem telefonat a un cosí, però necessitava l’esmòquing aquell mateix vespre. Mentalment havíem pesat, mesurat alguns amics, i sacsejàvem el cap. Un altre parent, interrogat per telèfon, va respondre gairebé sorprès amb la petició:
—Un esmòquing? No, no en tinc pas, de què em serviria?
En Riccardo, en tornar a penjar el telèfon, va dir amb un riure nerviós:
—La gent que coneixem és pobra.
I en Michele va rebatre:
—Gent com nosaltres…
—Se’n podria llogar un, no? Això és el que fan els figurants —va proposar en Riccardo, fent veure que ho deia de broma.
—No caldria sinó —va dir en Michele. Sospitava que ell pensava en el seu frac, en el jaqué que duia el dia del nostre casament: tots dos estan penjats a l’armari sota un llençol blanc. Pensava, n’estic segura, en els uniformes negre i blau del seu pare—. No caldria sinó —va repetir, sever.
Jo entenia perfectament què impel·lia en Michele a parlar així; també recordava moltes coses del passat de les quals és difícil deslligar-se, i tanmateix considerava que hauria fet bé de dir que la idea d’en Riccardo era boníssima. Es podia llogar un esmòquing. Sospitava que el meu fill esperava que ho digués. Era una ajuda que volia donar-li, però, forçada per una incertesa indefinible, em vaig abstenir de parlar. Mentrestant la Mirella em mirava fixament.
—Hi anirà la Mirella tota sola —vaig dir decidida. En Michele volia replicar. Vaig seguir sense mirar a ningú—: Cal començar a acceptar les noves situacions; la de no tenir un esmòquing i la d’enviar una noia sola a un ball, cosa que jo no hauria pogut fer, en el meu temps. Hi ha un avantatge amb cada cosa. Tu l’acompanyes, Michele. Després tornes aquí. Estarem bé tots tres. Riccardo, tingues paciència.
En Riccardo no deia res. La Mirella em va abraçar lleument. Després, sense saber si saludar el germà, va sortir amb un pas que volia ser discret però que amb el cruixit del vestit va adquirir un to d’arrogància. Vaig desitjar que, abans de sentir com es tornava a tancar la porta de casa, hi hagués un miracle de debò i pogués anar cap a en Riccardo, rient, com si, fins aleshores, hagués representat una comèdia. Em veia en el gest de treure de l’armari un esmòquing nou: en veia les solapes de setí flamant. Quan es va tornar a tancar la porta, en Riccardo va corrugar una mica el front i jo vaig repetir:
—Tingues paciència.
Ho vaig dir amb to humil, com si hagués de fer-me perdonar alguna cosa, i era ben bé per això que, dins meu, en utilitzar aquell to, em rebel·lava. Hauria volgut prometre a en Riccardo que li compraria un esmòquing, a terminis, tal com havíem comprat el vestit de nit de la Mirella. Però un vestit d’home sempre és més car, i a més un home no ha de trobar marit. Havia de reconèixer, per això, que no podia carregar aquesta despesa supèrflua a la nostra economia. Recordava quan la Mirella i en Riccardo eren petits i demanaven joguines massa cares; jo responia que la banca no tenia més diners, ells s’ho creien i es rendien davant d’aquella dificultat insuperable. Però ara ja no puc recórrer a subterfugis semblants.
Quan va tornar en Michele, i ens vam posar a taula, em semblava que en Riccardo mirava el seu pare de manera diferent que de costum, gairebé mesurant-lo. Era un sopar insòlitament bo i així i tot menjàvem amb desgana. Jo havia comprat les orellanes que tant li agraden a en Michele. Però quan les vaig posar sobre la taula ni tan sols s’hi va fixar. Opaques, arrugades, difonien al seu voltant una sensació de tristesa i de misèria.
Després de sopar ens vam asseure a prop de la ràdio. No gosava assenyalar l’ampolla d’espumós que volia destapar a mitjanit. El silenci obstinat d’en Riccardo i la seva mirada dura em cohibien. Fa un temps que em passa sovint de veure en els seus ulls aquella expressió hostil: una expressió que no m’agrada en ell, que és tan dolç i amable. Això passa sempre que es veu obligat a quedar-se a casa perquè se li han acabat els diners que en Michele li dona cada dissabte per a les seves despeses personals. S’està assegut a prop de la ràdio i escolta els ballables, emmurriat, o fulleja una revista. Per primera vegada, la nit de Nadal, vaig entendre que el seu mal humor és una acusació contra el seu pare i contra meu. En realitat, ell, potser, sosté que en Michele, tot i haver passat tants anys en un banc, no és un home de negocis, i amb això vol dir que no ha sabut enriquir-se. Ho diu somrient afectuosament com si aquesta deficiència només fos un costum o un residu d’esnobisme. No obstant, en el seu to protector, jo hi sento sempre una condescendència, com si de bona gana li perdonés haver-lo fet víctima d’una incapacitat seva. En el fons, per a en Riccardo, aquesta broma és una manera de compadir-se de si mateix alhora que sembla absoldre el seu pare.
