La Gran Substitució és la quarta novel·la d’Albert Pijuan, autor de Tsunami. Publicada també a Angle Editorial.
Pijuan, com sempre, «va a la seva»1Diu Marina Porras (i l’editor de Stroligut) en aquest gran guinyol sobre la identitat, els Doppelgänger i els ídols (caiguts?) que ens passeja per mig món. A Stroligut us avancem un fragment del primer capítol. I llarga vida a la Nova Carn!
////Més Pijuan: Per què no repensem el canibalisme i un conte de Seguiràs el ritme del fantasma jamaicà
La Gran Substitució
Primer ingrés
1
Després d’esperar una hora en una cadira que ballava en una saleta sense finestres; després d’un ingrés ensopegat a causa de la poca desimboltura en anglès del subcontractat de torn, que feia olor de coliflor; després d’haver-me hagut de despullar en una espècie d’emprovador de cartolina i d’haver-me posat una bata de paper d’un sol ús ja usada; després d’haver-me hagut de resignar que un zelador em transportés en una cadira de rodes quan soc perfectament capaç de valer-me per mi mateix; després d’haver agafat diversos ascensors que s’activaven només amb la clau dels empleats; després d’un estira-i-arronsa amb dos infermers que m’han escortat al meu box perquè volia demostrar-los que podia caminar jo solet però el protocol, senyor, sisplau; després que m’hagin tret la bena dels ulls que m’havien posat només d’entrar a la planta, obligatòria i consentida segons el que havia firmat en la paperassa d’admissió, i quan, ja al meu llit, la idea de venir aquí m’ha deixat de semblar per uns moments tan refotudament brillant, just en aquest moment he sentit un taral·leig a l’altra banda de la cortina, al box del meu company de la dreta, una melodia que he reconegut immediatament però que he trigat encara uns segons a posar-li nom, per la naturalesa del llenguatge, per la seva lentitud de baixada exasperant, i que no he acabat de confirmar fins que no ha arribat a la tornada i s’ha deixat estar de mormolejos per entonar, ara sí, amb veu clara «Don’t break my heart / Don’t let me down / Don’t break my heart / Don’t make me frown». Es tracta, evidentment, del clàssic de Den Harrow… cantat pel mateix Den Harrow! M’ha costat uns segons admetre la meva sort, la incongruència de la casualitat, però no hi ha cap mena de dubte… Den Harrow! Al llit del meu costat!
—Den Harrow! —crido, perquè no puc contenir l’entusiasme.
És cert que el meu mecenes m’havia anticipat que era una clínica concorreguda sobretot per famosos, també és cert que pensava que era una manera de vendre’m la moto, i en cap cas m’hauria imaginat que es referís a famosos d’aquesta talla. Ara, totes les precaucions del centre em semblen lògiques, tota aquesta paranoia de la privacitat, l’aparcament individual, els vidres tintats de fora, l’espera en saletes individuals, el plec de clàusules de confidencialitat que m’han fet firmar, gruixut com una bíblia, la severitat del personal, la bena als ulls, naturalment, els boxs amb les tres cortines claustrofòbicament tancades perquè no puguis veure cap altre client o ni tan sols puguis intuir de resquitllada el pacient que transporten en llitera o cadira de rodes de pressa i corrents pel passadís central de la sala d’ingressats.
—Den Harrow! —repeteixo aplaudint i girant el cap per trobar aquella mirada còmplice amb qui compartir la il·lusió, però no hi ha ningú, esclar, només soc jo en una llitera encaixada entre les cortines i la paret, que té un dit grumollós de pintura blanca damunt de totxanes de formigó estil refugi nuclear subterrani.
Den Harrow no respon i jo, per espolsar-li la vergonya, li dic que em pot parlar en italià, que el domino com un napolità nadiu, que és d’on era el meu pare, bé, no de Nàpols, sinó de Torre Annunziata, que és al costat mateix. Den Harrow, ja en italià, em diu que li sembla que no està permès que parlem entre nosaltres, jo li dic que no em consta que hi hagi cap prohibició a aquest efecte i ell em pregunta si m’he llegit totes les pàgines de lletra petita dels papers que hem firmat. Li dic que mentre el personal no ens senti no passa absolutament res, que som al final de tot del passadís i que la porta és a dos autobusos de distància, que és com des de petit calculo el que són deu metres més o manco. Si algú ens hagués sentit s’hauria pogut sorprendre que hagi demanat a Den Harrow, l’estrella que es presentava com a «americà de Boston», que em parli en italià, però és que jo, per motius evidents, soc un connaisseur de l’italo disco i sé perfectament qui és qui, què parla qui, qui ha influït qui, etcètera. La veritat és que Den Harrow, l’americà de Boston, és més italià que el penne all’arrabbiata; només cal repassar alguna de les entrevistes dels vuitanta per adonar-se’n: sempre que havia de parlar en anglès responia monosil·làbicament i quan s’havia d’expressar en la seva suposada llengua no materna, l’italià, que, estranyament, emprava molt més sovint i molt més desimboltament que l’anglès, estrafeia un accent que en el seu cap devia ser ianqui, però que a tothom (menys als italians, m’imagino) sonava a klingon.
