Tsunami albert pijuan angle editorial pin i soler tarragona

Tsunami – Albert Pijuan


«Eren tres joves i tot era seu».
Albert Pijuan ha guanyat la 30a edició del premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler amb Tsunami, que ara publica Angle Editorial.

Pijuan és autor de la novel·la El franctirador, de l’assaig Ramon Llull. Ara i aquí i del recull de relats Seguiràs el ritme del fantasma jamaicà.

A Stroligut podeu fer un tast de Tsunami i de les desventures, entre onada i onada, de tres joves rics de la Costa Daurada a l’altra punta del món.

tsunami albert pijuan pin i soler angle editorial

2004

L’onada. L’onada, l’onada.

Eren joves i ho tenien tot, eren joves i no creien en res perquè ho eren tot i no tenien res, eren joves i eren tres, i tots tres compartien llinatge, sang, destí i motlle, eren orfes i eren reis i aquest matí de Nadal, abans d’aclofar-se a la terrassa, els pares de tots tres els han fet anar amb l’estómac buit i els ulls lleganyosos al despatx principal de l’hotel, i al mig del despatx, acabada de desempaquetar, els dos camàlics bruns encara trencant fustes i fent pilotes amb el paper d’embalar, veuen una estàtua, i els tres pares diuen als tres hereus, Ja ha arribat, i tres a una banda i tres a l’altra encerclen l’elefant de marfil, de metre vint d’altura més mig metre de trompa erecta, Els ulls són de safir blau, apunta un dels pares, i una tela d’or adornada de gemmes verdes i vermelles li cobreix el llom, Robins i maragdes, concreta un altre pare, les ungles també són pedres precioses i la cua, caiguda, acaba amb una pedra translúcida que, segons d’on es miri, canvia de color, i el pare que falta per parlar demana, Què us sembla?, i els tres nois que ho tenen tot però no creuen en res dubten de la resposta, perquè, en aquest moment, no saben què s’espera d’ells, es troben en una situació que no tenen apamada, en general, vagin on vagin, facin el que facin, saben com s’han de comportar, què han de dir, què han de fer, viuen amb un cercle al seu voltant i tot el que és a dins ho poden dominar, però ara s’han acabat de llevar després d’una altra nit de festa i només veuen un tros de pedra, bé, marfil, segons els han dit, i veuen joies i un elefant petrificat en un gest d’elefant qualsevol, i el que passa és que l’elefant es troba fora del cercle, fora del que haurien de controlar, què els sembla de què?, la posició de l’estàtua a la sala?, l’altura?, els colors?, què els sembla com a ornament?, què els sembla com a regal de benvinguda per part d’algun polític o empresari a aquesta terra?, els tres joves tenen divuit anys, tots tres són nascuts al mateix mes, a la mateixa setmana, gairebé al mateix dia, i tots tres són de vacances, en un estat que bascula entre l’exaltació i l’atordiment, però algun dels tres ha de respondre primer al què us sembla, i el que pren la iniciativa es limita a fer, Està bé, i els pares, que són germans, es donen per satisfets amb la resposta, i el pare del que ha parlat vol fer un aclariment abans de despatxar els nens, Ens havien dit que no es podia comprar, però aquí el teniu, Si algú diu que alguna cosa no està bé és perquè no s’ho pot permetre, i un altre dels homes, tirant de filosofia de dominical, Perquè és esclau de les seves condicions materials, i el tercer pare els informa que és un elefant únic, La tradició local li atribueix certes propietats, servirà per protegir l’hotel, o alguna cosa així, i aquesta era la píndola de saviesa del dia, i després els pares han continuat parlant de llegendes i d’esperits amb posat regi però els nois no els han fet massa cas perquè han descobert que si toquen o fan la intenció de tocar l’elefant de marfil els dos camàlics pateixen, ells fan el gest de tocar-lo i els músculs de la cara dels dos negres es tensen com el cul d’un restret, i pensen que si ho repeteixen prou vegades aconseguiran matar-los d’un atac de cor, però els seus pares frustren el projecte d’homicidi i els despatxen, Ja heu