Em vaig apropar a en Michele. Aleshores, em vaig asseure al seu costat, li vaig agafar la mà i la vaig prémer fort dins la meva; volia que en fessin una de sola. En Riccardo escoltava la ràdio i tenia el cap repenjat al respatller de la butaca, sense mirar-nos. El veia de nou dient «el papa té les espatlles estretes». I en tornar a sentir aquelles paraules —Déu meu, amb prou feines goso confessar-ho, escric en un moment d’exasperació; potser, després esborraré aquestes ratlles—, en tornar a sentir aquelles paraules he d’admetre que tenia la sensació de tornar-me dolenta. M’hauria volgut aixecar, posar-me davant d’en Riccardo, riure amb sarcasme i, rient, dir-li: «Està bé, ja veurem on hauràs arribat tu d’aquí vint anys». Gairebé no conec la noia amb qui parla per telèfon durant hores, en veu baixa: una noia rossa, prima, que es diu Marina. Però vaig tenir la sensació que pensava en ella, que l’agafava del bracet i se n’anaven junts. Em posava també davant d’ella, aleshores, i, encara rient, li deia: «Veurem, veurem». Recordava el dia que havia dit a en Michele que podíem prescindir de la mainadera, i ell havia dit que sí sense mirar-me, havia dit que ara ja eren grans, les criatures: tenien cinc i tres anys. Recordava quan, més tard, vaig dir-li que era millor acomiadar també la dona de fer feines i, davant de la seva incertesa, vaig assenyalar el risc que ella pogués explicar per aquí i per allà les nostres adquisicions en el mercat negre. I, finalment, el dia que, tornant a casa, havia abraçat alegrement en Michele i li havia anunciat que havia aconseguit trobar feina: disposava de tant de temps lliure, ara que els nens eren a l’escola i a la casa no tenia gaire cosa a fer. «Veurem», deia rient a la Marina; «veurem», i mentrestant premia amb força la mà estimada d’en Michele.
més tard
Són les dues de la matinada. M’he llevat per escriure: no aconseguia dormir. La culpa la torna a tenir, una vegada més, aquest quadern. Abans oblidava de seguida el que passava a casa; ara, en canvi, des que he començat a prendre nota dels esdeveniments quotidians, els retinc a la memòria i intento entendre per què s’han produït. Si bé és veritat que la presència amagada d’aquest quadern dona un nou sabor a la meva vida, he de reconèixer que no serveix per fer-la més feliç. En família, caldria fer veure que no ens adonem mai del que passa o, almenys, no preguntar-se’n el significat. Si no tingués aquest quadern ara ja no recordaria el comportament d’en Riccardo, la nit de Nadal. Però, així, no em puc estar de notar que alguna cosa nova es va produir entre pare i fill, aquella nit, encara que aparentment no hi hagi res que hagi canviat i l’endemà tots dos fossin afectuosos l’un amb l’altre, com de costum. En Michele no n’ha tornat a parlar, però intueixo que ell, tot i comprendre l’actitud d’en Riccardo, no pot evitar de considerar-lo ingrat. Així ho he considerat també jo, des del principi. Després he hagut de reconèixer honestament que es tracta d’una altra cosa. El fet és que els nostres fills ja no poden creure en nosaltres com nosaltres crèiem en els nostres pares. Vaig voler explicar-ho a en Michele la mateixa nit de Nadal, però no aconseguia traduir en paraules els meus pensaments confusos. En Riccardo se n’havia anat al llit i nosaltres esperàvem que la Mirella tornés del ball.
—Escolta, Michele —vaig dir-li—, recordes quan, durant la guerra, confiàvem en els nens perquè no expliquessin a escola que havíem comprat les sabates sense punts? —I ell em va respondre distretament preguntant-me com era que evocava aquestes coses. Jo no n’hi sabia indicar el motiu precís, però insistia—: I quan els suplicàvem de no dir que escoltàvem la ràdio estrangera?
Hauria volgut explicar-li com, una vegada, en aquell temps, m’havia estat difícil castigar la Mirella perquè havia dit no sé quina mentida. Ja era gairebé tan alta com jo i, mentre parlava, em mirava fixament als ulls. Jo pensava que no havia sorprès mai la meva mare dient una mentida. Això la feia potser una mica inhumana, comparada amb mi, però no podia dir que hagués estat mai la seva còmplice. Quan el meu pare tornava a casa de la feina i jo veia com es treia el barret de copa i deixava la cartera d’advocat, no se m’acudia mai de pensar que no hagués sabut treure partit de la seva vida i que per això no érem rics. Em semblava que ell posseïa bens molt més preuats que la riquesa, i que, a més, no la comparava mai. Ara, en canvi, a vegades ja no retrobo aquell model de vida tan net, estable, definit a què els pares, amb el seu exemple, ens exposaven i en el qual sembla natural inspirar-se. Dubto, al capdavall, que tot el que posseïm i els nostres pares posseïen abans que nosaltres —tradicions, llinatge, normes d’honor— valgui encara, en qualsevol cas, davant dels diners. Però, tot i dubtar, jo, en el fons, no em puc estar de continuar creient en les meves persuasions d’altre temps. Però hauria volgut fer entendre a en Michele que, a causa d’aquests dubtes, en Riccardo i la Mirella potser ja no ens creuen.