—Coneixes l’Angelina de Castro? —li dic.
—No.
—Potser et sona més Gina. És la meva mare. Segur que la coneixes. Vau treballar junts, a l’època de «Future Brain», si no ho recordo malament. Mitjans dels vuitanta. La teva estilista.
—Crec que no hauríem de parlar.
Valent caguetes… Què se n’ha fet, d’aquell artista capaç de domar masses enfollides amb una simple rotació de malucs, el transgressor dels estriptis en horari infantil, l’ínclit mullador de roba interior de tot el ventall de gèneres, el cantant acròbata que feia implosió cinc cops al dia en cinc escenaris diferents de tres països cofronterers? Què se n’ha fet, de l’olímpic, del revolucionat, de l’inigualable, de l’espatarrant Den Harrow que tots coneixíem? Ara resulta que li fa por que uns infermers el sentin xerrar amb el de la llitera del costat?
Com que aquesta mostra de caràcter afeblit em genera dubtes raonables, perquè em costa de creure que n’hi hagi hagut prou amb trenta anys per estovar fins a tal extrem aquella rebel·lia colossal, introdueixo un dit en el velcro que uneix la cortina a la paret, la part aspra, haig de dir, és plena de borrim negre, i obro un espiell cap al box del costat. M’estranya veure un cap moreno, perquè si alguna cosa distingia Den Harrow era aquell cabell ros inflamat fins al desmai. Faig l’obertura una mica més ampla i…
—Estafador! —dic una mica més alt del que seria prudent, però és que l’individu que tinc al llit del costat no és Den Harrow, i si alguna cosa no suporto és que em prenguin el pèl. Amb raó aquest farsant no sabia qui era la meva mare!—. Farsant! Tu no ets Den Harrow!
D’unes lliteres enllà se sent algú que ens fa callar amb un xxxxxt de molta saliva acumulada a la boca, d’anar sondat, imagino.
Li torno a preguntar qui és, perquè sé el que he sentit, reconeixeria aquella veu entre milions. La cortina del passadís es descorre de cop i una infermera massa semblant a la filonazi d’Algú va volar sobre el niu del cucut es posa a parlar en un idioma que no reconec, però que intueixo que deu ser turc, tot i que, ben mirat, no fa massa pinta de turca, ella, normalment són de cella gruixuda i el nas una mica més d’aquella manera, però també entenc que si treballes en una clínica estètica deus tenir els corresponents descomptes com a empleat. Quan creu que m’ha posat al meu lloc, la infermera tanca la cortina i sento com va arrossegant les sabatilles tota accelerada cap a l’altra punta de la sala. Si a la sortida em planten un full de valoració al davant, penso posar una puntuació no més alta d’un 6 al tracte del personal.
Em quedo en silenci uns minuts, per precaució. El repunt de la punta del llençol està esfilagarsat. Se sent algú tossint no gaire lluny. La tos fa un lleu eco, el sostre és força alt. El farsant del meu costat es posa a mormolar no sé ben bé què. De mica en mica els sorolls van agafant forma fins que acaben convertint-se no en un mantra, però sí en una cantarella que l’estafador repeteix de manera, segons el meu criteri, esclar, un pèl massa obsessiva, i que fa: Den Harrow fill de mil putes cagat pel cul. Jo soc Den Harrow. Den Harrow no existeix. Ell no és Den Harrow. Jo seré Den Harrow. Den Harrow fill de mil putes cagat pel cul. Jo soc Den Harrow. Den Harrow no existeix. Etcètera. Ell tot sol es va escalfant amb aquest galimaties, i intueixo que deu tenir tantes ganes de buidar el pap com jo d’entendre per què ell no és la persona a qui hauria de correspondre la veu que he sentit, que és la mateixa persona que, en la sonsònia obsessiva, ell nega ser, afirma ser, desmenteix que existeix i augura que serà. Li llanço un esquer que sé que mossegarà:
—Den Harrow? —li dic.
—Sí? —respon.
—Has vingut aquí per Den Harrow?
—Sí, sí, sí, sí, sí.
