Licantropia és un dels contes de La companyia dels llops d’Angela Carter, escriptora feminista anglesa, que publica Comanegra en traducció al català de Martí Sales.
Carter, mitjançant el realisme màgic va capgirar els papers i la manera com eren explicats els contes tradicionals des d’una perspectiva feminista. L’edició de Comanegra aplega els relats de Focs artificials, Venus negra i La cambra sanguinolenta.
El 1984, amb guió coeescrit amb la mateixa Angela Carter, Neil Jordan va adaptar uns quants contes a The Company of Wolfes, pel·lícula protagonitzada per Angela Lansbury i Stephen Rea.
////Més Comanegra a Stroligut
Licantropia
És un país de nord: el seu clima és fred i els seus cors també.
Fred, tempestes, bèsties salvatges als boscos. La vida és dura. Les cases, fetes de troncs, són fosques i fumades. Una icona pelada de la verge darrere d’una espelma mig fosa, un pernil penjat per curar, un enfilall de bolets per assecar. Un catre, un tamboret, una taula. Vides pobres, dures i breus.
Per a la gent dels boscos de les terres altes el dimoni és tan real com tu o com jo. Encara més: a nosaltres no ens han vist ni saben que existim, però al dimoni sovint l’entrelluquen pels cementiris, aquelles funestes i emocionants viles dels morts, on les tombes estan marcades amb retrats naïfs i no s’hi posen flors perquè no n’hi creixen, així que hi posen petites ofrenes votives, panets, de vegades un pastís que els ossos s’enduen matusserament cap al bosc. A mitjanit, sobretot quan és la nit de Walpurgis, el dimoni fa pícnics als cementiris i convida les bruixes: desenterren cadàvers frescos i se’ls cruspeixen. Ho sap tothom.
A les portes, rastelleres d’alls per foragitar els vampirs. Un nadó d’ulls blaus nascut amb els peus per davant la nit de Sant Joan serà clarivident. Quan descobreixen una bruixa —alguna vella a qui els formatges surten bé quan els dels veïns no, una altra vella amb un gat negre, que sinistre!, que la segueix tota l’estona—, la despullen, li busquen les marques, el mugró supernumerari que xucla el seu dimoni familiar. Aviat el troben, i l’apedreguen fins a morir.
Hivern i fred.
—Ves a veure l’àvia, que estava malalta. Porta-li les galetes de civada que li he fet a la llar de foc i un potet de mantega.
La bona minyona fa el que li diu la mare. Vuit quilòmetres de trescar pel bosc.
—Segueix sempre el camí, que hi ha ossos, senglars i llops famolencs. Té, agafa el ganivet de caça del pare, ja saps com es fa servir.
La nena tenia un abric ronyós de pell d’ovella per no agafar fred, coneixia massa bé el bosc perquè li fes por, però sempre estava atenta. Quan va sentir l’udol esgarrifós d’un llop va deixar caure els presents, va treure el ganivet i es va encarar a la bèstia.
Era enorme, tenia els ulls vermells i un morro gris i bavejant: qualsevol que no fos fill de boscaters s’hauria mort de por en veure’l. Li va saltar al coll, com fan els llops, però ella el va atacar amb el ganivet del pare i li va tallar la pota dreta.
El llop es va quedar sense respiració i gairebé va sanglotar quan va veure el que li havia passat: els llops són menys valents del que semblen. Desconsolat i amb la cua entre les cames, se’n va anar cap a uns arbres tan bé com va poder sobre tres potes, deixant un rastre de sang al darrere. La nena va netejar el ganivet amb el davantal, va embolicar la pota del llop amb la roba del cistell de les galetes i va continuar cap a casa de l’àvia. Al cap de poc va començar a nevar tant que el camí o les petjades, marques i pistes que hi pogués haver, van quedar tapades.
Va trobar l’àvia tan malalta que s’havia ficat al llit i dormia inquieta, gemegant i tremolant tant que la nena va pensar que devia tenir febre. Li va tocar el front: bullia. Va agafar la roba del cistell per fer-li una compresa freda i la pota del llop va caure a terra.
Però ja no era la pota d’un llop. Era una mà, tallada pel canell; una mà endurida pel treball i tacada per l’edat.
Tenia un anell de casament al dit del mig i una berruga a l’índex. Per la berruga va saber que era la mà de la seva àvia.
Va estirar el llençol, però llavors la vella es va despertar i va començar a forcejar, xisclant i cridant com si estigués posseïda. Però la nena era forta i armada amb el ganivet del pare va aconseguir contenir-la prou per veure la causa de la febre. En lloc de la mà dreta hi tenia un monyó sanguinolent que ja li supurava.
La nena es va senyar i va cridar tan fort que els veïns la van sentir i van venir corrent. De seguida que van veure la berruga de la mà van saber que es tractava del mugró d’una bruixa, i, tal com estava, van treure la vella cap a la neu a cops de bastó i van dur-ne la carcassa fins al llindar del bosc, on la van apedregar fins que va caure morta.
Des d’aleshores que la nena viu a casa l’àvia: va prosperar.
© de la traducció, Martí Sales
© de l’edició, Comanegra