sentit el que us hem dit, no?, Aquest elefant és, i els nois fan que sí, que ho han entès tot, Doncs au, a ventilar, però el que es fa difícil de mesurar, aquí, és l’impacte d’unes paraules determinades, sobretot quan l’efecte es produeix en diferit, de la mateixa manera que, des de la costa, no es pot saber que hi ha hagut un terratrèmol sota l’escorça marina fins que l’onatge no s’engeganteix i ja és massa tard per fugir de l’onada, a ningú li ve de gust haver de posar-se a respondre interrogants que, després d’hores de suor i cavil·lacions, no es pot dir amb tota certesa, L’has encertat o Això no té sentit, els tres nois, però, tenen els seus pares i ells sí que poden atorgar valor de victòria o fracàs al que sigui que diguin els nois, i els pares no remenen el cabell dels nois en senyal d’aprovació, afecte i benedicció perquè fa molt que eviten tocar-se, tanmateix, aquest brandar de cap que fan en acomiadar-los, aquesta ondulació de papada l’han d’entendre com un remenar-los el cabell en senyal d’aprovació, i ara ja tenen permís per anar a esmorzar, per entregar-se a la pràctica del desmai a la terrassa i l’aixecament de colze sota el sol, els camàlics s’emporten la runa generada pel desempaquetat tot fent una inclinació de cap prosternativa a l’elefant de marfil, i els tres cosins germans baixen les escales i prenen posicions a les cadires reclinables de la terrassa de l’hotel, és l’hora més agradable del dia, abans de la calitja del migdia però després que la matinada hagi deixat d’escampar el seu gèlid alè de mort a l’illa, tots tres són els primogènits dels tres fundadors, germans, d’una cadena d’hotels que podria ser Barceló però que no l’és, podria ser Riu però tampoc, els fundadors, de vegades, es lamenten del pecat original que els ha privat d’aquella posició líder en els grups hotelers europeus, perquè podrien haver estat un d’aquests grups si haguessin partit amb el mateix avantatge, si haguessin nascut a les Balears, i saben que, anys a venir, si no juguen bé les seves cartes, acabaran sent xuclats com a aperitiu per un d’aquests gegants, i l’obertura d’aquest hotel a Sri Lanka forma part del que creuen que és jugar bé les seves cartes, és un moviment que, en el sector, s’ha jutjat agressiu, en alguna conversa informal fins i tot s’ha fet servir la paraula desesperació per definir la seva estratègia, però en certa manera els tres germans i la seva junta ho veuen com l’equivalent al moviment de Sol Melià a Bali als vuitanta, que aleshores s’havia vist com una operació suïcida i només cal mirar els seus balanços, ara, i aquesta percepció que la resta del sector té ara mateix d’ells complau els tres fundadors, perquè tots tres saben que sense una bold strategy, que els havien dit els assessors financers, la lògica oligopòlica del mercat els condemnava a la desaparició, bé, a l’absorció, a la integració, sigui com sigui implicaria la desaparició del seu llinatge, Serrahima, dels cartells dels seus hotels, o, Déu no ho vulgui, el nom Serrahima podria acabar degradat en el lloc del cognom d’una esposa qualsevol, Hotels Barceló-Serrahima o Hotels Riu-Serrahima, el recordatori més cruel de la derrota, ara bé, aquesta mena de tribulacions no apareixen en l’enraonar diari dels treus hereus, els tres primogènits, perquè ells només han de preocupar-se, en aquest moment, de com començar el dia, si amb cafès, cervesa o còctel, els tres nois, atlètics, els tres nois, amb bronzejat natural en ple desembre, guarnits d’una tofa de cabell castany fosc quasi betum retallat i decantat per les mans del mateix barber cap a la mateixa banda, els tres pastats, encara que no es podria dir qui imita a qui, i demanar-los l’opinió a ells no serviria de res, tots haurien dit que a mi, m’imiten a mi, en una barreja de solipsisme i dependència del del costat difícil d’assimilar. Eren tres, eren joves i tot era seu, i el que hi feia aquell elefant al despatx no, però això, almenys, sí que ho tenien clar.

© Albert Pijuan