L’home, amb la bateria d’odi carregada, arrenca un monòleg que dura diverses hores i que s’acaba quan el venen a recollir per endur-se’l al quiròfan. Damunt de la seva llitera hi ha un fluorescent, la seva figura s’imprimeix difuminadament sobre la meva cortina però prou definida perquè pugui gaudir d’un espectacle d’ombres xineses fet de moviments bruscos, incorporacions violentes, plantofades a la galta, cops de puny al matalàs i mossegades als llençols alternades amb alguns moments de pausa per recuperar l’alè. Tot ell és una rifa, i les frases que diu, els números que en van sortint aleatòriament. Posant-hi una mica d’ordre el que em ve a dir és més o menys el següent.
Den Harrow no és una persona, sinó un ens mental, un projecte comercial, i així és com s’hi van referir tots els implicats des del principi, «Projecte Den Harrow», que no m’havia adonat que si no ho pronuncies a l’espanyola, que és com pronunciem els estrangerismes per defecte, si suavitzes la hac i les erres, sona «denaro», que és com en diuen els italians dels diners. El Projecte Diners estava compost, doncs, per diverses persones: el que produïa la música, el que lligava les actuacions, els estilistes, el que componia les lletres i les cantava i el que posava el cos. El meu company de llitera, Tom de naixement, era precisament el responsable de les lletres i la veu. Amb Den Harrow es volia fer el salt al mercat internacional de l’italo disco, un fenomen que triomfava sobretot a Alemanya, i per aconseguir-ho necessitaven algú que cantés amb un anglès mínimament acceptable, que es veu que era un perfil no tan fàcil de trobar a la península Apenina a començaments dels vuitanta. Tom era de pares nord-americans, criat a Suïssa i desembarcat a Itàlia amb el propòsit de triomfar en el món de la canzone. Era, en definitiva, la persona més poliglota a la qual van tenir accés les dues ments que orquestraven el Projecte, Roberto Turatti i Miki Chieregato.
«Stefano…», diu amb fàstic cada cop que s’ha vist obligat a mencionar-lo, «Stefaaaano!». Stefano Zandri era el cos, la cara, el moviment i l’energia de Den Harrow. Des d’una filosofia dualista de la realitat, doncs, diríem que Tom era l’ànima de Den Harrow, el seu alè, mentre que Stefano era qui posava la matèria. Tom repeteix diverses vegades que, al contracte discogràfic, Stefano estava empleat sota l’epígraf de «mim», perquè era l’únic que feia, «mimar la música que havia creat jo!». Davant l’èxit meteòric del Projecte, la discogràfica amb qui Tom tenia contracte, Baby Records, la mateixa que produïa Den Harrow, va optar per «posar a la nevera» la seva carrera com a solista i apostar-ho tot a una sola carta, la del denaro. I la jugada els va sortir tan bé que, en el seu zenit, va arribar a superar Michael Jackson en vendes de discos i va ocupar la primera posició de totes les llistes d’èxit possibles. Això passava entre els anys vuitanta-i-pocs i els vuitanta-i-molts. A començaments dels noranta, Tom, veient que l’èxit de Den Harrow no li permetria mai accedir a la fama de la qual es creia mereixedor, es va traslladar als Estats Units, on va encetar una carrera com a «creador visual»que li va reportar el reconeixement i els guanys que l’italo disco li havia negat. I aquí podria haver acabat la seva història d’injustícia i turment, però no. Perquè va arribar el segle xxi i es van inventar les xarxes socials, i Tom va descobrir que Stefano continuava fent bolos en discoteques, festes privades i gales temàtiques dels vuitanta com a Den Harrow. «El cony de mim, no deia mai res de mi, ni una sola paraula pública d’agraïment a la meva veu o la meva ploma! Amb una simple menció m’hauria conformat, només volia que reconegués que, sense mi, ell no hauria estat res!». Per donar a conèixer la Gran Mentida, Tom va fer un seguit de conferències via YouTube que acabaven amb ell cantant a cappella algun dels hits de Den Harrow per confirmar la seva versió dels fets, la seva identitat, en definitiva. També va iniciar campanyes a change.org, va acudir a la premsa… Com que res d’això no va causar l’efecte volgut, Tom es va dedicar a intervenir directament en el mur del perfil virtual de Stefano presentant-se com la veu real de Den Harrow, reclamant la seva unça d’adoració que ara acaparava en exclusiva el paio que només havia posat la pretty face. La seva única demanda era que Stefano reconegués que l’autèntic artista del Projecte era ell; si no accedia a les seves peticions, li faria la vida impossible.
—Stefano… Stefaaaano!
Davant la sentida i dilatada invectiva virtual de Tom, la resposta de Stefano va ser un succint «I tu qui ets?». Tom va atacar escrivint «Soc Tom Hooker, potser no te’n recordes, era el que feia les lletres de les teves cançons i el que cantava per tu», a la qual cosa Stefano va replicar «Ah, sí, ja ho recordo, el corista».
Immediatament, Tom va cancel·lar totes les exposicions que tenia programades a la costa Oest i es va posar a treballar en la seva venjança: rellançaria la seva carrera com a solista, però aquesta vegada amb un repertori que només estaria format per cançons de Den Harrow. Així tothom veuria que ell era l’autèntica veu darrere el mite. Tothom, però en especial els seus fills, que eren objecte de burla a l’escola per les rebequeries públiques del seu pare i que, finalment, havien sucumbit al bàndol dels negacionistes.
La gira nord-americana no va anar tan bé com Tom havia previst. En total van ser tres bolos: un com a teloner de Boney M, l’altre com a teloner d’un dels dos de Modern Talking, i l’últim com a número inaugural d’una Nit de la Nostàlgia en un hotel canadenc. Va haver de suportar el boicot dels organitzadors, que solien interrompre les seves actuacions a la meitat davant del to bel·ligerant dels parlaments de Tom contra Stefano amb què omplia el temps entre cançó i cançó i, també, perquè no tenien del tot clar si aquella apropiació dels temes de Den Harrow els duria complicacions legals (perquè Tom anunciava que tocaria cançons pròpies i no de Den Harrow, però és que, tècnicament, les cançons eren seves, ell les havia compost i cantat; qui duia la raó?). Tom no es va donar per vençut.
—Stefano… Stefaaaaano!
Es va reagrupar amb un dels dos productors originals de Den Harrow, amb el que s’havien fet amics, Miki Chieregato, no amb l’altre, amb qui gairebé havien arribat a les mans, i van arrencar un nou projecte. Un que també jugava amb la fonètica italiana per revelar les intencions del que s’havia vingut a fer: el Projecte Tam Harrow, que dit a la italiana, «tamarro», significa «escòria». Aquesta vegada es tractava de fer videoclips i discs que imitessin el so, l’estètica i l’actitud del moviment italo disco i del seu màxim exponent, Den Harrow, en clau paròdica. Després de dos discos, una desena de singles, mitja dotzena de videoclips i cap bolo com a Tam Harrow, i veient que a Stefano no se li havia ni despentinat una cella, Tom va decidir dur el seu pla una mica més enllà. Per això ara és aquí, per culminar la seva venjança. Amb aquesta intervenció quirúrgica, el cop de gràcia, aconseguiria la destrucció de Den Harrow i el naixement de Den Harrow. Tom suplantaria Stefano com l’autèntic Den Harrow. Entraria al quiròfan físicament com a Tom Hooker i en sortiria físicament com a Den Harrow, tot consumant, a la fi, la unió entre esperit i matèria que el mercat havia impedit. Tres dècades després del naixement de Den Harrow, ment, veu, ànima i cos esdevindrien U.
«Den Harrow fill de mil putes cagat pel cul. Jo soc Den Harrow. Den Harrow no existeix. Ell no és Den Harrow. Jo seré Den Harrow» és el que ha continuat repetint mentre se l’enduien amb la llitera passadís enllà, de camí al quiròfan.
I ara què? Si torna potser li puc explicar la meva història, com he arribat fins aquí, el fangar on he acabat ficat. Des de l’aeroport que no he buidat. Per la paranoia de la privacitat de la clínica no et deixen anar al lavabo, així que, de moment, només puc pixar a la gibrelleta, que ja veurem si és tan pràctica per buidar el ventre, més que res perquè l’obertura per plantar-hi el cul em sembla massa conservadora. Aixeco les cames i faig la bicicleta a l’aire, per a la circulació. Al cap de poc em duen el sopar, col amb patates i una tasseta de brou de ves-a-saber-què que recorda aquell regust del musclo quan justeja. Després apaguen els llums de la sala i de seguida m’adormo.
Quan és negra nit, no tinc manera de saber l’hora, tot és a les fosques, sento el grinyolar d’unes rodes. Tornen Tom al meu costat. Una parella d’infermers o zeladors murmuren en veu baixa a l’altra banda de la cortina. A un se li escapa el riure. Duen una llanterna, enfoquen la llitera de Tom. S’ha tornat una ombra garratibada. Hi ha un flaix, el fotografien amb el mòbil. Ell no fa cap soroll, si ha passat per una reconversió física integral, m’imagino que encara deu patir els efectes de l’anestèsia. Demà, amb la claredat revitalitzant dels matins, si li ve de gust, li explicaré tot això meu. I també m’agradaria preguntar-li el dubte que em rondava durant la seva confessió i que, pel frenesí del discurs, no he aconseguit calçar en cap moment. Per què, Tom, per què?
© Albert Pijuan
© de l’edició, Angle Editorial
- 1Diu Marina Porras (i l’editor de Stroligut)